Tema 4. Substàncies transmissores (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Fonaments de Psicobiologia I
Año del apunte 2017
Páginas 35
Fecha de subida 06/08/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej Tema 4. Substàncies transmissores 1. Comunicació cel·lular La comunicació cel·lular és la capacitat que tenen totes les cèl·lules d’intercanviar informació fisicoquímica amb el medi ambient i altres cèl·lules. Es tracta d’un mecanisme homeostàtic: busca mantenir les condicions fisicoquímiques internes adequades per la vida davant als canvis extrems.
 Tipus - Comunicació sinàptica: Comunicació cel·lular electroquímica que es realitza entre les cèl·lules nervioses. El flux d’informació elèctrica recorre la dendrita i l’axó de les neurones en una sola direcció, fins arribar a la sinapsis, on en aquest espai que separa les dues neurones, la neurona presinàptica segrega substàncies químiques anomenades neurotransmissors que són captades per receptors de membrana de la neurona postsinàptica, que transmet i respon a la informació.
Existeixen dues altres varietats de comunicació nerviosa que són:  La neurosecreció o comunicació neuroendocrina, on la neurona allibera una hormona a la circulació sanguínia per arribar a un òrgan blanc distant.
 La comunicació neuromuscular, on les neurones motores transmeten l’impuls nerviós de contracció a les cèl·lules musculars a través d’una estructura semblant a la sinapsi anomenada placa motora.
- Comunicació autocrina: Una cèl·lula secreta una substància que s’uneix a receptors de la mateixa cèl·lula alliberadora, i que regula la seva activitat. Ex.
Autorreceptors.
- Comunicació paracrina: El senyal químic alliberat per una cèl·lula es difon per l’espai extracel·lular fins a cèl·lules properes.
- Comunicació endocrina: Una cèl·lula secretora allibera una hormona al torrent sanguini. Aquesta hormona viatja fins a òrgans diana que poden estar molt allunyats del punt d’alliberament. Les cèl·lules secretores s’agrupen en glàndules.
- Comunicació per feromones: Substàncies químiques que són excretades fora de l’organisme i afecten un individu de la mateixa espècie.
- Comunicació per al·lomones: Substàncies químiques que són excretades fora de l’organisme i afecten individus d’altres espècies.
2. Diferències entre neurotransmissors i hormones Els neurotransmissors i les hormones s’encarreguen de la comunicació entre diverses parts de l’organisme: 1 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej - Sistema nerviós: Neurones → Neurotransmissors (missatgers intercel·lulars) - Sistema endocrí (format per glàndules endocrines): Cèl·lules secretores → Hormones (missatgers intercel·lulars) La diferència principal entre els neurotransmissors i les hormones és, doncs, la seva funció.
 - Neurotransmissors Missatgers intercel·lulars.
Transmeten el missatge a cèl·lules molt properes.
Són alliberats a una estructura molt especialitzada: la sinapsi.
 - Hormones Missatgers intercel·lulars.
Transmeten el missatge a cèl·lules que poden estar molt lluny.
Són alliberades al torrent sanguini.
Són molècules orgàniques produïdes i alliberades fonamentalment per glàndules endocrines. Les glàndules endocrines, a la vegada, alliberen les hormones a la sang. Així, les hormones actuen sobre òrgans o teixits diana (amb receptors). Els teixits o cèl·lules diana són els teixits o cèl·lules sobre els quals actuen les hormones. Una cèl·lula és diana si té receptors per aquesta hormona.
- Segons la seva estructura química, diferenciem tres tipus d’hormona:  Hormones proteiques i peptídiques: Com la resta de proteïnes i pèptids, estan formades per cadenes d’aminoàcids. Poden actuar com a neurotransmissors i hormones (tenen la mateixa estructura però actuen en llocs diferents). Per exemple, l’hormona adenocoricotropa (ACTH), la insulina o les hormones alliberadores d’altres hormones.
 Hormones esteroïdals: Deriven del colesterol (un lípid). Són súper liposolubles: la seva funció és travessar la membrana cel·lular i treballar interiorment. També poden funcionar com a neuromoduladors (ex.
2 Fonaments de Psicobiologia I  Oliwia Ciurlej esteroides neuroactius). Per exemple, les hormones sexuals o les de l’escorça adrenal, com els glucocorticoides.
Amines: Estan formades per un sol aminoàcid modificat. Per exemple, l’adrenalina, la noradrenalina o les hormones tiroïdals.
3. Conceptes generals de la neurofarmacologia  Concepte d’agonista i antagonista - Agonista: Substància que s’uneix a un receptor per activar-lo, en el mateix lloc que el neurotransmissor i amb el mateix efecte que aquest, però potenciat. Els neurotransmissors són considerats agonistes endògenes (són produïdes pel propi organisme). Podem trobar dos tipus d’agonistes:  Agonista parcial: Fa només una part dels efectes del neurotransmissor.
Tenen una eficàcia parcial en el receptor respecte a un agonista complet.
 - Agonista invers: Fa l’efecte contrari al neurotransmissor.
Antagonista: Substància que ocupa el lloc del neurotransmissor en el seu receptor corresponent, però sense una activitat intrínseca. Impedeix el que el neurotransmissor s’hi enganxi: el bloca, impedint l’efecte postsinàptic de l’agonista. Segons el lloc d’unió, poden ser:  Antagonista competitiu: S’uneix al mateix lloc que l’agonista, “competeix” pel mateix substrat.
 Antagonista no competitiu: S’uneix a un lloc diferent que l’agonista, “no competeix”. Disminueix l’acció de l’agonista, però sense enganxar-se al 3 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej mateix lloc. Dintre d’aquest tipus d’antagonista, també es poden trobar algunes variacions: o Bloquejador de canal: S’uneixen a un lloc dins del canal iònic, bloquejant-lo → El neurotransmissor es pot unir però no es produirà l’efecte.
o Modulador al·lostèric: Els moduladors al·lostèrics s’uneixen al receptor en llocs diferents que el neurotransmissor (fora del canal). Provoquen un canvi en l’estructura tridimensional de la proteïna, fent que el canal no s’obri (o s’obri menys) o que s’obri més: poden ser positius i negatius. Per sí sols no tenen cap efecte postsinàptic, però en presència del neurotransmissor, potencien (positius) o disminueixen (negatius) l’efecte postsinàptic del neurotransmissor.
 Farmacologia de la sinapsi Alguns psicofàrmacs o drogues d’abús poden inhibir la recaptació del neurotransmissor.
Això comporta un augment dels nivells de neurotransmissor a l’espai sinàptic i, per tant, una potenciació de l’acció del neurotransmissor.
Els fàrmacs psicoactius i les drogues poden afectar a qualsevol dels passos de la transmissió sinàptica.
4. Aminoàcids excitatoris Els aminoàcids es troben en totes les cèl·lules: - - Metabolisme intermediari: Sèrie de vies metabòliques centrals que serveixen per la síntesi, la degradació i conversió de metabòlits importants així com la conversió d’energia.
Unitats estructurals de proteïnes.
Alguns aminoàcids, a més, s’utilitzen com a neurotransmissors: - Glutamat (Glu): Efecte excitador (PEP) → AAE Aspartat (Asp): Efecte excitador (PEP) → AAE GABA: Efecte inhibidor (PIP) → AAI Glicina: Efecte inhibidor (PIP) → AAI 4 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  Glutamat (àcid glutàmic, Glu) → Surt a l’examen És el principal neurotransmissor aminoàcid excitador i el més abundant. Les neurones que alliberen el glutamat són les neurones glutamatèrgiques.
- - Localització: El glutamat és el principal neurotransmissor excitador del sistema nerviós central, i per això les neurones glutamatèrgiques es troben en tot el sistema nerviós central.
Síntesi: Té lloc en el botó terminal. Consta dels següents passos: 1. La síntesi del glutamat s’inicia amb la glutamina, un aminoàcid que el nostre cervell pot sintetitzar.
2. L’enzim glutaminasa el convertirà en glutamat/àcid glutàmic (NT).
3. Hi actuarà un altre enzim, l’aspartat aminotransferasa, així obtenint l’aspartat/àcid aspàrtic (NT).
Quan hi ha una concentració de glutamat suficient, farà inhibir la glutaminasa. També pot passar amb l’aspartat. Per tant, l’enzim que controla aquesta cadena és (principalment), la glutaminasa.
 Inactivació i reciclatge El glutamat s’emmagatzema en vesícules sinàptiques i s’alliberarà quan s’obrin els canals de calci. Produirà el seu efecte en la membrana postsinàptica i s’inactivarà per recaptació glial. Una petita part també tindrà lloc per recaptació neuronal, però la majoria entrarà a l’interior de les cèl·lules glials veïnes → transportador que reconeix el glutamat (transport actiu).
El glutamat que entri a les cèl·lules glials es convertirà en glutamina per l’acció de l’enzim glutamina sintetasa. Aquesta glutamina sortirà de la cèl·lula glial i tornarà a entrar en la neurona glutamatèrgica i servirà per tornar a formar més glutamat (reciclatge).
5 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej Interessa el reciclatge perquè no hi hagi un excés de glutamat i així evitar possibles apoptosis (mort cel·lular).
 Receptors i efectes postsinàptics. Els receptors pels neurotransmissors aminoàcids poden ser dos tipus: - Metabotròpics.
- Ionotròpics. Els tenen casi tots els aminoàcids. El glutamat s’uneix a 3 subtipus: 1. Receptor NMDA. Té molta afinitat pel NMDA, el qual li dóna el nom.
2. Receptor AMPA. Té molta afinitat pel AMPA.
3. Receptor Kainat. Només s’hi uneix el kainat.
A vegades també es poden subpartir com a:  Receptors NMDA. Produeixen PEPs més duradors (200-300ms). Respecte els canals, són permeables pel Na⁺, el K⁺ i el Ca²⁺. Tenen una peculiaritat, però: estan bloquejats pel Mg²⁺ de forma dependent del voltatge (progressiva despolarització disminueix el bloqueig). Els canals de Ca²⁺, per tant, tenen doble control: el lligand (NT) i un altre control que és el voltatge (despolarització a l’interior). Si només té lloc un d’ells, el canal no s’obrirà. Per tant, caldrà que el glutamat s’uneixi al receptor i que la membrana tingui una certa despolarització, ja que normalment el canal està bloquejat per ions de magnesi. La despolarització farà sortir el magnesi del canal. De normal, es necessita només la unió del Ca²⁺ amb el NT, aquí però no és suficient. Per la despolarització en concret es necessiten potencials d’acció d’alta freqüència.
Respecte la seva resposta, segueix certes característiques: o Normalment coincideixen en la mateixa sinapsis els receptors AMPA i NMDA.
o Els ions de magnesi bloquegen el canal NMDA.
o Quan arriben uns pocs potencials d’acció a aquesta sinapsi, s’allibera glutamat, que s’unirà als dos tipus de receptors; però només es 6 Fonaments de Psicobiologia I  Oliwia Ciurlej podrà produir la resposta associada al receptor AMPA, ja que el NMDA hi ha el magnesi que bloca els canals.
o Si arriben molts potencials d’acció a alta freqüència, s’alliberarà molt més glutamat, que s’unirà a factors AMPA i produiran una despolarització més gran a la membrana (PEP de més amplitud i major durada). Aquesta despolarització serà suficient per a que el magnesi deixi de bloquejar el canal i permetrà l’intercanvi de ions a través del receptor NMDA i es produirà un PEP que se sumarà al produït pel receptor AMPA. La resposta postsinàptica serà més gran perquè se sumen els dos PEPs.
o Estimulació de baixa freqüència → Poc alliberament de glutamat → Obertura de canals noNMDA.
o Estimulació d’alta freqüència → Molt alliberament de glutamat → Obertura de canals noNMDA i NMDA.
o El més important quan s’activen els receptors NMDA es que entren ions de calci, que actuaran com a segons missatgers, donant lloc a molts efectes, entre els quals es troba la plasticitat sinàptica.
Receptors noNMDA (kainat i AMPA). Produeixen PEPs ràpids (10-50ms) i són permeables pel Na⁺ i el K⁺.
 Plasticitat sinàptica: potenciació a llarg termini Una estimulació elèctrica intensa d’un axó produeix un augment a llarg termini en la magnitud dels potencials postsinàptics en la cèl·lula postsinàptica. Això implica un augment durador de l’eficàcia sinàptica. Definit d’una altra forma, la potenciació a llarg termini és l’augment a llarg plaç de la magnitud dels potencials postsinàptics, que té lloc per l’estimulació elèctrica intensa d’un axó.
Les sinapsis amb més facilitat per induir potenciació a llarg termini són les glutamatèrgiques que tenen receptors NMDA.
Quins canvis possibilitat aquesta potenciació a llarg termini? 7 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej 1) Canvis postsinàptics.
2) Canvis morfològics. Canvis en la forma de la sinapsis, la qual permet que transmeti informació amb més eficàcia. Ex. Aparició de dendrites noves.
3) Canvis presinàptics. S’ha demostrat que quan s’indueix la potenciació a llarg termini es produeix un augment d’alliberament de glutamat. L’única manera de que la neurona presinàptica sàpiga que s’ha produït PLT, és que hi hagi un missatger retrògrad (←) que porti el calci de la membrana postsinàptica a la presinàptica. L’òxid nítric és un bon candidat a segon missatger.
Aprenentatge i memòria episòdica (engloba els records del nostre dia a dia).
Quan el Ca²⁺ entra al botó presinàptic activa proteïnes. Això provoca que els canals puguin estar oberts durant més temps, activar un mecanisme que informi als NT per alliberar més glutamat o regular la transcripció (més receptors = resposta incrementada). Això pot provocar canvis morfològics com l’arrodoniment de les dendrites.
Per tant, la potenciació a llarg termini segueix una sèrie de característiques: - - Es considera un model d’aprenentatge i memòria a nivell sinàptic. Es creu que seria un dels mecanismes que faria possible l’aprenentatge i la memòria a nivell conductual.
Consisteix en un augment molt durador de l’eficàcia sinàptica (fins a mesos inclús).
La mateixa informació produeix un major efecte, i aquesta eficàcia es manté durant molt de temps.
La potenciació a llarg termini té lloc al hipocamp (CA1, CA3 i GD) i el còrtex cerebral.
Quan aprenem coses noves, el nostre hipocamp participa en aquest aprenentatge. No obstant, aquesta informació no sempre es mantindrà allà: passaran a l’escorça cerebral.
Així, podrem aprendre més coses noves.
Les substàncies químiques que impedeixen la potenciació a llarg termini empitjoren les capacitats d’aprenentatge i memòria episòdica. Ex. Ketamina.
Manca de hipocamp = Amnèsia anterògrada.
Si la freqüència del PA és excessiva, es produeixen casos d’epilèpsia i convulsions.
L’hipocamp és una estructura molt sensible a aquests canvis de freqüència. Si aquesta és encara més gran, es produeix la mort neuronal per excitotoxicitat (excés d’activitat que resulta tòxic per la neurona).
8 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  Farmacologia del receptor NMDA El receptor NMDA està format per diferents subunitats proteiques. Té un lloc d’unió pel glutamat i pel magnesi (dins del canal → bloquejador de canal, actua com un antagonista no competitiu). A més, el NMDA té un lloc d’unió per la glicina (actua com un modulador al·lostèric positiu → potencia l’efecte del glutamat). Té un altre lloc d’unió pel zinc (modulador al·lostèric negatiu → modifica la conformació de la proteïna per a que el glutamat tingui menys efecte).
Totes aquestes són substàncies endògenes. Hi ha substàncies exògenes que poden actuar com a antagonistes no competitius exògens: - Drogues dissociatives. Analgèsics. Produeixen els seus efectes unint-se a un lloc de dins del canal NMDA bloquejant-lo i inhibint l’acció del glutamat.
 PCP, pols d’àngel, ozó o combustible de coet: Es va sintetitzar als anys 50 com anestèsic quirúrgic però mai va ser utilitzat en humans amb aquesta finalitat (sí en veterinària).
 Ketamina: Es va desenvolupar l’any 1963 per substituir el PCP i s’utilitza en anestèsia humana i animal.
 Memantina. Bloquejador del canal NMDA (antagonista no competitiu del receptor NMDA). És un fàrmac que s’utilitza per tractar l’Alzheimer en les fases moderades i avançades, en les quals aconsegueix moderar els símptomes. No és eficaç en les fases inicials (no sé sap perquè té aquest efecte). Frena la mort neuronal per excitotoxicitat i pot provocar al·lucinacions com a efecte secundari.
 Funcions i implicacions clíniques - Funcions: 9 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  - Són els principals neurotransmissors de les vies principals excitadores en el sistema nerviós central.
 Estan relacionats amb els processos d’aprenentatge i memòria, concretament amb la potenciació a llarg termini.
 Participen en el desenvolupament del sistema nerviós (formació de sinapsi → sinaptogènesi).
 Acció excitotòxica → Poden produir la mort de les neurones postsinàptiques per excés d’excitació (excitotoxicitat). És una mort programada (apoptosi). Es pot produir si no funcionen correctament els mecanismes de recaptació (el AAE es quedarà a l’espai postsinàptic).
L’apoptosi podria produir la mort de qualsevol neurona.
Implicacions clíniques (causades per l’acció excitotòxica):  Danys cerebrals: o Isquèmia-hipòxia: Trastorn vascular en el qual no arriba suficient sang a una regió cerebral perquè hi ha algun coàgul o alguna artèria no té llum (o altres causes) i la sang no circula correctament, no arriba la sang a alguna regió cerebral i no arribarà oxigen ni nutrients, no es podrà produir energia i moriran neurones. No funcionarà el mecanisme de recaptació perquè no hi ha energia, i no es podrà recaptar el glutamat. En la isquèmia cerebral s’allibera més glutamat del normal perquè tampoc funciona la bomba sodi-potassi (necessita energia).
o Hipoglucèmia: Estat definit per una concentració de glucosa a la sang anormalment baixa. L’excitotoxicitat pot ser produïda per un alliberament augmentat de glutamat o per algun error en els mecanismes de recaptació. Aquests últims són actius, així que una manca de glucosa podria causar la seva saturació.
o Epilèpsia: Trastorn en el que es produeix una sobreexcitació neuronal (pot afectar a tot el cervell o a un determinat focus). Les neurones que s’exciten en excés són glutamatèrgiques i poden produir mort neuronal.
 Trastorns neurodegeneratius: Trastorns on moren neurones. Es creu que la mort neuronal que es produeix està provocada per l’acció citotòxica del glutamat.
o Alzheimer o Huntington  Esquizofrènia: Trastorn psicopatològic caracteritzar per presentar trastorns de pensament i deliris paranoides. S’ha relacionat amb els AAE perquè s’ha vist que hi ha unes drogues que actuen sobre els receptors glutamatèrgics i que reprodueixen els símptomes de la esquizofrènia.
10 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej 5. Aminoàcids inhibitoris Podem trobar dos tipus de aminoàcids inhibitoris principals: - - GABA (àcid gamma amino butíric): No està en totes les cèl·lules, només en les neurones que l’utilitzen com a neurotransmissor; mentre que els altres aminoàcids, a més de funcionar com a neurotransmissors, tenen altres funcions en les cèl·lules. És el principal neurotransmissor inhibitori a nivell d’encèfal i general. Les neurones que utilitzen el GABA com a neurotransmissor són les neurones GABAèrgiques. Es troba fonamentalment a l’encèfal.
Glicina: A nivell de medul·la espinal, és el principal neurotransmissor. Les neurones que utilitzen la glicina com a neurotransmissor són les neurones glicinèrgiques.
 Localització  GABA → Surt a l’examen  Funcions i implicacions clíniques - És el principal neurotransmissor inhibidor: Molt important per regular el nivell d’excitació cerebral.
- Participa en els estats d’ansietat: S’activen massa unes neurones degut a la falta d’inhibició del GABA. Augment activitat de neurones GABAèrgiques → redueix l’ansietat. Encara es discuteix si el GABA hi participa de forma directa o indirecta.
- Efectes sedants dels anestèsics generals: potencien l’efecte del GABA.
- Epilèpsia. L’epilèpsia consisteix en un excés d’excitació neuronal, que pot ser produït per una falta d’activació de les neurones GABAèrgiques.
- Corea de Huntington: Trastorn neurodegeneratius. Es caracteritza per alteracions motores, moviments incontrolats amplis de braços i cames. Trobem una pèrdua de funcions cognitives. No té cura. Les neurones que moren (neurodegeneratius) són sobretot GABAèrgiques, sobretot el neoestriat.
 Síntesi i inactivació - Síntesi: El GABA es sintetitza a partir del glutamat. A partir de l’enzim glutamat descarboxilasa (que només es troba en les neurones GABAèrgiques) es forma el 11 Fonaments de Psicobiologia I - Oliwia Ciurlej GABA. La síntesi té lloc al botó terminal. Un cop sintetitzat, s’emmagatzema dintre de les vesícules sinàptiques (quan arribi el potencial d’acció serà alliberat a l’espai sinàptic per exocitosi). Només es fabrica al sistema nerviós.
En part, el GABA va cap a la cèl·lula glial. Hi ha una part del GABA que es torna a transformar en glutamat.
Inactivació: S’inactiva per recaptació del botó terminal i glial. Es duu a terme a partir de transportadors d’alta afinitat que reconeixen específicament el GABA i el transporten a dins de la cèl·lula (botó terminal o cèl·lula glial).
 Receptors i farmacologia - Receptors: El GABA té dos tipus de receptors:  Receptor GABA-A: Ionotròpic, acoblat a un canal de clor → Principal. S’hi poden unir: o Muscimol (agonista): Substància externa que s’activa al mateix lloc que el GABA i que l’activa.
o Bicuculina (antagonista competitiu): Substància que bloca l’acció inhibitòria dels receptors GABA.
 Receptor GABA-B: Metabotròpic, acoblat a una proteïna G (per tant, cal síntesi de 2n missatgers). Aquest receptor, a més, controla el canal de K⁺, sovint és un receptor presinàptic (i, quan hi actua, produeix una inhibició presinàptica). Inhibeix l’alliberament del neurotransmissor. S’hi poden unir: o Baclofen (agonista): Relaxant muscular. Potencia el receptor GABA: disminueix l’alliberament dels neurotransmissors glutamat i aspartat. Autoritzat en psicofarmacologia.
o Faclofen (antagonista).
12 Fonaments de Psicobiologia I - Oliwia Ciurlej Farmacologia receptor GABA-A1: Sol ser presinàptic, ionotròpic, acoblat a un canal de clor amb diversos llocs de modulació al·lostèrica.
    Esteroides: Esteroides neuroactius que actuen també sobre els receptors de la membrana.
Benzodiazepines: Actuen com un modulador positiu → Fan que el GABA tingui més efecte en unir-se al receptor i, per tant, s’obri més el canal de clor i l’efecte postsinàptic sigui més gran (PIP més gran). Per tant, requereixen el GABA per actuar. Tenen efectes ansiolítics (redueixen l’ansietat), són hipnòtics, somnífers (s’utilitzen per dormir), relaxants musculars, redueixen l’activitat convulsiva, tenen efectes amnèsics i produeixen tolerància i síndrome d’abstinència. Exemple: Diazepam (valium).
Barbitúrics: Augmenten el temps que el canal està obert, però a altes dosis no necessiten que hi hagi GABA per actuar. Actuen com a anestèsics generals, i fan el seu efecte unint-se a un lloc del receptor GABA-A i tenen un efecte modulador positiu. Alguns tenen efectes calmants i sedants (pentobarbital, anestèsic general). Altres s’utilitzen com a tractament de l’epilèpsia (fenobarbital).
Altres: Valproat sòdic (DEPAKINE). És antiepilèptic i augmenta els nivells cerebrals de GABA.
 Glicina - Es sintetitza a partir d’un altre aminoàcid: la serina.
1 A l’examen surten preguntes demanant dos o tres exemples de la farmacologia dels diferents neurotransmissors i els seus corresponents receptors.
13 Fonaments de Psicobiologia I - Oliwia Ciurlej S’inactiva per recaptació (neuronal i glial), principalment des del botó terminal.
 Receptors i farmacologia - Té dos tipus de receptors:  Receptor sensible a estricnina (antagonista): L’estricnina s’uneix al receptor i actua com a antagonista, bloquejant el receptor. Aquest receptor és el principal. És el que utilitza la glicina per produir el seu efecte inhibidor.
És ionotròpic i està acoblat a un canal de clor (produeix PIPs). Sobretot es localitza en la medul·la espinal.
 Receptor no sensible a estricnina: Forma part del receptor NMDA i es troba localitzat, principalment, en el cervell (concretament en el prosencèfal). Quan s’uneix a aquest receptor no està actuant com un neurotransmissor inhibidor, sinó que està modulant positivament el glutamat, produint un efecte excitador.
- Estricnina: Antagonista, causa convulsions i mort.
- Toxina tetànica: Impedeix l’alliberament del NT. Causa espasmes tetànics i, ocasionalment, la mort.
6. Neurotransmissors  Acetilcolina (ACh) → Surt a l’examen - Primer neurotransmissor que es va descobrir (1921, Otto Loewi). Aquest descobriment està associat al descobriment de sinapsis químiques.
- Les neurones que alliberen acetilcolina s’anomenen neurones colinèrgiques.
- Generalment té un efecte excitador (produeix PEPs).
 Localització. L’acetilcolina actua i es localitza en: - Sistema nerviós central.
 Àrea septal: Van sobretot cap a l’hipocamp.
 Nucli basal de Meynert.
 Tronc de l’encèfal: Somes de neurones colinèrgiques (els nuclis de les neurones es projecten per tot el SNC gràcies als seus axons).
14 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej - Sistema nerviós perifèric.
 Unió neuromuscular: La contracció muscular està provocada per l’acció de la sinapsi de neurones colinèrgiques.
- Sistema nerviós autònom.
 Controla les funcions viscerals, vegetatives → Ritme cardíac, pressió arterial, aparell digestiu...
 Envia el gangli a la víscera.
 Totes les neurones colinèrgiques van del sistema nerviós al gangli.
 Les neurones parasimpàtiques van des del gangli fins les vísceres.
 Funcions - Activació cortical: La fa augmentar.
- Amb l’activació cortical, afavoreix l’atenció selectiva, l’aprenentatge i la memòria.
- Son paradoxal (son REM, on tenim els somnis). El nostre cervell funciona com en la vigília. S’inicia aquesta fase del son perquè s’activen unes determinades neurones colinèrgiques.
Totes les funcions són típiques de l’acetilcolina que trobem en el sistema nerviós central, però també es troba en la contracció de músculs esquelètics i hi participa en moltes funcions del sistema nerviós autònom.
15 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  Síntesi Es sintetitza a partir de dos precursors: acetil coenzim A + Colina. En presència de l’enzim colina acetiltransferasa (CAT), que se sintetitza als ribosomes i arriba al botó terminal per transport axoplasmàtic, s’uneixen els dos precursors per formar acetilcolina. La síntesi té lloc en el botó terminal. L’acetil coenzim A se sintetitza en els mitocondris i la colina se sintetitza en el fetge, passa a la sang i arriba a les neurones. Allà un transportador especial farà que la colina pugui entrar a l’interior de la neurona.
Un cop sintetitzada s’emmagatzemarà en vesícules, per poder alliberar-se a l’espai sinàptic amb el potencial d’acció.
 Receptors. Té dos tipus de receptors: - Receptor nicotínic: Està associat a un canal de Na⁺ i K⁺, i per tant, dóna lloc a un PEP → En aquest cas, la nicotina actua com un agonista selectiu d’aquest receptor, ja que produeix un PEP com si s’hi hagués unit l’acetilcolina. També és permeable pel Ca²⁺.
Es localitza en la unió neuromuscular, les sinapsis del SNA i algunes àrees del SNC.
 Antagonista del receptor nicotínic: CURARE. Impedeix que l’acetilcolina s’uneixi al receptor, produint paràlisis muscular.
- Receptor muscarínic: Metabotròpic. Quan l’acetilcolina s’hi uneix, produeix un PEP més lent: triga més en iniciar-se i es manté més temps. Alguns subtipus de receptors muscarínics produeixen PIPs. La muscarina és un agonista selectiu d’aquest receptor. La muscarina es troba en els bolets verinosos.
Es localitza en el SNC i en les sinapsis del SNA.
16 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  Inactivació. Té lloc per degradació enzimàtica → L’enzim acetilcolinesterasa (AChE) degrada l’acetilcolina, donant lloc de nou a colina + àcid acètic. No hi actua el procés de recaptació.
- El 50% de la colina serà reciclada, transportada novament a l’interior de la neurona per fabricar més acetilcolina.
- L’altre 50% de colina, juntament amb l’àcid acètic, passarà a la sang i serà eliminada per l’orina.
 Farmacologia - Hemicolini: Inhibeix la captació de colina per part de la neurona presinàptica i, per tant, redueix la síntesi de l’acetilcolina.
- Toxina botulínica: Toxina que es troba en conserves en mal estat i és molt potent, pot produir la mort d’una persona amb una dosi ínfima. Té usos clínics si s’administra en dosis molt baixes i localment. Exemples: distonies, estrabisme, estètica (botox).
Inhibeix l’alliberament de l’acetilcolina. Si s’allibera menys acetilcolina (o res), disminuirà la transmissió sinàptica colinèrgica. La mort de l’individu es produirà per asfixia perquè no es podran contraure els músculs de la respiració.
- Verí de l’aranya vídua negra: També anomenada l’aranya del blat. Augmenta l’alliberament de l’acetilcolina, per tant augmenta la transmissió sinàptica colinèrgica. Aquest verí pot ser mortal, tot i que en persones sanes normalment 17 Fonaments de Psicobiologia I - Oliwia Ciurlej una única picadura no produeix la mort. La mort seria produïda per asfixia, perquè impedeix la relaxació dels músculs de respiració.
Inhibidors de l’acetilcolinesterasa/anticolinesteràsics: No es desagradarà l’acetilcolina i, per tant, es mantindrà més temps a l’espai sinàptic. Mentre l’acetilcolina estigui a l’espai sinàptic, continuarà activant els receptors postsinàptics, augmentant la transmissió colinèrgica.
 Reversibles: Manté el seu efecte menys temps i no són tant potents.
Tenen usos terapèutics: antídots, tractament de la miastènia gravis (augmentarà l’acetilcolina de l’espai sinàptic i disminuirà els símptomes) i el tractament de l’Alzheimer (si s’administren inhibidors reversibles hi haurà més acetilcolina en la sinapsis que quedin i això permetrà que es redueixin els símptomes cognitius → fases inicials i moderades: Donepezilo).
 Irreversibles: Organofosfats. Substàncies molt més potents, utilitzades com a pesticides i armes químiques (Gas sarín).
 Implicacions clíniques - Malaltia d’Alzheimer: Trastorn neurodegeneratius que produeix demència per la mort progressiva de neurones. Les primeres neurones que moren són neurones colinèrgiques, responsables del dèficit cognitiu en les primeres fases de la malaltia. Es basa en una degeneració del cervell (especialment escorça i hipocamp), que perden neurones i sinapsis.
És causada per l’acumulació d’una proteïna anormal (amiloide). Algunes de les lesions característiques són: plaques senils i cabdells neurofibrilars.
- Miastènia gravis: Malaltia autoimmune que afecta a la unió neuromuscular: destrucció progressiva dels receptors nicotínics de la membrana postsinàptica de la placa motora. Per aconseguir la contracció del múscul, doncs, es necessitarà alliberar més acetilcolina de la normal, esgotant més fàcilment les reserves i produint fatiga muscular. Causa debilitat muscular i els seus símptomes són tractats per anticolinesteràsics.
7. Catecolamines: Noradrenalina, Dopamina i Adrenalina  Monoamines Els neurotransmissors monoamina són neurotransmissors i neuromoduladors que contenen un grup amina (-NH₂). Aquestes, a més, es poden subpartir en dos tipus: - - Catecolamines → Grup catecol + grup amina  Dopamina  Noradrenalina  Adrenalina Indolamines → Grup indol + grup amina 18 Fonaments de Psicobiologia I   Oliwia Ciurlej Serotonina Histamina  Catecolamines (grup catecol + grup amina) → Surten a l’examen (sobretot la NA i la DA) Hi ha 3 tipus de catecolamines que s’utilitzen com a neurotransmissors: - Noradrenalina (NA) o Norepinefrina (NE): Neurones noradrenèrgiques Dopamina (DA): Neurones dopaminèrgiques Adrenalina (ADR) o Epinefrina La noradrenalina i la dopamina són les que més s’utilitzen, ja la funció principal de l’adrenalina és hormonal.
La major part de neurones catecolaminèrgiques fan sinapsis de pas (varicositats), amb un efecte difús. S’allibera molt neurotransmissor que afecta a moltes zones postsinàptiques i no a una concreta.
 Localització - Dopamina: Una part de les neurones dopaminèrgiques tenen el seu nucli en la substància negra o l’àrea tegmental ventral (nuclis dopaminèrgics → formats per somes de neurones dopaminèrgiques). Des de aquestes zones surten els axons:  Axons que surten de la substància negra a l’estriat: Via negroestriada → Les neurones dopaminèrgiques que formen aquesta via estan relacionades amb la regulació dels moviments precisos → La importància d’aquesta via es deixa veure en la malaltia de Parkinson (gran rigidesa muscular, tremolors, problemes per fer moviments): malaltia neurodegenerativa → Les neurones que moren són les que formen la via negroestriada. Via relacionada amb el control del moviment.
 Axons que surten de l’àrea tegmental ventral al sistema límbic (via mesolímbica) i escorça cerebral (via mesocortical): Via mesocorticolímbica → Aquestes neurones estan relacionades amb els mecanismes de la recompensa i el plaer (formen part del que s’anomena substrat neural del reforç) → S’activen en relació a les situacions que provoquen plaer o reforç (bon menjar, relacions sexuals, desig o motivació...).
19 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej Per tant, estan relacionades amb aquells aprenentatges de conductes reforçades positivament. També estan relacionades amb l’addicció (drogues, ludopatia...) → Les drogues donen lloc a un major alliberament de dopamina en una regió del sistema límbic anomenada nucli accubens → Per aquest motiu les drogues són additives.
- Noradrenalina: Hi ha neurones noradrenèrgiques en:  Sistema nerviós autònom.
 Sistema nerviós central: Tenen el seu soma al nucli del tronc de l’encèfal anomenat locus coeruleus → Projecten per totes les regions del SNC, tot i que són poques neurones. Axons molt ramificats.
20 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  - Funcions i implicacions clíniques de la Dopamina Control dels moviments precisos (sistema negroestriat).
Mecanismes de la recompensa i el plaer (sistema mesolímbic).
Addicció a les drogues i altres addiccions no farmacològiques.
Relacionada amb l’esquizofrènia → La hipòtesi més clàssica de l’esquizofrènia és la hipòtesi dopaminèrgica, segons la qual la dopamina té una importància crucial. S’ha vist que es produeix un augment de l’alliberament de dopamina en el sistema límbic → Augmenta la transmissió sinàptica dopaminèrgica de la via mesolímbica → Aquest augment sembla explicar els símptomes positius de l’esquizofrènia (al·lucinacions i deliris).
↑ dopamina en el sistema límbic i ↓ dopamina en l’escorça prefrontal Els antipsicòtics fan disminuir la concentració de dopamina en el sistema límbic, regula la seva activitat.
- Malaltia de Parkinson. Les neurones que moren són les que formen la via negroestriada. Via relacionada amb el control del moviment.
 Recompensa i gratificació - Circuit neural del reforçament: Autoestimulació elèctrica intracranial (Olds i Milner, anys 50).
- Existeixen circuits neurals de la recompensa sobre els que incideixen els reforçadors naturals i “artificials” com les drogues additives. En aquests circuits, la dopamina és un dels neurotransmissors més ben caracteritzats.
- Les drogues additives tenen diferents mecanismes d’acció.
- Per diferents mecanismes, les drogues additives augmenten l’alliberació de dopamina en el nucli accubens (via mesolímbica).
 Funcions i implicacions clíniques de la noradrenalina i l’adrenalina - Noradrenalina  Les neurones noradrenèrgiques estan relacionades amb els estats de vigilància i alerta. Produeixen una activació general del sistema nerviós central (de fet, produeixen una despolarització de les neurones, 21 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej facilitant els potencials d’acció → estat de vigilància i alerta. Fa que l’individu pugui percebre estímuls que l’individu normalment no percebria). Activació cerebral.
    - Relacionades amb l’aprenentatge i la memòria. Per realitzar una tasca cognitiva el nostre cervell ha d’estar ben “despert”, activat. I de l’activació, s’ocupa la NA.
Relacionada amb la regulació de respostes vegetatives (SNA).
Homeòstasi.
Processos de vigília i alerta Regulació dels estats d’ànim: Ansietat / Depressió. Hi ha antidepressius que controlen l’activitat de la serotonina i de la NA, i s’ha pogut veure que en alguns casos aquesta barreja ajuda al pacient que un antidepressiu que només es centra en la serotonina.
Adrenalina  Resposta hormonal  Síntesi. Té lloc en el botó terminal.
1. Les catecolamines es sintetitzen a partir de la tirosina (aminoàcid obtingut en gran part de la dieta).
2. Aquest entrarà a les neurones catecolaminèrgiques mitjançant un mecanisme de transport que no és específic, sinó que és compartit per altres aminoàcids.
3. Un cop dins de la neurona, en presència de l’enzim tirosina hidroxilasa (enzim més important, principal) es converteix en L-DOPA (que ja és una catecolamina però encara no actua com a neurotransmissor) → Pas limitant, és el més difícil de produir.
4. La L-DOPA, en presència de l’enzim aromàtic descarboxilasa, es converteix en dopamina.
5. La dopamina sintetitzada és introduïda dins de vesícules sinàptiques.
Si la neurona és dopaminèrgica la síntesi finalitza aquí. Si la neurona no és dopaminèrgica, sinó que és noradrenèrgica, hi ha un altre pas: 6. La dopamina es converteix en noradrenalina a través de la dopamina-betahidroxilasa → neurona noradrenèrgica.
22 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej Si la neurona és adrenèrgica, la síntesi encara té un altre pas: 7. La noradrenalina es converteix en adrenalina a partir de l’enzim feniletanolamina-N-metil-transferasa. Generalment, però, l’adrenalina actua com a hormona.
Quan els nivells de dopamina i/o noradrenalina són alts, aquests regulen l’enzim tirosina hidroxilasa, per tal d’evitar el posterior procés i sobre-concentració de DA i NA.
La dopamina, noradrenalina i la adrenalina realitzen la regulació de la síntesi (a partir del producte final).
 Inactivació La inactivació es produeix principalment per recaptació, però també pot passar per degradació enzimàtica.
- Recaptació. Mecanismes de transport de gran afinitat. La recaptació principal és la neuronal i la secundària és la glial.
 Les catecolamines alliberades (dopamina o noradrenalina) tornaran a entrar utilitzant un mecanisme de transport d’alta afinitat per a cada una d’elles (proteïnes de transport específic).
 Un cop recaptats els neurotransmissors, han de tornar a ser transportats dins de la vesícula. Allà hi ha l’enzim MAO, el qual s’encarrega de la inactivació. Una part de les catecolamines aconseguiran entrar a les vesícules abans de ser degradades per la MAO i podran tornar a ser utilitzades. Altres, però, seran degradades. Amb aquesta degradació, s’alliberaran els metabòlits, que s’eliminaran amb l’orina. Per aquesta raó, en algunes malalties s’analitzen les concentracions de metabòlits (en sang o orina), ja que si aquesta és alta, és indicació de que té lloc algun trastorn.
23 Fonaments de Psicobiologia I      Oliwia Ciurlej En l’espai sinàptic hi ha un enzim extracel·lular, el COMT, on una petita part de les catecolamines, abans de ser recaptades, podran ser degradades per ell.
La majoria de les catecolamines són degradades per la MAO, i només una petita part pel COMT.
Per altra banda, hi ha dos tipus de MAO: o MAO A: Inactiva el NA, 5-HT i DA.
o MAO B: Inactiva el DA.
Els inhibidors de la MAO A són antidepressius. Els inhibidors de la MAO B són anti-parkinsonians.
El COMT és específic de NA i DA (de les catecolamines).
 Receptors: Tots els receptors de les catecolamines són metabotròpics (utilitzen 2n missatgers).
- Receptors dopaminèrgics.
 Tipus D1 (D1 i D5): Postsinàptics. Activen l’adenil-ciclasa (sistema de l’AMP cíclic).
 Tipus D2 (D2, D3 i D4): Poden ser postsinàptics o presinàptics. Inhibeixen l’adenil-ciclasa. Els presinàptics inhibeixen l’alliberació de dopamina.
- Receptors adrenèrgics (noradrenalina i adrenalina, comparteixen receptors).
 α-adrenèrgics: α1 i α2.
o Algun subtipus mostra més afinitat per l’adrenalina.
o Sovint són presinàptics.
o Generalment tenen un efecte inhibidor (PIPs).
o Presinàptics (sovint els 2) i postsinàptics (sovint els 1).
o En localització presinàptica inhibeixen l’alliberament del neurotransmissor.
 β-adrenèrgics: β1, β2 i β3.
24 Fonaments de Psicobiologia I o o o o Oliwia Ciurlej Més afinitat per la noradrenalina.
Tenen un efecte excitador (PEPs).
Generalment són postsinàptics però també presinàptics.
En localització presinàptica augmenten l’alliberament del neurotransmissor.
Efectes conductuals de la noradrenalina → excitatoris (↑ estat de vigilància)  Farmacologia - La cocaïna impedeix la recaptació de la noradrenalina i la dopamina (monoamines). L’amfetamina, en canvi, no només impedeix la recaptació sinó que fa que a més s’alliberin més neurotransmissors.
- La cocaïna i les amfetamines són drogues psicoestimulants: incrementen l’estat d’activació i disminueixen la sensació de fatiga.
- - Els antidepressius tricíclics inhibeixen la recaptació inespecífica. La cocaïna no es considera un antidepressiu perquè inhibeix sobretot la dopamina, no és inespecífic.
Els inhibidors de la MAO són antidepressius perquè si la MAO no actua, tindrem més neurotransmissor. Serà de la MAO A perquè aquesta degrada tots els neurotransmissors. Si s’inhibeix la MAO B s’obté un antiparkinsonià.
25 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej - El propanolol és antihipertensiu: bloca els receptors β-adrenèrgics (β1 i β2).
El salbutamol és antiasmàtic: agonista del receptor β2 adrenèrgic. Així, estimula els receptors β2 que es troben majoritàriament en el múscul llis bronquial, activant les proteïnes G i augmentant el AMPc, que causa una disminució del to muscular.
- Els antipsicòtics són els antagonistes dels receptors de dopamina, bloquejantlos.
Agonistes Bromocriptina (antiparkinsonià).
- 26 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  Farmacologia de l’esquizofrènia L’esquizofrènia es produeix per l’augment de la dopamina en el sistema límbic = símptomes positius (tot allò que veiem, com les al·lucinacions o els deliris).
També hi ha una disminució de la dopamina en l’escorça prefrontal = símptomes negatius (aïllament en un mateix).
- - Efectes secundaris dels antipsicòtics típics: Quan bloquem els receptors en l’àrea més límbica, es produeix l’efecte terapèutic apagant els símptomes positius. No obstant, alhora estem fent que també disminueixi la dopamina en altres zones del cervell, produint un desequilibri: així apareixen els símptomes adversos.
Alguns d’aquests símptomes són: pseudo-Parkinsonisme, empitjorament dels símptomes negatius i alteracions hormonals (ex. en la conducta sexual).
Diferència entre típics i atípics:  Antipsicòtics atípics: Antagonistes 5-HT2A (augment de dopamina).
S’allibera serotonina davant d’un botó terminal amb receptors de dopamina (5-HT2A). La serotonina s’hi enganxa, inhibint l’alliberament de dopamina.
 Antipsicòtics típics: Antagonistes competitius D2 del sistema límbic i sistema negroestriat (disminució de dopamina). Bloquegen els receptors dopaminèrgics: s’uneixen als receptors dopaminèrgics i els bloquegen, impedint que la dopamina s’uneixi a aquests receptors. Disminueixen la transmissió sinàptica dopaminèrgica. Tenen efectes secundaris tipus Parkinson → bloquegen neuroreceptors de la via negroestriada.
Provoquen: o Mesolímbic: Disminució dels símptomes positius o Mesocortical: Augment dels símptomes negatius o Negroestriat: Síndrome extrapiramidal 27 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej 8. Serotonina: 5-hidroxitriptamina (5-HT) → Surt a l’examen Catecolamines + serotonina = Monoamines (amines biògenes) → Totes tenen un grup amina.
La serotonina i les catecolamines comparteixen moltes característiques.
Les neurones que utilitzen la serotonina com a transmissor s’anomenen serotonèrgiques. Moltes neurones serotonèrgiques estableixen sinapsis de pas i, per tant, tindran un efecte modulador.
 Localització Les neurones serotonèrgiques tenen el seu soma agrupat en una sèrie de nuclis que es troben al llarg del tronc de l’encèfal, nuclis que s’anomenen nuclis de Rafe. Els axons són projectats per tot el SNC, tot i que són poques neurones (regions cerebrals i medul·lars).
 Funcions i implicacions clíniques: Sembla estar relacionada amb gairebé totes les funcions, però no és responsable de cap d’elles: només les modula, hi participa.
- Funcions:  Regulació del cicle de vigília i son.
 Regulació de la ingesta (carbohidrats): Si hi ha nivells baixos de serotonina això fa que augmenti la ingesta de carbohidrats. Al seu torn, l’augment d’ingesta de carbohidrats dóna lloc a un augment dels nivells de serotonina. Participa en conductes consumatòries (beure, menjar, sexe). Quan pugen els nivells de serotonina, disminueix la gana.
 Regulació del dolor: Participa en un sistema endogen que produeix analgèsia → Disminució de la sensació de dolor. Frenen la informació de dolor, la qual hauria d’arribar a l’escorça cerebral. Els axons de les neurones són els que controlaran aquests punts de dolor.
28 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  - Regulació de la conducta agressiva (↓5-HT → ↑Agressivitat). Es refereix a l’agressivitat tant cap a altres o cap a un mateix → Possible augment de tendències suïcides.
 Regulació dels estats d’ànim.
Implicacions clíniques:  Depressió i altres alteracions psicopatològiques (anorèxia, bulímia, impulsivitat, trastorn obsessiu-compulsiu o TOC, ansietat generalitzada, atacs de pànic, esquizofrènia). La serotonina es veu implicada sobretot en les depressions acompanyades per ansietat.
o Depressió  Hipòtesi monoaminèrgica de la depressió: dèficit de NA i de 5-HT, o alteracions de receptors NA i 5-HT.
 Cas especial de depressió relacionat amb 5-HT: Trastorn afectiu estacional  Depressió durant tardor-hivern  Desig de carbohidrats  Somnolència  Tractament: sessions diàries d’exposició a llum intensa  Alteracions de la melatonina o TOC  Probable alteració en l’equilibri entre DA i 5-HT.
o Ansietat  Els ISRS (Prozac) s’utilitzen contra els atacs de pànic.
 Les azapirones, agonistes de l’autoreceptor 5-HT1A com la buspirona, s’utilitzen com a ansiolítics.
o Esquizofrènia  Els antipsicòtics atípics són antagonistes dels receptors D2 de la dopamina però també dels 5-HT2A de la serotonina.
 Drogues que poden induir psicosi com els al·lucinògens o l’èxtasi potencien la serotonina.
 Trastorn bipolar.
 Síndrome premenstrual.
 Drogues al·lucinògenes (LSC: agonista receptors 5-HT).
 Síntesi - Es sintetitza a partir de l’aminoàcid triptòfan (precursor). Prové principalment de la dieta.
29 Fonaments de Psicobiologia I - - Oliwia Ciurlej El triptòfan entra en les neurones serotonèrgiques mitjançant un transportador que no és específic pel triptòfan. A vegades té dificultats per l’entrada al cervell ja que ha de compartir el transportador amb altres aminoàcids.
Un cop dins la neurona, el triptòfan es converteix en 5-hidròxid-triptòfan a través de l’enzim triptòfan hidroxilasa (enzim limitant).
Gràcies a l’enzim aminoàcid aromàtic descarboxilada el 5-hidròxid-triptòfan es transforma en 5-H-Triptamina (serotonina).
La serotonina s’emmagatzema a l’interior de les vesícules sinàptiques (s’alliberarà quan s’obrin els canals de calci per l’arribada de un PA).
 Inactivació: Exclusivament per recaptació.
- Un transportador que reconeix específicament la serotonina (alta afinitat) introduirà la serotonina dins de la neurona presinàptica.
- Gran part de la serotonina serà degrada per la MAO (que degrada qualsevol monoamina que estigui lliure en el citosol).
- Una part, abans de ser degrada, podrà entrar a l’interior de vesícules i podrà ser reutilitzada com a NT.
30 Fonaments de Psicobiologia I - Oliwia Ciurlej Els productes resultants de la degradació passaran a la sang i seran eliminats per la orina.
 Receptors: S’han descrit almenys 7 tipus de receptors de serotonina. Tots són metabotròpics excepte el 5-HT3, que és ionotròpic. En general tenen un efecte conductual inhibitori.
 Farmacologia - Inhibidors de la MAO: Inhibeixen l’enzim MAO → no degradarà la serotonina que estiguin lliure en el citosol, i augmentarà la transmissió sinàptica monoaminèrgica.
- Antidepressius tricíclics: Inhibeixen la recaptació de serotonina → Major transmissió sinàptica serotonèrgica.
- Inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS): Fan el mateix que els antidepressius tricíclics però només per la serotonina. Més utilitzats. Ex.
Fluoxetina (Prozac) per la depressió, el TOC i atacs de pànic.
- Fenfluramina: Actua augmentant l’alliberament de la serotonina i inhibint la seva recaptació.
- Sibutramina: Inhibeix la MAO. Tractament de la obesitat.
- Al·lucinògens: Actuen com agonistes dels receptors de serotonina (5-HT2A).
Exemple: LSD.
 LSD (Dietilamina de l’àcid lisèrgic).
o L’efecte al·lucinogen s’atribueix a la potenciació dels receptors de la serotonina 5-HT2 en escorça i tronc cerebrals.
o Riscos:  Psicosi persistent.
 Trastorn perceptiu persistent.
 Suïcidi.
31 Fonaments de Psicobiologia I - Oliwia Ciurlej Antipsicòtics atípics: Actuen com agonistes dels receptors de serotonina (5HT2A), bloquejant-los. Tenen menys efectes secundaris motors. Ex. Clozapina.
Èxtasi (MDMA): Inverteix el mecanisme de recaptació de la serotonina. Pot produir al·lucinacions i efectes neurotòxics. Les “drogues de disseny” o “drogues de síntesi” tenen un perfil mixt entre psicoestimulant (dopamina) i al·lucinogen (5-HT).
 Perfil psicoestimulant: Hiperactivitat, disminució de la sensació de fatiga, eufòria, increment de la sociabilitat, sensació d’empatia etc.
 Perfil al·lucinogen: Distorsions perceptives (fonamentalment il·lusions encara que també pot provocar al·lucinacions).
9. Neuropèptids Són substàncies transmissores amb característiques diferents dels neurotransmissors clàssics.
Els pèptids són seqüències d’aminoàcids (AA-AA-AA-AA-AA).
Els neuropèptids s’alliberen en el botó terminal de la neurona i poden tenir vàries funcions: - Neurotransmissors.
Neuromoduladors.
Neurohormones. Són hormones secretades per neurones, no glàndules. Els pèptids, en canvi, poden estar en les cèl·lules glandulars, on seran alliberats com a hormones.
 Síntesi. Es sintetitzen en el soma (ribosomes) i són transportats fins el botó terminal per transport axoplasmàtic.
1. Síntesi de pèptid precursor (“prepèptid”) a partir de la informació genètica, i conversió en “propèptid”. Es formarà en els ribosomes (ja que és on té lloc la traducció).
32 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej 2. Escissió del propèptid. El propèptid es parteix en parts més petites, a causa de les peptidases. Té lloc en l’aparell de Golgi.
3. Emmagatzematge de pèptids resultants d’escissió en grànuls secretors, i darreres fases de la síntesi del neuropèptid. Aquests grànuls hauran de ser transportats fins el botó terminal, per transport axoplasmàtic.
 Diferències entre els neuropèptids i els neurotransmissors clàssics → Surt a l’examen - Síntesi per fragmentació de pèptid sintetitzat en cos cel·lular (soma). Els NT clàssics, en canvi, es sintetitzen en el botó terminal a partir d’AA o components cel·lulars.
- Major mida molecular dels neuropèptids.
- Inactivació lenta dels neuropèptids (degradació enzimàtica per peptidases) i durada llarga de l’acció. En els NT clàssics, en canvi, és una inactivació ràpida.
- Els neuropèptids són més potents (efectius a baixes concentracions, efectes de més durada). Una substància molt potent és aquella que pot produir efectes a concentracions molt baixes.
- Concentracions cerebrals de neuropèptids molt menors (ja que tenen més potència).
- Els neuropèptids solen ser cotransmissors (substància que coexisteix en el botó terminal amb un altre neurotransmissor principal i pot ser alliberat conjuntament amb el NT principal) → neuromoduladors. S’alliberen en la sinapsis amb altres NT (alliberació de NT clàssic + neuropèptid).
 Tipus - Pèptids opioides. Reben aquest nom perquè s’assemblen a les molècules de l’opi. En el cervell hi ha una sèrie de receptors que rebien la morfina i l’heroïna.
Es va pensar que algunes substàncies del propi organisme, de forma natural, s’unien a aquests receptors. Aquestes substàncies eren els opioides endògens.
Tenen el mateix efecte que els opioides exògens. S’hi poden trobar 2 subtipus:  Encefalines.
 Endorfines.
33 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej Els receptors opioides són el mu (), el delta () i el kappa (). Aquests, tenen funcions de: - Analgèsics.
Reforçament, gratificació.
Inhibició de respostes defensives típiques de l’espècie.
Ingesta de menjar.
S’alliberen en situacions d’estrès i durant l’activitat física.
 - Receptors. Els receptors dels neuropèptids són: Metabotròpics Obren canals de K (efecte inhibidor) Agonistes:  Mu: Afinitat a tots els opioides  Delta: Encefalines  Kappa: Dinorfines  Farmacologia.
- Opiacis: Derivats de l’opi, agonistes dels receptors opioides (especialment el mu). Hi deriven:  Agonistes o Morfina. Potent efecte analgèsic, capacitat additiva menor que l’heroïna.
o Heroïna. Genera addicció, tolerància i dependència física (síndrome d’abstinència). Els efectes gratificants es fan tolerants amb el consum crònic. És analgèsica i inhibeix la sensació de fam.
34 Fonaments de Psicobiologia I Oliwia Ciurlej  - - Síndrome d’abstinència. Es caracteritza per: desig imperiós de prendre heroïna, agitació, dolors musculars i ossis, insomni, diarrees i vòmits, calfreds amb pell de gallina, moviments convulsius, sacsejades, etc. Pot ser induïda per l’administració d’antagonistes opioides (ex.
Naltrexona).
o Codeïna. Efecte antitussigen (calma la tos).
o Metadona  Antagonistes o Naloxona o Naltrexona No opioides:  Substància P: control motor i dolor.
 Colecistoquinina: Senyal de sacietat, ansietat (atacs de pànic) i emocions.
 Pèptid intestinal vasoactiu: Vasodilatació.
 Oxitocina i vasopressina: Modulació aprenentatge i memòria.
 CRF i ACTH: Respostes d’estrès.
 Neuropèptid Y: Ansietat.
 Neurotensina: Hipotèrmia, analgèsia, addicció.
Tractaments:  Substitutius (agonistes: metadona, heroïna, buprenorfina)  Neutralitzadors (antagonistes: naloxona, naltrexona).
 Inactivació Les peptidases tallen les seqüències dels aminoàcids. Actuen d’una forma lenta però constant. Les peptidases, per tant, tenen una funció tan en la síntesi com en la inactivació.
35 ...

Tags:
Comprar Previsualizar