Colonialisme (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 1º curso
Asignatura Introducció a la història
Año del apunte 2014
Páginas 20
Fecha de subida 31/10/2014
Descargas 8

Descripción

primer trimestre

Vista previa del texto

DE LA CONQUESTA AMERICANA A LA IMPLANTACIÓ D’ESTRUCTURES POLÍTIQUES DE CONTROL SOCIAL (SIGLO XVI)  AMÈRICA O L’ EXPANSIÓ TRANSATLÀNTICA EUROPEA.
El segle XVI va representar una època de grans canvis i transformacions que van marcar la vida política i econòmica del Vell Món. Per al historiador francès Pierre Chaunu, aquest període va significar “la mayor mutación jamás habida del espacio humano” (Conquista y explotación de los Nuevos Mundos, 1984). Va suposar així, una ruptura del món concentrat medieval i naixent una nova concepció de l’home Però el que realment va sacsejar la ment europea foren les activitats de conquesta i explotació subseqüents, liderades per les capes socials menys afavorides durant la Reconquesta, i que al veure’s pressionats pels profunds canvis econòmico-socials, decidiren embarcar-se cap al Nou Món com una solució per tornar a començar en un territori obert i possibilista. Cal destacar que els dos màxims protagonistes del descobriment d’Amèrica foren Portugal i Espanya (i de l’imperialisme del s. XVI).
Juntament amb aquesta raó pràctica de profit material –que apuntava ja cap a l’establiment d’un comerç ultramarí enter les colònies i la metròpoli– se sumava un sentiment profundament religiós, fruit de segles de lluita contra la cultura musulmana: un altre motiu fou la intenció d’estendre la fe cristiana, enfortir el cristianisme mitjançant l’evangelització dels indis del Nou Món.
En un primer moment, la “conquista espiritual” la van protagonitzar les ordes mendicants.
No hi havia prou sacerdots seculars i els “regulars” es van fer càrrec de l’evangelització: franciscans, dominics, mercedaris i agustins (Clergat diocesà que depenia dels bisbes i arquebisbes). Més tard, es crearien seminaris al nou món i els sacerdots serien els propis criolls, no tan vinculats a la metròpoli.
Posteriorment al Concili de Treno (1543-63), protagonitzada per els jesuïtes, aquests van arribar al Nou Món (no eren seculars, però tampoc una orde mendicant strictu sensu perquè no feien vida conventual). Era una autèntica “força de xoc” de la Reforma catòlica, la seva màxima autoritat era el Papa, i prioritzaven l’educació de les elits i les missions. D’aquesta manera, la forma de cristianització dels indis fou molt diferent: els hi van donar ‘el cos de crist’, els educaven, es va mantenir la naturalesa dels indis, etc.
El nivell polític de la conquista d’Amèrica vam molt lligat al religiós. Els reis catòlics tenien el dret d’evangelitzar el nou món. Tant el papa com els reis catòlics van voler organitzar la missió, fet que portà a tensions entre les dos institucions.
L’Imperi espanyol va establir diverses institucions polítiques i religioses dirigides a controlar políticament i econòmica el territori que era totalment verge (= Patronato Regio): – Cabildos municipals, o ajuntaments, controlats pels encomenderos o veïns dels municipis, els que havien estat premiats per l’èxit en la conquista.
– ENCOMIENDAS, o institució socio-econòmica mitjançant la qual els indis tributaven als encomenderos (diners, treball, productes) a canvi de protecció, manteniment i evangelització.
– VIRREIS, o representants dels reis al Nou Món que apareixen a la segona meitat del segle XVI.
– CORREGIMENTS, amb jurisdicció civil i criminal en primera instància dels pobles d’indis o reducciones. A finals del segle XVI s’encarregaven del cobrament dels tributs reals.
– AUDIÈNCIES, on diversos jutges, u oidores, i un president, s’encarregaven d’administrar justícia.
– TRIBUNAL DEL SANT OFICI, o Inquisició, on diversos fiscals i/o comissaris s’encarregaven de vetllar per la puresa moral dels que pertanyien a la “República de Españoles” (= heretgies, bigàmia, etc.).
 LA CONQUESTA DEL CARIB: LES A NTILLES (1492-1519) Cristóbal Colón va arribar al Carib (1492, 1493, 1498, 1502) pensant que era a terres del Gran Khan.
Molt aviat va adonar-se que s’havia equivocat. Colón explica les motivacions del seu viatge amb notes que escriu al llibre de Les maravelles de Marco Polo.
Si el comerç dels darrers temps de la Res publica christiana medieval havia estat essencialment mediterrani, les transaccions econòmiques es van anar desplaçant cap a l’Atlàntic amb l’objectiu de trobar un nou camí cap a les Índies orientals, els països de l’or, el marfil i les espècies (A. Domínguez Ortiz, Historia Universal. Edad Moderna, Vol. III, 1986).
Altres tesis (Tzevetan Todorov, La conquête de l’Amérique, la question de l’autre, 1982) consideren que les motivacions van ser religioses i/o messiàniques ., és a dir, es volia rescatar de les ànimes dels bàrbars del Nou Món.
Al des-cubrir l’existència del Nou Món, els primers cronistes i historiadors descobreixen els límits del seu propi coneixement històric i geogràfic. Això va suposar una ruptura epistemològica dels principis antropològics, temporals i geogràfics del ‘’Vell Món’’: una nova natura, nous bàrbars i noves fronteres.
Les primeres concepcions d’aquest nou món eren molt positives. Al 1493, Colón escriu una carta a Lluís de Santángel descrivint la natura de “Cipango” com un mític Jardí de l'Edèn (“verd”, “colorit”, etc.). Al 1495, l’humanista Pedro Mártir de Anglería descriu la natura americana com “exuberantment feliç” i als seus habitants com a representants d’un estat de puresa original, sense guerres, ni preocupacions o ambició de riquesa. Al 1500, el cartògraf i navegant Amerigo Vespucci descriu en termes poètics les incomptables belleses d’un paisatge tan divers i diferent del castellà.
El cronista real d'Índies, Gonzalo Fernández de Oviedo, autor de la Historia General y Natural de las Indias (Sevilla, 1535), va percebre la natura americana en termes de “meravella”, tot representant la radical incommensurabilitat de l’obra divina. El “paradís caribeny” es representat com a part de la creació divina. Ens mostra en el seu llibre com les meravelles del Nou Món desafien l’enteniment humà, però també la seva capacitat per percebre la realitat. Les pinyes, o ananás, yayamas, yayaguas o boniamas provoquen una mena d’”erotisme estètic” al descriure les qualitats d’aquestes fruites.
Aquesta imatge positiva desapareixerà ben aviat, quedant en un segon pla. L’indi apareix ben aviat com un ésser ferotge que atacava i feia la guerra a altres homes (espanyols). I encara pitjor: a partir de 1495, el Dr. Diego Álvarez Chanca confirma l’existència de practiques caníbals entre els habitants de les illes del Carib a partir de “proves irrefutables”: el descobriment d’ossos humans. Això fou el factor que immediatament va canviar la concepció del ‘’Nou Món’’.
L’existència de “caníbals” va afavorir l’esclavització de tots els “indis de guerra”, rentabilitzant així les despeses de les campanyes de conquesta i/o des-cobriment. La natura va ser representada en termes edènics, però els seus habitants, els “indis”, com a bàrbars caníbals i sodomites que provocaven el desordre social (discurs naturalista).
Alguns conqueridors, com Pánfilo de Narvaez (1478-1528), es van considerar legitimats per utilitzar la violència física i ideològica contra els indis, que treballen a les mines d’or i perles de Cuba i l’Espanyola. Així, els càstigs cap als indis foren a partir d’aquell moment brutals, explicats en moltes ocasions per els enemics de l’Imperi Espanyol amb el nom de la ‘’Llegenda Negre’’.
Amb la des-coberta de l’”altre”americà es generà una reflexió sobre el “bon salvatge” (teoría Rousseauniana), inicis d’una consciència crítica front l’esclavització dels indis.
– Bartolomé de Las Casas. Brevísima Historia de la destrucción de las Indias (1552). Fou un gran defensor dels indígenes i plantejà un valor moral. L’indi americà no és una bèstia ni un mig home que poden ser esclavitzats. A més defensava que aquesta concepció de l’indi s’havia originat a partir dels interessos dels espanyols.
– Michel de Montaige. Des cannibales.
– Jean de Léry. Histoire d’un voyage faict en la terre de Bresil (1578).
Així, la colonització va provocar la desaparició de grups sencers d’ètnies. Amb la mort de tants indígenes a les, es va buscar més ma d’obra. Així, a partir del 1509 es va el salt de les petites illes d’Amèrica cap al continent, la ‘’Nova Espanya’’ a on trobaran unes societats més avançades.
 LA CONQUESTA DEL CARIB I TIERRA FIRME La història de les Índies entre 1492 i 1520 demostra que el saqueig va acabar amb el pla de Colón d'utilitzar de manera racional els recursos del Nou Món. En pocs anys, els recursos naturals i humans foren exhaurits. Entre 1492 i 1514 la població de la Espanyola es reduí de 500.000 a 32.000 habitants (col·lapse demogràfic).
Les primeres expedicions a les petites Antilles, les Bahames, y després Puerto Rico (Juan Ponce de León, Diego Colón) i Cuba (Diego Velázquez) s’han de situar dins el context de l’acabament de les reserves d’or i plata i el descens de la mà d’obra.
A partir de 1509, diverses expedicions es van dirigir al continent o Tierra Firme (governacions de Nova Andalusia y Castilla del Oro) des de Santo Domingo (La Espanyola), Cuba i Jamaica.
Va haver tres expedicions importants: – 1509-1510. Els capitans Diego de Nicuesa i Alonso de Hojeda van obtenir del monarca llicencies i governacions per establir-se a Veragua i Urabà (respectivament, Colòmbia i Panamà) i comerciar.
– 8 de Febrer de 1517. El capità Francisco Hernández de Córdoba surt de Cuba amb direcció oest. El seu objectiu era l’adquisició de botí. El seu pilot era Antón de Alaminos, el mateix pilot de Colón en el seu quart viatge (1502-1504) i de Ponce de León al seu descobriment de la Florida (1513).
– 1 de maig de 1518. El capità Juan de Grijalva va sortir de Cuba amb direcció cap a Mèxic.
Havia indicis que una cultura sofisticada i de grans riqueses es trobava en el continent americà. Grijalva va comandar una expedició que li va reportar moltes crítiques dels seus homes. El van acusar de manca d’iniciativa i dels mediocres resultats de l’expedició.
Amèrica apareix com una nova entitat geográfica diferent del model imaginari que Colón havia tan persistentment tractat de confirmar. Les expedicions que havien tingut lloc entre 1503 i 1518 van proporcionar una gran quantitat d’informació sobre noves terres i els seus habitants, obrint altres possibilitats que anaven més enllà de la conversió dels indis, la rapinya del territori i l’explotació de la mà d’obra.
Diego Velázquez, governador de Cuba, va reaccionar ràpidament davant la evidència de civilitzacions (maies, asteques), enviant una expedició darrera una altra per recollir informació de primera mà.
Un dels seus capitans, Hernán Cortés, va ser enviat per: 1-Recollir informació sobre aquestes civilitzacions; 2- Comunicar els seus descobriments amb rapidesa i celeritat al seu superior, Diego Velázquez; 3- Supervisar els objectes (presumiblement valuosos) obtinguts; 4- Predicar la fe cristiana, sempre que fos possible, entre els indis.
Com veurem, la idea de Cortés no era precisament la de recollir informació per a Diego Velázquez. Bernal Díaz del Castillo, soldat i cronista de Cortés, diu que ja a Cuba va reclutar als seus homes amb la promesa de conquerir i colonitzar el territori, encara que realment la seva proposta no coincidia precisament amb el que va ordenar Velázquez.
 LA LEGITIMITZACIÓ DE LA CONQUESTA Un dels canvis més significatius va ser la necessitat de la Corona espanyola de redactar lleis que legitimessin la conquesta i colonització dels nous territoris.
1) La legitimitat jurídica de la conquesta: les butlles papals de donació dels papes Alexandre VI, Inter Caetera I y II (1493) i del tractat de Tordesillas (7/6/1494).
2) Les retòriques de la conquesta: la “toma de posesión”, “el acta de fundación”, i el “requerimento”. Colón pren possessió del territori americà (12/10/1492) en nom dels Reis Catòlics. A partir de 1512, els espanyols ho van fer seguint una cerimònia ritualitzada plena d’actes simbòlics i disposicions protocolàries que havien de fer-se en “forma pública”.
L’objectiu del Requerimiento era sotmetre’ls a la sobirania dels Reis Catòlics, els quals havien rebut del Papa aquelles terres, demanant-los que els acceptessin en el seu nom. A més, tenien el deure de predicar la fe cristiana. Si acceptaven, podien romandre a les seves terres; Si rebutjaven, els espanyols podien fer-los la “guerra justa”, arravatar-los les terres i propietats.
L’amenaça de guerra continguda al Requerimiento fou un dels aspectes distintius del colonialisme espanyol. Cap altre govern europeu promulgà un protocol – castellà, llatí - per sotmetre als subjectes colonials com el que va redactar la Corona espanyola. Però, si els indis no podien entendre’ls quan era llegit, quin sentit tenia un procediment tan extravagant.
Realment el Requerimiento anava dirigit a les altres potències europees, com un símbol per marcar territori.
 LA CRÍTICA A LA CONQUESTA (MONTESINOS I DOMINICS ) Els conqueridors volien obtenir or i plata en grans quantitats. També volien esdevenir “encomenderos” i utilitzar la mà d’obra nativa en benefici propi. Els espanyols es van convertir en senyors de vassalls d’indis. El sistema d’encomienda, però, es basava en un principi de falsa reciprocitat: els encomenderos havien de garantir una educació religiosa als natius, els quals, a la seva vegada, es veien forçats a proporcionar-los una sèrie de serveis. El problema va ser quan els colons van mostrar-se escassament interessats en tasques pedagògiques i evangelitzadores.
Davant aquesta situació d’explotació, que delmava la població nativa, els frares dominics (Antonio de Montesinos, 1511; Bartolomé de las Casas, 1516-1566) van condemnar la violència dels espanyols, van criticar el Requerimiento i van demanar l’abolició del sistema de encomienda. (foren els mateixos reis que enviaren a l’ordre dominicana perquè avalués la situació).
El dominium rerum (dret de propietat) fou qüestionat, és a dir si era lícit apropiar-se de les terres dels indis. Per informar-se, la Corona envia a tres jerònims – el famós interrogatori jeromià – per conèixer de primera mà els fets (1516).
Tot així, cal tenir en compte que les indies orientals no foren conquistades, i menys evangelitzades de la mateixa forma perquè les societats eren totalment diferents a les recol·lectores americanes. Per tant, societats que no es podien explotar econòmicament i els missioners no estaven raspallats per un exèrcit.
 LA CONQUESTA DE MÈXIC La conquesta de Mèxic ens planteja una pregunta ineludible: ¿Com va ser possible que uns quants aventurers, no més de 400 homes, fossin capaços de derrotar a un poder militar com l’imperi asteca en menys de dos anys? Hi ha diverses lectures: WILLIAM H. PRESCOTT (History of the Conquest of Mexico, 1840) considerava que el triomf dels espanyols tenia molt a veure amb la superioritat dels primers, visible sobretot a la seva maquinaria bèl·lica i en la seva superioritat moral i mental. Trobem així una visió Eurocentrista.
TZVETAN TODOROV (La conquête de l’Amérique, la question de l’autre, 1982) parla de com els nàhues eren una cultura dominada pel seu enteniment cíclic del temps, que implicava una repetició de la cosmogonia. Davant la invasió espanyola van ser incapaços d’improvisar una resistència efectiva. Moctezuma els envia or convençut que acabaran abandonant les seves terres. Para Todorov, els espanyols posseïen una “tecnologia superior de simbolització” que els permetia mentir i enganyar. Una mica que, suposadament, els asteques no eren capaços de fer. Des del principi, Cortés (1485-1547) descobreix la confusió al considerar-lo un heroi – ell és l'enviat Quetzalcoatl – i ho explota en el seu benefici. Per contra, Todorov considera que Cortès era un tipus intel·ligent, que dominava l'art de la improvisació i adaptació, però al mateix temps sent conscient d'això, el que es va convertir en l'autèntic principi de la seva conducta.
És un especialista en la comunicació humana que domina l'imperi mexica a través del seu domini dels signes (Inga Clendinnen, Aztecs, Cambridge University Press, 1991). No es tracta tant del seu idiosincràtic talent individual, sinó de la seva capacitat cultural (europea) basada en la seva capacitat de llegir i escriure. L'escriptura és, doncs, no simplement una eina, sinó un índex de l'evolució de les estructures mentals. Hi ha un enfrontament, o xoc, entre dues formes de pensar i entendre la conquesta: a) La tradició escriturística-literària de Cortés; b) El predomini del ritual i del temps cíclic (en front del temps linial europeu) dels asteques.
La conquesta de Tenochtitlán va tenir lloc en dues fases:  ABRIL DE 1519 - MAIG DE 1521. Cortés marxa de Cuba sense permís de Diego Velázquez amb direcció a la Nova Espanya. Després del desembarcament dels espanyols, marxen juntament amb els habitants de Cempoala, primer, i després juntament amb els nadius de la província independent de Tlaxcala. És a dir, Cortés va portar a terme un seguit d’aliances natives.
Es van apoderar de l'emperador Moctezuma i van romandre allà per espai de sis mesos.
Després, van tornar a la costa al tenir notícia de l'arribada d'una expedició al comandament de Pánfilo de Narváez, enviat per Velázquez (maig de 1520). Narváez va ser empresonat en Veracruz (allà Cortés va crear un ajuntament o cabildo per no haver de dependre de les ordres de Velázquez) una per espai de dos anys.
Així, Narváez va ser derrotat i les seves forces es van incorporar a les de Cortés. Allà va tenir lloc la famosa crema de les naus, impedint així que ningú tingués la temptació de tornar a Cuba.
Mentrestant s'havia produït una revolta en Tenochtitlan, motivada per l'absència de Cortés i la violència del seu lloctinent, Pedro de Alvarado, durant una celebració festiva.
Al juny de 1520, l’anomenada la ‘’Nit Trista’’, els astecas van atacar els espanyols, provocant grans pèrdues. Aquests fets van coincidir amb la mort de Moctezuma, probablement a mans espanyoles, el que va provocar la seva fugida precipitada .
 MAIG DE 1521-AGOST, 1521. El replegament va ser difícil, amb els asteques trepitjant-los els talons. A Otumba, els espanyols, delmats, fugien amb grans dificultats de Tenochtitlán, perseguits per “un mar de guerrers”. Dites guerreres van desaparèixer quan Cortés i els seus homes es van apoderar del portador de la bandera. Aquesta acció va accelerar la desmoralització dels seus perseguidors i va donar lloc que s'organitzessin i recuperessin la moral. Igualment, els asteques perseguien sempre a l'espanyol que portava la bandera.
No és d'estranyar que ningú volgués dur-la… Al maig de 1521, recluten aliats, no tots ells voluntaris, i inicien la reconquesta. La ciutat va acabar sucumbint a les forces combinades de Cortés i els tlaxcaltecas a l'agost de 1521. Així, famolencs, assedegats i esgotats pel cansament, els asteques van ser derrotats. Però no ho van anar tant per la seva superioritat tàctica, sinó per una espècie de col·lapse “moral”: malalties, amor a les seves terres, la mort del seu líder, creure que Cortés era un heroi.. la dels espanyols fou més una superioritat simbòlica perquè no tenien cap respecte cap els signes.
CLENDINNEN ens convida a qüestionar la creença en la invencibilitat dels espanyols simplement per llegir – i no qüestionar – els textos canònics de Cortés. La qüestió no és simplement la manipulació de les Cartes que va enviar a Carles V, sinó la voluntat d'establir una evidència legal de les seves actuacions.
Les Cartes de Cortés són ficcions, marcades per elisions, omissions, invencions i un desig clar d'impressionar a Carles V amb el seu pròpia indispensabilitat (= una espècie d'Horaci, un soldat exemplar, lleial i servicial a la Corona). Construcció de Cortés com a líder.
A la Segunda Carta de Relación (octubre, 1520), Cortés informa al rei de l'esplendor de Tenochtitlán, de l'or i les riqueses, així com de la retirada després dels fets de la “Nit Trista”.
Però en aquesta Carta elabora una espècie de “self-fashioning”: s’autopresenta com un líder flexible, sempre lleial, amb recursos, tot i que incòmode amb “nimietats legals”.
Al Códice Florentino, el franciscà Bernardino de Sahagún confirma les tesi que apunten a un Moctezuma paralitzat pel terror. Cortés era el Déu Quetzalcoatl, la Serp Emplumada, que tornava després de 50 anys. De on va obtenir Sahagún aquesta informació? Com van tenir els seus informants nadius accés a Moctezuma, considerat un Déu? Cortés fou capaç de llegir la conducta no verbal de Moctezuma a través dels seus emissaris.
Per a Cortés, els regals es tractaven d’un intent de suborn. Però potser era una forma d’humiliar a l’adversari… En qualsevol cas, l'espanyol volia mirar a Moctezuma “a la cara”.
Venint d'un estranger, semblant atreviment resultava inquietant. Preferia l'estil “personal”: sabia a qui havia d'afalagar i a qui pagar amb or. A més, utilitzava la força de manera brutal, amplificant els seus efectes per a atemorir al rival, tallant les mans de 50 emissaris admesos lliurement en el campament espanyol, mutilant-los com “espies”, la massacra a Cholula...
Tot això va portar al col·lapse moral dels asteques. La causa de la derrota dels asteques fou, segons Clendinnen, el “fracàs comunicatiu” entre Cortés i Moctezuma.
Cortés era un mestre en les tàctiques psicològiques i militars, guanyant adeptes i legitimant la seva conducta. La raó que Cortés aconseguís vèncer unes forces molt superiors en nombre fou una raó, no tant militar, com tàctica. Els asteques no entenien la “guerra d'escamots” (emboscades), on els espanyols seleccionaven el seu objectiu. Preferien la lluita cos a cos a camp obert . A més, posaren en pràctica el setge, una de les estratègies militars europees més utilitzades. Cortés havia mantingut el seu control de la ciutat imperial, intimidant als seus habitants mitjançant calculades mostres de crueltat.
Segons BEATRIZ PASTOR (Discursos narrativos de la conquista de América, 1988), les Cartas de Cortés es troben marcades per un procés de ficcionalització basat en dues idees: La representació de la rebel·lió com un servei al rei, i la transformació del rebel en un model de conqueridor.
Cortés està preocupat per obtenir del rei la legitimitat de les seves accions. Sempre parla de fer relació “veritable”, basada en un observació directa dels fets que li proporciona credibilitat (“jo vaig estar allí”). Cortés actua d'acord als “interessos del rei”.
Les seves cartes barregen realitat i ficció amb la finalitat de produir una sèrie de documents persuasius i racionals, però que se situen entre les novel·les de cavalleries i les relacions periodístiques (o cròniques).
En les seves tres primeres cartes (fins que el rei accepta la seva rebel·lió i li nomena governador i capità general de la Nova Espanya), Cortés modela la seva transgressió fins al punt de convertir-la en un servei a la Corona, basant-se en el codi de vassallatge. Ell és el bon vassall, mentre que Velázquez apareix com traïdor, els seus homes, com delinqüents que tracten d'impedir que Cortés porti a terme el seu propòsit de conquistar la Nova Espanya.
A la Segona Carta de Relació, Cortés contínua dibuixant una imatge de lleialtat cap al seu rei.
Evita fer cap valoració de dos fets absolutament fonamentals: 1)La matança perpetrada en el temple per Alvarado i els seus homes. Aquesta matança va ser la desencadenant de la rebel·lió; 2) L'alliberament del germà de Moctezuma, Cuhitlaua, va afavorir l'organització de la resistència dels asteques contra els espanyols al comandament d'un nou líder religiós i militar.
En lloc de donar detalls sobre aquests fets, Cortés ens diu que van succeir a conseqüència de la seva partida de la ciutat. Recordem que va anar a reprimir l'arribada de Pánfilo de Narváez. També culpa als mateixos asteques d'això: 1) La mort de Moctezuma quan es dirigiria al seu poble per a pacificar-lo, diu que els asteques el maten; 2) Velázquez i els seus seguidors són retratats com traïdors. És incapaç de sacrificar els seus propis interessos en benefici de la Corona, així com ho fa ell.
Així,Cortés reflecteix en les seves cartes que el responsable de la revolta mexicana és Diego Velázquez, per haver enviat les seves tropes sota el comandament de Narváez per detenirlo. Cortés, pel contrari, és el fidel vassall que lluita pel seu rei, seguint el codi de vassallatge.
EL DOMINI EUROPEU DEL MÓN (SEGLE XVIII - XX)  LES REFORMES BORBÒNIQUES (SEGLE XVIII) La guerra de Succesió(1700-1713) va produir una aliança d’Espanya amb França. Després de la Pau d’Utrecht (1712- 13), Felipe V va ocupar el tron espanyol però alhora renuncia als seus drets successoris a França. Per altra banda, Anglaterra (única potència naval), a l’igual que França, obté accés legal als mercats americans mitjançant l’asiento de negros -monopoli per a vendre esclaus negres a les colònies espanyoles. Aquest fet va evidenciar la debilitat espanyola del segle XVIII, ja que s’autoritzà per primer cop que altres potències comercialitzessin amb Amèrica.
Les reformes borbòniques s’inicien per impulsar de nou l’imperi en total decadència (que troba punt culminant en la pèrdua de les colonies d’Amèrica, menys Cuba, Puerto Rico y Filipines). El tractat de lliure comerç (1778) és un exemple d’aquestes reformes. Permetia que els ports espanyols seleccionats poguessin comercialitzar amb Amèrica (canvi sobretot en la corona d’Aragó). Aquesta reforma reflecteix clarament la dependència espanyola de les manufactures exteriors per la destrucció de la indústria interior a causa de les elevades tarifes (alcabalas).
La decadència espanyola no va significar la mateixa decadència a les possessions d’Ultramar.
El nou imperialisme de Carles III (1759-88) pretenia acabar amb la “primera emancipació” d’Hispanoamèrica. Carles III i els seus ministres dissenyaren un ampli programa de reformes, la principal reocupació del qual era el progrés econòmic de l’imperi espanyol. El seu objectiu no era cap altre que recuperar l’antic poder i prestigi colonial.
Per acabar amb la decadència de l’Imperi heretat dels Habsburg era necessari: a) Reformar l’administració de les possessions.
b) Ampliar l’economia extra-minera i enfortir el comerç intercolonial, independentment de la metròpoli. Per aconseguir-ho calia acabar amb els repartos forçosos de mercaderies (= negocis il·legals i fraudulents) dels corregidors i subdelegats a Índies.
c) Reorganitzar la defensa militar per poder fer front a la incursió de les altres potències colonials europees (Holanda, França, Anglaterra).
Així, les reformes borbòniques es basaven en la reorganització econòmica de les colònies americanes mitjançant l’aplicació de mesures proteccionistes en la industria, el comerç i la navegació. Espanya va voler convertir Amèrica en una productora de matèries primeres que després serien manufacturades a Espanya, però aquesta no es trobava suficientment industrialitzada.
Dins aquestes reformes, Carles III va incloure el regalisme, és a dir, Secularitzar l’Estat absolut, reduïnt els poders legals i privilegis de l’església. Això es va portar a terme a través de la limitació del poder de Roma sobre l’església colonial i amb l’expulsió el 1767 els jesuïtes d’Amèrica, pel seu control sobre els indígenes.
 DECADÈNCIES , ESTABILITZACIONS , RENOVACIONS Entre 1792 i 1870, Portugal i Espanya perden gran part del seu imperi colonial, que es convertí en l’actual Amèrica Llatina. Es conserven les colònies de Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines. Trobem que resten tres grans potencies colonials: França, força dèbil, Anglaterra (basada en el triangle comercial) i Holanda (que posseïa la companyia de les indies orientals).
Al segle XIX es va mantenir un tipus d’explotació colonial de caràcter informal: s’establien relacions comercials desiguals; s’ocupaven les zones costaneres i els ports; i generalment no es conqueria l’interior.
Van tenir lloc tres fets importants en el colonialisme: es van ocupar algunes regions molt valuoses a l’Àsia i al Pacífic Sud, i es van establir les bases de la gran expansió imperialista de finals del segle. Les conquestes no foren sols militars sinó també orientades a assolir uns coneixements més profunds dels mars i continents, i tenien la intenció de difondre els valors occidents. A més, es van fixar les línies mestres de l’expansió posterior i es va produir l’expansió de les fronteres interiors de l’imperi rus i els Estats Units.
A partir de 1880 les primers potències colonials occidentals van establir un domini formal d’immensos territoris: van organitzar una administració específica, i van afrontar costoses guerres i altres despeses que permetien assegurar les seves possessions.
 IMPERIALISME (S) L’imperialisme era un concepte encunyat ja a finals del segle XIX per definir el procés de conquestes colonials per part de les potències occidentals: IMPERIALISME (1880 – 1950): REPARTIMENT DE CONTINENTS SENCERS ENTRE LES POTÈNCIES OCCIDENTALS.
Trobem una interpretació econòmica (John Hobson, 1902; Hilferding, 1910; Lenin, 1916) que considera que l’imperialisme seria una conseqüència del desenvolupament del capitalisme financer o monopolista. Esdevé una nova necessitat de buscar nous espais (mercats colonials) per exportar les seves mercaderies (superproducció i excedents de capital, 1870s).
Els grups financers metropolitans veieren en les colònies possibilitats d’inversió (Lenin, El imperialisme, estadis superior del capitalisme, 1916). Per tal d’assegurar-les calia controlar políticament aquests territoris i defensar-los d’altres competidors (Charles Andrés Julien, Jules Ferry). Fou la construcció d’infraestructures – carreteres, ferrocarrils, ports, explotacions mineres, etc. – que permeté l’obtenció d’elevats beneficis a través de l’expropiació de petroli a l’Orient Mitjà, coure a Amèrica del Sud (Xile), cautxú al Congo i a l’Amazònia, i or a Sud-àfrica. Aquesta construcció d’infraestructures va provocar un gran deute que encara avui en dia s’està pagant.
Entre 1850 i 1914 quaranta milions d’europeus marxen cap a altres continents (Amèrica, principalment, però també Àsia i Àfrica), fet que va permetre a les companyies transatlàntiques fan grans negocis amb l’afluència de viatgers.
Gràcies a aquestes migracions, a causa de la pobresa, els estats europeus alleugereixen la pressió demogràfica. Als anys 80 s’arriba a la xifra de 500.000 immigrants anuals. Al 1887, la xifra augmenta fins als 800.000.
També trobem un interpretació política i ideològica. Emfasitza la carrera per la conquesta de territoris en relació a la rivalitat entre les potències principals. El nacionalisme exigia una política de prestigi que l’expansió colonial podia proporcionar -els governs dels Estats imperialistes reben un fort recolzament popular. Aquest és el cas de França després de la derrota amb Alemanya (Batalla del Sedán, 1 de setembre de 1870) que necessitava reafirmar-se com a gran potència amb l’ampliació de les seves colònies. Per altra banda, Gran Bretanya parla de la seva missió civilitzadora, i els italians recorden nostàlgicament l’imperi romà.
La política imperialista s’interpreta com un mecanisme de poder i una mesura preventiva per evitar el creixement dels països rivals (Julen Ferry). A partir de 1890, amb l’arribada al poder de l’emperador Guillem II a Alemanya, la integració de l’expansió colonial en la política de poder va ser un fet.
Finalment trobem unes interpretacions estratègiques. Des d’un punt de vista estratègic, els estats occidentals, com Gran Bretanya, busca protegir la ruta de les Índies (preocupació anterior a la revolució industrial i al gran capitalisme). A més, consideren que una gran potència ha de ser present a tots els punts del món i ha de fer una tasca civilitzadora, ajudant a les societats autòctones a desenvolupar-se. Els britànics controlen les rutes comercials marítimes, és una colonització diferent a l’Espanyola.
La submissió oficial d’amplis espais al domini de les potències occidentals va ser una resposta a problemes que no havien estat creats directament per les metròpolis: ¿Com mantenir la seva posició hegemònica davant les poblacions i Estats nadius? Per solucionarho, les metròpolis van haver de protegir als colons, convertint les colònies “informals” en colònies “formals” u oficials a través del control militar i l’enviament de població. N’és un exemple GB que envià presoners a Australia. La pressió dels colons europeus per ampliar els seus territoris dominats va estrènyer les relacions amb la metròpoli, així garantint millor la seguretat de les fronteres.
 EL REPARTIMENT D ’ÀFRICA Al segle XIX Amèrica s’emancipa i Àsia presenta zones de colonització ben delimitades (els anglesos al sud i els francesos al sud-est). A l’Àfrica les ambicions de totes les potències colonitzadores van coincidir (anglesos i francesos, però també belgues, alemanys, italians, portuguesos, espanyols).
Al 1880 era un continent desconegut on els europeus ocupaven una sèrie de poblacions costaneres i, en canvi, el 1914 estava totalment repartit, excepte Libèria i Etiòpia. Fina aleshores trobem que Àfrica havia estat un continent amb malalties perjudicials per els europeus, amb imperis molt forts políticament i militarment. Però al segle XIX trobem noves necessitats, sorgides per la industrialització, i cures que combatien contra les malalties asiàtiques.
¿Quines són les línies mestres del repartiment africà? – Ocupació inicial de la costa. Des de posicions costaneres es penetra cap a l’interior amb l’objectiu d’arribar a la costa oposada i formar un imperi continu.
- Aspecte legal. ¿És el descobriment o l’ocupació efectiva d’un territori el que dona dret a explotar-lo? La Conferència de Berlín (1884-85) és va inclinar per l’ocupació militar, provocant que el ritme de la colonització s’accelerés.
– Penetració per les valls dels rius. Amb l’ocupació d’una vall es considerava que es tenia dret a ocupar la conca sencera i a la formació d’una colònia sobre ella. És el cas dels rius Nil, del Níger i del Congo.
– L’ocupació és lenta. Al principi ningú pensa en colònies, sinó en factories, en bases costaneres d’aprofitament comercial (la doctrina imperialista és més tardana!).
– La clau de l’ocupació africana era Egipte i la vall del Nil i per aquest motiu, els anglesos i francesos volen controlar aquest lloc estratègic.
 La costa mediterrània sembla una zona reservada per França:  ALGÈRIA (1830) sota el govern de Carles X. Era una colònia de poblament europeu on vivien vora 250.000 francesos (= al 1914 vivien 800.000).
 TUNIS era ambicionat per francesos, anglesos – després de la construcció del Canal de Suez (1875) – i alemanys. Són els francesos qui aconsegueixen d’establir una mena de protectorat.
 Al 1878 Egipte no pot pagar els interessos de les accions angleses i franceses del Canal i els cedeix la gestió de les seves finances. Un moviment nacionalista provoca una matança d’europeus a Alexandria i els anglesos ocupen el país (Wolseley, 1878-79).
 A la costa oriental no existien estats a terra ferma, ni tampoc un comerç intens, exceptuant el marfil, transportat per esclaus. Els anglesos no desitjaven establir a Zanzíbar un protectorat britànic. La presència alemanya, representada per la Companyia Alemanya de l’Àfrica Oriental, va obligar-los a defensar els seus interessos. Els ports de Mombasa i Zanzíbar eren vitals per les comunicacions amb l’Índia.
 Al 1886 Lord Salisbury i Otto Von Bismarck es divideixen la terra ferma: al nord, els anglesos; al sud, els alemanys.
 Els italians, comandats per Francesco Crispi (1819-1901), van aprofitar l’onada expansiva i des del port de Massava, al mar Roig, s’expansionen cap a Eritrea i posteriorment cap a Etiòpia. Els anglesos desconfien de les intencions dels italians a la Vall del Nil. S’obliga als italians a aturar la seva campanya colonitzadora. Es reconeix, però, la possessió de part del territori somali com a compensació.
El control de les costes occidentals ve marcada per tres rius que assenyalen la penetració de tres fases:  El Congo belga, que hereten els drets de la societat internacional – presidida pel rei Leopold II – que ha explorat la zona.
 El Senegal, explorat per l’enginyer i militar francès Louis Léon César Faidherbe (1818-89).
 El Níger, dirigits per Sir George Dashwood Taubman Goldie (1846-1925).
Les conques del Senegal i el Níger no plantegen problemes. A la part dreta del Congo, però, les forces del francès Brazza s’han establert.
La complexitat de la colonització del Congo provoca la celebració de la Conferència de Berlín (1885) on es determina l’existència de l’Estat lliure del Congo – en realitat, controlat pels belgues – on es delimita la zona d’influència francesa (part dreta) i una altra zona sota control internacional. A la costa oest els francesos penetren cap a l’interior, somiant amb una Àfrica Occidental francesa.
 ELS MITJANS D’ EXPANSIÓ Diversos mitjans personals i tècnics van possibilitar l’expansió europea cap altres continents: 1. Mitjans personals. Les exploracions geogràfiques van millorar el coneixement del planeta i en molts casos, van representar el primer pas per a la conquista posterior. Van ser portades a terme per particulars, per grups econòmics o per societats geogràfiques.
- David Livingstone va recorre el riu Zambezi i va arribar a les cascades del llac Victòria.
- Henry Morton Stanley va descobrir les fonts del riu Congo. Després de trobar a Livingstone (1871), ambdós van decidir explorar conjuntament Tanganyica.
- El rei Leopold II de Bèlgica va impulsar la colonització del marge esquerre del riu Congo, per la qual cosa va contractar al periodista galés Stanley.
El coneixement dels cercles polars es va culminar amb l’arribada de Robert E. Peary al pol nord (1909) i de Roald Amudsen al pol sud (1911). A partir de llavors, es difonen documentals com el del cartògraf Robert J. Flaherty, Nanook of the North (1922), que narra les dures condicions de vida d’una família que viu a l’Àrtic. La seva celebritat es va basar sobretot en la seva força dramàtica, en la contundència i claredat en l’exposició de la vida quotidiana – amb uns tons gairebé èpics – de Nanook.
El poder de seducció d’aquesta història d’un caçador “primitiu” en una lluita permanent contra un medi hostil va captivar una audiència de costa a costa dels Estats Units, estenentse més enllà de l’oceà, fins arribar a Europa, poc després de la seva estrena comercial.
Aquests documentals, aconseguien que la població donés suport a la colonització, ara vista com una forma de civilitzar societats que no vivien sinó sobrevivien en una natura cruel.
2. La difusió dels valors de l’home blanc a les societats considerades “primitives” va ser una tasca de les missions religioses, tant protestants com catòliques: – Societat Missionera Metodista (1818), depenent de l’església protestant; – Els Pares Blancs (1868), una nova congregació catòlica de gran repercussió a l’Àfrica.
L’acció dels missioners i la seva difusió dels valors culturals va acabar per servir de suport per a la colonització.
3. L’esperit científic: El naixement de l’antropologia acadèmica (segle XIX). La fundació de museus i societats etnològiques a Europa i els EUA tenien com objectiu preservar les cultures natives i evitar la seva extinció a causa de l’expansió europea.
4. Escriptors i periodistes van difondre la creença en la superioritat dels valors de l’home blanc. En són exemples Herman Melville, Jules Verne i Rudyard Kipling, que van aconseguir familiaritzar els seus lectors amb les aventures de viatgers i pirates. Fou Kipling qui va desenvolupar la idea de la “responsabilitat de l’home blanc”.
• Moby Dick (1851); The Jungle Book (1894); Kim (1901); La Carga del hombre blanco (1899) 5. Mitjans tècnics. L’ús d’una tecnología superior va donar un arma decisiva per a la penetració europea a continents com Àfrica i Àsia: o Progrés de la navegació, mitjançant l’aplicació del vapor i l’obertura del Canal de Suez (major rapidesa dels viatges marítims).
o Utilització de llanxes canoneres per a l’exploració dels rius i sobretot, per conseguir, per la força, l’obertura de ports al comerç occidental.
 El Nèmesi va ser el primer vaixell occidental que va demostrar la seva superioritat a Cantón, destruint les embarcacions xineses (joncs).
o La utilització del cable submarí en els telègrafs va permetre transmetre informació amb rapidesa.
o L’ús de la quinina com a medicament preventiu contra les febres tifoides i la malària, malalties que obstaculitzaven la penetració a l’Àfrica. Les primeres expedicions a aquest continent van quedar delmades, però la quinina va permetre abordar la conquesta de l’interior.
 EL GOVERN DE LES COLÒNIES El control i ocupació dels territoris va obligar les potències colonials a organitzar un sistema d’administració i de govern de les colònies:  Protectorat. Les autoritats polítiques locals acceptaven de mantenir un govern sota la tutela d’una potència estrangera. Aquest va ser el cas del nord d’Àfrica (protectorats al Marroc, Tunísia i Egipte) i en algunes zones del sud-est asiàtic. La doctrina del protectorat triga a elaborar-se: en el Tractat de Bardo (1881) s’estableix una ocupació militar temporal i en la Convenció de La Marsa (1883) es parla de tutela, amb la qual es priva al protegit d’autogovern.
 L’annexió o assimilació de la colònia i la seva integració en l’administració metropolitana com a part seva. S’atorgava als colons blancs drets polítics anàlegs als dels ciutadans de l’Estat imperialista, de forma que s’aconseguia un govern indirecte.
 L’associació de la colònia a la metròpoli. Aquest sistema permetia establir un govern indirecte. Hi havia Parlaments o consells locals davant dels quals responia el titular del govern de la colònia (principi anglosaxó de l’autogovern).
 L’IMPERI ANGLÈS Fou el país en què la motivació estratègica pel colonialisme (geopolítica) va ser més intensa.
Defensà les seves antigues colònies, perfectament situades per controlar les principals rutes comercials, i dominà les dues rutes que unien Europa amb les Índies orientals: el Canal de Suez (1875) i Egipte (1882).
A més, també controlava els enclavaments a la costa africana, amplià els seus territoris a Nigèria, Sudan, Uganda i el Cap. Des d’aquesta posició avançà i ocupà les Repúbliques de Transval i Orange (guerres anglo-bòers, 1899-1902). Amb aquestes dues colònies i El Cap es constituí al 1910 la Unió Sud- Africana com a part de la corona britànica.
El règim administratiu de l’imperi britànic es va basar en l’establiment de dominis, una fórmula adequada per a les colònies de poblament ocupades per immigrants de procedència europea (especialment d'origen britànic).
Al Canadà, Austràlia, Nova Zelanda o la colònia del Cap es van constituir sistemes de govern local, amb el suport de cambres de representants amb àmplies facultats en tot el que feia referència al seu règim interior). Només dos àmbits els estaven vedats: el de relacions exteriors i el de la política de defensa.
El titular del govern colonial era un governador, el nomenament del qual corresponia a la corona britànica. L’administració de l’Índia era un cas especial, ja que diversos estats nadius eren sotmesos al règim de protectorat, i, al mateix temps, el conjunt de la Índia depenia directament de la corona británica. D’això ve que al 1877, la reina Victòria va ser proclamada com a emperadriu de l’Índia.
Durant la Revolució i l’Imperi, Anglaterra no només va mantenir el seu imperi colonial, sinó que el va augmentar lleugerament. Això, va servir per esborrar el gran fracàs de la independència americana (EEUU).
Per una banda, l’administració anglesa era força mediocre: entre els administrats d’Àfrica del Sud havia holandesos, i entre els de Canadà, francesos. A més, les colònies angleses representen una petita part del mercat d’exportació anglès. Així, cap al 1815 l’opinió pública anglesa estava poc interessada per les colònies ja que no hi veien una utilitat econòmica (seguint les idees de Jeremy Bentham, ideòleg dels polítics ‘radicals’). A més, els tories consideraven que els colons eren perillosos republicans. Les missions religioses, molt preocupades per la sort dels indígenes, augmentaven encara més la desconfiança envers els colons.
Els territoris colonials més importants, Àfrica i les Índies occidentals, basaven la seva prosperitat en l’esclavitud. S’obre una campanya filantròpica que havia aconseguit la supressió de la trat negrera. A l’Atlàntic, William Wilberforce (1759-1833) I els filantrops anglesos lluiten per aconseguir l’abolició de l’esclavitud. Els colons s’oposen a les mesures a favor dels esclaus negres. Al 1833 el govern anglès va ser a punt d’abolir-la la trata, però va fracassar. Fou entre 1817 i 1820 Espanya i Gran Bretanya van signar l’abolició legal de la trata. Això no va servir, però, per acabar amb el tràfic atlàntic d’esclaus amb destí a Cuba, Filipines i Brasil.
Austràlia i Nova Zelanda van ser colonitzades pels britànics segons els esquemes de la colònia de poblament. A partir de 1850, l’explotació minera (or) atrau milers de colons cap a l’interior, envers el poc poblament que trobem abans per la mala reputació del país a causa dels presoners.
La presència europea a l’Àfrica abans de 1880 estava constituïda per algunes possessions costaneres de vells imperis colonials: les factories portugueses (Cabo Verde, Sao Tomé, etc.) i els holandesos bòers a l’Àfrica austral.
A partir del 1880, s’obren dos eixos de penetració al nord d’Àfrica i al Senegal, i es va produir l’entrada de la Gran Bretanya en el sud del continent. Al nord d’Àfrica hi havia un lloc estratègic de pas cap a l’Índia a través del canal de Suez. Per la seva banda, les costes del Senegal, a l’Àfrica occidental, eren un lloc freqüentat per comerciants anglesos i francesos, els quals exercien un comerç triangular: traslladaven esclaus africans a les Antilles i des d’allà portaven sucre a Europa.
A l’Àfrica del Sud hi havia una regió anomenada el Cap on vivien un a petita colònia d’holandesos calvinistes, els bòers. Es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia i eren defensors de l’esclavisme. El territori va caure sota el domini britànic el 1806 i el 1833 el govern britànic va abolir l’esclavitud. Els bòers van emigrar més enllà del riu Orange, buscant terres pel seu ramat. Va ser la gran emigració on acaben fundant un Estat independent (1830-40). Molts s'instal·len al Natal, però els britànics no desitgen la proclamació d’un Estat bòer i ocupen Natal (1843). Els holandesos es retiren i els anglesos ocupen els territoris compresos entre l’Orange i el Vaal, però deixaren que els bóers s’organitzessin lliurement més enllà del Vaal. Entre 1849 i 1853, les dues colònies del Cab i del Natal se separen, constituint-se cadascuna amb governs representatius independents. Tota aquesta situació acaba amb un conjunt de guerres, com la primera guerra bòer (1880-81) va acabar amb el reconeixement de la independència del Trasvaal, sota la (teòrica) supervisió británica.
L’Índia anglesa, molt poblada, estava molt fragmentada políticament. A partir de 1763 va passar a ser una colònia britànica. El govern (indirecte), amb la base principal d’operacions a la regió de Bengala, estava sota el control de la Companyia Britànica de les Índies Orientals.
Els seus privilegis es renovaren al 1813 quan L’Indian Act de 1833 va desposseir-la de totes les seves atribucions comercials perquè els seus beneficis havien disminuït a la meitat en 15 anys: El cotó substitueix al té fent que els teixits anglesos de cotó s’estenien cada cop més a l’Índia i a tota Àsia. La revolució industrial anglesa competia amb l’artesanat tradicional, arruïnant-lo i posant la producció agrícola en mans de negociants anglesos. L’origen del colonialisme econòmic a la península hindú es troba a la revolució industrial anglesa.
Per altra banda, governadors com el primer marqués de Dalhousie (1848-56) van desenvolupar la cultura i esperit anglesos (escoles superiors). Així trobem una gran diferència entre el nivell de vida dels autòctons i els funcionaris de la Companyia.
Campanyes militars contra els prínceps vassalls i els enemics exteriors buscaven l’expansió territorial britànica: Guerra contra els máratas; Ocupació de Ceilán; Compra de Singapur; Guerra de Birmània; Primera guerra contra els sijs; Annexió del Punjab. Aquestes cristal·litzen les fronteres i s’estén l’administració directa que porta a la Revolta dels Sipais (1857). Quines van ser les causes de la rebel·lió a l’Índia? – Els sipais acumulaven animadversions contra la Companyia, principalment per les diferències ètniques entre els oficials britànics i les tropes índies; – Reacció contra els privilegis jurídics dels britànics (Llibre Blau, 1856-57); – Reacció contra els costums religiosos (cristians) i occidentalització britànics.
Després de la revolta dels sipais (1857), el govern britànic va assumir directament l’administració de l’Índia mitjançant un governador general i un cos de funcionaris civils, l’Indian Civil Service (fundat al 1833). Aquest cos va conduir el procés de transformació de l’Índia a través de la construcció de vies de comunicació, l’establiment de centres educatius a l’estil occidental, i l’especialització en l’economia, perquè fos complementària a la britànica.
La presència britànica ocasionà l’aparició d’un moviment nacionalista: a) El Partit del Congrés (1885). Es tractava d’un grup d'intel·lectuals originaris del país formats a les universitats anglosaxones, que defensaven un reformisme d’estil anglès.
b) Lord Curzon (1899-1905) va desatendre les seves peticions, fet que provocà l’adopció d’un programa força autonomista per part del Congrés Nacional Indi (1906), i atemptats terroristes per part dels nacionalistes més radicals.
Per la part oriental d’Àsia, la recerca del mercat xinès i la necessitat d’assegurar Bengala van obligar la Gran Bretanya a ocupar Birmània. L’imperi anglès obria així una via terrestre cap a la Xina i evitava una expansió més gran de França al sud de la península d’Indoxina. La presència britànica a Àsia es completava amb les seves possessions a Malàisia, en la qual Singapur era el centre dels interessos britànics a la regió.
 L’IMPERI FRANCÈS Els esforços expansionistes de l’Estat francès se centraren en l’Àfrica i el sud-est asiàtic.
Al nord d’Àfrica pretengué establir una franja contínua de colònies des de l’oest cap a l’est: Algèria, Tunis, I Marroc. Fou la crisi de Fachoda (1898) la que frenà l’expansió francesa cap a Egipte El sistema de govern de l’imperi francés va consistir, en general, en la conversió de les colònies en departaments a l’estil de l’administració de la metròpoli. Ho són Senegal, , Algèria, Cotxinxina, Antilles. Aquesta integració va comportar la participació de la població de la colònia, limitada als colons d’origen europeu, en el sistema polític francès a través de l’elecció de Representants al Parlament.
França amplià les seves possessions al golf de Guinea, Madagascar i el Sudan occidental. A Madagascar va predominar l’administració directa, i al nord d’Àfrica, el règim de protectorat.
No fou fins la segona meitat del segle XIX que França no es va estendre cap a l’interior.
El cas d’Algèria, que al 1830 fou incorporada al domini de França com a exemple clàssic de colònia de poblament, és especial. Trobem una lluita constant amb tribus berbers.
A partir de 1871 es va retornar a la política d’assimilació: es va dividir en 3 departaments, i els assumptes algerians van passar a dependre directament de París. Només els colons europeus, i els jueus, gaudien de drets polítics. La majoria de la població indígena musulmana en quedava exclosa, provocant nombrosos conflictes amb els musulmans durant tot el segle XX.
La presència de França a Àsia és l’aspecte més innovador de l’expansió colonial al segle XIX.
El procés va començar en la Cotxinxina: es tractava de protegir les missions catòliques allà establertes, i establir una base des de la qual participar en el comerç amb la Xina, especialment de la seda.
Cap al 1885 i 1887 es va completar la formació de la Indoxina oriental francesa amb l’ocupació de Cambodja (1862-1907), Vietnam (1883-85) i Laos (1893). Indoxina també era atractiva pels britànics, ja que facilitava el seu accés a l’Índia i resultava una bona zona d’expansió cap al Pacífic. Els britànics ocuparen Birmània (1825-85) i els sultanats de Malàisia (1870-1909). Per a evitar enfrontaments, francesos i britànics arribaren a un acord el 1896: Siam quedà com a regne independent i com a Estat tap que arcava el límit d’expansió d’ambdós.
L’organització a nivell polític és basava en el domini per part de la metròpoli, mentre que a nivell econòmic es basava en inversions públiques i privades per part de la metrópoli.
...