Temes 1-6_Resum (2008)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2008
Páginas 18
Fecha de subida 25/05/2014
Descargas 3

Vista previa del texto

Alejandro Batlle Sitges 1. Introducció a la Botànica Origen: La terra es formà fa 4600 MA. Tenia una atmosfera anòxica (sense oxigen).
La primera evidència de vida són els estromatòlits, eren cianobacteris que fixaven el carboni atmosfèric. De dia feien la fotosíntesi i creaven oxigen, de nit formaven formacions rocoses gràcies a la sedimentació. Així doncs, podem dir que van provocar la primera gran extinció del planeta, introduint en grans quantitats un nou gas: l’oxigen.
Fa 438 MA hi ha un salt de la vida de l’aigua a la vida terrestre, apareixen les primeres criptògames vasculars, degut a la creació de la capa d’ozó.
El primer animal que va aparèixer era artròpode aràcnid, semblant als àcars, ja que el seu sistema respiratori és perfecte per colonitzar. Després ja van aparèixer amfibis i rèptils.
1 Alejandro Batlle Sitges Tornant a les plantes, als 286 MA apareixen les primeres Gimnospermes (plantes amb flor). Només n’hi haurà dels 286 als 65 MA sobre la capa de la terra. Actualment només en trobem uns 800 tipus.
Classificació: Una de les primeres classificacions que es van fer, al voltant dels anys 80, és l’anomenada dels 5 regnes: Animals, Plantes, fongs, Moners i Protoctists.
Més endavant, als anys 90, es va proposar la classificació per els 3 dominis, basant-se en l’RNA ribosòmic: Eubacteria, Archaea i Eukarya.
Més endavant, Cavalier Smith realitza una nova classificació basada en 6 regnes enlloc de 3 basantse, en part, en la teoria endosimbiotica.
2 Alejandro Batlle Sitges L'endosimbiosi és una associació estreta entre espècies, en la qual els individus d’una espècie resideixen dins de les cèl·lules de la altra. Alguns orgànuls de les cèl·lules eucariotes, com els mitocondris i els cloroplasts procedeixen de la seva simbiosi inicial amb bacteris.
2. Sistemàtica i Taxonomia Sistemàtica: estudi de la diversitat dels éssers vius i les seves relacions filogenètiques. Considera les variacions que permeten distingir categories d’individus (tàxons) Taxonomia: Base de la classificació dels éssers vius en grups o tàxons. Analitza les característiques d’un organisme per tal d’assignar-lo a un tàxon. (S’utilitzen les característiques moleculars→DNA) (cal tenir en compte quan observem organismes que classificar ja està fet, el que nosaltres fem és determinar quina espècie és) Unitats taxonòmiques Noció d’espècie: Intuïtiva: una espècie reuneix tots els individus que s’assemblen entre si.
- Unitat morfològica: els individus d’una espècie s’assemblen prou com perquè els reconeguem semblants. L’espectre de variació d’una espècie és separat de les espècies veïnes per discontinuïtats.
- Unitat ecològica: cada espècie té una àrea geogràfica natural definida.
- Unitat reproductiva: tots els individus d’una mateixa espècie es poden creuar sense perdre fertilitat: l’encreuament amb individus d’altres espècies comporta pèrdua de fertilitat.
3 Alejandro Batlle Sitges - Unitat evolutiva: els individus d’una espècie tenen el mateix contingut genètic i hi ha un flux genètic entre els individus.
L’espècie és la unitat fonamental de la taxonomia biològica, en relació a la qual s’estableixen les altres categories sistemàtiques.
Nomenclatura: Al principi trobàvem una nomenclatura anomenada polinomial, a partir de Linné apareix la bionomial.
IMPORTANT: Espècie: pinus pinea Gènere: pinus Per sota l’espècie podem trobar categories infra-específiques, per exemple, les varietats, que són diferenciacions genètiques (exemple: préssec i nectarina).
També podem trobar subclasse, subdivisions, subordres, subfamílies….
Codi internacional de nomenclatura botànica: - Com s’han d’escriure els tàxons (en llatí) - Com i a on s’han d’escriure els nous tàxons - Prioritat dels noms - Sinònims - Ús adequat del llenguatge botànic - ...
4 Alejandro Batlle Sitges 3. Nivells d’organització nuclear i somàtica ♪ Organització nuclear: ♪ Organització somàtica: Vocabulari: Poiquilohidres: absència de regulació del contingut hídric, dependència directa de l’aigua i dessecació del vegetal en absència d’aquesta Homeohidres: regulació del contingut hídric i minimització dels efectes de la dessecació El món vegetal se separa en tres nivells morfològics d’organització segons el grau de complexitat: - Protòfits: unicel·lulars o agregats, poiquilohidres sense especialització entre cèl·lules (són totipotents → cadascuna pot realitzar totes les funcions) Poden ser de tres tipus: ♦ Cenobis: totes les cèl·lules descendeixen d’una mateixa cèl·lula mare, pot aparèixer una certa especialització del treball d’algunes cèl·lules o fins i tot una polaritat, però la durada d’aquestes agrupacions és només d’una generació.
♦Colònies: totes les cèl·lules descendeixen d’una mateixa cèl·lula mare, també pot haver-hi certa especialització i polaritat, però l’agrupació és més permanent i se succeeixen les generacions.
♦Consorcis d’agregació: hi ha una reunió de cèl·lules que al principi estaven separades i eren independents, en general en un nombre determinat. (podem dir que, evolutivament, són el final dels protòfits abans dels tal·lòfits) 5 Alejandro Batlle Sitges Tendències evolutives dels protòfits: ☼Mobilitat: per la presència de flagels es passa de formes immòbils a formes mòbils.
☼Polaritat: per la distribució d’orgànuls citoplasmàtics ☼Augment de grandària ☼Retenció de les cèl·lules filles formant agregats irregulars o amb forma definida.
- Tal·lòfits: pluricel·lulars, poiquilohidres, el cos vegetatiu s’anomena tal·lus, i no presenta feixos vasculars. Presenten plasmodesmes (unions que permeten la comunicació entre cèl·lules), polarització i diferenciació del treball.
Inclouen la major part d’algues, líquens i fongs Poden ser: ☻Filamentosos: poden ser simples, ramificats o sifonals (sense paret cel·lular) ☻Pseudoparenquimàtics: presenten falsos teixits, que són filaments entortolligats i molt compactes.
☻Parenquimàtics: únics tal·lòfits que formen teixits.
Els teixits es poden arribar a formar gràcies a unes cèl·lules especialitzades, els meristems.
- Cormòfits: pluricel·lulars, homeohidres, amb especialització entre cèl·lules i aparició de teixits (corm).
Inclou les plantes vasculars (falgueres i plantes amb llavors o espermatòfits). L’aparell vegetatiu o corm està format per arrel, tija i fulles, originats per meristemes. Són vegetals adaptats a la vida terrestre fora de l’aigua i presenten mecanismes per regular l’aigua dels seus teixits: ●Arrel: per absorbir aigua i nutrients ●Tija vascularitzada per conduir l’aigua i amb teixits de sosteniment ●Fulles amb una epidermis amb cutícula i estomes L’aigua i les sals minerals s’absorbeixen per les arrels i s transporten pel xilema. Al arribar a les fulles, aquestes fotosintetitzen sucres i els enzims ho transporten a la resta de l’organisme pel floema. Aquest flux es pot dur a terme per gravetat.
El flux del xilema, però, es duu a terme gràcies a una bomba negativa de pressió a través dels estomes, que desprenent gasos creen un gradient de pressió que permet l’expansió de la solució del xilema.
El xilema, a més, creix constantment. Els xilemes secundaris són els que formaran la fusta, l’anomena’t teixit de sosteniment.
Un altre teixit d’enduriment i reforç és l’esclerènquima, que no necessita part llenyosa.
6 Alejandro Batlle Sitges 4. Reproducció Reproducció Asexual - Unicel·lular ∞ Bipartició: divisió d’una cèl·lula en dues cèl·lules de contingut genètic idèntic a l’original ∞ Pluripartició: es donen diverses divisions dins la cèl·lula mare ∞ Gemmació: mitosis desigual - Pluricel·lular ∞ Propàguls: conjunt de cèl·lules que poden formar un clon de la planta mare. Exemple: bulb o tubercle, rizomes (tiges subterrànies)… ∞ Esqueixos: tros de la planta ∞ Per espores: mitòspores ♦ Zoòspores: amb flagel ♦ Aplanòspores: sense flagel ♦ Endòspores: substància inactiva per sobreviure en temps de tensió ambiental ♦ Exòspores: formada a l’exterior de la cèl·lula o del que les genera (no dins de l’esporangi) ♦ Conidis: espores asexuals immòbils formades a partir d’una hifa ♦ Artròspores: espores desenvolupades en una hifa terminal, que després es desenganxen Reproducció Sexual Necessita 3 fases, no sempre en el mateix ordre. Primer la Meiosi, on es creen els gàmetes (n). Després la Fecundació o singàmia (2n) i, per acabar, la formació del zigot (2n). Cal tenir en compte que la plasmogàmia i la cariogàmia no sempre es donen alhora.
Tipus - Isogàmia: els gametangis (on es formen els gàmetes) no es diferencien i els dos gàmetes són iguals i flagel·lats - Anisogàmia: trobem una microgàmeta i una macrogàmeta - Oogàmia: els gametangis són anteridi i arquegoni i les gàmetes espermatozoides, ovocèl·lules i oosferes 7 Alejandro Batlle Sitges - Gametangiogàmia: unió de gametangis - Somatogàmia: unió de cèl·lules somàtiques 5. Cicles Biològics Cicle Haploide El gàmeta no pot germinar, s’ha de fusionar amb un altre gàmeta.
S’anomena haploide perquè la fase visible és aquesta Cicle diploide Cicle diplo-haploide 6. Fongs Els fongs són el conjunts d’organismes estudiats per la Micologia, encara que pertanyen a divisions i fins i tot a regnes diferents (és un grup polifilètic).
Característiques comunes: - Organismes heterotròfics ☺Fongs saprobis: s’alimenten de matèria orgànica descomposta ☺Fongs paràsits ☺Fongs simbionts: líquens (amb una alga) i micorizes (amb arrels de plantes superiors). Entre autòtrofs i heteròtrofs.
8 Alejandro Batlle Sitges - Captació de matèria orgànica per: ☺Fagocitosi: rodegen amb la seva membrana citoplasmàtica a una substància extracel·lular ☺Digestió externa o lisotròfia: emeten enzims externament i trenquen les molècules de matèria orgànica per després absorbir-les.
- Morfologia tal·losa (a vegades unicel·lular) amb presència de: ☺Hifes: filaments que van per terra ☺Miceli: conjunt d’hifes Generalitats: FONGS AMEBOIDES: DIV. MIXOMICOTS Tenen un cicle vital en dues fases: a) Fase assimilatòria fagocitària, desproveïda de paret cel·lular: Plasmodi b) Fase de propagació, constituïda per esporangis que produeixen espores. Aquestes espores són les que després produiran nous plasmodis.
Els esporangis estan formats per un peu i una càpsula.
Atenció! No podem eliminar els mixomicots del bosc, són necessaris per podrir la fusta i fer aliment.
9 Alejandro Batlle Sitges Cicle vital Els esporangis provoquen espores gràcies a una meiosi. Aquestes germinen i donen lloc a una cèl·lula ameboide anomenada Mixameba. Aquesta pot fagocitar i pot tenir una vida pròpia per mitosi. A part d’aquesta vida pròpia actua com a gàmeta, que com que no té paret cel·lular es pot enquistar. Quan les condicions són més humides, aquesta desenvolupa un flagel per nedar per l’aigua (mixoflagel·lada). Depenent de la humitat actua com a gàmeta, formant un zigot i dividirà molts nuclis interns sense paret (formant el plasmodi), això s’anomenarà la fase de creixement.
S’anirà alimentant de bacteris petits.
Per tant, el plasmodi no té cèl·lules dins sinó molts nuclis, que es transformen en esporangis.
Aquests esporangis fan la meiosi i tornen a començar el cicle de nou.
Ecologia La majoria viuen en llocs frescals, ombrejats i humits: sobre fusta en descomposició de boscos o sobre gespes en llocs oberts.
Al 1874 a Texas no hi havia plasmodis, però al haver-hi molta humitat en van aparèixer molts de cop, i es van pensar que era un atac alienígena.
Alimentació Bacteris, protozous i altres organismes diminuts.
PSEUDOFONGS: DIV. OOMICOTS Característiques Són del regne de les Protoctistes, no tenen res a veure amb els fongs, el que tenen en comú és que tenen zoòspores biflagel·lades. Aquests flagels un és barbulat i l’altre llis.
Tenen paret cel·lular amb glicans i cel·lulosa, però no tenen quitina (els fongs sí que en tenen) Fan reproducció sexual per gametangiogàmia.
10 Alejandro Batlle Sitges Fan meiosi gamètica amb cicle diploide.
Dins els Oomicots trobem un grup que són paràsits obligatoris de plantes superiors: Phytophthora infestans (míldiu de la patatera) i Plasmopara vitícola (míldiu de la vinya) Hi ha un grup que són aquàtics, sapròfits, amb l’excepció d’un que parasita peixos: Saprolegnia Phytophthora infestans: míldiu de la patatera De la fase 1 a la 6 és la part asexual del cicle.
Tenim una fulla de patatera infectada per aquest fong, dels porus hi surten hifes que porten esporangis. Aquests s’alliberen pel vent.
Quan hi ha humitat, allibera espores diflagel·lades. Necessita aigua i va nedant fins que en troba i creix.
Quan és al final de l’estació deixa d’infectar (pas 7) i es produeixen els gametangis i, per mitosi, els gàmetes. Aquests es fusionen i obtenim al final un zigot. Aquest zigot (2n) es transforma en esporangi i, quan tornin a haver-hi les condicions adequades, començarà de nou el cicle.
Sistemàtica Hi ha dos ordres (terminació –als) 1. Peronosporals: són els Oomicots més especialitzats. Tenen una gran importància perquè produeixen la podridura de les plantes, rovells blancs i míldius. Són paràsits obligats. (com el que acabem de veure) 2. Saprolegnials: són abundants en aigües clares, alguns habiten al sòl, la majoria són sapròfits i algunes com la Saprolegnia parasitica, parasita peixos ELS FONGS VERITABLES Divisió Zigomicots - Miceli ben desenvolupat i paret de quitina - Hifes cenocítiques amb reptes basals en la base dels òrgans reproductors (esporangis i gametangis) 11 Alejandro Batlle Sitges - Miceli que pot produir rizoides, connectats per estolons o hifes-estoló.
Fan relacions de simbiosi amb les arrels de les plantes, cosa que és molt important en la regeneració de sòls empobrits, sobretot al 3r món.
- la majoria són sapròfits - tenen gran importància econòmica per la síntesi de productes industrials.
- o Rhizopus stolonifer (=R. nigricans), fabricació d’àcid fumàric i cortisona.
o R. oryzae, producció d’alcohol o Rhizopus sp., producció àcid làctic, cítric, succínic, oxàlic… Són paràsits febles sobre fruits Cicle Comencem per la fase asexual. Una hifa produeix esporangis per la banda aèria, que produiran espores, que produiran altre cop esporangis.
Aquesta hifa, a més, fa de hifa-estoló.
Quan les condicions no són favorables es produeix un zigot (zigòspora) per gametangiogàmia d’un miceli + i un -.
Quan torna l’època favorable de la zigòspora germina un esporangi, i es torna a fer només la fase asexual.
Les hifes que fan de falses arrels s’anomenen rizoides.
La part de dalt inflada de la hifa que fa d’esporangi s’anomena columel·la, i per sobre hi ha espores.
Dins els zigomicots, els més importants són Rhizopus o Mucor 12 Alejandro Batlle Sitges →Gènere Pilobolus. Colonitza excrements. Damunt l’esporangi té molta turgència, com més llum hi ha, acaba explotant i colonitzant la gespa, que acabarà menjada per herbívors → Enomophtora muscae: Paràsit d’insectes. Surten hifes amb esporangis entre les unions de la cutícula.
El que dispersa són els esporangis.
Divisió Ascomicots És el que té més nombre d’espècies (unes 32.300) Poden ser sapròfits, paràsits i simbionts, i tant unicel·lulars com pluricel·lulars.
Els pluricel·lulars tenen un cos fructífer anomenat Ascocarp, que és la part reproductora o bolet.
Aquest conté els esporangis, anomenats Ascs que formen meiòspores, anomenades Ascòspores.
Així doncs, l’asc és un meiosporangi amb endòspores.
Llevats Són els que no tenen cos fructífer, els generalment unicel·lulars. Són els principals agents de la fermentació i es reprodueixen per gemmació.
Tots els llevats fets servir en la indústria són Saccharomyces i la majoria scerevisiae.
Més exemples seria Lactobacillus, que fa la fermentació làctica.
Els Saccharomyces tenen reproducció sexual (per ascòspores) i asexual (per gemmació). Soviet, però, quan el medi no és proa bo, les gemmes no se separen i formen l’anomenada pseudo-miceli.
Tenen un vacúol central.
Cicle Presenta dos òrgans sexuals, Anteridi i Ascogoni, que són units per la tricògina.
L’anteridi passa els nuclis a l’ascogoni, i d’aquest creixeran hifes dicariòtiques.
Aquestes hifes (n+n) s’aniran reproduint. Gràcies a un fenomen anomenat uncinulació fan mitosi i 13 Alejandro Batlle Sitges tindran tan sols un nucli. Amb això ompliran el cos fructífer (Ascocarp). Les que quedin a sobre de tot es fusionaran (2n) i faran meiosi (n), aconseguint 4 nuclis, que faran meiosi obtenint 8 nuclis.
Aquests nuclis s’envolten de citoplasma i formen l’asc amb 8 Ascòspores. Aquestes ascòspores s’alliberaran i continuarà el cicle.
→ Productors de micotoxines: Claviceps purpurea És un fong que té una forma de resistència en forma de banyeta.
D’aquí es va descobrir l’LSD, que provoca al·lucinacions i tremolors (l’anomenat mal de Sant Vito).
Aquestes “banyes” ataquen el fruit del cereal, normalment el sègol, envoltant-lo amb les hifes. Quan torna el bon temps per al fong segueix amb el cicle, surten hifes i cossos esfèrics, dins dels quals hi ha els ascocarps.
També pot atacar a larves, com les de papallona.
→ Helvella crispa: Orella de gat. Surten a la primavera.
→ Morchella sp.: Múrgola. És un indicador de boscos cremats. És comestible → Tuber sp.: Tòfona. L’ascocarp queda tancat. Són hipogees (viuen sota terra). Necessita estar en simbiosi amb l’arrel d’una planta superior (roure, alzina,…). Per cultivar-la s’inoculen micorizes a les arrels de roure i alzina quan es troben a nivell de plàntula i es passa al bosc perquè els arbres creixin micorizats.
→ Tuber melanosporum: és la més bona, si la talles és negra → Tuber aestirum: la d’estiu, molt clara u no té gust a res (la que trobem als supermercats).
Per trobar les tòfones antigament s’utilitzen truges. Això, però, tenia dos inconvenients: les truges no baixen muntanyes i, a més, se les menjaven. Actualment s’utilitzen gossos tofoners.
Les tòfones dispersen les espores per insectes. Fan putrefacció i els insectes hi van.
Divisió Basidiomicots Trobem unes 22.300 espècies descrites.
La majoria són sapròfits, paràsits i poques vegades simbionts.
Són organismes pluricel·lulars miceliats. Igual que els ascomicots, tenen un cos fructífer, anomenat Basidiocarp, amb uns esporangis o Basidis que contenen les Basidiòspores. Per tant, un basidi és un meiosporangi amb exòspores.
Sense Basidiocarp 14 Alejandro Batlle Sitges Trobem Basidiomicots sense basidiocarp, com per exemple Ustilago maydis que parasita Zea mays,la panotxa de blat de moro (que és un conjunt de flors femenines). El que fa aquest fons és hipertrofiar les flors femenines, i a dins hi trobem les llavors. Aquestes són fosques, i tenen un color fosc a la planta, per això se l’anomena Carbó.
Aquest fong havia fet perdre fins al 30% de la collita. Actualment la Selva, el Gironès, el Pla de l’Estany i la Garrotxa cultiven blat de moro transgènic, que porta incorporada la cadena d’un virus que mata el fong.
El Basidiocarp L’himeni, on trobem els basidis, no sempre és en làmines, també en trobem en porus, llis, agulles, tubs… A vegades el basidiocarp neix amb una coberta, un vel que el cobreix.
Aquest vel cau i només n’hi queda la base. És el que s’anomena Volva.
L’himeni, a més, està protegit amb un altre vel parcial, que al caure forma l’anell.
El cicle Les espores germinen en hifes monocariòtiques i haploides.
Seguidament es fusionen dues Hifes (somatogàmia) sense cariogàmia. El nucli vegetatiu, per tant, és un miceli dicariòtic. Tot el cos fructífer està format per miceli dicariòtic.
Les cèl·lules de les puntes es situen en el himeni. Aquestes són n+n, es fusionen i formen 2n.
Seguidament fan una meiosi interna, aconseguint 4 nuclis en una cèl·lula. Aquests nuclis migren i s’envolten de citoplasma, fent que finalment siguin espores, que es dispersarà per seguir el cicle.
Exemples - Comestibles: Amanita caesarea → Ou de reig 15 Alejandro Batlle Sitges Boletus edulis → Cep (himen amb tubs) Craterellus cornucopioides → Trompeta de la mort (himen llis) Agaricus bisporus → Xampinyó, dels pocs bolets que es pot cultivar. Es diu bisporus perquè té dues espores enlloc de 4.
Lactarius deliciosus → Rovelló Lactarius sanguiflous → Rovelló “de veritat”. Color vermell-granatós Cap dels dos rovellons es pot cultivar, no som capaços de reproduir l’ambient micorízic.
- Tòxics: Boletus satanas → Mataparent. És altament tòxic. Té tons blaus i un peu vermellós Lactarius → làtex blanc. Provoca mal d’estómac.
Amanita phalloides → mortal. Conté alcaloides com l’amanitina i la falloidina, que són substàncies tòxiques que provoquen paràlisi dels òrgans.
Amanita muscaria → conté amanitina i muscarina, també alcaloides.
Divisió Deuteromicots Hi ha unes 14.100 espècies descrites.
És el grup de fongs en que s’engloba tots aquells en que no es coneix la reproducció sexual. Poden ser de filogènies diferents. Es reprodueixen per mitòspores: conidis.
S’utilitza el concepte anamorf per referir-se a la fase asexual, i el concepte de telomorf per referir-se a la sexual.
En molts casos hi ha dos noms per un mateix fong Exemple: Aspergillus i Penicillium Ambdós es reprodueixen per espores.
Aspergillus té un conidiòfor (hifa) que conté conidis, les mitòspores.
El Penicillium igual, però el conidiòfor es parteix en cèl·lules conidiògenes i a damunt es situen els conidis Utilitats i intoxicacions - Fongs sapròfits: 16 Alejandro Batlle Sitges Penicillium chrysogenum: penicil·lina Penicillium camembertii, roquefortii: formatges Aspergillius niger: àcid cítric Aspergillius flavus: aflatoxina. Tòxic que s’emmagatzema als cereals i ataca als alvèols pulmonars.
- Micosis: Tinyes: gènere dermatophyton, microsporum canis, epidernophyton... s’alimenten de ceratina (pell, ungles, cabells...). Fan lisotròfia (digestió externa).
Ptiriasi versicolor, provocat pel Malassezia furfur. S’alimenta de melanina, el nostre pigment Candida albicans: pertany a la nostra flora. És un oportunista immunodepressor. Ataca les mucoses de la boca (anomenat Muget en els nadons) i la vaginal.
Líquens Organismes simbionts formats per un fong (micobiont) i per un alga (fotobiont).
Es classifiquen dins els Ascomicots.
En aquesta relació, l’alga té inhibida la reproducció sexual i el fong no.
Com podem veure a la fotografia petita, les hifes presenten austoris, que són petites divisions per absorbir millor. Això és més propi dels paràsits, per tant podem dir que no és una simbiosi total.
Per reproduir-se pot sortir una ascòspora i trobar-se amb una alga, cosa que depèn molt de la probabilitat, o fer-se per soredis, que són paquetets amb alga i fong que es dispersen.
Tipus de tal·lus - Amb cianobacteris Gelatinós - Amb algues verdes (pluricel·lulars) 17 Alejandro Batlle Sitges Crustaci: no es pot desenganxar del substrat Foliós: podem aixecar-lo del substrat Fruticulós: tal·lus que penja o és recte, cilíndric.
Tal·lus mixt: per una banda (a baix) és foliós i forma unes trompetes fruticul·loses.
L’estructura general dels líquens sol ser un còrtex superior d’hifes fúngiques, una capa algal, després la medul·la de més hifes, un còrtex inferior i unes falses arrels anomenades rizines.
En el cas del liquen gelatinós el fong està barrejat amb el cianobacteri, de manera que no es distingeixen les capes. És l’únic en que l’aspecte està determinat per l’alga.
En el cas del liquen crustaci, no té ni còrtex inferior ni rizines.
En el cas del fruticulós, el còrtex és cilíndric.
Si ens fixem molt en el liquen podem arribar a veure els ascocarps, cosa que en permetrà distingirlos dels cianobacteris.
La gran importància dels líquens és que són indicadors ambientals. No soporten la contaminació.
Els focus contaminats s’anomenen deserts liquènics.
Els líquens crustacis són els que aguanten millor la contaminació, després els foliosos i després els fruticulosos.
A més, posant líquens en un espectrofotòmetre podem saber el nombre de metalls pesants.
Una altra utilitat és que, com que viuen molts anys, ens permeten saber les edats de les tombes.
Micorizes A més de fer simbiosi amb les algues, també en formen amb les arrels, que és el que anomenem Micorizes.
N’hi ha de dos tipus: - Endomicorizes: les trobem dins el teixit de l’arrel. La majoria són Zigomicots. S’anomenen VAM (Vesicular Arbuscular Minoriza), ja que tenen vesícules o arbústuls, que són maneres de captar, absorvir.
- Ectomicorizes: es troben fora l’arrel. També n’augmenten la capacitat d’absorció. Són necessàries per la protecció de l’atac bacteria.
18 ...