Història tema 6 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 5
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

tema 6, Culla

Vista previa del texto

TEMA 6 EL PROCÉS FORMATIU DEL CATALANISME: A partir del desmantellament del 1714: pèrdua de la sobirania... el sentiment d’identitat catalana queda eclipsat per la frenètica activitat econòmica. De tal manera que la reivindicacions polítiques que havien alimentat la guerra fins el 1714 sembla que desapareguin del mapa. Aquesta desaparició no és exacta. Fins el 1735, hi ha a Catalunya un seguit d’episodis de revolta, de fenòmens guerrillers i de conspiracions que intenten donar-li la volta a les revolucions de 1714. Els catalans no es resignen a la desfeta i intenten recuperar allò perdut en el decret de nova planta. Aquests intents són estèrils.
A partir de 1735, la societat catalana sembla enterrar o oblidar els motius de la guerra i llencen totes les seves forces a la transformació econòmica del país. Catalunya semblava feliç dins de la monarquia espanyola.
Tot i així: la fidelitat de la gent a la llengua autòctona. Des de Nova Planta ja no era oficial, ja no servia per a res important, però en un país amb més del 90% de la població analfabeta continua sent un país on el català el parla pràcticament tothom. Aquests catalans que aprenien a llegir i a escriure, els ho ensenyaven les escoles de l’estat. Les escoles primàries que hi ha les porten els capellans. És l’Església la que porta aquest ensenyament primari del tot insuficient. En molts pobles l’escola està adjunta a la capella.  llibre: Instruccions per a l’ensenyança de minyons: Baldiri Reixac. Es considera el pioner de la pedagogia catalana. Era un manual pels altres capellans que es veiessin amb la obligació o la voluntat d’ensenyar a llegir i a escriure a criatures al costat de la parròquia.
Dels vells fets diferencials que Catalunya tenia respecte la resta de la monarquia hispànica, l’únic que és manté viu és la llengua parlada. Si des del punt de vista polític i institucional Catalunya, a partir de Nova Planta, va ser uniformitzada amb Espanya, per contra els canvis econòmics del segle XVIII Catalunya van en contra d’aquesta uniformització. Creen entre Catalunya i Espanya nous fets diferencials  interessos diferents (lliurecanvisme, proteccionisme...), estructures socials diferents (burgesos i obrers), etc. Diferències antigues queden hivernades: la llengua...
A partir de 1830 comença un llarg període cultural de la historia europea que coneixem com al romanticisme, que ve a trencar completament amb el neoclassicisme. Què significa i en què consisteix? El romanticisme a Europa es caracteritza pel redescobriment fervorós de l’edat mitjana.
Amb tot el que l’edat mitjana pugui comportar. Pels neoclàssics, l’edat mitjana era la barbàrie. Era una llarga època fosca. Per reacció, el romanticisme en canvi considera que l’edat mitjana és fantàstica. Ara els romàntics es proposen reivindicar-la. El gòtic havia estat menyspreat al segle XVIII: l’ajuntament de Barcelona, d’origen medieval, com que al segle XVIII els governants de la ciutat van considerar que allò era horrorós, hi van enganxar a davant un cos d’edifici neoclàssic  columnes, línies rectes. La resta de l’edifici és antic. Les catedrals gòtiques europees que havien estat considerades una cosa lletja, ara són acabades. Es van començar a descobrir i a revaloritzar textos, poemes, medievals, que havien estat considerats de mancats d’interès en l’època interior. La moda romàntica també arriba a partir d’aquesta època – revival de l’edat mitjana. Aplicant l’esquema internacional a aquí, en aquest grapat de lletraferits. Fent un cop d’ull a la nostra edat mitjana catalana, descobreixen per sorpresa que la Catalunya medieval era una cosa molt seriosa. Ho havien oblidat. Era un confederació valència Mallorca i eren una competència mediterrània que s’escampava cap a Grècia, que feia tractats i tal. També descobreixen que hi ha una literatura catalana medieval que déu ni do. Des de Ramon Llull fins a Ausiàs March, passant per Ramon Muntaner, etc. un cop ho han descobert, consideren que és la seva obligació divulgar-ho. Des de la dècada de 1830 comencen a publicar-se una sèrie de llibres en castellà que són explicacions reivindicatives sobre les glòries medievals catlana.es 1936 – pròsper de Bofarull: los condes de Barcelona vindicados (reivindicados).  los condes de bcn eren l’hòstia.
1860: Víctor Balaguer: publica una obra: història de Catalunya i de la corona de Aragón, que explica com d’important havia sigut a l’edat mitjana Catalunya com a motor de la corona d’Aragó. Quan s’enderroquen les muralles i es dissenya l’eixample, l’ajuntament entén que els nous carrers han de tenir nom. Aleshores l’ajuntament de Barcelona encarrega a Víctor Balaguer que faci una proposta de batejar els carrers. Coherent amb la seva trajectòria i la seva obra fa una proposta: casp, gran via de les corts catalanes, carrer de la diputació (de la diputació general = generalitat), carrer del consell de cent i els carrers que són els noms dels territoris que havien format part de la corona d’Aragó a l’edat mitjana: Mallorca, Rosselló, Provença.
Va voler recordar als barcelonins del segle XIX les glòries de l’època medieval. Redescobriment.
Al mateix temps, com que s’ha redescobert la literatura catalana medieval, hi ha alguns d’aquestes desenes d’intel·lectuals escriptors que han important el romanticisme d’Europa que es pregunten: i ara? El català pot ara tornar a ser una llengua literària? Provem-ho. És així com des de l’època de 1830, sota pseudònim, comencen a escriure. Fan poemes en català imitant la poesia dels trobadors de l’edat mitjana. A finals del XVIII, Antoni de Capmany, que havia escrit tota la seva obra en català, escriu: el català és un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras.
Al cap de 30-35 anys d’haver-se escrit aquestes paraules, una generació més jove es fa la pregunta de si segur que està muerto? Aquesta recuperació va anar avançant, la data d’inici simbòlic d’aquest procés és el 1833 i va anar avançant fins que el 1859, l’ajuntament de Barcelona va decidir convocar cada diumenge de maig un certamen literari per premiar les poesies. Els Jocs Florals. És també una altra cosa medievalitzada. El nom és un rivaival dels certàmens de poesia lírica que els trobadors celebraven a les corts dels nobles de la Barcelona medieval.
Estem parlant de l’arrencada d’allò que es coneix com la renaixença. El rivaval de la llengua catalana com a llengua culta, com a llengua de prestigi. La Renaixença comença amb la poesia i no és fins als anys 60 que es publica la primera novel·la, en aquella època hi ha un boom del teatre en català. El que va tenir més èxit de públic de tots els gèneres, ja que el teatre no s’havia de llegir, i no en sabien.
Serafí Pitarra. Amb aqueta resurrecció del català com a llengua literària, el català és un fenomen de elits, cal afegir que entre la massa de la població analfabeta, això dels jocs florals i la poesia i l’edat mitjana i tal tenia un impacte mínim per no dir inexistent. La frontera entre analfabetitzats i alfabets era brutal excepte pel teatre. Van començar a crear una certa consciència nacional (poqueta). L’èxit del teatre en català  a Espanya es va decretar que no s’aprovaria cap més obra teatral en què tot fos en català. Que com a mínim hi havia d’haver un personatge que parlés en castellà. Naturalment els autors quan van rebre aquesta ordre, a partir d’aquest moment el dolent, el tonto era el que parlava castellà.
A l’alçada de 1860-65, passats els dos primers terços del segle 19, entre les elits culturals del país, s’ha anat construint sota els anys 30 el que podríem dir una consciència diferencial retrospectiva: entre aquestes elits s’hi ha instal·lat la intuïció que en el passat érem una nació europea. No, no ho érem no. Encara ho som! La diferència entre analfabets i alfabets, el sentiment diferencial entre els pagesos de la Catalunya anterior tradicional, carlins... el sentiment diferencial com s’expressa? Des dels anys 1870, inclou en el seu programa polític com un punt fonamental, si guanyem, restablirem els fueros. El lema del carlisme espanyol del segle XIX era dios fueros patria y rey. En el cas de Catalunya, aquesta promesa carlina de restablir els fueros, volia dir restablir el federalisme de la monarquia dels àustries, Catalunya és sobirana, volem la cat d’abans del 1714.
Inici de la tercera guerra carlina: 1872, el pretendent carlí al tro que es feia dir Carlos VII, amb el manifest adreçat a catalans, valencianos i aragoneses, diu que si guanyo us retornaré allò que el meu besavi o rebesavi us va prendre. I ho argumenta així: “si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastia, baluarte sois ahora de su legitimo descendiente”. Ells volien el foralisme. Retorn dels furs.
Donaven per suposat que la gent recordava més o menys que havien perdut el 1714. No pots pretendre retornar una cosa si els que l’han perduda ni tan sols recorden que l’han perduda. La burgesia catalana volia la unió d’Espanya perquè volien espanya per fer mercat. They do demonstrations a Madrid, derivada del fet que en un mateix estat que vol lliurecanvisme. Reclama proteccionisme. Per últim, els sectors populars urbans i obrers, menestrals (autònoms), expressen el seu sentiment diferencial impulsant, promovent i participant en infinitat de revoltes contra els governs de Madrid, perquè se senten maltractats per aquests governs i, a partir dels 70 s’apunten massivament a una ideologia: el republicanisme federal. Voldrien que Espanya fos una república, però no una república unitària centralitzada, volien que Espanya fos una república federal. Que cadascuna de les seves regions històriques fos un estat federal. Volien que Catalunya tingués un alt nivell de poder. En tot cas, els joves catalans que haguessin d’anar a fer la mili no la farien fora del territori català.
Per dir una data a l’atzar, a l’alçada de 1860 o així, totes les classe socials catalanes se senten incòmodes sota un estat espanyol centralista, que no entén les especificitats catalanes, ni les de caràcter històric cultural lingüístic ni tampoc les de caràcter social. Les mira amb hostilitat com un maldecap, com un problema gairebé insuportable. Per tant, existeix a Catalunya entre les elits un catalanisme cultural que és el fruit, la culminació de la renaixença, un sentiment d’incomoditat entre Madrid i un desig molt estès entre totes les categories socials entre totes les classe i les sensibilitats polítiques un sentiment molt estès de “hauríem de canviar Espanya” d’una manera que ens permetés continuar dins d’Espanya còmodes, ni maltractats ni tractats amb hostilitat. Cap sector de la societat catalana a l’alçada de 1860 es planteja separar-se despanya. Per raons de sentit comú: com volíem que la burgesia o els treballadors es volguessin separar despanya perquè haurien perdut el mercat de la seva indústria. Els burgesos haurien deixat de fer-se rics! No es tracta de separar-se, es tracta de canviar l’estat. A partir del 58 s’obrirà una finestra d’oportunitat que els diversos sectors de la societat catalana aprofitaran per canviar Espanya: el sexenni democràtic que comença el setembre del 68 un aixecament militar que provoca l’expulsió d’Isabel II i el retorn del seu fill.
Successius canvis de règim: el poder tradicional a Espanya està molt afeblit i això ofereix una gran oportunitat a la societat catalana per intervenir-hi i remodelar l’Estat al seu gust. En 6 anys hi haurà 3 intents diferents de canviar Espanya, per part de cat.
69-70: la burgesia voldria convertir espanya en una monarquia conservadora. Una monarquia presentable, no com la d’Isabel II. Una monarquia homologable a la que hi havia a suècia, britànica, un monarca que regna però no governa, un monarca que conserva, etc.
A Madrid hi ha un president del govern natural de reus. El general Joan Prim. Era un militar espanyol mai no va renegar de la seva catalanitat. El seu projecte polític sincronitza perfectament amb el que vol la burgesia barcelonina: una monarquia renovada. Prim impulsa la constitució del 69 i va buscar un rei. El troba a Itàlia: el príncep Amadeu de Savoià. Quan el rei esta arribant a Espanya, un atemptat al carrer de darrere del congreso de Madrid acaba amb Prim. Expressa molt bé el rebuig de l’espanya profunda. El febrer del 73, plega perquè sense Prim al seu costat està millor a Itàlia.
Desaparegut ell, les corts proclamen la república l’11 de febrer de 1873. El primer president, que és un individu que es diu Estanislau figueres, aguanta en el càrrec dos o tres mesos. Després hi ha Francesc pi i Maragall, que aguanta en el càrrec 3 i 4 mesos –> febrer i juliol de 1873.
Des de que pi i Maragall dimiteix... el figueres quan va dimitir va dir que estava hasta los cojones de todos nosotros. I va marxar a parís.
Des del 1873 no hi ha hagut cap altre president del govern nascut a Catalunya. El projecte tant de figueres com de Maragall transformar Espanya en una república federal. República ja ho era, volien que fos federal. A l’espanya castellana el federalisme no tenia partidaris. Al cantó mediterrani sí que era fort. Aquest segon projecte cat també va naufragar pel rebuig de la societat espanyola al federalisme. Simultàniament hi ha el tercer intent: els carlins. Els catalans, bascos i navarresos inicien una guerra civil per conquerir el govern i instaurar una monarquia foral. En quant a l’estructura del poder territorial s’assemblen molt. 1875-76 els carlins son derrotats en el camp de batalla i la guerra s’acaba.
Aquests 3 projectes de cat de fer una monarquia més còmode van naufragar tots 3.
A partir de llavors la burgesia catalana es va resignar al fracàs. Els Borbons van tornar a canvi que la restauració d’Alfons XII, la burgesia catalana es va acomodar sense fervor. Els altres fracassats del sexenni, els federals i els carlins, no es van resignar tant, volien mirar com podien repartir el poder, que no estigués tot concentrat a Madrid. Aquest intent de carlins i federals de reciclar els seus programes respectius i donar cabuda a aquests programes dins del marc d’Espanya del moment, va sorgir el catalanisme.
CATALANISME: el primer pas significatiu el va fer Valentí Almirall. 1885 Almirall promou una assemblea de forces vives, d’empresaris, de professors d’universitats, una assemblea que aprova un document que el mateix almirall ha redactat i que ha passat a la història com el memorial de greuges. El text en primer lloc estava escrit en castellà perquè era un document per a entregar al rei. El nom en principi era memòria en defensa de los interesses morales y materiales de Catalunya.
Interesses morales és la llengua, la identitat. Es reclamava respecte per part de Madrid a la identitat catalana. Intereses mateirales es la butxaca, proteccionisme econòmic i tot el que se’n derivava.
Una comissió va portar el document a Madrid, el va entregar al rei, Alfons XII va fer una acollida molt cordial als catalans, cosa que va provocar un gran nerviosisme a Madrid, però per sort o per desgràcia el rei es va morir de tuberculosis cal cap de poc. No era el rei el que havia de contestar al memorial sinó el govern. I el govern no en va fer cap cas. L’any següent, el 86, almirall va posar les seves idees a “Lo Catalanisme” un llibre sobre el que havia posat a la memòria en defensa de los interesses Morales... un catalanisme adaptat al marc legal, que reivindicava una mena de federalisme.
A partir de finals dels 80 i inicis dels 90 van entrar en joc una sèrie de joves que provenien del carlisme. Van fundar una organització que no era un partit polític, però que era la unió del catalanisme. era la unió de tots els grupets que en aquell moment s’identificaven amb l’etiqueta de catalanisme. No feien política però feien més que versos. L’any 92 van celebrar una reunió a Manresa i van aprovar-hi bases per a la constitució regional catalana que ha passat a la història com a les bases de Manresa. Voldríem que cat tingues una consti regional, unes corts pròpies i que estigues unida a Madrid amb el rei que tingues un birrei a cat. Com l’esquema anterior a 1714.
En aquell moments, els catalanistes, sòcies de la unió catalanista eren 2000. Aquests catalanistes que volen? Ara és un programa polític però que no demanen el vot a ningú. No ho fan perquè pensen que si ho fessin es fotrien una hòstia. La gent no està interessada en tot això. el desastre de 1898: la burgesia s’estava beneficiant de les colònies que quedaven, cubà i filipines. Més d’un 20% dels teixits que es feien a cat es venien allà. Els burgesos eren més patriòtics que ningú, Espanya ha de defensar cubà i filipines més que ningú. Després d’una guerra contra els estats units, les colònies es perden. Es a partir de l’impacte que representa el desastre colonial que la burgesia reacciona. Hem de reaccionar, hem de tenir un projecte polític propi. Aleshores, aquesta burgesia es dona compte que hi ha 2000 tios que ja tenen un programa i un projecte polític. Llavors aquesta burgesia diu que potser els interessa. D’aquesta unió d’interessos entre els catalanista i els burgesos, llavors neix el catalanisme polític. Una partit, la lliga.
...

Tags:
Comprar Previsualizar