Dret a la ciutat (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Politica criminal
Año del apunte 2015
Páginas 22
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

EL DRET A LA CIUTAT, UN DRET HUMÀ EMERGENT.
Més de la meitat de la humanitat viu en aquests moments en una ciutat o nucli urbà, i als països desenvolupats aquest percentatge arriba fins al 80%. Cap al 2025 les Nacions Unides calculen que dos terços de la població total viuran en sòl urbà1. La ciutat, no es pot negar, és el lloc on vivim, mengem, emmalaltim i ens guarim, aprenem, comprem i venem, treballem i morim.
No és aquest un fenomen nou; fa gairebé 300 anys que el món s’està industrialitzant i urbanitzant. La ciutat, però, evoluciona i, amb ella, o sobre ella, també ho fa el sistema econòmic capitalista que en aquest segle XXI ja és, als nostres efectes, universal.
La ciutat del model actual s’ha convertit en un actor internacional, atès que té l’habilitat de mobilitzar recursos; és capaç d’influir en el sistema i gaudeix de l’autonomia necessària per a l’exercici de les seves competències. No obstant això, aquesta preeminència porta altres conseqüències amb ella. Les forces econòmiques i de mercat transnacionals generen fenòmens, molts d’ells problemàtics, que es reflecteixen de manera dramàtica a les ciutats. L’atur, l’exclusió social, les desigualtats econòmiques, la manca de solidaritat provocada per l’individualisme feroç, els fluxos migratoris, la contaminació ambiental, la pobresa, la degeneració del nostre entorn..., tots aquests són efectes del sistema econòmic globalitzat i globalitzador.
En aquest article pretenem plantejar la tesi de la ciutat com a dret, com a contrapoder de les contradiccions de la globalització econòmica. L’acció pública local pot desafiar i, de fet desafia, el sistema neoliberal econòmic a través de l’acció a favor dels drets humans, a través de la reivindicació de la ciutat com a dret humà, més concretament, com a dret humà emergent.
Per aquest motiu, hem dividit el text en tres parts. La primera introdueix el concepte de ciutat glocal que ens permet caracteritzar el tipus de ciutat al qual continuarem referint-nos durant l’article. La segona part planteja la distinció entre drets humans a la ciutat i el concepte de dret a la ciutat que pretenem definir com a dret humà. I, finalment, s’analitzen les característiques d’aquest dret a la ciutat per tal de comprovar la seva naturalesa com a dret humà emergent.
La ciutat glocal En el pròleg de les Actes del Fòrum Europeu d’Autoritats Locals celebrat a Saint-Denis els dies 11-13 de novembre de 2003, llegim la següent frase: «Juntament amb els moviments socials, per a enfrontar els reptes de la globalització, el desafiament de les autoritats locals és construir un món diferent, partint del plànol local, contribuir a l’emergència concreta de propostes ciutadanes en les polítiques públiques, comprometre’s a favor dels drets fonamentals dels ciutadans, del servei públic, del dret a un desenvolupament sostenible i solidari del seu espai territorial2».
No podríem resumir de millor manera la tesi que volem plantejar en aquest apartat. Com que els efectes i les contradiccions propis de la globalització tenen el seu reflex més clar a les ciutats, atès que les instàncies nacionals han resultat ser en la majoria dels casos ineficaces a l’hora de protegir alguns drets i a l’hora de garantir alguns serveis públics, i atès que és el començament de proximitat i el començament d’eficàcia els que han de regir les actuacions municipals, és la ciutat, entesa com a espai col·lectiu de trobada, aquella que ha de respondre a molts d’aquests reptes i la que de fet ho fa. Aquesta conclusió no ha d’entendre’s en perjudici de l’acció de la resta d’administracions, tant estatals com supraestatals, ni moltíssim menys. Sempre d’acord amb el principi de subsidiarietat, els ens locals actuen en l’àmbit de les seves competències i busquen com a fi principal el benestar dels seus ciutadans, entès en el sentit més ampli de l’expressió. A més, la possible ineficàcia de les institucions nacionals no ha d’entendre’s com a incompetència, sinó com a inadequació, i sobretot com a falta de flexibilitat per resoldre alguns temes.
Desocupació, pobresa, contaminació ambiental, inseguretat ciutadana..., totes aquestes són conseqüències de la globalització, mirall de les seves pròpies contradiccions, el reflex de les quals es viu a les nostres ciutats. I per combatre-les, la ciutat compta amb dues avantatges sobre l’Estat: la major capacitat de representació i legitimitat, atès que són agents institucionals d’integració social, i la seva major flexibilitat i capacitat de maniobra per adaptar-se a aquest món canviant. Per descomptat, el seu desavantatge davant l’Estat és la manca de recursos econòmics i la seva dependència administrativa.
Tot i això, la ciutat i els seus dirigents polítics poden lluitar per fer valer el seu avantatge comparatiu a través de la millora de la participació política basada en la democràcia participativa, la vinculació amb la societat civil organitzada i la cooperació amb altres entitats locals.
Davant els desafiaments desigualadors que ens planteja la globalització, l’adopció per part dels dirigents locals de polítiques públiques alternatives i l’emergència de la ciutat com a actor internacional poden suposar el contrapoder que reforci la realitat concreta del vincle entre el pla local i el pla global, i que millori la qualitat de vida dels seus ciutadans i els de la resta del món.
A fi de reforçar la nostra tesi, introduirem i definirem un nou concepte, el de ciutat glocal. El terme glocalització no és nou; va aparèixer per primera vegada de la mà d’Ulrich Beck a l’obra de 1998 «La societat del risc», encara que ell tractava el tema des de l’exclusiu punt de la globalització de la cultura.
Aquest autor es remet a Roland Roberston i a l’obra de 1995 «Global modernities3». On més abunda, però, aquesta nova paraula, i amb noves concepcions a banda de la cultural, és en la producció de Jordi Borja, de la qual destaquem l’obra «Local i Global4», escrita amb la col·laboració de Manuel Castells.
El neologisme glocalització és un híbrid de les paraules globalització i localització i es pot il·lustrar perfectament amb la frase, feta màxima gràcies al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, de «pensa globalment i actua localment». Allò que és molt gran, l’exterior, allò que ens supera és agafadís en allò petit, quotidià i concret.
D’aquesta manera, la ciutat glocal es caracteritza no tan sols per la seva grandària, situació geogràfica, producció econòmica o població, sinó per les accions de la seva administració local, clarament influenciades per les activitats de la seva societat civil organitzada. En aquest sentit, definim una ciutat glocal com aquell municipi, del nord o del sud, conscient dels problemes globals que ens afecten, dirigit per unes autoritats locals que implementen polítiques públiques al seu territori encaminades a esmenarlos o com a mínim a no empitjorar-los, i que actuen amb una clara vocació internacional, que canalitza tant com impulsa les demandes de la seva societat civil organitzada.
Una ciutat glocal també pot identificar-se pels sectors en els quals desenvolupa la seva activitat, que seran aquells en els quals té competències, però també en aquells altres en els quals l’acció estatal sigui insuficient o insatisfactòria, i on l’aplicació dels principis de subsidiarietat i de proximitat aportin un valor afegit a l’acció de l’autoritat local, tal com destacàvem anteriorment. Aquests sectors són bàsicament: democràcia, desenvolupament sostenible, cooperació descentralitzada, recerca de la pau i drets humans. Serà en el context d’actuació de la ciutat glocal en el qual sorgeixi el concepte de dret a la ciutat i de drets humans a la ciutat que analitzarem a continuació.
Dret a la ciutat i drets humans a la ciutat.
Durant el final del segle XX han sorgit infinitat de xarxes i associacions de ciutats que d’una manera glocal, tal com ho hem definit, s’han articulat i impulsat accions sectorials en els àmbits ressaltats anteriorment. Des de 1996 amb la II Conferència Hàbitat celebrada a Istanbul5, les ciutats van reorientar algunes de les seves relacions a través de les Nacions Unides i, d’aquesta manera, van institucionalitzar les seves connexions. No totes elles, però, s’emmarquen dins el sistema de l’organització internacional, atès que les xarxes regionals han demostrat ser les més actives i eficaces6 i, a més, les reivindicacions que sorgeixen des de l’Amèrica Llatina i el seu moviment municipalista7 i des de determinades ciutats europees avantguardistes com Saint-Denis8, per posar només dos exemples que apareixen en altres articles de la present publicació, són molt més ambicioses i progressistes que el que permet la cotilla institucional i ideològica de les Nacions Unides.
Així, l’acció pública local d’aquest tipus de ciutats s’ha anat encaminant cap a la reivindicació de les funcions de les ciutats com a administracions protectores de drets humans, en contraposició a l’acció i responsabilitat exclusiva dels Estats o de les administracions centrals, com a garants dels drets humans.
Sorgeix d’aquesta manera el concepte de drets humans a la ciutat que es basa en els principis de proximitat i de subsidiarietat, que donen un paper preponderant a les administracions locals compromeses i conscienciades, és a dir, glocals.
Cal distingir aquesta idea de drets humans a la ciutat del concepte de dret a la ciutat, concepte que pot resultar difícil de definir per la seva manca de concreció i abstracció, però que en aquest article pretenem aclarir en tant que sigui possible.
En primer lloc, hem d’aclarir a què ens referim en aquest context quan parlem de ciutat. La ciutat pot ser l’espai o territori urbà on se situa una certa aglomeració de persones i que s’articula pel que fa a alguns serveis públics com el subministrament d’energia i aigua, l’assistència sanitària, l’oferta educativa i els transports col·lectius, i governada per una administració que hauria de ser, idealment, triada democràticament. És a dir, podem entendre la ciutat des del seu punt de vista geogràfic i d’ordenació territorial.
Per al nostre estudi, però, resulta molt més interessant entendre la ciutat com a espai col·lectiu, com a lloc adequat per al desenvolupament polític, econòmic, social i cultural de la població. És a dir, la ciutat entesa no tan sols com a urbs, sinó també com a civitas i polis, si seguim l’anàlisi etimològica de Jordi Borja.
En aquest sentit, la ciutat a la qual fem referència quan parlem de dret a la ciutat té més a veure amb l’acció de les autoritats locals que la regeixen que no pas amb l’espai o territori urbà en ell mateix. És per això que la definició de ciutat glocal, anteriorment introduïda, resulta molt útil a l’hora d’aclarir aquests matisos, atès que la reivindicació del dret a la ciutat exigeix un espai, un territori, però sobretot exigeix unes polítiques concretes de respecte als drets de la ciutadania, un compromís polític, tal com fa una ciutat glocal.
És a dir, quan reivindiquem el dret a la ciutat estem reivindicant un espai col·lectiu on es respectin els drets humans; estem reivindicant els drets humans a la ciutat. A més a més, ens estarem referint indistintament a espais urbans o rurals, per la qual cosa el terme ciutat serà un concepte general que podrà ser aplicat a qualsevol llogaret, poble, municipi o urbs.
Per tant, el dret a la ciutat és el concepte, més o menys abstracte, que emmarca la reivindicació de la garantia i protecció dels drets humans a la ciutat, és a dir, reivindica el paper de les autoritats locals com a garants d’aquests drets. Aquesta funció de garant s’enfoca més aviat en la planificació i implementació de polítiques públiques de prevenció de vulneracions que no pas en l’acció sancionadora o reparadora, exclusiva d’altres administracions com les autonòmiques, estatals i europees en el cas espanyol.
D’aquesta manera, el concepte de dret a la ciutat és un concepte altament ideològic, com molts altres drets humans, i que engloba tot un seguit d’aspiracions que podem enumerar de la mateixa manera que altres drets humans que es gaudeixen a la ciutat.
La dificultat del reconeixement del dret a la ciutat com a dret humà radica, com ja hem senyalat, en la seva manca de concreció. Vegem com a exemple la definició que ofereixen els dos textos polítics de referència sobre el dret a la ciutat.
Segons l’article I de la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, aprovada a la ciutat francesa de Saint-Denis l’any 2000 i adoptada per més de 300 ciutats de tota Europa, el dret a la ciutat és el dret a «un espai col·lectiu que pertany a tots els seus habitants [els quals] tenen dret a trobar-hi les condicions per a la seva realització política, social i ecològica, cosa que comporta assumir també deures de solidaritat10».
I, segons la Carta Mundial sobre el Dret a la Ciutat, text polític fruit del treball de diverses associacions llatinoamericanes i del Fòrum d’Autoritats Locals de Porto Alegre, el dret a la ciutat és «definit com l’usdefruit equitatiu de les ciutats dins els principis de sostenibilitat, democràcia i justícia social; és un dret col·lectiu dels habitants de les ciutats, especialment dels grups vulnerables i desfavorits, que els confereix legitimitat d’acció i d’organització, basat en els seus usos i costums, amb l’objectiu d’aconseguir el ple exercici del dret a un patró de vida adequat11».
Ens permetrem introduir una nova definició de dret a la ciutat que engloba característiques de les dues anteriors i que ens servirà per a l’anàlisi posterior. El dret a la ciutat és el dret de tota persona a viure en un espai col·lectiu, urbà o rural, amb una administració local triada democràticament que tingui al centre de les seves polítiques públiques el respecte dels drets humans de tots els seus habitants, i així s’asseguri la plena realització de la seva vida política, social, econòmica i mediambiental.
L’articulació de la ciutat així entesa com a dret humà es troba en les seves fases més primitives i és per això que no existeix un reconeixement internacional del mateix dins el sistema de protecció dels drets humans. Aquest fet, però, no ha d’entendre’s com un impediment sinó com un desafiament, com un procés perfectament transitable pel qual ja han circulat molts altres drets col·lectius, ara millor establerts, com ara el dret al desenvolupament o el dret a la pau. No en va, la codificació o positivització dels drets humans és un procés dinàmic que depèn de l’evolució de les societats, tal com recull el concepte de dret humà emergent que analitzarem a continuació.
El dret a la ciutat és un dret humà emergent.
El concepte de dret humà emergent s’utilitza des de fa uns quants anys per referir-se, habitualment, a aquelles aspiracions que encara no estan codificades com a drets humans i que alguns autors denominen drets de tercera generació o drets col·lectius, encara que la noció de generacions aplicada als drets humans és incompatible amb el concepte de drets humans emergents que plantegem en l’article.
Així, des de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, juntament amb moltes altres entitats de la societat civil, es treballa i s’investiga sobre els drets humans emergents des d’un punt de vista més ampli, tal com demostren els sis números anteriors del seguit de publicacions en el qual s’emmarca el present text.
Cal destacar el text de la Declaració Universal de Drets Humans Emergents, aprovat a Monterrey en el marc del Fòrum Universal de les Cultures de 2007, on es troba la gènesi d’aquest concepte.
Entenem per drets humans emergents les reivindicacions legítimes, en virtut de necessitats o preocupacions socials actuals, dirigides a la formulació de nous o renovats drets humans individuals i col·lectius en el plànol nacional o internacional. D’aquesta manera, els drets humans emergents es basen, tal com senyala Jaume Saura13, en el dinamisme de la societat internacional i del dret internacional i en l’elasticitat del concepte de dignitat humana. Així, els drets humans emergents no són només aquells drets nous que sorgeixen a causa de l’evolució de les societats, sinó també són aquells que, tot i trobar-se positivitzats en el sistema internacional de protecció dels drets humans, han quedat oblidats o el seu contingut s’ha ampliat i concretat.A més, una altra característica dels drets humans emergents és la seva aplicació a col·lectius que anteriorment no gaudien d’un dret concret.
Vegem aquestes tres característiques amb exemples específics de drets humans emergents: - Drets nous: com ara el dret a la renda bàsica, que assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Per a aquest fi es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional a càrrec dels pressupostos de l’Estat a cada membre resident de la societat nacional; o bé el dret a una mort digna que assegura a tota persona el dret a què es respecti la seva voluntat de no perllongar artificialment la seva vida, expressada en un testament vital o formalitzat amb les garanties adequades. – - Extensió de continguts de drets humans ja reconeguts: com ara el dret a la salut, a l’assistència sanitària i als medicaments, al qual se li ha donat una interpretació que ha volgut anar més enllà del dret a la salut reconegut en l’article 25 de la Declaració Universal de Drets Humans, perquè no solament assegura l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris, sinó que assegura l’accés a les millors tecnologies de salut, així com el gaudi d’un sistema sanitari de prevenció, vigilància i assistència personalitzada, i la disposició dels medicaments essencials.
- Drets estesos a col·lectius que tradicionalment no han gaudit d’ells: com ara el dret al matrimoni de persones del mateix sexe o el dret a la participació política de les persones migrants.
Com podem comprovar amb aquests exemples, el qualificatiu d’emergent no exclou la seva exigibilitat o justiciabilitat en l’actualitat. De fet, molts drets humans que podem qualificar com a emergents es troben ja positivitzats, si no explícitament, sí indirectament a través de la protecció d’altres drets. El dret al medi ambient i la seva protecció gràcies a la interpretació extensiva del dret a la vida privada i familiar segons el Conveni Europeu de Drets Humans i Llibertats Fonamentals és un exemple clàssic15, però existeixen uns altres en l’àmbit africà i interamericà, tal com ha analitzat Jaume Saura. Per tant, els drets humans emergents no representen únicament reivindicacions i realitats futures, sinó que reconeixen drets ja positivitzats i virtualment justiciables.
Si entrem a analitzar el dret a la ciutat que ens ocupa, podem seguir l’esquema plantejat per Jaume Saura per caracteritzar els drets humans emergents en general17. Per demostrar que el dret a la ciutat, definit com el dret a un espai col·lectiu on tots els ciutadans i ciutadanes han de trobar les condicions adequades per desenvolupar la seva vida política, social, econòmica i mediambiental, és un dret humà emergent, ens centrarem en tres aspectes bàsics: la legitimitat, la seva naturalesa reivindicativa i la seva novetat.
- La legitimitat del dret a la ciutat es troba en el fet que no es tracta de reconèixer un privilegi sinó un dret generalitzable, atès que es consideren ciutadans a tots els residents d’un determinat municipi, independentment de la seva nacionalitat o situació administrativa. A més, el dret a la ciutat és legítim perquè es basa en el principi de la dignitat humana en advocar pel desenvolupament i la realització de la vida política, social, econòmica i mediambiental. Finalment, el dret a la ciutat és universalitzable, atès que s’aplica a tot tipus de municipi o aglomeració de persones amb independència de la seva grandària o localització, i és interdependent de la resta de drets humans.
- La reivindicació és inherent al concepte de drets humans; tot dret humà ara positivitzat va ser emergent en algun moment, i abans que els estats els assumissin com els seus garants, va representar una aspiració de la societat civil, organitzada o no. Veiem que el dret la ciutat es reivindica en aquests moments des de diferents fòrums, entitats i municipis i, per tant, es pot considerar en aquest sentit com a dret emergent.
- L’aspiració de tot dret humà emergent és la de formar part del sistema de protecció dels drets humans.
En aquest sentit, el dret a la ciutat és una novetat perquè no forma part del dit sistema, ni a nivell estatal ni supraestatal. Únicament es troba reconegut en textos polítics o no jurídicament vinculants com ara la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, analitzada en un altre article de la present publicació.
Per tant, podem concloure que el dret a la ciutat, tal com l’hem definit, és un dret humà emergent, pel seu caràcter nou i reivindicatiu i per la seva legitimitat.
Quedarà per analitzar si el dret a la ciutat és viable jurídicament, és a dir, si podrà ser reconegut com a dret humà en un futur, amb aquesta definició o amb una altra similar. Algunes limitacions o els impediments que s’esgrimeixen habitualment per negar aquesta possibilitat es refereixen a qualsevol dret humà emergent, i unes altres tenen a veure amb algunes especificitats del dret a la ciutat.
Pel que fa a les primeres, és a dir, quant a les limitacions del dret a la ciutat fins al dret emergent, aquestes tenen a veure amb el seu caràcter col·lectiu que dificulta la identificació del titular del mateix.
No obstant això, uns altres drets col·lectius ja han estat reconeguts i la seva viabilitat jurídica demostrada, malgrat les dificultats, reals i evidents, per garantir la seva protecció.
Podem posar com a exemple el reconeixement del dret a la democràcia o el dret de sobirania sobre els recursos naturals a la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles, així com la codificació de drets col·lectius dels pobles indígenes en les noves constitucions de l’Equador o de Bolívia. Així mateix, els sistemes europeu i interamericà de protecció dels drets humans s’han mostrat molt flexibles a l’hora d’aplicar els seus respectius catàlegs de drets, estenent la seva aplicació a drets que podem considerar emergents com el dret a un medi ambient salubre o el dret a la diversitat sexual.
El dret a la ciutat, però, compta amb altres impediments específics que dificulten el seu reconeixement com a dret humà i que tenen a veure amb els diferents nivells administratius dels estats descentralitzats, amb el repartiment de competències i amb l’accés als recursos públics.
El model actual de societat internacional es basa en l’estat-nació aparegut després de la Pau de Westfàlia el 1648, i són aquests els subjectes de dret internacional que, juntament amb les organitzacions internacionals, codifiquen el sistema internacional de protecció de drets humans.
No obstant això, la societat i la seva articulació política i administrativa han anat evolucionant, de manera que, entre d’altres, les administracions locals reclamen el seu espai i funció. Però, tot i estar en crisi el model, els estats es resisteixen a cedir parcel·les de poder de manera que, pel que fa a la codificació de drets humans, els estats mantenen l’exclusivitat, per la qual cosa resulta difícil preveure una cessió en aquest sentit a favor de les ciutats i dels pobles.
La clau per a aquest reconeixement es troba en la voluntat política dels legisladors o codificadors, i en la valentia i l’amplitud de mires dels encarregats de vetllar pel seu compliment. És per això que el dret a la ciutat, ja present en alguns textos polítics, podria integrar-se en un futur en el sistema de protecció de drets humans, tot i que el camí que queda per recórrer es presumeix encara llarg.
Els articles que segueixen en la publicació donaran una idea dels avenços, propostes i limitacions que l’aplicació real i efectiva del dret a la ciutat troba en l’actualitat, i se centraran en diversos aspectes sectorials i en experiències concretes.
L’aspiració a viure en un poble o ciutat glocal on els drets humans de tots els seus habitants siguin respectats, garantits i protegits, és l’últim fi del dret a la ciutat. Per ell, continuem treballant.
DEL DRET A L’HABITATGE AL DRET A LA CIUTAT: AVATARS D’UNA HISTORIA.
El pes del component immobiliari i financer de la crisi de no fa gaire i el seu impacte en les condicions de vida de milions de persones ha atorgat una renovada centralitat tant al dret a l’habitatge com al més ampli dret a la ciutat. Cap d’aquestes exigències no és nova. S’emparenten amb el desenvolupament de la urbanització capitalista de l’últim segle i mitjà, així com amb la creixent concentració de població en àrees urbanes. Això explica que el dret a l’habitatge i, en menor mesura, a la ciutat, hagin estat directa o indirectament reconeguts, des de fa temps, en constitucions, lleis i declaracions de drets humans. I que hagin estat objecte, així mateix, de desenvolupaments jurídics i polítics diversos, no sempre coincidents ni compatibles entre ells mateixos.
Qüestió social, qüestió urbana i reconeixement dels drets habitacionals Els primers debats entorn el dret a l’habitatge es remunten a l’eclosió de la qüestió social i, amb ella, de la qüestió urbana, en l’últim terç del segle XIX. El desplaçament d’amplis contingents de treballadors a les grans ciutats va provocar una intensa lluita entorn les condicions laborals imperants a les fàbriques i en altres centres de producció. Aquesta lluita es va vincular molt ràpid a la disputa entorn les condicions d’habitabilitat dels barris i zones populars. Durant el desenvolupament del capitalisme liberal, la provisió de l’habitatge es realitzava bàsicament a través del mercat. La propietat i l’ús del sòl, d’altra banda, es veien immersos en freqüents processos d’especulació que expulsaven els sectors populars de les zones més pròsperes de les ciutats. Tot això va contribuir notablement a la degradació de les condicions de vida de les famílies treballadores i a l’extensió de fenòmens com ara l’infra-habitatge, els lloguers inaccessibles o la insalubritat.
Com a reacció a aquesta realitat, van començar a desenvolupar-se algunes respostes teòriques alternatives que, en alguns casos, van donar lloc a iniciatives pràctiques. L’anomenat socialisme utòpic, per exemple, va plantejar la necessitat de revertir la dràstica separació entre camp i ciutat a la qual havia donat lloc la urbanització capitalista. Per a això, va proposar la creació de ciutats jardins fundades en principis cooperatius i no de competència feroç. També va plantejar la necessitat de limitar la propietat privada del sòl, d’atorgar crèdits públics als treballadors per a l’autoconstrucció i adquisició d’habitatges, així com per a la conversió dels llogaters en propietaris. Altres representants de la tradició socialista que havien estudiat la degradació de les condicions habitacionals de les classes treballadores, com ara F. Engels, van impugnar aquestes alternatives. En un petit assaig titulat El problema de l’habitatge, de 1887, Engels va destacar que era impossible donar una resposta adequada a la qüestió urbana sense plantejar-se la socialització de l’economia productiva1.
Més enllà d’aquests debats teòrics, a la fi del segle XIX algunes iniciatives privades i d’àmbit local van començar a plantejar-se la necessitat de desmercantilitzar parcialment l’accés a l’habitatge.
Aquestes iniciatives obeïen diversos factors. D’una banda, la forta pressió exercida pels sindicats i partits obrers, així com per les primeres organitzacions de llogaters i veïns, sovint encapçalades per dones. D’altra banda, les demandes d’un sector del capital industrial, crític amb uns inicis financers especulatius que, en deteriorar les condicions de vida dels treballadors, acabaven per afectar la producció.
Les primeres iniciatives legislatives dirigides a garantir drets habitacionals van tenir lloc en les primeres dècades del segle XX. Van venir profundament marcades per la mobilització social i pel context generat per la guerra. La llei britànica de 1915 de control de lloguers i d’interessos hipotecaris va ser pionera en la limitació de la lògica purament mercantilista de la provisió de l’habitatge. A Viena, durant la gestió socialdemòcrata de 1920, va tenir lloc una audaç política habitacional basada en la municipalització de la propietat urbana. Finançats en part amb un impost sobre béns de luxes, es van construir aproximadament 64.000 pisos públics amb preus assequibles que no superaven el 5% dels ingressos salarials. Els pisos s’organitzaven en blocs i s’acompanyaven d’espais recreatius i educatius comuns.
També, en el context de la república austríaca, es van produir nombroses ocupacions d’espais buits i experiències d’acte-construcció organitzades pels mateixos treballadors. Alguna cosa similar va ocórrer a Barcelona, entre el 1936 i el 1937, durant la II República. Es va introduir la municipalització de la propietat urbana; es van establir controls en els lloguers privats; i es van construir habitatges públics, en bona mesura gràcies a la col·lectivització d’algunes empreses de construcció.
 És durant l’inici del segle XX, precisament, quan es produeix la primera onada de reconeixement constitucional del dret a l’habitatge. Aquest reconeixement pot ser explícit, com ara en la Constitució de Weimar de 1919, o implícit. En aquest últim cas, a través de la imposició als poders públics o als particulars d’obligacions en matèria habitacional (de salubritat, de conservació, etcètera). Un altre element clau que facilita les polítiques socials, incloses les habitacionals i urbanístiques, en aquest context, és la previsió constitucional de límits al dret de la propietat privada i a la llibertat d’empresa.
Aquests límits poden reflectir-se en clàusules que prohibeixen els exercicis abusius o antisocials de la propietat immobiliària o del sòl, que supediten la llibertat d’empresa a les exigències de la planificació, que contemplen la possible socialització del sòl o que propicien la distribució de la riquesa d’acord a l’interès general. I encara que les primeres constitucions socials no utilitzen categories col·lectives com les de dret a la ciutat, deixen clar, en canvi, que l’accés a un habitatge digne forma part de tot un seguit de drets orientats al gaudi de condicions dignes de vida urbana i rural i a la participació en l’espai públic.
La primera constitució que va referir-se a la qüestió és la constitució mexicana de 1917. Filla de la revolució de 1910, la constitució de Querétaro situa el problema de l’habitatge tant en l’espai rural com en l’urbà. Per exemple, atorga un paper important als drets dels camperols i reconeix el dret dels pobles i comunitats perquè es dotin de terres, d’aigua i perquè gaudeixin, eventualment, de l’accés comú a boscos. Així mateix, obliga els patrons a proporcionar als seus treballadors «habitacions còmodes i higièniques [...], escoles, infermeries i altres serveis necessaris a la comunitat». I quan els centres de treball excedissin de dos-cents treballadors, imposa la reserva d’espais per a l’establiment de «mercats públics [...], serveis municipals i centres recreatius» (art. 127.XIII).
En l’àmbit europeu, la primera constitució que abordà aquestes qüestions va ser la de la República de Weimar de 1919. Igual que la constitució mexicana de 1917, la Constitució de Weimar preveu nombrosos drets socials i polítics i presta especial atenció a la seva possible operativitat en l’àmbit municipal. Recorda que «la propietat obliga» i que ha d’exercir-se en funció del bé general (art. 153).
Així mateix, i amb un llenguatge similar al que s’utilitzaria en la república austríaca, estableix tot un seguit de principis clau per a la desmercantilització de les polítiques d’habitatges i urbanístiques.
Concretament, el seu article 155 preveu el control pú- blic de la distribució i la utilització del sòl, de manera que s’impedeixin els abusos i es proporcioni als ciutadans i a les famílies un estatge sa i un patrimoni econòmic que s’adeqüi a les seves necessitats. En el mateix precepte s’estableix que la propietat territorial, l’adquisició de la qual sigui indispensable per satisfer les necessitats d’allotjament, podrà ser expropiada. I que l’increment del valor del sòl que s’obtingui sense emprar treball o capital, quedarà en benefici de la comunitat. La constitució republicana espanyola de 1931 també reconeixia alguns d’aquests principis. No recollia de manera explícita el dret a l’habitatge, però preveia la possible socialització del sòl, fins i tot sense indemnització, si així ho decidien les Corts per majoria absoluta (art.
44).
Les polítiques d’habitatge a l’Estat social tradicional i les primeres formulacions del dret a la ciutat Les primeres lleis i constitucions socials d’entreguerra, en suma, van intentar donar una resposta simultània a la qüestió laboral i habitacional. Per aquest motiu, van plantejar conjuntament temes com els de la reforma urbana i la reforma agrària. També van assentar les bases per a un control públic, democràtic, no només dels processos de producció sinó també dels processos d’urbanització. L’ascens del nazisme i del feixisme i l’esclat de la guerra van frenar dràsticament aquesta possibilitat. Després de la fi de l’enfrontament bèl·lic, les polítiques d’habitatge, sobretot a Europa, van aparèixer lligades a les necessitats de reconstrucció urbana. Les noves constitucions socials de postguerra van recollir part del programa d’entreguerra, de manera que es va propiciar una relativa desmercantilització de la propietat del sòl i de l’accés a l’habitatge. No obstant això, el pacte social que les sustentava era un altre. En un context dominat per la guerra freda i per l’enfrontament entre blocs, l’anomenat Estat social suposava l’acceptació del marc econòmic capitalista. Es tractava, sí, d’un capitalisme social, subjecte a límits i controls, que podien adquirir la forma de drets socials. A diferència, però, del que ocorria en l’entreguerra, la llibertat d’empresa i el dret de propietat privada es presentaven com a horitzó insuperable d’una economia que, fins i tot sent social, acceptava la centralitat del principi de mercat.
En aquest context, l’abast de les polítiques habitacionals i urbanístiques va dependre de la història i de les tradicions de cada país. El reconeixement constitucional del dret a l’habitatge o dels drets urbans no va suposar necessàriament l’existència de polítiques robustes en la matèria. En països mediterranis i del sud d’Europa, com ara Grècia, Espanya o Itàlia, les previsions constitucionals en la matèria no van impedir que abans l’habitatge es veiés com un bé d’inversió i com una mercaderia que no pas com un dret. O bé que el sector de la construcció estigués orientat, abans de res, a un creixement econòmic no sempre racional i al manteniment de l’ocupació. En països centre-europeus i escandinaus, com ara Àustria, Holanda, Suècia, Regne Unit, Alemanya o França, en canvi, el grau de desmercantilització de l’accés a l’habitatge va arribar a ser elevat, malgrat no existir un reconeixement constitucional fort del dret a l’habitatge. La seva concepció com a servei públic es va traduir en una despesa pública elevada en la matèria, finançat en bona part a través de polítiques fiscals progressives o antiespeculatives. De la mateixa manera, es va plantejar una sensible intervenció pública en l’ús del sòl i en la promoció i gestió del parc de l’habitatge. Es va descoratjar, per diverses vies, l’existència d’habitatges buits de manera injustificada. I es va apostar, així mateix, sia pel lloguer social, com a Suècia, Holanda, França o Regne Unit, sia pel control dels lloguers privats o per l’establiment d’ajudes directes per als col·lectius més vulnerables, com a Alemanya. En la majoria dels casos, aquestes polítiques van descansar sobre uns mercats hipotecaris regulats, amb una presència important de la banca pública o amb orientació social.
Malgrat la seva efectivitat per satisfer les necessitats habitacionals de milions de persones, moltes d’elles pertanyents als estrats populars, aquestes polítiques també van presentar els seus límits. El burocratisme i el paternalisme no van estar absents de les polítiques urbanístiques i de l’habitatge. L’aposta per l’habitatge públic construït i gestionada per l’estat sovint va excloure la participació social, fins i tot en el cas dels habitatges públics de lloguer. En molts casos, aquestes polítiques es van traduir en la construcció de ciutats dormitori, amb habitatges assequibles però segregats. Aquesta uniformitat i la manca de participació dels destinataris en la construcció del servei van contribuir a un determinat desprestigi del parc públic. Aquest va aparèixer com un servei dissenyat des de dalt, de manera rígida i incapaç de donar cabuda a les diferents necessitats existents en una societat canviant. Massa implicades en l’apuntalament de la construcció, del consum dirigit o del turisme, les noves polítiques urbanístiques i habitacionals es mostraven incapaces, d’altra banda, de resoldre l’apressant problema de l’espoliació de les zones rurals per part de les ciutats.
Les revoltes ocorregudes en diferents ciutats i pobles europeus a la fi dels anys 60 van ser, en bona part, l’expressió d’aquests límits. Van denunciar els aspectes burocratitzadors, segregadors i escassament participatius de moltes de les polítiques socials de postguerra. En altres països, com els Estats Units, aquestes revoltes també van adquirir un caire d’impugnació antiracista dels guetos sorgits de resultes dels projectes urbanitzadors de l’època. La idea que el dret a un habitatge digne era una mica més que l’accés a un bloc de formigó proporcionat per l’Estat va passar a ocupar un paper central. En diferents ciutats, van aparèixer sindicats de llogaters d’habitatge públic i les lluites veïnals es van orientar a l’accés i transformació de l’espai públic. Aquest escenari de crisi de les polítiques tradicionals vinculades a l’Estat de benestar va propiciar les primeres teoritzacions explícites sobre el dret a la ciutat.
Aquesta expressió es va popularitzar a França, juntament amb la d’urbanisme i sociologia crítics. El 1968, precisament, el sociòleg Henri Lefebvre va publicar un llibre amb aquest nom2. Segons Lefebvre, el dret a la ciutat no havia de concebre’s com el dret d’accés a les ciutats tal com eren, sinó com el dret a una vida urbana transformada, renovada3. La seva dimensió col·lectiva, a més d’individual, era evident.
I el mateix passava amb la seva dimensió conflictiva. El dret a la ciutat suposava el dret dels habitants de les ciutats i dels grups que aquests constitueixen a poder trobar-se i reunir-se, a figurar en totes les xarxes i circuits de comunicació, d’informació i intercanvis. I legitimava, alhora, el rebuig a deixar-se apartar de l’espai urbà per una organització social i econòmica segregadora i discriminatòria4.
Les demandes urbanes dels anys 60 van tenir el seu impacte tant en la concepció dels drets urbans com en la legislació de l’època. Als Estats Units, per exemple, les lluites pels drets de la població afroamericana van aconseguir ampliar l’abast dels drets de manifestació i reunió, i van modificar la jurisprudència dels tribunals en matèria de drets socials5. Igualment, van influir en l’aprovació de lleis com la Fair Housing Act de 1968. Aquesta llei combatia la discriminació en matèria de venda, lloguer o finançament d’habitatges fundada en raons racials, d’origen ètnic, nacional o religioses. També protegia les persones contra coaccions i actuacions intimidatòries que poguessin menyscabar l’exercici del dret a l’habitatge, i així es convertia en precedent de les actuals normatives contra el mobbing o assetjament immobiliari.
El dret a l’habitatge i a la ciutat després de la crisi de l’Estat social Moltes d’aquestes experiències garantistes es van veure interrompudes per la crisi econòmica dels anys 70 i per l’ascens de forces polítiques conservadores a Europa i als Estats Units. Amb l’auge del pensament neoliberal, la crisi del petroli va portar amb ella una important crisi de la construcció i un augment de la desocupació. La inversió pública i les ajudes en matèries d’habitatge van experimentar importants retallades. Va disminuir l’aposta pel lloguer social i es van retirar controls sobre el mercat privat de lloguer. Es va impulsar la desregulació i la venda de sòl públic. La descentralització, sense l’idoni acompanyament pressupostari, es va convertir en coartada per a la privatització.
Aquesta tendència, una vegada més, va variar segons els països. Va ser especialment marcada en alguns com ara el Regne Unit, on el govern de Margaret Thatcher va revertir bona part dels principis que havien inspirat les polítiques habitacionals laboristes de postguerra. Les Housing Associations, organitzacions en un primer moment sense finalitats de lucre, van adquirir un paper rellevant en les polítiques d’habitatge d’àmbit municipal6. La gestió del parc públic es va transferir a gestors privats, es van retallar les ajudes als promotors d’habitatge social, es van flexibilitzar les condicions per als desnonaments i es va estimular el dret a convertir-se en propietari –el right to buy– en deterioració del tradicional incentiu del lloguer.
No obstant això, lluny de resoldre molts dels problemes plantejats per les polítiques lligades a l’Estat social tradicional, les fórmules neoliberals els van agreujar. Les retallades de drets laborals i de drets socials urbans com el dret a l’habitatge, al transport públic, a l’aigua o a l’educació, han comportat una reconfiguració decisiva de l’espai públic i de les condicions d’accés al mateix. El creixent finançament de l’economia experimentada a partir dels anys 80 i 90 del segle passat ha generat al seu torn intensos processos d’especulació i de segregació espacial. Aquests processos han tingut un impacte ambiental i social considerable. Han afavorit la irrupció de noves zones comercials, barris de luxe i serveis orientats al turisme o als grans esdeveniments. Aquests «encerclaments» privats contrasten amb el desplaçament de les classes populars urbanes a barris i àrees degradades i amb la precarització de les condicions de vida a les zones rurals.
El desmantellament de les polítiques socials a les ciutats també ha afavorit l’augment de determinada delinqüència de carrer i dels petits conflictes urbans. Amplificats pels mitjans de comunicació, aquests conflictes han encoratjat les demandes d’una gestió repressiva i punitiva de la nova inseguretat urbana.
Les polítiques de «tolerància zero» impulsades per l’alcalde de Nova York, Rudloph Giuliani, s’han convertit en paradigma del nou warfare articulats sobre les ruïnes del welfare8. Aquestes polítiques persegueixen diversos propòsits alhora. Permeten prioritzar la seguretat urbana i patrimonial de les classes altes i d’alguns estrats mitjans, assegurant la seva lleialtat electoral. Contribueixen a mantenir a ratlla els múltiples marginats de la urbanització neoliberal: des de persones sense sostre i sense ocupació a migrants indocumentats, treballadores sexuals i captaires, passant d’una banda no menyspreable de la dissidència política i cultural. I, sobretot, permeten ocultar les actuacions amb freqüència il·legals i la responsabilitat de diversos agents públics i privats, financers i immobiliaris, en les polítiques en curs.
En aquelles regions en les quals la segregació espacial i l’exclusió provocades per aquestes polítiques han estat més intenses, les reflexions entorn el dret a la ciutat han cobrat una creixent actualitat. Per exemple, al Brasil, els estralls causats per la urbanització neoliberal van obrir pas a un potent moviment popular per la reforma urbana. Aquest moviment de pobres urbans, al qual no mancaven vincles amb uns altres com el moviment sense terra (MST), ha fet del dret a l’habitatge i a la ciutat una de les seves banderes principals. Aquest tipus d’organitzacions també han estat freqüents en altres països llatinoamericans. Les seves exigències no han trigat a adquirir traducció jurídica en constitucions i lleis.
La constitució brasilera de 1988 i la colombiana de 1991 van ser les primeres a atorgar als drets urbans i a la gestió democràtica de l’espai públic un paper destacat. Amb el propòsit de desenvolupar aquestes previsions, es va aprovar a Colòmbia la Llei de Desenvolupament Territorial, de 1997. Al Brasil, per la seva banda, van tenir lloc, a partir de 1989, les primeres experiències de pressupostos participatius a Porto Alegre, una peça central del dret a participar en la gestió de l’espai urbà9. Aquestes experiències van pesar de manera decisiva en l’aprovació de l’Estatut de la ciutat de 2001, una llei marc orientada a promoure la «funció social de les ciutats», i en la creació d’un ministeri específic de ciutats el 2003.
Aquest desenvolupament normatiu i institucional ha coincidit també amb l’aparició d’una interessant jurisprudència en matèria habitacional, sobretot en paï- sos com ara Colòmbia o Brasil. Aquestes sentències han fet que es relativitzi la idea del dret a l’habitatge com un dret no justiciable i han mostrat diferents camins per aconseguir la seva protecció davant els tribunals. El quadre s’ha completat amb el desenvolupament d’una agenda popular entorn la qüestió urbana en el marc del Fòrum Social Mundial, la primera edició del qual va tenir lloc justament a Brasil, el 2001. D’aquí va partir, patrocinada per organitzacions populars locals i per xarxes d’incidència com la Coalició Internacional per l’Hàbitat (HIC), la proposta d’una Carta Mundial pel Dret a la Ciutat.
Tant la Carta Mundial com altres documents generats des de la societat civil intenten posar en relleu les creixents desigualtats socials produïdes en l’àmbit urbà. L’existència de ciutats opulentes i d’autèntiques ciutats miserables, de privatopies i de guetos urbans, de ciutats legals i de ciutats fora de la llei10.
Denuncien l’apropiació privada de les inversions públiques en habitatge, transport, equipaments urbans i serveis públics. Intenten mostrar com la mercantilització del sòl i la revaloració immobiliària han conduït a l’exclusió d’amplis sectors de la població. A aquesta realitat oposen el fet de la producció social de l’hàbitat i conceben el dret a la ciutat com el dret individual i col·lectiu a refer la vida urbana des d’una perspectiva social i ecològicament sostenible. Postulen, per a això, l’exercici interdependent de tots els drets humans així com tot un seguit de deures, principis i obligacions en l’àmbit urbà.
Entre els drets urbans que configurarien el més ampli dret a ciutats i a pobles sostenibles destaquen: el dret a participar en l’elaboració del pressupost municipal; el dret a participar en la plusvàlua urbana; el dret al reconeixement i a la no criminalització del treball informal realitzat per les persones de baixos ingressos o desocupades; el dret a participar en la planificació, regulació i gestió urbanaambiental i a impedir la segregació i exclusió territorial; el dret a participar en el control i avaluació de les forces de seguretat; el dret al fet que els serveis públics depenguin del nivell administratiu més proper a la població i al fet que la ciutadania pugui participar en la seva gestió i fiscalització; el dret a la mobilitat i a la circulació a la ciutat, d’acord a un pla de desplaçament urbà i interurbà, i a través d’un sistema de transports públics accessibles, és a dir, a preus raonables; el dret a romandre a la ciutat i a no ser-ne expulsat de manera arbitrària; el dret a la remoció de barreres arquitectòniques i a l’adaptació de les edificacions públiques i dels llocs de treball i esbarjo a les necessitats de les persones amb discapacitats; el dret de les dones a accedir a l’espai públic sense discriminacions sexistes i d’acord amb les seves necessitats específiques; o el dret de les persones sense llar a albergs transitoris, sense perjudici de la provisió d’una solució definitiva en matèria d’habitatge. Tot això emmarcat en dos principis fonamentals: la gestió democràtica de l’espai urbà, entès com una creació col·lectiva, i l’establiment de la funció social i ambiental tant de la propietat urbana com de la ciutat11.
Aquestes normes i iniciatives institucionals i extra-institucionals han tingut un impacte desigual i no sempre han aconseguit frenar les inèrcies especulatives i privatitzadores gestades en les dècades anteriors. No obstant això, han anat perfilant els contorns no només polítics, sinó jurídics, del dret a l’habitatge i a la ciutat. Finalment, aquest últim ha acabat per adquirir carta de naturalesa constitucional amb els nous processos constituents oberts a Veneçuela, Bolívia i l’Equador a la fi dels anys 90. La fallida proposta de reforma veneçolana de 2007 va ser el primer intent de consagrar-ho de manera específica en un text constitucional. Aquest intent s’ha concretat en la constitució equatoriana de 2008, que ho va reconèixer en el seu article 31, vinculant-ho a altres principis com el deure de promoció del lloguer social, finançat a través d’instruments públics i d’estalvi popular (art. 375).
Segons el text equatorià, «les persones tenen dret al ple gaudi de la ciutat i dels seus espais públics, sota els principis de manteniment, justícia social, respecte a les diferents cultures urbanes i equilibri entre el que és urbà i rural». Aquesta con cepció vincula el dret a la ciutat a la idea del sumak kawsay, o bon viure, en llengua quítxua. El bon viure, component central de la constitució equatoriana però també de la boliviana de 2009 exigeix un desenvolupament urbà que no suposi l’espoli de les zones rurals i que sigui compatible, en suma, amb la preservació de la biodiversitat, de la sobirania alimentària i de drets com el dret a l’aigua o a la terra. Per aquest motiu s’insisteix que «l’exercici del dret a la ciutat es basa en la gestió democràtica d’aquesta, en la funció social i ambiental de la propietat i de la ciutat, i en l’exercici ple de la ciutadania» (art. 31).
Naturalment, aquest procés de decantació jurídica del dret a l’habitatge i a la ciutat no només s’ha circumscrit a aquesta regió del planeta. A Europa, els vents privatitzadors de les últimes dècades no han impedit l’aparició de noves propostes dirigides a garantir l’accés a l’habitatge com a dret subjectiu i com a servei d’interès general. Els casos de França i d’Escòcia són paradigmàtics en aquest sentit. A França, la Loi d’Orientation pour la Ville (LOV), de 1991, i la Loi Solidarité et Renouvellement Urbains (LSRU), de 2000, van introduir principis importants de regulació de la política urbanística com el de barreja social. La LSRU també va incorporar com a objectiu de solidaritat urbana l’obligació que com a mínim un 20% del parc municipal es dediqués, amb una pena de multa, a l’habitatge social. Així mateix, es van preveure subvencions i ajudes fiscals directes a la producció i a la tinença de l’habitatge social en lloguer, es van establir per llei límits a l’endeutament bancari i es van preveure mecanismes per evitar desallotjaments socialment no desitjats. El 2007, per fi, es va aprovar, amb antecedents a la Llei Guillot, de 1982, i Besson, de 1990, la Loi sud li Droit au Logement Opposable. Aquesta llei, coneguda com a Llei DÓNA-HO sobre el dret exigible a l’habitatge, tenia com a objectiu avançar en la justiciabilitat de l’accés a l’habitatge. La seva font immediata era la Homelessness Scotland Act, de 2003, una llei escocesa orientada a eradicar els habitatges en males condicions i a garantir que al 2012 totes les persones amb necessitats prioritàries poguessin reclamar davant els tribunals el dret a un habitatge de lloguer. La Llei DÓNA-HO francesa es planteja objectius similars. Assegurar el dret subjectiu al lloguer en diferents fases, introduint la possibilitat de reclamar judicialment negatives injustificades per part de les administracions públiques.
L’evolució del dret a l’habitatge i a la ciutat en l’àmbit internacional i regional A més, en l’àmbit estrictament estatal el dret a l’habitatge i a la ciutat també ha experimentat alguns desenvolupaments interessants en l’àmbit internacional. Mentre alguns organismes com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l’Organització Mundial han afavorit polítiques urbanístiques i habitacionals de signe neoliberal, uns altres, en canvi, han contribuït al desenvolupament dels drets habitacionals com a autèntics drets exigibles.
Ja en l’última dècada del segle passat, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides va dedicar importants esforços a delimitar l’abast jurídic dels drets habitacionals contemplats en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) de 1966. El 1991, el Comitè va emetre l’Observació General número 4, un instrument fonamental per interpretar l’abast del dret a l’habitatge així com les obligacions que suscita. A aquesta Observació li va seguir l’Observació General número 7, de 1997, dedicada al dret a la protecció contra els desallotjaments. Els diferents Relators Especials sobre el dret a un habitatge adequat també van contribuir a la seva major visibilització i concreció jurídica. El 1994, el relator R. Sachar va presentar un Projecte de Convenció Internacional sobre el Dret a l’Habitatge. Posteriorment, els relators Miloon Kothari i Raquel Rolnik van realitzar aportacions centrals sobre la relació entre els drets habitacionals i la situació de les dones o de la població migrant.
Si bé el dret a la ciutat no ha estat incorporat encara en cap tractat o declaració de dret internacional, existeixen precedents que marquen el camí cap a un reconeixement positiu cada vegada més gran. A Europa, més de 500 ciutats van ratificar la Carta Europea de Salvaguarda de Drets Humans a la Ciutat, aprovada a Saint-Denis, al maig de 2000. Estrictament parlant, no és una carta sobre el dret a la ciutat sinó sobre els drets humans en l’àmbit urbà. En tot cas, presenta molts punts en comú amb les cartes i lleis sobre la matèria aprovades en altres contextos.
En el seu article I, la Carta defineix a la ciutat com l’«espai col·lectiu que pertany a tots els seus habitants que tenen dret a trobar-hi les condicions per a la seva realització política, social i ecològica, cosa que comporta assumir també deures de solidaritat». L’article IV atorga especial protecció als col·lectius i ciutadans més vulnerables. El dret a l’habitatge, d’altra banda, està previst en l’article XV.
La seva redacció introdueix previsions noves en la formulació del dret. També deixa clar el seu vincle amb altres drets més amplis lligats al gaudi d’una vida digna i segura en l’espai públic, sense discriminacions per raons econòmiques o sexuals12. A la fi, l’article XIX de la carta recull el dret a un urbanisme harmoniós i sostenible. Aquest dret es vincula als drets de participació ciutadana i planteja la necessitat de subordinar els programes i plans urbanístics a estàndards adequats des d’un punt de vista ambiental.
La intenció de la Carta és que aquests preceptes no quedin en simples enunciats morals i es converteixin en obligacions jurídiques per a les autoritats de les ciutats. Per a això, compromet a les ciutats signatàries «a rebutjar o denunciar qualsevol acte jurídic, i en particular, tot contracte municipal, les conseqüències del qual fossin un obstacle als drets reconeguts o anessin contràries a la seva realització, i a actuar de tal manera que els altres subjectes de dret reconeguin també el valor jurídic superior dels dits drets13».
Tal com ja s’ha dit, la Carta Europea de Salvaguarda no assumeix de manera explícita la categoria de dret a la ciutat. S’assembla més a altres textos de drets urbans o de drets a la ciutat com la Charte montréalaise donis droits et responsabilités que va entrar en vigor el 2006. En tot cas, posa en relleu la interdependència i la indivisibilitat de diferents drets humans, així com la necessitat de pensar-los en clau específicament urbana.
És veritat, tal com afirma el geògraf nord-americà David Harvey, que en el context actual moltes d’aquestes exigències acostumen a perdre la seva dimensió transformadora. Segons Harvey, això es deu al fet que no desafien fonamentalment les lògiques de mercat neoliberals o les formes dominants de la legalitat o de l’acció estatal. El dret a la ciutat és, moltes vegades, concebut com un simple dret d’accés als recursos urbans i a l’espai públic tal com és. Però no com el dret a transformar-los, propiciant la seva democratització, la seva sostracció a les lògiques institucionals burocràtiques i la seva readaptació a escales més sostenibles14.
El dret a l’habitatge i a la ciutat en l’àmbit espanyol: dèficits i desafiaments.
En l’àmbit específicament espanyol, el debat sobre el dret a l’habitatge i a la ciutat ve llastrat per un dèficit històric en matèria de polítiques habitacionals i urbanístiques. L’habitatge i el sòl han tendit a considerar-se, sobretot, béns d’inversió orientats al creixement del PIB, al manteniment de l’ocupació o a la capitalització personal. Però no autèntiques necessitats bàsiques tutelables a través d’un sistema de drets subjectius exigibles i de serveis públics de qualitat.
Deixant de costat alguns assajos puntuals durant la II República, el cas espanyol constitueix una anomalia en el panorama europeu. Durant el franquisme, la política urbanística es va caracteritzar per la generació d’habitatge lliure o d’habitatge protegit fàcilment desqualificable, dirigida a satisfer les necessitats de les classes mitjanes i altes. Les classes populars, en canvi, només van ser objecte de mesures marginals de beneficència i d’emergència, amb un fort caire paternalista.
Aquest panorama no va canviar substancialment després de la transició. Les demandes habitacionals i de drets urbans dels moviments sindicals i veïnals oposats a la dictadura van generar un debat públic en el qual els esments al dret a la ciutat van ser freqüents15. Aquesta pressió es va reflectir fins i tot en els debats constituents de 1978. Velles iniciatives republicanes com la socialització del sòl es van recuperar.
No obstant això, a diferència d’altres constitucions socialment avançades com la portuguesa de 1976, el nou text no només era fill de les lluites antifranquistes16. Era el producte d’un pacte amb els poders econòmics, financers i immobiliaris vinculats a l’antic règim. I tot això en un context en el qual el propi Estat social començava a ser qüestionat en altres països europeus.
El marc constitucional resultant d’aquestes tendències és complex. El dret a un habitatge digne i adequat es va consagrar al costat del dret de la comunitat a participar de les plusvàlues generades per l’acció urbanística dels poders públics i al costat del mandat de regulació del sòl d’acord a l’interès general i per impedir l’especulació (art. 47). Però es va recollir en el capítol dels principis rectors de la política econòmica i social, la qual cosa va afeblir la seva potencialitat jurídica com a dret subjectiu (art.
53.3)17.
La constitució també va reconèixer altres principis rellevants des del punt de vista de les polítiques habitacionals i urbanístiques. Per exemple, la possible reserva al sector públic de recursos o serveis essencials (art. 128.2). La subordinació de totes les formes de riquesa a l’interès general (art. 128.1). La possibilitat de planificació de l’activitat econòmica per atendre necessitats col·lectives (art. 131.1). O l’obligació dels poders públics de vetllar per una utilització racional dels recursos naturals i per l’equilibri territorial, recolzant-se en la solidaritat col·lectiva (arts. 45 i 138). Però ho va fer, una vegada més, atorgant un paper destacat al dret de propietat privada (art. 33) i a la llibertat d’empresa, en el marc d’una economia de mercat (art. 38).
Aquesta tensió entre la constitució social i ambiental i la constitució liberal es va resoldre sovint a favor de la segona. Diverses raons van contribuir a això. Les inèrcies del passat, les tendències privatitzadores dominants després de la transició i, de manera molt assenyalada, per l’impacte que va tenir la integració europea, clarament decantada després del Tractat de Maastricht de 1992 cap a les polítiques monetaristes i de reducció del dèficit que van propiciar retallades en la despesa social. En aquest context, les polítiques habitacionals i urbanístiques es van regir per principis molt allunyats de les més avançades existents en el dret comparat.
La intervenció pública sobre el mercat va ser baixa, i gairebé sempre, temporal. La despesa social directa en matèria d’habitatge es va mantenir molt per sota de la mitjana europea (un 1% del PIB, enfront d’un 3% i 4% del PIB en la Unió Europea de quinze països). Entre 1956 i 2007, com a mínim, les polítiques públiques es van caracteritzar per la privatització de les plusvàlues generades per l’urbanisme públic. I en l’última dècada, per un procés especialment de desregulació del sòl, que el 1998 va passar a declarar-se urbanitzable de manera gairebé generalitzada. També la política fiscal va afavorir obertament l’accés a l’habitatge en propietat i no en lloguer. Dins el públic, les preferències també van ser per a l’habitatge en propie tat. L’aposta, en tot cas, per l’habitatge protegit va ser efímera, i es va caracteritzar per l’establiment de terminis de desqualificació més aviat breus i per un ràpid retorn dels immobles al mercat lliure.
A començaments dels anys 80, els mercats hipotecaris es van desregular. Juntament amb la progressiva desaparició del crèdit públic, aquest va ser un factor essencial pel sobrendeutament de les famílies.
L’endeutament privat, en realitat, va operar com un succedani del no reconeixement pràctic del dret a l’habitatge. Davant l’absència d’un servei públic d’habitatge com a mínim similar al de sanitat o educació, l’accés al crèdit barat i la promesa d’una pujada indefinida dels preus ocupava el lloc que hauria d’haver correspost a una progressiva construcció d’un dret a l’habitatge universal i exigible.
A diferència d’altres països europeus, les polítiques públiques espanyoles es van orientar també a la promoció de l’habitatge nou abans que a la rehabilitació i regeneració urbanes. Durant els anys d’auge del bum immobiliari, es van arribar a construir en un any més habitatges que a tot Regne Unit, França i Alemanya. Mentrestant, l’habitatge buit va romandre com un fenomen normal, amb el qual calia conviure. Aquesta inèrcia productivista va incentivar de manera irracional el turisme immobiliari i les segones residències. Amb això es van generar també processos relatius de segregació especial. En qüestió d’anys s’han multiplicat els guetos i els casos d’assetjament immobiliari contra col·lectius vulnerables, amb rendes baixes. Han aparegut urbanitzacions de luxe, en ocasions tancades, i perillosos successos de xenofòbia vinculats a la precarietat en les condicions habitacionals (com a El Ejido i altres ciutats). L’absència d’un sistema de finançament local adequat també va incentivar la venda de sòl públic i l’aparició de sonats casos de corrupció lligats a un tipus específic de municipalisme i d’empresariat, sobretot en algunes àrees18. Finalment, l’impuls a la construcció indiscriminada va generar processos de consum abrasiu i, en alguns casos, irreversibles, del territori, amb processos aguts d’artificialització del sòl19.
El 2006, el Relator Especial de les Nacions Unides sobre el dret a l’habitatge, Miloon Kothari, va situar el panorama espanyol al límit de l’emergència habitacional. En aquell temps, els canvis de govern operats en l’àmbit estatal i en algunes comunitats autònomes, la constatació d’una situació objectivament crítica i la irrupció d’un tímid però original moviment social pel dret a l’habitatge van propiciar alguns intents de reforma i de reorientació de les polítiques urbanístiques vigents. En l’àmbit estatal, es va arribar a crear el 2004 un Ministeri d’Habitatge que va incorporar entre les seves línies d’actuació no només la tutela del dret a l’habitatge sinó la promoció explícita del dret a la ciutat. Entre els seus objectius, el Ministeri va plantejar la necessitat de reforçar l’habitatge protegit i d’aconseguir, com a mínim, «un equilibri entre l’habitatge en propietat i l’habitatge en lloguer». Per a això, es va ampliar el terme de qualificació de l’habitatge protegit i es va crear una Societat Pública de Lloguer, amb el propòsit d’intervenir entre propietaris i llogaters. També es van engegar, com en altres països europeus, ajudes directes a la demanda d’habitatge, que es van sumar a les importants ajudes a l’oferta.
En el plànol legislatiu, es va aprovar el 2008 una nova Llei estatal de sòl que definia a la ciutat com a àmbit d’exercici de drets i recordava la funció social de la propietat del sòl. Entre altres innovacions, la nova llei preveia una reserva mínima de sòl d’un 30% per a habitatge protegit d’un 30%, obligava els ajuntaments a realitzar estudis d’impacte ambiental de les seves actuacions urbanístiques i, sobretot, lligava la valoració del sòl a la seva situació real i no pas a les expectatives futures, amb el propòsit de neutralitzar les pràctiques de classificació i retenció purament especulatives.
En l’àmbit autonòmic, on se centren les principals competències en matèria urbanística i d’habitatge, també es van produir innovacions importants. El dret a l’habitatge va ser reconegut en diferents Estatuts d’Autonomia, com el català (art. 26) o l’andalús (art. 25), al costat d’altres drets i principis rectors susceptibles de ser llegits en clau urbana. Algunes comunitats autònomes van impulsar també normatives i iniciatives garantistes imitades després per altres comunitats i pel propi estat central. La Comunitat Autònoma Basca va ser pionera en l’impuls de reserves per a habitatge protegit (de fins a un 75%) i en la qualificació per a tota la vida del mateix. També va crear un programa per a la mobilització d’habitatge buit que, a canvi d’algunes garanties als propietaris, permetia destinar pisos de lloguer a col·lectius vulnerables i a preus inferiors als del mercat. Així mateix, va propiciar una important diversificació de les modalitats d’accés a l’habitatge, donant lloc a algunes tradicionalment marginades com l’arrendament o el dret de superfície20. També, a Catalunya es van incentivar mesures d’aquest tipus. El 2004 es va aprovar una Llei de Barris, considerada per alguns autors com una llei antiguetos. El 2007, d’altra banda, es va aprovar una Llei pel dret a l’habitatge, el 2007, la primera, en realitat, en considerar l’habitatge com un dret i no com una simple política pública. Inspirada en part en la LSRU francesa, la llei catalana va introduir principis com els de barreja social i solidaritat urbana. A partir de directives europees antidiscriminatòries, i en la línia de la Fair Housing Act nord-americana de 1968, va consagrar l’assetjament immobiliari com una pràctica prohibida i va preveure la inversió de la càrrega de la prova en casos de denúncia. D’altra banda, va establir un registre únic de sol·licitants d’habitatge protegit i va consagrar un complex procediment d’expropiació de l’usdefruit per a habitatges abandonats de manera permanent i injustificada.
En el vestigi de la llei catalana, es van impulsar projectes de llei i es van aprovar lleis pel dret a l’habitatge en altres comunitats autònomes com la basca, l’andalusa o la comunitat foral de Navarra.
Aquests projectes i aquestes lleis intenten o avancen en la consideració del dret a l’habitatge com un dret subjectiu exigible davant els tribunals, en una línia similar a la llei escocesa de 2003 o a la llei DÓNAHO francesa de 2007. Un projecte de llei del dret a l’habitatge basc de 2008, que no es va arribar a aprovar, pretenia concretar l’abast de les iniciatives impulsades en la legislació anterior. Un dels seus objectius principals consistia a convertir el dret a l’habitatge en un dret subjectiu exigible l’any 2012.
Això volia dir que tota persona havia de tenir accés, de manera gradual, a un habitatge de protecció pública en règim de lloguer o a un allotjament dotacional en lloguer. Si això no fos possible, aquest dret hauria de satisfer-se, sia mitjançant l’accés a un programa de mobilització d’habitatge buit, sia mitjançant la subvenció del lloguer de l’habitatge. Aquest objectiu ha estat reprès no fa gaire per un nou avantprojecte de llei del dret a l’habitatge sotmès a discussió pública que pretén avançar per línies similars21.
En realitat, tant les iniciatives produïdes a nivell estatal, com algunes autonòmiques, han introduït canvis normatius rellevants en relació amb les polítiques heretades. No obstant això, el seu abast concret ha estat limitat. Tal com va constatar en el seu moment la nova Relatora de les Nacions Unides per al dret a un habitatge digne i adequat, Raquel Rolnik, l’esclat de la crisi de 2008 ha paralitzat moltes de les iniciatives més garantistes i ha agreujat els trets més patològics del model anterior. Les disposicions clau que facilitaven l’especulació, com els criteris de valoració del sòl, s’han mantingut. La consciència del fracàs social i ambiental de les polítiques anteriors va promoure declaracions a favor del lloguer o de la rehabilitació i la regeneració urbanes. No obstant això, a la pràctica, les polítiques fiscals i les inversions per aconseguir aquests objectius han estat nímies si no inexistents. La majoria de les administracions ha concentrat els seus esforços a reduir el dèficit a partir de retallades a les ajudes en matèria d’habitatge i de reactivar el sector de la construcció. Bona part de les agències de mediació per al lloguer –començant per l’estatal– han mostrat resultats pobres. Un nombre considerable d’habitatges construïts en els últims anys romanen inutilitzats, estan aturats o han passat a les mans de les entitats financeres, sense que s’hagi fet massa per mobilitzar aquest estoc. En l’àmbit estatal, no només no s’ha escomès la imprescindible regulació del mercat hipotecari sinó que s’han tolerat els abusos de la banca i s’ha accelerat la privatització i concentració del sistema financer. Han faltat polítiques fiscals més decidides a favor del lloguer o contra l’abandó perllongat i injustificat d’habitatges i immobles, sobretot en aquelles zones on existeix una forta demanda residencial. D’altra banda, en un país en el qual l’habitatge social de lloguer no arriba a l’1% del total del parc, s’ha plantejat una forta desregulació de la llei d’arrendaments urbans amb l’objectiu de facilitar els desnonaments.
En realitat, la debilitat de les polítiques urbanístiques i habitacionals apareix com la prolongació d’una organització estatal caracteritzada per un «benestar» desigual i molt insuficient i una democratització incompleta23. Tot i que la crisi actual està generant tendències similars a tot Europa, la desconvergència entre el model espanyol i la mitjana europea –la de la UE dels 15 països– és creixent. L’altra cara d’aquesta emergència social i habitacional és la proliferació de mesures d’emergència punitiva i l’aparició de polítiques urbanes de clar biaix repressiu. Moltes d’elles, com les ordenances de civisme existents en grans ciutats com Barcelona, Granada o Saragossa, pretenen donar una resposta sancionadora, d’ordre públic, als múltiples fenòmens d’exclusió i marginació generats pel fracàs de les polítiques urbanístiques i habitacionals en curs24.
Cap d’aquestes actuacions, en tot cas, no contribueix a la construcció del dret a l’habitatge com un dret subjectiu, com a serveis d’allotjament de qualitat i com a instrument de democratització de la vida urbana. Per contra, el desmesurat pes adquirit per alguns poders financers i econòmics s’ha convertit en obstacles se vers a l’articulació d’un autèntic dret a ciutats, pobles i barris sostenibles. La reversió d’aquest escenari depèn, certament, de la imaginació institucional i de la voluntat garantista dels poders públics. Però requereix a més, tal com ha ocorregut sempre en la història dels drets, de l’existència de moviments socials, veïnals i sindicals capaços de recuperar el control democràtic sobre l’espai públic i d’instituir, alhora, noves formes d’urbanització, més inclusives i solidàries. Aquest és el gran repte dels temps que vénen.
EL DRET A LA CIUTAT: LLUITES PER L’ART DEL BON VIURE.
“Entenem que la construcció d’una ciutat justa i igualitària és inseparable de la lluita per la democratització de l’accés al sòl urbà i rural, de la lluita per la reforma urbana i agrària, de la lluita per la democratització de la gestió del territori, per la sobirania alimentària dels pobles, per les pràctiques agrícoles ambientalment responsables, per la garantia dels modes i mitjans de vida dels agricultors i les agricultores familiars i de les poblacions tradicionals i indígenes arreu del món”.
Carta de Rio de Janeiro, Fòrum Social Urbà, març 2010. “[el dret a la ciutat és] el dret a canviar-nos a nosaltres mateixos, i així canviar la ciutat”. David Harvey, 2008 El fenomen urbà: les ciutats que tenim En els darrers anys, documents de tot tipus (informes oficials, articles periodístics, assajos i novel·les) no cessen de repetir un fet sense precedents: per primera vegada en la història de la humanitat, la meitat de la població global del planeta, uns 3 mil 400 milions de persones, viuen en ciutats, i s’espera que en 40 anys aquest percentatge arribi a les tres quartes parts (per descomptat, amb moltes diferències entre regions i països). A l’Amèrica Llatina, com sabem, la cresta de l’ona va tenir lloc entre les dècades del 50 i el 70, fortament associada a un prominent procés d’industrialització i desenvolupament del mercat intern que va produir migracions internes massives –aquest desplaçament des del camp i els petits poblats rurals continua, però ja no només a les grans ciutats cabdals (moltes de les quals estan estancades o fins i tot perdent població des de les últimes dues dècades), sinó, i sobretot, cap a ciutats intermèdies dins i fora de les vores nacionals. Per la seva banda, actualment l’Àfrica i l’Àsia estan sofrint una urbanització fins i tot més accelerada i sota condicions encara més difícils –més precàries en termes econòmics, socials i institucionals2. En els últims 60 anys, moltes megaciutats del sud han multiplicat la seva població deu vegades o fins i tot més3; en només 20 anys, la població urbana africana superarà la població total d’Europa.
Abunden les pàgines de diagnòstics i descripcions més o menys detallades d’una realitat que, és clar, no ha sortit d’un cabdell. Però cada vegada és més difícil trobar anàlisis –tan prolífiques fa quaranta o cinquanta anys– de les causes profundes de la urbanització. La tendència a la concentració de la població no tan sols no es qüestiona, sinó que es presenta com a irreversible (el nostre «futur urbà»).
Visions pendulars, extremes (polaritzables?), que no ens expliquen bé la realitat que ens envolta: dels aforismes que fan apologia de la vida a les ciutats i el seu rol («motors del desenvolupament», «imants d’esperança») en relació a les àrees rurals, a l’apocalíptica denúncia que anem camí a tenir un «planeta de tuguris». En tots dos casos, poc es diu de la responsabilitat diferenciada dels diversos actors socials, de la relació entre el món urbà i el rural, dels matisos i possibilitats per transformar el procés.
La concentració del poder econòmic i polític, certament agreujat a partir de la dogmàtica i reiterativa aplicació de les salvatges polítiques neoliberals sorgides del Consens de Washington, és un fenomen d’explotació, despulla, desigualtat, exclusió i discriminació, les dimensions espacials de la qual són clarament visibles: ciutats duals, de luxe i misèria, veïnes i emmurallades; milers d’immobles buits i milers de persones sense un lloc decent on viure; terra sense camperols, sotmeses a agronegocis, privatització i acumulació accelerada i concentrada en poques mans dels béns comuns i la riquesa creada col·lectivament4. Les condicions i regles –explícites o no– que les nostres societats han creat estan condemnant a més d’un terç dels habitants del món a viure en absoluta misèria (i tenen a la meitat de la població mundial sobrevivint amb menys de 2 USD diaris), mentre la desigualtat creix tant en el nord com en el sud. En alguns països de l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, els assentaments populars (slums5) són la llar de més del 60% de la població.
El que trobem al territori és conseqüència d’accions i omissions de diversos actors (les decisions preses per petits grups afecten la vida de les majories); però, alhora, és possibilitat i condició per a la reproducció i/o transformació de processos i relacions socials complexes, per a l’aprofundiment o la disminució de les desigualtats econòmiques, socials, polítiques i culturals que tenen a les nostres societats partides en dues.
Quines oportunitats estem oferint als joves si el 85% de les noves ocupacions a nivell global es creen en l’anomenat sector informal de l’economia6? Alhora, el fet que manqui un lloc on viure, un domicili reconegut i comprovable, afecta greument i, en molts casos, fins i tot impedeix el ple gaudi d’altres drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals (dret al vot, a la participació, a la salut, l’educació, el treball, entre molts altres). Quina classe de ciutadans i de democràcia estan produint aquestes macro polítiques i les seves conseqüències territorials? La ciutat-negoci per a uns quants val més que la ciutatdret per a tothom. L’apartheid, en les seves dimensions diverses, segueix visiblement vigent entre nosaltres.
No és una novetat per a ningú que, especialment en els últims 25 anys, els governs han abandonat pràcticament la seva responsabilitat enfront el planejament urbà-regional, i així han permès una especulació escandalosa i l’acumulació de guanys exponencials de part del sector immobiliari. De fet, i al contrari, els Estats nacionals han jugat un paper prominent com a responsables de l’última crisi financera i després –i encara– implementant rescats urgents de les grans institucions privades de crèdit, operant una transferència massiva de recursos públics (i/o de fons d’estalvi i plans de jubilació de treballadors) i posant a centenars de milers de famílies sota la brutal amenaça dels desallotjaments, sense cap alternativa –amb efectes particularment devastadors per a les dones i els nens7.
Alhora, les polítiques vigents ignoren o fins i tot criminalitzen els esforços individuals i col·lectius de la població de menors ingressos per obtenir un lloc digne on viure. Segons afirmen diversos estudis, entre el 50 i el 75% dels espais habitables –no tan sols habitatges sinó fins i tot barris sencers– del sud del món són resultat de les iniciatives i esforços de la gent sense o amb molt poc suport dels governs i altres actors socials i, en molts casos, fins i tot contra les diverses barreres oficials8. En lloc de reconèixer i enfortir aquests processos populars –la seva obligació, segons el marc que estableixen els instruments internacionals de respecte, protecció i realització dels drets humans– la major part dels Estats han establert condicions per garantir el lucre d’uns quants desenvolupadors immobiliaris privats. Si prenem el cas de Mèxic, tristament exemplar en aquesta matèria (que la seva política d’habitatge ha estat molt influenciada pel model xilè i s’ha convertit ara, al seu torn, en model per a altres països del món), és evident l’inici d’una sèrie de canvis rellevants (incloent-hi la modificació en l’article 27 de la Constitució el 1992) per permetre àmplies apropiacions de terres fins llavors de propietat col·lectiva (ejidales). Després de més de deu anys des que va ser oficialment presentada, dins i fora del país, com una política reeixida d’habitatge, veiem sorgir enormes sementicis de diversos milers de cases (des de 3.000 fins a més de 20.000) gairebé de la nit al dia, en zones que eren de cultiu o boscos, i en molts casos sobre pobles d’origen prehispànic.
En aquests nous guetos, normalment localitzats en una mitjana de 4 hores diàries de trasllat en relació al centre de la ciutat, «no existeix zonificació o planejament per a usos educacionals, comercials o cívics, molt poca disposició d’espai públic, cap relació amb la infraestructura de transport metropolità i, encara més important, cap possibilitat de creixement o transformació9». Un estudi de no fa gaire sobre 100 desenvolupaments habitacionistes realitzats entre el 1996 i el 2006 constata que, encara que existeix un alt nivell de cobertura de serveis bàsics, persisteixen deficiències en la qualitat i la freqüència amb la qual es distribueix l’aigua, manca drenatge pluvial i tractament d’aigües residuals, i existeixen problemes en el transport públic, en la recol·lecció d’escombraries, en la seguretat a l’interior dels conjunts i en el manteniment de l’enllumenat10. En poques paraules, l’urbanisme salvatge, l’anticiutat, la perfecta negació de la urbanitat.
Les ciutats que volem: la lluita per la reforma urbana a l’Amèrica Llatina i el món Ja fa molt temps que parlem de la urgent necessitat d’una reforma urbana, solidària de la reforma agrària. Els principals components de nous paradigmes i pràctiques socials alternatives de producció i gaudi dels assentaments humans (una ciutat democràtica, fins i tot sustentable, productiva, educadora, habitable i segura) han estat part dels debats, propostes i experiències concretes de moviments socials, xarxes nacionals i internacionals de l’anomenada societat civil, sindicats, professionals i tècnics, institucions acadèmiques i activistes de drets humans en diversos països de l’Amèrica Llatina en els últims 50 anys. La reforma urbana i el dret a la ciutat estan avui presents –explícita o implícitament– tant en els marcs teòrics com legals i també, com a plataforma per a l’acció a diverses regions del món11.
En la Cimera de la Terra (Rio de Janeiro, 1992), Hàbitat II (Istanbul, 1997) i la Primera Assemblea Mundial de Pobladors Repensant la Ciutat des de la Gent (Ciutat de Mèxic, 2000) van ser moments rellevants en l’articulació de forces i la formulació de propostes concretes. Sens dubte, aquest procés cobra nova força i amplia les seves dimensions i continguts quan s’inscriu des del 2001 en el marc del Fòrum Social Mundial i el Fòrum Social de les Amèriques. Milers de persones i desenes d’organitzacions i xarxes han participat des de llavors en els debats, l’elaboració, la signatura i la difusió de la Carta Mundial pel Dret a la Ciutat (definit com a usdefruit equitatiu de les ciutats dins els principis de sostenibilitat, democràcia, equitat i justícia social), concebent-la, sobretot, com una potencial eina política d’articulació de lluites a tot el món. Pel seu origen i significat social, aquest instrument està sobretot dirigit a enfortir els processos i reivindicacions col·lectives contra la injustícia i la discriminació social i territorial. Si bé no podria considerar-se com «un moviment social» a nivell global (pretén ser- ho12?), és cert que els diversos actors involucrats en aquest procés han aconseguit, d’una banda, donar una dimensió urbana als debats i propostes sobre el territori i, alhora, ampliar i «territorialitzar» les reflexions d’avenços i desafiaments en termes de la lluita per la defensa i realització dels drets humans, en diàleg amb altres iniciatives (moviments feministes, afrodescendents, indígenes i camperols, entre d’altres). Fora del FSM, avui dia no és difícil veure el lema del dret a la ciutat en marxes, esdeveniments, investigacions i publicacions de tot tipus.
Paral·lelament a aquest procés social, s’han anat generant instruments jurí- dics de part d’alguns governs a nivell local, nacional i regional que busquen normar els drets humans en el context urbà o bé que avancin en el reconeixement explícit del dret a la ciutat. Entre els més avançats pels seus plantejaments i propostes, destaquen la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat (2000), l’Estatut de la Ciutat a Brasil (2001), la Carta de Drets i Responsabilitats de Montreal (2006), la Constitució de l’Equador (2008) i la Carta-Agenda Mundial pels Drets Humans a la Ciutat (2010).
Per la seva banda, els Caps d’Estat d’Iberoamèrica van decidir fa tres anys instruir els Ministres d’Habitatge i Urbanisme perquè «promoguin la consagració del Dret a la Ciutat mitjançant la generació de polítiques públiques que assegurin l’accés al sòl, a habitatges adequats, infraestructura i equipament social i els mecanismes i les fonts de finançament suficients i sustentables» (Declaració de Santiago, punt 29 del Pla d’Acció, novembre de 2007). Entusiasmades i alhora preocupades per aquesta inclusió tan explícita, més de 100 organitzacions i xarxes de 14 països vam elaborar i difondre durant el 2008 una Declaració col·lectiva que pretenia, d’una banda, reforçar els principis i rutes estratègiques que constitueixen el dret a la ciutat (no només l’habitatge i la infraestructura adequada) i, d’altra banda, assenyalar un conjunt de mesures perquè s’impulsin des de l’àmbit nacional i que s’implementin, en coordinació amb estats, províncies i localitats, per diverses instàncies de govern. El punt bàsic de les propostes que vam fer arribar a les autoritats es pot sintetitzar entorn de quatre punts fonamentals: l’enfortiment dels processos de producció i gestió social de l’hàbitat; la democratització de la gestió del territori i l’accés a sòl i immobles; la regularització de la tinença i l’accés als serveis públics; i l’harmonització de la legislació nacional i local als estàndards i compromisos internacionals en matèria de drets humans.
A nivell internacional, el dret a la ciutat també va ser reprès com a lema oficial del V Fòrum Urbà Mundial, realitzat a Rio de Janeiro a finals de març de 2010. Allà vam estar participant en tot un seguit d’activitats massives i multiactorals de difusió, reflexió, debat i capacitació. D’altra banda, i simultàniament, en un esforç conjunt sense precedents i gràcies al rol articulador local del Fòrum Nacional de Reforma Urbana, vam decidir convocar el primer Fòrum Social Urbà. De tots dos esdeveniments, van sorgir declaracions (Cartes de Rio) que inclouen gran part dels nostres postulats i propostes. Certament, podem considerar que aquests són assoliments importants; alhora, sabem que és el moment de mantenir-nos actius i desperts. A partir d’ara, sens dubte, abundaran seminaris, publicacions i projectes entorn el dret a la ciutat. Ens toca cuidar i avançar cap a la implementació efectiva dels continguts que hem anat definint en aquest procés col·lectiu.
Nous avenços, nous desafiaments: la Carta de la Ciutat de Mèxic pel Dret a la Ciutat Amb més de 20 milions d’habitants, la zona metropolitana de la Vall de Mèxic (integrada per 16 delegacions del Districte Federal, 40 municipis de l’Estat de Mèxic i 1 municipi de l’Estat d’Hidalgo) és una de les regions més poblades del planeta i un nucli econòmic, polític, religiós, històric i cultural fonamental per al país. Els carrers i les places d’allò que va ser fa més de cinc segles la gran Tenotxtitlán han estat testimonis d’importants manifestacions del poble mexicà. Celebracions, esdeveniments, protestes i mobilitzacions populars donen compte d’un enorme caràcter col·lectiu que ha tret a la llum demandes i propostes per al reconeixement, respecte i plena realització dels drets humans dels seus habitants. És indubtable que en els últims vint anys les polítiques públiques a la ciutat reprenen, en major o menor mesura i més o menys explícitament, les aportacions ciutadanes i les lluites socials, a les quals es deu en gran part, segons coincideixen analistes i líders de barri, l’enfortiment dels processos de participació i el propi govern democràtic. Avui dia, es discuteixen possibilitats de reforma política i canvi d’estatus legal que permetin seguir avançant en aquest camí, així com augmentar les capacitats de coordinació metropolitana.
En aquest ampli procés s’inscriu la formulació de la Carta de la Ciutat de Mèxic pel Dret a la Ciutat, signada oficialment el passat 13 de juliol de 2010 per les màximes autoritats locals dels poders executiu, legislatiu i judicial, així com per representants de la societat civil14. Sorgida des del moviment social, de primer va ser presentada pel Cap de Govern local durant el 2007; un any més tard, es va conformar un Grup Promotor15, responsable de la seva elaboració a través d’un ampli procés de difusió, reflexió i propostes recollides de diversos actors i sectors de la societat de la capital. Fins llavors, més de 5.000 persones han participat en, com a mínim, una de les activitats (fòrums, seminaris, fires, concursos) que formen part d’un esforç per donar a conèixer àmpliament la iniciativa i, sobretot, convocar la ciutadania per debatre-la i enfortir-la amb l’adhesió d’organitzacions de barri, col·lectius juvenils, sindicats, professionals i públic en general.
Certament inspirada en el debat internacional i els documents locals que ja s’han desenvolupat i implementat, aquesta Carta té característiques que la fan única a nivell mundial, tant en el procés de la seva elaboració i promoció com en els seus continguts i propostes. Una d’elles és que, de la mateixa manera que l’esmentat Estatut de Brasil, no tan sols es limita a reclamar la realització dels drets humans a la ciutat sinó que, reprenent les propostes d’H. Lefebvre, detalla els continguts i exigeix el dret a la ciutat, entès com a reivindicació política de la necessitat d’una societat diferent, profundament humana, que té l’espai urbà com a escenari rellevant per al canvi social. Condensada en unes poques lletres, aquesta diferència és crucial i, com han assenyalat uns quants16, té conseqüències polítiques directes, tant en termes organitzacionals (una demanda que inclou tots els drets i pot funcionar com articulador dels seus respectius defensors) i analítics (visió unitària que possibilita un enteniment del sistema íntegrament –permet comprendre les seves lògiques, debilitats i fortaleses–, i evidencia que els interessos dels diversos sectors només s’oposen en la superfície i que comparteixen l’interès comú per una ciutat diferent), així com de construcció d’esperances més ambicioses (no es tracta simplement de solucionar un problema particular sinó de construir un món millor, aquest altre món possible on càpiguen tots els mons).
Al seu torn, aquesta Carta reprèn però revisa i amplia els principis establerts a la Carta Mundial pel Dret a la Ciutat, i hi afegeix preocupacions i propostes de diversos actors entorn la producció i gestió social de l’hàbitat, la responsabilitat del maneig responsable dels béns comuns i el dret al gaudi equitatiu de l’espai pú- blic, en totes les seves dimensions i atribucions. En termes generals, proposa una sèrie de mesures de política pública i compromisos a assumir per part dels diversos actors de la societat (el Govern local, les Delegacions, l’Assemblea Legislativa, el Tribunal Superior de Justícia del Districte Federal, els organismes públics autònoms, les entitats educatives, els organismes de la societat civil, les organitzacions socials, el sector privat i les persones en general). És a dir, detalla no només allò que volem sinó com avançar per concretar-ho, així com les responsabilitats que els diferents sectors han d’assumir.
D’altra banda, fins a cert punt, aquest document condensa i empeny cap endavant moltes de les conquestes assolides pel moviment urbà popular, gràcies a les lluites de més de 30 anys, entre les quals destaquen el Programa per a la Millora de l’Habitatge (PMV) i el Programa Comunitari per a la Millora del Barri (PCMB). Paral·lelament a l’enfortiment de les seves experiències autogestionables i autònomes, aquestes organitzacions han incidit en la política pública local i han aconseguit que entre el 2001 i el 2009 el PMV recolzés econòmicament la millora d’aproximadament 165.000 habitatges en barris populars que sofreixen condicions molt precàries; per la seva banda, entre el 2007 i el 2010, el PCMB ha complementat aquestes accions canalitzant una mica més de 31 milions de dòlars per 530 projectes de millora del barri (infraestructura, places i parcs, centres comunitaris, equipament cultural i esportiu i projectes d’art públic), escollits entre els que presenten els propis habitants organitzats, amb assessoria tècnica de professionals i acadèmics.
En aquest marc ampli, i segons s’explicita en el seu preàmbul, la formulació d’aquesta Carta té com a objectius específics contribuir a la construcció d’una ciutat incloent, habitable, justa, democràtica, sustentable i gaudidora; a impulsar processos d’organització social, recuperació del teixit social i promoció d’una ciutadania activa i responsable; i a aconseguir una economia urbana equitativa, incloent i solidària que garanteixi la inserció productiva i l’enfortiment econòmic dels sectors populars. En altres paraules, es creu que el dret a la ciutat pot coadjuvar a ser factor d’enfortiment social, econòmic, democràtic i polític de la població, així com d’ordenament i maneig territorial sustentables.
El contingut no és només un catàleg de drets més o menys aïllats, sinó que evidencia un enorme esforç per donar compte de la complexitat, d’una mirada integral cap a i des del territori, aprofundint les interrelacions entre la ciutat que somiem i els 6 fonaments estratègics del dret a la ciutat: 1. L’exercici ple de la ciutadania. Una ciutat en què totes les persones (nens, joves, adults, dones i homes) gaudeixen i realitzen tots els drets humans i llibertats fonamentals, mitjançant la construcció de condicions de benestar col·lectiu amb dignitat, equitat i justícia social. L’exercici recent –i d’avantguarda a nivell mundial– d’elaboració participativa d’un Diagnòstic i un Programa de Drets Humans per al Districte Federal és un pas important en aquest camí. No obstant això, en termes més generals, se gons s’ha obligat l’Estat Mexicà en subscriure els pactes corresponents, serà necessari adequar la legislació nacional, estatal i local als estàndards internacionals de drets humans perquè aquest sigui el marc general de tota política pública17.
2. La funció social de la ciutat, de la terra i de la propietat. Una ciutat on els seus habitants participen perquè la distribució del territori i les regles per al seu ús garanteixin l’usdefruit equitatiu dels béns, serveis i oportunitats que la ciutat ofereix. Una ciutat en la qual es prioritzi l’interès públic definit col·lectivament, i que garanteixi un ús socialment just i ambientalment equilibrat del territori. Per tant, s’han de generar instruments específics per frenar l’especulació, la segregació urbana i l’exclusió. En diversos països ja s’ha avançat en legislació i programes sobre impostos progressius al suelo en engorda18 (sòl d’enceball), expropiació amb finalitats públiques, prescripció i regularització dels barris autoproduïts, promoguts entre uns altres per la Llei de Reforma Urbana al Brasil, la Llei de Desenvolupament Territorial a Colòmbia o els acords per a l’apropiació pública i reutilització amb sentit social de les plusvàlues urbanes19.
Això també inclou esquemes de crèdit i subsidi per a l’adquisició del sòl per als sectors empobrits, i així controlar el preu del sòl i marcar les zones especials d’interès social. En l’últim any, organitzacions socials, ONG i l’acadèmia han estat analitzant a fons les propostes que cal integrar en allò que seria la nova Llei d’Habitatge del Districte Federal, incloent-hi elements nous per una –ara com ara, absent– política del sòl que vagi en aquest sentit (destacant, entre altres elements, la possibilitat de crear bancs de terres i immobles vacants per a projectes d’habitatge amb participació social).
3. La gestió democràtica de la ciutat. Una ciutat on els seus habitants participen de tots els espais de decisió –fins al nivell més alt– per a la formulació i implementació de les polítiques públiques, així com en el planejament, pressupost públic i el control dels processos urbans. Es refereix a enfortir els espais institucionalitzats de presa de decisions i no només els espais consultius ciutadans, des dels quals sigui possible el seguiment, control i avaluació de les polítiques públiques20. Diversos instruments ja estan reconeguts, però uns altres hauran de plantejar-se i aprofundir-se: taules de concertació, referèndums, plebiscits, contraloría ciutadana, comissions territorials, entre d’altres. És a dir, tot un seguit d’opcions que caldrà tenir en compte perquè realment es pugui fer efectiva una gestió participativa del territori, entesa com un apro fundiment de la pràctica de la democràcia. En aquest sentit, val la pena destacar el debat que es va fer en el Districte Federal durant el 2010 pel que fa als riscos que les modificacions plantejades a la Llei de Desenvolupament Urbà i la Llei de Participació Ciutadana siguin contràries a aquest principi i plantegin incongruències o, pitjor encara, reculades significatives.
4.
La producció democràtica de la ciutat i a la ciutat. Una ciutat on es rescata i s’enforteix la capacitat productiva dels seus habitants, especialment dels sectors populars, fomentant i recolzant la producció social de l’hàbitat i el desenvolupament de les activitats econòmiques solidàries. El dret a produir la ciutat però també un hà- bitat que sigui productiu, un hàbitat que ens generi ingressos, un hàbitat que enforteixi l’economia popular i no només els guanys gairebé monopolistes d’uns quants. No s’aconsegueix amb iniciatives o programes per separat; cal definir i posar en pràctica una sèrie d’instruments jurídics, financers, administratius, programàtics, fiscals i de foment (formatius, sociorganitzatius, tecnològics). Des de fa dos anys, es recolza a organitzacions socials del MUP-CND en l’elaboració i negociació d’un Projecte Comunitari de Producció i Gestió Social de l’Hàbitat que pretén demostrar que és possible concretar el dret a la ciutat des d’aquesta mirada integral i complexa.
5. El maneig sustentable i responsable dels béns comuns naturals, patrimonials i energètics de la ciutat i el seu entorn. Una ciutat on els seus habitants i les seves autoritats garanteixen una relació responsable amb el medi ambient de manera que possibiliti una vida digna per a individus, comunitats o pobles, en igualtat de condicions i sense afectar àrees naturals, de reserva ecològica, altres ciutats ni a les futures generacions. Regulacions més estrictes, ús de tecnologies apropiades, protecció dels aqüífers, captació d’aigua de la pluja, priorització del transport públic multimodal, etc.; és a dir, tot un seguit de mesures bàsiques que haurien d’evitar o mitigar l’impacte ambiental de les nostres activitats. També, però, considerar molt seriosament l’impacte social: quan el sector públic i/o privat justifiquen l’empresa de noves obres rarament analitzen les transformacions i pèrdues que van significar per a les maneres i els mitjans de vida de la població afectada (en general empobrida i en situació de vulnerabilitat). Els debats actuals sobre la construcció de la nova Línia 12 del metro sobre terres de cultiu o la supervia Poniente sobre cingles naturals (boscos i zones de recàrrega d’aqüífers) mostren els conflictes greus que suposa la imposició de projectes d’infraestructura sense el debat necessari, consulta i acord amb les comunitats involucrades i la societat en general.
6. El gaudi democràtic i equitatiu de la ciutat. Una ciutat que enforteix la convivència social, el rescat, l’ampliació i la millora de l’espai públic i la seva utilització per a la trobada, l’oci, la creativitat i la manifestació crítica de les idees i posicions polítiques. No fa gaires anys, gran part d’aquests espais, imprescindibles per a la vida comunitària, s’han descurat, han caigut en l’abandó o el desús o, pitjor encara, s’han anat privatitzant: places, parcs, fòrums, salons d’usos múltiples, centres culturals, etc. Es requereixen tant les infraestructures com els programes de suport a iniciatives culturals, lúdiques i creatives, que fomenten especialment les autònomes i autogestives i amb fort protagonisme dels joves. En poques paraules, la ciutat com a espai obert i expressió de la diversitat.
En conclusió, es pot afirmar que la Carta concep el dret a la ciutat en un sentit ampli: no es limita a reivindicar els drets humans individuals amb la finalitat de millorar les condicions de vida dels seus habitants, sinó que integra drets i responsabilitats que els impliquen en la gestió, producció i desenvolupament responsable de la ciutat. Dins d’aquesta perspectiva, no es tracta solament de la construcció de condicions perquè tothom accedeixi als béns, serveis i oportunitats existents a la ciutat, sense discriminació, sinó d’un plantejament més radical de perfilar la ciutat que desitgem i volem construir per a les futures generacions. Un desafiament particularment complex en una metròpolis de la grandària de la Ciutat de Mèxic però que no s’hi veu limitada; segons se’ls concep, els fonaments estratègics i les propostes que s’estan formulant haurien de ser vàlides per a assentaments humans de qualsevol grandària, tant en entorns més rurals com en uns altres eminentment urbans.
És possible l’art del bon viure a les ciutats? Ara bé, en aquest punt cal dir-ho fort i amb totes les lletres: no hi haurà el dret a viure dignament a les ciutats sense el dret a viure dignament en el camp. Tenint en compte que aquestes categories no són estàtiques –i avui més que mai es veuen qüestionades per les juxtaposicions, convivències i barreges vàries que es donen entre elles–, el dret a la ciutat ens obliga a mirar el territori i els llocs on vivim d’una manera més integral i complexa. Encara que diverses anàlisis i polítiques pendulars s’obstinin a presentar-les com a realitats més o menys autònomes i desvinculades, la veritat és que camp i ciutat no poden entendre’s –i, per tant, tampoc no transformarse– un sense l’altre i viceversa.
Els fenòmens ambientals (ecosistemes, conques, climes, etc.), socials (migracions), econòmics (circuits de producció, distribució, consum i deixalles), polítiques (marcs legals, polítiques i programes) i culturals (idiomes, tradicions, imaginaris) entreteixeixen relacions i processos que els vinculen estretament. Les nostres lluites no poden ser còmplices d’una visió dualista que els manté separats i enfrontats, en una relació que és més de competència i explotació que no pas de complementarietat i equilibri. Al seu torn, no sembla que ciutats superpoblades i camps buits sigui el que el planeta estigui preparat per suportar, ni la millor alternativa per a la construcció d’una vida digna en societats més justes. Moltes dècades de manca de suports a la producció familiar rural en petita escala i propaganda més o menys agressiva que enalteix el consumisme urbà segueix expulsant milions de joves dels seus llocs d’origen i deixant-los sense opcions viables. D’altra banda, l’alternativa de «tornar al camp» s’ha tornat una espècie de privilegi, reservat als sectors de majors recursos.
Sens dubte, molts dels continguts d’aquest nou dret es troben en cosmovisions i pràctiques anteriors al capitalisme i moltes d’elles són, en essència, no només diferents sinó fins i tot contràries a ell.
Hem de reprendre i aprofundir en aquesta perspectiva si volem que la reforma urbana avanci com a proposta de canvi de paradigma enfront el que molts no dubten a cridar una «crisi civilitzatòria». Tal com ho estem plantejant, creiem que els valors i les propostes que conté el dret a la ciutat presenten diversos punts en comú amb les cosmovisions mil·lenàries de l’art del bon viure (Sumak Kawsay quítxua) i l’art de viure bé (Suma Qamaña aymara21), que han cobrat particular rellevància política i programàtica en l’última dècada. Entre altres elements, val la pena esmentar que totes dues propostes: ¬ Posen els éssers humans i les relacions entre ells i amb la naturalesa (entesos com a part d’ella, i ella com alguna cosa sagrat) en el centre de les nostres reflexions i accions ¬ Consideren la terra, l’habitatge, l’hàbitat i la ciutat com a drets, no com a mercaderies; ¬ Aprofundeixen la concepció i l’exercici de la democràcia (no només representativa sinó també i, sobretot, participativa i comunitària); ¬ Impulsen els drets col·lectius i no només els individuals; ¬ Conceben i alimenten una economia per a la vida i per a la comunitat; ¬ Exerciten la complementarietat i no la competència (competitivitat); ¬ Respecten, fomenten i garanteixen la multiculturalitat i la diversitat.
En termes més amplis, podria afirmar-se que en tots dos casos es lliura també una lluita epistemològica, atès que es tracta de processos col·lectius de construcció de sentit (conceptes i discursos, alhora que pràctiques) –i que, per tant, corren els mateixos riscos, com tantes altres propostes d’abans, que se’ls buidi el contingut. Alhora, el bon viure i el dret a la ciutat destaquen el funcionament fonamental de l’Estat (en els seus diferents nivells) en la redistribució i en la construcció de comunitats més justes i equitatives (garanties normatives, capacitat institucional, recursos públics), alhora que emfatitzen la rellevància i el dret a enfortir processos autogestionaris i de construcció de poder popular.
És clar que, avui més que mai, cal un canvi cultural radical en les nostres maneres de produir, distribuir i consumir, però també en els nostres referents simbòlics i els valors que regeixen la nostra vida en societat, si de debò volem fer possible el viure bo per a tothom (que necessàriament inclourà l’art de saber pensar, sentir, produir, menjar, educar, governar, conviure...). Un dels desafiaments més grans que tenim per endavant consisteix a trobar les paraules i els llocs que ens permetin seguir apropant més aquestes visions, i que així s’aprofundeixin aquests debats i s’articulin experiències diverses que, en el camp i la ciutat, resisteixen i alhora construeixen aquests altres mons possibles, tan necessaris i urgents.
...