A_Aparell_cardiocirculatori_1 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Aparell CardioRespiratori
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 12/09/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

ANATOMIA DEL SISTEMA CARDIOCIRCULATORI Introducció: Dins del sistema circulatori es diferencien 2 sistemes: el cardiovascular i el limfàtic. El sistema cardiovascular està format pel cor (una bomba) i un conjunt de vasos (artèries i venes). En canvi, el sistema limfàtic conté vasos però no té una bomba que impulsi la limfa. La limfa circula gràcies a la presència de vàlvules, fet que fa que la circulació sigui unidireccional.
ANATOMIA SISTEMA CARDIOVASCULAR Morfologia externa del cor El   cor   és   l’òrgan   principal   del   sistema   cardiovascular i és bàsicament una bomba muscular que té forma cònica, de mida aproximada al puny de la mà.
Té   un   sistema   d’autocontrol   regulat pel sistema nerviós autònom (si es retira del cos segueix bategant de manera rítmica durant una estona), tot i que el seu ritme es regula en funció de les necessitats de  l’organisme.  Es  troba  localitzat  en  el  tòrax,  en  la  regió   del mediastí (darrere del peto esternocostal, entre els dos pulmons, i davant  de  l’esòfag).
En   una   radiografia   de   tòrax,   es   veu   l’anomenada   bombolla gàstrica, enganxada en el costat esquerre, a la zona del diafragma. També es pot apreciar el sac pericardíac que envolta el cor.
El cor presenta quatre cambres: - 2 aurícules o atris (terme més clínic), que són les cambres de recepció o entrada. Tenen venes per on hi arriba la sang, la qual després passarà als ventricles pels orificis auriculoventriculars.
- 2 ventricles,  que  són  cambres  d’impulsió  o  sortida.  D’aquí  en  sortirà  la  sang  a   través  d’artèries.
En el cor es distingeixen dues mitats, de manera que cada meitat (dreta i esquerra) conté un atri i un ventricle.
Després del naixement les dues parts queden separades pels envans interauricular i interventricular sense que hi hagi comunicació entre elles (excepte en casos patològics).
La sang que arriba a la meitat dreta del cor  s’envia  als  pulmons,  on  s’oxigenarà  i   retornarà  a  la  meitat  esquerra,  des  d’on   s’impulsarà   a   la   resta   de   l’organisme.   Així doncs, la sang canvia de meitat a través dels pulmons i es diferencia entre la circulació menor (pulmonar) i la circulació major (sistèmica).
Les  venes  caves  (superior  i  inferior)  arriben  a  l’atri  dret,  el  qual  condiciona  que  tingui   una  forma  ovalada/allargada  en  l’eix  vertical  (per  facilitar  l’arribada  de  les dues venes).
D’allà  passa  al  ventricle  dret  i  quan  aquest  es  contrau  la  sang  és  expulsada  per  l’artèria   pulmonar, que es dividirà en dos: una cap al pulmó dret i una cap al pulmó esquerre.
La   sang   oxigenada   als   pulmons   arribarà   a   l’atri   esquerre   a   través de dues venes pulmonars  per  cada  costat  (dues  de  dretes  i  dues  d’esquerres),  fet  que  condiciona  que   aquest  atri  sigui  allargat  en  l’eix  horitzontal.  D’allà  la  sang  passa  al  ventricle  esquerre   d’on   la   sang   surt   impulsada   per   mitjà   de   l’artèria   aorta,   que   surt cap a la banda esquerra i comença a donar branques (les primeres que dóna són les coronàries).
El cor té una consistència ferma, és de coloració rogenca i té un pes mig aproximat (en l’adult)  de  270g  en  els  homes  i  de  260g  en  les  dones.  La  mida  és  d’aproximadament  del   puny   de   la   persona,   tot   i   que,   en   molts   casos,   en   les   persones   d’edats   avançades   es   dóna  un  fenomen  d’hipertròfia  del  cor.
Moltes vegades els anatomistes clàssics l’han   comparat   amb   una   piràmide   triangular. Una cara que mira cap a la banda esternocostal, una que mira al diafragma (la posterior), i una que mira cap  a  l’esquerra  i  s’anomena  pulmonar.   La punta (vèrtex) mira doncs cap endavant,   avall   i   l’esquerra,   i   la   base   cap enrere, a la dreta i amunt seguint un eix oblic. Aquest eix varia entre individus i també en un mateix individu en funció del moment de la respiració.
Les 3 cares estan separades per 3 límits: un de dret o  agut  i  2  d’esquerres  arrodonits.
- Cara esternocostal: Quan   s’observa   la   cara   externa   del   cor   es   poden   veure uns solcs que diferencien les cavitats  d’aquest  (els  solcs  es  poden  delimitar  a  través  de  vasos  coronaris).  En  la  part   superior del cor hi sobresurten dos grans vasos, que surten del ventricle, que constitueixen bona part de la cara esternocostal.
El ventricle dret i esquerre queden separats pel solc interventricular anterior, que queda en aquesta cara esternocostal. Aquests solcs estan moltes vegades recoberts per greix, fet que a vegades en dificulta la visualització. El ventricle esquerre es veu molt poc en aquesta cara.
Pel que fa a les dues artèries que en surten, aquestes estan invertides ja que hi ha un creuament   de   vasos   en   la   sortida:   a   l’esquerra   hi   ha   l’artèria   pulmonar,   mentre   que   l’aorta  passa  per  darrere  i  queda  a  la  dreta.  L’artèria  pulmonar es divideix de seguida en dos, i la branca que es dirigeix cap al pulmó dret passa per darrere de tots els vasos (no   es   veu   des   d’aquesta   visió).   En   canvi,   l’aorta,   tot   i   passar   primer   cap   a   la   dreta,   queda  després  col·∙locada  a  l’esquerra  de  la  vena  pulmonar,  de  manera  que  s’alineen  i   circulen  de  costat.  L’aorta  es  divideix  en  aorta  ascendent,  crossa  aòrtica  (d’on  surten  el   tronc  braquiocefàlic,  l’artèria  caròtida  comuna  esquerra  i  l’artèria  subclàvia  esquerra)  i   aorta descendent (toràcica i abdominal).
En   aquesta   cara   els   atris   es   veuen   molt   poc:   l’atri   dret   es   veu   una   mica   més   que   l’esquerre,   del   qual   només   es   pot   observar   l’orelleta   (es   veuen   tant   l’orelleta  dreta   com   l’esquerra).   L’únic   lloc on aquestes abracen les artèries és en la cara esternocostal.
Des  d’aquesta  visió  també  es  veu  la  vena cava superior, però no la inferior ja que queda molt més posterior.
Sota   l’orelleta   dreta   hi   ha   l’anomenat   solc atriventricular o coronari (que  també  és  present  sota  l’orelleta  esquerra).  En  aquest  solc  hi  trobem les artèries coronàries i és on es recull la sang venosa de les parets del cor (és similar a una vena però de major calibre). Aquest   s’acabarà   dirigint   (d’esquerra a dreta) a la desembocadura   de   la   vena   cava   inferior   on   hi   ha   l’orifici   del   si   coronari (també desembocarà  en  l’atri  dret).   Nota: les artèries tenen un aspecte blanquinós i tenen molta elastina (són molt elàstiques i gruixudes).
En canvi, les venes tenen un aspecte molt diferent.
Hi ha també un solc interatrial o interauricular que des d’aquesta   visió   no   es   veu   (queda tapat pels vasos), es veuria només des de la cara basal (la zona on hi ha les aurícules).
En aquesta imatge s’aprecien   els   solcs:   interventricular, coronari i interauricular (interartrial).
Els marges mostren la separació entre les diferents cares.
El  límit  que  separa  la  cara  esternocostal  de  la  diafragmàtica  és  l’agut  (en  aquesta  visió   queda en el límit inferior).
- Cara diafragmàtica: En  la  banda  dreta  es  veu  l’atri  dret  (marcat  per  la  presència  de  les  dues venes caves; la cava inferior mira just cap al diafragma) i en la banda esquerra s’observa   l’atri   esquerre,   l’eix   major   del   qual   és   horitzontal   i   està   marcat   per   la   presència   de   dues   venes pulmonars en cada costat (dreta superior i inferior i esquerra superior i inferior).
El   solc   present   entre   les   caves   i   l’atri   esquerre   és   el   solc interatrial. Aquest marca la separació  entre  els  dos  atris.  També  s’aprecia  el  solc interventricular posterior.
El solc coronari s’ubica   entre   l’atri   i   el   ventricle   esquerre i és on es recull la sang del cor, que va d’esquerra   a   dreta   i   va   a   desembocar juntament a l’orifici   de   la   vena   cava   inferior (orifici del si coronari); desemboca per tant  en  l’atri  dret.
El solc terminal o de His, més o menys vertical, separa la zona lateral davantera de l’atri  dret  de  la  part  posterior  del  mateix  (relacionat  amb  l’arribada  de  les  dues  venes   caves). Aquestes dues parts tenen un aspecte molt diferent: la part posterior és molt llisa  (com  si  fos  un  vas),  mentre  que  l’anterior  és  més  carnosa  i  musculada.  D’aquesta   manera, el solc marca la separació entre dues parts embriològicament diferents de l’aurícula.   En   la   profunditat   d’aquest   solc   existeix   una   zona   del   marcapassos   del   cor   (motiu pel qual és important no danyar aquesta zona en processos quirúrgics).
Orientació de les cavitats del cor Les quatre cavitats tenen una orientació espacial determinada, de manera que finalment cadascuna mira cap a una banda (una cap a anterior, una cap a posterior, una cap a la dreta i una cap a l’esquerra).
La cavitat davantera és el ventricle dret. La cavitat que mira cap a la banda esquerra és el ventricle esquerre. La posterior és l’atri  esquerre i la que mira cap a la dreta l’atri   dret. Darrere  la  cavitat  posterior  es  veu  l’esòfag  i  la  vena  cava  inferior.  A  l’atri  esquerre   hi arriba la vena pulmonar dreta (número 3).
Nota:  la  imatge  s’està  veient  des  de  sota  (per  convenció).
En aquesta radiografia de projecció   PA   s’observa la silueta cardíaca: la zona bombada en la part dreta és l’atri  dret,  per  sobre  es  veu  la   vena cava superior. En el costat esquerre (de baix a dalt)   s’aprecia:   el   ventricle   esquerre, i dues curvatures: la  de  sobre  l’arc  de  l’aorta  i  la de sota el tronc pulmonar.
Entre aquest i el ventricle  esquerre,  a  un  nivell  mig,  hi  ha  l’orelleta  esquerra,  la  qual  a   vegades deixa una petita curvatura particular i a vegades no (en la imatge no s’observa).
L’espai  pleuropulmonar dret disminueix  en  hipertròfies  de  l’aurícula  dreta  mentre  que   l’espai  pleuropulmonar esquerre disminueix en hipertròfies de ventricle esquerre.
Nota:  es  considera  un  augment  de  la  silueta  cardíaca  si  l’índex  cardiotoràcic  és  major  de  0.50.   Nota:  normalment  l’esòfag  està  comprimit  (no  densitat  aire).
L’espai   precardíac disminueix en hipertròfies de ventricle dret.
L’espai   retrocardíac disminueix en hipertròfies de ventricle i atri esquerre.
Nota: la imatge és una silueta cardíaca en projecció lateral.
El DD es veu per sota i el DI per sobre en visió lateral. El DD està en relació amb el fetge (més radio-opac) que inicialment puja més però posteriorment baixa. En canvi,  el  DI  està  relacionat  amb  l’estómac,   el qual té una cambra de gasos, que queda enganxada al DI, fet que permet identificar que el DI queda més superior.
Aurícula (atri) dreta L’aurícula   té   un   eix   major   vertical,   marcat   per   l’arribada   de   les   dues   venes   caves   (superior i inferior). La forma ovalada presenta 6 cares: superior, inferior, davantera, posterior, lateral i septal.
La cara medial està relacionada amb el septe interatrial o interauricular, és força llisa i en la part més baixa presenta un aspecte més fi, deprimit i blanquinós: la fossa oval (translúcida).
Abans del naixement és una obertura que permet el pas de la sang entre les dues aurícules (de dreta a esquerra), però després del naixement   es   tanca.   S’anomena   fossa oval o vàlvula de la fossa oval, ja que oscil·la. Està rodejada per sobre i pels costats per una superfície més gruixuda i   carnosa   que   s’anomena   limbe (limbo en castellà) de la fossa oval (o anell de Vieussens). La fossa i el limbe estan relacionats amb dues parts embrionàries diferenciades.
La   cara   lateral   és   força   rugosa   i   està   marcada   per   una   sèrie   d’elevacions.   Està   relacionada amb una sèrie de musculatura,   que   s’anomenen   músculs   pectinis (recorden el cabell després de passar una pinta).
El   sostre   està   marcat   per   l’arribada   de   la   cava   superior   (forat   de   2cm   de   diàmetre),   mentre   que   el   terra   està   marcat   per   l’arribada   de   la   cava   inferior   (forat   de   major diàmetre: 3cm). A diferència de la cava superior, que no té cap vàlvula, la inferior té una vàlvula anomenada vàlvula de Eustaqui o vàlvula de la cava inferior, que és una vàlvula insuficient en forma de mitja lluna.
Després   de   l’arribada   de   la   cava   inferior,   i   més  medialment,   s’observa   un   altre   orifici   (de  menor  diàmetre),  que  és  l’orifici  del  si  coronari  (1,5cm  aproximadament),  el  qual   també presenta una petita vàlvula, que és també insuficient (vàlvula del si coronari o de Tebesio). Les dues vàlvules es reuneixen en el centre formant una prolongació.
La paret posterior és molt llisa i queda entre les venes caves (recorda la prolongació que hi ha entre les dues venes   esmentades).   A   partir   d’un   determinat   moment, però, es convertirà en paret carnosa (a nivell lateral).  Aquesta  zona  on  canvia  d’aspecte  s’anomena cresta terminal o de His. La cresta terminal doncs, separa dues zones de morfologia diferent i que tenen un origen embriològic no comú. Per fora, aquesta separació està marcada pel solc terminal o de His.
La cara anterior és la que mira cap al ventricle dret i està marcada   per   la   presència   d’un   gran   orifici:   orifici auriculoventricular dret, que presenta una vàlvula anomenada tricúspide.   Per   sobre   de   l’orifici,   es   situa   l’orelleta   dreta   (aspecte   rugós),   que   en   el   seu   interior   presenta la continuació de la musculatura pectina.
Pel  que  fa  al  sistema  autònom  del  cor,  es  localitza  en  la  profunditat  d’aquesta  aurícula   on trobem elements com el marcapassos: el node sinusal.
Nota: la fossa oval es localitza en la paret medial, en la part més inferior (pròxima  a  l’arribada   de la cava inferior).
Ventricle dret Recorda la forma de piràmide triangular del cor, de manera que se li descriuen tres cares: una que mira cap endavant (relacionada amb la cara esternocostal), una que mira avall (relacionada amb la cara diafragmàtica o posterior) i una medial (que es relaciona amb el septe interventricular). Té també una base i un vèrtex.
La base està marcada per dos grans orificis: un localitzat en la part posterolateral (o ventrolateral) i un més cap a la línia mitja del cor (més superior i més anterior). El primer és l’orifici  auriculo-ventricular dret, que presenta la vàlvula tricúspide,  i  l’altre   l’orifici  és  de  sortida,  i  també  presenta  una  vàlvula  anomenada  vàlvula pulmonar.
La  presència  d’aquests  orificis marca  dues  grans  zones  en  el  ventricle:  zona  d’entrada i zona  de  sortida  (cap  a  l’artèria  pulmonar).  La  cambra  d’entrada  és  més  carnosa,  rugosa   i accidentada, mentre que la cambra de sortida és més estreta i de parets llises.
En el punt de separació entre els  dos  orificis  esmentats,  s’observa  en  la  part  de  la  base   un   sortint   carnós,   arrodonit   i   muscular   que   s’anomena   cresta supraventricular (o espoló de Wolf).
Cal recordar que la cambra d’entrada   està   marcada   per   la presència de la vàlvula tricúspide (la qual té tres valves, molt delicades, cadascuna relacionada amb una de les cares del ventricle).   De   l’extrem   de   les   valves parteixen unes cordes tendinoses que uneixen aquestes als sortints musculars anomenats músculs papil·lars (forma cònica), els quals estan pròxims al vèrtex (cara anterior i posterior, i algun en la cara septal).
La valva anterior (la   més   gran   de   les   3)   s’uneix   als   músculs   papil·∙lars   anteriors, dels quals  n’hi  ha  un  que  és  el  més  gran  amb  diferència:  múscul papil·lar anterior (que es troba a la part anterior del ventricle i està relacionat amb la valva més gran, que és la part anterior de la vàlvula tricúspide). Hi ha també una valva posterior, relacionada amb els músculs papil·lars posteriors, i una valva septal que es relaciona amb músculs de la paret septal, però en la part més alta (prop de la cresta, hi ha un sortint que es marca  lleugerament  i  que  s’anomena  múscul papil·lar septal o del con arterial, ja que en  aquesta  zona  es  troba  una  petita  elevació  que  s’anomena  con  arterial).   L’organització  de  les  cordes  tendinoses  no  és  tant  ordenada,  és  a  dir,  no  es  compleix   que només vagin de la valva anterior als músculs anteriors, etc.; sinó que és més desendreçada i hi ha certa rotació i certa barreja, de manera que quan els músculs papil·lars es contrauen i tensen la vàlvula, evitant el retrocés de sang, el tancament és més complet i ferm. Per altra banda, moltes de les cordes tendinoses que parteixen de la   paret   septal,   van   a   la   valva   septal   però   també   a   l’anterior   (tot   encaminat   a   aconseguir un tancament de la valva més eficaç).
Existeixen   altres   trabècules   carnoses   en   la   cambra   d’entrada   que   contribueixen   a   l’aspecte   rugós   que   aquesta   presenta: una salta del septe cap a la base del múscul papil·∙lar   anterior   i   s’anomena   trabècula septomarginal (és un salt de musculatura).
Aquesta és molt interessant perquè pel seu interior hi discorre una de les branques de transmissió  de  l’ona  de  contracció  (del sistema de conducció autònom del cor), que és una branca dreta del fascicle de His (haz de His en castellà).
La cambra de sortida és molt més llisa, ja que la sang que surt a pressió ha anat emmotllant i allisant les parets (no es veu frenada per rugositats en les parets).
Aquesta  zona  de  sortida  recorda  al  coll  d’una  ampolla,  de  manera  que  moltes  vegades   s’anomena   infundíbul o con arterial o coronari (es   va   estrenyent   fins   l’orifici   de   la   artèria pulmonar).   En   el   punt   de   separació   entre   cambres   s’hi   observa   la   cresta supraventricular, el múscul papil·lar del con arterial, etc. En la sortida hi ha la vàlvula pulmonar,  la  qual  presenta  un  aspecte  molt  diferent.  S’anomena   vàlvula semilunar o pulmonar i presenta 3 valves que recorden a unes butxaques.
Aurícula i ventricle esquerre Es   veu   en   la   part   superior   l’atri   i   en   la   inferior   el   ventricle.   S’observa   amb   facilitat   com   les   parets   dels   ventricles són sempre molt més gruixudes que les dels atris. I,  pel  que  fa  als  ventricles,  les  parets  de  l’esquerre   són més gruixudes que les del dret. Això té un sentit biològic   relacionat   amb   la   distància   on   ha   d’arribar   la   sang al sortir de cadascun dels ventricles.
La  major  part  de  l’atri  esquerre  mira  cap  a  posterior i en la paret posterior, la qual és molt  llisa,  s’hi  veuen  quatre orificis relacionats  amb  l’arribada  de  les  venes pulmonars.
L’eix   major   de   l’atri   és   horitzontal.   El   sostre i terra són molt estrets. La paret lateral està relacionada amb l’inici  de  l’orelleta,  que  es  projecta  cap   endavant.   L’orelleta   és   l’única   part   que presenta musculatura pectínia i presenta doncs, un aspecte més carnós. La paret medial està relacionada amb el septe interatrial i és on hi ha la part corresponent a la fossa oval però vista des de la banda esquerra (però aquí no es descriu una fossa: és una part lleugerament sortida i molt delicada).
Nota: en el dibuix està massa amunt.
Als   voltants   (als   costats   i   a   la   part   inferior)   s’hi   observa   un   replec   lleugerament   més   carnós anomenat plec semilunar (envolta la fossa de la vàlvula).
...

Comprar Previsualizar