2. HINDUISME (II) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 04/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Segona part d'Hinduisme.

Vista previa del texto

13.10.2014 2. HINDUISME  (II)   Els beneficis que s’esperen obtenir a canvi del sacrifici són mundans: bona vida, naixements, evitar catàstrofes... un ordre en la vida humana semblant a l’ordre del cosmos. El sacrifici vincula el nivell de la divinitat amb l’humà. Mantenint bones relacions l’harmonia queda garantida (sacrifici és l’única pràctica documentada que es parla als textos vèdics).
Veda: té una part antiga, el nucli fundacional à (1) Rig, (2) sama, (3) Yajur i (4) Atharva. Als quals es van afegir amb el temps als manuals amb instruccions (Brahmanas) pels oficials (brahmins), comentaris, etc. Upanishads: segurament són els textos més coneguts, comentats i traduïts, on s’expliquen els exercicis dels mestres per aproximar-se al més enllà.
• • CANVI en els textos: indica nova preocupació, una nova inquietud, ja no és tant d’obtenir beneficis mundans, sinó buscar l’origen del patiment i del mal. En les Upanishads es formula: per què si sóc just i compleixo amb el meu Dharma (= deure social que depèn de l’edat, l’estrat social... à segons això, hi ha el que és correcte i incorrecte), m’esforço per fer sempre el bé, ser una bona persona, tinc totes aquestes desgràcies (malaltia, mort...)? PREGUNTA NO EXCLUSIVA DE L’HINDUISME (també se la fa Job al Cristianisme), però el que és característic és la resposta: EL KHARMA = acció, s’associa sovint a una acció ritual. Davant d’aquest interrogant, es diu: ara estàs patint una acció que has comès en una vida anterior à concepte de Kharma lligat al de Samsara = cicle interminable de vida i mort, el cosmos i el temps són cíclics, igual que les estacions, el dia i la nit. Tot neix, arriba a la maduresa, mort i torna a viure.
Igual que la vida humana: mort i després arriba un renaixement. No patim pel que fem aquí i ara, sinó pel que hem fet abans. Què hem de fer doncs per purificar-nos? A vegades aquest cicle es veu negatiu, perquè una vegada i una altra han d’experimentar patiments (Upanishads c. 500 a.C à en aquells temps, moltes catàstrofes, injustícies...), es vol fugir d’aquesta roda, el kharma que degenera. Tens oportunitat de millorar altres vides, però a la llarga no deixaràs de patir. Actuem com actuem, la nostra acció sempre tindrà una conseqüència. La finalitat: alliberar-se del Samsara, trencar amb el cicle de vida-mort. L’alliberament és no tornar a néixer o no tornar a morir, tenir una vida eterna.
Altres conceptes en Upanishads: Àtman à és el que aconsegueix escapar d’aquesta roda, és la part immortal, eterna i indestructible en nosaltres. Semblant al que a occident s’anomena ànima. És el «sí mateix», el que és més un mateix.
Àtman à relacionat amb Brahman, la part més interior té relació amb l’Ésser Suprem (No confondre amb Brahma=Creador o Brahmin=sacerdot). El fill pregunta al pare: «Què és Brahman?». Resposta: «Això ets tu». Tu ets sempre Brahman (relació entre les dues entitats) / Sal que es dissol amb aigua: Brahman i àtman no es poden separar, ja s’han fos, però alhora estan separats, perquè podries assecar i tornar a extreure la sal. Segons l’escola: ja som Brahman, no hi ha distinció (escola adbaita-vedanta); ens hi podem aproximar, etc.
L’asceta, el renunciant, és el que entra en contacte amb l’Àtman, va interioritzant la seva visió de Brahman i l’arriba a descobrir en el seu interior. L’aspiració: morir, deixar de tornar a néixer i fondre’s en l’absolut. Ser una víctima eterna en el cosmos i no estar subjecte en aquest món, amb les limitacions que comporta.
Aquesta primera religiositat anomenada Brahmanisme, Vedisme à després ja ve l’hinduisme clàssic, el medieval, el modern... que van incorporant altres aspectes a l’anterior. Es pot parlar de la religió pròpia dels brahmins: amb ordre còsmic, Brahman... quan els altres déus van perdent força i en guanya exclusivament el Brahman parlem d’ascetes.
[A partir d’aquí es va seguint el power point].
Abans dels vedes: només tenim troballes arqueològiques, no textos, però que indiquen que l’hinduisme encara es remunta molt abans à imatge que mostra la diversitat de l’Hinduisme: cada braç té un atribut, mostra hinduisme.
Hi ha civilitzacions més antigues abans dels vedes, com la cultura Harappa (2500-1500 a.C.) à nucli poblat de l’Índia amb la seva pròpia escriptura i imatges que es reconeixen: figures d’argila (deesses; posició de lotus que s’interpreta com protoshiba = renunciant, asceta, yogui; bou; arbre sagrat; etc.). És la civilització substrat més antic de religiositat de l’Índia (2500-2600 a.C.). Presència de grans cisternes a l’interior de les cases per acumular aigua: idea de purificació molt antiga à Tot plegat, ens diu que segurament abans dels indoeuropeus i de la composició dels vedes, tenim una tradició que ha deixat empremta per les civilitzacions posteriors Sota el paraigua de l’hinduisme, hi ha relació, són com una família: ritus de l’aigua à de purificar el cos. DIVERSITAT I AIRE DE FAMÍLIA (quelcom que es pot identificar).
Brahmin: paper que amb el temps ha anat perdent força, però segueixen oficiant ritus ex. de purificació, festivitat, benedicció... Els temples han anat perdent força i són més itinerants. En la recitació, la importància recau en el so, la forma com es recita i es pronuncia cada síl·laba correctament. Les formes litúrgiques dels vedes (en sànscrit) preserven aquest coneixement i el mantenen de generació en generació (el fill del brahmin ho adoptarà per tradició familiar). Però el prestigi social que els brahmins tenien abans, en la societat actual queda més relativitzat.
Text Isa-Upanishad: dins dels vedanta (final dels veda) on es parla bàsicament de l’alliberament.
Figures de renunciants i ascetes = el yogui: el que disciplina el cos per disciplinar la ment. Aspiren a la unió de l’Àtman amb el Brahman. Unificació no només de cos i ment, sinó també de la consciència (=mosha). La praxi religiosa és bàsica, més que la teòrica. Camins ascètics de renunciar de menjar, dormir, capacitat de controlar la respiració... à disciplinar el cos i la ment, contrari al que es fa en una vida normal.
Encara que no s’arribi a l’alliberament (tallar amb la regeneració de la vida, quan deixes de generar kharma) ple, acostar-s’hi ja és positiu. Els yogui són models de comportament, com uns sants.
Imatge relleu: art gandhara (s. IV a.C.) à amb l’arribada d’Alexandre Magne, influència de la tradició grega. Després hi hagué la unificació del país i l’època de construcció de grans temples. D’aquí són els relats (Ramayana, Mahbharata...) = religiositat més popular. NO tothom és brahmin o esdevé asceta, però això no impedeix ser religiós à algú que no és res d’això pot alliberar-se venerant a un déu (recordem: els hindús tenen molts déus, en trien un, ja que cada déu és una manifestació concreta.
Teisme d’elecció. No té relació amb el Brahman, que és impersonal). Un pot consagrar tota la seva devoció a Krishna que per ell encarni tot allò sagrat.
La majoria d’hindús no han llegit els vedes, però sí que coneixen les històries (relats) que han vist representats en temples, històries, pel·lícules, obres de teatre... Rama (protagonista de les Ramayana) és considerat un avatar, és el descens d’un déu (en aquest cas, el déu Vishnu). Aquest baixa a la terra per comunicar un missatge i ajudar, i ho fa en forma de peix. Hi ha entre 9 i 10 avatars.
Ramayana: literatura posterior sagrada que se li atribueix un origen humà. Rama és el model de rei i fill, d’home virtuós. Rama és el fill d’un rei, marxa a un bosc amb la seva dona, no és el sobirà, per això es retira (respecta la decisió del pare). Ramayana narra el periple de Rama intentant rescatar a Sita, al final la rescata, torna i és nomenat sobirà à model del bon governant, el bon rei. Dubtes sobre la fidelitat de Sita quan estava presonera. Ella no vol provar la seva innocència. Els fills s’enfronten al seu pare i es prova finalment la innocència de Sita = bona dona i mare à Ramayana conté històries exemplars: conté el model religiós i moral. Representa la forma de transmetre valors d’una forma accessible (això explica el seu èxit).
TRIMURTI: Brahma (creador) - Vishnú (sosté) - Shiva (destructor) à tríada principal de divinitats en el període. Brahma no té tanta importància com els altres, només un temple a l’Índia // Vishnú el que més, però no tots els temples estan plenament dedicats a ell (recordem: a vegades reben el seu nom, a vegades d’una deïtat local associada a Vishnú). Ell és el que encarna el que manté en el cosmos. Krishna (avatar de Vishnú) // Shiva dansant: és la dansa còsmica. Una altra representació que té: Lingam (recipient que es relaciona amb la part femenina à en l’hinduisme l’energia creadora és la femenina, la dona és l’activa. Normalment el déu va acompanyat d’una consort femenina. La deessa és una entitat en ella mateixa. Yantra= combinació de triangles, al·lusió a la feminitat à objecte de meditació; igual que el so («amm»).
Normalment aquest símbol coincideix amb la planta dels centres, amb un punt central on es col·loca la figura que es venera, la icona d’un déu.
Puja = per un hindú anar al temple és arribar al centre i respectar la deïtat en forma d’ofrena (menjar, flors...) i després cantar, resar, dansar davant d’aquesta; se la cuida (ex. se la vesteix). Després de la visita, el devot torna amb l’encens o menjar, sempre amb alguna cosaà És una mena de pelegrinatge, s’arriba al centre = una mena de contacte de la persona amb la divinitat! Fa un exercici interior. En el temple: les torres són com un axis mundi, un arbre, una part de sostén // Temple: relació del macrocosmos amb el microcosmos humà en la dansa (expressió de la correspondència entre el cosmos i la persona, una manifestació de contacte amb allò sagrat).
Dashnara = quan un va al temple, es va no només a veure al déu, sinó que també és vist pel déu. És un vist recíprocament à expressió de la devoció s’expressa, doncs, anant al temple + amb els altars domèstics (gairebé totes les famílies tenen un lloc on portar ofrenes a una figura i tenen cura d’ella) + amb el pelegrinatge (ex. anar a morir a prop del Ganges), etc. En general, llocs especialment sagrats on anar-hi ja és un acte de devoció. No hi ha un dia concret obligat a anar al temple, però sí un calendari sagrat en general. Portar una ofrena es pot fer a un temple, un altar... en qualsevol moment = pràctiques no prescriptives, són d’elecció (un mateix tria d’anar al temple i fer una ofrena) + Comú a les religions: ritus de pas à nadó, adolescent o difunt: etapes que requereixen una iniciació, ja que es passa a un estadi diferent, a una forma de ser diferent, és una ruptura de nivell amb un canvi. En aquests moments també hi ha rituals devocionals, moments en els quals es vol tenir a prop la deïtat i es va a fer-li una ofrena.
Ganesha: deïtat menor dins de les 3 que hem dit, però és omnipresent. Fill de Shiva.
Història: Shiva es va absentar i va trobar que la seva dona estava amb un home i li va tallar al cap. Resultava ser el seu fill. Surt al carrer i agafa el cap per posar-li al fill al primer que passa à resulta ser un elefant. Ganesha és la divinitat que es convoca quan es té un obstacle ex. examen. Normalment es representa en una creu de camins, en un pont... Ganesha garanteix l’accés, el trànsit.
Poetes itinerants que van als territoris cantant lloances i himnes a Vishnú, Shiva, Ganesha... à Les deïtats són els objectes dels seus cants. Poemes ja més recents, no escrit en sànscrit doncs, sinó en llengües vernacles. Tot i no ser ni corpus vèdic ni textos més antics, també s’afegeixen als escrits sagrats i la tradició literària hindú, perquè el seu objecte són els déus.
Shakti (referida també com a Kali o Durga = epítets, noms, advocacions amb les quals es coneixà seria com el que nosaltres tenim una Mare de Déu, com la de Montserrat, la de Lourdes...): deessa, gran mare protectora, que encarna allò femení més dolç i afable ≠ al mateix temps és la destructora. És la mare terra: dóna la vida amb una mort.
Característic: la sensualitat i també imatges temibles (ex. cranis) à De nou: idea de la vida ≠ mort molt relacionats! A vegades es relaciona amb els símbols de fang d’abans de la cultura indoeuropea, és la fita d’aquesta idea femenina de vida i mort = és l’expressió de quelcom que ja existia molt abans à Són restes de la societat matriarcal (veiem com la dona té un paper molt important!) o una forma posterior d’entendre la vida, en contra de la patriarcal.
Les diferents divinitats són una manifestació més d’alguna cosa superior i única.
  ...

Tags:
Comprar Previsualizar