Política (Derecho y Criminología) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introducción a la Ciencia Política
Año del apunte 2014
Páginas 24
Fecha de subida 02/01/2015
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto


 1.Els Fonaments de l’Estat democràtic
 1.1. Societat, Política i Estat
 1.1.1. La gestió del conflicte
 Política = Gestió del conflicte social. És possible que no es trobi una solució.S’utilitza gestió ja que hi ha conflictes que no tinguin solució o sigui molt difícil. El que farà es gestionar-los: intentar canalitzar la situació. No son conflictes estables." 
 Funció política = Entres en aquesta gestió per analitzar-la.
 
 1.1.2. Les fronteres variables de la política
 No són fronteres estables: Contorns difusos. El que és conflicte en un lloc/temps no ha de ser-ho en un altre lloc/temps. 
 
 A mesura del temps: la nostra percepció canvia, diferents objectes de debat es van veient des de diferents perspectives al llarg del temps.
 
 1.1.3. Poder i política
 Relacionem la política amb el poder: Té forcça, influència, i autoritat. 
 
 " " Força: " Fa ús de l’amenaça: “Has de fer això perquè sinó…”
 " Genera por: No saps si és la millor de les opcions: “No té una altra opció”
 
 " Influència:" Indica persuasió: intenta convéncer de que aquella opció és la millor.
 Autoritat:" Implica el coneixement i la confiança de l’individu. 
 
 " 
 Aquests tres conceptes en l’àmbit de l’estat s’exerceixen a partir de la LEGITIMITAT de forma reconeguda i acceptada. El mecanisme de transmissió considerarem que es legítim (a partir del vot i les eleccions) ja que hem escollit que aquest sigui l’adequat (tot i així hi haurà part que no estigui d’acord ni l’acceptin).
 En la nostra latitud s’ha establert que per arribar a la LEGITIMITAT es faria a través d’eleccions, però no teníem perquè.
 
 MAX WEBER va distingir 3 possibles ORIGENS de la LEGITIMITAT:
 1) El tradicional: perquè? Perquè sempre s’ha fet així. Es basa en la tradició, en el que han fet els nostres ancestres, on el valor de la tradició es molt important com al Japó.
 2) Carismàtica: existència d’un líder al qual tots li reconeixem la millor opció. Perquè? Perquè ho diu el líder.
Un individu exerceix una pressió de persuasió molt important.
 3) Racional-legal: hi ha una norma que s’ha decidit perquè creiem que es la millor solució o procés possible que queda recollit en aquesta. Per tant, es racional. 
 
 1.1.4. Els elements constitutius de l’Estat
 La teoria diu que hi ha 3 elements o components de l’estat: població, territori i sobirania. Aquests constitueixen l’estat.
 1) POBLACIÓ: conjunt d’individus. És molt relatiu, potser es relaciona població amb nació però potser no i són independents. És un concepte problemàtic, són conceptes en evolució.
 2) TERRITORI: espai dividit per fronteres. Tot i la definició no queda clar. S’estableixen per l’estat però no hi ha res físic que determini res clar.
 3) SOBIRANIA: capacitat de prendre decisions, el reconeixement d’obrar. Aquest també és complicat de dir com s’estableix aquesta capacitat. Molts cops passa que no existeix una única autoritat reconeguda, hi ha diverses autoritats coexistents. No saps a què quedes sotmès, no hi ha guia de com actuar. Però com es genera aquesta? Sempre vindrà de l’individu.
 1 1.1.5. El sistema polític
 EASTON: Sistema de la caixa negra: en una societat hi haurà un sèrie d’inputs que podran ser enviats cap als governs i institucions. Aquests inputs entrarán dins una mena de caixa negra (institucions, partits polítics), i en sortirán una sèrie d’outputs (resultats, objectes). Això s’intercomunica a través d’un procés anomentat feedback o retroalimentació. 
 
 Exemple: Input (Ciutadanía, té un problema amb les hipoteques), i comencen a aparèixer inputs en forma de reivindicacions, problemes, saturació judicial, etc. Això afecta a la caixa negra, que pot ser el conjunt institucional, partits… I aleshores surt en forma d’input una activitat legislativa determinada, com una modificació de la llei. És a dir, és el producte de la caixa negra, l’output se suposa que és la solució. 
 
 Aquesta caixa negra pot ser més gran o petita, segons de què es tracti. Per exemple la d’un ajuntament és més petita que no pas la del govern federal dels Estats Units, o la sede de la Unió Europea.
 
 El sistema de la caixa negra és molt dinàmic. És el model analític més simple que hi ha per entendre que és el que fa la ciència política.
 
 1.1.6. La ciència política
 Té una estructura empírica. Model o esquema analític. Es una metodologia de tipus científic, que ens permet contrastar hipòtesis. Es una ciència empírica i accepta la historia política. Una altra part s’aproparia a l’enginyeria.
 
 1.2. Les ideologies configuradores" L’estat és un invent particular, apareix cap al segle XVI, i era un concepte poc clar. La construcció de l’estat és acumulativa, i a mesura que apareixen elements es compacten, i van formant la idea d’Estat. Aquesta configuració, per això, no és lineal, va retrocedint i avançant. 
 
 1.2.1. El liberalisme
 Com a corrent ideològica es conserva una de les ideologies configuradores de l’estat més importants de la història, perquè ha demostrat ser una ideologia amb una gran capacitat d’èxit. És un corrent de pensament, que ha anat acumulant conceptes i visions de diferents autors, que de vegades tenen contradiccions i dissidències entre ells. 
 
 El liberalisme, en una part important, dona resposta a un grup social del s. XVI, que és la burgesia, sorgida en el moment. És difícil demostrar que hi hagi una causalitat del sorgiment d’aquest corrent. En un determinat es produeix un impuls d’un determinat grup social, arrel del trencament de l’església católica, amb la reforma. El trencament i la burgesia són, per exemple, factors importants en el desenvolupament de la teoría política al llarg de la història. 
 
 Es pot dir que el sistema polític, o el seu concepte, ha anat canviant a mesura que ho ha fet la idea que es tenia de l’home. 
 
 Els elements comuns en els autors del liberalisme:
 " -La centralitat de l’individu. L’individu passa a ser aquell que configura el sistema.
 " -La llibertat. La insistència en el concepte de llibertat i la defensa d’aquesta. (Trenca amb el" " determinisme de l’esglèsia, previ al liberalisme). Abans l’individu no era lliure, no tenia importància " com a tal, i segons l’estament en què naixia es configurava la seva vida.
 " -Secularització de l’estat (No pas laïcitat). L’estat no ha de funcionar a partir d’una fe religiosa." " L’estructura de l’estat no es basa en l’existència d’una confesió religiosa. No renega pas de la" " religió, però l’aparta de la ciència política.
 " -Accent en la racionalitat: s’utilitza la raó, l’estructura ideològica de l’estat es basa en una" " explicació que intentarà ser racional. 
 
 
 
 
 
 2 1.2.2. El contracte social
 Es un altre element configuratiu. Veurem 3 teories:
 1) Hobbes
 2) Locke
 3) Rousseau
 S’entén una teoria o un acord que es produeix dins una comunitat. Hipòtesi explicativa i justificativa de l’existència d’un poder o d’una autoritat o ordre social. Explica perquè allò es de poder. No es basa en fets històrics reals, es una construcció teòrica. Dels autors estudiarem:
 " a) La visió de l’home.
 " b)L’estat de naturalesa
 " c) L’acord
 " d) Els motius
 " e)Les característiques. 
 
 1) Hobbes: La sea obra esta basada en el rebuig de la violència i en la por i la protecció de la pau. Fou una teoria força trencadora per diversos motius: secular, es basa en l’individu. Els individus són egoistes racionals (visió de l’home). Per tant, buscarà el propi benefici partint de les seves intuïcions o instints.
L’home té capacitat de fer mal, qualsevol a qualsevol altre. Al haver uns béns limitats estarem en lluita continua, un caos (estat de naturalesa). Per evitar-ho, la solució es la creació d’un sol poder absolut (monarquia) (acord). Evitar el caos i garantir la pau i la seguretat (motius). La seguretat es l’element prioritari per la creació d’estat. Estructura interna de l’acord: un poder únic amb totes les capacitats, reconeixerem la seva existència i les seves decisions hauran de ser acceptades. Parlem d’un procés racional. ( Seria la idea d’Estat que en aquest cas recau al monarca per el moment històric).
 
 Creació d’una autoritat de manera racional i justificada basada en que l’home es agressiu i si no té res que l’aturi estaia en conflicte constant entrant en un estat de guerra i caos, sense cap tipus de seguretat.
Aquesta creació seria l’actual Estat que tingui poder i es preocupi per la seguretat mínima necessària per l’individu. Hobbes li dona una estructura i una articulació a aquesta idea que fa fortuna. Defensa de l’absolutisme (característica).
 
 2) Locke: Es considera el pare del individualisme liberal. Canalitzar les reivindicacions d’un grup social, la burgesia, que no tenia decisió pròpia. L’home es un ser racional i raonable i es capaç de ser virtuós i d’entendre la justícia com bona. L’Estat no esta organitzat. Considera que existeixen uns drets naturals que ho son perquè son previs a qualsevol tipus de comunitat, neixen amb tu: la vida, la llibertat i la propietat. Tot home té dret o possibilitat a tenir propietat. La idea de propietat esta lligada a que ha de ser productiva i no acumulativa. La principal funció de l’autoritat serà la de garantir aquests 3 drets naturals (acord). Aquí ho ha consentiment individual. Perquè algú faci alguna cosa, li dona unes limitacions o requisits a aquesta autoritat. Ha deixat de ser absolut. Hi ha l’opció de retirar el consentiment = clau per les futures revolucions.
Resistència al despotisme. Per fer-ho i que no caigui es busca un cert equilibri entre els poders, una relació (acord). Entre el parlament i la corona. Aquesta idea serà bàsica fins l’actualitat. Desplaça el protagonisme al parlament = sistema parlamentari. Un necessita el consentiment i control de l’altre. Conjuntament governarien la societat. (característiques) necessitat equilibri entre poders, dret resistència o consentiment, idea de majoria (s’inicia tímidament)
 
 3) Rousseau: Idea de la comunitat. En aquest moment històric importància de la idea del procés d’aprenentatge dels infants i la seva innocència. Tot el seu model seria idealista. L’home és bondadós (bon pastor o bon salvatge). Vinculat a una realitat idealitzada de la naturalesa (bucòlic). Progressivament es van posant en manifest les mancances o diferències de la societat= diu que es perfectible, que pot millorar, pot aprendre. Apareix la idea contemporània d’igualtat. (contracte social) bastant més complicat. Es crea una comunitat i en aquesta recau el pes. Es una comunitat com a col·lectivitat en ella mateixa. Anomenat el COS SOCIAL. Ell no concebia com a interesso simples sinó de la comunitat. L’individu dona el seu consentiment i forma part d’aquesta comunitat com a únic subjecte. (característiques) busca la millora individual mitjançant el cos social. La unió del grup, generació interdependència entre els individus que evitarà que hi hagi dependència en algú en concret, en un tercer. L’autoritat es la comunitat, el cos social pren les decisions. La comunitat té autonomia i deixa de estar sotmès a cap tirà o monarca. El poder resideix en el conjunt de la comunitat. Tots els individus tenen la mateixa capacitat per distingir que es bo per millorar, què és el millor per mi. Tots som capaços d’entendre que es el millor per la comunitat, distingir la justícia per el conjunt d’individus. Serem capaços de discernir entre les dues capacitats i d’actuar en conseqüència. El contracte social garanteix la igualtat entre els membres i la llibertat ja que no esta sotmès a ningú. 
 
 3 
 Idea de voluntat general, l’expressió d’allò que vol el cos social. Rosseau canvia el significat: el cos social serà el sobirà. (característiques) la sobirania la considera inalienable, resideix en el cos social i no es pot traslladar amb uns altres, no té lloc la representació. És indivisible, es inalienable (no hi ha error possible sempre serà la millor per aquella comunitat), es absoluta (no hi pot haver cap altra, som tots). (motius) evitar la corrupció i el sotmetiment. Els mestres i els pedagogs tindran un paper important." " " " " " " Thomas Hobbes (1588-1679) John Locke (1632-1704) J. J. Rousseau (1712-1778) L'home és dolent per Existeixen una sèrie de drets -L'home és bo per naturalesa.
Estat de l'home. Homo homini lupus. 
 per naturalesa: vida, llibertat Instints de pietat. Però com hi ha naturalesa" De cive; Leviatà i propietat privada. Però dificultats per satisfer totes les sense cap ens o institució necessitats, s’uneixen en que asseguri el seu societats on uns volen manar acompliment. Context de la sobre els altres: és allí on fan Gloriosa revolució, 1688.
falta unes normes de " convivència. Context de la Illustració. Voltaire i Montesquieu " És convencional. Fruit del mer La propietat privada és un La societat corromp l'home a Dret a la acord entre els éssers humans.
dret natural que la societat través de la propietat privada. La civil ha de protegir a través societat imposa aquest dret del pacte entre governants i fomentant els instints  egoistes.
propietat" " governats.
" La propietat privada és bona La propietat privada és un La propietat privada corromp Valoració perquè ajuda a mantenir un dret que s'ha de protegir.
 l'home. Crítica el concepte de propietat privada" ordre en el sí de la societat.
Tractat del govern civil raó il·lustrada.
Els ciutadans cedeixen el Els drets naturals no estan Idea de voluntat general.
 monopoli de la violència a canvi garantits per se. Cal fundar El contracte social. Hi ha d'haver d'obtenir seguretat. L'estat els un govern i una societat civil una plena correspondència entre garanteix la vida i la possessió que es dediqui a protegir-los.
els interessos particulars i " " " Contracte social" " " Llibertat i pacte" " Legitimació del govern " dels seus béns.
col.lectius La llibertat comporta la La llibertat natural és un dret Llibertat: capacitat d'imposar-se destrucció de la societat. Idea essencial. Monarquia una llei i complir-la. Obediència.
d'un estat que garanteixi la parlamentària. Incipient El pacte no és una mera suma seguretat dels individuus.
 separació de poders. El de voluntats o el simple exercici Necessitat d'imposar ordre a poble cedeix la soberania al del sufragi través d'un govern fort.
govern, així com el monopoli Monarquia absoluta.
de la violència No hi ha cap rebel.lió justificada. Sempre és millor l'ordre, encara que aquest sigui abusiu, que qualsevol tipus de desordre. LEVIATAN La rebel.lió està justificada si el govern no és cenyeix al contracte social. La sobirania torna al poble si el pacte s'incompleix.
DEMOCRÀCIA PARLAMENTÀRIA Figura del legislador. El pacte és revocable si el governant abusa del poder. Però el legislador pot governar en nom del poble.
DEMOCRÀCIA DIRECTA 
 " 4 1.2.3 La separació de poders" Montesquieu:" Liberal. Considera que la millor manera d’estat es la divisió de poders entre executiu, legislatiu i judicial. " Legislatiu: encarregat de legislar amb representants" Executiu: encapçalat pel monarca i l’estructura de l’administració encara molt reduïda i bàsica" Judicial: format per jutges independents." Així es crea un sistema de contrapesos, on un poder s’ocuparà d’evitar l’abús de l’altre. Un poder exerceix un cert control sobre l’altre. Importància de la descentralització. No ho defensa de forma rígida, sinó en una certa harmonia. Tot i que més tard si es tornarà rígida. La constitució acabarà per adoptar aquest principi de manera molt rígida. " " 1.2.4 La sobirania de la nació" Sieyès:" Revolucionari. Obra curta “què és el tercer estat”. Aquest es qui ha de prendre les decisions. El tercer estat es el poble, i el poble és la nació. Traspassa la capacitat de decidir del rei a la nació, el poble. Afirmació de que la sobirania esta en el poble, el rei només es un rei. L’estat som nosaltres. Posteriorment la manca de criteri afegit generarà progressivament problemes. L’agregació dels individus del col·lectiu si que es la decisió. Nació: conjunt d’individus, el poble." " 1.2.5 Les cartes i les declaracions de drets" 1.2.5.1. La declaració d’independència dels Estats Units, 1776
 Lleis de la naturalesa de Locke: donen un dret. EUA no tenia representació al Parlament, així que les colònies fan un procés revolucionari per a la independència, davant l’acumulació de motius per a la independència.
 
 Verdades:
 1) Todos los hombres son creados iguales.
 2) Tienen ciertos derechos inalienables: vida, libertad, búsqueda de la felicidad…; para garantizar estos derechos se instituyen entre los hombres los gobiernos: si no els garantiesen el poblé té dret a reformar-lo o abolir-lo: Dret a trenzar smb la organització política que no garanteixi els drets: abans d’una revolució la gent és capaç d’aguantar molt: DERECHO - DEBER: derrocar el gobierno. " " 1.2.6 Les revisions crítiques" Tocqueville:" “Democràcia d’Amèrica” llibre analític, anàlisi de com s’ha desenvolupat aquell territori que es colonitza per saber com s’arriba a desenvolupar aquell model. L’analitza des de l’admiració, es més aviat subjectiu.
Considera que es un avantguarda. Posa de manifest els valors previs. Defensa de la llibertat individual! dificultat entre la llibertat i la igualtat. Com de forma més efectiva s’intervingui per la igualtat, més en contra s’anirà de la llibertat individual." La garantía de la igualtat es pot considerar com a certa limitació per la llibertat. Com preservar la llibertat en un moment en el que es pretén cada vegada més la igualtat més enllà del que seria estrictament formal, sinó establint condicions de vida que faci possible un anivellament (educació)." Defensa d’un sistema bicameral i majoritàriament parlamentari. Defensa d’un govern local i fort, descentralitzat, autònom i també xarxa societiva privada, un govern central moderat i garantia de la divisió de poders sense acumular gaire, i una premsa lliure i crítica. Amb això últim, dota als ciutadans d’una eina indispensable per crear una opinió. Busca que hi hagi contrapoders, equilibri. Major proximitat de l’individu al poder. Sistema judicial independent." " J. S. Mill:" “Sobre la llibertat”. Teories contractualistes. Hi han utilitats més defensables que altres. Certa lògica de prioritat entre unes i altres. Prioritat absoluta de la llibertat individual. Es debat en el dilema il·lustrat que encara avui dia ens hi trobem i no resulta senzill. " 5 A mesura del desenvolupament! no es pot governar en contra de la voluntat dels ciutadans. " Dilema il·lustrat: hi ha gent que sembla que tingui més capacitat de decidir que altres. Que ens governin els millors i que alhora qualsevol pugui arribar a aquest poder i governar una comunitat." La seva preocupació té un doble sentit: hem d’acceptar-ho però sembla que hi ha algunes persones mes capacitades. Llavors sembla que la conclusió final seria de la escollir a aquestes persones amb més capacitats per governar. Les regles de decisió cada cop seran més complicades. Els seus plantejaments poden arribar a ser coactius. Com es planteja defensar el dret d’una minoria per petita que sigui davant d’una majoria per amplia que sigui. Cada cop hi ha més matisos i eines per intentar solucionar aquest problema (ampliació del sufragi universal) " " s.XX Reticències a que minories quedessin esclafades per majories no coincidents en la seva ideologia. " Sortida del dilema! si incremento la instrucció dels individus tindran uns interessos individuals més elevats, la capacitat, de les aspiracions. En teoria, avui encara hi ha controvèrsia." El parlament desenvoluparà una part de la seva funció per al control del govern. La idea de parlament que té es molt diferent. Amb una comissió del Parlament que es dediqui a legislar ja és suficient." Extensió dels drets a la educació. L’educació ha d’estar a l’abast de tothom. Reformes educatives." " Marx:" Desenvolupa tot un model d’anàlisi de la societat. Elabora una hipòtesi de com els esdeveniments històrics es van succeint. Interpreta els seus canvis a partir de l’anàlisi de l’economia amb els anàlisi de producció." Modes de producció! (estructuració) factors econòmics en un determinat moment." Considera que el salt d’una a l’altre es fa per un conflicte ja sigui per col·lapse o per una lluita de classes." " Els burgesos primer es van fer rics i després van aconseguir els medis per carregar-se e model anterior que no els afavoria. " Capitalisme: burgesos (propietaris de tot) – proletariat." La propietat queda acumulada en els burgesos i el proletari es limitava en la seva capacitat de producció." Maquinària que s’alimenta del proletari que enriqueix al burgés. El sistema es perpetuarà. " " Els proletaris no són conscients de classe, de que pertanyen a una classe social determinada. El marxisme es dedicarà a que aquests adquireixin consciencia de classe. " Marx fa una revisió destructiva: anticapitalisme. Hem d’esgotar el capitalisme mitjançant la revolució per arribar al socialisme. " L’economia és l’estructura de la societat i l’estat és la “superestructura”. Considera que l’estat liberal burgés ha de desaparèixer i transformar-se en un altre tipus on doni lloc l’emancipació dels individus que formen un col·lectiu. " " 1.2.7 Les aportacions del nacionalisme" Element de debat polític habitual. " El plantejament inicial fou molt pragmàtic (Sieyès). Es massa sintètica i reduïda. " " 1) Model d’origen francès que es vincula a la voluntat, la vinculació de l’estat serà una manifestació de la voluntat dels individus amb la limitació que ells estableixin." 2) Està vinculada a la identitat. Elements diferenciadors de la comunitat: la llengua, cultura, història, traïcions... Aquests ja son vertebradors d’un col·lectiu i fan que ho segueixi essent en el temps. Ja no es només una qüestió de voluntat de pertànyer a aquell col·lectiu. No només identifica els elements sinó que també els desenvoluparà. Un cop definit el col·lectiu=> actor=>sobirà. Tot col·lectiu serà receptor de la sobirania. " 
 
 " 6 2. La teoria de la democràcia
 2.1. Participació i representació
 Individus que escullen i individus que són escollits per defensar i representar els seus interessos, etc.
Parteixen del reconeixement absolut d’una igualtat formal a nivell teòric que de vegades té excepcions o exclusions.
 
 2.1.1. La participació: el sufragi actiu
 Evolució marcadíssima en l’extensió al dret de participació, de votar. La lluita per aquesta ampliació va articular una de les parts més importants de la lluita política. Evolució de diferents sufragis limitats: 
 " 1) Sufragi censatari: aquells que tenen propietats. Propietaris." 2) Sufragi capacitari: nivell mínim d’instrucció (escola, llegir, escriure)" 3) Altres limitacions: per raça, per sexe, extrangers." " Característiques que ha de reunir el vot:
 a) Universal: sense exclusions de caràcter discriminatori. La vulneració del sufragi universal tindrà lloc quan sigui una limitació de característiques discriminatòries. 
 b) Han de estar adscrits en el cens.
 c) Igual: tots els individus mateix número de vots i mateix pes (tot i que ens els casos electorals no es així)
 d) Directe: no es transferible.
 e) Secret: ho garanteix l’administració electoral. Implica que els sobres siguin opacs e idèntics.
 
 2.1.2. La representació política
 A mesura que es van ampliar les candidatures polítiques va anar desenvolupant-se la necessitat de la representació. " 
 1) Democràcia directa: assemblea. Ningú transmet les opinions, es la seca pròpia opinió." 2) Democràcia representativa: transmeten la opinió del representat mitjançant un representant que emetia la opinió de forma material." " Abans: Relació: mandat imperatiu. Es gairebé un portaveu. Vincle entre representat i representant en el qual el representant té una limitació molt estricte en la que no podia ser influenciat per la seva opinió. (lògica delegació)." 
 Ara: Pitkin: diu que hi ha 4 nociones de representació, tipologías diferents. És un anàlisi teòric, amb diferents componente que poden coexistir en la idea de representación. Són maneres de distingir perquè algún en representa. 
 
 1) Formal: concepte formal de representació. Escollit mitjançant un determinat sistema. Té dos elements: " a) Autorització: quan s’escolleix a un representant se l’està autoritzant.
 " b) Idea de la responsabilitat: aquest representant en ha de rebre comptes ja que l’hem triat perquè " compleixi (amb el programa electoral): rendiment de comptes. Hi ha certs mecanismes per a seguir " la idea de responsabilitat. Exigim als nostres representants.
 
 2) Noció Simbòlica: el significat que té algú per a la població. Algú ens representa de forma simbòlica, no s’ha escollit, sinó que s’ha acceptat. Una persona representa valors propis sense haver-la votat, simplement perquè la gent s’hi identifica.
 
 3) Noció descriptiva: basada en la semblança entre representat i representant. Té una rellevància més alta ja que sovint s’utilitza conjuntament a l’hora de construir la formal. Algú que s’assembli a nosaltres, en teoria, ens representa millor. No hi ha cap element d’autorització perquè la semblançca és la semblança, però la responsabilitat no es pot aplicar ja que el representant no sempre actuarà com ho faria el representat. 
 
 7 4) Noció substantiva: implica una similitud pel que fa als interessos. Ens sentim representats perquè compartim un interès. No hi ha ni element d’autorització ni de responsabilitat. Poden aparèixer grups de persones que comparteixin interessos i ens repreenten, però potser no l’hem votat i ells diuen que ens representen. Hi pot haver interessos determinats però no un vincle, i no sempre ens representen. Per exemple, les assemblees d’estudiants. 
 
 2.1.3. Altres formes de participació política 
 1) Models d’iniciativa legislativa popular: els individus poden proposar textos. És bastant limitat: no es pot presentar qualsevol cosa (es demana una llei ja redactada, se solicita un nº de signatures + DNI, i passa per un procés de comprovació, i després la iniciativa passa per tràmit parlamentari). Aquest model es troba a gairebé tots els països democràtics, però està bastant restringit.
 
 2) Participació en mecanismes que manifesten l’opinió pública:
 " a) Manifestacions
 " b) blogs personals 
 " c) Vagues
 De moment no tenen força importància: aquests mecanismes no han fet res. A l’àmbit local són més importants: consultes a la població, consells. 
 
 2.2. Concepcions de la democràcia
 Les diferents concepcions són de tipus analític bàsicament.
 
 2.2.1. Teories elitistes de la democràcia
 Són esencialment dels inicis del S. XX, sovint utilitzades per diferents ideologies, com per exemple alguns moviments feixistes. 
 
 2.2.1.1. L’elitisme clàssic
 Certa frustració, decepció davant el sistema democràtic, ja que no ha estat capaç de donar cabuda a la participació massiva tot i que conclueixen que es l’adequat. No hi ha altra opció millor. Intimidarà al govern el poble com a molt. El govern sempre es concentrarà en unes elits, la funció de les quals és mantenir el govern, governar masses.
 
 A partir d’aquest punt el salt cap als feixismes és molt fàcil. Molts dels autors viuen en moments dramàtics, de crisi i revolucions, cosa que justifica la seva ideologia. 
 
 Pareto (1848-1923): Economista. Considera que en la història hi ha hagut una constant circulació d’elits: Una elit substitueix una altra. Però diferencia dos tipus d’elits, que es comporten com:
 1) Lleons: 
 " -Partidaris de mantenir sempre l’status quo, que les coses no es moguin.
 " -Ús de la força en cas necessari.
 " -Defensen l’ordre i recolzaran en aquest el seu sistema.
 " -No busquen ni consens ni consentiment, s’imposen per la força (p.e. feixismes).
 " -Inmobilisme: ordre total.
 
 2) Guineus:
 " -Inteligents.
 " -Emprenedores.
 " -Busquen recolzar-se en el consentiment dels ciutadans.
 " -No tendeixen a l’ús de la força.
 " -En moments de crisi tenen dificultat per mantenir-se estables: situació delicada.
 " -p.e. Democràcies. 
 " 8 Mosca (1858-1941):" Hi ha dues classes polítiques:
 1) Classe dominada 
 2) Classe dominadora (o Classe política). 
 
 La classe política persegueix mantenir-se en el poder i l’utilitza en benefici propi. Elaboraran un discurs per poder legitimar que estiguin en el poder. 
 " No s’havia d’ampliar el sufragi. Es situa a si mateix com a crític del sufragi universal tot i que acabi per preferir-ho davant Mussolini. Busca elits capaces de governar millor.
 
 Són models molt intuitius i bastant aplicables a la realitat, però no aplicables radicalment. " " Mitchels: Analista i científic social. Totes les organitzacions estan sotmeses a una dominació oligàrquica.
L’existència d’uns tècnics farà que els individus tinguin un nivell de coneixement diferent i puguin mantenir més poders que altres i serà més fàcil que es mantinguin en el poder. Les masses busquen líders als que poder venerar. " " Weber: Model anàlisi científic de les ciències socials: desenvolupa un model d’anàlisi cientícia. Arriba al elitisme com a conseqüència d’un determinat esquema de funcions de la societat.
 
 Obra: “Economia y Sociedad” (1920): Analitza el funcionament del sistema social a partir d’un conjunt d'elements socials, no només aspectes materials sinó també lligat a temes de valors. Dedica un capítol a l’estat: “ La burocràcia”, on defineix quin és el funcionament de les societats avançades, amb una estructura organitzativa anomenada burocràcia. La burocràcia per a Weber és un model organitzatiu. 
 
 Funcionament extremadament professionalitzat i especialitzat de la societat. Progressivament l’estat s’havia dotat d’individus professionals i especialistes en la seva funció, sense fer cap mena de distinció (en teoria).
Aquest és l’esquema de la burocràcia: gent que, de per vida, fa una determinada funció (tècnic), i Weber diu que progressivament es produirà una acumulació de poders en determinats vèrtex de l’aministració, en lloc del polític que canvia cada 4 anys, i que acabarà tenint una capacitat inferior als funcionaris tècnics. Aquesta administració té una estructura piramidal. " " Els tècnics de la cúpula de la piràmide agafen el poder. Això s’anomena estructura Weberiana, on l’administració funciona de forma piramidal i especialitzada. Els funcionaris tenen un lloc fixe, i en aquest sistema qui ocupa la part alta de la piràmide acumula poder, i coneixements. En canvi, els polítics van canviant, i en sabrà molt més el tècnic que el polític. El risc és que acabi manant la pat de funcionaris, que és una conseqüència del sistema burocràtic. És el que Weber afirma que acabarà passant.
 " Weber defensarà que sempre hauran d’estar a dalt de la piràmide els millors: tant els tècnics com els polítics. Els polítics també haurà de ser professional. El sistema és una competició entre elits. A veure qui és el millor per a tenir el lloc més alt. Per a què no hi hagi un govern dels tècnics, s’ha de seleccionar als millors individus perquè facin de polítics. " " 2.2.2 Teoria econòmica de la democràcia" Model d’anàlisi de la societat i la democràcia, que aplica l’aparell conceptual i teòric de l’economia clàssica a l’explicació dels fenòmens propis de la democràcia i dels sistemes polítics. Es a dir, oferta i demanda a partir de quin benefici i cost. 
 " En Anglès: “Racional/Public Choice”. 
 
 
 9 Anthony Downs: És l’home que ho va inaugurar. Diu que l’economia clàssica parteix de que l’individu és un ésser racional i busca maximitzar la seva utilitat, el seu benefici. Aplica aquestes premisses ala sistema democràtic mitjançant fórmules i logaritmes, resolent d’aquesta manera les greus qüestions de la democràcia. Ens permet ordenar i fer política pública de manera clara.
 
 Arrows: Teòric. Defineix una sèrie de regles de decisió, relatives a la teoria econòmica de la democràcia." " 2.2.3 Pluralisme" Enfocament global del funcionament de la democràcia
 
 Robert Dahl: Desenvolupa molts models diferents de funcionament de la democràcia i un anàlisi d’aquests.
Al ser estadounidenc, té una teoria profundament influenciada per EUA. 
 
 Entén que en un sistema democràtic existiràn diferents grups o col·lectius que sovint tindran interessos que els uneixen, i entre tots aquests també trobarem l’Estat. Aquests grups entren en interacció o fins i tot en competició per influir en les decisions de l’Estat., i aquest acaba actuant segons les decisions d’aquests grups; així doncs, intervindran en el procés de decisió pública.
 " L’estat és un més, no esta per sobre, sinó que interactúa en un plànol d’igualtat (realitat EEUU). Sovint aquesta igualtat és difícil de defensar. No mirarem només qui, sinó també quins interessos hi ha darrera. 
 " 2.2.4 Neocorporativisme
 Són descripcions molt generals de com es prenen les decisions. 
 Schmitter: " Parteix d’un esquema proper al pluralisme, però amb alguns matisos. L’Estat tindria algunes capacites especials, seria protagonista en aquest esquema, ja no està en el plànol d’igualtat, sinó que té protagonisme. És qui estructura com funciona aquesta negociació, triant els interlocutors. En el mateix moment en què l’estat tria amb qui i com negociar, se sitúa per sobre. 
 
 És una forma institucionalitzada d’incorporar aquests interessos: certa configuració, contrari al pluralisme, que és molt lineal, equilibrat, i igual. En el cas europeu, molts cops es mesclen els models pluralista i neocorporativista. Aquest model eixampla la visió de les decisions i els interessos que hi ha darrere aquestes. 
 " L’Estat haurà institucionalitzat aquells interessos. Eixampla el focus respecte models anteriors sobre l’administració." " 2.2.5 Teories del model de l’estat de benestar" Estats que essencialment desenvolupen una determinada intervenció i actuació en l’àmbit social i econòmic excloent les economies planificades (comunistes). Models que assimilaríem a la democràcia liberal. " Entre el s.XVIII i el s.XIX el terme seguretat només es referia a la integritat física dels individus i el control de fronteres, no ser envaït (estat policia). Que va començar a patir una sèrie de transformacions:" " 2.2.5.1 Evolució
 1) Fase d’experimentació (1870-1925)
 Començarà a haver un trànsit del concepte de seguretat que inclourà altres tipus d’elements. Es a dir, funcions de l’Estat que superin l’estat de policia. Es comença a parlar de sistemes d’assegurances, coses molt bàsiques que fan que el concepte de seguretat es vagi ampliant al que podríem dir unes condicions bàsiques de vida que acabin construint una percepció, un dret.
L’Estat passa a tenir un paper d’assegurador.
 
 
 10 2) Fase de Consolidació (1930) 
 Intervenció de l’estat en l’economia per garantir que hi hagués una certa estabilitat econòmica. (Keynes)
 
 3) Fase d’expansió (II GM)
 L’estat es compromet en dues línies d’actuació:
 " a) L’estabilització econòmica
 " b) Garantir la pau social
 Comença a actuar de manera més intervencionista. Desenvolupen els models de seguretat social i d’intervenció actuals.
 
 4) Fase de crisi (1970)
 Es dubta del nivell de despesa de l’estat (per tant impostos), i sorgeixen moviments ideològics que consideren que l’estat es massa gran i impedeix que es pugui desenvolupar la lliure iniciativa dels individus.
Comencen polítiques de retall! Es basa en que l’actuació de l’estat es ineficient per naturalesa, i aquesta limitava la iniciativa privada. Per tant, promou la iniciativa individual.
 
 Crítiques:
 1) Crisi fiscal: els ciutadans incrementaran les demandes a l’estat i aquest haurà d’incrementar els impostos . Entrarà en un cicle que l’estat no podrà fer front i es veurà obligat a incrementar les despeses i l’augment dels ingressos acabant en una crisi fiscal. 
 
 2) Crisi legitimitat: també s’entra en un cicle del qual l’estat no podrà fer front; cada vegada presta més serveis i les reivindicacions del ciutadà son cada vegada més exigents. Així l’estat s’excusaria en la seva pròpia existència d’aquests serveis. Les reivindicacions superarien la capacitat de resposta de l’estat. " " 2.2.5.2 Règims de benestar" Esping Andersen estableix 3 criteris:
 
 1) Estat-mercat: fins a quin punt es aquell que regula les relacions en aquell model social, si es a partir de les regles del mercat o bé amb limitacions de l’estat. Quins dels dos es l’actor principal del sistema. Hi ha alguna limitació del mercat per part de l’estat?
 
 2) Grau de desmercantilització: com es d’independent l’individu respecte del mercat. Si l’individu té la necessitat u obligació de comprar serveis de benestar o no. Si tots els serveis de benestar estan vinculats al mercat o no, si es necessari que vagi al mercat a comprar aquells serveis. 
 
 3) Grau d’intervenció en l’estratificació social: parlem de classes socials. En quina mesura actua l’estat perquè els mes rics i els mes pobres s’ajuntin, perquè disminueixin les desigualtats en una societat. " " 4 models:" 1) Règim d’estat liberal:
 " a) És el mercat qui estableix la major part de mecanismes, no hi ha limitacions. Es permet un" " funcionament molt autònom e independent. 
 " b) Grau de desmercantilització molt baix. Els individus hauran de recórrer al mercat majoritàriament.
" No hi ha serveis públics. 
 " c) No hi ha intervenció. No es responsabilitat de l’estat limitar les desigualtats entre els individus " d’aquell estat.
 " d) Com a conseqüència implicarà que siguin estats de tipus impositius baix. Un exemple clar seria " els EEUU. " 
 " 11 2) Règim corporativista:
 " a) Cert equilibri. Hi hauran certes limitacions tot i que serà una economia de lliure mercat.
 " b) Hi haurà un grau moderat. Existirà una doble xarxa, podran anar al mercat si volen però" " també disposaran d’un servei públic. Relativament extensos i relativament profunds.
 " c) Certa contenció. Com a mínim intentaran que no es produeixi un allunyament major, "unes majors " esquerdes, sense fer una gran intervenció. 
 " d) Països de l’Europa continental clàssica. (França, Alemanya...)" " 3) Règim socialdemorcàtic o nòrdic:
 " a) L’estat té molta capacitat de regulació, i ha imposat unes limitacions extenses. Seria un" " mercat que queda reduït.
 " b) Elevat. Gairebé no arriba a haver-hi xarxa privada, no es competent. Existeixen molts" " serveis públics d’extensió universal on quedaran coberts gairebé totes les incidències.
 " c) Grau d’intervenció elevat, o com a mínim marcat. Hi ha una intenció de que hi hagi un" " apropament entre els rics i els pobres. Quedarien en baix nivell de desigualtat. Es un model" " redistributiu. 
 " d) Països nòrdics (Suècia)" " 4) Règim mediterrani familista:" No ha desenvolupat completament aquest serveis que dóna l’estat de benestar i busca una altra xarxa que cobreixi aquestes deficiències; és la xarxa de la família. Hi ha un sistema de solidaritat familiar. La xarxa pública es ineficient, no per voluntat (regim liberal) , sinó per falta de desenvolupament. " " 3. Els actors polítics:
 3.1. Els partits polítics i sistemes de partits
 3.1.1. Definició i origen
 Definició:
 Asociació d’individus unida per la defensa d’uns interessos, organitzada internament mitjançant una estructura jeràrquica, amb afán de permanencia en el temps i l’objectiu del qual és obtenir el poder polític, exercir-lo, i portar a terme un programa polític.
 
 Origen: 
 L’aparició dels partits polítics es va produïr en primera instància amb el desenvolupament del parlamentarisme i, posteriorment, amb l’increment de la participació popular en l’àmbit de les decisions polítiques, i més concretament, amb l’ampliació del dret de sufragi. Els primer països on es van crear partits polítics van ser aquells on hi havia un sistema polític liberal.
 
 Si bé inicialment els representants de la nació solament eren escollits per uns determinats ciutadans, el dret de sufragi es va anar ampliant a mesura que els Estats liberals es democratitzaven, cosa que va potenciar les funcions del parlament i la seva independència. Així, el parlament es va consolidar paralelament al procés d’ampliació del dret de sufragi. L’aparició dels partits polítics va suposar una ruptura amb el pasat al incorporar de forma espontània i no institucionalitzada un conjunt d’idees i interessos socials que implicaven una reacció de la societat enfront l’Estat per poder alterar l’estructura conservadora de dominació i donar pas a la institucionalització del pluralisme. 
 
 3.1.2. Funcions, estructura i finançament
 Les funcions, organització i finançament dels partits se sol recollir en els estatuts. 
 
 Funcions: 
 Els partits polítics compleixen unes funciones semblants dins del sistema polític en el qual actúen, que els converteixen en peces clau dels sistemes polítics i en instruments singulars per a conseguir la convivència pacífica de la sociedad des de les institucions públiques. Són:
 
 1) Socialització política i creació d’opinió: Els partits polítics presenten uns determinats programes a la societatm i que proporcionen als individus més criteris per a analitzar els problemes socials i ajuden a formar una determinada opinió pública o consolidar-la. 
 
 12 2) Harmonització d’interessos: Els programes de govern dels partits polítics també serveixen per a harmonitzar els interessos parcials dels diversos sectors socials en la mesura que pretenen consolidar un programa global, ampli i reduïr la fragmentació social que pot ser causa de ruptura o desestabilització del sistema polític.
 
 3) Formació d’elits polítiques: Han de formar i seleccionar les elits del sistema polític. Els partits polítics son la cuna de gran part de la elit política de les societats democràtiques, siguin les elits dels mateixos partits o les elits parlamentàries, gubernamentals, o locals. 
 
 4) Canalització de les peticions de la població cap als poders: Quan els electors voten un partit, converteixen els partits en canals d’expressió política, en representants dels seus interessos i en instruments que serveixen per a catapultar aquests interesso cap a les institucions públiques. Aquesta és la raó per la qual els partits polítics tenen com a funció convertir-se en órgans de comunicació de les demandes dels ciutadans a les institucions, i més concretament, al govern.
 
 5) Reforçament i estabilització del sistema polític: Tots els partits polítics tenen la funció de reforça el sistema polític, convertir-lo en estable i asegurar d’aquesta manera la seva pròpia continuitat. La exepció són els partits antisistema, que tenen una ideología que s’oposa e inclús mina la legitimitat del sistema polític.
 
 Estructura:
 1) Model d’estructuració interna: Hi ha sistemes amb estructures molt jerarquitzades amb molts nivells de comandament. Hi ha altres sistemes més horitzontals, no tant jerarquitzats. En tots dos casos es tracta d’una única organització unitària.
 Pel que fa a la relació interna entre els diferents òrgans hi ha dos sistemes:
 " a) Compromisaris: hi ha congressos, i es trien individus que han d’assistir-hi.
 " b) Assamblearis: cadascú pot anar a la suposada assemblea, pot assistir tothom qui vulgui.
 
 2) Model d’estructuració territorial:
 " a) Partits d’articulació a partir d’una estructura central. Els partits que parteixen d’una estructura" " central normalment tindràn una ideología centralista.
 " b) Partits d’articulació a partir d’una estructura territorial. Normalment tindran funcionaments" " federals, i doten d’autonomia a les seves unitats territorials. Acostumen a defensar una estructura " similar a la del partit pel que fa al funcionament de l’estat. 
 
 Finançament: " És un dels elements més problemàtic, genera problemes a tot arreu. Els partits polítics obtenen els recursos esencialment de dos llocs:
 1) Recursos públics: 
 " a) Les subvencions a càrrec de pressupost: els partits polítics, pel fet d’obtenir un determinat" " resultat, obtenen unes subvencions, que els serviràn per organitzar-se i presentar-se a les" " següents eleccions.
 " b) Transferències en espècie: com temps a la televisió per fer publicitat. 
 " c) Grups.
 
 2) Recursos privats:
 " a) Les quotes dels afiliats. No tots els partits les tenen (el PP no les té). És la fórmula tradicional de " financiació de partits, però avui en dia no és així.
 " b) Càrrecs electes: han de pagar un determinat percentatge de la seva retribució va a parar al partit " polític pel qual van ser escollits.
 " c) Donacions: individus que fan donacions. Hi ha països on les donacions estan molt limitades (en " teoria) i hi ha altres països on no estan limitades i l’únic que es demana es que siguin públiques, " que es sàpigue qui la fa. 
 " d) Gestió d’elements patrimonials: la gestió del patrimoni. Tenen seus en propietat, que podrien" " vendre, llogar, etc. 
 " e) Crèdit: els partits polítics també tenen accés al crèdit.
 "" " 13 
 3.1.3. Tipologies de partits polítics
 Hi ha varies tipologíes, però les que més han influit són els de: Maurice Duverger, i Stein Rokkan.
 
 Segons Duverger:
 Es centra en l’aspecte organitzatiu dels partits. Divideix entre:
 1) Partits de masses: són bàsicament els partits socialistes, que quan es va ampliar el dret de sufragi van anar apareixen, organitzant-se i orientant-se a la participació massiva de tots els sectors que fins llavors havien estat marginats del sistema polític, i que ara hi podien influir. Aquest model és el propi dels partits de masses, que potencien al màxim el reclutament de nous membres, perque això els permet financiar-se mitjançant el sistema de quotes dels afiliats. Són partits molt marcats ideològicament, disciplinats, jerarquitzats, i centralitzats.
 
 2) Partits de quadres: aquells que històricament van aparèixer primer, i estan molt lligats a l’activitat parlamentària. No prioritzaven el reclutament de militància, sino que eren selectius al màxim i es composaven exclusivament de persones amb prestigi, recursos econòmics o influència. Preferien la qualitat dels seus membres a la quantitat. La seva estructura era molt descentralitzada: els notables de cada districte tenien una gran capacitat de maniobra i financiaven la activitat del partit en la seva àrea d’influència.
No estaven adscrits a una corrent ideològica de un mode explícit, sino que es basaven en la defensa d’uns interessos determinats. Quan va aparèixer el sufragi universal i els partits de masses van haver de modificar la seva estructura.
 
 3) Segons Otto Kirchheimer: Catch all party: un nou tipus de partit que té com a finalitat aconseguir el màxim número d’electors, el que comporta sacrificar o minimitzar els seus trets ideològics. La societat és molt plural, per aconseguir el máxim nombre de vots i tenir un electoral gairebé il·limitat. 
 
 Segons Rokkan: 
 Es centra en els eixos de partits o cleavages socials que es produeixen paral·lelament al procés de formació dels estats nacionals i la revolució industrial. Senyala quatre eixos:
 
 1) Partits CENTRE / PERIFÈRIA
 2) Partits LAICS / DEFENSORS DE L’ESGLÈSIA
 3) Partits de TERRATINENTS / EMPRESARIS
 4) Partits de PATRONS / OBRERS
 
 Segons Panebianco:
 Es fonamenta en: el model originari de partit (els facotrs que defineixen les característiques originàries de la organització), i el concepte d’institucionalització (la forma i el grau de consolidació de la organització.
 
 Factors que influeixen a definir-se:
 1) Pel que fa al model originari de partit, hi ha tres factors que contribueixen a definir les característiques originàries:
 " a) L’anàlisi del procés inicial de creació del partit i el desenvolupament de construcció de la" " organització.
 " " i) Penetració territorial: un centre controla i dirigeix el desenvolupament de la perifèria," " " afavoreix una organització centralitzada.
 " " ii) Difusió territorial: sorgeix per generació espontània: les elits locals constitueixen les" " " agrupacions locals i després aquestes s’integren en alguna organització nacional, cosa que " " afavoreix una organització descentralitzada.
 " " iii) Forma mixta: cert nombre d’agrupacions locals es constitueix en algunes zones i després " " s’uneixen per formar una organització nacional que crearà noves agrupacions locals on no " " les hi hagi.
 " b) La presència o ausència d’una institució externa que patrocini la creació del partit. Si existeix, es " pot considerar al partit com a braç polític d’aquesta institució.
 " c) El caràcter caristmàtic o no de la formació del partit, si s’ha creat a partit d’un líder carismàtic que " es converteix en l’únic element justificatiu de la seva existència.
 
 2) Pel que fa al concepte d’institucionalització, considera que és un procés mitjançant el qual la organització adquireix valor per sí mateixa. Els principals elements institucionalitzadors són:
 " a) El desenvolupament dels interessos en el manteniment de la organització. Incentius selectius.
 14 " b) El desenvolupament i la difusió de les lleialtats organitzatives. Incentius col·lectius. 
 
 Classificació segons la institucionalització:
 1) Segons el grau d’autonomía o dependència en relació al ambient que rodeja a la organització. Una organització els recursos de la qual estan controlats des de fora es dependent, i com més autonomía tingui més clares seran les fronteres de la organització. Una major autonomía implica una institucionalització major. 
 
 2) Segons el grau de sistematització: la interdependència entre les diverses parts de la organització. Hi haurà un grau baix si les subunitats internes tenen molta autonomía, i un major grau de sistematització implica, una forta interdependència entre les diverses unitats. A major sistematització, major heterogenitat organitzativa. Per tant, una major sistematització implica una institucionalització major. 
 
 Ambdós barems estan relacionats: si el grau de sistematització és baix el grau d’autonomía tendirà a ser baix, mentre que un grau alt de sistematització tendirà a comportat una major autonomía. 
 
 3.1.4. Sistemes de partits
 Segons Giovanni Sartori:
 Classifica el comportament d’un conjunt de partits que hi ha en un sistema de partits polítics. Poden haver sistemes que ens quedin en posicions relativament intermitges, i no es poden catalogar tots els sistemes exactament amb aquesta classificació. 
 
 1) Partit únic; el sistema no permet que hi hagi més d’un partit, estan il·legalitzats. No existeixen eleccions lliures.
 
 2) Partit hegemònic: hi ha un sol partit però en aquest cas els altres no estan il·legalitzats, però el sistema dificulta que puguin arribar al poder altres partits (s’ha dotat dels mecanismes per aconseguir-ho).
 
 3) Partit predominant: hi ha un partit que ha guanyat de forma molt àmplia i durant diverses convocatòries electorals consecutives (unes 3 victòries consecutives amb majoria absoluta i/o amb 10 punts de diferència respecte el que queda segon). Té un recolzament important i el segon partit queda lluny.
 
 4) Sistema de partits bipartidista: Hi ha dos partits que normalment es sitúen en l’eix esquerra-dreta. Per exemple ho són els EUA i el Regne Unit. Els partits tendiràn, en aquest sistema, a la moderació, al centre.
Se solen alternar un partit i un altre. Són sistemes molt estables.
 
 5) Sistema de Partits de pluralisme moderat: ens trobem més de dos partits en el sistema. Dona lloc a coalicions alternatives. Per exemple, França.
 
 6) Sistema de Partits de Pluralisme Extrem: Per exemple, a catalunya els partits se sitúen en dos eixos, l’esquerra-dreta, i el català-espanyol. Per tant, poden aparèixer molts més partits.Hi ha, com a mínim, dues coalicions diferents, que poden requerir més de dos partits al govern. Serien dos blocs de coalició. L’acord de més de dos partits sempre és més complicat que altres. Per tant és un sistema més inestable.
 
 7) Sistema de Partits atomitzat: Número molt elevat de partits, sovint alguns son antisistema. Partits més petits, i que per formar coalició necessita un número de partits alt. Aquest sistema és molt inestable. El discurs dels partits polítics és molt radicalitzat, i es fa molt difícil arrbar a acords.
 
 3.2. Associacions d’interessos (i els grups d’interès) 
 Son associacions voluntàries que tenen com a objectiu principal influir sobre el procés polític, defensant propostes que afecten als interessos d’un determinat sector de la població (ex. treballadors assalariats, estudiants, empresaris…). 
 
 El que fan és intervenir en el procés polític per aconseguir que els governs prenguin decisions tan properes com sigui possible als seus interessos. Per exemple, la patronal es dirigirà al govern perquè si el govern fa una reforma, es tingui en compte als empresaris.
 
 Aquestes entitats s’anomenen lobbies. Aquests lobbies el que fan és tenir professionals que es dirigeixen als governs, parlament, congrés, senat, per intentar que els interessos els seus representats es vegin reflexats en la seva decisió. Són un dels actors esencials del sistema. 
 15 3.3 Els moviments socials
 Un moviment social és una estructura, model de proposta de determinades idees/visions que s’estructura de forma no jerarquitzada, no organitzada, i que té com a principal objectiu sensibilitzar grans sectors de la població sobre aquesta visió que puguin tenir.
 
 Apareixen cap a finals dels anys seixanta, majoritàriament, i defensen principalment idees, visions, que fins aquell moment eren novedoses, temes que fins llavors no s’havien tractat, o s’havien tractat poc. Segons ha anat passant el temps, aquesta fòrmula s’ha anat transformant i s’ha anat adoptant per idees que no necessàriament es mouen en idees novedoses. 
 
 La idea de moviment social estava vinculat a un determinat tipus d’idea, però ara ho podem trobar en qualsevol tipus de visió. A finals dels anys 80 molts d’aquests moviments van constituir partits (els verds, feministes, ecologistes…).
 
 3.4. L’acció col·lectiva
 L’acció col·lectiva és aquella acció per la qual la búsqueda d’objectius es duu a terme per més d’una persona. S’ocupa de la provisió dels béns públics a través de la colaboració de dos o més individus i l’impacte de les externalitats en el comportament de grup.
 
 L’acció col·lectiva pressuposa algunes condicions:
 1) Primer, la pròpia existència d’un conjunt d’individus, que comparteixen un cert interès, objectiu, o necessitat.
 
 2) En segon lloc, ha de ser possible per a cada individu escollir entre participar o no en una activitat, encaminada a satisfer l’objectiu o necessitat de tot el grup.
 
 3) Tercer, el resultat o producte de l’acció col·lectiva no pot ser disfrutat de forma exclusiva per els que han participat en la seva consecució. El resultat que comporta una acció col·lectiva es conceptualitza en un bé públic. Així donc, el producte de l’acció col·lectiva no permet exclusivitat en la seva oferta: un cop produït, tots els individus que tenen necessitat o interès poden beneficiar-se’n." " 4. El procés polític
 4.1. La cultura política
 4.1.1. Concepte de cultura política
 És el conjunt d’activitats i orientacions sobre les quals es recolza un sistema polític. Això vol dir que existeixen entre els individus una sèries d’orientacions i actituds que donen recolzament al sistema polític: són formes de veure les coses. 
 
 4.1.2. La socialització política 
 Procés mitjançant el qual s’adquireixen aquestes percepcions i orientacions (cultura política), i en ells participen diferents tipus d’agents. 
 
 Agents de socialització importants:
 1) Família: incideix sobre els individus i sobre el seu posicionament.
 2) Educació: alhora de garantir coneixements també és un agent de socialització política.
 3) Els mitjans de comunicació: per exemple el diari, televisió, ràdio, internet. 
 
 4.1.3. L’estudi de la cultura política
 Va fer un salt equitatiu amb el desenvolupament de les tècniques quantitatives: els models d’estudi es basaven en questionaris molt amplis, i es necessitaven suports informàtics. Aquest sistema funciona a través de la informàtica (p.e. enquestes). Els aparells metodològics modern de l’anàlisi els creen Almond i Verba (The civic culture: desenvolupa el model metodològic actual en l’anàlisi de la cultura política). 
 
 4.2. Eleccions i sistemes electorals
 4.2.1. Funcions de les eleccions
 Les eleccions suposes el reconeixement de la voluntat popular en el sistema polític i obren l’accés en llibertat al poder institucional i al seu exercici. Constitueixen una pràctica sustancial i cosustancial de les democràcies. Són un dels elements dominants del procés polític, on el ciutadà la ciutadana, en la seva condició d’elector, desempenya un dels rols fonamentals com a actor polític. 
 
 16 Són funcions:
 1) Generar participació
 " a) Expressar en vots les preferències polítiques del electorat.
 " b) Escollir entre programes polítics diferents
 " c) Exercir influència política.
 
 2) Produïr representació
 " a) Seleccionar i escollir elits polítiques i als seus líders.
 " b) Otorgar un mandat representatiu fonamentat sobre una base electiva.
 " c) Reflexar el pluralisme de la societat en la base de les institucions polítiques.
 
 3) Proporcionar govern
 " a) Crear un recolzament polític que sustenti el govern.
 " b) Crear una oposició parlamentària que controli al govern.
 " c) Establir l’orientació general de les polítiques públiques.
 
 4) Oferir legitimació.
 " a) Contribuir a la socialització política i a la formació de la cultura política del electorat.
 " b) Establir comunicació política mitjançant la interacció entre la opinió pública i l’elit política.
 " c) Legitimar el sistema polític, el sistema de partits i el govern. 
 
 4.2.2. Concepte de sistema electoral" És un conjunt de principis, normes, regles, procediments tècnics entrellaçats entre sí, i legalment establerts, per mitjà dels quals els electors expressen la seva voluntat política en vots a la vegada que aquests es converteixen en escon o poder públic.
 
 És un instrument situat entre les preferències polítiques dels votants, reflexades en els resultats electrorals i en la seva concreció en les institucions polítiques.
 
 4.2.3. Els components dels sistemes electorals
 Els sistemes electorals son uns elements que converteixen en representació els vots dels ciutadans. No son inocus, generen efectes, que han estat previstos prèviament (se sap els efectes que poden tenir, aproximadament, i quin tipus de partit pot sortir guanyant). Els components dels sistemes electorals són:
 " a) La circumscripció electoral.
 " b) La forma de la candidatura.
 " c) La forma de votació (de vot).
 " d) La barrera efectiva i barrera legal.
 " e) Les fòrmules electorals." 
 Abans només es fixaven en la fòrmula electoral, i ar en l’aplicació de tots els elements conjunts dels sistemes electorals i les eleccions. Així, encara que la fòrmula sigui proporcional, si algún dels altres elements introdueix una fòrmula molt rígida, podem tendir a un sistema proporcional.
 
 4.2.3.1. Circumscripció electoral
 És la unitat bàsica d’electors a la qual se li assigna un nombre d’unitats de representació, de representants (un nombre d’electes). Normalment coincideix amb una estructura territorial existent, es basarà o coincidirà amb una determinada demarcació territorial, però podria tenir una altra estructura. Per exemple, la circumscripció bàsica a Espanya és la provincia.
 
 Es classifiquen en funció de la magnitud, que és el número d’electes que es trien. N’hi ha dos tipus:
 
 1) Uninominals: es tria un sol electe. 
 2) Plurinominals: es tria més d’un. 
 
 La circumscripció és un dels elements més importants en el sistema electoral perquè desenvolupa conseqüències importants vinculats a la proporcionalitat. Una magnitud baixa sempre, o gairebé sempre, ens portarà cap a un sistema majoritari, i en canvi, com més gran sigui la magnitud, més probable és que el sistema funcioni de forma proporcional si la resta d’elements són congruents amb aquest sistema. 
 
 És molt important perquè és un element de configuració del resultat final, i també de la proporcionalitat.
 17 
 Es considera que a partir de cinc candidats a triar comença a ser un sistema proporcional. 
 
 Efectes que busquen modificar els resultats electorals a partir d’un determinat diseny de la circunscripció electoral:
 
 1) Malapportionment: efecte que busca que algunes circunscripcions estiguin sobrerepresentades, i d’altres subrepresentades. No hi ha una relació proporcional entre l’electe i el nombre d’electors. 
 
 2) Gerrymandering: efecte que busca dificultar un determinat resultat per part d’un partit polític. Es tracta de posar els límits territorials per aconseguir que un partit aconsegueixi bons resultats i un altre uns de no tant bons. 
 
 4.2.3.2. Forma de candidatura
 En les circunscripcions uninominals només tindrem una candidatura, però en les plurinominals en podem tenir més d’una. Normalment funcionen en sistemes de llistes. Els fonamentals son aquests:
 
 " " " a) Llistes tancades i bloquejades: el partit polític o candidatura extableix un determinat" conjunt de noms i els ciutadans no podem establir cap modificació. És la llista habitual de les" eleccions al congrés dels diputats, parlament català, i en els municipis més grans de 250 habitants.
 
 " " " b) Llistes tancades i no bloquejades: son llistes on el partit/cap de candidatura ha establert" una serie de noms però l’elector pot introduïr modificacions, normalment referents a l’ordre dels" electes. Votes la candidatura d’un determinat partit polític però pots escollir l’ordre. 
 
 " " c) Obertes: son els individus qui trien, lliurement, qualsevol candidat de qualsevol partit polític." Aquesta és la forma d’escollir el Senat a espanya.
 
 4.2.3.3. La forma de votació, la forma de vot
 Estem parlant de com podem votar als individus. 
 Opcions:
 " a)Un sol vot a un candidat,
 " b) Un sol vot a una llista
 " c) La possibilitas de triar tants candidats com electes hagi de sortir,
 " d) Reduïr el número de vots respecte el total (sistema “Panachage”: que dona una certa possibilitat " de representació a la minoria).
 " e) Un vot preferencial en una llista tancada i no bloquejada
 
 4.2.3.4. Barrera efectiva i barrera legal
 1) Barrera mínima o barrera legal: condició mínima en que ha de concorrer un partit o una candidatura per poder accedir al repartiment d’escons. A tote les eleccions és un 3% menys a les municipals, que és un 5%.
Serveix per evitar la fragmentació parlamentaria, o que aquesta s’incrementi. 
 
 2) Barrera efectiva: el percentatge real a partir del qual les candidatures no perceben, no reben escons. És el percentatge o número real de sufragis necessaris per accedir al repartiment. Estem parlant d’on es va quedar el darrer que va obtenir representació. És semblant a la nota de tall, diguéssim que és la nota de tall d’un partit polític. 
 
 4.2.3.5. Fòrmules electorals
 Una fòrmula electoral és un mecanisme, un instrument aritmètic que fa possible traduïr els vots en unitats de representació, en escons. 
 
 Dos tipus:
 1) Fòrmules proporcionals: són aquelles que tenen per objectiu traslladar a la institució les diferents sensibilitats existents en una societat. Busquen poder traslladar de la societat a la institució les difrents visions ideològiques que puguin existir.
 
 " " " a) Quocients (divisions) : el sistema d’hondt. És una fòrmula electoral proporcional que assigna" escons a partir d’un sistema de quocients decreixents. És la fórmula en gairebé tots els sistemes" espanyols. 
 18 
 
 
 " " " 
 Es divideix el nombre de vots del partit tants cops com escons hi hagi a repartir. Li assignem els" escons als quocients majors.
 
 
 " " b) Cuotes: el sistema hare. Una cuota és una part o porció fixa i proporcional de un tot. La seva" fòrmula és la següent: V/E = Q 
 
 Dins les fòrmules proporcionals, n’hi ha moltes altres, com per exemple, les que van modificant el número divisor. I pel que fa a les fòrmules de hare també hi ha varietat en funció d’autors, que fan variar la cuota. 
 
 2) Fòrmules majoritàries: n’hi ha dos tipus, i busquen la identificació d’un guanyador." " " " a) Fòrmules de majoria simple: impliquen que aquell que obté un major nombre de vots és escollit.
Aquests sistemes són els típics que podem trobar, per exemple, al Regne Unit.ç" 
 " " " " " " " " b) Fòrmules de majoria qualificada: es necessita una majoria reforçada, i molt habitualment ha de ser la majoria absoluta. Normalment, la majoria absoluta és la meitat més u (en ciència política" s’utilitza una fòrmula consistent en dividir el número total de vots entre dos i escollir la meitat més u.
S’agafa el número sencer posterior en cas que apareguin decimals). Requereixen d’un mecanisme d’actuació conjunta, ja que la majoria absoluta pot no produïr-se en una primera votació, i entren en funcionament els anomenats sistemes “segona volta”, o “ballotage”, que implica que es produeixi una segona votació, a la que poden accedir només les dues candidatures o candidats més votats, o les que hagin obtingut un determinat número de vots.
 
 4.2.4. Tipus de sistemes electorals
 La seva lògica respon a la fòrmula electoral. És molt semblant.
 
 1) Sistema Majoritari: les que volen determinar un guanyador. Tendeixen a identificar-ne un, i qui guanyi obté el 100% de la representació. Però pot passar que tinguis solament un 30% dels vots i obtinguis el 100% de representació, perquè la resta de vots (aquest 70%) no obté representació. En aquest sistema de partits hi acabarà havent una tendència al bipartidisme. Això es coneix com a Llei Duverger. Però si la societat és plural, és molt possible que aquell sistema electoral acabi sent posat en dubte. 
 
 2) Sistema Proporcional: normalment el guanyador no serà un guanyador tant clar, i possiblement acabarà havent més partits, amb poca represenació. Així la gent vota al seu partit. La tendència és contrària al Sistema majoritari, ja que implica l’existència de més de 2 partits. Si hi ha molta pluralitat, per això, ens portarà a acords entre els partits." 
 4.2.5. Principis representatius i components
 4.2.5.1. Condicions per a exercir el dret de vot
 Cos electoral/Electorat: la totalitat de ciutadans/e que, complint uns requisits jurídics, poden votar.
 
 Quan un ciutadà o individu pot votar no implica que ho faci, i depén de la seva voluntat indivitual. Aquí es distingeix:
 19 1) Elector: persona capacitada per votar.
 2) Votant: elector que exerceix efectivament el dret de sufragi.
 3) Vot en blanc: l’elector exerceix el seu dret de vot pero refusa la elecció de representants votant en blanc. 
 
 Tipus de sufragi:
 1) Actiu: dret a ser elector.
 2) Passiu: dret a ser elegible.
 
 Requisits generals:
 1) Requisits positius: capacitats legals positives que l’elector ha de reunir.
 2) Incapacitats: capacitats legals negatives que impedeixen al ciutadà formar part de l’electorat.
 
 Llistes electorals/Cens electoral: el registre públic on consten escrits tots els electors, és a dir, els ciutadans amb dret a vot.
 
 Caràcter de les eleccions:
 1) Municipals: locals
 2) Autonòmiques: denominades estatals en països federals, regionals, o cantonals.
 3) Generals: també anomenades federals, legislatives o estatals.
 4) Supraestatals: el cas de les eleccions europees. 
 
 4.2.5.2. Etapes del procés electoral
 1) La convocatòria de les eleccions inicia el procés.
 
 2) Després d’haver fixat una data per a la celebració de les eleccions, s’obre el plaç de presentació de candidatures, i es proclamen oficialment els candidats.
 
 3) Es disputa la campanya electoral, es designen els membres de les meses electorals i s’acrediten representants de les candidatures. Pot haver-hi un día de reflexior, l’anterior a les eleccions, on no es por fer propaganda o solicitar el vot.
 
 4) Es fan les eleccions, i es realitza l’escrutini o recompte de vots en les meses electoral. L’abstenció és el conjunt d’electors que no ha votat. Del total de vots emesos (computats), es consideren vàlids aquells que s’ajustin als requisits exigits, i nuls els que n’incompleixin algún. En la normativa espanyola es consideren vàlids els vots en blanc.
 
 5) Després de l’escrutini, es proclamen els resultats provisionals i s’obre l’etapa del contenciós electoral per presentar impugnacions i resolució de recursos. Finalment, es procedeix a la proclamació oficial dels resultats de les eleccions i dels candidats electes.
 
 5. Les institucions de govern
 5.1. Les formes de govern i el parlament
 Mode en que cada país o estat ordena el seu sistema polític i es concreta entre l’executiu i el legislatiu. " 
 5.1.1. Elements de les formes de govern: conceptes bàsics
 1) Executiu: acumula la capacitat de govern, es el Govern. 
 " a) Monista: el cap d’estat i el cap de govern es un mateix individu
 " b) Dualista: hi haurà dues figures. Cap d’estat i gap de govern (primer ministre, president de" " l’executiu)." " 2) Legislatiu: Han anat prenen importància convertint-se en el centre del sistema polític. Es allà on s’ubica la sobirania nacional, allà on els individus estem representats. Es el Parlament. " Funcions: 
 " a) Idea representativa 
 " b) Elaboració de les lleis, legislar. 
 " c) Control de l’executiu. 
 " 20 Tipus: 
 " " " " a) Unicameral: 1 cambra
 b) Bicameral: 2 cambres. Cambra alta i cambra baixa (sistema relectura) o bé una d’elles es" l’encarregada de la representació territorial. Configurar l’estat combinant les dues voluntats de la representació de sensibilitat ideològica i la representació territorial." 
 5.1.2. Presidencialisme
 Model que històricament esta lligat a les primeres repúbliques. L’exemple clàssic seria els EEUU." L’element articulador serà una interpretació estricta de la separació de poders." 1) Característiques:
 " a) Una sola figura que te la naturalesa de cap d’estat i cap de govern, per tant l’individu acumula " bastant poder. 
 " b) Legitimitat directa i separada del cap d’estat i de govern, se’l vota de forma independent i diferent.
" Sovint fins i tot, sense coincidir de mandats del que pugui ser el legislatiu. 
 " c) No hi ha relació entre executiu i legislatiu
 " d) No hi ha confiança ni reaprovació
 " e) Limitació de mandats, es pot presentar x vegades consecutives" " 2) Dificultats:" Possibilitats de coexistència, es a dir, que el parlament sigui d’un partit polític diferent (tendències ideològiques diferents) al del president. Implica flexibilitat, no votaran disciplinàriament pel vot, pot haver negociació. Funciona a partit de la negociació individual per aconseguir la majoria necessària, de no ser així es trobaria en situació de colapse." " 3) Condicions d’ajuda pel funcionament:
 " a) Societats poc fragmentades (que no existeixin molts partits amb similar força) i poc pol·laritzades " (que no estiguin molt allunyats els uns dels altres)
 " b) Bipartidisme, certa capacitat d’alternança en el govern. Ajudarà als acords de manera que no " faran canvis molts radicals." 
 4) Avantatges:
 " a) Doble legitimitat, l’elecció directa, son els ciutadans qui decideixen quan volen. 
 
 5.1.3. Parlamentarisme
 Fa referència a relació entre legislatiu i executiu: 
 
 Característiques:
 1) No hi ha una separació estricte, sinó que es produeix una divisió més interdependent. 
 
 2) Històricament es vincula al trànsit de les monarquies cap a les monarquies parlamentàries. 
 
 3) La lògica d’aquesta interelació es fonamenta en que normalment l’executiu és derivat del legislatiu, és votat pel legislatiu (els membres del parlament voten un govern, un president). Normalment el que fan els ciutadans és votar un legislatiu: en una assemblea constituent inicial es tria a l’executiu en la forma en què cada estat hagi previst aquesta elecció. 
 
 4) Tindrem:
 " a) Cap d’estat: normalment és simbòlic, acumula poques funcions, o pràcticament cap.
 " b) Cap de govern: President, acompanyat dels Ministres: És un primer entre iguals. El President és " el primer, acompanyat de Ministres, que són iguals. Expressa la relació entre el Cap de Govern i la " resta d’elements. 
 
 21 5) L’executiu gaudeix d’una legitimitat derivada, ja que el poble no l’ha votat, sino ha sigut el legislatiu, i el poble ha votat al legislatiu. La majoria parlamentària és la que determina qui hi haurà al govern. 
 
 6) Hi ha una confiança entre legislatiu i executiu: s’entén que durant l’existència d’aquell executiu, en el legislatiu es manté una confiança cap a aquell govern. 
 " a) Conseqüències positives: Dóna molta estabilitat.
 " b) Conseqüències negatives: Pot arribar a passar que el Parlament, que el legislatiu, perdi" " rellevància política. 
 
 Mesures que permeten verificar si l’executiu té la confiança del govern:
 1) Cuestió de confiança: l’executiu planteja al legislatiu si té la seva confiança.
 2) Moció de censura constructiva
 
 Ciutadania -> Vota un legislatiu -> I legislatiu -> Vota un executiu
 
 5.1.4. Formes mixtes
 Són sistemes que no es poden considerar ni presidencials purs, ni parlamentaristes purs. Per tant, normalment, es parla de: semiparlamentarisme, i semipresidencialisme. 
 
 
 5.2. L’organització territorial
 Parlem de quina seria la dimensió territorial de l’estructura de l’estat: com s’estructura territorialment un estat.
 
 Estats unitaris 
 Estats confederals 
 1) Estats unitaris: hi ha un sol centre de poder polític que s’extén a tot el territori. Els primers grans regnes van tendir a fer estructures molt centralistes, i poc a poc això ha anat disgregant-se. Tots els poders de l’estat es trovaben molt centralitzats en unes determinades estructures, determinades en un centre polític (i no necessàriament geogràfic). Aquest model va començar a posar-se en dubte per:
 " a) Eficiència i eficàcia: es considera que les polítiques públiques funcionen millor si aquestes es " decideixen en un territori proper al d’aplicació. És una manera d’adaptació a la diversistat de" " necessitats que poden existir en un territori. A més, els ciutadans cada cop exigeixen més" " peculiaritats, i el fet d’estar més a prop fa més receptius aquestes reivindicacions. Tot i això," " a dia d’avui, tècnicament, això és solventable.
 
 " " " " " " b) Caràcter polític i ideològic: els factors que van afavorir: 
 " i) Acomodació d’identitats nacionals: manifestaven la voluntat de tenir més capacitat de" " decisió.
 " ii) Millora de la qualitat democràtica: hi ha una tendència a pensar que les unitats més" " petites poden millorar la qualitat democràtica. Fan més senzill, viabilitzen el control ciutadà, " al tenir un representant o gobernant més a prop.
 
 " " " " " " " " " c) Principi de subsidiarietat (Es pot vincular amb les dues primeres): originàriament neix en el dret comunitari, en el sentit oposat al que normalment pensem que funcionava. Pel que fa a la UE, era un principi que funcionava per protegir la sobirania dels estats: era un principi de resitència i de" protecció: tot allò que pugui fer un estat, que no ho faci la unió. Resumint, disposa que: un assumpte ha de ser resolt per la autoritat (normativa, política, o econòmica) més pròxima al objecte del" problema. Aquests processos normalment reben el nom de devolution, perquè es considera que estan donant competències als territoris que ho mereixen.
 
 Hi ha dues vies per fer el trànsit de competències:
 22 " " " " " " " " i) Desconcentració: no té conseqüències polítiques: trànsit de capacitat administrativa," majoritàriament. La decisió igualment es pren en un centre, però hi ha una sèrie" d’estructures que tenen capacitat de decidir. Per exemple: a BCN, és el cas dels" Districtes.
 " " ii) Descentraliztació: trànsit de capacitat política, sí que té conseqüències. No estem movent només la capacitat d’aplicar, sinó que també movem la capacitat de decidir. 
 
 " " 
 
 2) Estats confederals: és una unió d’estats, que conserven la seva sobiranía, però que es regeixen per determinades lleis comunes, cedeixen competències a un centre. S’articulen esencialment a partir de la duplicació de 3 capacitats bàsiques:
 " a) Capacitat normativa
 " b) Capacitat executiva
 " c) Institucions pròpies 
 
 Sempre s’articularà passant perquè hi hagi institucions pròpies en els ens territorials i els centrals, i el mateix en relació a la capacitat normativa i executiva. És a dir, que hi haurà d’haver institucions diferenciades per els ents territorials i el centre. Aquesta situació no sol ser pacífica, i caldrà mecanismes que actuin devant de la situació per esclarir-la davant dubtes que hi puguin haver. 
 
 Normalment, en normes, de com a mínim, rang de llei, o textos particularment bloquejats, tindran un espai de distribucions competencials, que tindran una estructura funcional i territorial: una determinada cosa en un lloc. Hi ha dues llistes:
 " a) Llistat amb el que ha de fer el centre
 " b) Llistat amb el que ha de fer la perifèria
 
 En funció de com s’estructurin les llistes, de les competències que atribueixin, l’estat serà més unitari, o més confederal. 
 
 Un altre dels elements que tindrà un estal descentralitzat: normalment tindrà un sistema bicameral amb una càmera de representació territorial. 
 
 Hi ha un mecanisme de control del govern, que en cas de conflicte, determina qui és el competent en la matèria.
 
 Dintre d’aquests estats descentralitzats hi ha dos models:
 " a) D’estructura simètrica: totes les estructures territorials tindran la mateix capacitat de" " representació.
 
 " " b) D’estructura asimètrica: existiràn diferències entre els territoris, alguns tindràn major o menor capacitat. 
 
 " Que sigui una o altra depèn d’una questió política, de pacte bàsicament. 
 
 Dificultats d’aquests models:
 " a) D’harmonització de conflictes: són complexos i difícils d’establir. 
 " b) Definició dels espais competencials: hi haurà dificultats tèniques però també polítiques. 
 
 
 
 " 23 5.3. El govern i les polítiques públiques" Parlem del màxim responsable.
 " El govern no es l’únic actor en les polítiques públiques. El govern no ha anat perdent poder, sinó que cada vegada s’han anat fent línies d’estudi que demostren que altres actors que poden tenir la mateixa capacitat." Existència d’un poder executiu i d’un sistema dualista. Pel que fa a l’estructura, es diferencia en funció del estatus que tenen els membres d’aquell govern. El mes habitual es –primus inter pares- entre iguals. El president té capacitats particulars que el diferencia i la resta dels membres del govern (ministres) son iguals entre ells. El president pot cessar o assignar membres del seu govern. El govern no constitueix un òrgan col·legiat, sinó que rebrà encàrrecs de un primer ministre o del president. La legitimitat absoluta recau en el president. La capacitat de decisió rau en el president i els secretaris formaran part de l’administració.
Segons la seva configuració:
 
 1) Monocular: (un sol partit) " 2) Coalició: La coalició implica la existència de almenys dos grups polítics en el govern que es distingiran en dues qüestions:
 " a) Numèrica: 
 " " - Mínimes guanyadores: membres necessaris o imprescindibles per obtenir la majoria.
 " " - Sobre dimensionades: algun grup no seria imprescindible. Generen problemes de" " " funcionament." " 
 " b) Ideològica:
 " " - Homogènia" " " - Heterogènia" " Max Weber:
 Analitza l’estructura de la formulació de l’administració pública en determinats moments històrics. Detecta unes característiques particulars i que hi ha una sèrie de condicions prèvies:" " 1) Condicions prèvies:" - Economia basada en l’intercanvi de diners (monetària)" - generació d’excedents" - societats amb estructures molt grans
 " " 2) Característiques burocràcia weberiana
 Estructura articulada a partir de la distribució de funcions" - A partir de normes i textos legals" - Protocolarització per escrit i tramitació" - Aprenentatge especialitzat i professionalitzat" - Dedicació al càrrec " - Existència d’una reglamentació general i abstracta" " A partir d’aquestes condicions i característiques es construeix un sistema on cada individu te atribuïdes unes funcions pròpies, i per tant serà una garantia de que aquests tindrà unes capacitats sobre aquella funció. A més, tot el que ha de fer cadascú estarà recollit en una norma. Hi ha tot un procediment que queda molt marcat i que no es pot passar per alt. Implica que hi ha capacitat en els individus de reconèixer la falta d’aquest procediment o protocol. No es pot resoldre de pla. Els funcionaris han après específicament per fer la seva feina (oposicions). Darrera de la reglamentació abstracte hi ha el principi d’igualtat, on no es facin particularitats. No es discrimina a ningú, es tracta a tothom per igual. Que l’atenció a la diferenciació no discrimini a ningú no es un tema menor, i serà una qüestió molt difícil de dur a terme. Aquest model va fer possible un canvi important en la relació de l’estat i l’individu i la predilecció de les conseqüències d’uns determinats fets o conductes. Dona unes alternatives de funcionament.
24 ...