Llenguatge i tècnica de la imatge i el so (2017)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Publicidad, Relaciones Públicas y Marketing - 1º curso
Asignatura Llenguatge i tècnica de la imatge i el so
Año del apunte 2017
Páginas 22
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1: Comunicació, publicitat i periodisme audiovisual La principal diferència entre comunicació, publicitat i periodisme audiovisual, són els objectius que tenen. Encara que els tres utilitzin l’audiovisual com a llenguatge, la seva intenció és molt diferent: − Comunicació: Entretenir − Periodisme: Informar − Publicitat: Convèncer i persuadir Totes utilitzen la història com a vehicle per aconseguir els seus objectius i expliquen histories narratives per aconseguir-ho.
1. Publicitat audiovisual El format més habitual de la publicitat audiovisual és l’espot publicitari, que en poc temps, intenta persuadir al públic amb un bé o un servei. Existeixen altres formats, però són menys importants i tenen menys freqüència. L’espot publicitari té dues característiques que són fonamentals i que apareixen de manera continuada: − Emocional Exemple: EL MILLOR PREMI ÉS COMPARTIR-LO, loteria nacional (2014) L’espot explica una història cinematogràfica (de ficció). És una pel·lícula de curta duració, a més de ser de ficció, és emocional. La història s’utilitza perquè és el vehicle perfecte per expressar emocions, no per vendre un producte. És a dir, la història que ens expliquen esta dirigida a emocionar-nos més que a informar-nos. A més, perquè l’espot sigui més emocional, el publicista utilitza de manera molt hàbil el recurs de la música extra diegètica, la música sona tota l’estona amb major o menor intensitat.
Quan l’home surt a la televisió s’abandona el recurs cinematogràfic (anunci com si fos una pel·lícula) i es dona una imatge falsejada del que seria la imatge d’una notícia en un telenotícies.
En definitiva, la publicitat recull recursos molt propis del cinema amb un altre objectiu, comprar allò anunciat.
− Espectacular Exemple 1: COMPARTEIX FELICITAT, Coca-Cola (2015) En aquest espot la característica fonamental és el recurs d’allò espectacular. L’objectiu d’aquest anunci no és informar sobre la beguda, sinó que explica una història dirigida a allò espectacular. Aquí és més espectacular que emocional, però segueix sent cinematogràfica.
La publicitat, molt sovint acudeix a allò emocional i espectacular perquè són recursos molt útils per captar l’atenció de l’espectador de manera molt ràpida.
Exemple 2: BERLANGA, Metges sense fronteres (2010) El protagonista és un senyor gran amb una mirada molt tendre. Com auto relat audiovisual allò que fa és augmentar el missatge per donar emotivitat. L’ús de la música està molt pensat, la música va dirigida a tocar la fibra de l’espectador, però a vegades la veu sona per sobre d’ella. La música és extra diegètica, en canvi, la veu és diegètica. Tot l’espot està dirigit a l’emoció, de manera molt discreta i sense recórrer a allò espectacular.
2. Periodisme audiovisual La principal intenció del periodisme audiovisual és informar de la manera més objectiva possible d’uns determinats fets que han succeït independentment del periodisme. La realitat en el periodisme és més intensa perquè informa d’uns fets que han succeït.
El relat periodístic és molt més auster que la publicitat, ja que busca l’objectivitat i la veracitat. Això ho trobarem en diferents formats audiovisuals, com por exemple el telenotícies (programa televisiu compost per diferents notícies), els reportatges (format molt habitual). Aquests dos tenen en comú explicar fets de l’actualitat.
Exemple: Reportatge, canal: La primera “La realidad velada” informe setmanal.
Reportatge sobre el llançament de míssils a Corea del Nord, 2016.
En aquest exemple s’utilitzen les característiques del llenguatge audiovisual periodístic: • Imatge austera • Combinació de diferents fonts d’informació. D’aquesta manera dóna imatge de pluralitat, perquè fa una combinació de diferents opinions. És a dir, aquesta combinació dóna la impressió de donar diferents opinions dels diferents agents que participen.
• Ús del so, de la veu. La veu reportera és extra diegètica, però hi ha moments en que és intradiagètica, com al final.
El reportatge no menteix, però utilitza molt bé els recursos audiovisuals, com per exemple quan al final la reportera parla directament a la càmera.
Les característiques del periodisme audiovisual són: diferents fonts, imatge d’arxiu, imatge in situ, ús de la veu extra diegètica i l’entrevista a experts.
3. Comunicació audiovisual La seva principal funció és la d’entretenir.
Tema 2: Intencionalitat de la mirada Mínimes expressions de l’espai audiovisual: • Quadre o frame: És la delimitació física on s’enregistra una imatge, per tant s’obvia allò que el fotògraf no vol.
• Camp: Allò que finalment es decideix afegir a la fotografia. És allò que apareix dintre del frame. L’espai és bidimensional però l’espectador el percep tridimensional gràcies al moviment intern/extern i a la profunditat.
• Fora de camp: Tot allò que es deixa fora de la fotografia. És un concepte que no només fa referència a la imatge, sinó també a l’àudio.
Frame Camp Fora de camp Usos del fora de camp: • Com a censura o suggeriment • Per generar incertesa, misteri, intriga o tensió • Com a sorpresa • Efecte amplificador d’una acció. A vegades allò que no veiem ens ho imaginem més espectacular o contundent • Com a sinècdoque • Per deixar un espai per a que l’espectador projectiu les seves expectatives i els seus pensaments i sentiments A més, el crític de cinema Noël Burch va distingir sis zones diferents del fora de camp: I.
A l’esquerre del quadre II.
A la dreta del quadre III.
A dalt del quadre IV.
A baix del quadre V.
Darrere del quadre, normalment conté un decorat o una localització VI.
Davant del quadre, “la quarta paret”, la que separa l’espai diegètic del públic.
Alguns realitzadors decideixen trencar aquesta “paret” fent que els personatges es dirigeixin directament a l’espectador, per recordar-li que està veient una pel·lícula, en comptes d’un fragment de vida.
Depèn de com enquadrem un vídeo o una imatge podem transmetre un missatge o un altre. I, ometent part de la imatge (fora de camp) podem arribar a enganyar a l’espectador.
Per tant, ser capaç de transmetre de forma honesta allò que estem veient és complicat.
Tema 3: Composició Hi ha tres components bàsics: • Sentit comú: Com ho posem? Depenent del que vulguem transmetre utilitzarem uns plans o altres. Això no ve imposat per cap teoria o regla, sinó que es decideix gràcies al sentit comú.
• Sensibilitat estètica: És una cosa innata, depèn del tarannà de cadascú.
• Aspectes tècnics: − Format: És com el quadre, el frame. És el punt de partida, què omplim? − Punt de vista: A quina alçada enquadrem. Aquesta variarà en funció del que es vulgui transmetre.
§ Zenital: Vista aèria de l’escena amb la càmera paral·lela al terra.
Mostra un pla contrapicat extrem § Picat: La càmera està situada per sobre de la mirada del personatge, mirant cap avall. S’utilitza per minimitzar la importància al personatge.
§ Normal: És horitzontal a l’ull humà, és a dir, la càmera està dirigida en línia recta cap al subjecte.
§ Contrapicat: La càmera està situada per sota de la mirada del personatge, mirant cap amunt. S’utilitza per maximitzar la importància al personatge.
§ Nadir: La càmera està situada completament sota l’acció.
Serveix per mostrar un pla contrapicat extrem.
− Tipus de pla: § Pla detall: Més referit a objectes que a persones, enquadra una Apel·len a les emocions figura concreta de molt a prop.
§ Primeríssim primer pla: Enquadra el rostre del personatge.
Serveix per descriure emocions i estats d’ànim.
§ Primer pla: Mostra les espatlles i el cap de la figura. Expressa proximitat.
§ Pla mitjà: El personatge apareix enquadrat des de la cintura fins al cap. Això permet percebre els moviments dels braços i les mans.
L’enquadrament coincideix amb la mirada de l’espectador.
Contextualitzen l’escena § − Pla americà: Mostra la figura humana des dels genolls fins al cap. Dóna més importància a la figura que a l’escenari.
§ Pla general: No enquadra la totalitat de l’espai, però la visió de l’escenari segueix sent àmplia.
§ Gran pla general: Recull la totalitat del paisatge, decorat o escenari ampli en el que es desenvolupa l’acció.
Disposició dels elements: § Centrada: En mig del frame.
§ Regla dels terços: Implica dividir l’escena en una quadrícula de nou parts equivalents, on els quatre punts d’intersecció de les seves línies representen els millors llocs per col·locar el subjecte dintre del quadre i organitzar una composició atractiva i ben equilibrada.
§ En diagonal: Subdividir el frame per crear dues zones amb una diagonal imaginària. Es creen dues zones de tensió en un mateix frame.
§ Triangular: Tracta d’rodenar els elements a destacar amb aquestes formes geomètriques (triangles).
§ − Divisió simètrica.
Tractament de la llum: Sense llum no hi ha imatge § Qualitat: • Llums suaus: • Llums dures: Les ombres es pronuncien amb molta duresa § Quantitat: S’ha de saber treballar amb la molta o poca llum que es tingui.
§ Direccionalitat: D’on procedeix la font de llum respecte la ubicació de la càmera. Normalment aquesta direccionalitat la controlem nosaltres.
− • Zenital: Totalment des d’amunt • Lateral: 90º • Contrapicada: Típica llum de les pel·lícules de terror To i textura: És intrínsec al subjecte. Des del punt de vista de la imatge, la textura té la seva transcendència gràfica. Segons com il·luminem les escenes, aquesta textura incrementarà o disminuirà. La textura és la qualitat de les superfícies, és la qualitat pròpia d’un subjecte. Hi ha superfícies que no tenen textura (marbre). En superfícies que si tinguin textures, il·luminar-les pot tenir una repercussió gràfica important.
− Recursos tècnics propis de la imatge: § Profunditat de camp: És molt rellevant perquè és un concepte que només apareix amb el món de la imatge, ja sigui en moviment o fixe. És l’espai nítid que queda per davant i per darrere de l’objecte o el pla enfocat. Quan nosaltres enquadrem, haurem de decidir on enfoquem. A partir d’aquí puc decidir que estigui enfocat o desenfocat. És un recurs per guiar a l’espectador al punt més important.
• Molta: Enfoco molts elements, es vol donar més informació.
• Poca: Enfoco un sol element, es vol donar menys informació.
La profunditat de camp està determinada per tres factors: § • La distància entre la càmera i el subjecte • La distància focal • L’obertura del diafragma Moviment: És important escollir si treballem amb imatges fotogràfiques o si treballem amb imatges videogràfiques.
Si utilitzem imatges fotogràfiques, és a dir, imatge fixe, es pot utilitzar la tècnica de congelar el moviment. Una tècnica que també es pot utilitzar és la borrositat (velocitat lenta). Els efectes visuals també poden ser impactants. En l’esport el moviment congelat s’utilitza molt. A les imatges de vídeo, a part d’allò que es pot registrar, també es pot dur a terme una post- producció que permetrà modificar el moviment. Amb les imatges en moviment, es pot aconseguir un impacte emocional amb més facilitat.
− Instant decisiu: És l’instant d’accionar la càmera, el botó. En el món del vídeo és molt més senzill. Es pot registrar molt material i després fer una tria. En la imatge fixa, és més complicat, ja que el disparador dura una mil·lèsima de segon, per tant, l’instant decisiu s’ha de rumiar més.
Henri Cartier Bresson, dóna el pas al món del documental. Ell diu que només hi ha un instant en que tot quadra i on es donen dues coses.
Primer, una perfecte organització dels elements del frame que jo he triat (ordenar la composició). Segon, la significació d’un fet. De totes maneres, és una teoria qüestionable.
Tema 4: Procés de formació d’una imatge Als inicis, la imatge es creava gràcies a la cambra fosca. Al 1839 van haver-hi les primeres imatges registrades.
Aquí s’hi posava un suport per gravar la foto, com cel·luloide, vidre...
Càmera estenopeica o pinhole (càmera fosca) Si el diafragma de la cambra fosca és més gran, la imatge tindrà més llum; en canvi, si el diafragma és més petit, la imatge tindrà menys llum.
Un altre element que influeix quant a la llum és el temps d’exposició. Quant més temps d’exposició, més llum tindrà la imatge; en canvi, quant menys temps d’exposició, menys llum tindrà la imatge.
Actualment, un mecanisme que calcula el temps que ha d’estar obert el diafragma (per tant, el temps d’exposició) és l’obturador.
Procés de fotografia 1. Enquadrar: Es fa a través del visor. N’hi ha dos tipus: A. Directe: El que es veu a través del visor i la imatge final no coincideixen 100%.
B. Reflex: El que es veu a través del visor i la imatge final coincideixen. Amb aquest visor hi ha un error anomenat error de paral·lelatge; significa que, en teoria, allò que veiem pel visor no és el mateix que allò que fotografiem, ja que visor i òptica no estan a la mateixa alçada. Aquest problema es resol gràcies al mirall que ve incorporat a les càmeres reflex, que ens permeten veure exactament allò que enfoca l’òptica.
Directe Reflex 2. Enfocar: Hi ha diferents tipus d’objectiu i de càmeres: A. Càmera reflex full frame (sensor 35x24mm) B. Càmera reflex comuna (sensor 23x15mm): Reflex – mirall que soluciona l’error de paral·lelatge a. Normals: La distància focal és més o menys igual a la diagonal del sensor.
b. Angulars: La distància focal és més o menys igual o inferior a la banda més curta del sensor.
c.
Tele: La distància focal és més o menys igual o superior al doble de la banda més llarga del sensor.
La distància focal és la distància entre el pla focal (on s’enregistra la imatge) i el centre òptic (centre de la lent, de l’òptica).
El sensor és la peça que hi ha darrera el mirall de la càmera de manera que quan li toca la llum enregistra la imatge.
3. Exposar: deixar que la llum entri al sensor i que aquest s’impressioni.
a. Diafragma El diafragma regula el diàmetre del forat d’entrada de la llum. S’estructura a través d’una escala universal anomenada nº F. El número F permet graduar la mida del forat, és a dir, l’obertura de l’obturador.
Escala de nº F 1 / 1,4 / 2/ 2,8 / 4 / 5,6 / 8 / 11 / 16 / 22 / 32 / … Si el número F és més Si el número F és més petit, el diafragma gran, el diafragma està més obert. Per està més tancat. Per tant hi ha menys tant hi ha més profunditat de camp.
profunditat de camp.
MÀXIMA OBERTURA MÍNIMA OBERTURA El pas d’un número F a un altre significa l’entrada del doble o de la meitat de llum que el número anterior o posterior respectivament.
Per regular-lo es posa el programa A o Av (a la rodeta) i es mou el dial (rodeta per passar fotos) per canviar de número.
o Programa A Dial b. Obturador L’obturador regula el temps en què entra llum. Es regula mitjançant l’escala de velocitats d’obturació o temps d’exposició (VEL), i s’estructura a través de segons i fraccions de segon.
Escala de velocitats d’obturació B o BULB - 30’’ - 15’’ - 8’’ - 4’’ - 2’’ - 1/1’’ - 1/2’’ - 1/4’’ - 1/8’’ - 1/15’’ - 1/30’’ - 1/60’’ - 1/125’’ - 1/250’’ - 1/500’’ - 1/1000’’ - 1/2000’’ - 1/4000’’ Dels 30’’ als 1/1’’ cal treballar amb trípode, dels 1/2’’ als 1/60’’ cal estabilitzar la càmera però no és necessari l’ús de trípode, i dels 1/125’’ als 1/4000’’ no és necessari estabilitzar la càmera.
El mode B o BULB permet controlar manualment el temps d’exposició de la càmera. El temps dependrà del temps que es premi el botó (també es pot fer amb temporitzador o amb un comandament a distància). Aquest mode és ideal per a fotografies nocturnes.
El pas d’una velocitat d’obturació a una altre significa l’entrada del doble o de la meitat de llum que el número anterior o posterior respectivament.
Menys segons Més segons per per Una escena més fosca Una escena més lluminosa A velocitats més ràpides, hi ha més capacitat de congelació. S’arriba a aturar una imatge de manera que arribem a veure coses que a ull nu no. És molt útil en fotografia esportiva.
A velocitats més lentes, hi ha més borrositat.
Per regular-lo es posa el programa T, S o Tv (a la rodeta) ) i es mou el dial (rodeta per passar fotos) per augmentar o disminuir els segons.
L’única diferència entre imatge fixa (fotografia) i en moviment (vídeo) Programa T, S o Tv és l’entrada de llum, ja que en el vídeo entra llum tota l’estona.
c.
ISO o ASA La ISO (per al món digital) o ASA (per al món analògic) regula la sensibilitat del sensor a la llum.
Escala ISO o ASA 50 / 100 / 200 / 400 / 800 / 1600 / 3200 / 6400 / ...
L’ISO 100 i 200 serveixen per fer fotografia diürna d’exteriors (dia a ple migdia).
L’ISO 400 i 800 serveixen per fer fotografia exterior diürna (dia nuvolat o primera hora del matí) o fotografia d’interiors ben il·luminats.
L’ISO 1600, 3200 i 6400 serveixen per fer fotografia d’interiors poc il·luminats o fotografia nocturna.
Si hi ha molta llum a l’escena, Si hi ha poca llum a l’escena, l’ISO serà petit i, per tant, el l’ISO serà gran i, per tant, el sensor menys sensible a la llum.
sensor més sensible a la llum.
El pas d’una ISO o ASA a una altre significa l’entrada del doble o de la meitat de llum que el número anterior o posterior respectivament.
Com més ISO tingui una càmera millor, perquè es podrà treballar a escenes més fosques. Però el problema de l’ISO és que, quan més ISO, més soroll (puntejat) hi haurà.
Quan es treballa amb manual A o S s’han d’introduir dues de les tres dades (nº F, vel o ISO) i l’altre la deduirà la càmera: - ISO + nº F = vel - ISO + vel = nº F En canvi, quan es treballa amb manual 1000x1000 s’han d’introduir les tres dades.
4. Editar / post-produir TEMA 5: La llum 1. Sensibilitat (ISO) S’ha d’adequar la llum a la sensibilitat del sensor a través de l’escala ISO o ASA.
2. WB (balanç de blancs) La llum té temperatures de color diferents, calculades en graus K (kelvin). Tipologies de llum: − Llum dia: llum de sol, 5.500ºK − Llum T (tungsté): llum càlida, 3.200ºK - ºK + ºK més freda (blava) més càlida (groga) 3. Mida d’arxiu • JPEG: comprimeix la informació de la gravació. No convé perquè al comprimir es perd qualitat. Hi ha dos opcions: Mínima qualitat L (large) M (medium) S (small) L (large) Màxima qualitat M (medium) S (small) • RAW: Hi ha tota la informació allà. No es perd res.
Una bona mida d’arxiu és la JPEG + RAW, combina les dues opcions i, per tant, cada escena que gravi o cada fotografia que faci es duplicarà amb cada format.
4. Mesura de llum Per mesurar la llum s’introdueixen dos variables i el fotòmetre (la càmera) esbrina l’altre.
− − − ISO: primera indicació que es dóna S’ha d’escollir quina altra posar en funció del que es vulgui prioritzar. Si es Nº F vol prioritzar la profunditat de camp posarem el nº F, en canvi, si volem Vel prioritzar el moviment, posarem la velocitat.
ISO + nº F = vel Programa A o Av ISO + vel = nº F Programa S, T o Tv Pot passar que la imatge estigui subexposada (poca llum o poc temps d’exposició) o sobreexposada (massa llum o massa temps d’exposició).
A més, sempre es compleix la llei de reciprocitat: § diàmetre (llum), velocitat d’obturació (exposició): la imatge estarà congelada i tindrà poca profunditat de camp.
§ diàmetre (llum), velocitat d’obturació (exposició): la imatge estarà borrosa i tindrà molta profunditat de camp.
Tema 6: Elements bàsics del relat audiovisual 1. Pla: S’ha de tenir en compte la mida que li donem, l’enquadrament, i la durada.
2. Presa (“toma” o ”take”): És la unitat de registre. Des que s’acciona l’on fins l’off. D’un pla se’n fan diferents preses, sobretot en les entrevistes.
3. Escena: És la suma o successió de plans que succeeixen al mateix temps o espai.
4. Seqüència: Són capítols narratius en els quals pot haver-hi diferents escenes.
5. Pla seqüència: És una gravació que no s’interromp. Per exemple Sed de mal (1958).
La diferència entre la càmera de vídeo i la fotogràfica és el moviment; en una la imatge té moviment i, en l’altre la imatge és fixa. S’ha de tenir en compte que hi ha l’opció de lligar moltes fotografies seguides per tal de crear una il·lusió de moviment.
El moviment es pot classificar en: • Moviment de l’escena: − Head on: El subjecte camina cap a la càmera.
− Tail away: El subjecte s’allunya de la càmera.
− Cross screen: El personatge passa, de banda a banda, pel davant del frame.
• Moviment provocat per la càmera: − Panoràmica: Visió de banda a banda del seguiment dels personatges. La càmera està fixa en un punt, (un eix) a partir d’aquest punt es pot moure verticalment o horitzontalment sense sortir d’aquest eix.
− o Paneo: S’anomena així quan el moviment és horitzontal.
o TILT: S’anomena així quan el moviment és vertical.
Travelling: És el seguiment gradual i amb moviment dels personatges. La càmera es mou a mesura que es mouen els personatges.
o Dolly: És quan la càmera està situada sobre una plataforma mòbil, un carro, de manera que permet moviments de càmera molt suaus o ràpids i estables.
o Steadycam: És un estabilitzador de càmera que s’uneix al cos del càmera. Gràcies a que la càmera està lligada al cos del càmera es poden aconseguir punts de vista molt similars als de l’espectador i moviments més directes, reals i dinàmics.
− − Moviment d’òptica: o Zoom in: Es passa d’angular a tele. 18 o Zoom out: Es passa de tele a angular. 18 55 55 Escombrats (“barrido” o “whip pan”): És un moviment de càmera molt ràpid per canviar d’una escena a una altra.
− Càmera subjectiva: Representa exactament allò que veuria una persona; fa d’ulls.
A més, s’ha de tenir en compte, sobretot en diàlegs i entrevistes, un concepte anomenat eix de càmera. Consisteix en establir un eix de 180º entre un personatge i un altre, d’aquesta manera, al canviar de plans, s’evita donar a entendre a l’espectador que el personatge s’ha mogut de lloc. Hi ha directors que juguen amb això per despistar a l’espectador, però normalment s’ha de respectar.
TEMA 7: El so Hi ha quatre tipus d’àudio, de qualitat d’àudio: − El silenci − La música diegètica: Música que apareix en una escena i que escolten tant els actors/protagonistes com els espectadors. Per exemple la música de la pel·lícula El Piano quan el protagonista toca el piano.
− La música extra diegètica: Música ornamental que només escolta l’espectador.
− Els efectes sonors El so té tres propietats bàsiques: 1. Nivell o intensitat: Fa referència al volum, ja sigui alt, baix o mitjà.
2. Freqüència o to: La música pot ser de to greu, mitjà o agut.
3. Timbre: El color. Cada instrument, cada so, té un “color” diferent, fet que li dóna personalitat.
Un concepte que s’ha de tenir en compte a l’hora de gravar és l’acústica dels espais. Aquest fa referència a les propietats dels espais. Si els espais estan fets amb materials molt durs, el so reverbera. En canvi, si estan fets amb materials tous com capses d’ou, el so “s’impregna” i no reverbera.
Hi ha diferents tipus de micròfons en funció de...: − − − Del principi de funcionament (necessita bateria, energia): o Condensador: Necessita alimentació. So molt net i professional o Dinàmics: Són autònoms, no necessiten alimentació ni pila.
De la seva construcció física: o Solapa o corbata (lavaliers): indicats per entrevistes o Canó (shotgun): S’utilitza quan els personatges estan lluny de la càmera o Mà (carxofa): Declaracions pròpies De la seva corba polar (grau de sensibilitat a l’espai) o Omnidireccionals: És igual de sensible en totes les direccions. Capta l’àudio per totes les bandes.
o Bidireccional: Sensible per la part frontal i per la part del darrera.
o Cardioide o Hipercardioide Funcions de la música − Per ambientar: Caracteritzar i contextualitzar una escena.
− Per definir un personatge: S’assigna una melodia concreta al personatge a destacar (ex. taurons).
− Per subratllar l’emotivitat: Funció expressiva i descriptiva.
− Per marcar els ritmes: − Per presentir/intuir situacions: Sobretot en intriga, terror.
− Ornamental: Per embellir l’obra.
TEMA 8: Què fer quan obrim la càmera? En primer lloc s’ha de decidir quina mida d’arxiu es vol utilitzar. Es pot escollir entre JPEG (menys qualitat) o RAW (més qualitat).
Seguidament s’ha de comprovar el balanç de blancs (WB) i, en cas que la llum fos massa freda o càlida, adaptar la temperatura de color, per tant, canviar el balanç de blancs.
En tercer lloc s’ha d’adaptar l’ISO o ASA a la llum que hi hagi. Com més lluminosa sigui l’escena que es vol fotografiar, més baixa es posarà l’ISO. En canvi, com menys lluminosa sigui l’escena, més alta es posarà l’ISO.
Finalment s’ha d’escollir amb quin programa es vol treballar: M, A, S o P.
Manual: És manual 100%, no ens interessa.
Aperture: Prioritza el nº F, la profunditat de camp.
Speed: Prioritza la velocitat.
S’escollirà un d’aquests dos en funció del que es vulgui prioritzar Program: Permet introduir l’ISO i la temperatura de colors. No ens interessa.
Altres coses d’interès: − No s’hauria de tenir la tapa negra, sinó un filtre UV (ultra violeta) del diàmetre de la òptica (ho posa darrera la tapa negra).
− Es poden utilitzar filtres de densitat neutre (ND), ja que absorbeixen la llum i ens permeten treballar en situacions amb molta llum.
− Hi ha dos tipus de focus; l’autofocus (AF) i el focus manual (MF). En general l’AF funciona correctament, menys en tres ocasions: quan hi ha molt moviment, poca llum o quan hi ha poca textura.
Anàlisi d’una escena de El Pianista S’utilitza el contrapicat per tal de donar inferioritat al jueu, i el TILT per donar superioritat a l’alemany.
També es fa ús de la llum en diferents seqüències. Les escletxes de llum puntuals focalitzen els personatges; la llum freda que predomina en quasi tota l’escena dóna un caràcter de misteri. Al final de l’escena hi ha un contrast de llum, ja que passa de llum freda a llum càlida quan l’alemany li dóna esperança al jueu.
També es fan diferents usos dels plans. D’una banda s’utilitzen els primers plans per ensenyar la cara dels personatges i la seva expressió. D’altra banda s’utilitzen els plans detall per emfatitzar diferents moments, com per exemple les mans del jueu quan toca el piano. Hi ha una alternança de plans, una diversitat de tipus de plans molt intel·ligent.
Finalment juga amb la qualitat d’àudio: el piano, els efectes especials, el silenci... El piano fa la funció de música, acompanya la pel·lícula però també l’escolten els personatges; és música diegètica.
TEMA 9: Muntatge com a vehicle de construcció S’han de seleccionar els plans bons, descartar aquells que no ens serveixen i acotar i retallar els plans per cenyir-nos al temps demanat.
− Ritme: Hi ha elements que hi influeixen o Tamany dels plans: de tamanys generals a detall (més ritme) o Contingut del pla o Context del pla o Decidir la durada del pla: Plans generals més temps, plans detalls menys temps.
o Efecte Koulechov: El pla s’entén per si sol, és autònom.
− Tipus de muntatge: o Narratiu: Narra, explica uns fets o bé de manera cronològica o bé jugant amb espais de temps.
§ Flashback: Va del present al passat § Flash forward: Va del present al futur o Expressiu: Dóna predomini al rimte o Creatiu: No es basa en la cronologia de la història. Apel·la a l’estètica de l’obra i a un ritme determinat.
o Poètic: Es vol fer poesia visual independentment de que l’espectador entengui la trama.
− Talonatge o antalonatge: o Talonatge: Operació de fer la igualtat fotogràfica del film, ates que no totes les preses tenen la mateixa densitat i cromatisme; es realitza en el laboratori sobre el negatiu muntat.
...

Comprar Previsualizar