3. Buddhisme (II) (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 23/10/2014
Descargas 28
Subido por

Descripción

Classe de dimecres 22/10

Vista previa del texto

3. EL BUDDHISME (II) Formació de la comunitat (sangha) i difusió del Dharma: les tradicions theravada, mahayana i vajrayana El buddhisme neix en un context cultural hindú i té relació amb el ioga. Podem parlar de diversos buddhismes, però tots tenen en comú el fet que segueixen un mateix camí. Buddha no sacralitza la seva figura de mestre, sinó que diu que el guia és sempre un mateix.
Dharma és la veritat del Buddha. Es va expressant originàriament en la vida dels monjos renunciants, els quals s'abstenen de moltes coses i porten una vida força austera. Aquesta devia ser la sangha originària, una comunitat que aviat va esdevenir comunitats, en plural, ja que hi ha discrepàncies quant a la interpretació de les fonts orals. Es venera el Buddha històric. El buddhisme va creixent i es va estenent.
El buddhisme therabada és la forma de buddhisme més semblant a la forma original. Fins i tot hi va haver un concili per a intentar clarificar quines eren les formes correctes. El buddhisme therabada es va transmetre a Sri-lanka i és en aquest context on avui en dia encara predomina. Amb l'arribada de l'Islam es van expulsant els buddhistes i van desapareixent de la India. L'auge del buddhisme es dóna l'època de l'emperador Ashoka, en els segles III-IV aC. Aquest es platejarà deixar de lliurar batalles i enviarà emissaris per tota la India per difondre el budisme i fer inscripcions amb frases de Buddha. Amb el colonialisme britànic, però, anirà perdent pes.
El buddhisme mahayana introdueix una serie d'innovacions. Sidharta deixa de tenir el paper central i ara es parla de buddheïtat, naturalesa buddhica. El Buddha seria aquell que ha despertat la veritat, però no només Sidharta, sinó aquell d'abans i després. Hi ha una esperança que arribi un nou buda com un salvador. Prolifera la idea que hi ha budes transcendents. Per tant, ja no es parla d'un Buddha, sinó de buddhes en plural.
El mahayana també aporta com a innovació la creença en l'ideal de la compasió. En el sentit buddhista, karuna és encarnat pel bodhisattva (l'ésser que sent, animals inclosos, a vegades fins i tot plantes i minerals). Està relacionat també amb la benevolencia, l'empatia, aquell amor per igual. El bodhisattva és l'ideal que encarna aquesta compassió, com un model de santedat al qual es venera. Posa la seva entrada en el nirvana dels altres, en comptes de treballar per al d'un mateix. Posa per davant l'alliberacio dels altres, es un ideal altruista. El bodhisattva és encarnat per diverses figures depenent de la sona geogràfica, es un ideal de la compasió, i és important en la mesura que implica que, si algú no té forces per arribar al nirvana, li poden transferir els merits.
D'una banda proliferen els buddhes, de l'altra els bhodisattva. Aixo suposa un canvi qualitatiu, el buddhisme s'esten al llarg d'Àsia i el mahaiana predomina a l'Àsia més oriental.
Upaya vol dir “mitjà útil”. D'una banda, implica que allò que ha ensenyat el buddha, el dharma, es pot adaptar a l'auditori en funció de les necessitats de cadascú perquè l'entenguin. Això implica una sèrie de concessions. Proliferen escrits atribuïts al Buddha molt posteriors a la sevs mort que fan referència a l'upaya. És un mitjà que t'ajuda a travesar la riba d'un riu fins al nirvana, tant se val quin sigui, no hi ha una única via sinó que cadascu amb els seus mitjans pot arribar a l'objectiu igualment, i això és allò que importa.
El Sutra de lotus és una escriptura molt venerada al buddhisme mahayana. Una de les històries explica que un pare està al seu palau amb els fills i es cala foc a la casa. El pare dubta i es pregunta si és millor o no dir als nens que surtin a causa d'un foc, perquè es podrien fer mal, però finalment pensa dir-lis que hi ha unes joguines perquè surtin tranquils i sense fer-se mal amb les presses. Amb un mitjà diferent, ha aconseguit el seu objectiu: que els nens es salvessin. Aquest es l'upaya: el com pot variar.
L'anatman ve a dir que el jo no és etern, és canviant, substancial. Això que anomenem jo és un conjunt provisional. De fet, Buddha va dir que no hi ha res permanent en el món, tot canvia, tot és transitori.
Tot allò que forma el món fenomènic és contingent, està buit de substància i, per tant, tot és buit: la idea del buit buddhista ve d'aquí. A nivell escolàstic, s'explica en uns tractats. La conseqüència pràctica que té pels devots és la meditació. Aquesta radical afirmació de la contingència, que no es altra cosa que dir que en aquest mon tot és canviant, ja es el nirvana: no és un més-enllà. Samsara és nirvana, nirvana és samsara. Pot deixar d'estar subjecte a condicionaments.
La creença popular és que si un s'encomana a Buddha ja reneixerà en el paradís occidental, i si un ja reneix directament allà no ha entrat en el nrivana, però el Buddha l'ajuda i podrà acumular mèrits fins a arribar al nirvana.
El Buddha no defineix mai el nirvana, per això es parla del silenci de Buddha. Allò que s'arriba a saber sobre el nirvana es que es incondicionat.
Aquestes són les innovacions que comporta el mahayana, un buddhisme monàstic amb una comunitat i amb clares accepcions de com és el camí.
Fins el segle XIX pràcticament ningú meditava com ho veiem avui en dia.
En torn al segle VIII de la nostra era es comença a parlar del budisme mahayana, que es mescla amb una tradicio de l'Himalaya, el Bon. El buddhisme, doncs, torna a canviar, té una gran capacitat de fusió amb les altres cultures. Hi ha fins i tot difents cànons: mahayana, theravana, etc.
Allò que anomenem buddhisme vajrayana és la via "del diamant", la denominació més ortodoxa, si bé parlem de buddhisme tibetà perquè se situa en aquesta zona de l'Himalaya, però és una mica reduccionista ja que no només es tracta del Tibet i, a més a més, també arriba al Japó amb el buddhisme shingon. Rep també el nom de mantrayana o tantrayana. Si bé hi ha diferents denominacions, tot vol dir el mateix.
Es parla de buddhisme esotèric, ja que, a diferència del mahayana, el budisme tàntric o esotèric té més relació amb la funció del deixeble. Com veiem, cada buddhisme té les seves particularitats. El buddhisme tibetà pot ser el més conegut a Occident però no defineix ni de bon tros tot allò que és el buddhisme.
El cànon pali, els sutra i els tantra Quant a la memòria oral, normalment els sermons comencen amb les paraules "aixi he escoltat", com si fos quelcom present. Si el sànscrit es la llengua més antiga europea, el cànon d'escriptures es conserva en pali. Tripitaka vol dir “tres cistelles”, ja que els textos es col.locaven en cistelles: sermons (Sutta Pitaka, sutra), normes monastiques (Vinaya Pitaka) i textos especulatius (Abhidhamma Pitaka, del més enllà).
450 anys després de la mort del Buddha trobem els primers textos, ja que s'han anat compilant. S'hi afegeixen llegendes al voltant de la vida del Buddha i les vides anteriors, altres textos que no són canonics. En tenim un conjunt dins el buddhisme theravada. De totes maneres, Tripitaka són les escriptures convencionals.
El buddhisme mahayana incorporta uns textos als Tripitaka, bàsciament sutras i sermons, i sempre s'atribueixen al Buddha. Un filòleg consideraria impossible el fet que aquests s'escrivissin en una cronologia tan tardana, però l'autoritat que se'ls dóna es molt gran de totes maneres. Tots aquests sutras comencen igual (“aixi he sentit”) i apareixen altres figures que no apareixen en els textos més tradicionals.
Hi ha textos mahayana, sutras en xinès, que segurament són originaris de la Xina. El cànon més complet d'escriptures buddhistes seria el cànon Taisho, en japonès. En el segle XIX es van descobrir al Tíbet coleccions d'escriptures que no es conserven ni en xinès ni en sànscrit. El buddhisme no s'expressa només en una llengua sagrada. Fins a disset llengues s'han arribat a traduir. El primer llibre imprès, el 878, és budshista.
El Dhammapada, dins el cànon pali, es un dels textos que comprenen millor tota l'ensenyança del Buddha. Copiar és una pràctica meditativa més. A vegades els amaguen, esperant el moment que siguin descoberts. Els tantras budistas son els sutras. Hi ha tantisme hindu i tantisme buddhista, s'utilitzen per recitar i hi ha diferents colors que identifiquen les diferents escoles.
Disciplina monàstica i pràctiques per laics. Mantra, mudra, mandala.
Les escriptures són importants, però en la mesura que ajuden i faciliten l'experiència pràctica, com en l'hinduisme. Mantra vol dir “paraula vertadera”, i s'utilitza com a eina, com a instrument, per a la meditació, sobretot amb fòrmules que es van repetint per a arribar a un estat mental. Creen una atmòsfera molt rítmica i meditativa. No és tan un èxtasi cap a fora, sinó més be un èxtasi cap a dins.
Hi ha escoles que li donen mes importancia al mantra que d'altres, i escoles que creuen que es dóna massa importància als textos, que sacralitzen tant els textos que no valoren la pròpia praàtica que s'extreu de l'ensenytament de Buddha.
En les tècniques psicofísiques s'enforteixen diferents parts del cos. Els mudra són tots gestos amb significats. Hi ha unes posicions bàsiques amb les quals es presenta normalment als Buddhes, però alhora són pràctiques per a adequar el cos a la meditació, més pròpies de mestres i monjos que no de laics.
Buddha, per tant, en el sentit estricte és el gest, pero en sentit ampli és la posició de tot el cos.
Destaca l'ús del mandala com a tècnica de visualització. És important que la ment estigui concentrada en una figura i en els seus atributs. Un tria una figura i focalitza la ment en aquesta, a vegades un bodhishattva, i en els atributs que l'acompanyen per arribar a un estadi de supraconsciència còsmica que supera la consciència personal. Per aixo, el mandala, el cercle, és una representació còsmica, del tot. En el mandala, per tant, tot té un sentit simbòlic: figures, colors, etc.
Els laics fan actes de generositat o participen en les cerimònies importants de la família, o en altres actes de manera puntual. És en aquests moments quan la majoria de buddhistes sabran a quina escola pertanyen, perquè segons a quina sigui es durà a terme un tipus de funeral o un altre.
A la Xina i al Japó, el buddhisme típic és molt poc conegut a Occident, però es basa en la fe en renéixer en el paradís occidental (Paraíso occidental o Tierra Pura (s. Sukhavati) del Buddha). És una forma de buddhisme que es diu que es semblant al cristianisme, com ara pel que fa a la creença amb el paradís.
...