El perro de Goya (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Problemes filosòfiscs II
Año del apunte 2014
Páginas 16
Fecha de subida 24/01/2015
Descargas 2
Subido por

Descripción

Análisis filosòfic de ''El Perro Semihundido'' de Goya.

Vista previa del texto

‘EL PERRO DE GOYA’ Núria Masferrer Martínez 39401374M PFII TEORÈTICA, Montserrat Noguera INTRODUCCIÓ: M'agradaria tractar aquesta obra ja que tot i ser d'una gran simplicitat artística, té un valor expressiu molt gran que queda extrapolat dintre d'un dels problemes més importants de la modernitat: la pèrdua de sentit de la vida humana.
El món antic tenia una ontologia natural, on la vida humana tenia una relació directe amb la naturalesa i el seu ordre: tots tenien el seu lloc a la ciutat, tot tenia una estreta relació amb causes naturals. Cada cosa tenia la seva finalitat i tenien un ordre predeterminat davant l'home impotent que no podia canviar ni alterar aquest ordre. La natura era una màquina estructurada i coordinada on l'home també es trobava programat i amb un objectiu establert dintre de el curs natural.
L'home modern, inaugurat amb Descartes i fins l'actualitat, potència la racionalitat que es confina dins de la seva manera de veure el món i de tractar els seus estudis. La racionalitat, prometedora de llibertat, emancipació i camí cap a la veritat, ha deixat a l'home sense cicle, sense sentit de vida, davant un món infinit al qual no pot captar en la seva totalitat, sinó que per el contrari sols esgarrapa una mica de la seva grandesa i complexitat.
Que pot fer l'home davant d'aquesta insuficiència de la seva persona davant les infinites possibilitats, però a la vegada tenir aquesta inconscient necessitat de sentir-se infinit i immortal? ‘El Perro semihundido’ o simplement ‘El Perro’ és un quadre de Francisco Goya que és considera dins de les Pintures negres.
Les Pintures negres, fetes entre 1819 i 1823, són un conjunt de catorze obres murals pintades amb la tècnica del oli al sec sobre parets recobertes de guix.
La atribució del nom al conjunt va ser les tonalitats fosques tant dels colors de les obres com la foscor i tenebrositat dels temes tractats en les obres.
  2   A l’obra ‘El Perro semihundido’, veiem clarament la desesperació d’un gos que mira cap a un horitzó que es mostra físicament buit i psicològicament turbulent, fosc, ombrívol. Té por? Angoixa? Què hi veu a l’horitzó? El camí a seguir en aquest treball és la descriptiva artística de l'obra junt amb la contextualització de l'obra i de l'autor, i un cop tenir tota la informació de l'obra, extrauré una reflexió de caràcter filosòfic relacionada amb la cosmovisió que hi veig reflectida i conscientment reflectida.
Tot i haver rumors de trobar-nos davant d'una obra inacabada, valorarem la obra com si el seu objectiu fos clar i estigues directament reflectit en l'obra.
  3   FRANCISCO DE GOYA: Franciso de Goya y Lucientes, nascut a una població de Saragossa anomenada Fuentodos, el 30 de Març de l’any 1746, fou un pintor gravador aragonès. El seu estil va ser precursor del romanticisme, i la seva tècnica comprèn des de la pintura de cavallet i mural fins a gravat i dibuix. La seva aportació va contribuir al començament de la pintura contemporània, i se’l considera un dels precursors de les avantguardes pictòriques del segle XX.
Goya va néixer en una família de posició social mitjana. El seu pare era artesà i mestre dorador, amb certa importància dintre del poble; d’origen basc i d’oficis mecànics, pertanyents entre la burgesia i la classe obrera. La seva mare, de la família Lucientes, pertanyia a la cavalleria rural aragonesa.
Ja des de jove va ingressar a L’Academia de Dibujo de Zaragoza a causa de la seva inclinació cap a les arts. Més tard es traslladarà a Madrid per continuar la seva formació artística.
Goya va viure a diferents països i regions on aniria adquirint experiència i contacte amb diferents estils que van afectar en el seu estil personal: el bagatge principal l’adquirirà a la seva terra natal on desenvoluparà un estil barroc tardat, estil molt difuminat i amb la infravaloració de la línia com a menys capaç de crear profunditat i llum; també es va traslladar a Madrid on veurem un pintoresquisme costumista més rococó com a conseqüència de nous treballs que va desenvolupar a la capital. L’any 1770 es va traslladar a Itàlia on va rebre influència del neoclassicisme, moviment de base clàssica grecoromana, reacció antagònica davant del barroc i del rococó anteriors.
Començarà a retratar personatges destacats dins de l’escena política i social del seu temps i realitzarà diverses obres religioses que li produiran un gran prestigi. L’any 1789 serà nomenat pintor de la Cort de Carles IV, sent La Familia de Carlos IV una de les obres més importants que va realitzar a títol de pintor reial.
  4   La seva obra reflecteix el convuls període històric que va viure, particularment per les conseqüències de la Guerra de la Independència Espanyola o Guerra del Francès, on quedaran estampes com Els estralls de la guerra que plasma les atrocitats comeses en la guerra donant una visió exempta d’heroisme on les víctimes són sempre persones, sense tenir en compte classe o condició.
Amb la restauració de Ferran VII, l’any 1815, abandonarà l’escena pública, a causa de l’agudització de l’afecció d’oïda que l’havia provocat sordesa completa. Tant la guerra com les discapacitats que patiria contribuirien en aquest gir que va ser la seva obra en l’època: es dona pas a les Pintures Negres. La situació que vivia quedaria plasmada en la decoració de La Quinta del Sordo: 14 obres murals de gran dimensió, on predominarien els colors foscos, tenebrosos, de temàtiques que oscil·larien entre el terror i lo macabre.
La maja nua és una de les obres més populars del artista per la polèmica generada al voltant de la identitat de la dona retratada. L’obra és una obra d’encàrrec i va formar parella amb La maja vestida també datada a principis del segle XIX, provablement a petició de Manuel Godoy, doncs consta que va formar part d’un gabinet de la seva casa.
S’ha especulat amb que la retratada sigui la Duquessa d’Alba, doncs a la mort d’aquesta tots els seus quadres van passar a propietat de Godoy, a qui es sap que va pertànyer les dues majes.
Goya anticipa la pintura contemporània i els diversos moviments d’avantguarda que ja al segle XX renovarien l’estil pictòric.
  5   EL PERRO SEMIHUNDIDO: CONTEXT I OBRA: El Perro Semihundido és un quadre mural de Francisco de Goya creat entre 1821 i 1823. La tècnica utilitzada va ser el fresc i les mesures eren 134x80cm.
És una pintura allargada, amb dos terços buits, motiu per el qual es pensa que es una obra inacabada. La línia del terreny és diagonal, cosa por habitual.
L’horitzó és arbitrari doncs no s’estableix una separació clara, sinó simplement una taca groguenca amb diferents intensitats L’estilo es ja d’un Goya madur, despreocupat per les convencions acadèmiques que es basen en la línia i la composició equilibrada.
El conjunt de catorze obres al qual aquesta obra pertany s’ha anomenat popularment les Pintures Negres, per el seu ús dels pigments foscos i negres i per les ombrívoles temàtiques que les rodegen.
Les Pintures Negres són una sèrie de catorze pintures murals pintades entre 1819 i 1823 fent servir la tècnica d’oli sobre mur sec. Les parets eren de una finca que adquirí en l’època, que serà popularment coneguda com La Quinta del Sordo. La nostra obra es trobava al pis superior de la finca.
Aquestes pintures suposen la culminació de l’obra de Goya, tant per el seu caràcter modern com per la força expressiva. La pintura que estem estudiant, El Perro Semihundido, ha estat fins i tot caracteritzada com propera a l’abstracció. Moltes d’aquestes obres amb característiques més modernes seran les precursores del expressionisme i altres avantguardes del segle XX.
Aquestes pintures van ser traslladades a llenç a partir de 1874 amb objectius mercantils, però el fracàs d’aquest les va dur a mans del Museo del Prado de Madrid.
Goya mai va posar nom a aquestes obres, però Antonio de Brugada va donarlis un títol per tal de catalogar-les per primer cop, l’any 1828 en motiu de la mort del pintor. Al segle XIX, les Pintures Negres van passar desapercebudes, fins que al 1874, com ja em dit, les obres van ser traslladades a llenç per tal de que Salvador Martínez Cubells amb l’objectiu de mostrar-les a l’Exposició Universal de París de 1878. El procés de trasllat de guix a llenç va causar   6   greus perjudicis en les obres, que van perdre gran quantitat de la matèria pictòrica(1). El fracàs de la comercialització de les obres en l’exposició universal va fer que Salvador les donés al Estat espanyol, que les va assignar al Museu Nacional de Pintura i Escultura ( Museu del Prado).   La composició de El Perro és molt simple: trobem una línia vertical ascendent, i entre mig d’aquesta, trobem una forma que ens recorda al cap d’un gos.
Sembla que té la mirada posada al final del turó, que no està pintat; no podem saber a què està mirant el gos; sembla alguna cosa que ell veu, però nosaltres no podem veure físicament al quadre. Tots i no tenir grans faccions, i determinar el cap del gos sols per la forma d’una taca poc elaborada, que Goya no va voler donar nom ni caracterització, veiem que ens transmet una sensació de por e inseguretat, de atabalament, de un moment pensatiu sobre alguna cosa que el té intranquil.
La combinació de colors foscos en l’ambient ens produeix una sensació de tensió, d’intranquil·litat, ja no només en el gos, sinó en l’escena, en el que podríem determinar com a cel, un cel ataronjat que ens du a pensar a una possible situació mental interior del propi animal.
  7   ANÀLISIS FILOSÒFIC DEL QUADRE: EL ‘HUMANO’ SEMIHUNDIDO Goya ens representa un gos atemorit davant alguna cosa que està fora de la composició; sol i desemparat davant el món que el rodeja, temorós d’allò que l’espera, d’un futur incert. No només parlaríem del gos, sinó que es podria extrapolar a la realitat humana: una condició que no expressa més que soledat, privació i necessitat. La imatge d’un humà representat en aquest gos, únic protagonista de la composició, quasi buida. També podria quedar representat el propi autor, Goya, ja d’avançada edat, veient cada pas com un pas cap al final, sense possibilitat d’escapar a aquesta mort cada cop més propera.
Tracta sobre la solitud, el buit, la immensitat, es a dir, l’ésser davant la immensitat que el rodeja. Pot representar el tot i el res; el res en tant que veiem un gos sol i fins i tot podríem dir abandonat, i el tot ja que aparentment no ens diu res però es representa el món humà en el seu conjunt: una entitat pensant, representada en aquest cas per un gos, davant l’univers; un univers ple de possibilitats que té al abast en ell.
Enfocarem aquest apartat, i centre del treball, en una visió humana del quadre, ja que l’acte reflexiu que el quadre expressa es propi dels humans, i Goya, sota el meu criteri, va voler representar a un humà en aquest gos.
Veiem com Goya representa una posició d’una entitat davant alguna cosa que no es determina en la composició. Aquesta entitat és més que qualsevol objecte o material; té una capacitat mental la qual li permet tenir uns sentiments i reflexions sobre alguna cosa que veu, que sent, que espera. Per això veiem tan clarament que Goya està representat una raó humana; per la seva capacitat de reflexionar i estar atemorit per el seu propi futur. Perquè té una consciència, una ment que el fa racionar i atabalar-se per qüestions que l’involucren.
  8   En conclusió, podríem dir que veiem un humà que observa, pensatiu i atemorit, alguna cosa que ell veu en l’horitzó, alguna cosa que no té clara, que no la veu clara.
La Il·lustració constitueix la culminació històrica que es coneix com la Modernitat. Segons Kant, la Il·lustració és l’època de la crítica, i constitueix la sortida de la humanitat per el seu propi esforç de l’estat de culpable immaduresa. A sigut definida en general, com la lluita d’introduir la raó en el món. Les definicions que s’han donat, a fi de comptes, potencien i accentuen en la força teòrica de l’ús crític de la raó i la força pràctica de la raó per la transformació de la realitat.
Una primera característica de la Modernitat seria la reflexivitat discursiva: per una banda, la reflexivitat implica l’autoconeixement, la consciencia d’un mateix i de l’existència pròpia. La capacitat discursiva implica una permanent reflexió, argumentació. L’ Il·lustració no tindrà a veure amb tot una sèrie de coneixements i conceptes consolidats, sinó que tindrà que veure amb una posició d’actitud metòdica i no pas amb un conjunt de coneixement acumulables en el temps. L’ Il·lustració serà l’ús crític de la raó, un procés inacabat, transcendent i amb pretensions d’universalitat.
Una segona característica de la Modernitat seria la qüestió de que la Il·lustració no es redueix a l’àmbit teòric sinó que s’articula amb la praxis, amb la transformació de la realitat natural i social. Veiem que Kant ens parla d’una minoria d’edat humana, no referent a la temporal, sinó a aquesta etapa precrítica on l’home no s’emancipa sinó que es dependent. Un és culpable de la minoria d’edat en tant que no es serveix de la capacitat de l’enteniment sinó que es guia per altres, depenem d’ells.
Concepció de la il·lustració com una actitud crítica, com un discurs públic reflexiu, d’ autoesclariment i d’esclariment mutu per a una articulació adequada entre teoria i praxis.
La Il·lustració apareix així, com el poder de commoció que posseeix una reflexió racional crítica que no pot ser total i definitivament institucionalitzada.
  9   En el procés de racionalització del món veiem un desencantament del món i de les creences imaginaries, per a arribar a un món racional, un saber tècnic, un saber per quantificar el món. Racionalitzem el món per emancipar-nos, per alliberar-nos de les creences, de tot allò que no és explicable per la raó.
La racionalització es torna a partir de la Modernitat, com una tècnica de correlació de dades, que res a veure té amb la raó dels antics: tot tenia i tendia cap a un ordre natural de les coses, un sentit global, una correlació de causes i conseqüències que donaven un perquè al món i a l’existència humana; hi havia gent per a tot tipus de treball: persones per cultivar i per a la granja, per a l’artesania i per a la raó. Hi havia una predestinació al món que donava sentit a la vida i a la mort. Cada cosa tenia la seva finalitat, hi havia un ordre preestablert de les coses davant un home impassible a les circumstàncies.
Tenien una raó objectiva, que no era quantificable, però transcendia.
La Modernitat abandona aquest tipus de racionalitat global que donava un sentit a l’existència, per anar cap a una raó instrumental, una raó quantificable.
Aquesta raó, no necessitada d’un ordre de les coses, és ella mateixa qui imposa els seus propis fins. La finalitat de la vida humana no és donada, sinó que cadascú pot escollir els seus objectius i la seva finalitat de vida sense tenir en compte el que l’envolta, sense tenir en compte un pretés ordre natural del món. Es produeix al marge de l’exterior, no es tenen en compte les qüestions mediambientals, meteorològiques, ni les necessitats del territori o de la societat. Les societats desenvolupen els seus propis interessos, i aquests s’han tornat infinits. En tant que cadascú pot imposar els seus interessos, aquests es tornen amb una infinitat de possibilitats, de caràcter canviant, construïts i engendrats dins del mateix procés de la raó instrumental. Aquests interessos no responen a racionalitat, sinó que la decisió és irracional. La racionalitat resideix en l’adequació dels mitjans cap aquest interès propi i personal.
Que obtenim? Una pluralitat de fins i valors, incommensurables, incomparables, sense patró de mesura comú; Tots igualment vàlids. Tots escollim el que ens interessa i el que no, i podem tenir interessos diferents amb altres persones, i tots seran igualment vàlids.
  10   La racionalitat que era la vida d’emancipació dels moderns, de la llibertat, ens ha donat el resultat contrari.
El món antic és transparent i clar: es va creant amb Newton, on totes les lleis regeixen en tot el món, són les mateixes a tot el cosmos; món transparent on es coneix el mecanisme.
L’home modern s’ha quedat sense cicle, sense tancament de la vida, sinó que es veu davant un món infinit, amb infinites possibilitats. La mort ja no té sentit.
Es viu en una cosmovisió d’immediatesa, sense objectiu final. Un home finit, amb capacitat per a escollir els interessos, però sense possibilitat de abastarlos tots. Veiem com el futur és incert; tenim la possibilitat de fer i la possibilitat de no fer, però no tenim la possibilitat d’escollir quin serà el final. Un home que veu davant seu la por de ser lliure, de no estar lligat a un esquema de vida, de poder escollir el que vol i el que no vol, una situació d’incertesa, de por. Què m’espera? Que haig de fer? El futur es veu més fosc si no és sap quin és, si no estem predeterminats, sinó que ens hem de determinar.
Així ho definia Isaiah Berlin, un dels més importants filòsofs liberals del segle XX, que ens parlava de la llibertat positiva, aquella per la qual l’home té necessitat i desig d’autorealitzar-se, de crear un projecte de vida, de autodeterminar-se. Aquesta concepció de llibertat positiva deriva del desig del propi individu a ser propietari d’ell mateix.
Desig d’autorealització. D’un individu que domina i no pas un individu dominat: Quiero que mi vida y mis decisiones dependan de mí mismo, y no de fuerzas exteriores. Quiero ser sujeto y no objeto, ser movido por razones y por propósitos conscientes que son míos, y no por causas que me afectan desde fuera Isaiah Berlin, 2 conceptos de libertad.
Heidegger, filòsof alemany conegut per les seves exploracions existencials i fenomenològiques de la "qüestió de l'ésser", ens va donar una solució pròpia   11   al problema del sentit de la vida humana. Per ell, la filosofia no havia fet més que amagar el ésser. Formem conceptes per intervenir al món creant una capa que ens allunya de la essència de les coses. Contestàvem amb característiques operatives, per manipular al món.
Per ell havíem de tornar un pensament primigeni de contemplació del món.
Hem de fer una representació del món no per dominar sinó com fa l’art: llenguatge contemplatiu, sense pretensió de control. Hem perdut el sentit per el domini del coneixement, per el caràcter operatiu del món. Coneixem el pastís per què ens el mengem. No ens importa l’essència, sinó l’efecte que A té en B. Busquem un resultat i no pas el ésser de les coses, la veritat, els valors.
En el moment que ens adonem que el sentit ha estat desplaçat per la immediatesa dels càlculs, descobrim que nosaltres hi érem també dintre del procés, i els éssers humans ens em convertit també ens instruments de dominació.
Weber,   filòsof i sociòleg alemany, considerat un dels fundadors de l'estudi modern de la Sociologia i l'Administració Pública, té una concepció més positiva, veu el procés de racionalització del món com a intrínsec al esser humà: era una manera de sobreviure, una cosa inevitable. Creu que a qui li importa el benestar quan ha de sobreviure? L’ètica, les belles arts, es desenvolupen un cop l’home s’assegura la seva supervivència. Quan es tracta de sobreviure, no té cap sentit parla d’aquest tipus de doctrines que podríem determinar com a un pas cap al benestar.
  12   CONCLUSIONS: Què podem fer amb la vida si tenim tantes coses a fer i tant poc temps? Quin és el criteri per escollir? Hi ha un criteri? En la meva opinió, aquests autors tracten d’una forma molt clara la problemàtica de la pèrdua de sentit de la vida humana. Les societats sols busquen el profit de les coses, sense tenir en compte el seu valor en si mateixes. Els ensenyaments s’enfoquen cap al valor directe i les possibilitats laborals que ofereixen. No s’estudia per saber, per contemplar el coneixement en si mateix, sinó que es busca allò que més em farà servei, allò que em produirà més capital, més interès.
No crec que els humans hi pensin sobre el sentit de la seva vida; s’abandonen a jornades laborals llargues a canvi de diners, i hi perden la vida en això. La intel·ligència queda infravalorada, mentre que el capital queda en el número 1 dels interessos.
No importa el món, sinó com aquest pot fer que jo visqui millor, com aquest em pot aportar el màxim de benefici.
Sobre el fet que ens trobem davant de un camí que es divideix en infinites possibilitats, trobo que és un tema de molts maldecaps. Ens plantegem tantes vegades ser o no ser, anar per aquí o anar per allà, escollir un camí per deixarne un altre enrere. Les infinites possibilitats crec que produeixen una insatisfacció escollis el camí que escollis que encara accentua més la pèrdua de sentit de la vida.
  13   WEBGRAFIA: Francisco Goya: - Ruiza, Miguel. Francisco Goya. Biografias y vidas.. Utilitzat el dia 28 de Decembre de 2013 Actualment disponible a: <http://www.biografiasyvidas.com/biografia/g/goya.htm> - Arteguias de la Garma SL. OBRA Y BIOGRAFIA DE FRANCISCO GOYA ArtEEsapaña: Portal de la historia del arte. Última consulta el dia 4 de Gener de 2014.
Actualment disponible a: <http://www.arteespana.com/franciscodegoya.htm> - Glendinning, Nigel. Goya y Lucientes, Francisco de .Fundación Museo del Prado. Última consulta el dia 4 de Gener de 2014. Actualment disponible a : <https://www.museodelprado.es/enciclopedia/enciclopedia-on-line/voz/goyay-lucientes-francisco-de/> - Colaboradores de Wikipedia. Francisco de Goya. Wikipedia, La enciclopedia libre, 2014 . Última consulta el dia 4 de Gener de 2014. Actualment disponible a: <http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Francisco_de_Goya&oldid=717363 79> El perro semihundido: obra i context -Museo Nacional del Prado. Perro Semihundido. Fundación Museo del Prado.
Última consulta el dia 15 de Decembre de 2013. Actualment disponible a: <https://www.museodelprado.es/goya-en-el-prado/obras/ficha/goya/perrosemihundido/?tx_gbgonline_pi1%5Bgocollectionids%5D=6&tx_gbgonline_pi1 %5Bgosort%5D=d> -Navarro, José Maria. GOYA: Perro semihundido (Pinturas Negras). Última consulta el dia 15 de Decembre de 2013. Actualment disponible a: <http://jmnavarron.blogspot.com.es/2013/05/goya-perro-semihundidopinturas-negras.html> -Pérez, Encarna. GOYA.Perro Semihundido. Última consulta el dia 15 de Decembre de 2013. Actualment disponible a: <http://elrincondelarte-encarna.blogspot.com.es/2012/06/goya-perrosemihundido.html> - Colaboradores de Wikipedia. Perro semihundido. Wikipedia, La enciclopedia libre, 2013 Última consulta el dia 15 de Decembre de 2013. Actualment disponible a :<http://es.wikipedia.org/w/index.php?title=Perro_semihundido&oldid=706766 37>   14   Analisis filosòfic del quadre: El ‘humano’ semihundido.
- J. Michelini, Dorando. Reflexión y crítica. La modernidad il·lustrada. Críticas y contracríticas. Última consulta el dia 6 de Gener de 2014. Actualment disponible a: <http://www.ciudadredonda.org/admin/upload/files/1cr_t_adjuntos_39.pdf> BIBLIOGRAFIA: Analisis filosòfic del quadre: El ‘humano’ semihundido.
-Weber, Max. Excurso: Teoría de los estadios y direcciones del rechazo religioso del mundo. (Apartado 4: Consecuencias del proceso de racionalización en la cultura y el individuo modernos.)Editorial Taurus -Kant, Immanuel. ¿Que ISBN 9788420657165 es la Ilustración?.Alianza Editorial 2007.
-Berlin, Isaiah. 2 conceptos de libertad. Alianza Editorial,2005.
  15   ÍNDEX: 0-Introducció pàg.2-3 1-Francisco de Goya pàg.4-5 2-El Perro Semihundido : context i obra pàg.6-7 4-Analisis filosòfic del quadre: El ‘humano’ semihundido pàg.8-12 5-Conclusions pàg.13 6-Bibliografia-Webgrafia pàg.14-15 7-Index pàg.16                         16   ...