Tema 4 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 1º curso
Asignatura Introducción a la Criminología
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 07/11/2014
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

ESCOLES SOCIOLÒGIQUES A partir del 1900 l’escola criminològica s’expandeix i es relaciona amb altres estudis com la sociologia, que delimita el camp d’investigació.
Les diferents organitzacions socials creen les diferents taxes de delinqüència i per això van sorgir les diferents teories criminològiques. Només s’ensenyen aquelles que compleixen tres requisits: han de tenir coherència lògica (afirmacions que se sostinguin de forma raonable mitjançant el debat), ha de tenir validesa empírica (es sotmet una afirmació a una investigació empírica per demostrar-la), han de ser una guia de polítiques públiques de prevenció (que de l’afirmació se’n derivi alguna política pública de prevenció). Entre d’altres, trobem: - Chicago (1920): segons aquesta escola, la delinqüència no es reparteix aleatòriament, sinó que es concentra a diferents àrees. Així, no es tracta de l’individu, sinó de la influència de l’àrea. Encara que canviï la composició de l’àrea, l’índex de delinqüència no disminuirà. L’àrea pot tenir propietats criminològiques i, per tant, les polítiques de prevenció vers els individus no serveixen.
- Associació diferencial: “valors” culturals a aprenentatge. Es transmet la delinqüència, la gent no neix delinqüent, aprèn a ser-ho (pels valors socials que hi ha, per l’educació rebuda, pel que veuen el dia a dia, etc.).
- Anomia: introdueix el concepte d’oportunitat. Intenten conjugar les oportunitats que un té amb els valors culturals. Introdueix la variable de la classe social.
- Control (1960): “¿Per què la majoria de la gent no delinqueix?” S’estableixen una sèrie de variables que s’anomenen vincles socials → la gent que es sent vinculada a la societat no delinqueix, en canvi, la gent que té algun d’aquests vincles trencat, és gent que té més probabilitat de delinquir. Centra el seu focus en la delinqüència juvenil.
- Labeling (etiquetament): parteix del fet que, de totes aquelles persones que han delinquit, n’hi ha unes quantes a les quals han enxampat i aquestes són etiquetades com a delinqüents.
- Criminologia crítica (1980): a partir del 1980 no hi ha teories globals però la criminologia crítica posa l’accent en la crítica al sistema econòmic i al sistema social capitalista.
Encara quan serveixin les teories, el que s’ha d’entendre són les pautes del delicte (zona, grup, hora, subjectes, mitjans...) per aconseguir reduir-lo.
Es parla de reducció i no de prevenció. Es tracta d’entendre les pautes, influir en una i aconseguir que aquesta redueixi la delinqüència sense que augmenti en una altra.
Dins l’àmbit de la prevenció, el primer que cal investigar és l’autor del crim i, després, a qui va dirigit.
Autor 1. Àmbit penal: hem inventat tot un sistema de justícia penal per poder castigar i reformar els delinqüents. Aquesta reforma no pot incrementar la delinqüència. La prevenció penal es divideix en general (dirigida a tota la població) i especial (dirigida a una sola persona). Generalment, la gent té molta confiança en la prevenció penal.
La desconfiança cap a la prevenció penal per part dels criminòlegs rau en què menys d’un percentatge mínim dels delinqüents rep alguna pena. En segon lloc, amb la prevenció penal cal pensar quanta prevenció marginal afegeix la pena.
2. Àmbit policial: la policia redueix certa delinqüència sense necessitat d’entrar en l’àmbit penal. Els punts discutits són: a. Com s’ha d’organitzar la policia? b. Quin tipus de delinqüència hauria de preocupar a la policia? Quin tipus de delinqüència hauria de reduir la policia? Tota no. Es pot orientar a la gran delinqüència (tràfic d’òrgans, màfia, tràfic d’éssers humans, etc.) o a la delinqüència minoritària (petits robatoris, bandes de motoristes, etc.).
3. Àmbit comunitari: la prevenció comunitària constata que la delinqüència no pot ser reduïda només pels especialistes. En un principi no és coactiva, la comunitat s’organitza per reduir la delinqüència i es fan plans socials per reduir-la, la societat es mobilitza i ofereix recursos. Tot i això, en certa mesura estigmatitzes. A més a més, cal parlar sobre els límits de la prevenció comunitària, ja que pot xocar amb l’àmbit policial.
4. Prevenció situacional: es tracta d’una prevenció molt tècnica. Fa estudi de situacions.
Totes les estratègies han d’anar dirigides a incrementar l’esforç per realitzar el delicte, incrementar el risc de ser detingut, reduir la recompensa, reduir els facilitadors, etc.
A qui va dirigit 1. Prevenció primària: es dirigeix a tota la població.
2. Prevenció secundària: dirigida a grups de risc, grups de persones que estan en factor de risc de realitzar certs delictes.
3. Prevenció terciària: dirigida a qui ja ha delinquit. A partir d’aquí, es tracta de prevenir reincidència.
4. Campanyes de prevenció dirigides a les víctimes: a totes les víctimes, a grups de gent que tenen un factor de risc més elevat de ser víctimes i a persones que ja han estat victimitzades amb la intenció de reduir l’impacte.
Tipus de delictes 1. Delinqüència violenta: és la més simbòlica, perjudicial, incomprensible, etc., però no és la més nombrosa. Hi ha 250.000 condemnes a l’any, d’aquestes, 1400 són per delinqüència violenta.
2. Delinqüència sexual: és poc nombrosa (la delinqüència més nombrosa és la vial, seguida per la delinqüència contra la propietat, la delinqüència vinculada al tràfic de drogues i, el percentatge restant i el més petit, engloba tots els altres tipus de delinqüència). Pot ser violenta o no (agressions/abusos). Està molt estudiada, les seves víctimes acostumen a ser dones. Hi ha un programa de tractament específic a la presó per delinqüents sexuals. Aquest tipus de delinqüència acostumen a estudiarla psicòlegs i psiquiatres. Els programes de prevenció són terciaris i acostumen a ser molt psicològics, amb vigilància post-penitenciària.
3. Delinqüència comuna: és la més recurrent, la més freqüent i, per tant, la que més costa de reduir (tràfic de drogues a petita escala, delinqüència vial, delinqüència contra la propietat, la venda ambulant quan és delictiva, etc.) → canvia segons el país. També s’estudia si el delinqüent es especialista o generalista, si pot saltar a delinqüència sexual/violenta.
4. Delinqüència de coll blanc: delinqüència que realitza la gent que està en una situació de poder, està en un context legal/empresarial.
5. Delinqüència organitzada: fa referència a organismes il·legals (màfies, bandes, organitzacions terroristes, tràfic d’armes, etc.).
6. Delinqüència juvenil: s’estudia de forma separada perquè es creu que es tracta d’una fase transitòria en la qual només un grup minoritari hi queda estancat. Es busca el perquè dem la persistència en aquesta fase del grup minoritari que s’hi queda estancat (que acostumen a ser joves masculins). A Espanya, la responsabilitat penal s’adopta a partir dels 14 anys.
7. Violència contra les dones: violència de gènere. S’estudien les característiques comunes entre els delictes.
8. Delinqüència de la classe mitja: busca evitar els extrems. Estudi sobre els delictes comesos per la classe mitja com descarregar música, quedar-se amb alguna cosa que algú ha perdut, etc.
...