Primer terç del segle XX (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 20/04/2016
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

07-03-2014 Primer terç del segle XX Demografia A inicis del segle XX, Catalunya és un país macrocèfal. El reflex n’és Barcelona, que a partir del 1930 creix de manera desproporcionada. La baixa natalitat catalana es veu compensada per un moviment immigratori d’unes 600.000 persones que sacseja el país en dues onades: Finals segle XIX-1914: immigració d’Aragó i del nord del País Valencià.
No hi ha problemes d’integració.
Anys vint i trenta: immigració de Múrcia i d’Almeria.
La construcció del metro de Barcelona i la urbanització de la muntanya de Montjuïc, als anys vint, demanen una mà d’obra massiva que atreu aquests immigrants.
Economia El sector de l’agricultura destaca per la recuperació de la vinya, la qual, però, no tornaria mai als nivells del segle anterior. El Penedès produeix xampany, i el fet que cada vegada hi hagi més països al món que exporten vi provoca una baixada dels preus. El pes del sector agrícola va a la baixa: l’any 1900, el 53% de la població activa catalana hi treballa; l’any 1930, aquest percentatge s’ha reduït fins al 27%. El 1920 és l’any del naixement de la Unió de Rabassaires –llogaters de la terra–, un moviment sindical agrari que lluita per una reforma legal que els permeti esdevenir amos de la terra que treballen.
El sector de la indústria, per contra, va guanyant pes: l’any 1930 el 51% de la població activa catalana hi treballa, dada que contrasta amb el 26% en el conjunt de l’Estat. Hi ha diverses etapes de diversificació i desenvolupament industrial: 07-03-2014 1ª: 1900-1915. Viu dos processos: Diversificació predomini del creixement de industrial: tèxtil es del passa al la metal·lúrgia, el ciment, el paper...
Electrificació: es porta a terme a través de les centrals tèrmiques. Frank Pearson Barcelona instal·la, Traction, el 1911, Light la and Power, més coneguda com “La Canadiense”. A banda d’això, es construeixen centrals hidroelèctriques a Lleida per abastir Barcelona i rodalia, fet que provoca una ràpida electrificació industrial.
2ª: 1915-1919. Els efectes de la Gran Guerra faciliten que Catalunya exporti a França mules, cavalls, cereals, peces per a armes... Com es diu aleshores, “Bona és la guerra lluny de ma terra”. La inicial eufòria econòmica, però, porta a una etapa d’inflació i d’encariment dels productes bàsics.
3ª: 1919-1923. La postguerra és una era de crisi en què s’extingeix la immensa demansa de béns industrials a causa de la fi de les hostilitats. La desmobilització militar porta un augment de la mà d’obra.
4ª: 1923-1929. “Els Feliços Anys Vint”, que a Espanya coincideixen amb la dictadura de Primo de Rivera, suposen un fort intervencionisme estatal i el naixement de monopolis: la Compañía Telefónica Nacional de España, la CAMPSA...
07-03-2014 El fet és que l’economia catalana segueix ocupant un lloc perifèric en el marc del capitalisme internacional.
Política L’anomenada Restauració ve dominada per dos partits: el Liberal (Sagasta) i el Conservador (Cánovas). Tots dos compten amb estructures formades per centenars de notables. El Pacto del Pardo havia previst un torn pacífic en el poder, amb legislatures de quatre anys que rarament s’esgotaven. Quan es forma un nou govern, es convoquen eleccions, es fa l’anomenada “elaboración del encasillado” a partir dels 300 districtes electorals, cada un dels quals elegeix 1 diputats (còpia del model britànic), i es dóna lloc a un resultat prefabricat. És el temps del caciquisme: El cacic és un personatge que gaudeix, en un territori determinat, d’una autoritat indiscutible.
El cacic no s’identifica amb un partit concret: actua en funció dels interessos del govern de torn.
El cacic és percebut com un benefactor.
El sistema de la restauració opera també gràcies a les tupinades, que permeten el frau electoral: s’origina una baralla a la porta del col·legi electoral i, tot aprofitant l’enrenou, el candidat farceix l’urna de vots.
Aquest sistema, però, cau l’any 1901 a Barcelona amb la irrrupció de noves forces polítiques: Lliga Regionalista: primer partit polític del catalanisme. Burgès, catòlic i d’ordre, representa els interessos de la classe mitjana, identificant-se amb un centre dreta modern.
Unión Republicana: el partit d’Alejandro Lerroux, personatge que dóna nom al fenomen del lerrouxisme. Republicà i anticlerical, cal destacarne la seva modernitat organitzativa, que ofereix als militants serveix i avantatges: escoles laiques, consultoris mèdics, biblioteques...
07-03-2014 El 1901, s’enfronten a Barcelona la candidatura dels Quatre Presidents, de la Lliga, i Lerroux. Aquest xoc electoral mobilitza electors reals i dóna com a resultat 5 diputats de la Lliga i 2 diputats lerrouxistes. L’any 1903 tenen lloc unes noves eleccions, que confirmen la tendència de politització de la població (assoleixen entre un 30% i un 40% de participació) i que guanyen els lerrouxistes. Aquesta politització va acompanyada pel sorgiment de tot tipus de publicacions: “La Campana de Gràcia” i “L’Esquella de la Torratxa”, anticlericals, i “Cu-cut!”, promoguda per la Lliga i que posa el seu punt de mira en l’exèrcit espanyol. El novembre del 1905, l’acudit d’aquesta darrera sobre el Banquet de la Victòria provoca que membres de la guarnició militar ataquin la redacció del setmanari i de “La Veu de Catalunya”. L’any següent, a més a més, es promou la Llei de jurisdiccions, que castiga les ofenses als símbols del país, i com a resposta neix Solidaritat Catalana.
Aquesta coalició aplega des del carlisme fins al republicanisme més sensible amb el catalanisme: Assoleix la victòria l’any 1907, aconseguint 41 dels 44 diputats amb un 66% d’electors.
Es basa en el Programa del Tívoli, que aposta per la derogació de la Llei de jurisdiccions i una autonomia per a Catalunya.
Es dissol l’any 1908.
Catalunya, doncs, trenca amb l’esquema polític espanyol: catalanisme i republicanisme, enfrontats entre si, resulten, alhora, subversius per al govern espanyol.
La Setmana Tràgica Barcelona presenta, a inicis del segle XX, una realitat social explosiva. Això queda reflectit en una frase del Conde de Romanones: “Si cadascuna de les 50 províncies que formen Espanya ens haguessin donat els mateixos maldecaps que Barcelona, el país hauria resultat ingovernable. Els fets del juliol del 1909 en seran bona mostra.
07-03-2014 El començament del segle XX coincideix amb la fase àlgida de l’imperialisme: Portugal és un imperi colonial que compta amb Moçambic, mentre que Espanya, que es ven Palau, les Mariannes i les Carolines a Alemanya per 20 milions de marcs, centra el seu neocolonialisme al Marroc. Allà actua de la següent manera: Crea interessos materials i espirituals (tasca evangelitzadora).
Amb l’excusa de la reacció davant de la colonització, la metròpoli agredeix i enforteix la seva presència arreu del territori. Això es veu clarament a Melilla, situada a 26 kilòmetres d’uns jaciments de ferro.
El 9 de juliol del 1909, 4 treballadors de la Compañía Española de Minas del Rif resulten morts a trets pels rebels rifenys. Maura decideix mobilitzar tropes de manera massiva, emprant els reservistes: el servei militar és obligatori i universal, i només se’n pot fugir per mitjà de la fórmula de la redempció en metàl·lic (1500 pessetes). Això causa un descontentament entre la població, ja que: és una decisió unilateral del govern espanyol és una guerra en defensa dels interessos d’una empresa privada un concordat amb el Vaticà exclou els clergues de fer el servei militar, fet que atia encara més el foc de l’anticlericalisme popular Solidaritat Obrera i els republicans convoquen, de cara al 26 de juliol, una vaga general que acaba amb 3 clergues morts i l’incendi d’edificis religiosos. El capità general Luis de Santiago proclama l’Estat de Guerra per posar fi a la revolta espontània, i tot plegat acaba amb 2000 detinguts i 5 afusellats, entre els quals destaca el cap de turc per excel·lència: Francesc Ferrer i Guàrdia, anarquista pare de l’Escola Moderna i de les Edicions de l’Escola Moderna. El seu afusellament motivarà la dimissió de Maura.
...