Europa i el món durant els segles XVIII i XIX (2013)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Historia moderna
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 19/05/2014
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

Europa i el món durant els segles XVIII i XIX E l segle XVIII es caracteritza per importants canvis tant en l'hemisferi occidental, on hi va haver un creixement importantíssim de la població i de la riquesa en la major part de colònies europees, com en l'hemisferi oriental, on s'estaven creant nous imperis. Així doncs, s’establia una nova configuració global. Per analitzar i entendre les relacions entre Europa i el món del segle XVIII hem de fer un pas enrere. En situem en un context en què els europeus d’aquest segle són els hereus de dos principals ofensives d'expansió de finals de segle XV. La primera, a través de l'Atlàntic direcció a Amèrica; i la segona cap Àsia.
Comencem per Amèrica. Ja des del seu descobriment, El punt més alt del comerç d’esclaus es els europeus l’havien considerat com un territori de produí als 1780. Durant tot el segle domini imperial, com il·lustra el Tractat de Tordesillas XVIII, van ser embarcats uns 5.900.000 de 1494. Els nous territoris americans esdevingueren esclaus des de les costes africanes. Els focus de cultius bàsics per la exportació a Europa britànics tres milions, els portuguesos un milió que anaren estrictament lligats amb el fenomen de nou-cents mil i els francesos un milió més.
l’esclavitud. És a dir, es va establir una relació directament proporcional entre la demanda de productes del continent americà i la d’esclaus al continent africà, que esdevingué part integrant del sistema comercial atlàntic. Els esclaus eren font de comerç dels comerciants africans, però una vegada arribats al nou continent eren considerats un bens immoble de possessió europea. L’estructura social quedava encapçalada per famílies criolles que residien en Amèrica des de fa més temps, i per tant, els poder dels alts funcionaris, el clero i els nous comerciants era relatiu. Políticament, l’idil·li d’Espanya i Portugal acabà cap al segle XVII quan el mapa del continent es va reestructurar amb l’aparició de les potències franceses, britàniques i holandeses. Tant l'augment del volum del comerç colonial com el de l'escalada bèl·lica van fer que s’introduïssin mesures protectores per a les colònies, per tal d’evitar la pèrdua de les relacions comercials, ja que ens situem en un context en què moltes potències europees intentaven perjudicar el comerç colonial dels seus rivals per debilitar-los. Per tant, el creixement econòmic accelerat, la guerra i la nova política intervencionista portada a cap per les potències colonials des de la dècada de 1760, van tenir un efecte profundament negatiu a Amèrica. Enfrontats amb les violents rebel·lions d'esclaus, indis i blancs pobres, l'elit colonial generalment es va posar de costat de les autoritats metropolitanes i esperaven que les tropes restauressin l'ordre.
Deixant de banda el territori americà, la segona ofensiva d’expansió es dirigí cap a Àsia. En el cas asiàtic els europeus es van haver d’adaptar a sistemes econòmics ja establerts. El comerç intercontinental entre Àsia i Europa es portava a terme a partir de inversions arriscades, raó per la qual el comerç asiàtic fou dirigit principalment per grups capaços d’aconseguir capitals considerables i diversificar els riscos com la Corporació del Estat de la Índia o Les companyies privades de les Índies orientals. Aquests grups mantenien relacions estretes amb els governs nacionals, que contribuïen econòmicament a canvi d’un cert monopoli. En un primer moment, el fons per a la compra d’aquest productes es pretenia obtenir de la venta de mercaderies europees, que però resultaven massa cares i no satisfeien les necessitats asiàtiques. Per això, més endavant els fons s’obtingueren de la exportació de lingots de plata en Funcionament comerç interasiàtic: gran escala o dels beneficis obtinguts amb el comerç els tèxtils indis eren descarregats a asiàtic. Els principals productes asiàtics eren les Indonèsia, el coure japonès a la índia i espècies (pebre, nou moscada i clau d'espècia). Més la seda xinesa al Japó.
endavant, al segle XVIII, l’èmfasi comercial s’havia 1 desplaçat cap als tèxtils, la seda, les teles de cotó de la Índia, les begudes (té xinés, i el cafè d’Aràbia i Java).
Si la primera meitat del segle XVIII va ser un període de relativa estabilitat per als europeus a l'Àsia marítima, va ser un temps de guerra contínua a la frontera amb Europa. Tant Rússia com Gran Bretanya van marcar el moviment colonial a Àsia de finals de segle XVIII, uns per terra i els altres per mar. Pel que fa al moviment via terra, hem de considerar que en un primer moment tot això s’emmarca en un context en què els límits territorials d'Europa i Àsia no quedaven del tot clars. En aquell moment, Rússia estava fent pressió a territoris de sobirania otomana, és a dir, al Kanato de Crimea, bloquejant el seu accés al Mar Negre. Contemporàniament, Gran Bretanya havia iniciat la seva carrera com a constructora d'imperis a la Índia en un moment en què el territori era vulnerable degut al col·lapse de l'Imperi mogol i a la difusió de les guerres que anglesos i francesos mantenien per tot el món. En mig d’aquests canvis revolucionaris, la companyia de les Índies orientals britànica donava suport a aquells que reclamaven poder dins dels estats a través dels seus cossos de soldats indis i britànics. A canvi d'això, els anglesos van obtenir concessions comercials i enormes sumes de diners, que van ser utilitzats principalment per fomentar el comerç de la Companyia de les Índies Orientals.
En termes generals, en aquest procés els europeus van exportar els seus valors a ultramar i van aprendre sobre les societats no europees a través d’altres europeus, que en transmetien prejudicis.
El coneixement de nous mons va tenir un efecte controvertit a Europa. Per un costat, la consciència de la diversitat de la humanitat va desafiar la confiança en l’Europa mateixa. És a dir: no tot el que es feia a Europa tenia una validesa universal. La nova visió il·lustrada del món també va contribuir a emfatitzar les similituds essencials de la humanitat..
Tanmateix, tot això va reforçar el sentit europeu de la Escala evolutiva de les societats: superioritat sobre els pobles no europeus. Així que, Europa amb una tendència a la evolució, alhora de parlar de noves poblacions, s’intentava establir seguit de Xina i l’Índia considerades com una escala evolutiva en què el punt més alt estava ocupat societats comercials fallides amb un progrés estancat, i, finalment, les altres per les societats comercials. Per tant, la superioritat societats agrícoles, pastorals o de Europea es basava en la seva capacitat econòmica, caçadors eren considerades salvatges.
racional, política i militar.
E l segle XIX va ser un període d'expansió imperial incomparable. Aquest auge de l'expansió es va produir a causa del coneixement cartogràfic que tenien del món en aquell moment i els avenços en ciència que van donar a Europa una capacitat de penetració molt superior a la que fins ara havia tingut. Alhora, les potències europees encara gaudien de més poder i força respecte els altres al mateix temps que van començar a veure els nous països com noves formes d'ingrés, explotació i abús. Debats morals apart, en els discussions generades sempre s’ha reconegut una certa superioritat europea des del punt de vista de la pròpia erudició objectiva i la deformació ideològica dels seus oponents. Per tant, es considerava que els europeus, en aquell moment, eren totalment superior a la resta. En aquest context, molts pensadors i intel·lectuals van dir la seva sobre l'imperialisme. En primer lloc, cal destacar les aportacions de Marx, qui vincula l'imperialisme del segle dinou al desenvolupament del capitalisme industrial. En segon lloc, una de les opinions més il·lustres és la de Lenin, qui considerava que la lluita pel control del món no es va limitar a l'adquisició de colònies, sinó que va culminar amb la Primera Guerra Mundial. Per tant, la propagació del capitalisme per mediació de l'imperialisme estava destinada a generar les forces que finalment impulsarien la caiguda del colonialisme i anunciarien el socialisme.
2 La primera influència externa important va ser el final dels imperis europeus a la dècada de 1960.
Quan l'atenció es va desplaçar des del centre cap a la perifèria van agafar més força les investigacions sobre els pobles indígenes i la producció d'històries nacionals d'Estats que havien aconseguit la independència, deixant de banda les perspectives eurocèntriques. La segona influència externa important va ser la desaparició de l’experiment soviètic, que va endur-se amb ella gran part de la credibilitat de les valoracions radicals sobre el capitalisme i l'imperialisme.
Cap al 1815, exceptuant els territoris de domini anglès, tots els grans imperis colonialistes s’havien esfondrat. Encara que molts hagin considerat el contrari, la historia de Gran Bretanya després de la pèrdua de les colònies americanes difícilment es pot considerar com el d’una de una potencia anti-imperial ja que no tan sols va mantenir la resta del seu imperi sinó que continuà amb posterior annexions. La nova Idea de gran Bretanya era donar forma a les repúbliques recentment independitzades d’Amèrica mitjançant el comerç, les inversions, la exportació del liberalisme britànic per a que esdevinguessin uns socis comercialment valorats a més d’uns aliats. La expansió britànica a ultramar es pot explicar a partir de la seva mateixa geografia, que va comportar el desenvolupament d’una flota, la marina o “sènior service” juntament amb una política “oceànica”.
En aquells moments, Gran Bretanya esperava crear un règim internacional conforme al seu ordre liberal econòmic. Aquesta potència gaudia d’avantatges comparatius en les finances, la navegació, el comerç i en l’establiment d’aliances polítiques.
Fent un pas més endavant, des de la perspectiva de 1870 és possible seguir l'aparició de tendències importants pel que fa a l'economia, la política i el cultural. Llavors, alguns canvis econòmics i tecnològics havien començat a transformar el paisatge de la Europa continental. La industrialització s'havia estès d'una manera lenta i desigual des dels primers anys del segle dinou en territoris com França, Bèlgica i Alemanya, que començava a ser pionera dels productes de la segona revolució industrial com a la més avançada de les potències europees. Es van produir una sèrie d’avenços que van afavorir moltíssim les connexions entre Europa i la resta del món, com il·lustra l’exemple de l'aplicació de la potència del vapor a la contribució a l’augment de l’eficàcia del transport. Aquests avenços van retallar els costos i van accelerar notablement el desplaçament de persones i mercaderies. El volum dels negocis va augmentar fins arribar a uns nivells sense precedents. Els més significatius van ser els canvis en l'estructura de l'economia internacional quan la creixent especialització va produir que el model clàssic d'intercanvi, mitjançant el qual Europa va exportar productes manufacturats i la resta del món se centrava en produir matèries primeres i aliments, quedés substituït per un sistema en què els vaixells de vapor transportaven cereals, olis vegetals, cotó, cafè, cacau, seda i fustes fins als ports d'Europa, en un intercanvi amb els productes clàssics dels grans centres industrials: principalment productes tèxtils i metal•lúrgics. L'obertura de noves fronteres va generar un altre èxode des d'Europa ja que l'emigració es va veure impulsada, en termes generals, pel creixement demogràfic, la falta Anglesos, escocesos, gal·lesos i irlandesos de feina, la inestabilitat política. En conjunt, el que es van establir a l'Amèrica del Nord; els estava passant cap al 1870 era el moviment d'un emigrants espanyols i italians van anar a factor de producció, la mà d'obra, finançat per l'Amèrica Llatina; Austràlia i Nova un altre, el capital, per aprofitar les oportunitats Zelanda també es van començar a omplir que es presentaven a un tercer factor immòbil, de “nou vinguts” la terra.
La importància dels canvis polítics que es van veure al 1870 està totalment relacionada amb aquestes fets. A tota Europa, va sorgir una preocupació pel fet de construir nacions i Estats mitjançant un procés dramàtic que suposava canvis visibles en les fronteres i les constitucions. En aquesta època, podem trobar la separació dels Països Baixos i Bèlgica, la unificació d'Itàlia i la creació d'Alemanya. En el conjunt del continent europeu, els Estats que s'estaven formant, davant aquesta 3 actitud imperialista, tenien la necessitat de transmetre les seves idees polítiques cap a altres territoris d'ultramar, aconseguint així ampliar la seva nació fora del continent. A causa d'això, es va iniciar una època d'intenses rivalitats imperialistes que es va manifestar a l'hora de repartir tots aquells territoris que quedaven fora del continent europeu. Un dels territoris on més es va veure aquesta cursa de rivalitats, va ser el continent africà. I és que, pràcticament tota Àfrica va ser dividida i ocupada principalment per Gran Bretanya i França, entre 1879 i 1912. Cal destacar que “les restes” es van repartir entre altres potències europees com Holanda, Portugal i Espanya, la qual va sortir del tot mal parada al veure's obligada a cedir Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines.
Per a que la expansió esdevingués imperialisme i per a que l’imperialisme esdevingués imperi calia que, per una banda, hi hagués una clara intenció per part de l’estat en expansió i que, per l’altra, que l’estat receptor fos suficientment gran per fer viable la dominació. Gran Bretanya va ser la principal potencia expansionista i creadora d’un imperi. L’imperialisme britànic es fundava en l’estabilitat política continuada, la capacitat per combinar el canvi econòmic amb el conservadorisme social i la ideologia legitimadora que justificava la autoritat. La supremacia de Gran Bretanya arribà cap a la era victoriana quan controlava una gran extensió d’imperi informal.
La decaiguda es va produir durant el segle XIX quan els seus rivals estrangers van començar a fer ús de la potencia industrial desafiant la posició hegemònica anglesa. Llavors va esdevenir una potencia defensiva que ja no era capaç de controlar tota la seva extensió. Contemporàniament, però, en el domini d’ultramar Gran Bretanya creixia en termes absoluts com cap altra potència europea, cosa que donà com a resultat la seva confirmació com a superpotència de la època.
Tanmateix, l’expansió de Gran Bretanya és completament diferent que la dels altres països expansionistes. Per tant, no podem considerar que el seu model va ser utilitzat com a pauta pels altres. Com a exemple, tenim el “nou imperialisme”, que tindrà lloc quan diverses crisis en zones distants del món arribaran a causar conflictes entre les grans potències. Llavors, els esforços es basaran tant en defensar les posicions existents com en aprofitar per conquerir nous territoris.
Mitjançant l'estudi de les relacions d'Europa amb el món no europeu tenim l’oportunitat de revisar temes i esdeveniments que semblaven haver quedat exhaustos o ignorats, o que s'havien tornat inaccessibles.
4 ...