Tema 7. Les platges i els sistemes dunars (2011)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 4º curso
Asignatura Geografia del Litoral
Año del apunte 2011
Páginas 13
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Les platges i els sistemes dunars Dr. Francesc Romagosa; Dra. Françoise Breton Des d’un punt de vista geogràfic o geomorfològic, podem dir que les platges són formes d’acumulació (acumulació de sediments no consolidats). Una platja és una riba sedimentària i planera del mar, d’un llac o d’un riu, formada generalment per sorra i altres materials detrítics (palets o còdols, matèria orgànica descomposta, etc.). En el cas de les platges del mar, els materials que les formen han estat dipositats per les ones, els corrents marins i el vent.
Les platges de mar les trobem a tots els litorals del planeta, si bé on són més desenvolupades és als litorals baixos sorrencs, on hi ha major disponibilitat de sediments. A les costes rocoses, però, també podem trobar-hi platges, a les zones abrigades, tot i que de dimensions reduïdes.
Des d’un punt de vista biològic o ecològic podem definir la platja com un ecotò, és a dir, un ecosistema de transició entre els ecosistemes marins i submergits i els ecosistemes terrestres i emergits, ja que la platja, tal com veurem, està composta per una part emergida i una part submergida.
Els materials de les platges Les partícules que formen la platja poden ser de diferents mides, des de partícules fines com llims i argiles (0,002 – 0,05 mm), sorra (0,05 – 2 mm), graves (2 mm – 2 cm), còdols (2 – 20 cm), fins a fragments de roca més grans de 20 cm. La major part de platges són sorrenques, si bé també en trobem moltes de còdols, sobretot a latituds fredes, o l'alternança de glaç i desglaç produeix un trencament groller de les roques, i on no hi ha processos d'atac químic de la roca, com passa a latituds tropicals, amb molta calor i humitat.
Les platges són formes construïdes per la deposició més o menys permanent de materials que tenen com a primera qualitat el fet de ser mòbils. Els grans de sorra són independents i lliures els uns dels altres. La sorra es pot dispersar. Així mateix, els còdols també són mòbils, però només quan actuen grans ones. Els llims i argiles, en canvi, formen agregats que si es mouen ho fan col·lectivament.
La composició mineral dels materials de la platja presenta una gran diversitat. La majoria de platges sorrenques (les altres serien les de còdols) estan formades principalment de quars, encara que també acompanyats de feldspats, miques i carbonats (es tracta de platges de sorra d'origen terrigen). En àrees litorals d'illes i de zones tropicals solem trobar platges d'un color més blanc que les anteriors, formades per sorra calcària, derivada en bona part de la descomposició de fragments de coralls i closques d'organismes marins (sediments biogènics). El transport de sediments és principalment en el sentit de mar cap a terra. La conservació dels ecosistemes marins és, per tant, bàsica per a la conservació d'aquestes platges. En litorals volcànics trobem platges formades per sorres basàltiques, d'aspecte negrós (per exemple, a les Illes Canàries).
La disponibilitat de sediments és el primer factor limitant per a l'existència de les platges. Si no existeixen fonts de sediment o, si per qualsevol causa, el subministrament de sediments es veu interromput, la platja desapareixerà.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 1 La diferència entre les entrades i sortides de sediment d'una platja és el balanç sedimentari. De fet, en una platja es produeixen diferents processos de transport de sediments: processos d'alimentació de sediments i processos de pèrdua de sediments. Si domina la sedimentació, parlem d’un balanç sedimentari positiu (hi ha progradació de la platja). Si domina l’erosió, parlem d’un balanç sedimentari negatiu (hi ha regressió de la platja). Aquests processos determinen la forma i perfil de la platja i són visibles a la Figura 3.1.
Figura 3.1. Guanys i pèrdues de sediments en una platja Font: Miralles (1999).
El més freqüent és que la platja sigui un element llarg i estret, amb una longitud molt superior a la seva amplada. Les platges més estretes es produeixen als sectors amb escassetat de sediments sorrencs (això significa, en el cas de la costa catalana, la coincidència amb les platges de còdols). La seva amplada també pot disminuir per l'efecte de l'erosió produïda per la presència de ports i espigons.
El pendent de la platja depèn de la textura dels seus sediments. Per tant, les platges de còdols generalment presenten més pendent que les de sorra.
L'estudi dels materials que conformen la platja ens proporciona una gran informació sobre el seu funcionament. L'anàlisi periòdica granulomètrica i mineralògica del sediment, així com dels canvis en el perfil de la platja, ens permet identificar la font i procedència dels sediments que la formen (delimitar la cèl·lula litoral), així com les condicions de la seva formació i la seva evolució. Es tracta d'un estudi molt habitual en geomorfologia litoral.
Delimitació i zonació de la platja Des de la geomorfologia, el terme "platja" té una accepció molt àmplia. La platja s’estén des de la banda marina de platja submergida ja que és on es donen els processos més importants responsables de la formació de la platja emergida, fins la part alta de l’acumulació sedimentària. En altres paraules, la platja és un sector de sediments no consolidats que s'estén, amb límits força imprecisos, des de l'extrem superior de l'abast de les ones fins una àrea submergida on les ones ja no són capaces d'afectar el fons.
Tenint en compte els processos físics, es poden diferenciar quatre parts o seccions principals d’una platja, distingibles pel seu perfil (Figura 3.2): - L’avantplatja o platja submergida, que s’estén des d’una profunditat en la que s’inicia el moviment per part de l’onatge del material del fons, produint l’intercanvi de sediments amb les parts periòdicament o permanentment emergides de la platja, fins al punt superior permanentment cobert per l’aigua. Forma part, doncs, de l’estatge infralitoral (però només d'una part d'aquest estatge).
La profunditat màxima serà variable en cada platja, ja que les seves característiques també seran variables (topografia, característiques dels sediments, presència de praderies submarines, etc.). Però en general sol ser d’entre 9 i 18 metres de profunditat. En el cas Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 2 de la costa catalana és d’uns 10 metres. Això suposa, per exemple, que l’avantplatja pot estendre’s fins a 150 metres de la línia costanera al litoral del Besòs i del Maresme, però fins a 3’6 quilòmetres en el cas del litoral del delta de l’Ebre.
Figura 3.2. Zonació del sistema platja Avantplatja Rereplatja Platja alta Platja baixa Zona de rompents Platja de mar obert Font: Elaboració pròpia a partir d’Strahler i Strahler (1989).
En aquesta part de la platja es poden distingir dues subparts diferenciades: la platja a mar obert (des d’on s’inicia l’intercanvi de materials del fons) i la zona de rompents (a partir d’on hi ha el trencament de les ones). En aquesta zona de rompents se sol formar (en platges amb un pendent suau) una barra de sorra que pot quedar parcialment o totalment descoberta a marea baixa. A la zona de rompents solen aparèixer els ripple marks (microondulacions causades pel moviment de les ones).
- La platja frontal o baixa, entenent per aquesta la zona intermareal o mediolitoral, periòdicament submergida i emergida, afectada pels corrents de marea, originant formes específiques (canals, marques de corrents...). En les platges sense marea apreciable, seria l’estreta franja existent entre el límit de la zona de flux (uprush) i reflux (backwash) de l’ona. Es dóna una rampa regular des d’aquesta àrea fins on arriba l’aigua de les marees.
El pendent és més accentuat. Els materials són formats per sorres més gruixudes o petits còdols, que llisquen al llarg d’aquesta rampa (els materials fins se’ls endú l’aigua).
- La platja emergida o alta és la part de la platja habitualment emergida i seca, però sota la influència directa de les ones en episodis de temporals (és la zona supralitoral). La berma, o preduna és la part de la platja alta que es forma més enllà d’on arriben les ones.
N’hi pot haver una o més d’una. Es tracta d’una part quasi plana que forma un petit graó format per l’acció erosiva de les ones (s’observa un canvi de perfil).
- Finalment, la rereplatja, que generalment coincideix amb l’aparició de vegetació permanent (vegetació psammòfila). En una costa baixa i sorrenca la rereplatja és formada per les dunes davanteres.
Les quatre seccions de la platja formen un sol perfil litoral. Cada secció té relació amb les altres i ajuden a construir el conjunt. Aquestes quatre seccions formen, per tant, un sistema, el sistema platja.
Les maresmes, les llacunes i altres zones humides situades a les depressions situades darrere de les dunes (a la rereduna), podrien constituir segons algun autor una cinquena secció d’aquell perfil. Però cal tenir present que només és fins la duna davantera que hi ha una estreta interdependència amb la resta de la platja. A partir de la rereduna (no confondre amb la rereplatja) generalment hi trobem un ecosistema clarament diferenciat, amb unes dinàmiques físiques diferenciades de les de la platja. Per tant, la major part d’autors ja no consideren aquest espai com a part de la platja.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 3 Figura 3.3. Zonació del sistema platja (i sectors adjacents) al litoral de Torredembarra - Creixell 6 5 2 4 3 1 1: Avantplatja 2: Platja baixa 3: Platja alta 4: Rereplatja 5: Sistema dunar 6: Maresma Font: Elaboració pròpia a partir de Ministerio de Medio Ambiente.
Els cicles estacionals de la platja A banda dels cicles de marea, la platja està subjecta a diferents cicles relacionats amb els processos d’erosió i sedimentació. Bàsicament hi ha dos grans tipus de cicles: els cicles de temporal (erosió) i els de post-temporal (acreció). Així, el pas d’una tempesta provoca una evolució característica en el perfil de la platja: durant la tempesta les ones carregades d’energia causen l’extracció d’una quantitat significativa de sediment, bàsicament de la platja baixa i de la platja alta. Just després de la tempesta, la platja presenta un perfil d’erosió, amb un pendent molt suau i uniforme a la platja alta i a la platja baixa, i la formació d’una barra temporal a l’avantplatja, formada pel sediment sostret de les parts anteriors (la barra de sorra de l'avantplatja que hem comentat anteriorment). El perfil d’erosió es caracteritza per una platja emergida molt estreta, ja que quasi tota la platja esdevé platja frontal o baixa i avantplatja. Passada la tempesta, quan retornen les condicions normals de baixa energia, la platja emergida i frontal poden recuperar gran part del sediment extret durant la tempesta (Figures 3.4 i 3.5).
Si generalitzem aquest procés, podrem concloure que durant l’hivern, que és quan predominen els temporals de mar, les ones altes i amb alts nivells d’energia, és quan les platges presenten un perfil d’erosió. En canvi, és durant l’estiu quan presenten un perfil d’acreció. Per això, de forma reduccionista i no sempre correcta, es diu que hi ha perfils d’hivern i perfils d’estiu (i bermes d’hivern i bermes d’estiu, tal com s’ha vist a la Figura 3.2). Aquesta tendència estacional es dóna en moltes costes, com les de la Mediterrània.
Ara bé, aquest perfil no és igual a tot arreu.
Es diu que una platja té un perfil d'equilibri si, malgrat aquestes variacions cícliques, el balanç sedimentari està equilibrat, és a dir, a llarg termini no hi ha ni progradació ni regressió de la platja.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 4 La progradació de la platja es constata per la presència de diversos cordons litorals (antigues platges o cordons dunars disposats de forma paral·lela), com succeeix a la plana litoral de l’Alt Empordà.
Figura 3.4. Perfils de platja abans i després d’una tempesta Font: Miralles (1999).
Figura 3.5. Recuperació del perfil de la platja després d’una tempesta Font: Miralles (1999).
A banda de les sèries estacionals de pèrdua i recuperació de sorra (anuals), també hi ha algun cicle menys freqüent de grans temporals (centenars d'anys) que pot provocar grans estralls en platges. Cal, doncs, respectar els bancs de sorra existents (a la plataforma, l'avantplatja i les dunes) per tal que es pugui portar a terme la reposició d'aquests estralls de forma natural. Això ho diem perquè generalment quan s'ha produït algun episodi greu d'erosió de platges es realitzen o es proposa la realització de regeneració de platges.
Regressió i regeneració de platges Segons la Llei de Costes (1988), el 17% de la línia de costa espanyola, això és, un 70% de les platges, es trobava als anys vuitanta en regressió. Segons un informe de Greenpeace, a principis del segle XXI aquest percentatge havia arribat ja al 90%.
La regressió de les platges és deguda bàsicament a les pertorbacions de la dinàmica litoral, és a dir, a qualsevol factor que alteri la circulació dels sediments. Així, trobem un seguit d’accions humanes que provoquen l’alteració del volum de sediments (alimentació) (1) i l’alteració de la circulació de sediments (transport) (2), entre les quals hi ha: Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 5 - La construcció de preses al llarg dels rius, que retenen sediments (els embassaments es van reblint) (1).
- Les canalitzacions i cobriments de rius i rieres eliminen el poder erosionador dels mateixos (1).
- La disminució dels cabals aportats pels rius, ja sigui per l’augment de les necessitats hídriques pels diferents sectors econòmics (agricultura, indústria, turisme...), ja sigui per transvasaments (1).
- La destrucció de dunes i vegetació de la platja (per urbanització o construcció de passeigs marítims) (1 i 2).
- La regeneració de platges (mitjançant l’extracció de les reserves de sediment submergit a l’avantplatja) (1 i 2).
- La urbanització, pavimentació, construcció d’hivernacles, etc. que provoca la disminució de la superfície erosionable per la pluja, arribant menys sediments a rius i rieres (1).
- L’augment del nivell del mar (1).
- La construcció de ports i espigons al llarg de la costa (actuant de barrera als corrents de deriva): a la costa catalana hi ha una quarantena de ports (un cada 7 milles) i encara se n’estan ampliant, construint o projectant més. Les esculleres o espigons creats per ampliar les platges retenen la sorra però desplacen el problema corrent avall, la qual cosa obliga a construir-ne més. A més, amb aquestes actuacions s’acaba de desnaturalitzar la platja (2).
- Etc.
Una de les principals conseqüències de la regressió de les platges és, tenint en compte que es tracta d’un recurs turístic i econòmic de primer ordre, la necessitat de regenerarles. La mal anomenada regeneració de platges (és preferible parlar d’alimentació artificial de platges, ja que en molts casos no es regenera una platja erosionada, sinó que s’amplia per donar cabuda a més banyistes o, fins i tot, es creen platges noves allà on no n’hi havia), consisteix en dragar i bombejar sorra que s’extreu de l’avantplatja per dipositar-la a la platja alta i engrandir la seva superfície. S’utilitzen, per tant, els jaciments de sediment submarí. També hi ha altres tècniques menys habituals, com l’aportació de sorra provinent de sorreres interiors o bé sorres artificials (creades a partir de moldre altres roques), o bé sorres provinents del dragat de ports. Altres accions, més indirectes, serien la construcció d’espigons artificials que contribueixen a la retenció de sorres, tot i que amb efectes desiguals (Figura 3.6).
Evidentment que l’extracció de sorres genera uns forts impactes ambientals sobre el medi litoral, ja que hi ha un atac directe de les dragues sobre els ecosistemes submergits, particularment als herbeis de posidònia (interrompent-se les seves importants funcions estabilitzadores del litoral i hàbitat de gran valor ja mencionat) o bé els fons de marisc (desaparició d’àrees de cria de crustacis, bivalves, etc. com va succeir al Maresme, amb greus pèrdues per als petxinaires d’Arenys de Mar, Vilassar de Mar...). Òbviament també es produeix una alteració del perfil i de la composició del fons marí (substitució de materials i de comunitats). A més, l’extracció de sorres esgota els dipòsits naturals de l’avantplatja, de manera que s’incrementa el dèficit sedimentari (Figura 3.7).
Els principals inconvenients d’aquestes actuacions de regeneració de platges són, sobretot, el seu elevadíssim cost econòmic i el fet que un cop realitzades no es garanteix que sigui una solució definitiva al problema, tot al contrari, sol succeir que als següents temporals es torni a erosionar la platja ampliada i s’hagi de repetir el procés successivament. Si no hi ha recàrrega natural dels jaciments de sorra cada cop cal anar-la a buscar més lluny (i més car).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 6 Figura 3.6. Conseqüències de la instal·lació d’espigons al litoral Font: Ros (2001).
Figura 3.7. Impactes ambientals de la “regeneració” de platges Font: Ros (2001).
També s’han donat casos en que sorres extretes del fons marí s’han enfangat (per les seves característiques diferents a les sorres preexistents) i han desprès males olors (per la putrefacció de matèria orgànica) i han crescut algues, fet que enlloc de portar més banyistes, que és el que es pretenia, el que s’ha aconseguit és allunyar-los.
El que succeeix és que es tracten les conseqüències de la mala gestió del litoral, però no les causes que originen la regressió de les platges. Per tant, el problema es perpetua.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 7 A banda de l’alimentació artificial de les platges, hi ha una altra actuació que encara les artificialitza tant o més. Es tracta, en platges de nuclis urbans i turístics, de la neteja mecànica de la sorra. El tractament de la platja amb rascles per netejar i airejar la sorra destrueix el perfil natural de la platja i la seva vegetació natural i elimina les acumulacions d’algues. En definitiva, aquestes platges han patit un procés d’empobriment i artificialització fins al punt que no són un ecosistema natural sinó que han esdevingut un mer equipament urbà per a banyistes i turistes.
Figura 3.8. La regeneració de platges Font: La Vanguardia (12-05-2002).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 8 Les dunes i els sistemes dunars Les dunes són acumulacions o promontoris de sorra d’origen eòlic que es formen en llocs àrids i desèrtics o a les platges i els seus entorns. Al litoral duen a terme la funció essencial de reserva de sorra durant els temporals excepcionals i de protecció de les terres interiors.
El seu procés de formació cal contextualitzar-lo en petites acumulacions sorrenques que en constituir petites barreres a la circulació de partícules de sorra empeses pel vent, aquestes tendeixen a anar-se acumulant, primer formant petits ripple marks (traços ondulats d’entre 1 i 5 cm d’alçada) i posteriorment engrandint el petit promontori sorrenc, passant així d’una microduna a una duna consolidada i mòbil que, a mig termini, pot veure’s colonitzada per la vegetació dunar que pot arribar a estabilitzar-la (Figura 3.9).
Figura 3.9. El procés de formació de les dunes Duna Microduna Ripple marks Font: Elaboració pròpia.
Presenten una granulometria similar, relacionada amb la dinàmica dels vents, que distribueix la sorra. A partir d'una velocitat del vent de 4 a 5 metres per segon ja es produeix moviment de sorra (partícules mitjanes, de 0,2 mm aproximadament). Les dunes es caracteritzen, a banda de ser mòbils, per la seva alta taxa d'evaporació i infiltració ràpida de l'aigua, fets que provoquen l'alta presència de sal i un ambient sec, xeròfil.
La seva forma ondulada permet distingir una part més propera al mar o avantduna, la part més elevada o cresta, i l’espai a sotavent o rereduna. També podem distingir les dunes vives o grogues (mòbils) de les dunes mortes o grises (fixades per la vegetació i grisoses, ja que hi ha matèria orgànica entre els grans de sorra).
Les formacions de dunes poden ser paral·leles en el cas que es vagin desenvolupant successius cordons de dunes davanteres en una costa progradant (Figura 3.10). Les dunes paral·leles poden ser paral·leles a la línia de la costa, o bé tenir altres direccions, en funció dels vents dominants. Aquestes dunes paral·leles poden veure's interrompudes per dunes longitudinals, com ara les dunes parabòliques (dunes en forma d'arc o de mitja lluna), les crateriformes, o altres (Figures 3.11 i 3.12).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 9 Figura 3.10. Formació de dunes paral·leles Font: Miralles (1999).
Figura 3.11. Diagrama d’una duna parabòlica Font: Miralles (1999).
Figura 3.12. Dunes parabòliques i crateriformes interrompent el patró de dunes paral·leles Font: Miralles (1999).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 10 En el passat, les dunes es trobaven a totes les costes baixes sorrenques, sobretot a prop de les desembocadures de rius, on hi ha major disponibilitat de sorra. En canvi, actualment, amb totes les transformacions que ha patit el litoral només en trobem en sectors molt puntuals. A Catalunya, només en trobem en extensions relativament grans a la badia de Roses i la platja de Pals, a l'Empordà i, més al sud, al delta del Llobregat, a la platja de Torredembarra i, finalment, les més grans i desenvolupades, al delta de l'Ebre.
Per fer front al seu caràcter mòbil, quan l'avanç de les dunes amenaçava nuclis urbans, terrenys agrícoles o altres espais (l'espai litoral començava a ser un espai socialment cobejat) i es va disposar de la suficient capacitat tècnica, és a dir, a finals del segle XIX, es va procedir a fixar les dunes mòbils. La tècnica majoritària va ser utilitzar les plantacions de pi pinyer, que creix relativament bé sobre substrat sorrenc. Són ben coneguts els casos de les pinedes del delta del Llobregat o d'altres indrets de la Costa Daurada o de la Costa Brava, com ara Platja d'Aro (antigues pinedes que actualment han anat desapareixent sota les noves urbanitzacions litorals i alguns pins escadussers en els jardins de les edificacions ens recorden que aquell sector abans havia estat una pineda i, encara més abans, un paisatge dunar). Exemples molt notables de dunes fixades són els casos de les dunes interiors del massís del Montgrí i de Begur, que van arribar a enfilarse i travessar literalment aquests massissos litorals.
Un fenomen ben diferent a les dunes fixades són les dunes fòssils o paleodunes. Es tracta de sorres compactades i litificades, fa alguns milers d'anys, que actualment es troben colgades o bé apareixen en alguns sectors concrets del litoral (Figura 3.13).
Figura 3.13. Duna fòssil Font: Elaboració pròpia.
La importància biòtica de la platja i dels sistemes dunars A la platja i a les dunes hi trobem comunitats psammòfiles. Són comunitats d’organismes especialment adaptats per a viure a la sorra. La sorra és un medi difícil: l’aigua s’hi infiltra fàcilment, per tant en superfície i sota la calor del sol es crea un ambient eixut, desèrtic, xeròfil. Com que els grans de sorra són molt mòbils, les plantes han de desenvolupar unes arrels molt importants que els ajuden a aferrar-se al substrat. La sal de l’aigua de mar es lixivia a la sorra i no es queda en superfície, però les plantes s’han de poder defensar dels esquitxos d’aigua de mar i del fregament dels grans de sorra que porten els vents. Solen ser plantes flexibles però amb unes adaptacions coriàcies. Així mateix han de poder conservar l’aigua en els seus teixits (fulles coriàcies, punxes, bulbs, etc.).
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 11 Just per sobre de la sorra sempre mullada, se sol trobar el jull de platja (Agropyrum junceum) i l’esporòbol (Sporobolus arenarius). A la cresta de les dunes, hi senyoreja el borró (Ammophila arenaria). El borró pot arribar a fixar les dunes incipients, degut al seu sistema d'arrels i rizomes (tiges subterrànies) ampli i ben desenvolupat, que se subjecta a la sorra.
A part d’aquestes comunitats més corrents, podem trobar plantes psammòfiles com el lliri de mar (Pancratium maritimum), planta bulbosa de fulles llargues i amples que fa una flor blanca. Altres plantes sovient presents en aquesta comunitat són el panical marí (Eryngium maritimum), la corretjola marina (Convolvulus soldanella) (campaneta de fulles amples) i la lleteresa marina (Euphorbia paralias) que té les fulles imbricades contra el tronc.
En la part posterior de la duna i en les depressions interdunars trobem la crucianel·la marina o credeueta (Crucianella maritima). És un petit arbust (30 cm) de fulles punxoses on les tiges estan mantenint a 4 fulles entorn a un punt. Presenta flors grogues que formen espines. Una altra planta característica de la rereduna és la bufalaga hirsuta (Thymelaea hirsuta), arbust de petites fulles verdes, un xic carnoses i de flors groguenques.
En els sòls argilosos de les depressions, on la sorra fina es barreja amb matèria orgànica i/o amb material llimós i argilós que dificulta el seu rentat i, en conseqüència hi ha una major salinitat, hi creixen plantes halòfiles (resistents a la sal), que conformen els salobrars: espartinars, jonqueres, salicorniars herbacis i arbustius, i canyissars. Més enllà dels salobrars s’estableix la vegetació llenyosa de transició cap a l’espai forestal interior (càdec i savines en estat natural, que sovint han estat substituïts per pi pinyer i pi blanc) (Figura 3.14).
Figura 3.14. Distribució de la vegetació en el sistema dunar del delta del Llobregat Bufalaga hirsuta (Thymelaea hirsuta) Font: Lascurain (1987).
Les formes associades a les platges (dunes, depressions, cordó dunar, etc.) són extremadament interessants, i es troben en greu perill de degradació a les costes mediterrànies degut a l’elevada freqüentació i al pas de les màquines per netejar les platges (rasclets o solcs), la instal·lació de càmpings, passeigs marítims, pàrkings, etc. en aquestes parts més altes de la platja.
Les platges són actualment i degut al seu ús recreatiu-esportiu llocs molt humanitzats on s'acumulen aportacions nitrogenades en forma d'excrements, deixalles, etc. que afavoreixen l'aparició de comunitats nitròfiles: el cascall marí (Glaucium flavum), de flors grogues i fruits llargs i estrets, i el rave de mar (Cakile maritima), de fulles carnoses, flors violàcees i fruits rodons.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 12 Les plantes psammòfiles s'han adaptat a la vida en dures condicions imposades pel medi, mitjançant estratègies diferents: La majoria tenen un aspecte rígid o espinós per tal de resistir l'acció del vent, tant en el seu aspecte mecànic com en el dessecant. Les fulles solen ser petites i recobertes de pèls blanquinosos a fi i efecte de disminuir la radiació absorbida i regular així la seva temperatura i transpiració. Pel que fa a l'aigua, algunes plantes (el lliri de mar, per exemple) han desenvolupat tiges subterrànies carnoses (bulbs) on emmagatzemen l'aigua i les substàncies de reserva. La majoria tenen un sistema reticular que els permet aprofitar la humitat del subsòl (un panical marí fa uns 20 cm d'alçada però les seves arrels poden arribar a dos metres de fondària). Un altre exemple d’adaptació a les condicions dures imposades pel medi de platja és l’estructura pulvinular (semiesfèrica) que adopten alguns matolls i arbres -com els pins- per l’acció del vent arran de mar -forma aerodinàmica- i per concentrar l’absorció de llum i humitat.
Aquells ambients són així mateix hàbitats importants per a certes espècies d'animals, com ara els ocells, sigui perquè hi descansen i s’alimenten en algunes etapes de les seves migracions, sigui perquè hi niuen. Els corriols i especialment el corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) niua a les platges del delta del Llobregat, per exemple. En ambients més naturals, com en el delta de l’Ebre altres espècies d’ocells també aprofiten aquests ambients. Insectes (escarabats) i petits rèptils i mamífers també s’hi poden trobar.
La tortuga marina (a la Mediterrània, la tortuga babaua -Careta careta-), antany present a moltes platges, ha estat foragitada per la presència humana i la contaminació.
En alguns indrets del litoral català on la vegetació de platja i dels sistemes dunars havia arribat a estar greument amenaçada però encara hi havia possibilitats d’una certa recuperació del paisatge natural (delta del Llobregat, delta de l’Ebre, Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, platja de Torredembarra, platges d’alguns municipis del Maresme...) s’ha procedit al llarg dels darrers anys a endegar accions de gestió de la regeneració dunar i de la vegetació de platja. Aquestes accions en molts casos passen principalment per: 1) Deixar de realitzar la neteja mecànica de la platja, de manera que la vegetació té tendència a ocupar l’espai que li havia estat pres; 2) Gestió dirigida a la creació/recuperació de dunes, mitjançant la col·locació de tanques que faciliten el creixement ràpid de dunes incipients; 3) Gestió de la freqüentació de les dunes, mitjançant la col·locació de passeres de fusta per als vianants que volen accedir a la platja de manera que no es produeixi el trepig de la vegetació dunar; 4) Campanyes de conscienciació i educació ambiental dirigides als usuaris actuals i potencials de les platges.
Per un major aprofundiment sobre les platges i en especial la seva importància biòtica, vegeu el documental “Viure a la sorra” (Sèrie Mediterrània, Ramon Folch, 1989).
Cloenda: la importància de les platges Les platges són un recurs litoral de primer ordre, és a dir, tenen una gran importància ambiental, territorial i socioeconòmica, bàsicament pels següents factors: Per una banda, constitueixen tal com s'ha vist, ecosistemes valuosos, amb espècies i organismes que hi tenen el seu hàbitat exclusiu. Són una peça fonamental de tot el sistema litoral, interrelacionades amb els ecosistemes adjacents. No es pot dir el mateix d'algunes platges urbanes, que han perdut totalment la seva condició d'ecosistema natural i han esdevingut mers equipaments urbans pel seu ús turístic i de lleure.
Per altra banda, actuen com a espais tampó protectors del territori. Sobretot les platges naturals, les menys modificades per l’acció humana, ben proveïdes de dunes i on la dinàmica litoral no ha estat alterada, tenen una important funció de protecció contra l'erosió i de protecció de les terres interiors.
Finalment, són espais desitjats socialment i generadors de riquesa. Sobretot el turisme, però també la pesca artesanal té com a centre d'activitat les platges. Com veurem quan parlem del turisme, les platges constitueixen el principal recurs turístic o element d'atracció turística al món. És per això que són espais hiperfreqüentats i que pateixen múltiples pressions i impactes.
Geografia del Litoral - Bloc 2 Unitat 3 Les platges i els sistemes dunars 13 ...