DEONTOLOGIA: Apunts finals examen 1. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Deontologia periodística i llibertat d'expressió
Año del apunte 2016
Páginas 53
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 12
Subido por

Descripción

El tema de la UE está incluido como tema 2, por eso salen 5.
Están re-ordenados, porque los PP no tenían ninguna lógica.

Vista previa del texto

Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 DEONTOLOGIA PERIODÍSTICA Tema 1. Les llibertats informatives. Antecedents històrics i doctrinals. Drets Humans (DDHH) 1. Les llibertats informatives L’opinió pública i la democràcia van unides. La llibertat d'opinió és un valor irrenunciable de les societats democràtiques; és l'herència del pensament il·lustrat del segle XVIII: pensar per compte propi i opinar lliurement, en llibertat.
Ara bé, la llibertat d'opinió requereix unes condicions fonamentals, que es resumeixen en els següents principis: a. Principi de llibertat de pensament b. Principi de llibertat d'expressió c. Principi de llibertat d'organització o d'associació 2. Antecedents històrics i doctrinals o Breu apunt sobre el reconeixement històric normatiu de les llibertats d’expressió La primera formulació doctrinal de la llibertat d’expressió apareix a mitjans del segle XVII a Anglaterra, quan John Milton considera la llibertat d’expressió, unida a la llibertat de consciència, com la primera i més important de les llibertats (Areopagítica, 1644).
No obstant, hagué de transcórrer més d’un segle per a que la seva obra fos recuperada pels il·lustrats francesos (Montesquieu, Voltaire, Diderot, D’Alembert).
Els primers reconeixements es produeixen a Nord Amèrica i a França: - La Declaració de Drets de Virgínia (1776) - La Declaració francesa dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) - La primera esmena a la Constitució dels Estats Units (1791).
Les característiques de la llibertat d’expressió́ es perfilen en aquestes primeres declaracions constitucionals d’acord a les següents notes: El seu caràcter fonamental i fonamentador d’altres drets La seva doble consideració: com a dret individual com a principi essencial d’una comunicació social plural 2.1. Abans de la Inquisició Les llibertats d'impressió i difusió a Espanya no van ser objecte de restriccions legislatives, conforme a la tradició marcada pel dret romà. Excepte per les limitacions derivades de les difamacions, calúmnies o injúries.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 2.2. Amb la inquisició - Dels reis Catòlics el 1478 fins a la seva abolició el 1834.
- Regulació d'aquestes llibertats per raons religioses, però amb repercussió a l'àmbit i la legislació civil.
- Pragmàtica de Toledo, dictada pels reis catòlics, de 8 de juliol de 1502, va establir:  “Llicència prèvia d’impressió i venda de llibres”.
El 1478, els Reis Catòlics adopten una institució caracteritzada perquè si la gent feia coses que no havia de fer, el castigaven: la INQUISICIÓ. El control de la llibertat d’expressió comença amb els Reis Catòlics aquest any i amb aquesta institució Eclesiàstica. La inquisició dura fins el 1834, fent un control públic de les llibertats d’expressió de la població. Per escriure un llibre, per exemple, s’havia de demanar una llicència prèvia, i si es considerava del gust dels reis o autoritats eclesiàstiques, es podia publicar.
És a partir de la Inquisició quan s’estableix el paradigma de la llibertat d’expressió i el dret a la informació a Espanya: La prèvia llicència.
o Amb poques excepcions al llarg del segle XIX i XX, aquest serà el paradigma: - El previ control o la repressió posterior de la llibertat 2.3. Regnats  Carles I Ordenances de Carles I, de 1554, sobre «Les normes que s'han d'observar en el Consell sobre llicències per a imprimir llibres nous».
 Felip II Pragmàtica de Felip II, de 1558, sobre: «la nova ordre que s'ha d'observar en la impressió de llibres i diligències que han de practicar els llibrers i justícies» Ordre, de 1558, per la qual es castigava «Introduir, vendre, o tenir cap llibre dels prohibits pel Sant Ofici de la Inquisició».
 Carles II En 1682 Carles II va especialitzar la censura civil instituint diversos «consells» en raó de l'assumpte que tractava l'obra en qüestió. Aquests consells es van convertir en l'eix de les restriccions civils a l'exercici de les llibertats de premsa i impremta.
 Ferran V i Ferran VI Les normes dictades pels Habsburgs foren profusament utilitzades pels Borbons.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - Resolució de Felip V, a consulta del Consell, el 28 de setembre de 1744, estableix que el Consell s'abstingui de donar llicència per a impressions «relatives a matèries d'Estat, tractats de paus i altres tractats».
- Resolució de Ferran VI, a consulta del Consell, de 27 de juliol de 1752, acorda «les normes que han d'observar els impressors i llibrers per a la impressió i venda de llibres conforme al que disposen les lleis del Regne».
 Carles III Durant el regnat de Carles III el progressiu augment de la impressió de llibres i «papers periòdics», com a conseqüència de la Il·lustració, va motivar l'aparició d'un nombre més gran de normes dedicades a aquestes activitats: - Reial resolució i cèdula del Consell, de 14 i 16 de juny de 1768, sobre la «manera de procedir el Tribunal de la Inquisició per a les prohibicions de llibres»; - Reial ordre, de 21 de juliol de 1784, de regulació i prohibició de la venda de llibres estrangers sense llicència del Consell - Reial ordre, de 19 de maig de 1785, relativa a l'examen i llicències per a imprimir «els papers periòdics que no superen els quatre o sis plecs impresos».
 Carles VI Segueix la mateixa tònica amb la proliferació dels papers periòdics i l'intent de controlar les llibertats de premsa i d’impremta: - Resolució 24/febre/1790, es prohibien els papers periòdics, a excepció del Diario de Madrid.
- Normes de juliol i octubre de 1792 que intensificaven el control de l'edició i la circulació de llibres amb la finalitat d'evitar la introducció de llibres prohibits.
- Reial ordre, de 20 de gener de 1798, que encomana als justícies requisar els llibres prohibits de les llibreries i de no permetre conversacions contràries a l'ordre polític establert.
- Decret, d'11 d'abril de 1805, de creació del càrrec de jutge especial d'impremtes i llibreries, amb la consegüent «inhibició del Consell i la resta de tribunals».
2.4. Constitucionalització de la llibertat d’imprempta L'Estatut de Baiona: Reconeix la llibertat d'impremta (Art. 145), encara que la seva aplicació se suspenia fins a «dos anys després d'haver-se executat aquesta constitució», i se’n remetia el desenvolupament a una llei que haurien d'aprovar les Corts. [L’estatut de Baiona no és una constitució feta pels ciutadans, sinó que és una carta feta pels monarques, en aquest cas un monarca francès però lliberal, i fa una carta en què reconeix la llibertat d’impremta]. La impremta Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 era el mitjà mitjançant el qual es difonien les idees i pensaments, per tant establint la llibertat d’impremta el que estava fent era aprovar la llibertat d’expressió i divulgació.
 Les Corts de Cadis En una de les seves primeres normes (Decret IX, 1 novembre de 1810), van proclamar la «llibertat d'escriure, imprimir i publicar les idees polítiques sense necessitat de llicència, revisió o cap aprovació anteriors a la publicació» (Art 1).
Quedava amb això establerta la llibertat de premsa i suprimits els jutjats d'impremta i la censura civil (Art 2). Per tant, tot i que era un context en què seguia regnant la Inquisició, s’obrien espais a aprovar cada cop més aquesta llibertat.
 Constitució de Cadis La Constitució de Cadis, de 19 de març de 1812, en la mateixa línia que la constitució nordamericana, i d'acord amb el decret de 1810, va concretar en l’article 371: «Tots els espanyols tenen llibertat d'escriure, imprimir i publicar les seves idees polítiques sense necessitat de llicència, revisió o cap aprovació anterior a la publicació, amb les restriccions i responsabilitat que establieixin les lleis».
Per tant, es pot publicar, però es poden tenir responsabilitats. No hi ha sistema de control previ fins que es comencen a tenir aquestes normes. El problema és que la constitució de Cadis dura molt poc, perquè torna Ferran VII.
 Ferran VII Amb l’entronització́ de Ferran VII, es derogaran la constitució i l’obra legislativa de les Corts de Cadis i es restabliren les disposicions de la Novíssima recopilació.
- La falta de llibertat s'aguditzà fins a la prohibició, del 2 de maig de 1815, de la publicació de premsa impresa excepte la Gaceta Oficial i el Diario de Madrid.
 Riego Amb el pronunciament de Riego, el primer de gener de 1820, s'inaugura una nova etapa de llibertat d'impremta i supressió́ de les mesures preventives. És el conegut com l’època del pèndol, perquè es va de les normes o lleis absolutistes a les lliberals constantment, tot i que són més habituals les primeres. Riego és un exemple d’imposició de lleis absolutistes - Per mitjà dels decrets LV i LXIX, de 22 d'octubre de 1820 i 12 de febrer de 1822, que aproven la llei d'impremta i la llei addicional de llibertat d'impremta.
 Els Cent mil fills de Sant Lluís L'arribada dels Cent mil fills de sant Lluís en 1823 va suposar de nou el triomf de l'absolutisme i l'anul·lació, de tots els actes i disposicions aprovats en el trienni constitucional. Acaben amb Riego, Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 que és penjat, havent tingut només 3 anys de llibertat d’expressió, la qual cosa confirma que és molt més el temps amb prohibició de llibertats (absolutistes) que amb aquestes (lliberals).
- P. ex.: El reial decret d'11 d'abril de 1824, de prohibició de l'entrada de llibres estrangers a Espanya sense prèvia llicència o la reial ordre de 16 d'octubre de 1824, que obligava a requisar els llibres, fullets, caricatures i sàtires impreses des de 1820.
2.5. Evolució històrica (1837 – 1976) 2.5.1. La constitució de 1837 La constitució de 18 de juny de 1837, defineix a l’article 2 la llibertat d'impremta com “el dret dels espanyols a imprimir i publicar lliurement les seves idees, sense censura prèvia” i remet al jurat la qualificació dels delictes d'impremta.
Amb aquesta constitució es va desenvolupar la llei de premsa de 1837.
2.5.2. La Constitució de 1845 La Constitució 1845, de tarannà més conservador, va mantenir la llibertat de premsa i impremta en proclamar en l’article 2: «Tots els espanyols poden imprimir i publicar lliurement les seues idees sense prèvia censura, amb subjecció a les lleis» i eliminà la qualificació per jurat que contenia la constitució de 1837.
No obstant això, entre 1852 i 1853, en diversos reials decrets es van reformar diversos aspectes sobre impremta, es va crear el càrrec de censor de novel·les i es va prohibir la publicació dels discursos i els resums de sessions de les Corts que no concordaren amb el Diari de Sessions.
2.5.3. La llei d’impremta del 13 de juliol de 1857 Va significar un retrocés en el desenvolupament de les llibertats de premsa i impremta, però va establir nombroses novetats: - La definició del que era un periòdic i els requisits per a no ser clandestí - La figura de l'editor responsable - La creació d'un tribunal especial per a imposar sancions pecuniàries - La concessió de facultats a les autoritats per suspendre, d'ofici o a petició del fiscal, els escrits subversius.
Fins el 1868 seguirà aquesta tendència.
2.5.4. La “Gloriosa” revolució La revolució de setembre de 1868 va portar un canvi radical en aquesta tendència: mitjançant Decret llei de 23 d'octubre, es va consagrar una absoluta llibertat d'impremta, es va suprimir la censura i qualsevol altre requisit previ, es van remetre als delictes generals del codi Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 penal els comesos per mitjà d'impremta i es va suprimir el «jutjat especial d'impremta amb totes les seves dependències» (Art. 4).
2.5.5. La Constitució de 1869 La constitució de 1869 (Art. 17), diu: «Tampoc no podrà ser privat cap espanyol del dret d'emetre lliurement les seves idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit, valent-se de la impremta o d'un altre procediment semblant».
Amb això es reconeixia una clara llibertat d'expressió i d’informació, alhora que l'Art. 23 remetia a la tipificació penal dels delictes en aquesta matèria. I així es va recollir al codi penal de 1870.
2.5.6. La I República Després de la proclamació de la I República, l'agitació i els moviments de rebel·lió existents van motivar que el Govern de Castelar aprovara el 20 de setembre de 1873 un decret que limità la llibertat de premsa per raons de guerra, i encomanà als governadors civils que els periòdics «no publicaren allò que pogués contribuir a la rebel·lió i a la sedició».
2.5.7. La Restauració Restablerta la monarquia, el decret sobre premsa i impremta de Cánovas del Castillo, de 29 de gener de 1875, va continuar la línia restrictiva d'aquestes llibertats.
Art. 2: «Es prohibeix d'una manera terminant i absoluta atacar directament o indirectament, ni per mitjà d'al·legories, metàfores o dibuixos, el sistema monarquicoconstitucional, així com tota al·lusió als actes, a les opinions o a la inviolable persona del rei, ni als de qualsevol altre individu de la família reial».
2.5.8. La Constitució de 1876 L’Art. 13 de la constitució de 27 de juny de 1876 es va declarar el dret de tot espanyol a: «emetre lliurement les seves idees i opinions, ja de paraula, ja per escrit valent-se de la impremta o d'un altre procediment semblant, sense subjecció a la censura prèvia».
L'adequació al mandat constitucional de les normes sobre premsa i impremta va afavorir que, també amb el Govern de Cánovas es preparés una nova llei d'impremta que va sancionar el rei Alfons XII el 7 de gener de 1879.
Aquesta llei va intentar conciliar cert grau de llibertat de premsa amb la defensa del règim monàrquic restablert 2.5.9. La llei d’impremta de 1883 És una llei curta: 21 articles. Principals novetats: Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - Extrapola la llibertat de premsa i impremta, en un moment d’avanços tècnics, a les divulgacions de pensament i opinions, que podien reproduir-se per «un altre procediment mecànic que els fets servir fins al dia, o que en endavant es facin servir» (Art. 1) - Elimina les restriccions i els requisits per a la publicació de llibres i altres papers, així com per a fundar periòdics (Arts. 5-8) - Regular minuciosament el dret de rectificació (Art. 14) - Remet els delictes d'impremta al Codi Penal i als tribunals ordinaris (Art. 19) En conjunt va resultar ser un text bastant coherent i no tan restrictiu com els seus antecessors immediats, i a més va subsistir fins que va ser derogada expressament per la llei de premsa i impremta de 1966. (imp!!) 2.5.10. La Segona República La constitució de 9 de desembre de 1932 regula entre els drets i deures dels espanyols (títol III) la llibertat d'expressió i de difusió (article 34): «Tota persona té dret a emetre lliurement les seves idees i opinions, valent-se de qualsevol mitjà de difusió, sense subjectar-se a la censura prèvia. En cap cas es podrà segrestar l'edició de llibres i periòdics, sinó en virtut de manament de jutge competent. No podrà decretar-se la suspensió de cap periòdic, sinó per sentència ferma».
 L’abast real de l’Article 34 Però aquest manament constitucional no va tenir aplicació pràctica, ja que es va retallar l’abast d’aquestes llibertats per: - La llei per la defensa de la República (que va seguir vigent segons les disposicions addicionals de la Constitució).
- La llei d'ordre públic, de 28 de juliol de 1933.
Tampoc no es va aprovar cap llei específica, per la qual cosa es va mantenir la llei de Sagasta de 1883 com a norma general per a la regulació d'aquests principis.
2.5.11. La llei de premsa de 22 d’abril de 1938 Durant la guerra civil i des del front nacional es va promulgar una nova llei de premsa que va reformar en bona part, encara que sense derogar-la, la llei de 1883. Amb aquesta nova llei de premsa, de 22 d'abril de 1938, es va sotmetre la premsa al règim establert, seguint les consignes marcades pel nacionalsindicalisme. Així, en el preàmbul s'apunta: «Un dels vells conceptes que el nou Estat havia de sotmetre més urgentment a revisió era el de la premsa... Quan en els camps de batalla es lluitava contra uns principis que havien portat la pàtria a un tràngol d'agonia, no podia perdurar un sistema que continués tolerant l'existència d'un quart Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 poder, del qual es volia fer una premissa indiscutible... Corresponent a la premsa funcions tan essencials com les de transmetre a l'Estat les veus de la nació i comunicar a aquesta les ordres i directrius de l'Estat i del seu govern; sent la premsa òrgan decisiu en la formació de la cultura popular i, sobretot, en la creació de la consciència col·lectiva, no podia admetre’s que el periodisme continués vivint al marge de l'Estat».
Article 1: «Incumbeix a l'Estat l'organització, vigilància i control de la institució nacional de la premsa periòdica».
Conseqüències: - Establiment de la censura - Mesures d'intervenció, vigilància i control sobre la professió periodística i la premsa.
La llei, tot i ser promulgada en moments de guerra, es van mantenir durant bona part del règim.
L’Article 12 del Fur dels espanyols, de 17 de juliol de 1945, diu: «Tot espanyol podrà expressar lliurement les seves idees si no atempten als principis fonamentals de l'Estat».
"La propaganda y el adoctrinamiento totalitario no han generado un 'hombre nuevo', pero han sido muy eficaces atrofiando al hombre libre y su libertad de opinar por su cuenta. Cuando el ciudadano queda expuesto, casi desde la cuna hasta la sepultura, a una propaganda obsesiva y adoctrinante que hace que todo cuadre porque todo es falso, y que hace que todo parezca cierto impidiendo la verificación de la verdad; cuando es así, estamos ante un público engañado y enjaulado en el engaño sin remedio, y por lo tanto estamos ante una opinión en el público que no es en absoluto del público. Mientras haya totalitarismo no existe una opinión pública digna de ese nombre. No existe porque no camina por sí sola y no tiene modo de ser 'ley de sí misma' (autónoma)" Sartori, Giovanni. 2007 ¿Qué es la democracia? Madrid, Taurus. (p. 85).
5.5.12. La llei “Fraga” La llei 14/1966, de 18 de març, va suposar un canvi important en la consideració de la premsa pel règim franquista, encara que de cap manera es va acostar als postulats que sobre llibertat d'expressió i informació regien en els sistemes democràtics.
El principi general és el manifestat al preàmbul de la llei: «La llibertat d'expressió, llibertat d'empresa i lliure designació del director són postulats fonamentals d’aquesta llei» La “llei Fraga” comença a obrir una finestra dins del règim: es passa tímidament dels drets de les col·lectivitats als drets individuals.
No obstant això, en l'articulat que li segueix es limiten i retallen aquests principis. Tant és així que les limitacions de l'art. 2 deixen reduïda la llibertat d'expressió a la mínima essència; la llibertat de creació d’empreses editorials xoca amb l'autorització prèvia a l'administració i els requisits que Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 establerts per exercir aquesta activitat, conforme als articles 51, 52 i 53; la lliure designació del director també queda en dubte amb les prohibicions i requisits dels articles 34, 35 i 36.
2.6. La Constitució de 1978 El dret a la informació està sempre sota el criteri del dret a la llibertat d’expressió. A Espanya, sempre ha estat associat al sistema de la inquisició, que a través del sistema de prèvia autorització del poder executiu, controlava el dret a la informació i a la llibertat d’expressió.
Això és així fins el segle XIX, quan comença l’època del pèndol, en què es va oscil·lant del sistema de control al sistema de llibertat, amb una tendència a quedar-se a la primera banda.
Aquest sistema acaba el 1978, amb la constitució espanyola, en què l’article 20 regula la llibertat d’expressió i el dret a la informació. 1978: CE Art. 20 --> Llibertat d’expressió i dret a la informació Article 20.
1. Es reconeixen i protegeixen els drets: a) A expressar i difondre lliurament els pensaments, idees i opinions mitjançant la palabra, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció.
b) A la producció i creació literària, artística, científica i tècnica.
c) A la llibertat de càtedra d) A comunicar o rebre lliurement informació veraç (que no VERÍDICA!!) per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciencia i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.
2. L’exercici d’aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia.
3. La llei regularà l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l’Estat o de qualsevol ens públic i garantitzarà l’accés a aquests mitjans dels grups socials i polítics significatius, respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d’Espanya.
4. Aquestes llibertats tenen el seu límit en el respecte als drets reconeguts en aquest Títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupen i, especialment, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la pròpia imatge i a la protecció de la juventud i la infància. (Operen com a LÍMITS AL dret 1, de llibertat d’expressió).
5. Només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació, en virtut de la resolució judicial.
Si no hi ha llibertat ideològica ni llibertat d’expressió, no tenim democràcia.
3. L’evolució històrica dels Drets Humans (DD.HH.) Pensament: Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - L’origen remot dels DD.HH. el trobem en el “Dret de gents” defensat per Francisco de Vitòria a Relecciones sobre los indios (1538?) - L'origen proper se situa en el liberalisme, defensat per John Locke (Assaig sobre el govern civil, 1690), Montesquieu (De l'esperit de les lleis, 1748) i Rousseau (El contracte social, 1762) Es va passar tímidament dels drets de les col·lectivitats als drets individuals. Aquest procés es va dur a terme gràcies precisament a l’aparició d’una sèrie d’autors (en plena època de l’enciclopèdia), que comencen a teoritzar sobre el fet que les persones puguin tenir dret a unes llibertats individuals. Alguns d’aquests són els esmentats Montesquieu o Rousseau, i d’altres com Hobbes. A partir d’aquí comencen a produir-se les primeres revolucions i declaracions de drets.
Els primers TEXTOS que tenen especial rellevància en matèria de Drets Humans són: - Declaració de Drets de l’Estat de Virginia (12/VI/1776): “Els homes són per naturalesa igualment lliures i independents i tenen certs drets innats” - Declaració d’independència dels EE.UU. (4/VII/1776): “Sostenim que aquestes veritats són evidents: que tots els homes han estat creats iguals i dotats pel creador de certs drets inal·lienables, comptant-se entre ells els drets a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.” - Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà de 26/VIII/1789: “La llibertat consisteix en fer tot el que no perjudica als drets de l’altre; té per principi la naturalesa, per regla la justícia i per salvaguarda la llei. Els seus límits es contenen en aquesta màxima: No facis als altres el que no vulguis per a tu.”  Totes tres tenen un tret en comú: fan un reconeixement formal dels drets i les llibertats dels ciutadans.
3.1. Tipus de drets 3.1.1. Constitucions liberals (de Dret) Són les Constitucions de finals del segle XVIII i principis del segle XIX. S’hi inclouen drets individuals com el dret a la vida o a la propietat. Aquests drets comencen amb les revolucions lliberals dutes a terme per la burgesia (defensant els seus propis drets).
Ho són La constitució d’EEUU de 1787 i la de França de 1789-1791 principalment, i d’altres com la de Suècia de 1809 (on apareix per primer cop el defensor del poble) i Espanya de 1812 (llarga, mal organitzada i amb una redacció pèssima).
Classe dirigent La gran burgesia Objectius 1. Limitar o eliminar el poder del rei 2. Reconeixement limitat de drets (2% amb dret a vot) Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016  DRETS CIVILS - Dret a la vida - Dret a la llibertat - Dret a la propietat Revolució francesa/americana. ESTAT LIBERAL.
3.1.2. Constitucions democràtiques Són sobretot de la segona meitat del segle XIX. Impulsades per la petita burgesia. S’hi inclouen els drets col·lectius, com el sufragi (universal masculí, fins que comencen a votar les dones amb la República) o el dret a manifestar-se. A la petita burgesia hi ha més gent que a la gran, i per això els drets són de caire col·lectiu.
Ho són La de França 1830 i d'altres com la Belga de 1931.
Classe dirigent La petita burgesia Objectius 1. Limitar el poder del govern a través dels Parlaments 2. Reconeixement de drets col·lectius de caràcter polític  DRETS POLÍTICS - Dret de vot (sufragi censatari: masculí) - Dret d’associació - Dret de manifestació Revolucions de 1830 i 1848. ESTAT DEMOCRÀTIC.
3.1.3. Constitucions entreguerres (o “Constitucions Socials”) Son sobretot de principis del segle XX. La revolució és per part de la classe obrera, i és per això que es reconeixen drets com la sindicació o la vaga.
Classe dirigent L’alemanya de Weimer de 1919 i l’austríaca de 1920 (feta per Kelsen, creador de la teoria de l’estructura normativa: Constitució, lleis i reglament), principalment, i d’altres com l’Espanyola de 1931 La classe obrera Objectius 1. Generalització del sufragi universal Ho són 2. Reconeixement de drets col·lectius de caràcter social  DRETS SOCIALS - Dret de vaga - Dret de sindicació - Altres drets: sanitat, educació, etc.
Revolucions de 1917 i 1920. ESTAT SOCIAL.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 3.2. Drets Humans (DDHH) Abans de la II Guerra Mundial, la Comunitat Internacional no té cap definició ni protecció dels DDHH. Amb la Guerra, els aliats fan de la protecció d’aquests un factor de lluita ideològica.
Les democràcies occidentals, EEUU, França i Anglaterra lluiten contra els soviètics i la Xina nacionalista. Quan lluiten amb les potències de l’Eix és la gent la que lluita pels drets fonamentals.
Els DDHH apareixen doncs, amb la IIGM.
3.3. Fonaments dels DDHH (imp.examen!!) Dignitat humana Mínim comú moral (normativa moral ampla) més enllà de les diferents tradicions i religions.
(...) drets fonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana (...) Preàmbul Carta de les NN.UU. (26/VI/1945).
(...) dignitat intrínseca i els drets iguals i inalienables de la família humana (...) Preàmbul de la Dec.
de DD.HH. (10/XII/1948).
3.4. Importància i contingut dels DDHH  Únic valor ètic universal  Internacionalització d’un catàleg de drets de l’home  Impacte sobre l’opinió pública mundial Les NN.UU. diuen en un text: “La Declaració Universal abasta tota la gamma de drets Humans en 30 articles clars i concisos. Els dos primers assenten la base universal dels drets humans: els éssers humans són igual atès que comparteixen la mateixa dignitat humana essencial; els drets humans són universals no per un estat o organització internacional, sinó perquè pertanyen a la humanitat sencera.” 3.5. De la Declaració Universal dels DDHH als Pactes Internacionals de 1966 Món:  Règims polítics  Tradicions jurídiques  Sistemes econòmics Necessitat de:  Pacte de drets civils i polítics  Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals. (16/XII/1966) 3.6. Carta Internacional dels DDHH Declaració 10/XII/1948 + Pactes 16/XII/1966 Actualment hi ha més de 80 declaracions sobre DDHH de les NN.UU.
3.7.Marc internacional i europeu 3.7.1. Els sistemes de cobertura dels DDHH Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 COBERTURA: - Indica el sistema internacional de garantia dels Drets Humans.
- És igual per a tots els Estats membres d'una determinada Organització Internacional.
PROTECCIÓ INTERNA: - Mètode establert per a cada Estat.
- És competència de cada Estat i, per tant, subjecte al sistema propi cada un.
ÀMBIT: L'espai geogràfic en el que un Estat o una Organització Internacional exerceix les seves competències. Dividit en: - Intern: Espai geogràfic d'un Estat - Internacional: Espai sobre el que una Organització Internacional actua. “universal” “continental” “regional” 3.7.2. Notes sobre l'organització de les nacions unides (ONU) FUNDACIÓ: Carta de les Nacions Unides firmada a San Francisco (USA) el 26 de juny de 1945 (va entrar en vigor a partir del 24 d'octubre de 1945).
el naixement de l'ONU coincideix amb els darrers mesos de la II Guerra Mundial.
OBJECTE: Salvaguardar la pau i la seguretat mundial i d'instituir entre les nacions una cooperació social econòmica i cultural.
INSTRUMENTS: - La Carta de la Nacions Unides. Firmada a San Francisco el 26 de juny de 1945.
- La Declaració Universal de Drets Humans Adoptada per l'Assembla General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.
Tot i que és una “declaració” i per tant no te un valor jurídic equivalent a un tractat internacional, te un valor ètic indubtable.
Article 19. “Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.” El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (16 de desembre de 1966) - Conté el anomenats Drets de Primera Generació.
El Pacte Internacional de Drets Socials, Econòmics i Culturals (16 de desembre de 1966) - En aquest document s'inclouen els anomenats Drets de Segona Generació.
Per la seva condició de “pacte” són normes jurídiques d'aplicació obligatòria pels Estats que l'han ratificat, com és el cas d'Espanya.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 “Generacions de Drets”: - 1a. Drets Civils i Polític; - 2a. Drets Socials, Econòmics i Culturals i; - 3a. Drets de Solidaritat, Drets “naixents” o Drets del medi ambient...).
Art 19. Pacte Internacional dels Drets Socials, Econòmics i Culturals (1966): 1. Ningú podrà ser molestat a causa de les seves opinions.
2. Tota persona té dret a la llibertat d'expressió; aquest dret comprèn la llibertat de cercar, rebre i difondre informacions i idees de tota índole, sense consideració de fronteres, sigui oralment, per escrit o en forma impresa o artística, o per qualsevol altre procediment de la seva elecció.
3. L'exercici del dret previst en el paràgraf 2 d'aquest article comporta deures i responsabilitats especials. Per tant, pot estar subjecte a certes restriccions, que hauran, però, estar expressament fixades per la llei i ser necessàries per a: a) Per al respecte dels drets o la reputació dels altres; b) La protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut o la moral públiques.
3.7.3. Notes sobre les organitzacions europees A la fi de la IIGM, els Estats Europeus van considerar que calia resoldre les discrepàncies i els contenciosos internacionals per la via de la negociació.
Tipus d’organitzacions: - Cooperació: Consell d’Europa.
- Integració: Unió Europea Les organitzacions de cooperació o El Consell d'Europa: - Organització internacional d'àmbit regional destinada a promoure, mitjançant la cooperació dels estats d'Europa, la configuració d'un espai polític i jurídic comú al continent, sustentat sobre els valors de la democràcia, els drets humans i l'Imperi de la llei.
- Creat: 5 de maig de 1949 mitjançant el Tractat de Londres.
- Seu: Strasbourg.
- Integra: 47 d‘Estats d’Europa i el seu entorn.
- Gairebé el 95% dels Estats radicats al continent Europeu.
- Llevat de Bielorusia, Kazajistán i la Ciutat del Vaticà.
L'Estat Espanyol forma part del Consell d'Europa.
- 4 d'octubre de 1979.
- Ratificà tant el Conveni Europeu dels Drets Humans com la Carta Social Europea.
- Des d'aquell moment i a través dels mecanismes que la Constitució estableix, (art. 10.2 CE) aquests textos formen part del Dret Intern espanyol.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Els INSTRUMENTS del Consell d’Europa, són fonamentalment: - La Carta Social Europea.
- Turí el 18 d'octubre de 1961.
- Drets Socials, Econòmics i Culturals.
- El Conveni Europeu dels Drets Humans - Roma el 4 de novembre de 1950.
- Drets Civils i Polítics.
Convenció per a la protecció de Drets i Llibertats (Roma) de 4 de nov. 1950: Art. 10. Llibertat d'expressió.
 Tota persona té dret a la llibertat d'expressió. Aquest dret inclou la llibertat d'opinió i llibertat per rebre o difondre les informacions i les idees, sense que hi pugui haver interferència de les autoritats públiques i sense límit de fronteres. Aquest article no evita que els Estats a sotmetre's a les empreses de radiodifusió, fotografia o televisió a un sistema d'autorització prèvia.
 L'exercici d'aquestes llibertats, que suposen les funcions i responsabilitats, poden estar sotmesos a determinats tràmits, condicions, restriccions o les sancions previstes per la llei, que suposen les mesures necessàries, en una societat democràtica per a la seguretat nacional, integritat territorial o de seguretat pública, la defensa de l'ordre i la prevenció de la delinqüència, la protecció de la salut o moral, la protecció de la reputació o els drets d'altres, per evitar la divulgació d'informació confidencial o per garantir l'autoritat i imparcialitat del poder judicial.
o Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) - Creat: Conveni Europeu de DD.HH.
- Seu: Strasbourg.
- Funció: Revisió de les Sentències internes de cada Estat membre pel que fa als drets fonamentals i a les llibertats públiques.
- Jurisprudència:Les seves sentències creen Jurisprudència, de manera que a través dels casos individuals es va conformant tota la teoria i evolució dels drets fonamentals.
- Aplicació: Les sentencies del TEDH són d'aplicació directa a l'estat Espanyol.
- Accés:Per poder-hi acudir, cal primer haver exhaurit tots els recursos davant els tribunals interns del país, inclòs el Tribunal Constitucional.
- Termini: 6 mesos.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Les organitzacions d’integració o Unió Europea (UE).
La Unió Europea (o la UE) és la unió política de 28 estats independents europeus. Es va establir en el Tractat de Maastricht l'1 de novembre de 1993, sobre els fonaments de la preexistent Comunitat Econòmica Europea. L'últim tractat que va modificar la base constitucional de la Unió Europea va ser el Tractat de Lisboa, el 2009.
Les normes que dicten els organismes europeus prenen els noms de:  Reglament  Directives  Decisions  Recomanacions LA CARTA DELS DRETS FONAMENTALS DE LA UE La van signar i proclamar la Presidenta del Parlament Europeu i els Presidents del Consell i de la Comissió el 7 de desembre de 2000 en el Consell Europeu de Niça.
Recull en un únic text, per primera vegada en la història de la Unió Europea, el conjunt dels drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans europeus i de les persones que viuen en el territori de la Unió Europea.
Es basen essencialment en els drets i llibertats fonamentals reconeguts en el Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans, la Carta Social Europea del Consell d'Europa i les tradicions constitucionals dels Estats membres de la Unió Europea Art. 11. Llibertat d'expressió i d'informació 1. Tota persona té dret a la llibertat d'expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d'opinió i la llibertat de rebre o comunicar informacions o idees sense que hi pugui haver ingerència d'autoritats públiques i sense consideració de fronteres.
2. Es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Tema 2. Introducció al dret de la Unió Europea. Què és la UE i com funciona? 1. Introducció - Hem passat d’una Comunitat econòmica a una Unió Política 1951: Tractat CECA 1957: Tractat CEE (Tractat de Roma) seva finalitat era econòmica, però poc a poc ha evolucionat i ja no tenim una comunitat sinó una Unió, i és activa en gairebé tots els àmbits (desenvolupament, medi ambient, ...). Ara tenim un procés d'integració econòmica bastant econòmica, mentre que el procés d'integració política no està tan avançada, està en curs. Però no és només una entitat econòmica, sinó també oplítica.
- Hem passat d'un dret basat en els tractats internacionals (perquè la UE es va crear com una organització internacional, basant-se en tractats que van crear obligacions entre diversos estats) a un Dret de la Integració. Ara no es pot parlar de la UE com una organització internacional clàssica, està entre una organització internacional i un estat federal, en el punt mitjà. I per això podem dir que la UE és una organització SUI GENERIS (té una organització i funcionament propi, diferent de les altres organitzacions internacionals).
Avui dia la UE es fonamenta en una doble legitimitat: la que prové dels Estats i la que prové dels ciutadans.
- Ampliacions: Hem passat de 6 països a 28. L'últim estat a entrar a la UE va ser Croàcia, que es va afegir el 2013.
1. El sistema institucional de la UE Hem delegat competències a la UE, i amb elles, hem delegat part de la nostra sobirania. Les institucions s'assemblen a les d'un estat. Hi ha divisió de poders, encara que no és exactament igual a la d'un Estat, és molt semblant.
1.1. Les institucions Des del 2009 la UE té aquestes 7 institucions: - Parlament Europeu - Consell Europeu - Consell - Comissió europea - Tribunal de Justícia de la Unió Europea - Banc Central de la Unió Europea - Tribunal de Comptes També existeixen altres organismes auxiliars Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Hi ha hagut sempre una rivalitat entre sobiranistes i federalistes. Els primers volen donar més poder a la UE, mentre que els segons volen que tinguin menys institucions i poder.
1.1.1. La Comissió Europea Comprèn 28 comissaris independents, un de cada país de la UE. Però aquests comissaris no depenen dels estats i no els representen, sinó que han de representar el interès general europeu.
Això significa no representar els interessos de cada un dels 28 estats, perquè no és una suma d'interessos; ha de representar un interés comú de tota la UE. Per tant, els comissaris no poden sol·licitar ajuda ni consell als governs del país.
El seu càrrec té una durada de 5 anys, i té responsabilitat davant el Parlament Europeu. La presidència ha de reflectir la majoria en vots de tota la Unió Europea. La resta de comissaris, han de ser aprovats pel parlament. Si s'emeten dubtes sobre un sol candidat, es pot fer enrere tota la comissió. Existeix també la moció de censura, mai exercida fins ara. Té el monopoli de la iniciativa normativa.
Què fa? - Proposa la legislació - És l’òrgan executiu - És la “guardiana dels Tractats” - Representa a la UE en l’escena internacional 1.1.2. El Parlament Europeu Els seus membres tenen un mandat de 5 anys i són elegits per sufragi universal directe.
Els ciutadans europeus poden votar fora del seu estat.
Què fa? - Legitimitat democràtica: representa els ciutadans europeus - Co-legislar: Aprova la normativa i el pressupost de la UE juntament amb el Consell de Ministres.
- Controlar: supervisió democràtica de tota tasca de la UE. Controla totes les institucions, i especialment la comissió.
1.1.3. El Consell de la UE Consell de la UE i Consell Europeu: dos consells representen els estats.
Composició: no hi ha membres com a tals del consell, sinó que són reunions en què cada país mana al ministre corresponent al tema que es tractarà. Per tant, la composició és un ministre de cada país de la UE. Presidència semestral rotatòria - Letonia Funcionament: el paper del COREPER.
Què fa? - És col·legislador amb el parlament europeu. Aprova la legislació i el pressupost de la UE juntament amb el Parlament (co-decisió) Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - Coordina la cooperació intergovernamental en materials sensibles - Decideix sobre la signatura d'acords internacionals Cada estat disposa d'un cert nombre de vots, i aquest nombre de vots depèn de la població de cada país. Regeix el principi de la majoria qualificada (una mena de doble majoria). Perquè hi hagi acord o decisió, normalment es necessita la “doble majoria”: l'aprovació del 55% dels votants (estats membres), i aquests han de ser el 65% de la població.
1.1.4. El Consell Europeu Cimera dels caps d'Estat o de Govern de tots els països de la UE - Es reuneix almenys quatre vegades a l'any - Estableix les directrius generals de les polítiques de la UE - no té competència legislativa.
- President: Donald Tusk - Fixa les grans prioritats de la unió, però no intervé en el procediment legislatiu.
Diferències Consell Europeu i consell de la UE: - El Consell Europeu està compost per caps d'estat. El consell UE per ministres.
- El consell europeu té prioritats generals. El consell de la UE és una institució legisladora.
**Consell d'Europa: és una altra organització internacional diferent de la UE. En els anteriors hi ha 28 estats, mentre que en aquest hi ha 47 estats (comprèn a Rússia, Turquia,...). A nivell material és molt més limitat. El seu objectiu és la promoció d'un espai jurídic en què es garanteixin els drets humans, la democràcia i l'estat de dret. És dins d'aquest marc on està el CONVENI EUROPEU DE DRETS HUMANS (CEDH). El consell d'Europa NO és una institució de la UE, és una institució aliena.
2. Com es fa la legislació europea La UE actua segons els principis d'atribució de competències, de subsidiarietat (Cerca què és) i de proporcionalitat. Només pot actuar dins el marc d'aquestes competències. (Els mitjans emprats s'han d'ajustar segons els objectius o resultats esperats).
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Ciutadania, grups d'interés i especialistes: debat i consulta Comissió: presentació de proposta oficial (poden aprovar-la, canviar-la o descartar-la) Parlament i Consell: decisió conjunta Autoritats nacionals o locals: aplicació Comissió i Tribunal de Justicia: seguiment de l'aplicació 3. L’ordenament jurídic de la UE 3.1. Fonts del Dret de la UE - DRET PRIMARI És el dret suprem de la UE, s’identifica amb els tractats.
Té caràcter constitucional Tractats  Tractats constituents (TUE, TFUE)  Tractats d’adhesió Carta dels Drets Fonamentals de la UE: art. 6.1. TUE Es pot identificar amb el dret constitucional de la UE, es paregut amb el que passa amb la constitució en un estat federal. Té caràcter suprem: tot dret derivat ha de complir amb el dret primari, perquè aquest estableix els principis privats.
- DRET DERIVAT Alberta l'activitat normativa de les institucions europees. Ha de complir amb el dret primari.
Art. 288 TFUE - Normes vinculants:  El reglament tindrà un abast general. Serà obligatori en tots els seus elements i directament aplicable en cada Estat membre.
 La directiva obligarà a l’estat membre destinatari quant al resultat que hagi d’aconseguir, deixant, , però, a les autoritats nacionals l'elecció de la forma i dels mitjans. Permet als Estats adaptar la normativa a les seves tradicions. I l'Estat ha d'adoptar una llei que transposa la directiva.
 La decisió serà obligatòria en tots els seus elements. Quan designi destinataris, només serà obligatòria per aquests.
- DRET SUBSIDIARI. Conjunt de las fonts no escrites d’origen jurisprudencial:  Principis Generals del Dret Europeu Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016  Dret Internacional  Drets fonamentals Això no queda aïllat, sinó que s'integra en el dret intern. Això és gràcies als jutges, tant nacionals com de la UE. Normalment són els jutges nacionals els que apliquen el dret de la UE. Però si diversos jutges tenen diferents interpretacions, el dret europeu serà interpretat pel TJUE (Tribunal de Justícia de la UE). Ell TJUE interpreta aquest dret, i els jutges nacionals l'apliquen d'acord amb aquestes interpretacions, garantint així una aplicació uniforme del dret en tot el territori de la UE.
Calen però, dos principis, per garantir que tot això funcioni: 1. Principi de Primacia del Dret de la UE sobre els drets nacionals TJCE, Costa c. Enel, 15 de juliol de 1964: “el Tratado de la CEE creó un ordenamiento jurídico propio, integrado en el sistema jurídico de los Estados miembros desde la entrada en vigor del Tratado, y que vincula a sus órganos jurisdiccionales” La conseqüència d’aquesta primacia és que si un jutge nacional té una norma interna en conflicte amb una norma europea, faci prevaler la norma europea. No s’anul·la l’altre, però es deroga i s’aplica la norma europea.
Un principi absolut, que afecta també a la Constitució (TJCE, Stauder, 12 de novembre de 1969) i als drets fonamentals (TJCE, Internationale Handelsgesellschaft, 17 de desembre de 1970) 2. L’efecte directe del Dret de la UE TJCE, Van Gend en Loos, 5 de febrero de 1963: els particulars poden invocar directament el Dret europeu davant els tribunals nacionals Normalment els drets internacionals creen obligacions per als estats, però el Tribunal de Justícia va considerar que no només es creen per als estats, sinó també per als particulars. I una conseqüència és que els particulars poden invocar directament aquestes normes de dret europeu davant els tribunals ordinaris.
3.2. El control del compliment del Dret de la UE Per assegurar que realment tot això funciona, hi ha una qüestió prejudicial com a mecanisme de col·laboració entre el jutge nacional i el jutge europeu (quan el jutge nacional no sap com interpretar una norma, pot demanar ajuda i interpretació al Tribunal de Justícia, als jutges europeus ). Hi ha un mecanisme de cooperació entre jutges.
3.2.1. El Tribunal de Justícia de la UE. (Base jurídica: Art. 19 TUE) - Està format per 28 jutges independents, un de cada país de la UE - Interpreta la normativa de la UE - Garanteix l’aplicació uniforme de la normativa en tots els estats membres.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - Tipus de procediments: · Qüestions prejudicials · Recursos per incompliment · Recursos d’anul·lació · Recursos por omissió · Recursos contra decisions o accions de la UE 3.2.2. El recurs per incompliment (TFUE, arts. 258-260) - Fase pre-contenciosa: La Comissió Europea com guardiana dels tractats - Fase contenciosa davant del Tribunal de Justícia de la UE 3.2.3. El jutge nacional com jutge de la Unión TJCE, Simmenthal 9 de març de 1978: El jutge nacional ha d'aplicar, en el marc de la seva competència, el Dret europeu. Està obligat a garantir la seva plena eficàcia deixant, si escau, inaplicades, per la seva pròpia iniciativa, qualssevol disposicions contràries de la legislació nacional, encara que siguin posteriors, sense que estigui obligat a sol·licitar o esperar la derogació prèvia d'aquestes per via legislativa o per qualsevol un altre procediment constitucional.
La qüestió prejudicial com a mecanisme de col·laboració entre el jutge nacional i el jutge europeu.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Tema 3. El contingut de les llibertats informatives 1. Iter constitucional del dret - L'estructura actual del precepte es deu a la Ponència constitucional, a qui també es deu la incorporació, arran d'una esmena d'UCD, de la protecció de la joventut i de la infància entre els límits als drets reconeguts en aquest article.
- Per la seva banda, en el Dictamen de la Comissió d'Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques del Congrés es va introduir la referència a la clàusula de consciència i al secret professional en l'exercici de la llibertat d'informació.
- Finalment, en el Dictamen de la Comissió de Constitució del Senat s'afegeix el dret a la creació 'tècnica' al costat de la literària, artística i científica.
2. La Llei fonamental de Bonn És la Llei Fonamental de Bonn alemanya la que recull: - La joventut i l’honor com a límit de la llibertat d'informació.
La referència a la creació artística també tindria el seu origen en aquest text constitucional.
Art. 5: Llibertat d'opinió, de mitjans de comunicació, artística i científica.
a. Tota persona té el dret a expressar i difondre lliurement la seva opinió oralment, per escrit i mitjançant la imatge, i d'informar-se sense traves en fonts accessibles a tots. La llibertat de premsa i la llibertat d'informació per ràdio, televisió i cinematografia seran garantides. La censura està prohibida.
b. Aquests drets tenen els seus límits en les disposicions de les lleis generals, en les disposicions legals adoptades per a la protecció de la joventut i en el dret a l'honor personal.
c. L'art i la ciència, la investigació i l'ensenyament científica són lliures. La llibertat d'ensenyament no eximeix de la lleialtat a la Constitució.
 Constitució italiana Art. 21. “Tots tenen dret a manifestar lliurement el seu pensament de paraula, per escrit i per qualsevol altre mitjà de difusió. La premsa no pot estar subjecta a autoritzacions o censura.
Només es podrà procedir a la recollida per interlocutòria motivada de l'autoritat judicial en el cas de delictes pels quals ho autoritzi expressament la llei de premsa o en el supòsit de violació de les normes que la llei mateixa estableixi per a la indicació dels responsables.(...).
Es prohibeixen les publicacions de premsa, els espectacles i qualsevol altres manifestacions contràries als bons costums. La llei establirà mesures adequades per prevenir i reprimir les violacions en aquest camp.” Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 3. Complexitat actual del dret a la llibertat d’expressió -I- El dret a la llibertat d’expressió (art. 20 CE), a l’actualitat és un dret complex per dues raons: 1. Engloba diferents drets: La llibertat d’opinió La llibertat d’informar o el dret a rebre informació La llibertat de càtedra La llibertat de creació artística Engloba diversos drets amb punts en comú, però també amb notòries diferències en el seu caràcter i tractament.
2. Té una doble vessant: El seu caràcter individual La seva naturalesa col·lectiva i prestacional La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans - Ha estat assumida per les jurisdiccions constitucionals dels Estats europeus, i - Ha permès crear una identitat europea en la protecció de les llibertats d’expressió.
- També ha servit per perfilar els criteris i pautes que permeten jutjar l’exercici de les llibertats d’expressió quan entren en col·lisió amb altres drets.
En conclusió: a. La naturalesa dels drets s’amplia, de la mateixa manera que s’amplia el seu contingut; el que permet parlar en l’àmbit europeu de les «llibertats d’expressió».
b. I, correlativament, es constitucionalitzen també llurs límits (per exemple, art. 20.4 CE), per tal de contemplar totes les situacions emparades pel dret a la llibertat d’expressió.
3.1.El Conveni Europeu dels Drets Humans Reconeix en l’article 10 el dret a la llibertat d'expressió, així com la possibilitat de sotmetre el seu exercici a limitacions quan concorrin determinades situacions que preveu el paràgraf segon del citat article 10 CEDH i es compleixin certs requisits.
- La llibertat d'expressió és un dels pilars bàsics de la societat democràtica, ja que només on hi hagi una opinió pública lliure ben informada i circulin sense traves opinions i informacions hi haurà una autèntica democràcia.
El més destacable de l’Art. 10 és el seu caràcter integrador: - La Constitució Espanyola, distingeix entre la llibertat d'expressió de pensaments, idees i opinions (Art. 20.1.a CE) i la llibertat d’informació –transmissió de fets- (art 20.1.d CE).
- L'article 10 CEDH inclou dins de la llibertat d'expressió tant la llibertat d'opinió com la llibertat de rebre o comunicar informacions sobre fets objectius.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 3.1.1. La jurisprudència del TEDH.
El TEDH diferència entre:  Llibertat d'opinió i llibertat de comunicar i rebre información; incidint acuradament en què s'ha de diferenciar entre fets i judicis de valor, tot i que integrant les dues llibertats dins el dret a la llibertat d'expressió ha estat objecte de la jurisprudència del TEDH (Tribunal Europeu de Dret Humans) a través de la seva jurisprudència.
«Lingens» (STEDH de 8 de juliol de 1986), «Castells» (STEDH de 23 d'abril de 1992) i «Open Door i Dublín Well Women contra Irlanda» (STEDH de 29 octubre de 1992).
“Crítica i llibertat d’expressió”: “LINGENS” (STEDH de 8 de juliol de 1986) El TEDH considera fonamental en una societat democràtica que es reconegui el principi del pluralisme d'opinions, fins i tot les que ofenguin o molestin. Per assegurar eficaçment la llibertat d'expressió s'han d'aplicar les restriccions amb un esperit de pluralisme i de tolerància i amb mentalitat oberta, sobretot quan es tracta de matèria política.
- Simon Wiesenthal, President del Centre de Documentació Jueva, acusà en una entrevista televisada al senyor Friedrich Peter, President del Partit Liberal d'Àustria, d'haver servit durant la segona guerra mundial en la 1a Brigada d'Infanteria de les SS, que en diverses ocasions va ser autora de matances de persones civils a la rereguarda de les línies alemanyes a Rússia.
- Bruno Kreisky, Canceller sortint i President del Partit Socialista Austríac davant de la possibilitat d’un Govern de coalició Kreisky-Peter va donar suport amb energia al senyor Peter.
- Lingens, periodista austríac va publicar dos articles a la revista de Viena Profil. El 14 d'octubre de 1975 amb el títol "El cas Peter“. S'hi relataven les activitats de la 1a Brigada d'Infanteria de les SS. El demandant censurava l'actitud del senyor Kreisky, al qual criticava per protegir, per motius polítics, al senyor Peter. Pel que fa a les crítiques del senyor Kreisky contra el senyor Wiesenthal, escrivia que "si procedissin de qualsevol altra persona, es parlaria indubtablement del 'pitjor o més odiós oportunisme“.
- Els tribunals austríacs van condemnar a Lingens per difamació.
3.1.2. Altres manifestacions Àmplia interpretació que el TEDH dóna a aquest dret, ja que encara que l'Art. 10 del CEDH enumera les diferents manifestacions de llibertat d'expressió, el TEDH ha inclòs dins de la mateixa: - La transmissió d'informacions i idees de forma artística (Assumpte «Muller» STEDH 24/5/1988) - La publicitat amb finalitats comercials (Assumpte «Barthold» STEDH de 31/21986) - La llibertat d'antena (Assumpte «Groppera Ràdio» STEDH 28/3/1990).
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 3.2.Limitacions: característiques L’Art. 10 CEDH preveu restriccions al dret a la informació i a la llibertat d’expressió, sempre que estiguin o siguin: 1) Previstes per la llei El problema rau en definir què hem d'entendre per "llei" a efectes d'interpretar l'article 10.2 CEDH.
 La sentència «The Sunday Times» (STEDH de 26 abril 1979 FJ 46-53), afirma que per “llei” cal entendre tant el Dret escrit com el no escrit: “Si es digués que una restricció imposada per Common Law no està prevista per la llei amb l'únic motiu que no està anunciada en cap text legislatiu es privaria així a un Estat de Common Law, que forma part del Conveni, de la protecció de l'article 10.2 CEDH, i es trencaria la base del seu sistema jurídic.” Per a ser considerada "llei" a efectes de l'article 10.2 CEDH, la norma ha de complir amb els requisits d'accessibilitat i precisió, ja que només així el ciutadà podrà adequar la seva conducta i preveure les conseqüències que tindrà una determinada acció.
La jurisprudència del TEDH, ha considerat llei: a. el Codi penal dels estats b. el Codi Deontològic d'un col·legi professional L’assumpte «Barthold» (STEDH de 25 de març de 1985).
 El Sr. Barthold va publicar un article de premsa sobre la necessitat de constituir un servei veterinari nocturn en el que va aprofitar l'oportunitat per a subministrar dades sobre la seva clínica  El Col·legi de Veterinaris va interpretar com un acte de publicitat prohibit pel Codi Deontològic. El TEDH a aquests efectes va considerar llei el Codi Deontològic, estimant que aquesta associació ostentava poders normatius delegats directament pel legislador.
 El TEDH va donar la raó al Sr. Barthold en considerar que és una mesura restrictiva desproporcionada a la fi perseguit.
c. les lleis penals escrites d. el Dret no escrit del Common Law e. un principi del Dret generalitzat als estats signataris del Conveni 2) Persegueixin una finalitat legítima 3) Necessàries en una societat democràtica, per a: - la seguretat nacional - la integritat territorial o la seguretat pública - la defensa de l'ordre i la prevenció del delicte - la protecció de la salut o de la moral Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - la protecció de la reputació o dels drets aliens - per impedir la divulgació d'informacions confidencials - per garantir l'autoritat i la imparcialitat del poder judicial 3.3.Restriccions 3.3.1. La restricció com a mesura necessària en una societat democràtica L'adjectiu "necessària" no vol dir que sigui indispensable, però tampoc permet qualsevol restricció simplement perquè aquesta resulti "admissible", "raonable" o "útil".
La jurisprudència del TEDH (especialment la STEDH «Handyside» de 7/12/1976), afirma que s'ha d'entendre per necessària aquella que respon a una necessitat social imperiosa i ser a més proporcionada a la finalitat legítima que es pretén aconseguir, el que exigeix que només s'utilitzin quan no hi hagi mesures menys lesives per als drets fonamentals amb les que es puguin aconseguir aquests objectius (STEDH «Castells» de 23 d'abril de 1992).
Conclusió: Per respectar el tenor de l'article 10.2 CEDH és indispensable demostrar que aquesta ingerència en la llibertat d'expressió és estrictament necessària per protegir altres drets o interessos d'igual o major rellevància.
3.3.2. Mesura restrictiva legítima La legitimitat ve imposada pel fet que l'objectiu que es pretén aconseguir amb la restricció sigui un dels enumerats en l'apartat 2n de l'article 10 del CEDH i que són els següents: - la seguretat nacional - la integritat territorial o la seguretat pública - la defensa de l'ordre i la prevenció del delicte - la protecció de la reputació o dels drets aliens, per impedir la divulgació d'informacions confidencials - per garantir l'autoritat i la imparcialitat del poder judicial La llista que enumera l'article 10.2 CEDH com a finalitats que legitimen la imposició de restriccions a la llibertat d'expressió es caracteritza per la seva excessiva amplitud i ambigüitat i la impresició per delimitar quan estem davant d’un o un altre.
Ex: la STEDH «Vogt», de 26 de setembre de 1995, en la que es conclou que es perseguia un dels fins legítims assenyalats en l' segon paràgraf de l'article 10 CEDH, sense precisar a quin d'ells s'està referint.
3.3.3. La protecció de la seguretat nacional i la integritat territorial o la prevenció del delicte Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Normalment la seguretat nacional no s'invoca aïlladament, es solen esgrimir conjuntament amb la defensa de l'ordre i la prevenció del delicte, arribant a ser en ocasions difícil distingir quan ens trobem davant d'un supòsit o un altre.
Estarem davant d'un risc per a la seguretat nacional quan el que es posa en perill és la pròpia subsistència de l'Estat, en cas contrari, estarem davant d'un supòsit en que s'infringeix l'ordre públic a la prevenció de delictes.
3.3.4. Les forces armades i els cossos de policia El TEDH ha reconegut que el funcionament eficaç d'un exèrcit requereix que s'acati una certa disciplina militar, però:  En «Grigoriades contra Grècia» (STEDH de 25 de novembre de 1997) sobre un suposat insults a l'exèrcit proferit per un objector de consciència, el TEDH també ha manifestat que l'article 10 CEDH, que reconeix la llibertat d'expressió no s'atura a la porta de les casernes, deixant clar amb tan contundent afirmació que també els integrants de l'exèrcit són titulars del dret a la llibertat d'expressió .
A la STEDH «Voso i Gubi», de 19 de desembre de 1994, sobre la prohibició per part de les autoritats públiques, de la publicació d'una revista d’una associació de soldats.
 El TEDH afirma clarament que els militars, igual que la resta dels ciutadans, gaudeixen del dret a la llibertat d'expressió i que la crítica, la proposició de reformes en el exèrcit i la incitació a utilitzar els mitjans legals de reivindicació no suposen cap risc per a la disciplina militar Segons la jurisprudència del TEDH els militars són titulars del dret a la llibertat d'expressió, però s'encarrega molt bé de matisar aquesta afirmació a la STEDH «Engel» del 8 de juny de 1976, segons la qual: «és clar que la llibertat d'expressió garantida en l'article 10 és aplicable als militars com a totes les persones sotmeses a la jurisdicció dels estats contractants (...) No obstant això, «el funcionament eficaç d'un exèrcit difícilment es pot concebre sense regles jurídiques destinades a impedir que sigui minada la disciplina militar, en particular mitjançant escrits».
3.3.5. La moral com a restricció i el marge d’apreciació dels Estats La sentència «Sunday Times» (STEDH de 26 d'abril de 1979), admet que hi ha conceptes com la moral el significat varia segons l'espai i el temps, i que, per tant, no admet una interpretació internacional uniforme reconeixent que en aquests casos són les autoritats internes les que en millor disposició es troben per interpretar aquest tipus de conceptes ambigus.
 En aquests casos de vaguetat de les normes, el TEDH ha valorat significativament el paper interpretador que exerceix la jurisprudència dels tribunals nacionals (“marge d’apreciació dels Estats”).
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 En idèntic sentit la STEDH «Handyside», de 7 de desembre de 1976, diu: «No es pot trobar en el Dret intern dels estats contractants una noció europea uniforme de la moral [...] les autoritats estatals, per les seves directes i constants relacions amb la realitat viscuda del seu país, estan en principi en millors condicions per pronunciar sobre la necessitat d'aquestes restriccions ».
És el que s’anomena “el marge discrecional dels Estats”: L’Estat està en millor disposició d’apreciar què pot atemptar contra la moral tal com s'entén aquesta en el territori de cada un dels estats.
En la majoria dels casos s’aplica quan la moral és el criteri limitador, i s'ha manifestat favorable a la imposició de les ingerències a la llibertat d'expressió per part dels Estats  Amb notables excepcions, al STEDH «Open Door i Dublín Well Women», de 29 d'octubre de 1992, el TEDH va considerar desproporcionat que les autoritats irlandeses prohibissin que les dones d'aquest país fossin informades sobre les possibilitats d'avortar a l'estranger. Va entendre el TEDH que encara que la protecció del "nasciturus" és una finalitat totalment legítima, el pluralisme que ha d'imperar en una societat democràtica exigeix fins i tot l'acceptació d'aquelles informacions que no es comparteixen.
3.3.6. Les creences religioses La STEDH «Otto Premminger Institut», de 20 de setembre de 1994, el TEDH reconeix que cal tolerar opinions crítiques, però que la llibertat d'expressió no dóna cobertura als insults.
3.3.7. Càrrecs públics Tenen un marge de crítica molt més ampli. A l’assumpte «Lingens» (STEDH de 8 de juliol de 1986), sobre una sèrie d'articles publicats pel periodista Lingens en el qual es criticava l'actuació del Canceller Kreisky. El TEDH, després de reiterar que la llibertat d'expressió també inclou les idees o informacions no favorables, i conclou que: “els límits de la crítica permesa són més amplis en un polític que quan es tracta de un simple particular, el primer, a diferència del segon, s'exposa inevitable i deliberadament a una fiscalització atenta dels seus actes i gestos, tant pels periodistes com per la multitud de ciutadans, i per això ha de mostrar-se més tolerant”.
3.3.8. Garantir la imparcialitat i l’autoritat del poder judicial Impedir que determinades infos/opinions entorpeixin l'activitat normal de jutges i magistrats.
La STEDH «Sunday Times» de 26 d'abril de 1979, en la qual s'examina l'ordre de la Cambra dels Lords, en la que en l'exercici de les seves potestats judicials, es prohibia al diari Sunday Times la publicació d'un article sobre els nens de la talidomida.
- En aquest assumpte, el TEDH recorda que el marge d'apreciació dels estats no és il·limitat.
- El TEDH va entendre que els fets desgraciats que va produir la talidomida era un assumpte que preocupava a l'opinió pública, la qual tenia dret a rebre informació i a més, continua dient el TEDH, la ingerència produïda no correspon a una necessitat social tan imperiosa Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 com per primar l'interès públic sobre la llibertat d'expressió. No era necessària aquesta restricció en una societat democràtica per garantir l'autoritat del poder judicial 3.3.9. El secret de sumari El TEDH afirma que, el secret de sumari només pot constituir un límit per a la llibertat d'expressió quan resulti rigorosament necessària per salvaguardar els drets de les parts o per no perjudicar les investigacions en marxa, sense perjudici que els periodistes o qualsevol altra persona puguin informar sobre dades obtingudes lícitament a través d'altres vies diferents al sumari declarat secret. - STEDH «Du Roy i Malaurie» de 3 de octubre del 2000.
4. Contingut de les llibertats d’expressió i informació -IIEl contingut és doble: - La llibertat d’expressió (circumscrites a opinions)  Dret a expressar i difondre pensaments i opinions per qualsevol mitjà - La llibertat d’informació  Dret a comunicar i rebre lliurement informació veraç Especial incidència conté la formulació de les llibertats d’expressió i el dreta a la informació (paràgraf 1, apartats a) i d) respectivament), no sempre fàcilment distingir-les.
- La llibertat d’expressió fa referència a la llibertat de comunicar pensaments, idees o opinions per qualsevol mitjà de difusió ja sigui de caràcter general o més restringit (fulletons,...), tot i que es garanteixi una especial protecció en el primer cas.
 Caràcter subjectiu - La llibertat d’informació es refereix a la comunicació de fets mitjançant qualsevol mitjà de difusió general.
 Caràcter objectiu 4.1.Punts d’aquest epígraf 4.1.1. La constitució no estableix cap distinció subjectiva entre ambdues llibertats.
Titulars d’aquest dret: - Persones físiques (qualsevol ciutadà o estranger) - Persones jurídiques Tribunal Constitucional: - Amb caràcter general ha declarat que aquestes llibertats “són un dret del que gaudeixen, sens dubte, tots els ciutadans” (STC 6/1982, 16 de març, FJ 4) - No obstant això, en algunes resolucions (SSTC 165/1987 i 105/1990) sembla atorgar una titularitat qualificada als professionals de la informació, la qual cosa conduirà que Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 aquests comptin amb garanties específiques com són la clàusula de consciència i el dret al secret professional.
STC 165/1987, de 27 de octubre, FJ 10: “La llibertat d'informació és, en termes constitucionals, un mitjà de formació d'opinió pública en assumptes d'interès general, el valor de llibertat preferent sobre altres drets fonamentals i entre ells el dret a l'honor, posat de manifest per la STC 104/1986, de 17 de juliol, ve determinat per la seva condició de garantia de l'opinió pública, que és una institució constitucional a l'Estat democràtic que els poders públics tenen especial obligació de protegir. Aquest valor preferent arriba al seu màxim nivell quan la llibertat és exercida pels professionals de la informació a través del vehicle institucionalitzat de formació de l'opinió pública, que és la premsa, entesa en la seva més àmplia accepció.” “Això, però, no vol dir que la mateixa llibertat no hagi de ser reconeguda en els mateixos termes als que no tenen igual qualitat professional, ja que els drets de la personalitat pertanyen a tots sense estar subordinats a les característiques personals del que els exerceix, sinó al contingut del mateix exercici, però sí vol dir que el valor preferent de la llibertat declina, quan el seu exercici no es realitza per les vies normals de formació de l'opinió pública, sinó a través de mitjans, tan anormals i irregulars com és la difusió de fulls clandestins, en aquest cas s'ha d'entendre, com a mínim, que la relació de preferència que té la llibertat d'informació respecte al dret a l'honor s'inverteix a favor d'aquest últim, debilitant l'eficàcia justificadora d'aquella enfront de lesions inferides a aquest”.
STC 105/1990, de 6 de juny, FJ 4 c) Finalment, i també segons la doctrina d'aquest Tribunal (STC 165/1987), “la protecció constitucional dels drets de què es tracta «arriba a un màxim nivell quan la llibertat és exercida pels professionals de la informació a través del vehicle institucionalitzat de formació de l'opinió pública que és la premsa, entesa en la seva més àmplia accepció ». Les lleres pels quals es difon la informació apareixen així com rellevants per determinar la seva protecció constitucional.” 4.1.2. La Constitució, però, atribueix diferents continguts a cada llibertat.
El TC ha definit (STC 13/1985, de 31 de gener, FJ 2) : - Llibertat d’expressió com una llibertat primera i primària - Llibertat d’informació com una «simple aplicació de la llibertat d’expressió.
L’objecte de la comunicació és el que permet distingir el contingut d’ambdós drets.
- Llibertat d’expressió: opinions o creences.
- Llibertat d’informació: fets.
Però ambdós drets tenen autonomia pròpia: Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - La llibertat d’expressió consisteix en la formulació d’opinions i creences personals, amb caràcter subjectiu - La llibertat d’informació suposa subministrar informació sobre fets o afirmar dades pretesament objectives i empara tant la seva emissió com la seva recepció.
Problema:  És, sovint, difícil o impossible separar, en un mateix text, els fets de les opinions.
 Això ha dut el Tribunal Constitucional, en aquells supòsits en els que apareixen entrelligats elements d’una i altra naturalesa, a tenir en compte l’element que prepondera, a fi de poder subsumir el supòsit de fet en l’apartat a) o d) de l’article 20 (per primera vegada a la STC 104/1986, de 17 de juliol, FJ 5).
El que no sempre ha resultat un criteri eficaç!!!  D'aquesta manera es considera que ens enfrontem a una manifestació de la llibertat d'expressió o, per contra, de la d'informació d'acord amb el caràcter predominant del missatge (STC 160/2003, de 15 de setembre, FJ 3) 4.1.3. El seu diferent contingut imposa a cada llibertat límits interns diferents. exam Els drets tenen dos límits diferents: a. La llibertat d’expressió: L’absència d’expressions indubtablement injurioses.
La llibertat d’expressió comprèn un feix de facultats molt ampli: - Des de l’exposició d’una opinió subjectiva fins a una crítica de conductes alienes, per més agra que resulti, i que s’amplia, encara més, en aquells supòsits en els quals l’exercici de la llibertat d’expressió afecti l’àmbit de la llibertat ideològica garantida a l’article 16 CE (SSTC 20/1990, 105/1990, 120/1990, 137/1990).
- La jurisprudència del TC és congruent amb la jurisprudència del TEDH.
- El límit: l’insult.
*Correspon a l’aplicador del Dret decidir en cada cas concret què constitueix un insult o una expressió injuriosa.
b. La llibertat d’informació: La veracitat de la notícia.
Problemes molt més greus comporta l’element que la Constitució perfila com a límit intern de la llibertat d’informació: la “veracitat”. El problema comença quan el TC afirma que «veracitat», en el sentit de l’article 20.1.d), no significa que resti exempta de tota protecció la informació errònia o no provada.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 El que el requisit constitucional de «veracitat» suposa, segons el TC, és que l’informador té un especial deure de comprovar la veracitat dels fets que exposa, emprant la diligència exigible a un professional.
I si malgrat això la informació és errònia, això no implica que la informació no sigui “veraç”: - Les afirmacions errònies són inevitables en un debat lliure, de tal manera que d'imposar-la 'veritat', com a condició per al reconeixement del dret, l'única garantia de la seguretat jurídica seria el silenci (STC 6/1988, de 21 de gener, FJ5).
«Informació veraç» significa així, segons la jurisprudència constitucional, informació comprovada segons els cànons de la professionalitat informativa, excloent invencions, rumors o simples insídies (SSTC 105/1990, 171/1990, 336/1993, 41/1994).
El precepte constitucional exigeix la veracitat en el cas de la informació, la qual cosa s'ha interpretat com a necessitat de veracitat subjectiva, és a dir que l'informant - Actuat amb diligència - Contrastat la informació de forma adequada a les característiques de la notícia i als mitjans disponibles.
Exigir una veritat objectiva faria impossible o dificultaria en extrem l'exercici de la llibertat d'informació.
El «deure de diligència de l’informador» és un concepte jurídic indeterminat.
La jurisprudència ha dotat de contingut a través de dos criteris diferents: - D’una banda, la concreta conducta del subjecte que informa en relació amb la font d’on ha extret la informació - De l’altra, el tipus d’informació publicada (cartes al director, reportatge neutral, etc.).
5. L’exercici de les llibertats d’expressió i d’informació i llurs límits.
Índex-resum (punts de l’epígraf) - Els límits a les llibertats d’expressió i informació a. Els drets a l’honor, a la intimitat i a la imatge pròpia com a límits a les llibertats d’expressió i d’informació: criteris de ponderació.
b. La protecció de la joventut i de la infància com a límits a les llibertats d’expressió.
- La connexió entre la titularitat i l’exercici del dret.
a. Exercici ampli de la llibertat d’expressió i d’informació.
b. Exercici restrictiu de la llibertat d’expressió i d’informació.
5.1.Els límits a les llibertats d’expressió i informació a) Drets a l’honor, intimitat i imatge pròpia com a límits de les llibertats d’expressió i informació Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - L’apartat 4 de l’Art. 20 disposa: «Aquestes llibertats tenen el límit en el respecte als drets reconeguts en aquest Títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupin i, especialment, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància».
- La protecció de la joventut és una influència de la Llei Fonamental de Bonn de 1949.
- La referència al respecte als altres drets del Títol I és un recordatori del principi general emparat per la jurisprudència constitucional de que:  Cap dret constitucional té caràcter absolut.
- Més remarcable la decisió del constituent de subratllar l’existència d’altres drets –honor, intimitat, imatge pròpia– i béns jurídics protegibles –la joventut i la infància– que poden xocar amb les llibertats d’expressió i d’informació.
- Problema: al costat d’aquests límits explícits és possible restringir l’exercici de les llibertats d’expressió i d’informació sobre la base de límits no contemplats a la Constitució?.
- La jurisprudència constitucional ha reconegut, per exemple, que la «moral pública» o a la «bona fe», poden actuar com a límits a l’exercici de les llibertats d’expressió.
- La ponderació material, utilitza criteris i pautes interpretatives que han de ser aplicats, cas a cas, en atenció al concret supòsit de fet que genera la col·lisió entre drets.
- Criteris: 1) Que la informació facilitada sigui veraç.
Aquesta veracitat es tradueix en un especial deure de diligència de l’informador en comprovar la veracitat dels fets que exposa, mitjançant les comprovacions oportunes i emprant la diligència exigible a un professional.
Les informacions falses, però així obtingudes, poden prevaler sobre altres drets fonamentals en col·lisió, segons el resultat que s’obtingui de la resta de criteris de ponderació.
2) La rellevància pública de l’expressió que, suposadament, causa una intromissió il·legítima en un altre dret fonamental.
El valor preponderant de les llibertats de l’article 20 CE (informació i expressió): «solamente puede ser protegido cuando las libertades se ejerciten en conexión con asuntos que son de interés general por las materias a que se refieren y por las personas que en ellas intervienen...» (STC 107/1988, i en la mateixa línia, entre d’altres, SSTC 171/1990, 197/1991, 214/1991, 20/1992, 40/1992, 85/1992, 41/1994, 11/2000).
3) La rellevància pública del personatge a qui l’expressió es refereix.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 D’aquesta manera, el valor preponderant de les llibertats de l’article 20 CE també assoleix la màxima eficàcia quan els titulars d’aquest darrer dret són persones públiques, que exerceixen funcions públiques o resulten implicades en afers de rellevància pública, obligades, per això, a suportar que els seu, per exemple, dret a l’honor resulti afectats per opinions o informacions d’interès general.
- Ergo, senso contrario: La prevalença de les llibertats d’expressió en cas de col·lisió es perd en aquells supòsits en els que aquelles s’exerceixin en relació amb conductes privades mancades d’interès públic i la difusió de les quals sigui innecessària. En aquest cas, la regla s’inverteix i, seguint amb l’exemple, preval el dret a l’honor.
- La tasca de delimitar correctament l’honor, la intimitat personal i familiar o la imatge pròpia, com a drets i com a límits a les llibertats d’expressió, es troba, així, consolidada.
- La rellevància pública de la notícia o la del subjecte passiu són els criteris amb els que l’aplicador del Dret compta per resoldre aquests casos.
- Tot i així, la complexitat i la casuística d’aquestes qüestions obliga encara a seguir avançant en aquesta construcció.
b) La protecció de la joventut i de la infància com a límits a les llibertats d’expressió.
No són drets, són béns jurídics de rellevància constitucional. La protecció d’aquests béns actua en dos àmbits diferents: 1. Per evitar que siguin objecte de llibertats d’expressió (ex: publicació de pornografia infantil) 2. Se’ls protegeix com subjectes receptors d’expressions o d’informacions que poguessin incidir en la seva personalitat, encara no formada per complert (STC 176/1995).
La jurisprudència constitucional s’ha expressat, en relació a la protecció de la infància i de la joventut com a límit a les llibertats d’expressió, en termes molt semblants als emprats per la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans.
5.2. La connexió entre la titularitat i l’exercici del dret a) Exercici ampli de la llibertat d’expressió i informació  Els parlamentaris i els periodistes són, clarament, exemples de titulars que, per motius diferents, es veuen afavorits per un exercici ampli de les llibertats d’expressió i informació.
 Cas especial dels lletrats: Llibertat d’expressió en relació amb el dret de defensa.
La doctrina del Tribunal Constitucional sobre els contorns i singular amplitud que es reconeixen al dret a la llibertat d'expressió quan aquesta és exercida per un lletrat en l'exercici del dret de defensa del seu client en les actuacions davant els òrgans judicials que li són pròpies, es sintetitza en la STC 338/2006, de 11 de desembre.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Es va establir que l'exercici de la llibertat d'expressió per part dels lletrats, en l'exercici de les seves funcions d'assistència tècnica, posseeix una singular qualificació, en estar lligat estretament a l'efectivitat dels drets de defensa de l'art. 24 CE (STC 113/2000, de 5 de maig, FJ 4).
També s'indica que l’”específica rellevància constitucional "de la" llibertat d'expressió reforçada "dels lletrats en l’exercici de les seves funcions porta causa de la seva immediata connexió amb l'efectivitat d'un altre dret fonamental, el dret a la defensa de la part (art. 24.2 CE), (...); per això s'assenyala que "es tracta d'una manifestació especialment immune a les restriccions que en un altre context haurien d'operar (STC 205/1994, de 11 de juliol, FJ 5) ".
 Parlamentaris: L’article 71 CE disposa: «Els Diputats i els Senadors gaudiran d’inviolabilitat per les opinions manifestades en l’exercici de les seves funcions».
Aquesta prerrogativa té com a finalitat assegurar, a través de la llibertat d’expressió dels parlamentaris, la lliure formació de la voluntat de l’òrgan legislatiu al qual pertanyen (SSTC 36/1981, 248/1988, 30/1997, entre altres).
 Periodistes: Aquest exercici privilegiat de la llibertat es recolzi, com ho fa la jurisprudència constitucional, en l’institut de «la formació d’una opinió pública lliure» (SSTC 165/1987, 105/1990).
Aquest privilegi ha estat criticat fortament per una part de la doctrina (Barceló), ja que: - No sembla que, en aquest punt, sigui plausible una diferenciació entre ciutadans de primera (periodistes) i ciutadans de segona categoria, sobre tot si es té en compte que la «formació d’una opinió pública lliure» es només possible si conflueixen diverses opcions ideològiques, majoritàries o minoritàries, de tots els ciutadans, i no només la d’aquells que han tingut la possibilitat i els mitjans per constituir o treballar en un mitjà de comunicació social.
b) Exercici restrictiu de la llibertat d’expressió i d’informació Altres col·lectius, en canvi, per raó del seu càrrec o ofici, veuen restringit l’exercici de les seves llibertats d’expressió i d’informació.
És el cas, per exemple, dels jutges i magistrats, dels treballadors per compte d’altri, dels funcionaris, dels policies i dels militars.
 En relació amb els funcionaris, la base constitucional d’aquestes limitacions és l’article 103 CE:  Servir amb objectivitat els interessos generals, actuar conforme als principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la llei i al dret.
 La jurisprudència constitucional ha assenyalat que els límits específics a les llibertats d’expressió derivats de la condició funcionarial han d’ésser interpretats restrictivament (STC 81/1983).
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016  No obstant, introdueix el principi de jerarquia en l’àmbit de les relacions internes de l’Administració.
 La jerarquia no exclou tota llibertat de crítica dels funcionaris respecte als seus superiors jeràrquics, sinó que «la crítica a los superiores (...) deberá hacerse con la mesura necesaria para no incurrir en la vulneración a este respeto debido a los superiores y para no poner en peligro el buen funcionamiento del servicio.» (SSTC 81/1983, 69/1989, 371/1993).
 En conseqüència, si en el ciutadà el límit a la llibertat d’expressió és l’insult, en el funcionari el constitueix «la manca de mesura» en la crítica públicament formulada.
 Similar és el límit en el cas de la relació laboral, on la modulació només es produirà en la mesura estrictament imprescindible per al correcte i ordenat desenvolupament de l’activitat productiva (STC 99/1994).
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Tema 4. L’exercici de la professió periodística 1. Els estatuts professionals Són lleis que s'ocupen exclusivament del personal de determinada activitat, art, ofici o professió.
Un conjunt de normes que regulen les relacions laborals que caracteritzen cada professió, i contenen mecanismes deontològics. La seva existència es justifica en el fet que certes activitats empresarials o categories de treballadors excedeixen la normativa general.
2. Funció del periodisme: Creació d’opinió pública La STHED Társaság a Szabadság Jogokért contra Hongria, de 14 juliol 2009 - La Unió Hongaresa de Drets Civils, sol·licitava accés a la documentació del recurs d'inconstitucionalitat contra una llei de reforma del Codi Penal sobre delictes de narcotràfic interposat per un parlamentari i el govern hongarès li va denegar.
- El TEDH considera que l'Estat tenia l'obligació de no impedir el flux de la informació sol·licitada per la demandant (§ 36). Aquestes barreres a l'accés a la informació pública «poden desanimar els que treballen en els mitjans de comunicació o camps relacionats de perseguir aquests assumptes» (§ 38) impedint-seva possibilitat de ser «Gossos guardians públics» («public watch dogs») limitant la seva capacitat d'informar.
La Sentència del TEDH de 25 de juny de 2013 (Youth Initiative for Human Rights contra Sèrbia) - Resol en contra de la reiterada negativa de l'agència d'intel·ligència sèrbia de proporcionar informació relacionada amb la vigilància electrònica.
- El TEDH es posiciona a favor de l'ONG Youth Initiative for Human Rights, confirmant així la decisió vinculant que prèviament havia pres el Comissionat per a la Informació de Sèrbia sobre aquest mateix assumpte.
- El Tribunal no només reconeix el dret a la informació dels poders i administracions públiques com un dret fonamental, sinó que va més enllà i estableix la presumpció que "tota la informació en mans de les institucions públiques és públiques i només ha d'estar limitada per un sistema restringit d'excepcions".
- L'accés ala informació pública és essencial per al control públic per ONGs que fan un paper similar a la premsa.
3. L’estatut jurídic del periodista A Espanya, no comptem amb una norma jurídica específica que reguli aquest estatut. Es troba dispers a la CE, la llei i la jurisprudència del TC i el TEDH.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 A Europa hi ha una certa tradició de regulacions: - Francesa (1935) - Italiana (1963) - Portuguesa (1999) o L'estatut té un caràcter objectiu: les seves garanties no s'atorguen a qui l'exerceix, sinó a l'activitat d’informar.
 L’Art. 20 CE, no es refereix als periodistes solament.
o Alguns autors i periodistes demanen que el periodisme se sotmeti a dos criteris formals:  Titulació  Col·legiació obligatòria Això aniria en contra del caràcter liberal de l'activitat, molt vinculada a la ciutadania i la democràcia, més en el marc de l'explosió comunicativa d'Internet.
Tot i això, es va discutir una proposició de llei a les Corts Generals (IU) fa uns 10 anys. La proposició intentà lluitar contra el intrusisme professional ressuscitant el carnet de premsa, regulant la clàusula de consciència, el secret professional i apostant per la creació de Consells d'Informació autonòmics i un estatal com a màxims garants de la professió.
o A Espanya hem tingut precedents històrics: - La targeta d'identitat del periodista (1924) - El Registre Oficial de Periodistes (1951) - L’Estatut de la Professió Periodística (1964 i 1967) L'art. 20 CE va suprimir de facto aquest sistema i ja no és necessària inscripció al Registre que gestiona FAPE, que té caràcter privat.
o Tots els sistemes de col·legiació autonòmics són d'adscripció voluntària (La Llei 22/1985 de Catalunya establia titulació i col·legiació obligatòria per a exercir, però va ser modificada per recurs davant el TC del Defensor del Poble).
3.1. La prohibició de censura prèvia o Origen històric i context europeu.
- Des de l’aparició de la impremta (s.XV): l’exercia l’Estat i l’església catòlica Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 - Llei de Premsa sueca de 1776 i Constitució francesa de 1791: primeres normes que prohibeixen la censura prèvia.
- Des de la Constitució de Cadis (1812), totes les Constitucions espanyoles van recollir la prohibició de censura prèvia.
 Encara que la realitat no sempre va acompanyar als pronunciaments constitucionals.
És la INFLUÈNCIA DE LA INQUISICIÓ CONTEXT EUROPEU: Totes les constitucions europees recullen la prohibició de censura prèvia, excepte Regne Unit, Irlanda, Malta, França, Xipre i Hongria.
Destaquen:  Constitució italiana. Art.21.
 Llei Fonamental de Bonn. Art.5.
o El CEDH i la CDFUE no contenen referències expresses, sinó que, al contrari, es reserven la possibilitat les mesures internes en termes d'incompatibilitat amb el dret a la informació o Art. 20.2. CE: “L’exercici d’aquests drets no pot sotmetre a cap tipus de censura prèvia”.
o La jurisprudència del TC espanyol.
Fuig del concepte ampli de censura: solament ho és l’examen previ que puguin realitzar els poders públics, d'acord amb uns valors abstractes i restrictius de llibertat, de tal manera que s'atorgui un "plàcet" a la publicació de l'obra que s'acomodi a ells a judici del censor i se li negui en el cas contrari (STC 13/1985, de 31 de gener, FJ 1).
Sempre qualsevol mesura prèvia, no a posteriori.
o No és censura: denegar accés al servei públic de Correus revistes pornogràfiques, la censura interna de l'empresa periodística, l'activitat privada d'autoregulació dels mitjans, ni el dret de veto dels directors de diaris.
o Mesures cautelars d'un jutge en el marc d'un procés penal (art. 823 bis LECr, segrest o prohibició d'emissió): no és censura prèvia.
o La censura funciona també davant el legislador (STC 187/1999).
o L'impacte restrictiu que produeix una sanció penal: CHILLING EFFECT L'efecte de desànim (chilling effect) sobre l'exercici de drets constitucionals, és un concepte de la jurisprudència nord-americana, importat en diverses ocasions pel TEDH.
El 1963 va fer la seva aparició en una sentència del Tribunal Suprem d'Estats Units (Gibson v.
Florida Legislative Investigation Comm., 372 US 539 (1963). «La veritable essència de l'efecte desànim (chilling effect) és un acte de dissuasió (deterrence)». (Tribunal Suprem: Freedman v.
Maryland, 380 US 51 (1965).
Es relaciona amb...
» La primera Esmena a la Constitució dels Estats Units: Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 “El Congrés no podrà fer cap llei respecte a l'establiment de la religió, ni prohibint la lliure pràctica de la mateixa; ni limitant la llibertat d'expressió, ni de premsa; ni el dret a l'assemblea pacífica de les persones, ni de sol·licitar al govern una compensació de greuges.” El Tribunal Europeu de Drets Humans també ha fet servir la expressió «desànim» per referir-se als efectes de certes polítiques públiques: «Cal evitar que els ciutadans es desanimin pel temor de sancions penals o d'una altra naturalesa, i desisteixin d'opinar sobre aquests problemes» (Assumpte Barford, TEDH, sentència de 22 de febrer de 1989, paràgraf 29).
 Exemple: La Sentència del TEDH de 23 d’abril de 2013, «Castells vs. Espanya» En el cas «Castells» li va dir a l'Estat espanyol que el sistema punitiu és l'últim recurs i ha de ser extremadament moderat per no perjudicar la crítica política.
Castells va ser condemnat pel Suprem el 31 d'octubre de 1983 com autor d'un delicte d'injúries al Govern, comès a través d'un article titulat insultant impunitat, publicat al juny de 1979 a la revista Punt i Hora d'Euskal Herria, durant l'etapa en què era senador.
Castells es referia a diversos assassinats de bascos atribuïts a elements feixistes i concloïa afirmant que "darrere d'aquestes accions només pot estar al govern, el partit del Govern i els seus efectius".
El Tribunal Constitucional, al qual Castells va recórrer en empara, va desestimar la seva demanda el 10 abril 1985. Entre d'altres raonaments, la sentència, de la qual va ser ponent Luis Díez-Picazo, afirmava que la llibertat d'informació i la crítica política "troben un límit indiscutible a la seguretat exterior i interior de l'Estat, que pot posar-se en risc quan es produeix una destrucció del prestigi de les institucions democràtiques “.
Interpretant això últim en el sentit de connivència amb els culpables, va atribuir la responsabilitat de "aquestes accions" al Govern i als partidaris del mateix. Sense dubte, es tractava de greus acusacions. Però, al expressar-les, el demandant no feia altra cosa que exercir legítimament el seu dret de llibertat d'opinió i d'expressió. Aquest dret ha estat violat en el cas enjudiciat en la mesura que el senyor Castells va ser processat i condemnat per haver escrit i publicat els que pensava en relació a una qüestió d'interès públic: en una societat democràtica “no és admissible que es pugui sancionar per això” o Dipòsit administratiu: És una forma de censura encoberta, pel qual s'obliga a dipositar davant l'Administració (el que no implica necessàriament control) abans de la publicació qualsevol tipus d'escrit, emissió o manifestació formal del dret a la informació i la llibertat d'expressió (té efectes limitadors).
o S'han d'entendre per censura prèvia qualsevol mesures limitadores de la elaboració o difusió d'una obra de l'esperit, especialment al fer-les dependre del previ examen oficial del seu contingut, i sent això així sembla prudent estimar que la Constitució, precisament Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 pel terminant de la seva expressió, disposa eliminar tots els tipus imaginables de censura prèvia, àdhuc els més febles i subtils, que -com apunta l'Advocacia de l'Estat- tinguin per efecte no ja l'impediment o prohibició, sinó la simple restricció dels drets del seu art. 20.1.
3.2. El segrest de publicacions  Segons l'Art. 20.5 CE: “Només es pot acordar el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d'informació en virtut de resolució judicial.”  Art. 9. 2 b), Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar ia la pròpia imatge: “La tutela judicial comprèn l'adopció de totes les mesures necessàries per posar fi a la intromissió il·legítima de què es tracti i, en particular, les necessàries per a: b) Prevenir intromissions imminents o ulteriors.”  Art. 823 bis Llei Enjudiciament Criminal: (...). Els jutges, en iniciar el procediment, podran acordar, segons els casos, el segrest de la publicació o la prohibició de difondre o projectar el mitjà a través del qual es va produir l'activitat delictiva. (...).
 STC 187/1999, de 25 d’octubre, FJ6 (“La máquina de la verdad”): el segrest només pot adoptar en el curs d'un procés judicial en què es pretenguin fer valer o defensar, precisament, els drets i béns jurídics que siguin límit de tals llibertats, mitjançant resolució motivada, aplicant el principi de proporcionalitat i tenint en compte l'eventual dany en l'honor, intimitat i imatge de les persones implicades.
3.3. Suspensió de drets Art. 55.1 CE.
Els drets reconeguts en els articles 20, apartats 1, a i d, i 5 [...] podran ser suspesos quan sigui acordada la declaració de l'estat d'excepció o de setge en els termes que preveu la Constitució.
Llei Orgànica 4/1981, d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge.
3.4. Informació sobre persones públiques i privades 3.4.1. Les persones públiques STC 148/2001, de 27 de juny, afirma que els anomenats "personatges públics “, han de suportar, en la seva condició de tals, el que les seves actuacions en l'exercici de les seves càrrecs i funcions es vegin sotmesos a l'escrutini de l'opinió pública i, en conseqüència, a que no només es divulgui informació sobre el que diguin o facin en l'exercici de les seves funcions, sinó, fins i tot, sobre el que diguin o facin al marge de les mateixes, sempre que tinguin una directa i evident relació amb l'exercici dels seus càrrecs.
 Son personatges públics també autoritats i funcionaris públics.
o Conflicte entre la llibertat d’expressió i el dret a l’honor Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Les persones públiques estan més subjectes a escrutini sobre les seves vides i han de suportar més en aquest sentit que la resta. Això es nota especialment en el que es refereix a al dret a l'honor, i per això la jurisprudència ens diu que aquí es reforça la prevalença de la llibertat d'expressió respecte a aquest dret en contextos de contesa política o supòsits de tensió o conflicte laboral, sindical, esportiu, processal i altres similars (per exemple, STS 176/2012, de 3 d'abril).
o L’interès públic com a criteri Interès públic: És quelcom important o rellevant per a la formació de l'opinió pública o que afecta el conjunt dels ciutadans o la vida econòmica o política del país.
I així, no constitueix interès públic: - Relatar les relacions afectives d'una persona (Sentència TC 83/2002, de 22 d'abril); - Mostrar el cos d'una actriu en top-less (Sentències TC 19/2014, de 10 de febrer, cas Melani Olivares o TS 518/2012, de 24 de juliol, cas Elsa Pataky).
o Què passa doncs, amb la seva vida privada? Hi ha un gir important després de la STEDH 24 juny 2004 (Carolina de Mònaco). A partir d'aquest moment, es distingeix entre la part de la vida privada que contribueix al debat històric i democràtic o públic, i la part d'aquesta que satisfà simplement l"entreteniment" i l"interès del públic" (confirmada en STEDH 7 de febrer de 2012, una altra vegada Carolina de Mònaco).
Ex: la STC 176/2013, de 21 de octubre (Imatges d’Álvarez Cascos a Crónicas marcianas FJ6) - Vulneració dels drets a la intimitat i a la pròpia imatge: difusió d'imatges de naturalesa estrictament a l'interior de l'hotel, captades mitjançant teleobjectius i sense el consentiment dels afectats no emparada per la concurrència d'un interès públic constitucionalment prevalent.
Per això, la captació d'imatges relatives a un personatge públic en moments de la seva vida particular comporta la vulneració del dret al·ludit, llevat que l'esdeveniment revista interès públic o la imatge s'hagi divulgat amb el seu consentiment (STC 139 / 2001, FJ 4 i 5).
o Persones de notorietat pública. Són: a) persones que per la seva professió han adquirit projecció pública (se’ls pot aplicar la doctrina per a les persones públiques) b) Persones que per la seva vanitat personal han adquirit projecció pública Caldrà tenir en compte el grau de projecció pública que han assumit aquests tipus de persones i la seva acceptació pública de la fama per determinar el nivell d'eficàcia dels drets de la personalitat enfront de la llibertat d'informació.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 *Art. 2. 1. La protecció civil de l'honor, de la intimitat i de la pròpia imatge queda delimitada per les lleis i pels usos socials atenent a l'àmbit que, pels seus propis actes, mantingui cada persona reservat per a si mateixa o la seva família (Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge).
3.4.2. Les persones privades No constitueixen elements noticiables en sentit general, però poden ser-ho si: - S’han vist involucrades accidentalment en un fet de transcendència pública. Tenen tret a preservar el seu honor, intimitat i imatge, sempre que no donin consentiment o que la seva identificació no fos necessària per a la comprensió de la noticia.
- Cometen un fet penal. Això converteix a una persona privada en noticia (però no a les víctimes, que mereixen especial protecció. Només a qui l’ha comés) El TC ha estimat l’existència d’esdeveniments noticiables en successos de rellevància penal, amb independència del caràcter de subjecte privat de la persona afectada (STC 320/1994) o Especial protecció de les víctimes La consideració dels successos de rellevància penal com esdeveniments noticiables no pot incloure la individualització, directament o indirecta, dels qui són víctimes dels mateixos, llevat que hagin permès o facilitat tal coneixement general (STC 178/1993, 121/2002). Així, no es pot emparar en el dret a la informació les publicacions que: a. Revelen de forma innecessària aspectes de la vida personal i familiar d'una jove agredida sexualment, fins i tot la seva identitat i la circumstància de la seva virginitat (STC 185/2002) b. Revelen dades sobre un judici que permeten identificar la víctima -menor d'edat- d'una agressió sexual duta a terme pel seu pare (STC 127/2003, de 30 de juny).
3.5. Fets noticiables Segons la STC 28/1996, de 26 de febrer, F J 2: "Forma part ja del patrimoni jurisprudencial d'aquest Tribunal el criteri que la comunicació que la Constitució protegeix és la que transmet informació veraç relativa a assumptes d'interès general o rellevància pública (STC 6/1988, 171/1990, 219/1992 i 22/1995) ". Han de concórrer, doncs, els dos esmentats requisits, a saber: que es tracti de difondre informació sobre un fet noticiós, pel seu interès públic, i que la informació sobre aquest sigui veraç.
*STC 19/2014, de 10 de febrer: Procedeix a declarar que si bé és acceptable que el concepte d'interès noticiable sigui aplicat als programes d'entreteniment, aquest caràcter del medi o de les imatges publicades no permet eludir ni rebaixar l'exigència constitucional de rellevància pública de Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 la informació que es pretén divulgar al empara de la llibertat d'informació. D'acceptar aquest raonament, la notorietat pública de determinades persones -que no sempre és buscada o desitjada- atorgaria als mitjans de comunicació un poder il·limitat sobre qualsevol aspecte de la seva vida privada, reduint-les a la condició de mers objectes de la indústria d'entreteniment.
Fins i tot en supòsits de l'excepció legal (persones públiques en llocs públics) es requereix, no només que les imatges hagin estat captades durant un acte públic o en llocs oberts al públic, sinó que concorri un interès públic o general legitimador de la notícia.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Tema 5. Els drets de la personalitat com a límits de les llibertats informatives Hi ha dues classes de persones - Físiques: una persona qualsevol amb presència física - Jurídiques: institució, organització,... Per exemple, la companyia de Ferrocarrils.
1. Persones jurídiques Una persona jurídica és una entitat o organització que persegueix una determinada finalitat i a la qual l’ordenament jurídic assigna personalitat civil, és una ficció legal que tracta a aquesta organització «com si fos una persona». L'article 35 del Codi Civil diu que "són persones jurídiques les corporacions, associacions i fundacions". A Catalunya tenen la seva regulació al llibre tercer del Codi civil de Catalunya.
1.1.
Capacitat jurídica / capacitat d’obrar El dret reconeix a les persones capacitat per ser titulars de drets i deures (capacitat jurídica) i per poder actuar (capacitat d’obrar).
- Capacitat jurídica: Totes les persones, per sol fet de ser-ho, tenen capacitat jurídica, la qual és un tret inherent a la personalitat i s'adquireix amb el Naixement (art. 211-1 Codi civil de Catalunya [CCCat] i art. 29 del Codi civil espanyol [CCE]).
La Capacitat jurídica és defineix, doncs, com la capacitat de ser titular de drets i obligacions.
Aquesta capacitat és inalienable de la persona i només es perd amb la mort.
- Capacitat d’obrar: Es considera que la persona té capacitat per exercir els seus drets i complir els seves obligacions i, per tant, actuar per sí mateixa en el conjunt de les seves relacions amb transcendència jurídica.
La capacitat d'obrar s'adquireix automàticament amb la majoria d'edat (art. 12 CE, art. 211-4 CCCat i 315 CCE) i permet a la persona actuar plenament per sí mateixa en el tràfic jurídic.
1.1.1. Graus en la capacitat EMANCIPACIÓ (arts 211-7 a 211-13 CCCat i arts 314-324 CCE): Permet tractar el menor d'edat (+16 anys) com si fos major, tot i que amb certes limitacions, especialment a l‘àmbit patrimonial (exigint complement de capacitat per part dels seus progenitors o tutors i, àdhuc, autorització judicial, arts.
211-12 i 236-27 CCCat i art.323 CCE).
CAPACITAT DELS MENORS. Tenen les capacitats de: - Atorgar testament notarial fixada a els catorze anys, art. 421-4 CCCat) - Ser escoltats en tot allò que els afecti a partir dels dotze anys o abans si ja tenen prou maduresa.
- Prestar el seu consentiment per ser adoptats si són majors de 12 anys (art. 235-40 CCCat) Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Respecte als menors es considera (art. 211-5) que poden fer per sí mateixos, segons la seva edat i capacitat natural, tots els actes relatius als drets de la personalitat, llevat que les lleis que els regulin estableixin altra cosa, o actes relatius als bens o serveis propis de la seva edat d'acord amb els usos socials.
*En altres ocasions, l’ordenament, tot i l’existència de capacitat plena, pot també fixar requisits superiors d’edat (així, per exemple, els vint-i-cinc anys per adoptar dels art. 235-30 CCCat i 175 CCE).
INCAPACITACIÓ. És la manca de capacitat natural que es produeix quan una persona no es pot regir per si mateixa, per malaltia o deficiència psíquica o física de caràcter permanent (art.200 CCE).
Determina que la persona pugui ser incapacitada judicialment, cosa que comporta la pèrdua o la restricció de la capacitat d’obrar -però no de la capacitat jurídica- i fa necessària l’aplicació sobre la persona de les institucions tutelars per a protegir-la (tutela, curatela i altres regulades en els arts. 221-1 a 222-6 CCCat i 215-306).
 Cal assenyalar que els menors i els discapacitats són titulars dels drets fonamentals (STC 141/2000, 29 maig, FJ5. Però l'exercici dels mateixos queda condicionat per la seva maduresa i capacitat en cada cas, segons es reguli legalment sota el principi de capacitat progressiva (segons la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets del Nen de 20 novembre 1989).
1.2.
Els drets de la personalitat Els drets de la personalitat són aquells aspectes i manifestacions de la persona reconeguts i protegits pel dret en quant que aquests drets inherents a la persona serveixin a aquesta per desenvolupar la seva personalitat, delimitar seva esfera individual o respectar la pròpia dignitat humana.
o L'art. 10.1 CE: La dignitat personal, els drets inviolables inherents, el desenvolupament lliure de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l'ordre polític i la pau social.
DRETS DE LA PERSONALITAT L‘esfera no material: L'esfera material: - Dret a l'honor - Dret a la vida - Dret a la intimitat - Dret a la integritat física - Dret a la pròpia imatge - Dret a la llibertat Aquests dret configuren una vida digna de ser viscuda i, per això, són irrenunciables.
o Art. 1.3 de la LO 1/1982: “El dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar, i a la pròpia imatge és irrenunciable, inalienable i imprescriptible.” Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Article 18 1. Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.
2. El domicili és inviolable. No s’hi podrà entrar ni fer-hi cap escorcoll sense el consentiment del titular o sense resolució judicial, llevat del cas de delicte flagrant.
3. Es garanteix el secret de les comunicacions i, especialment, de les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte en cas de resolució judicial.
4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets.
Article 20 1. Es coneixen i es protegeixen els drets: a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció b) c) (…) d) A comunicar o a rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. (…) 4. Aquestes llibertats tenen el límit en el respecte als drets reconeguts en aquest títol, en els preceptes de les lleis que el desenvolupin i, especialment, en el dret a l’honor, a la intimitat, a la imatge pròpia i a la protecció de la joventut i de la infància.
A més de la delimitació que pot resultar de les lleis, s'estima raonable admetre que en el no previst per elles l'esfera de l'honor, de la intimitat personal i familiar i de l'ús de la imatge estigui determinada de manera decisiva per les idees que prevalguin en cada moment a la Societat i pel mateix concepte que cada persona segons les actes propis mantingui al respecte i en determini les pautes de comportament.
STC 11/1981 de abril 8 que en el seu Fonament Jurídic 9è disposa que: Cap dret constitucional és un dret il·limitat. Com tots, el dret de vaga ha de tenir els seus, que deriven no només de la seva possible connexió amb altres drets constitucionals, sinó també amb altres béns constitucionalment protegits .
1.2.1. El dret a l’honor "Íntim valor moral de l'home, l'estima dels tercers o bé la consideració social, el bon nom o bona fama, així com el sentiment i consciència de la pròpia dignitat". Elements, per tant, subjectius (estimació que té un de si mateix) i objectius (reputació social).
La jurisprudència consolidada remarca la dimensió objectiva, és a dir, la reputació social o Casos concrets i criteris jurisprudencials: - La forma i el context en què s'emmarca la notícia (no és el mateix El Jueves que La Vanguardia).
- No hi ha protecció contra el deshonor dels actes propis (art. 2.1 LO 1/1982).
- El dret a l'honor inclou el dret al prestigi professional - La discriminació racial o els actes contraris a la dignitat humana (en sentit individual o col·lectiu) entren en el concepte d'honor protegit constitucionalment (Recentment, STC 2013.12.16).
o Formes d’intromissió il·legítima en l’honor Art. 7 de la LO 1/1982: "La imputació de fets o la manifestació de judicis de valor a través d'accions o expressions que de qualsevol manera lesionin la dignitat humana d'una altra persona, menyscabant la seva fama o atemptant contra la seva pròpia estimació" .
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 Els fets que revela el periodista han de ser falsos. Si són veritables i són noticiables, estan emparats per la llibertat d'informació (naturalesa prevalent dels DDFF).
Les expressions han de ser desqualificants i insultants.
 Notes definitòries de la intromissió en el dret a l'honor: a. En l'àmbit de la llibertat d'informació: Imputació de fet difamant, que faci desmerèixer la consideració de la persona en diferents vessants de la vida (treball, condició sexual, relacions socials, etcètera).
El fet ha de ser fals i ha de tenir interès públic.
Si els fets que m'imputen són veritables, la persona s'ha denigrat a si mateixa (art. 2.1 LO 1/1982): si aquells són d'interès públic, el periodista podrà imposar l'exceptio veritatis davant l'honor. Si no són d'interès públic, s'estaran vulnerant altres drets, com la intimitat o la imatge.
b. En l'àmbit de la llibertat d'expressió: Les manifestacions, opinions, crítiques o judicis de valor que degraden la seva reputació en temes d'interès públic i privat, quan siguin innecessàries per a l'exposició de les pròpies idees o que no tinguin relació amb elles. Això inclou les expressions formalment insultants, injurioses o humiliants.
c. En el dret a la producció, creació literària, artística o científica.
Problemes: relats de ficció basats en la realitat. La CE (art. 20.1 b) protegeix el procés creatiu.
Aquí no es pot aplicar el paràmetre de la veracitat.
El TC 51/2008, situa en el límit de l'honor la manifestacions, opinions o judicis que denigrin o degradin innecessàriament, sobretot en qüestions que no tinguin interès públic.
1.2.2. El dret a la intimitat Té per objecte garantir a l'individu un àmbit reservat de la seva vida, vinculat amb el respecte de la seva dignitat com a persona, enfront de l'acció i el coneixement dels altres, siguin aquests poders públics o simples particulars. Per això, neix una potestat per oposar-se a la divulgació per tercers de dades o fets relacionats amb aquest àmbit, que es concreta en una acció jurídica d'oposició.
No poden ser els tercers els que delimitin els contorns de la nostra vida privada.
CONCEPTES BÀSICS: - És un dret que construïm nosaltres mitjançant els propis actes de l'art. 2.1 LO 1/1982.
- No es garanteix una intimitat estàtica, només el dret a posseir-la, atribuint-se a totes les persones un poder jurídic per evitar que es vulneri.
- La revolució tecnològica ha ampliat les possibilitats d'intromissió en la intimitat i alhora està socialitzant la vida privada.
- Els jutges utilitzen la doctrina objectiva de la intimitat (doctrina de les esferes):  L'esfera íntima (vida sexual, relacions sentimentals, malalties) té màxima protecció.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016  L'esfera privada (vida domèstica, cercle de relacions personals, situació matrimonial, creences) està protegit constitucionalment, però pot ser ponderada més fàcilment amb els drets de l'art. 20.1 CE.
DIMENSIONS: - Intimitat personal: dret de l'individu a reservar-se una esfera de la vida pròpia com a secreta i intangible (estatut negatiu) i a ostentar la capacitat per evitar la seva manipulació o instrumentalització (estatus positiu).
- Intimitat familiar: entenem per família la que es constitueix per vincles de consanguinitat i totes les modernes formes de convivència reconegudes per la llei.
La intromissió en la intimitat d'una persona pot desvetllar qüestions íntimes que incideixen no només en qui les pateix, sinó en persones del seu entorn familiar que es veuen perjudicades en el desenvolupament de la seva vida social (STC 231/1988)  Formes d’intromissió il·legítima a la intimitat: a) L’ús en qualsevol lloc d'aparells d'escolta, filmació, dispositius òptics o qualsevol altre mitjà de gravació de la vida íntima (s'inclouen les cartes privades o missatges telemàtics) (arts. 7.1 i 7.2).
b) La divulgació de fets o dades relatives a la vida privada d'una persona o la seva família, que afectin la seva reputació i bon nom (han de ser fets veritables) o fins i tot que siguin innocus (art. 7.3). Àmbit coincident: una mateixa acció que es considera il·lícita des del punt de vista de l'honor i la intimitat. Què passa amb els fets o dades que no es divulguen? c) La revelació de dades privades d'una persona o família conegudes a través de l'activitat professional i oficial de qui les revela.
d) Les noves tecnologies han obert més possibilitats.
1.2.3. Dret a la pròpia imatge És un dret fonamental (art. 18.1 CE) que es dirigeix a impedir la captació, reproducció o comunicació gràfica de la imatge d'una persona, per part d'un tercer no autoritzat. Per això, faculta les persones a: - Decidir sobre la difusió pública de la seva imatge.
- Impedir que un tercer pugui captar, reproduir o publicar la seva imatge sense autorització.
En ambdós casos, ha de ser possible identificar la persona a la imatge.
La protecció arriba a una persona identificada amb un doble, però no al cas de la imitacions humorístiques o a la imatge d'un personatge de ficció.
 Formes d’intromissió en el dret a la imatge en les persones públiques: IL·LEGÍTIMES: La mera captació, reproducció o publicació de la imatge sense autorització (amb una sola de les circumstàncies és suficient), en moments o llocs de la seva vida privada.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 LEGÍTIMES: Les persones públiques o de notorietat pública no tenen protegida la imatge en actes públics (art. 8.2 a) LO 1/1982). En els llocs oberts al públic, les persones públiques o de notorietat tenen dret a la pròpia imatge, sempre que no hi hagi consentiment o estiguem davant d'un fet noticiable.
Art. 8.2 LO 1/1982. El dret a la pròpia imatge no impedeix: - La seva captació, reproducció o publicació per qualsevol mitjà quan es tracti de persones que exerceixin un càrrec públic o una professió de notorietat o projecció pública i la imatge es capti durant un acte públic o en llocs oberts al públic.
- La utilització de la caricatura d'aquestes persones, d'acord amb l'ús social.
- La informació gràfica sobre un succés o esdeveniment públic quan la imatge d'una persona determinada aparegui com a merament accessòria.
 Persones privades en llocs públics Màxima protecció tret que es trobin en un lloc on s'ha produït un fet noticiable i la seva imatge sigui accessòria, o siguin protagonistes d'un fet noticiable.
 Dret a la pròpia imatge i activitats comercials No és dret fonamental, vinculat a la dignitat, sinó de qüestions patrimonials. Aquí es protegeixen els interessos econòmics de la persona, amb independència del seu caràcter públic o no (la seva utilització en un altre context depèn del valor informatiu de la imatge).
- Quan es produeix una intromissió il·legítima? Quan es fa sense consentiment i comportant un enriquiment al tercer que ha utilitzat la imatge.
Quan es dóna mitjançant consentiment (contracte), la imatge no pot ser alienada a perpetuïtat.
 La pressa d’imatges i la seva obtenció Tant el TEDH ("Cas Springer", febrer de 2012) com el TC vénen assenyalant que la forma en què s'obté la informació pot ser tinguda en compte a l'hora d'analitzar les vulneracions de l'OJ per part del mitjà.
Per això, assenyalen que l'adequació de les actuacions dels professionals als codis deontològics poden ser un mitjà de prova, buscant que no vulnerin drets fonamentals. En el cas del dret a la pròpia imatge, es té en compte la manca de consentiment, però sobretot les maniobres fraudulentes per obtenir imatges (STEDH, 2010.06.04). Per exemple, teleobjectius o càmeres ocultes.
Jurisprudència TC: sentència 12/2012. Considera la càmera oculta un mètode "constitucionalment prohibit". Les prohibicions incondicionals no valen al periodisme: caldrà veure si la notícia té un interès públic i contribueix al debat democràtic, i caldrà tenir la possibilitat d’obtenir la info a través d'altres mitjans menys perjudicials pels DDFF.
Per saber si els mètodes del periodista s'ajusten a la bona fe i l'ètica professional, cal comprovar els codis deontològics del medi i l'associació als quals estigui adherit.
Per tant, la prohibició constitucional és excessiva, i és d'esperar un canvi jurisprudencial.
Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 1.3. La doctrina del Tribunal Constitucional sobre les persones jurídiques Sense que hi hagi una resposta general, es reconeixen drets i llibertats a les persones jurídiques.
- La Constitució espanyola no conté cap pronunciament general sobre la titularitat de drets fonamentals de les persones jurídiques, a diferència, per exemple, de la Llei Fonamental de Bonn de 1949, en què es reconeix que els drets fonamentals regeixen per a les persones jurídiques nacionals en tant i en quant, per la seva naturalesa, siguin aplicables a les mateixes.
- És cert que, per falta d'una existència física, les persones jurídiques no poden ser titulars del dret a la vida, a la integritat física, ni portadores de la dignitat humana. Però si el dret a associar-se és un dret constitucional i si els fins de la persona col·lectiva estan protegits constitucionalment pel reconeixement de la titularitat d'aquells drets acords amb els mateixos, resulta lògic que se'ls reconegui també constitucionalment la titularitat d'aquells altres drets que siguin necessaris i complementaris per a la consecució d'aquests fins (STC 139/1995, de 26 de setembre, FJ 5).
- La CE reconeix directament DDFF a algunes persones jurídiques: comunitats religioses (art. 16), sindicats (art. 28), partits polítics (arts. 6 i 23) o Universitats (art. 27). La STC 139/95 assenyala que encara que no tinguin dignitat, les persones jurídiques poden ostentar certs drets de la personalitat, com són l'honor (dret al bon nom), intimitat (sobretot, dret al secret de les comunicacions i inviolabilitat de les comunicacions ) i fins i tot la imatge, sempre que aquelles puguin ser representades a través d'un cos físic, tot i que aquest és un tema complex que es barreja amb la qüestió de les marques comercials (STC 72/2007).
Els drets de la personalitat són els més conflictius. S'ha reconegut el dret a l'honor només a les persones jurídiques privades (STC 139/1995, de 26 setembre, FJ5). Però no a les persones jurídicopúbliques (STC 107/1988, de 8 de junio, FJ2): "... En el contexto de estos asuntos de relevancia pública, es preciso tener presente que el derecho al honor tiene en nuestra Constitución un significado personalista, en el sentido de que el honor es un valor referible a personas individualmente consideradas, lo cual hace inadecuado hablar del honor de las instituciones públicas o de clases determinadas del Estado, respecto de las cuales es más correcto, desde el punto de vista constitucional, emplear los términos de dignidad, prestigio y autoridad moral, que son valores que merecen la protección penal que les dispense el legislador, pero que no son exactamente identificables con el honor, consagrado en la Constitución como derecho fundamental, y, por ello, en su ponderación frente a la libertad de expresión debe asignárseles un nivel más débil de protección del que corresponde atribuir al derecho al honor de las personas públicas o de relevancia pública".
S'ha reconegut una protecció més feble a la persona jurídica, com en el cas de la inviolabilitat del domicili: “ha de entenderse que en este ámbito la protección constitucional del domicilio de las personas jurídicas, sólo se extiende a los espacios físicos que son indispensables para que puedan Aitana Glaßer Martínez Periodisme 2015 - 2016 desarrollar su actividad sin intromisiones ajenas, por constituir el centro de dirección de la sociedad o de un establecimiento dependiente de la misma o servir a la custodia de los documentos, (…)”.
1.4. Dignitat de persones mortes Llei 1/1982, arts. 4, 5 i 6. Si la lesió al dret es produeix després de la mort, es concedeix l'acció de reclamació a: - Qui s'hagi designat en testament (1r).
- Quan no hi ha designació (o s'ha fet incorrectament), la mort ha provocat la desaparició de tots els nomenats o el designat renúncia a l'encàrrec, entren en joc els familiars (2n).
- Finalment, el ministeri fiscal, que pot actuar a petició o d'ofici si no existeixen aquestes persones en morir l'agreujat, si moren després sense poder exercir l'acció o si no poden actuar per causes alienes a la seva voluntat (3r).
- El MF està legitimat només "a falta de tots ells", quan no hi hagi aquelles persones, però no quan, havent-hi, no vulguin actuar.
Límit temporal en tots els casos: 80 anys 1.5. Dignitat de grups ètnics i socials sense representació jurídica El cas "Violeta Friedman" (STC 214/1991) atorga l'acció per defensar un dret fonamental personal (honor) no només a la víctima o titular del dret infringit, sinó a tota persona que invoqui i tingui un interès legítim (el poble jueu).
- - - Violeta Friedman, era una supervivent del camp de concentració nazi d'Auschwitz, que va iniciar el 1985 una batalla judicial contra l'ex cap de les Waffen SS, Leon Degrelle, a causa d'unes declaracions efectuades per aquest en la revista espanyola “Tiempo". En l'entrevista Degrelle negava que hagués existit camps d'extermini per a jueus, així com opinions que atemptaven contra l'honor de les víctimes.
Després de diverses sentències a favor de Leon Degrelle emparant-se en la llibertat d'expressió, Violeta Friedman va apel·lar al Tribunal Constitucional espanyol que li va donar la raó finalment a la supervivent de l'Holocaust, condemnant així a l'ex cap de les SS per atemptar contra l'honor de Friedman i la resta de les víctimes.
A partir del cas de Violeta Friedman els grups de persones tenen honor, ja que no només se li va reconèixer a ella, sinó a totes les víctimes jueves dels camps de concentració nazis.
VÍCTIMES DE DELICTES: Quan un condemnat penalment utilitzi el delicte per aconseguir notorietat o profit econòmic (o divulgui fets falsos) que vagin contra la dignitat de la víctima, aquesta pot emprendre acció civil per intromissió il·legítima en drets de la personalitat. També MF (en tot cas) i familiars. Arts. 4.4 i 7.8 LO 1/1982.
...