Tema 2. Els primers punts calents de la Guerra Freda (I) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 12/10/2014
Descargas 26
Subido por

Descripción

Classe de dimarts 7/10

Vista previa del texto

TEMA 2. ELS PRIMERS PUNTS CALENTS DE LA GUERRA FREDA (MÉS ENLLÀ DE L’ESCENARI EUROPEU): ÀSIA I ALTRES ESCENARIS IMAGINATS Hi ha un debat sobre la cronologia de l’inici de la Guerra Freda. Què entenem, però, per Guerra Freda? Si entem la idea d’un ordre mundial de dos blocs que es presenten a sí mateixos com a antagònics i amb termes irreconciliables, i si aquest té un abast global o planetari, podem parlar de Guerra Freda a partir de l’any 1950, i no d’allò que té lloc als anys 1940, com ara el Pla Marshall o el Taló d’Acer.
Segons Judt, no hem de parlar de Primera i Segona Guerra Mundial, sinó d’una gran guerra europea que comença a principis del segle XX. Destaca el debat sobre els efectes geopolítics de la globalització.
Finalment, quant a allò que succeeix fora d’Europa a partir del 1949, parlarem de Xina, Corea i Iran.
El tema, doncs, té tres propòsits: parlar de la Guerra Freda com a pols o com un sistema global planetari tal com el coneixerem a finals del segle XX, saber més sobre aquest conflicte començat a principis dels anys 1950 i essencialment en escenaris no europeus.
La Guerra Freda és, fonamentalment, el joc entre les dinàmiques locals que tenen els seus propis autors i agendes, sovint molt allunyades del que pretenen Washington o Moscou, i l’ordre bipolar. Allò que els manuals presenten com un fet fundacional de la Guerra Freda estava allunyat d’aquells que són considerats els pols i més proper a dinàmiques locals. Per exemple, Revolució Xinesa no és la conseqüència de la política soviètica: els comunistes xinesos guanyaren la guerra civil a pesar de Stalin, no gràcies a ell.
Allò que resulta complicat és entendre la combinació entre el nivell local i el global. Realitats que no responien ni a la iniciativa americana ni soviètica són engolides per a la definició d’un ordre bipolar. Les petites guerres de la Guerra Freda, com ara la d’Indoxina (que acabarà essent la de Vietnam), que obeeixen a processos i conflictes molt anteriors, són integrades en una dinàmica virtual. Establir la frontera entre local i exterior és un dels grans problemes de la història d’aquest període.
2. 1. Els primers punts calents de la Guerra Freda més enllà de l’escenari europeu: similitud i diferència respecte de la gènesi a Europa A partir d’un exemple concret, es demostra l’argument de fins a quin punt resulta difícil fixar fronteres cronològiques clares. L’any 1945 és un punt d’inflexió perquè acaba la Segona Guerra Mundial, però en part s’està fent una trampa: marcant la ruptura està ocultant la continuïtat, aquells elements anteriors al 1945 que influeixen a allò que passarà més endavant. Hem de veure allò que seguirà com una pila que és conseqüència d’allò que va passar abans, durant la Guerra dels Trenta Anys que va tenir lloc del 1914 al 1945.
Gran part del que regirà la política exterior nord-americana i russa és la seva experiència de la guerra. No podem entendre les prioritats geopolítiques i geo-econòmiques de Stalin sense tenir en compte els successos de l’anomenat Síndrome del 41. La similitud, doncs, és la contribució del “Síndrome de 11941” a la prioritat geo-estratègica soviètica (i també nord-americana) de “crear un glacis territorial defensiu” també a les fronteres soviètiques al Mediterrani Oriental, al Gran Orient Mitjà, a l’Àsia Central i a l’Extrem Orient (abans però també després de finals del 1949, quan la URSS realitzarà la seva primera explosió nuclear).
El “Síndrome del 41” soviètic té lloc poc després que Hitler posés en marxa l’Operació Barba-roja, el trencament d’un acord signat entre Berlín i Moscou. En menys d’un any, els alemanys es planten a les portes de Moscou i hi ha un quasi-èxit alemany.
Hi ha unes raons pel fet que els alemanys no guanyessin aquell Moscou que semblava fàcil de derrotar, en part gràcies a les tècniques de la guerra llampec. No debades, Stalin ajudà a que això gairebé passés, ja que gran part dels quadres dirigents més brillants de l’exèrcit roig que havien ajudat a la Revolució a guanyar la guerra civil van estar purgats o executats. De totes maneres, Hitler va cometre errors i, a més a més, hi havia un gran nombre de matèries primes a Moscou. Si hagués caigut Stalin, la cadena del sistema soviètic hauria col·lapsat. Hi ha tres anys de guerra ferotge per empènyer el front de nou en direcció a Berlin.
La prioritat geopolítica de Stalin un cop acabada la guerra serà evitar que el succés explicat anteriorment tornés a passar. Per tant, un cinturó de seguretat que ho impedeixi serà la prioritat número u. Stalin construeix aquest “estat tap” per evitar que un nou rival, com ara Estats Units, pugui tornar a amenaçar.
Per tant, el Síndrome del 41 en el cas soviètic és la manera en què Stalin i el seu grup de poder interioritzen l’experiència de la guerra i posen en primer pla geopolític la construcció d’aquest sistema de seguretat i, de manera directa o indirecta, el control dels estats veïns.
En general, l’experiència de la guerra en el 41 és terrible en tots els sentits. És indiscutible que els nord-americans tenen el seu petit Síndrome del 41 després de l’atac a Pearl Harbor. No es tracta només de la destrucció de la base de Hawaii dels nord-americans, sinó també la condició necessària perquè els japonesos puguin ocupar els territoris d’Indoxina, Birmània, Malàisia, etc., que aleshores eren colònies europees, i gran part del continent asiàtic. Al final, l’esforç enorme que suposava per a Washington recuperar tot això no compensava.
Tornant a l’argument, és la primera vegada que els EUA, des de la fundació de la República, és atacada sobre territori propi. Aquest atac és el fonament de la geopolítica i geo-estratègia de la sobirania americana. La gran obsessió dels americans des del segle XIX és evitar que torni a passar un atac marítim. Japó també atacarà Filipines, que aleshores formava part precisament dels EUA.
L’argument de la lectura obligatòria és que no podem entendre les prioritats geo-estratègiques i geopolítiques americanes i soviètiques a partir del 1945 si no tenim en compte tot l’impacte, tota l’experiència de la guerra, que condiciona les prioritats de Washington i Moscou després d’acabar la guerra. Hi ha diversos exemples que il·lustren aquest fet de manera molt clara. Un exemple el trobem a les Conferències de Ialta, on els aliats comencen a organitzar el nou món.
Així, per a Stalin, si la prioritat és construir un sistema de seguretat territorial, val tant per Europa com per als seus altres territoris. Sí que és veritat que jugarà més fort a Europa, però estem parlant d’una frontera extensíssima.
Els nord-americans han llançat la primera bomba a Hiroshima el 1945, ordenades per Truman.
Necessitaven realment llançar la bomba per acabar la guerra en un termini breu? Dues setmanes abans, ja havien causat molt bombardejos convencionals a Tokio i la van cremar pràcticament sencera. El llançament de la bomba atòmica era, en realitat, un avís a Stalin quan els soviètics encara no tenien poder nuclear. Per a un objectiu rival, abans es necessitava tenir les bombes a una base prop d’allà on es volia atacar, de manera que la prioritat de Stalin no era altra que mantenir qualsevol territori americà a 2000km del propi. Si sumem l’experiència de la guerra i la superioritat nuclear americana, aquesta preocupació de Stalin era central.
Des de la perspectiva nord-americana, aquests derrotaran el Japó, restabliran Pearl Harbor i es quedaran el Japó durant anys, tancant l’entrada de qualsevol altre agent del Pacífic. Controlar Japó durant els anys 1950 i 60 serà un element central.
Allò que fa Stalin a Polònia demostra aquest interès per al cinturó de seguretat. Els tres líders aliats van a Ialta amb l’objectiu de restablir les fronteres europees de l’any 1939, però amb les fronteres poloneses no serà el cas. La Unió Soviètica, fins al 1992, es quedarà la part est de Polònia. Avui en dia, part d’aquest territori pertany a Ucraïna i és on els russos són menys apreciats. Ucraïna és la suma d’allò que havia estat Polònia des del segle XVIII i catòlic, i del territori russòfon de després de la Segona Guerra Mundial. Kaliningrad, una illa situada al bàltic envoltada de territori polonès, encara forma part de Rússia.
Els britànics van a la guerra contra Hitler quan aquest ocupa Polònia. Gran part de l’esforç militar britànic és possible gràcies a soldats polonesos. Es parla de “vincles sentimentals” de Churchill i Roosevelt amb Polònia independent, ja que una gran part del vot demòcrata nord-americà estava format per col·lectius d’immigrants jueus d’origen polonès. De totes maneres, es rendiran perquè Stalin ja té ocupat gran part del territori. Si Stalin s’imposa pel que fa a les fronteres de Polònia imposant una solució que la majoria de polonesos no volen, és perquè qui alliberà el territori polonès de l’exèrcit alemany i qui, per tant, el controlava, eren els soviètics. Ocupant i ampliant la seva pròpia frontera, Stalin busca fer efectiu aquest cinturó.
Es creen, així, situacions de poder perquè aquesta modificació de fronteres segueixi uns ordres d’influència militar. A Grècia, els comunistes seran derrotats, ja que qui alliberà Grècia dels alemanys foren principalment britànics i americans. Així, la postguerra a Europa ha produït un mapa molt fixe en què les posicions americanes i soviètiques són molt abundants i en molts casos molt clares.
Stalin, quan lluita contra Hitler a l’any 1944, ja pensa en la postguerra, i que allò que li serveixi per a derrotar Hitler també li serveixi per a mantenir i protegir el seu territori després de la guerra. S’ordena a l’exèrcit polonès una rebel·lió contra els alemanys, i Stalin va ordenar al seu exèrcit que hi intervingués només quan els alemanys haguessin respost violentament a la revolució. Stalin, doncs, pensa en clau de postguerra i en clau del cinturó de seguretat.
La similitud important entre la prioritat geopolítica soviètica i l’americana és, resumint-ho, construir aquests cinturons de seguretat territorials. Per als americans, significa protegir el pacífic i l’atlàntic nord (per això la creació de l’OTAN).
Hi ha una diferència, però: mentre que a Europa la presència militar soviètica i militar és molt abundant i de manera bastant clara, fora d’Europa aquestes presències són molt més febles, si no inexistents, i estem davant escenaris que passaran a tenir una dinàmica molt més oberta i fluida, poden passar-hi moltes coses. Són escenaris que presenten oportunitats per als soviètics i americans, però també un risc. Amb exemples com Xina, Iran i Corea, s’il·lustra la dinàmica diferent de la relació entre nivell local i els interessos de Moscou o Washington fora d’Europa.
George Kennedy fou la mà dreta de George Marshall, secretari d’estat d’Estats Units. Coneixia personalment a Stalin i va dir al president Truman que era mentida que ell tingués un projecte de domini global. Kennedy és un dels pares intel·lectuals de la nació política de contenció. Allò que tenia Stalin és un projecte de desdibuixar les fronteres d’Europa per a construir el gran cinturó de seguretat imperial soviètic, de manera que no poden fer altra cosa que reconèixer els afers consumats a Polònia. És vista, doncs, com una província de l’Imperi Rus. Kennedy serà un dels crítics del National Security Council Paper No. 68, el primer document americà on la Guerra Freda és presentada com un combat global, on el camp de batalla és tot el planeta. El document, de 1950, quan la guerra Xinesa just ha acabat, no és visible fins el 27 de febrer de 1975 i forma part de l’arxiu personal de Truman. La institució NSC, formada el 1949, encara és vigent avui en dia.
En el document, es presenten dos sistemes antagònics i irreconciliables. S’escriu que Rússia vol dominar la resta del món, dient que la Política de Contenció ha d’aconseguir, per qualsevol mitjà (excepte la guerra) quatre objectius, ofensius i defensius: 1) bloquejar l’expansió dels soviètics, 2) exposar les seves falsedats, 3) induir a una reculada de les àrees de control i influència del Kremlin i 4) semblar la llavor de la destrucció del sistema soviètic. Qualsevol espai de la Terra és un camp de batalla potencial.
Del 1945 al 1950, el pressupost militar americà estava congelat, però l’any 1950 es disparà. “Haurem de lluitar a la Guerra Freda en tots els fronts”, digués McArthy. El primer fou l’interior, a finals dels anys 50.
Per què aquest canvi qualitatiu per part dels americans per la via de la globalització entre el 40 i el 50? Estem assistint a una nova lectura. No debades, des de finals del 49, els soviètics tenien la bomba nuclear.
2. 2. La contribució d’Àsia a l’esclat de la Guerra Freda (I). Ascens i caiguda del “nacionalista” Mohamed Mossadegh a l’Iran de 1948-1953 Veient la similitud i diferència presentades anteriorment, sabem que fora d’Europa hi ha escenaris més buits, amb buits de poder que s’omplen amb ocupacions que poc tenen a veure amb americans i soviètics.
Per entendre aquestes tres crisis que formaran part de la Guerra Freda, hem d’anar cap enrere de nou, abans del 1945 i del 1939, ja que hi ha successos que transcendeixen la formació d’aquest món bipolar.
L’episodi d’Iran és clau per a saber què ha passat els últims trenta anys. La història seria diferent si l’agost del 1953 no haguessin ordenat llançar un cop d’estat que acabaria amb el primer govern democràtic d’Iran després de la Segona Guerra Mundial.
El 1979, a l’ambaixada nord-americana a Teheran, duran la primera república iraniana a finals del s.
XX, es segresten 250 persones treballadores durant 14 mesos. En els vídeos on es mostraven els segrestats, hi havia una pancarta que deia “Jim Carter està donant suport a això”. Carter era el president dels EUA en aquell moment i intentà fer dos rescats. Va perdre les eleccions del 1980 i guanyà el conservador Reagan. Es volia que EUA tornés el rei, el Shah, islàmic perquè fos jutjat, però el van deixar morir als EUA de càncer.
Mentre els segrestadors s’enfrontaven als americans, estaven empresonant i aniquilant també els comunistes iranians: no donaven suport a cap dels blocs. Els soviètics l’any 1980 van entrar a Afganistan, amb frontera directa amb Rússia i Iran.
Ginsberg fou pare de la contracultura nord-americana i un poeta dissident nord-americà. Escriu un poema pocs dies després de l’elecció de Regana, “Capitol Air”, sobre la commoció creada a partir del segrest, ja que fins i tot s’havia creat un format televisiu nou a rel del fet. En el poema, recorda que “Tot Iran va ser el nostre hostatge ara fa un quart de segle.
...