Psicologia del desenvolupament I. Primera i Segona infància (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Vic (UVIC)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Psicologia del desenvolupament I. Primera i segona infància
Año del apunte 2016
Páginas 47
Fecha de subida 20/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Psicologia​​ del​​ desenvolupament​​ l.​​ Primera​​ i​​ Segona​​ infància.
Bloc​ ​l.​ ​El​ ​desenvolupament​ ​prenatal​ ​i​ ​el​ ​nadó El​ ​desenvolupament​ ​prenatal El​ ​naixement Els​ ​reflexos Els​ ​sentits Bloc​ ​ll.​ ​El​ ​desenvolupament​ ​durant​ ​els​ ​dos​ ​primers​ ​anys​ ​de​ ​vida El​ ​desenvolupament​ ​psicomotor El​ ​desenvolupament​ ​cognitiu El​ ​desenvolupament​ ​socioafectiu​ ​i​ ​de​ ​la​ ​personalitat El​ ​desenvolupament​ ​comunicació​ ​i​ ​lingüístic Bloc​ ​lll.​ ​El​ ​desenvolupament​ ​dels​ ​3​ ​anys​ ​als​ ​6​ ​anys El​ ​desenvolupament​ ​psicomotor El​ ​desenvolupament​ ​cognitiu El​ ​desenvolupament​ ​socioafectiu​ ​i​ ​de​ ​la​ ​personalitat El​ ​desenvolupament​ ​comunicació​ ​i​ ​lingüístic Bloc​ ​lV.​ ​El​ ​desenvolupament​ ​dels​ ​sis​ ​als​ ​dotze​ ​anys El​ ​desenvolupament​ ​psicomotor El​ ​desenvolupament​ ​cognitiu El​ ​desenvolupament​ ​socioafectiu​ ​i​ ​de​ ​la​ ​personalitat El​ ​desenvolupament​ ​comunicació​ ​i​ ​lingüístic Activitats​ ​individuals​ ​i/o​ ​en​ ​grup​ ​realitzades​ ​a​ ​classe​ ​15% Treball​ ​individual​ ​10%​ ​-​ ​Proposta​ ​de​ ​realització​ ​26​ ​de​ ​maig Treball​ ​en​ ​grup​ ​30%​ ​-​ ​Proposta​ ​d’entrega​ ​16​ ​de​ ​maig Prova​ ​escrita​ ​45%​ ​-​ ​Proposta​ ​de​ ​realització​ ​23​ ​de​ ​maig 1 DESENVOLUPAMENT​ ​I.​ ​PRIMERA​ ​I​ ​SEGONA​ ​INFÀNCIA Les concepcions de les diferències individuals. Concepció: pensament propi, representació, són diferents punts de vista i maneres d’entendre i d’explicar. La concepció de les diferències individuals explica per què pensem cadascú de nosaltres que les persones​ ​som​ ​diferents​ ​els​ ​uns​ ​dels​ ​altres.
1. Concepció estàtica o innata. ​Desenvolupament → educació. ​La manera com expliquen les diferències de les persones són a través dels factors biològics i genètics, estàtics en el temps i no modificables. Es reflecteix en la frase: un nen ha tocat sostre, no s’hi pot fer res més... això vol dir que determinats factors de l’infant són així i l’educació no pot fer res ni té sentit per modificar aquests factors perquè són​ ​biològics​ ​i​ ​genètics.​ ​ ​Cognitivisme.
2. Concepció ambientalista. ​educació → desenvolupament Som diferents a causa de factors de l’ambient, contextual, de les persones que tenim al voltant. Aquests factors són modificables al llarg del temps i si es modifiquen certes característiques del context podrem canviar les diferencies individuals de la persona determinada. Es reflecteix​ ​en​ ​frases:​ ​“amb​ ​la​ ​família​ ​que​ ​té,​ ​mira​ ​amb​ ​qui​ ​s’ajunta...”.​ C ​ onductisme.
3. Concepció interaccionista (com interaccionen el potencial del nen i l’entorn): hi ha dos​ ​posicionaments.​ ​Educació​ ​<->​ ​desenvolupament.
● Interaccionista falsa: les diferències entre les persones són fruit de factors biològics + factors contextuals/ambientals. Justifiques tot en algun dels dos factors.​ ​Piaget.
● Interaccionista pura: som el 100% interacció entre factors biològics i factors ambientals. Els dos factors són indivisibles. Té aquestes característiques i s’intenta ajustar l’ajuda educativa a les característiques de la persona que aprèn.​ ​Vigotski.
2 BLOC​ ​I.​ ​DESENVOLUPAMENT​ ​PRENATAL​ ​I​ ​EL​ ​NADÓ Desenvolupament​ ​prenatal L’embaràs​ ​dura​ ​entre​ ​38​ ​i​ ​40​ ​setmanes.​ ​Hi​ ​ha​ ​3​ ​etapes: ● Etapa germinal (dues primeres setmanes després de la fecundació). Comença amb la unió d’un espermatozoide amb un òvul. Quan aconsegueix fecundar l’òvul, es forma el zigot. El zigot és un procés d’unió mitocondrial. Posteriorment, es divideixen les cèl·lules després d’1 setmana de la fecundació: algunes cèl·lules s’especialitzen en capa externa i unes altres amb un conjunt de cèl·lules internes. El grup de cèl·lules externes formen part de la placenta. L’objectiu de les cèl·lules és buscar el lloc en l’úter per poder-se implantar, si no el que succeeix és que hi ha un avortament natural. Els estudis afirmen que un 40-60% de zigots no s’implanten de forma viable i no s’acaba desenvolupament ni un embrió ni un fetus; i també afirmen que entre un 40-60% s’acaba implantant. A la 0-2 setmanes, les cèl·lules internes estan​ ​esperant​ ​les​ ​cèl·lules​ ​externes​ ​per​ ​tal​ ​que​ ​es​ ​formi​ ​l’embrió.
● Etapa embrionària (2-8 setmanes). En aquest període es produeixen canvis tan importants que fa que aquell conjunt de cèl·lules internes ja s’assemblin a un embrió humà.​ ​Només​ ​falta​ ​per​ ​aparèixer​ ​al​ ​final​ ​d’aquesta​ ​etapa​ ​els​ ​òrgans​ ​sexuals.
● Etapa fetal (8-naixement). Es desenvolupen els òrgans sexuals. Formació i connexió de neurones. A la setmana 12, els òrgans sexuals estan formats. Dos mesos abans del part, el nadó pot sentir i també té desenvolupat el sentit gustatiu i l’olfacte, és a dir,​ ​ja​ ​està​ ​operatiu.​ ​Comença​ ​a​ ​distingir​ ​sons,​ ​batec​ ​del​ ​cor​ ​de​ ​la​ ​mare.
Clau​ ​de​ ​la​ ​supervivència​ ​(molt​ ​freqüent​ ​amb​ ​prematurs) ● ● Pes. Si neix amb 680 grams, és molt difícil la supervivència. Els que sobreviuen poden patir algun tipus de trastorn en el seu desenvolupament. El baix pes pot afectar​ ​a​ ​l’aprenentatge.
Sexe.​ ​Les​ ​dones​ ​prematures​ ​sobreviuen​ ​més​ ​que​ ​els​ ​homes.
Riscos​ ​del​ ​desenvolupament​ ​prenatal Pot provocar un avortament o algun tipus de trastorn en el desenvolupament de l’embrió que​ ​sol​ ​comportar​ ​a​ ​la​ ​llarga​ ​algun​ ​trastorn​ ​en​ ​el​ ​desenvolupament​ ​de​ ​l’infant.
La branca de la medicina que estudia els riscos s’anomena Teratologia. Estudia quins són els​ ​riscos​ ​que​ ​poden​ ​haver-hi​ ​i​ ​com​ ​afecten​ ​o​ ​poden​ ​afectar​ ​el​ ​nadó.
3 Hi​ ​ha​ ​diversos​ ​aspectes​ ​que​ ​poden​ ​afectar​ ​a​ ​l’embaràs​ ​i​ ​al​ ​nadó: ● ● ● ● ● ● ● Aspectes​ ​psicològics​ ​com​ ​l’estrès​ ​o​ ​l’angoixa​ ​per​ ​part​ ​de​ ​la​ ​mare.
Consum​ ​de​ ​substàncies​ ​psicoactives​ ​(tabac,​ ​alcohol,​ ​cafeïna​ ​en​ ​accés...) Exercici​ ​físic​ ​extenuat.
Menjar​ ​poc​ ​(mala​ ​nutrició).
Malalties (risc teratogen) com la grip, el xarampió, la rubèola, la varicel·la, la toxoplasmosi,​ ​la​ ​diabetis​ ​gestacional,​ ​l’anèmia,​ ​la​ ​sida,​ ​etc.
Medicaments.
Radiació.
Els​ ​homes​ ​tenen​ ​més​ ​perill​ ​que​ ​les​ ​dones,​ ​són​ ​més​ ​vulnerables.
El​ ​naixement Com tots sabem, l’embaràs suposa un important canvi tant en l’estil de vida de la família com​ ​en​ ​els​ ​aspectes​ ​físics​ ​i​ ​hormonals​ ​de​ ​la​ ​mare.
En els darrers mesos de l’embaràs el cos de la dona comença a preparar-se pel moment del part. És aleshores quan s’inicia el primer període, el període de dilatació. Aquest comprèn entre 8 i 12 hores en les mares primerenques i entre 4 i 7 en la resta. És en aquest moment on les contraccions es tornen més fortes i regulars produint així la dilatació del coll uterí. En aquest primer moment no es pot parlar de centímetres, ja que s’obra amb el dit i es coneix com el “coll està permeable”. Amb el pas de les hores el coll uterí es dilata fins a arribar als 10​ ​centímetres,​ ​sent​ ​el​ ​màxim​ ​que​ ​pot​ ​assolir,​ ​procés​ ​conegut​ ​com​ ​“dilatació​ ​completa”.
Dins d’aquest període es troben diferents fases. La primera és la fase de latència on les contraccions són fortes i més regulars i la qual es caracteritza pel que es coneix com l’esborrament del coll de l’úter. La segona fase és la fase activa on el coll uterí es dilata amb més rapidesa poden arribar dels 3 als 9 centímetres. L’última fase és la de desacceleració, la​ ​qual​ ​no​ ​sol​ ​ser​ ​evident,​ ​on​ ​la​ ​dilatació​ ​continua​ ​fins​ ​a​ ​ser​ ​completa​ ​però​ ​més​ ​lentament.
El segon període és conegut com a període expulsiu. En aquest moment l’úter ja està completament dilatat i s’inicia la sortida del nadó cap a l’exterior mitjançant una sèrie d’empentes per part de la dona. Aquestes empentes tenen un origen reflex i és que la mare sent​ ​la​ ​necessitat​ ​d’empentar​ ​a​ ​causa​ ​de​ ​la​ ​compressió​ ​del​ ​cap​ ​del​ ​nadó.
Per finalitzar el procés del part es troba el període d’enllumenament. En aquest període en nadó ja es troba fora del ventre de la mare, tot i això, l’úter segueix contraient-se per poder expulsar​ ​la​ ​placenta.
4 Els​ ​reflexos Els reflexos són conductes involuntàries com el reflex de succionar és molt important per poder-nos alimentar i sobreviure i altres com els reflexos que ens vénen heretats dels nostres​ ​avantpassats​ ​com​ ​el​ ​reflex​ ​de​ ​Babisnki.
LES​ ​PROVES​ ​DIAGNÒSTIQUES​ ​MÉS​ ​HABITUALS El​ ​test​ ​d’APGAR El test d’APGAR (Aparença, Pols, Gesticulació, Activitat i Respiració) és un examen d’avaluació de la vitalitat del nadó que es duu a terme just al moment de néixer en el primer i​ ​cinquè​ ​minut​ ​i,​ ​en​ ​casos​ ​estranys,​ ​al​ ​minut​ ​10​ ​i​ ​sobretot​ ​en​ ​parts​ ​difícils​ ​o​ ​cesàries.
En el minut 1 s’avalua a tolerància del nounat sobre el procés de naixement i, en el cinquè, com aquest es desenvolupa i s’adapta fora del ventre matern. Al llarg del temps aquest mètode ha aconseguit reduir la taxa de mortalitat de manera considerada i, també, la taxa de morbiditat (malalties). La puntuació es duu a terme de l’1 al 10 i com més alta sigui aquesta millor serà l’evolució del nadó. Els casos normals solen puntuar-se del 7 al 9.
Qualsevol puntuació inferior a 7 significa que el nadó requereix atenció medica però, tot i això, una puntuació baixa en aquest test no significa que el nadó tindrà problemes greus o crònics,​ ​ja​ ​que​ ​no​ ​serveix​ ​per​ ​predir​ ​futures​ ​malalties.
Els aspectes avaluats són el ritme cardíac, la respiració, el to muscular, els reflexos i el color de la pell del nadó. Cada un d’aquests subapartats s’avalua del 0 al 2 i, sumats, donen la puntuació​ ​total.
Ritme​ ​cardíac: -​ ​Puntuació​ ​0.​ ​No​ ​hi​ ​ha​ ​batecs​ ​cardíacs -​ ​Puntuació​ ​1.​ ​Freqüència​ ​menor​ ​a​ ​100​ ​batecs​ ​per​ ​minut.
-​ ​Puntuació​ ​2.​ ​Freqüència​ ​superior​ ​a​ ​100​ ​batecs​ ​per​ ​minut.
Respiració: -​ ​Puntuació​ ​0.​ ​No​ ​hi​ ​ha​ ​respiracions.
-​ ​Puntuació​ ​1.​ ​Respiracions​ ​lentes​ ​o​ ​irregulars.
-​ ​Puntuació​ ​2.​ ​Si​ ​el​ ​plor​ ​és​ ​bo.
To​ ​muscular: -​ ​Puntuació​ ​0.​ ​To​ ​muscular​ ​flàccid.
-​ ​Puntuació​ ​1.​ ​Si​ ​hi​ ​ha​ ​certa​ ​flexió​ ​de​ ​les​ ​extremitats.
-​ ​Puntuació​ ​2.​ ​Si​ ​hi​ ​ha​ ​moviment​ ​actiu.
Reflexos: -​ ​Puntuació​ ​0.​ ​Si​ ​no​ ​hi​ ​ha​ ​reflex​ ​d’irritabilitat.
-​ ​Puntuació​ ​1.​ ​Si​ ​hi​ ​ha​ ​gesticulacions.
-​ ​Puntuació​ ​2.​ ​Si​ ​hi​ ​ha​ ​gesticulacions​ ​o​ ​tos,​ ​esternut​ ​o​ ​plor​ ​vigorós.
5 ​ ​Color​ ​de​ ​la​ ​pell: -​ ​Puntuació​ ​0.​ ​Coloració​ ​blau​ ​pàl·lid.
-​ ​Puntuació​ ​1.​ ​Cos​ ​rosat​ ​i​ ​extremitats​ ​blaves.
-​ ​Puntuació​ ​2.​ ​Cos​ ​rosat​ ​completament.
Escala​ ​de​ ​Brazelton Els nadons en néixer ja han viscut durant nou mesos i sobretot en l'última etapa de l'embaràs han rebut estímuls molt diversos. Per això quan neixen ja tenen determinats comportaments, "conductes espontànies". L'escala neonatal de Brazelton és un instrument d'avaluació​ ​creat​ ​per​ ​Terry​ ​Brazelton,​ ​pediatre​ ​nord-americà,​ ​el​ ​1973.
Aquest pediatre i els seus col·laboradors pretenien valorar la qualitat de resposta del nen i la quantitat d'estimulació que necessita. Per a això, té en compte patrons visuals, motrius i auditius.
La idea central de Brazelton és que el nounat és un ésser competent i actiu, capaç de respondre als estímuls de l'entorn, i destaca el valor significatiu i predictiu de l'avaluació de les seves respostes conductuals. L'escala que porta el seu nom és una de les més indicades tant per a la detecció primerenca de dèficits com per a la detecció de les seves capacitats​ ​emergents.
Atès el caràcter interactiu del test, s'ha constatat també la seva utilitat per afavorir el vincle entre​ ​el​ ​nadó​ ​i​ ​els​ ​seus​ ​pares,​ ​millorant​ ​així​ ​el​ ​desenvolupament​ ​del​ ​nen.
L'escala de Brazelton és una tècnica d'avaluació interactiva que sol aplicar-se als tres o quatre dies després del naixement del nen, però no és obligatori que el realitzin els centres de​ ​salut​ ​o​ ​hospitals.
FASES​ ​DE​ ​L’ESCALA​ ​DE​ ​BRAZELTON L’escala de Brazelton avalua les conductes del nounat en 28 ítems conductuals ​i són valorats en una escala de 9 punts. L'escala també inclou una valoració de l'estat neurològic en 18 ítems de reflexos, cada un amb una graduació de 4 punts. Tant els ítems conductuals com els de reflexos es poden administrar en una seqüència determinada i es poden agrupar en "mòduls" que segueixen un ordre establert. Els que mesuren les capacitats visuals i auditives es reuneixen en el mòdul d'orientació i s'administren conjuntament. Els altres ítems de l'escala s'agrupen en termes del nivell d'intensitat de l'estimulació requerida i s'administren​ ​segons​ ​l'augment​ ​d'aquella​ ​intensitat.
6 Els​ ​mòduls​ ​són​ ​els​ ​següents: ● ● ● ● ● Mòdul​​d'orientació​:​ ​comprèn​ ​els​ ​ítems​ ​de​ ​disminució​ ​de​ ​la​ ​resposta.
Mòdul motor-oral: aquest grup inclou els reflexos del peu, els ítems de succió i de glabela.​ ​També​ ​avalua​ ​el​ ​to​ ​muscular​ ​de​ ​braços​ ​i​ ​cames​ ​i​ ​el​ ​to​ ​muscular​ ​plantar.
Mòdul troncal​: inclou els ítems moderadament estimulants: desvestir i manipular, desviació​ ​tònica​ ​del​ ​cap​ ​i​ ​els​ ​ulls.
Mòdul vestibular: comprèn els ítems de màxima manipulació i estimulació, moviments​ ​defensius...
Mòdul social-interactiu: té com a objectiu avaluar l'orientació de l'estimulació de la​ ​consciència.
CAPACITATS​ ​SENSORIALS​ ​I​ ​MOTORES ● ● ● ● Oïda: l'examinador parla suaument al nounat i s'avalua la seva capacitat per a girar-se​ ​cap​ ​al​ ​so.
Vista: s'avalua la capacitat del nounat per a girar els seus ulls seguint una pilota en​ ​moviment.
Alerta:​ ​es​ ​puntua​ ​la​ ​posició​ ​d'alerta​ ​del​ ​nounat.
Moviments defensius: es posa una tela damunt dels ulls del nounat, i s'avalua el seu​ ​esforç​ ​per​ ​a​ ​alliberar-se​ ​d'ella.
CANVIS​ ​D’ESTATS ● ● ● ● ● Irritabilitat: es registra el nombre de vegades que el nounat és agitat, i l'estímul que​ ​genera​ ​aquest​ ​agitament.
Abraçada: es registra la relaxació del nounat en estat d'alerta, mentre és abraçat per​ ​l'examinador.
Consolació: s'avalua l'esforç que requereix portar al nounat d'un estat d'empipament​ ​a​ ​un​ ​calmat.
Tremolors: es registren els tremolors del nounat. Si són severs, poden ser un senyal​ ​d'irritació​ ​del​ ​sistema​ ​nerviós​ ​central.
Canvis de color de la pell: es registren els canvis de color de la pell del nounat davant de determinats estímuls, com per exemple els canvis de roba o en empipar-los.
7 PRINCIPALS​ ​REFLEXOS​ ​AL​ ​MOMENT​ ​DE​ ​NÉIXER Els reflexos són accions o moviments involuntaris. Alguns d’aquests són espontanis i formen part de les activitats habituals del nadó i altres apareixen com a resposta a certes accions.
Des del punt de vista neuromuscular, els moviments reflexos constitueixen una de les organitzacions primordials del nadó, però els reflexos desapareixeran a poc a poc en els primers​ ​mesos.
La neuropediatria troba molt important realitzar un examen dels reflexos per poder diagnosticar possibles patologies en el sistema neuromuscular del nadó. Per als psicòlegs, en canvi, els reflexos tenen menys interès, tot i que alguns reflexos -succió i prensió- són la manera​ ​peculiar​ ​que​ ​té​ ​el​ ​nen​ ​d’aprendre​ ​el​ ​món.
Els​ ​reflexos​ ​principals​ ​que​ ​presenten​ ​els​ ​nadons​ ​en​ ​el​ ​moment​ ​de​ ​néixer​ ​són: ● ● ● ● ● ● Reflex de cerca: Quan es toca o s’acaricia la boca o la galta del nadó, aquest gira el cap i obre la boca per buscar la direcció d’aquesta carícia. Aquest reflex ajuda el nadó a buscar el pit de la mare per alimentar-se i com més afamat estigui el nadó, més fort és el reflex. El reflex de cerca desapareix al voltant dels 3 o 4 mesos de vida​ ​del​ ​nadó.
Reflex de Moro: També es coneix com a reflex de sobresalt, perquè es produeix quan el nadó se sobresalta per un so o moviment brusc. En resposta a això, el nadó tira el cap enrere, obre els braços i les cames i a vegades plora. En general, el reflex de Moro es desñencadena quan el nadó és tombat cap per amunt, s'eleva el seu cap amb la mà i es deixa caure el cap de cop i volta, evitant que copegi el cap amb la superfície. També apareix quan el nadó està estirat cap per amunt i es tira suaument dels braços fins que gairebé separa el cap de la superfície i es deixa anar de sobte.
El​ ​reflex​ ​de​ ​Moro​ ​roman​ ​fins​ ​als​ ​4​ ​o​ ​5​ ​mesos​ ​d'edat.
Reflex de succió: Quan s'introdueix algun element a la boca del nadó, com el mugró, el dit o el biberó, el nadó comença a succionar. Aquest és un moviment complex que requereix la coordinació de diversos grups musculars i permet l’alimentació del nadó. La succió en si mateixa té capacitat per disminuir el dolor i l'ansietat.
Reflex de deglució: Davant la presència d'aliments a la boca, el nadó tendeix a realitzar​ ​moviments​ ​de​ ​deglució.​ ​Aquest​ ​reflex​ ​també​ ​permet​ ​l'alimentació.
Reflex de Galant: També es coneix com a resposta d’incurvació del tronc. Perquè es desencadeni aquest reflex es col·loca al nadó cap per avall sobre la mà i es frega amb el dit els dos costats de la columna (des de l'espatlla fins a les natges). Primer cap a un costat i després cap a l'altre. El nadó respon corbant la columna cap al costat​ ​estimulat.​ ​Aquest​ ​reflex​ ​desapareix​ ​voltant​ ​de​ ​l'any​ ​de​ ​vida.
Reflex abdominal: Similar a l'anterior, però en aquest cas, s'estimula l'abdomen als costats​ ​del​ ​melic.
8 ● ● ● ● ● ● ● ● ● Reflex de prensió palmar: El reflex de prensió apareix quan s'acaricia o pressiona el palmell de la mà del nadó amb qualsevol objecte i aquest tanca els dits. Aquest reflex sembla que té un efecte tranquil·litzador en el nadó. Aquest dura només un parell de mesos i és més fort en els nadons prematurs. En desaparèixer és substituït per una conducta apresa, que té una intenció i que es desenvolupa a mesura que madura el cervell del nadó. Quan aquest comença a adquirir coordinació i habilitat per​ ​agafar​ ​i​ ​manipular​ ​objectes.
Reflex de Babinski: Aquest apareix quan s'acaricia la planta del peu. El dit gros del peu del nadó es doblega cap a la part superior i els altres dits s'obren en ventall.
Aquest​ ​reflex​ ​desapareix​ ​al​ ​voltant​ ​de​ ​l'any.
Reflex de retracció: Aquest és un reflex molt pràctic: quan el nadó sent una punxada de dolor, retraurà o mourà cap enrere el peu danyat i estendrà l'altre en un esforç per empènyer cap a fora o lluny d'ell la persona o l'element que li estigués fent mal.
Reflex tònic del coll: Aquest reflex es desencadena quan es gira el cap del nadó cap a un costat, sostenint durant 15 segons i després es torna a col·locar al mig. La resposta del nadó consisteix a estendre el braç i la cama corresponent al costat cap al qual s'ha girat el cap, mentre que l'altre costat roman flexionat. A aquesta postura se la descriu com a postura d’espadatxí o d'esgrima. Aquest reflex desapareix al voltant dels 6 o 7 mesos d'edat i en alguns nens s'obté una resposta clara, tot i que en​ ​altres​ ​pot​ ​ser​ ​que​ ​amb​ ​prou​ ​feines​ ​es​ ​noti.
Reflex de lateralitat: Si s’aixeca al nadó alçant-lo d'un costat, aquest encongirà la cama de dalt mentre que estira l'altra deixant-la "penjar". D’aquesta manera es comprova​ ​el​ ​seu​ ​sentit​ ​d'equilibri.
Reflex ocular Palpebral​: És un moviment de defensa que sorgeix quan les parpelles​ ​es​ ​tanquen​ ​si​ ​apareix​ ​una​ ​llum​ ​intensa​ ​o​ ​un​ ​soroll​ ​fort​ ​prop​ ​del​ ​nadó.
El Reflex de Busseig: Els nadons menors de sis mesos d'edat són excel·lents nedadors a causa que ja posseeixen reflexos per bussejar. Així com succeeix amb els adults quan un bol alimentari els bloqueja el passatge d'aire, el nadó podrà bloquejar la seva gola per no empassar aigua. Aquesta és la raó per la qual es podrà observar a nadons nedant plàcidament amb la seva boca oberta sota l'aigua. També tendiran​ ​a​ ​moure​ ​els​ ​braços​ ​i​ ​les​ ​cames.
Reflex de posició de gateig: Si es col·loca el nadó sobre el seu estómac; es pot notar que automàticament es posarà en posició de gateig mentre estigui recolzat sobre​ ​una​ ​superfície​ ​segura.
Reflex de marxa automàtica: També conegut com a reflex del pas o de caminar, ja que sembla que el nadó està fent passos. Aquest reflex apareix quan se sosté el nadó dret amb els peus en una superfície sòlida i aquest comença a moure els peus com si estigués fent passos. Aquest reflex és una espècie de preparació per poder aprendre a caminar i desapareix entre els dos i tres mesos de vida. Aquest reflex és una espècie de preparació per poder aprendre a caminar i desapareix entre els dos i tres​ ​mesos​ ​de​ ​vida.
9 ● ● Reflex de l’escalada: Si es manté al nadó agafat per sota dels braços, amb les cames penjant i s’acosta cap a la vora d'una taula fins que l'empenya d'un dels peus la​ ​toqui,​ ​aquest​ ​flexionarà​ ​el​ ​genoll​ ​i​ ​pujarà​ ​a​ ​la​ ​taula.
Reflex tendinós: En donar un cop a alguns tendons musculars, es contrauen els músculs corresponents de forma brusca. El reflex rotular (del genoll) és el més conegut, però es pot provocar en molts altres llocs del cos. En els nadons, el moviment d'extensió que desencadenen aquests reflexos és molt cridaner. A mesura que passa el temps, es fan més suaus. Però si continuen sent contraccions ràpides i fortes,​ ​pot​ ​indicar​ ​que​ ​el​ ​nadó​ ​té​ ​alguna​ ​alteració​ ​neurològica.
Els​ ​sentits​ ​en​ ​el​ ​moment​ ​de​ ​néixer Els cinc sentits en el moment de néixer funcionen malgrat que alguns no funcionen igual de bé o de la mateixa manera que una persona jove – adulta. Els sentits estan molt relacionats amb la percepció. Rebem informació de l’entorn i podem comunicar-nos i interactuar amb el nostre​ ​ambient.
Gust El gust i l’olfacte funcionen abans del naixement, en els últims mesos del desenvolupament prenatal. De fet, són dos dels sentits que més desenvolupats tenim al moment de néixer (alta sensibilitat). No només són capaços de distingir els diferents gustos sinó que tenen diferències clares cap als gustos dolços, mentre que el gust amarg provoca la resposta de vòmit, provoca nàusees. Es creu que això es deu al fet que la llet materna és dolça i, en canvi, l’amarg ens provoca aquest fastig perquè es deu a una qüestió de supervivència, ja que​ ​la​ ​majoria​ ​de​ ​substàncies​ ​tòxiques​ ​són​ ​amargues.
Olfacte Hi ha substàncies que percebem com si fossin gustos però no ho són, per això l’olfacte es troba tan relacionat amb el gust. Les olors que els hi criden més l’atenció, que agraden als nadons, són les olors de llet materna o les olors dolces com l’olor a vainilla o a xocolata. Ja naixem amb una predisposició cap a aquestes olors (naixem preparats). En canvi, olors desagradables​ ​com​ ​els​ ​ous​ ​podrits​ ​els​ ​fa​ ​fastig​ ​i​ ​pot​ ​provocar​ ​nàusees.
La capacitat de reconèixer l’olor de la seva mare també és un tema molt tractat. S’han fet estudis i les conclusions són positives. Els nadons alimentats amb llet materna són capaços de​ ​distingir​ ​l’olor​ ​de​ ​la​ ​seva​ ​mare​ ​d’altres​ ​mares​ ​que​ ​també​ ​estan​ ​alletant​ ​a​ ​altres​ ​nadons.
L’olfacte i el gust no es desenvolupen més al llarg de la nostra vida, a diferència de la vista i l’oïda.
10 Vista És el sentit sobre el qual hi ha més estudis, ja que en la nostra espècia és el més important, els humans som una espècie visual. Els nadons neixen veient, tot i que no hi veuen tan bé com una persona adulta. Naixem veient però hi veiem borrós. Els estudis actuals consideren que en néixer si distingim alguns colors, però no se sap si som capaços de distingir-los tots o​ ​només​ ​alguns.
Al moment de néixer som ja capaços de seguir un objecte que es mogui davant de la nostra vista. De manera molt rudimentària, a vegades perd l’objecte i el torna a trobar... cosa que es considera molt important en el nostre desenvolupament. S’ha comprovat que a la distància que hi veu millor un nadó és de 10 – 60/70 dels seus ulls. Fora d’aquest marge és quan veuria més borrós. Alguns psicòlegs afirmen que naixem amb poca capacitat visual i auditiva​ ​per​ ​protegir-nos.
Les característiques que criden més atenció als nadons són els estímuls que presenten color que les que no, les formes corbes agraden més que les lineals, el moviment per sobre els elements estàtics, mirem més estona els objectes que tenen so que les que no en tenen, ens atrauen molt més els objectes brillants dels que no ho són, els objectes anomenats patrons complexos els atrauen més, els objectes que tenen contrast també criden més l’atenció​ ​que​ ​els​ ​que​ ​no​ ​en​ ​tenen​ ​tant.
Oïda L’oïda funciona a partir de setè i vuitè més d’embaràs, i per tant, dintre de l’úter matern hi arriben sons del funcionament dels òrgans i de les veus, en especial de la seva mare. En el moment de néixer l’oïda està força desenvolupada però no tant com la de la persona adulta, es​ ​requeriran​ ​mesos​ ​perquè​ ​es​ ​desenvolupi.
Fins a quin punt quan naixem som capaços de reconèixer d’on ve un so o no? Tres estudis.
Alguns estudis diuen que acabats de néixer som capaços de girar-nos cap a on ve el so i alguns​ ​no.
En el cas de l’oïda s’ha intentat buscar quines característiques tenen els estímuls que agraden és als nadons. Sembla que als nadons els calmen més els sons rítmics (batec de cor) i també els sons aguts més que els greus. I de tots els sons del món el que ens atrau més​ ​és​ ​la​ ​veu​ ​humana.
→ Alguns psicòlegs consideren que les preferències cap als estímuls es roben relacionades amb la supervivència i amb el fet que ens atreguin les persones humanes. Naixem preparats perquè ens atragui la cara de les altres persones i perquè en poques setmanes puguem distingir la cara de les persones que ens cuiden de les que no. El nadó necessita aprendre​ ​qui​ ​el​ ​cuida​ ​per​ ​poder​ ​sobreviure.
11 Tacte Els nadons al néixer tenen capacitat de tacte. Comença a estar desenvolupat al ventre de la mare i se seguirà desenvolupant. És molt important per la creació de vincles afectius.
Alguns estudis expliquen que en els orfenats en la segona guerra mundial, alguns nens al no​ ​tenir​ ​prou​ ​personal​ ​molts​ ​morien​ ​per​ ​la​ ​falta​ ​de​ ​contacte​ ​humà.
Depressió​ ​post-part El naixement d’un nadó comporta un seguit de canvis en la vida d’una persona. En la mare, a més a més, li comporta uns canvis en l’àmbit hormonal amb molt pocs dies i, per tant, el simple fet del canvi hormonal comportaria canvis emocionals. Les hormones tenen efecte en la nostra conducta. Es considera que els primers quinze dies després del part és habitual que la dona es senti més trista, emocionalment pertorbada i que tingui episodis de canvis emocionals​ ​molt​ ​ràpids.
Això no es considera depressió post-part sinó tristesa post-part. Si més enllà d’aquests 15 dies segueix aquesta conducta, es considera que s’hauria d’avaluar amb un professional.
En els casos més extrems pot haver-hi psicosi. En la depressió post-part s’hi ha d’intervenir molt ràpid, ja que pot provocar dificultats en el vincle afectiu entre mare i fill però en la psicosi​ ​encara​ ​és​ ​més​ ​important,​ ​ja​ ​que​ ​hi​ ​ha​ ​casos​ ​que​ ​han​ ​arribat​ ​a​ ​agredir​ ​al​ ​nadó.
Hi ha factors que protegeixen contra la depressió com estar en contacte amb altres mares que​ ​es​ ​trobin​ ​en​ ​la​ ​mateixa​ ​situació,​ ​però​ ​no​ ​determina​ ​la​ ​seva​ ​evolució.
Hi​ ​ha​ ​aspectes​ ​fisiològics​ ​i​ ​de​ ​l’entorn.
12 BLOC II. EL DESENVOLUPAMENT DURANT ELS DOS PRIMERS ANYS​ ​DE​ ​VIDA Desenvolupament​ ​psicomotor El desenvolupament psicomotor està relacionat amb el control del mateix cos i en concret amb el moviment d’aquest. Utilitzant aquest concepte queda més clar que té una implicació psicològica.
Implicacions​ ​psicològica​ ​que​ ​té: 1. Té a veure amb la capacitat de moviment de control del mateix cos, però per poder-lo controlar és necessari tenir una representació mental del mateix cos.
Encara que no en siguem conscients per moure el braç o seure necessitem tenir integrat una representació de com estem situats, de com està format el nostre cos i quina capacitat de moviment tenim. El nadó que simplement neix amb els reflexos més bàsics i, a mesura que va creixent, va adquirint més moviment i controlant cada cop​ ​més​ ​el​ ​seu​ ​cos,​ ​construint​ ​així​ ​l’esquema​ ​mental.
2. La psicomotricitat té a veure amb el coneixement. El nadó en aquests dos anys de vida el fet de moure’s la psicomotricitat és una font de coneixement. Coneixem a partir de moure’ns i actuar sobre l’ambient que ens envolta (moviment com a fet de coneixement).
3. La psicomotricitat també està lligada amb les nostres capacitats de comunicació i d’expressió. Els humans a l’hora de comunicar-nos a l’hora que anem creixent el llenguatge verbal adquireix una gran importància però també és evident que el nostre cos forma part d’aquest llenguatge que utilitzem per interactuar i, quan som petits,​ ​encara​ ​més.
El que ens diuen els estudis sobre com anem controlant el nostre cos arriben a la conclusió que​ ​obeeixen​ ​a​ ​dues​ ​lleis.
● Llei cèfalo-caudal. Controlem abans les parts que estan més a prop del cap i les últimes​ ​serien​ ​les​ ​extremitats​ ​interiors.
● Llei pròximo-distal. Si ens imaginem que el nostre cos està dividit per un eix de simetria, controlem abans les parts del cos que estan més properes a aquest eix de simetria. Per tant, abans controlem l’espatlla, que el colze; el canell abans que les falanges​ ​dels​ ​dits...
Les​ ​dues​ ​lleis​ ​es​ ​donen​ ​en​ ​el​ ​mateix​ ​moment.
Hi​ ​ha​ ​diferències​ ​individuals​ ​i​ ​culturals​ ​en​ ​aquests​ ​assoliments​ ​motors.
13 Fites​ ​del​ ​desenvolupament​ ​psicomotor 1. El control del cap. Entre els 3-4 mesos. El fet que no tingui un control del cap després dels 4 mesos pot ser senyal d’algun trastorn. Això vol dir moure’l de banda a banda​ ​o​ ​mantenir-lo​ ​recte​ ​quan​ ​està​ ​dret​ ​o​ ​assegut.
2. Estirat sobre la seva panxa és capaç de fer força amb els seus avantbraços i aixecar​ ​una​ ​mica​ ​el​ ​cap.​​ ​Sol​ ​ser​ ​entre​ ​els​ ​2-3​ ​mesos,​ ​4​ ​com​ ​a​ ​màxim.
3. Girar-se​. Entre els 2 i 5 mesos. Primer s’aconsegueix de panxa a terra a panxa enlaire,​ ​i​ ​després​ ​de​ ​panxa​ ​enlaire​ ​a​ ​panxa​ ​a​ ​terra.
4. Aguantar-se assegut sense suport​. Entre els 7 i 9 mesos (un parell de mesos abans​ ​ho​ ​fan​ ​amb​ ​suport).
5. Començar a moure’s, desplaçar-se. Desplaçar-se de forma autònoma els que ho fan més d’hora ho fan al voltat dels 7 mesos i els que ho fan més tard ho fan al voltat dels​ ​12​ ​mesos.
6. Posar-se dret​. Primer ho fan amb suport (ajudant-se amb mobles del voltant) i després de forma autònoma. Aixecar-se drets amb suport ho fan entre els 7 i 9 mesos.​ ​Aixecar-se​ ​sense​ ​suport​ ​entre​ ​els​ ​9​ ​i​ ​13​ ​mesos.
7. Caminar. ​Entre els 10-14 és el més habitual, però també pot ser entre els 10-16 mesos.
Psicomotricitat gruixuda. ​La psicomotricitat gruixuda té a veure amb el control general de tot​ ​el​ ​cos​ ​i​ ​els​ ​grans​ ​grups​ ​musculars;​ ​permet​ ​caminar,​ ​córrer,​ ​saltar… Psicomotricitat fina. La psicomotricitat fina té a veure amb el control dels dits de les mans.
Té​ ​una​ ​gran​ ​importància​ ​pel​ ​desenvolupament​ ​de​ ​les​ ​persones.
Fites 1.
El fet d’agafar un objecte amb la mà de manera voluntària​. Entre 3 i 4 mesos els que van​ ​més​ ​avançats​ ​i​ ​els​ ​que​ ​van​ ​més​ ​tard​ ​entre​ ​els​ ​5​ ​i​ ​6​ ​mesos.
2.​​ ​ ​ ​ ​Moviment​ ​de​ ​la​ ​pinça.​​ ​Any​ ​i​ ​mig​ ​(fins​ ​als​ ​2​ ​i​ ​3​ ​anys​ ​no​ ​ho​ ​fem​ ​completament​ ​bé).
Caminar​ ​més​ ​d’hora​ ​o​ ​més​ ​tard​ ​no​ ​influeix​ ​en​ ​el​ ​desenvolupament​ ​cognitiu​ ​del​ ​nen.
No​ ​hi​ ​ha​ ​gaires​ ​diferències​ ​entre​ ​nens​ ​i​ ​nenes​ ​aquests​ ​dos​ ​primers​ ​anys​ ​de​ ​vida.
14 Àmbit​ ​cognitiu Piaget es pregunta quin és l’origen de la intel·ligència humana i per fer-ho investiga en nens que​ ​no​ ​tenen​ ​cap​ ​trastorn.
Piaget va ser un pediatra. Es va interessar a buscar l’origen dels nens i nenes més petits, primer de tot en els seus fills. La seva dona i ell feien registres diaris del desenvolupament dels seus fills, i després interpretava les observacions des del punt de vista de la intel·ligència i del desenvolupament humà. Més tard, amplia el camp des dels seus fills a altres​ ​nens.
L’objectiu de Piaget era molt concret. És pregunta quin es l’origen de la intel·ligència humana i ho fa amb els nens sense cap mena de trastorns, d’aquí el nom de la seva teoria “Teoria genètica”. ​Teoria genètica (gènesi/origen de la intel·ligència humana). Piaget concep la intel·ligència com una qualitat quantitativa (es pot mesurar), com una estructura que permet interactuar amb el món que ens envolta. La intel·ligència dels nens no és que sigui menor que la dels adults, sinó que tenim una intel·ligència diferent, pensen de forma diferent. Com que la intel·ligència ens permet aprendre interactuant amb el món que ens envolta i veure’l ‘una determinada manera si en cada un dels estadis de la intel·ligència és diferent, vol dir que interactuem i aprendrem i veurem el món diferent. Per Piaget aquests canvis es divideixen en estadis i aquests estadis són universals, tots els nens del món (sense dèficits), més enllà del context històric i cultural, passarien per aquestes etapes de desenvolupament.
Com ho fa la intel·ligència per anar d’un estadi a un altre i anar assolint un nivell d’intel·ligència cada cop? Ho fem gràcies al mecanisme d’equilibració majorant, ja que els esquemes​ ​es​ ​tornen​ ​més​ ​complexos​ ​gràcies​ ​a​ ​l’assimilació​ ​i​ ​l’acomodació.
ETAPES​ ​DEL​ ​DESENVOLUPAMENT ● Estadi​ ​sensoriomotor​ ​(0​ ​–​ ​2​ ​anys) La intel·ligència dels nens en aquesta etapa està lligada als sentits i moviment. Piaget ho anomena així perquè explica que la intel·ligència dels nens està lligada amb els sentits i l’acció directa sobre el seu entorn. En aquest moment la nostra i necessita percebre i actuar físicament sobre els objectes per poder aprendre i entendre i fins i tot per poder interactuar amb el món que ens envolta. Per poder pensar un nen de menys de 2 anys aproximadament necessita pensar a través de la percepció i de l’acció sobre el món que l’envolta. De fet, això acaba repercutint amb la idea què la intel·ligència d’aquest estadi és una​ ​intel·ligència​ ​pràctica.
Piaget considera que en aquest estadi el nen posa en marxa a i pràctica però que va fent petits​ ​assoliments​ ​i​ ​per​ ​descriure​ ​el​ ​que​ ​passa​ ​ho​ ​divideix​ ​en​ ​6​ ​subestadis: 15 1. Exercici​ ​dels​ ​reflexes​ ​innats​ ​(0-​ ​1​ ​mes).
El nadó es dedica a exercitar o practicar els reflexos innats. Evidentment no és una conducta voluntària, ja que són innats. Però encara que sigui involuntària, és important aquest exercici, ja que comença a donar-nos la primera informació de l’entorn que ens envolta. El reflex de succió (el nadó succiona un biberó, una pipa...) gràcies a anar exercitant a aquest reflex, anar succionant diferents objectes comença a obtenir informació de l’entorn que l’envolta i comença a diferència el mugró de la mare del biberó i de la pipa entre​ ​altres.
2. Reaccions​ ​circulars​ ​primàries​ ​(1-4​ ​mes).
Piaget se n’adona que els nens tendeixen a tenir conductes repetitives. Anomena reacció circular a aquesta conducta de repetició perquè considera que normalment ens proporciona plaer. Observa que aquesta conducta el nadó no la fa encara sobre els objectes sinó que la fa amb parts del seu cos (exemple: descobreix que es pot succionar el dit i ho torna a fer, o mou la mà davant dels seus ulls, es mira les mans dedicant-li temps i ho torna a fer). Li estan donant informació valuosa al nen sobre el seu propi cos i les seves possibilitats d’acció. Diu “sembla que la intel·ligència estigui absorta en si mateixa”. En aquest estadi el nadó no li dóna importància als objectes. Observa que la conducta repetitiva no la fa sobre els​ ​objectes.​ ​Es​ ​important​ ​per​ ​aprendre​ ​el​ ​moviment​ ​psicomotriu​ ​del​ ​cos.
El nadó repeteix conductes que li proporcionen plaer. Aquesta conducta no la fa amb objectes, la fa bàsicament en parts del seu cos, com ara xupar-se el dit. Primàries perque són​ ​conductes​ ​sobre​ ​el​ ​propi​ ​cos 3. Reaccions​ ​circulars​ ​secundàries​ ​(4-8​ ​mes).
Conductes repetitives amb objectes. A part d’interessar-se més pels objectes, Piaget descobreix que el nen o nena si en aquesta etapa se li amaga un objecte el nadó actua com si hagués deixat d’existir, no el busca o fins i tot, en alguns casos, plora. Piaget interpreta que el nen no busca l’objecte per què és com si hagués deixat d’existir. Com que el nen deixa de percebre l’objecte i deixa de poder actuar sobre aquest, deixa de pensar sobre aquest. D’aquí que digui que la seva intel·ligència és totalment es ​pràctica ​perquè no té representació mental dels objectes. Si en lloc de tapar tot l’objecte només li hagués tapat mig,​ ​si​ ​l’hauria​ ​agafat.​ ​Les​ ​vocalitzacions​ ​augmenten​ ​en​ ​aquest​ ​subestadi.
4. Coordinació​ ​dels​ ​esquemes​ ​secundaris​ ​(8-12​ ​mes).
L’anomena així perquè considera que en aquest subestadi assolim una nova fita, aconseguim coordinar diferents accions. Un exemple molt clar és la coordinació entre mirar un objecte i agafar-lo. Abans d’agafar-ho, normalment necessiten estar una estona mirant l’objecte i llavors la mà va cap a la vista però és en aquest subestadi quan aquestes dues accions es coordinen i no necessita tant de temps. Aquí apareix la intencionalitat, fins 16 aquest moment no es pot parlar d’una intencionalitat clara perquè per ell el nen abans d’aquest​ ​estadi​ ​no​ ​és​ ​conscient​ ​de​ ​fer​ ​les​ ​coses​ ​per​ ​una​ ​finalitat​ ​concreta,​ ​ara​ ​sí.
Si aconsegueix fer coses per aconseguir-ne fer d’altres, fa un pas endavant en l’adquisició de la permanència de l’objecte (destapar objectes). Piaget diu que en o ha assolit totalment l’adquisició de la permanència de l’objecte perquè Piaget se n’adona que si li amaguem l’objecte en un segon lloc, encara que ho vegi com li han amagat torna a mirar en el primer, això es coneix amb el nom d’​error A no B. Error A no B​: el nen encara té intel·ligència pràctica però no ha aconseguit una representació mental de l’objecte prou forta com per buscar-ho​ ​al​ ​segon​ ​lloc​ ​on​ ​ho​ ​hem​ ​amagat​ ​i​ ​no​ ​al​ ​primer.
Piaget diu que hem fet un pas endavant però el nen encara té una intel·ligència practica però encara no ha adquirit una representació mental suficient potent per tornar a trobar l’objecte. Considera que no podem parlar d’adquisició de la permanència de l’objecte ni la representació mental d’aquest sinó que la representació que té encara és massa poc potent i​ ​en​ ​el​ ​moment​ ​que​ ​li​ ​canviem​ ​e​ ​lloc​ ​el​ ​nen​ ​es​ ​perd​ ​i​ ​torna​ ​a​ ​buscar​ ​en​ ​el​ ​primer​ ​estadi.
5. Reaccions​ ​circulars​ ​terciàries​ ​(​ ​12​ ​–​ ​18​ ​mesos).
Conducta repetitiva de les accions però variant petites coses (primer pica el tambor, veu una barbie i pica el tambor amb la barbie). Piaget diu que el nen està experimentant a veure què passa en el cas que ho canviï. Està tantejant totes les possibilitats del món que l’envolta.
Actua com un petit científic. En relació a la permanència de l’objecte el nen fa un salt en endavant perquè supera l’error A no B, per tant, si veu com li amaguem l’objecte en un segon lloc el buscarà en el segon lloc. Però encara no del tot podem assegurar la permanència perquè el nen necessita veure com s’amaga el objecte per poder-lo trobar.
Segons Piaget per considerar que tenim totalment assolida la permanència hem de ser capaços de buscar l’objecte encara que no veiem com ens l’han amagat. El nen descobreix els intermediaris, descobreix que gràcies a altres objectes/persones ens permeten aconseguir​ ​coses​ ​que​ ​nosaltres​ ​sols​ ​no​ ​podem.
6. Invenció​ ​de​ ​medis​ ​nous​ ​per​ ​combinació​ ​mental​ ​(18​ ​mesos​ ​-​ ​2​ ​anys​ ​).​ El nen ha assolit totalment la permanència de l’objecte. Si li amaguem un objecte, ell el buscarà sense la necessitat de veure com li amaguen. Piaget diu que és capaç d’inventar noves estratègies per buscar l’objecte. Deixem la intel·ligència pràctica enrere i assolim una nova estructura intel·lectual, la intel·ligència simbòlica (canvi més important en la nostra intel·ligència​ ​durant​ ​els​ ​nostres​ ​2​ ​anys).
La nostra intel·ligència és capaç d’operar (treballar) amb símbols. Els símbols ens permeten representar coses de la realitat que no són la realitat. Ens permeten deslligar-nos de la realitat (podem parlar d’un arbre sense tenir un arbre davant o tocar l’arbre). Podem parlar de coses sense la seva presència. Per Piaget no tenim intel·ligència simbòlica i per això no hi ha records d’aquesta època. Gràcies a aquesta capacitat de pensar de manera simbòlica i d’inventar medis nous el nen pot anticipar que passarà sense haver-ho de comprovar.
17 Piaget ho explica amb una anècdota de la seva filla. La seva filla va a buscar fulles i les apila. Gràcies a aquesta capacitat simbòlica al final d’aquest subestadi el nen és capaç d’utilitzar​ ​objectes​ ​per​ ​representar​ ​persones.
Els​ ​símbols​ ​ens​ ​permeten​ ​representar​ ​coses​ ​de​ ​la​ ​realitat​ ​que​ ​no​ ​són​ ​la​ ​realitat.
Ens permeten començar a parlar/pensar en coses sense que estiguin presents en el moment.
La intel·ligència simbòlica és el primer pas per arribar a la intel·ligència abstracte que s'assoleix​ ​a​ ​l'adolescència.
ÀMBIT​ ​SOCIAL​ ​I​ ​AFECTIU​ ​I​ ​DE​ ​LA​ ​PERSONALITAT El desenvolupament social són les interaccions amb els altres i l’afectiu són les emocions.
Si pensem en nens de 0 a 2 anys, estableixen la relació més important amb els seus pares.
La relació entre iguals en aquesta edat no cobra tanta importància. No hi ha cap estructura familiar​ ​que​ ​indiqui​ ​millor​ ​desenvolupament​ ​pel​ ​nadó​ ​que​ ​una​ ​altra.
A​ ​l’hora​ ​d’estudiar​ ​les​ ​relacions​ ​que​ ​solen​ ​afectar​ ​a​ ​les​ ​persones,​ ​ho​ ​dividim​ ​en​ ​dos​ ​parts: - - Pares (família). Ens referim a aquelles persones que cuiden el nadó, sent els pares biològics o els adoptius, veïns o tiets. Persones que habitualment cuidin al nen. No hi ha cap estructura familiar que asseguri un millor desenvolupament per un infant o un​ ​altre​ ​(família​ ​amb​ ​pares​ ​separats,​ ​reconstituïda,​ ​homosexual,​ ​etc.).
Amics​ ​(relacions​ ​amb​ ​els​ ​iguals) Relació​ ​nadó​ ​i​ ​la​ ​persona​ ​que​ ​el​ ​cuida Teoria del vincle afectiu. John Bowlby no acaba d’estar d’acord amb les visions psicoanalítiques i conductistes, que consideraven que el nen o nena es vinculava amb la seva mare perquè aquesta li proporcionava aliment. Ell considerà que la relació amb la nostra​ ​mare​ ​ha​ ​d’anar​ ​més​ ​enllà​ ​d’aquesta​ ​proporció​ ​d’aliment.
Gràcies a la seva experiència de treball amb nens, la seva experiència infantil i dels resultats​ ​de​ ​l’àmbit​ ​de​ ​l’etologia​ ​va​ ​poder​ ​elaborar​ ​aquesta​ ​teoria.
Etòlegs: Lorens va fer un experiment amb ànecs que es pensaven que era la seva mare, ja que era la primera persona que havien vist en néixer, i llavors el seguien a tot arreu. També Harlow experimenta amb micos que pensen que la mare és un tros de felpa. Bowldy assegura que entre el nadó i la persona que el cuida s’estableix una relació afectiva especial que serà de vital importància per la seva supervivència. Aquest vincle està relacionat amb la satisfacció de les necessitats bàsiques però també es desenvolupa perquè la persona que ens cuida dona resposta a les nostres necessitats emocionals i afectives.
En els humans no passa com els animals sinó que triga molt més a desenvolupar-se el vincle afectiu. Aquest assegura supervivència però a més els estudis demostren que el 18 vincle afectiu també ens dóna seguretat. Ens permet disminuir l’ansietat en situacions de por o noves. El fet de tenir un vincle afectiu de més qualitat fa que els nens i nenes explorin més fàcilment l’entorn. Per construir un vincle afectiu segur has de donar autonomia quan cal perquè si no té efecte negatiu en la seva autoestima perquè no es creu capaç de poder fer-ho però també cal donar afecte. Si un nen explora millor l’entorn, es desenvolupa millor cognitivament. També és important per l’autoestima i tenen més confiança en ells mateixos i els altres i tenen més facilitat per les relacions amb els altres. Com és la primera relació que establim crea un model mental de què puc esperar de les relacions amb els altres a partir de llavors.
Hi ha un primer període, dels ​0 als 3 mesos​, en el qual el nen encara no té vincle afectiu establert. El nen no té cap mena de preferència cap a la persona que el cuida, habitualment se sent atret per totes les persones. Al mes i mig somriure social (somriure quan veus una cara) el fan a qualsevol cara humana. No distingeix entre les persones que el cuiden i les que​ ​no​ ​ho​ ​fan.
La següent fase dels ​3 als 7 mesos el vincle afectiu ha fet un pas endavant perquè ja mostren conductes on es denota que tenen certa preferència per la persona que el cuida habitualment. Deixen de plorar si l’agafa algú que el cuida abans que un que no el cuida.
També vocalitzen i somriuen més. En alguns casos poden plorar quan desapareix de la vista​ ​la​ ​persona​ ​que​ ​els​ ​cuida.​ ​Aquí​ ​no​ ​s’ha​ ​acabat​ ​de​ ​formar​ ​el​ ​vincle​ ​afectiu.
L’última fase a partir dels ​7 mesos als 18​. Aquí s’acaba d’establir el vincle afectiu i apareixen en aquest moment dues conductes típiques que són les que fan pensar que el vincle​ ​s’ha​ ​acabat​ ​d’establir​ ​de​ ​manera​ ​definitiva.
- La primera és ​ansietat per la separació​. És bastant universal. El nen plora, té por i tristesa si desapareixen les persones amb les quals has establert el vincle. En el moment que estem insegurs deixem d’explorar l’entorn. Rebutja persona que no coneix.
- La segona és ​por als estranys​. Els nens desconeguts no fan tanta por com les persones adultes i entre els adults els homes fan més por que les dones. A partir dels 18 mesos aquestes conductes comencen a disminuir i fins i tot desapareixen perquè ja tenim permanència d’objecte. Els avenços del llenguatge també el fan sentir més segur. Durant la infantesa es reactiven conductes de vincle afectiu en moments de malaltia o de tristesa. Fins als dos anys és molt evident però durant la ’infantesa la desaparició de la persona és una situació amenaçant. Si és entre 3 mesos​ ​i​ ​dos​ ​anys​ ​la​ ​situació​ ​amenaçant​ ​és​ ​molt​ ​més​ ​gran.
A partir del ​18-24 mesos​, aquestes conductes comencen a disminuir perquè encara que no veiem al cuidador, sabem que existeix i que tornarà i no tindrem tanta por. A aquesta edat els nens comencen a ser una mica més segurs perquè poden caminar una mica i parlar una mica,​ ​són​ ​mes​ ​autònoms.
Solen​ ​passar​ ​per​ ​unes​ ​fases​ ​fins​ ​que​ ​no​ ​s’adapten​ ​a​ ​la​ ​nova​ ​situació.
19 1. Fase de protesta. El nen està enfadat per haver perdut els pares. Plora molt i rebutja qualsevol consol o ajuda i no vol explorar l’entorn i l’únic que busca és trobar el vincle. També rebutgen menjar i tenen vòmits. Mostren conductes regressives. Si tornen els pares, s’hi aferren i durant molta estona els vigilen. Si pel que sigui el vincle​ ​no​ ​torna,​ ​al​ ​cap​ ​d’unes​ ​setmanes​ ​el​ ​nen​ ​passa​ ​a​ ​la​ ​següent​ ​fase.
2. Fase d’ambivalència. Ja no busca els cuidadors habituals i continua trist però no plora tan i ha perdut l’esperança que tornin els cuidadors habituals. Comença a acceptar el consol dels nous cuidadors però també hi ha moments en que el torna a rebutjar. Aquests episodis de rebuig són difícils de preveure. En aquesta fase les conductes regressives poden augmentar. Si apareixen els cuidadors, es mostren hostils cap a ells o els ignoren. Si no tornen al cap d’un mes o dos es passa a la següent​ ​fase.
3. Fase​ ​d’acceptació.​ ​En​ ​aquesta​ ​fase​ ​el​ ​nen​ ​ja​ ​està​ ​preparat​ ​per​ ​crear​ ​nous​ ​vincles.
Factors​ ​que​ ​afavoreixen​ ​a​ ​l’adaptació​ ​a​ ​aquesta​ ​nova​ ​situació Els estudis expliquen com podem fer perquè l’ansietat en aquestes situacions sigui menor.
Ens creen més inseguretat espais grans (més angoixa) que no pas els petits. També diuen que si el nen o nena el pot conèixer abans del dia de la separació, si l’espai pot ser menys desconegut millor. Els espais sorollosos creen més angoixa que els espais silenciosos, ben il·luminats.
Pel que fa a la relació amb els altres és millor que en aquest espai nou no hi hagi molts nens, millor que el nombre de nens sigui menor, així no hi hauria tanta angoixa. El fet que hi hagi nens a la llarga és positiu. Una gran quantitat de persones adultes crea angoixa. En aquest​ ​cas​ ​les​ ​persones​ ​adultes​ ​que​ ​tinguin​ ​cura​ ​del​ ​nen/a​ ​siguin​ ​estables.
En relació amb els objectes, els que ens resulten familiars els hi dóna seguretat. Almenys mentre estiguem en procés d’adaptar-se a la nova situació no s’hauria d’obligar al nen a què comparteixi aquests objectes. El fet que pensin que els seus objectes deixin de ser seus o que​ ​els​ ​ha​ ​de​ ​compartir​ ​per​ ​obligació​ ​amb​ ​els​ ​altres​ ​nens​ ​crea​ ​inseguretat.
No trencar hàbits i rutines dins del que sigui possible, si es mantenen aquests hàbits, afavoreix​ ​la​ ​seguretat​ ​del​ ​nen​ ​o​ ​si​ ​no​ ​cal​ ​crear-ne​ ​de​ ​nous.
Intentar un cop el nen o nena estigui adaptat a la situació cal fomentar l’amistat amb els seus iguals. Evitar comparar i desqualificar el nen amb altres nens. Tenir empatia i intentar entendre les seves necessitats i poder entendre que en molts moments puguin estar tristos o rebutjar l’ajuda. També recomanen intentar fer programes de millora de l’autoestima, ja que pot ser positiu a la llarga i, evidentment, anar més enllà de no només tenir les cures de supervivència​ ​bàsiques​ ​(jugar​ ​amb​ ​el​ ​nen,​ ​interactuar,​ ​mostrar​ ​afecte...).
20 Sempre creem vincles afectius amb les persones que ens han cuidat, fins i tot en casos d’abús o de negligència. Ainsworth estudia quins tipus de vincles s’estableixen en les relacions de nens i els cuidadors (patró de vincle). Va crear una espècie de prova per intentar avaluar aquest tipus de vincle que podia tenir cada un dels nens o nenes, anomenant aquesta prova ​“situació estranya”​. Aquesta prova consisteix a agafar a un nen i una persona del vincle i posar-los en una habitació on no ha estat mai i s’observa la reacció del nen/a a mesura que va entrant diferents persones a la sala o que els pares en van sortint. Arriba a la conclusió que hi ha 3 patrons de vincle afectiu. La gran majoria de nens​ ​que​ ​estudia​ ​mostren​ ​un​ ​patró​ ​de​ ​vincle​ ​que​ ​l’anomena​ ​“vincle​ ​afectiu​ ​segur”.
1. Vincle afectiu segur o patró B (65-70%). Són nens que tenen aquest vincle quan estan en una situació estranya interactuen amb els subjectes estranys amb el pare i la mare que quan marxen els provoca o plorar o mostrar-se inquiets i deixar d’explorar o interactuar amb els objectes i que, en general, quan torna va a buscar la persona amb qui té creat el vincle i l’utilitza per consolar-lo i com a base de seguretat. Com que els nens tenen menys eines cognitives necessiten la persona de​ ​vincle​ ​per​ ​afrontar​ ​la​ ​situació​ ​estranya.
2. Vincle afectiu ambivalent o resistent o patró A (10-15%). ​Són nens i nens que els hi costa explorar fins i tot amb la presència de la persona amb qui tenen creat el vincle, els costa crear seguretat. Davant la marxa de la mare o el pare se senten inquiets​ ​però​ ​no​ ​es​ ​consolen​ ​quan​ ​torna.​ ​Es​ ​resisteixen​ ​al​ ​consol.
3. Vincle afectiu evitatiu o rebutjant o patró C (15-20%). En les seves observacions aquests nens o nenes no semblen preocupats per la marxa del pare o la mare i sembla que evitin el contacte amb la persona amb la qual han creat el vincle; eviten el​ ​contacte​ ​ocular,​ ​el​ ​consol,​ ​etc.​ ​També​ ​interactuen​ ​bé​ ​amb​ ​la​ ​persona​ ​estranya.
Anys​ ​més​ ​tard,​ ​Main​ ​i​ ​Salomon​ ​identifiquen​ ​un​ ​quart​ ​patró: 4. Vincle desorganitzat/desorientat o patró D​. Diuen que els nens presenten conductes poc consistents, confuses, conductes típiques de l’ambivalent però després de l’evitatiu. Es mostren molt confusos davant una situació estranya, tenint conductes fins i tot incoherents. Afirmen que seria fruit de conductes d’abusos o negligents.
Uns anys més tard parlaven d’un 5è patró que anomenen ​patró A-C​. És una barreja entre ambivalent​ ​i​ ​equitatiu​ ​(no​ ​d’una​ ​vegada​ ​un​ ​i​ ​una​ ​vegada​ ​l’altre,​ ​sinó​ ​barreja​ ​dels​ ​dos).
Aquesta prova és per nens entre 11-12 mesos i 2 anys. En aquests dos anys no es pot parlar​ ​encara​ ​de​ ​relacions​ ​d’amistat.
CRÍTIQUES​ ​A​ ​LA​ ​TEORIA​ ​DEL​ ​VINCLE​ ​AFECTIU 21 - - La primera crítica fa referència al fet que és una teoria molt determinista. Tot i que aquests primers dos anys ens influeixen molt en les relacions amb altres, no les determinarà​ ​en​ ​un​ ​futur.
La segona crítica és que vinculació afectiva no només es produeix amb la mare, és a dir,​ ​pot​ ​ser​ ​amb​ ​una​ ​altra​ ​persona​ ​que​ ​sigui​ ​qui​ ​en​ ​té​ ​cura.
La tercera crítica és que s’explica la concepció del vincle afectiu com allò que fan els cuidadors o cuidadores a l’infant. Oblidant per tant que el nadó també interacciona amb el seu entorn fent que l’entorn respongui d’una manera o una altra. Les circumstàncies externes fan que també es pugui donar aquest maltractament: és bidireccional.
Per explicar-ho trobem un estudi que s’anomena “el temperament dels infants” per entendre quin​ ​tipus​ ​de​ ​conductes​ ​tenen.
El temperament és una espècie de patró de conducta, no és una conducta concreta, és com una certa tendència a actuar d’una manera determinada en determinades situacions. Solen ser fruit d’aspectes innats i que permeten establir diferències individuals entre els nens. El temperament s’estudia veient quin tipus de reactivitat emocional té el nen, per exemple davant duna cosa nova (por o atreviment). També a l’hora d’enfadar-se amb un altre o d’anar a l’escola i de mesurar quins estats d’ànim té i com els expressa i fins a quin punt tenen​ ​capacitat​ ​d’autoregulació.
Thomas i Chess, autors de l’estudi de (falta) es van dedicar a seguir nens de 3 mesos fins a l’edat adulta per descobrir quins temperaments tenien. El temperament és bastant estable al llarg de la vida. La personalitat és fruit entre el temperament i el caràcter (aspectes ambientals).​ ​Hi​ ​ha​ ​tres​ ​grups​ ​de​ ​temperaments: - Reacció fàcil: tenen un ritme biològic regular. Dormen i mengen a les mateixes hores. També els és fàcil acceptar les novetats, malgrat que poden ser prudents, però no mostren por. Mostren reactivitat emocional moderada i en general mostren un humor positiu i una bona autoregulació. La presenten aproximadament el 40% dels​ ​nens.
- Reacció difícil​: tenen ritmes biològics molt poc regulars. Mostren dificultat per dormir i alimentar-se. La seva reactivitat emocional és molt elevada. Són molt irritables i manifesten reaccions emocionals molt intensament, especialment les negatives.​ ​A​ ​més,​ ​ploren​ ​molt.​ ​La​ ​presenten​ ​aproximadament​ ​el​ ​10%​ ​dels​ ​nens.
- Reacció lenta: tenen ritmes biològics bastant regulars i una autoregulació bastant bona, i en molts aspectes semblen els fàcils però a diferència d’ells mostren certa inhibició o cert temor amb les situacions noves. Davant de la situació nova dubten que fer o directament només s’ho miren i prou. També els diferencies en el fet que les reaccions emocionals tant les positives com les negatives són molt baixes. La presenten​ ​aproximadament​ ​el​ ​15%​ ​dels​ ​nens.
22 - L’altre 35% no el saben categoritzar. Se’ls anomena nens promig perquè no destaquen​ ​en​ ​cap​ ​dels​ ​grups.
Crear un vincle segur és molt més fàcil amb nens fàcils que difícils i per tant en el moment de donar pautes als pares cal tenir en compte el temperament de cada nen per tenir un bon vincle i saber que fer. El resum de la teoria seria que per crear vincle afectiu segur el que es necessita és “​bondat d’ajustament​”. És a dir que els pares i mares fossin capaços d’adaptar-se​ ​als​ ​temperaments​ ​i​ ​donar​ ​unes​ ​respostes​ ​o​ ​unes​ ​altres.
Més enllà d’aquestes també hi ha altres teories sobre la identitat personal d’aquests dos primers anys de vida. Hi ha estudis clàssics que han intentat explicar la construcció de la identitat​ ​personal: Corrent​ ​psicoanalítica.
- Etapa oral. Segons Freud per superar cada fase hem de superar certes coses. Cal no treure el pit ni massa abans ni massa tard, tampoc no deixar que es succioni el dit o deixar-lo fer massa. A causa d’això el nen es queda fixat en la fase oral i com a conseqüència tindrà conductes de la fixació oral (xerrar massa, fumar, menjar-se les ungles). Al segon any entrem a la fase anal: aquí el plaer vindria per l’evacuació intestinal i en segon terme pel control dels esfínters. En el cas que no es superi aquesta etapa perquè intentem que els controli massa d’hora i li posem pressió o perquè el nen té la sensació que no pot controlar-los, s’hi quedarà fixat. A causa d’això en l’edat adulta es tendeix a voler controlar excessivament la vida i buscar patrons​ ​regulars​ ​a​ ​la​ ​seva​ ​vida.​ ​Són​ ​persones​ ​obsessives​ ​compulsives.
- Fase anal (any 2)​: El plaer vindria sobre l'evacuació intestinal i el control dels esfinters. Algú que no superi aquesta etapa posant-li pressió al nen o que ell vegi que​ ​no​ ​té​ ​control​ ​sobre​ ​això,​ ​es​ ​fixarà​ ​a aquesta fase i en l'adultesa i volen controlar​ ​excessivament​ ​la​ ​seva​ ​vida,​ ​a​ ​buscar​ ​patrons​ ​regulars​ ​en​ ​la​ ​seva​ ​vida.
A​ ​part​ ​de​ ​Freud,​ ​a​ ​la​ ​corrent​ ​psiconalítica​ ​trobem​ ​Erikson.
- Planteja​ ​les​ ​etapes​ ​com​ ​a​ ​crisi.
- Confiança vs desconfiança (1 any). Aquí l’infant descobreix el món i les persones que té al voltant i amb això decideix fins a quin punt el món és un lloc on es pot confiar o no, és a dir, determina el punt de confiança amb les altres persones. Si es supera la crisi positivament, és a dir, que el món és un lloc de fiar i les persones també, apareix la virtut de l’ESPERANÇA. Si no es supera, l’infant atribueix el món com un lloc hostil i crea una desconfiança cap​ ​a​ ​ell.
- Orgull/autonomia vs. vergonya (2 anys)​. L’infant comença a ser independent, a través de noves habilitats psicomotrius que el permeten ser més autònom i comença la pressa de decisions, ja que comença a ser-ne conscient. Totes les proves que va afrontant durant l’etapa el fan autònom o 23 incapaç d’ensortir-se’n d’allò que vol fer. L’entorn hi té molt a veure perquè pot limitar molt o ajudar molt. Si superem l’etapa, desenvolupem la virtut de la VOLUNTAT però en cas contrari el nen dubtarà de les seves capacitats. Els pares han de guiar els fills i protegir-los però no sobreprotegir-los perquè sinó també senten vergonya i dubte de si mateixos, per tant cal posar certs límits.
Les investigacions actuals donen la raó a Erikson perquè indiquen que les alabances no contribueixen a l’autoestima positiva dels nens. El que contribueix és recolzar-lo no dir-li tota l’estona que ho està fent molt bé. La intervenció més negativa és fer avaluacions del nen en si, no de la conducta que duu a terme. Reforçar la conducta és donar possibilitats que aquesta es torni​ ​a​ ​repetir​ ​en​ ​el​ ​futur.
Per anar construint aquesta autoestima hi ha un altre aspecte que és l’autoconsciència, que significa ser conscient d’un mateix. Té a veure amb el fet de ser conscient de ser una persona diferent de les altres en emocions, cos, coneixements i conducta. Són diferents de la resta. Es pot creure que l’autoconsciència la tenim des del naixeent però no és així, sinó que es va desenvolupament. No seria fins als 15 o fins i tot 21 mesos que apareix l’autoconsciència. L’experiment més clàssic és un en el qual els pinten el nas a uns nens i observen la seva reacció davant d’un mirall. Fins a aquesta edat no utilitzen pronoms jo o això​ ​és​ ​meu.
Quan naixem no experimentem totes les emocions de quan som persones adultes. Hi ha controvèrsia en quant apareixen diverses emocions. Diversos autors estaven d’acord en el fet que només som capaços d’experimentar disgust, satisfacció (alguns ho anomenen plaer i dolor). A partir dels 2 mesos, això no es pròpiament una emoció però si que està relacionat amb la vinculació amb els altres i apareix el somriure social, és el fet de somriure davant d’una​ ​cara​ ​humana.
Entre els 2 i 4 mesos apareixen la sorpresa, la tristesa, el fàstic, la curiositat i el riure. Entre els 4 i els 8 mesos apareix la ira, la capacitat d’enfadar-nos amb els altres, amb nosaltres mateixos​ ​o​ ​amb​ ​una​ ​situació.​ ​Entre​ ​els​ ​9​ ​i​ ​14​ ​mesos​ ​apareix​ ​la​ ​por.
A partir dels 2 anys apareixen les emocions lligades amb l’autoconsciència. Aquestes emocions són: la vergonya, la culpa i l’orgull. Tot i que apareguin, el nen encara no és capaç d’anomenar-les​ ​i​ ​cal​ ​llarg​ ​camí​ ​per​ ​tenir​ ​control​ ​d’aquestes​ ​emocions.
PROVA​ ​PER​ ​AVALUAR​ ​ELS​ ​COMPONENTS​ ​PSICOMOTORS Aquesta prova és per intentar controlar si el desenvolupament dels nens va bé. Aquestes proves, especialment les de 2 o 3 primers anys de vida es basen en desenvolupament psicomotriu​ ​i​ ​no​ ​tant​ ​en​ ​el​ ​llenguatge​ ​perquè​ ​encara​ ​no​ ​és​ ​tan​ ​important.
Una de les proves més conegudes és el test de Denver. És una prova de cribratge. Amb aquesta prova intenten trobar quins nens o nenes poden ser susceptibles de tenir algun tipus de retard en el seu desenvolupament. El fet de que el test de Denver el passis malament, no significa que tinguis algun retard en el desenvolupament. El test de Denver té 24 mesures de prevenció sobre el retard en el desenvolupament i posar llum als possibles problemes.​ ​Aquest​ ​test​ ​també​ ​mostra​ ​la​ ​sociabilitat.
Cada ítem està inscrit en una caixa. A dalt els mesos (edat). Segons el temps va dient quin percentatge de nens ho fa. També és important saber si el nen és prematur. Si ho és cal corregir​ ​l’edat.
En l’àmbit espanyol s’utilitza la taula de desenvolupament psicomotriu de Haizea – llevant.
En el cas de la taula de llevant arriba fins als 2,5 anys. A partir d’aquí no és tan bona però es pot trobar fins als 5 anys. Sociabilitat, manipulació (psicomotricitat prima), postural (psicomotricitat gruixuda) i sociabilitat (imitar gestos, té part de psicomotricitat) és el que controla la taula. També està organitzada per mesos. Primera línia 50, segona 75 i última 95. No hi ha 25% com al test de Denver. S’avalua tot el que travessa la línia de l’edat i el que​ ​està​ ​proper​ ​a​ ​l’esquerra.
En el cas del test de Denver la mare ha d’estar present i s’ha de fer entendre al nen que estem jugant. També cal comprovar que el nen no està malalt ni té gana ni son. Pot canviar la​ ​prova​ ​segons​ ​les​ ​necessitats​ ​del​ ​nen.
Hi ha quadres amb ratlletes de % i quadres tots pintats grisos que no són ítems a assolir sinó​ ​a​ ​evitar.
A diferència del de Denver se sumen estrelletes. Si es queda al mig només se suma la meitat de les estrelles. Si la línia ja ha passat i falla es conten totes. Si els errors sumen 5 estrelles o més o si una àrea sola suma 3 estrelles o més, el nen necessita una avaluació perquè està en risc. Es fa la prova un segon cop i si torna a donar aquests resultats llavors si​ ​que​ ​es​ ​fan​ ​les​ ​proves​ ​diagnòstiques.
DESENVOLUPAMENT​ ​DEL​ ​LLENGUATGE Tres​ ​grans​ ​models​ ​del​ ​llenguatge: ● Innatista. ​Chomsky, ​considera que el desenvolupament del llenguatge es bàsicament fruit de la maduració. Qüestió innata que es desenvolupa gràcies a la maduració de les persones. Ell va estudiar diferents llengües del món i va arribar a la conclusió que totes presentaven patrons comuns i ho va anomenar gramàtica universal. Per tant, a part d’això ell diu que al haver-hi un patró comú conseqüentment​ ​ha​ ​d’haver-hi​ ​aspectes​ ​innats​ ​darrera​ ​aquesta​ ​gramàtica​ ​universal.
● Conductista (ambientalista). ​Skinner, considera que bàsicament el nen i nena sent parlar al seu entorn i comença a articular sons per imitació/casualitat i el dia que produeix una cadena de sons que recorden a una paraula l’entorn el que fa automàticament es reforçar-lo. Per tant, en el moment en que es reforça una conducta, aquesta es repetirà. Arriba un dia que ja no cal que el entorn reforci les conductes sinó que un dia anomenes una paraula, per exemple “galeta” i l’entorn 25 t’ofereix la galeta (reforç). El primer és un reforç més artificial i després és l’esforç madural.
● Interaccionista. ​Bruner, ​diu que hi ha factor innats que predisposen als humans a desenvolupar el llenguatge com a tal però al mateix temps és necessari que aquestes estructures innates interactuïn amb l’entorn. Els balbuceigs primer són innats​ ​i​ ​després​ ​es​ ​tornen​ ​voluntàris.
Els nens entre 3 i 5 anys cometen errors anomenats sobreregularitzacions. Els nens i nenes processen el seu llenguatge, capten quina és la norma i capten que la norma pel plural és afegir una s. A vegades les llengües hi ha excepcions i sobreregularitzen, utilitzen sempre la mateixa​ ​regla​ ​tot​ ​i​ ​quan​ ​no​ ​toca.
El desenvolupament del llenguatge comença des del moment 0 i porta dos conceptes que són​ ​molt​ ​importants​ ​perquè​ ​sense​ ​ells​ ​no​ ​hi​ ​hauria​ ​llenguatge.
1. Desenvolupament de la funció comunicativa que es basa en entendre que si jo parlo o comunico a través de gestos els altres em poden entendre i jo entendrem amb els altres. Aques desenvolupament comença al moment de néixer. Els nens quan senten disgust ploren, primer és reflex, el plor acaba provocant la satisfacció de la necessitat i ell aprèn que plorant l’entenen i per tant li satisfan la necessitat. Els adults fem ​sobreinterpretació​, és a dir, interpretem qualsevol gest o balbuceig que si el nen o nena tingués intenció comunicativa quan els estudis demostren que no sempre és així. Però s’acaba convertint en intencionalitat comunicativa. En la sobreinterpretació, canviem la nostra forma de parlar en totes les cultures, hi ha moltes més preguntes, el to és més agut, més rialles, més afecte, més ús de diminutius, repeticions parcials, vocabulari bàsic, frases senzilles (curtes). A part de parlar-los així també cal jugar cara a cara perquè copia un diàleg entre dues persones. Han demostrat els autors que no només serveix per establir torns de paraula​ ​sinó​ ​també​ ​mirades​ ​en​ ​les​ ​que​ ​et​ ​dones​ ​pas.
2. Desenvolupament de la repetició o la funció simbòlica. És la capacitat de que uns objectes en representin d’altres. Hem observat que hi ha repeticions parcials (posant accent en allò més important), en general es parla més lent que amb les persones adultes. És positiu utilitzar-ho però cal no utilitzar fonètica incorrecta. A part de parlar-los així també cal jugar cara a cara perquè copia un diàleg entre dues persones. Han demostrat els autors que no només serveix per establir torns de paraula​ ​sinó​ ​també​ ​mirades​ ​en​ ​les​ ​quals​ ​et​ ​dónes​ ​pas​ ​l’un​ ​a​ ​l’altre.
L’altre concepte és el desenvolupament de la representació o la funció simbòlica. És la capacitat​ ​que​ ​uns​ ​objectes​ ​en​ ​representin​ ​d’altres.
4​ ​fites​ ​del​ ​desenvolupament​ ​del​ ​llenguatge: ● Fita 1. ​Als 2-3 mesos i fins als 6-7 apareix el balbuceig i sons guturals. Això els permet​ ​posar​ ​en​ ​pràctica​ ​l’aparell​ ​fonador.
26 ● ● ● Fita 2. ​Entre els 8 i 12 mesos apareixen els protoimperatius, que són els gestos i els sons que fan els nens i nenes per aconseguir alguna cosa. Per exemple, senyalar.
Més tard apareixen els protodeclaratius; són el mateix però no perquè vol alguna cosa sinó perquè vol que dirigim la nostra atenció a alguna cosa. Els nens i nenes autistes o fan protodeclaratius. Als 10 mesos comencen a comprendre les primeres paraules:​ ​habilitat​ ​que​ ​augmentarà​ ​en​ ​poques​ ​setmanes.
Fita 3. ​Entre els 12 i els 18 mesos hi ha l’emissió de les primeres paraules. Solen parlar amb una sola paraula per frase (etapa hologràfica) amb una paraula tot el missatge.​ ​El​ ​vocabulari​ ​és​ ​molt​ ​reduït.
Fita 4. ​Dels 18 als 24 hi ha creixement del vocabulari expressiu. Augmenten les paraules​ ​que​ ​poden​ ​dir​ ​i​ ​a​ ​part​ ​solen​ ​utilitzar​ ​2​ ​paraules​ ​per​ ​frase​ ​(etapa​ ​telegràfica).
BLOC​ ​III.​ ​DESENVOLUPAMENT​ ​3-6​ ​ANYS Desenvolupament​ ​psicomotor Alguns​ ​autors​ ​distingeixen​ ​entre: ● Psicomotricitat​ ​visible:​ ​són​ ​els​ ​que​ ​s’avaluen.
○ Fina:​ ​control​ ​dels​ ​dits​ ​(exemple:​ ​dibuixar).
○ Gruixuda:​ ​implicava​ ​grans​ ​grups​ ​musculars​ ​(pujar​ ​escales).
● Psicomotricitat invisible: aspectes que tenen a veure amb el control del propi cos però​ ​no​ ​els​ ​podem​ ​observar​ ​directament.​ ​Sinó​ ​es​ ​donessin​ ​no​ ​tiondríem​ ​les​ ​visibles.
○ Esquema corporal. Representació mental del propi cos, on està situat i les capacitats de moviment. Es va construint i és als 5 anys quan està força definit.
○ To muscular. Control de la força dels músculs que tenim. El to muscular s’adapta a cada situació, s’ha d’aprendre a adaptar. És de forma inconscient en general, però en situacions específiques es pot controlar de forma voluntària.​ ​També​ ​es​ ​controla​ ​al​ ​voltant​ ​dels​ ​5​ ​o​ ​6​ ​anys.
○ Control respiració. De normal el control respiratori és automàtica, però també aprenem a controlar voluntariament la respiració. Augmenta molt la capacitat de​ ​control​ ​en​ ​aquestes​ ​edats.
○ Concepcions espaials i temporals. Representació de l’espai, primer són molt rudimentàries i molt referencials i després es van ​millorant​. És entendre com funciona l’espai. Al principi només és davant, darrera, dalt i baix. Després dreta i esquerra però hi ha molts pocs nens que diferencin esquerra i dreta abans dels 6 anys. Els conceptes temporals (ahir, avui, dema, mati, tarda, etc) es va fent poc a poc i es té una rudimentària concepció d’aquests. El nen entén seqüència de rutines. Cap al final de l’etapa entenen ahir, avui i dema.
Present,​ ​passat​ ​i​ ​futur​ ​es​ ​a​ ​la​ ​següent​ ​etapa.
○ Equilibri. De forma inconscient el controlem però també ho podem fer voluntariament. Millora molt aviat, però amb 2 anys ja tenen un bon equilibri i 27 amb 3 ja corren amb molt bon equilibri. L’equilibri ens permet fer altres coses de​ ​mentres​ ​i​ ​la​ ​millora​ ​d’aquestes.
La ​dominància lateral és troba entre la psicomotricitat visible i la invisible, la qual és el fet de ser dretans o esquerrans o ambidestres. En general, hi ha una gran part que som més hàbils o forts. Un dels 2 hemisferis cerebrals domina per sobre de l’altre. Es calcula que un 10% són esquerrans. Si domina l’hemisferi esquerre les persones són dretanes. Els esquerrans acostumen a ser persones més creatives. El fet de ser dretans o esquerrans s’acostuma a establir en aquesta etapa. Hi ha persones que tenen ​homolateralitat o d’altres que tenen ​lateralitat creuada​. Tant l’ull com la mà com el peu dominen la mateixa part. Això és el més habitual. Lateralitat creuada és refereix al fet que la mà i la cama domina la dreta però el seu ull domina l’esquerra o al revés. Aquesta es vincula amb problemes de lectura. Abans dels 3 o 4 anys no estableixen la seva lateralitat. Si als 5-6 encara no demostra preferència, es recomana fer proves. Segons on tendeix es lateralitza la seva​ ​escriptura​ ​cap​ ​aquell​ ​cantó.
DESENVOLUPAMENT​ ​COGNITIU​ ​3-6​ ​ANYS Segons Piaget aquesta etapa pertany al segon estadi, a l’estadi preoperacional. Els nens aconseguien un avenç molt important que és pensar a través de símbols al final del sensoriomotor. En aquesta etapa el nen posa en marxa la intel·ligència simbòlica que han adquirit abans. Ens permet separar-nos de l’aquí i l’ara. Desplega la funció simbòlica. Això es manifesta​ ​a​ ​partir​ ​de​ ​5​ ​conductes.
- - - - La primera és una que ens distingeix d’altres animals: el ​llenguatge​. Hi ha un salt molt important perquè apareix la funció simbòlica del llenguatge i la desplega. En aquestes​ ​edats​ ​augmenta​ ​el​ ​llenguatge.
Imitació diferida​: consisteix a imitar un model que no és present. Per exemple imitar com​ ​la​ ​meva​ ​mare​ ​em​ ​renya,​ ​renyant​ ​un​ ​altre​ ​nen.
Dibuix​: no podríem dibuixar si no tinguéssim capacitat simbòlica. El nen dibuixa per plaer. Luquè. Primer dibuixen gargots q no tenen sentit però els nens sí que li troben.
Als​ ​4​ ​anys​ ​volen​ ​dibuixar​ ​un​ ​caragol​ ​i​ ​llavors​ ​pensen​ ​com​ ​es​ ​fa.
Imatges mentals gràcies a la simbolització. No és una reproducció fidel de la realitat, no només és una empremta perceptiva sinó que ens el creem, ens el construïm​ ​després​ ​de​ ​veure​ ​molts​ ​arbres.
El ​joc​: és un joc d’exercici lligat a la intel·ligència pràctica (jugar al tat) aquests tipus de joc van incloint-se al posterior joc simbòlic (jugar a cuinetes, on el nen representa coses). També permet jugar amb objectes que en semblin d’altres. El joc simbòlic és una fita molt important en aquesta etapa. També és important pel desenvolupament emocional i cognitiu. Si un nen no juga a jocs simbòlics, pot fer sospitar de patir autisme. Cap al final de l’etapa (4,5,6 anys) el joc simbòlic comença a incorporar normes i a la següent etapa fa un salt i fem joc de regles. Com a persones adultes seguim practicant joc de regles (esport, cartes) i joc simbòlic (teatre o cinema).
Gràcies a això el nen incorpora coneixements del món al joc i ho fa a través dels símbols.
28 Malgrat que això suposa un salt, els nens tenen limitacions en el pensament que són les següents: - Egocentrisme (2 – 5 anys). Egocentrisme intel·lectual: dificultat d’entendre que els altres pensen diferent que jo. Exemple: experiment de veure que veus assentat en diferents​ ​llocs.
- Centració: els nens es fixen només en una part de la situació i són incapaços de fer anàlisis​ ​globals.​ ​Exemple:​ ​experiment​ ​de​ ​què​ ​al​ ​got​ ​alt​ ​hi​ ​ha​ ​més​ ​aigua​ ​que​ ​a​ ​l’ample - Aparença percebuda: el nen es refia totalment de la seva percepció, continua estant lligat a la percepció més que als coneixements però a vegades la percepció ens enganya. Exemple: experiment de què una galeta partida i 2 galetes és el mateix perquè​ ​hi​ ​ha​ ​dos​ ​trossos.
- Irreversibilitat: el pensament d’aquests nens no és capaç de tornar enrere en la situació, al punt inicial. Exemple: en l’experiment dels vasos posar l’aigua al got inicial per demostrar que n’hi ha la mateixa. Les operacions matemàtiques també són​ ​bons​ ​exemples​ ​perquè​ ​la​ ​suma​ ​és​ ​reversible​ ​de​ ​la​ ​resta.
Per culpa d’aquestes limitacions, Piaget troba problemes en diferents operacions i pensaments​ ​del​ ​nen: - Problemes de conservació de la quantitat dels nens. Aquesta és una noció molt important pel desenvolupament individual. L’experiment de Piaget és que amb monedes fa 2 files d’objectes iguals i demana quina té més monedes, la nena diu que en té més la segona perquè hi ha més separació entre les monedes. Aquesta nena no conserva la quantitat perquè abans ja les havia contat i sabia que hi havia les mateixes a les dues files. Com no n’hem tret ni posat la nena no se n’adona i diu que n’hi ha més després. També fallen en conservació de la massa (boles de plastilina feta salsitxa). En conservació d’àrea i de volum també fallen (exemple dels gots​ ​d’aigua).​ ​Els​ ​nens​ ​les​ ​van​ ​aprenent​ ​per​ ​aquest​ ​ordre​ ​(per​ ​això​ ​les​ ​he​ ​escrit​ ​així).
- No​ ​es​ ​pot​ ​ensenyar​ ​a​ ​sumar​ ​ni​ ​restar​ ​perquè​ ​el​ ​nen​ ​no​ ​té​ ​noció​ ​de​ ​quantitat.
- Classificació (experiments de rodones i quadrats que el nen no els sap classificar).
Descentrar-se​ ​per​ ​buscar​ ​un​ ​altre​ ​criteri​ ​no​ ​li​ ​és​ ​possible.
- Seriació​ ​(fer​ ​una​ ​sèrie).
- Dificultats per moure’s entre categories i subcategories (un madrileny no entenen que​ ​al​ ​mateix​ ​temps​ ​és​ ​espanyol).​ ​Està​ ​construint​ ​les​ ​categories​ ​i​ ​subcategories.
- Artificialisme que consisteix en el fet que els nens creuen que les coses de la naturalesa​ ​les​ ​ha​ ​construït​ ​algú​ ​(muntanyes,​ ​paisatge​ ​en​ ​general).
- Animisme:​ ​atribuir​ ​característiques​ ​animals​ ​a​ ​objectes​ ​animats​ ​(posar​ ​cara​ ​al​ ​sol).
- Finalisme: els nens solen argumentar que les coses de la naturalesa estan al servei dels​ ​humans​ ​(les​ ​muntanyes​ ​existeixen​ ​perquè​ ​les​ ​puguem​ ​escalar).
- Realisme: a vegades confonen ficció i realitat. A vegades confonen somnis amb realitat o imaginació en que es podia fer real. O se senten culpables per alguna cosa que​ ​s’han​ ​imaginat.
- Encara​ ​es​ ​pensament​ ​intuïtiu​ ​i​ ​molt​ ​poc​ ​coherent.
LIMITACIONS​ ​A​ ​PIAGET 29 Deien que les proves que plantejava als nens eren massa complexes i això era el que provocava l’error i no la seva intel·ligència. Si les proves es plantegen com si fos un joc sortien​ ​millor: - Egocentrisme de les muntanyes, se’ls planteja una ciutat amb policia i un lladre i el nen havia d’amagar el lladre a mesura que es movia el policia. Així els nens no fallaven​ ​tant.
- Problemes de classificació si es fan amb objectes de la vida quotidiana (aliments) els nens​ ​no​ ​fallaven​ ​tant.
- Prova de les monedes: quan se’ls deia que les monedes les havia mogut un ós de joguina​ ​resolen​ ​més​ ​fàcilment​ ​la​ ​tasca​ ​que​ ​quan​ ​les​ ​movia​ ​l’investigador.
Les solucions que pretenia aconseguir eren molt verbals. La llengua és un dels dèficits d’aquesta edat però Piaget demanava que es resolguessin així i es contradeia. És millor senyalant​ ​o​ ​actuant.
La investigació actual sobre les capacitats cognitives en aquesta etapa és “la teoria de la ment”. Els primers autors que van parlar d’aquest concepte són Premack i Woodruf que intentaven veure si els ximpanzés tenen teoria de la ment. la teoria de la ment es refereix a que si som capaços o no de que les altres persones tenen una ment diferent a la meva i això determinarà les seves creences, desitjos... i a la llarga la seva conducta i la seva interpretació de la realitat. Ells consideren que aquest es un coneixement molt bàsic en les humans.
La teoria de la ment es va desenvolupant al llarg d’aquesta etapa i no podem dir que no està del tot desenvolupada fins que la ment pot representar els objectes, els esdeveniments o la conducta de les persones amb exactitud o de forma inadequada. A vegades la persona es pot haver fet una idea equivocada de la realitat. Els meus pensaments i els dels altres existeixen com a tal però són diferents de la realitat. La ment és un mediador actiu entre la interpretació​ ​de​ ​la​ ​realitat,​ ​l’emoció​ ​que​ ​experiment​ ​i​ ​la​ ​meva​ ​conducta.
Entendre que l’esborrador no té ment però la noia si, determina la relació amb el món que m’envolta. Canvio la conducta amb els altres. Assumir això està en la base d’entendre que els altres puguin tenir pensament i emocions diferents. Desenvolupa l’empatia i la metacognició (capacitat de reflexionar sobre el meu pensament i aprenentatge). Entendre la ment​ ​dels​ ​amics​ ​em​ ​permet​ ​mantenir-los.
Per tenir una teoria de la ment del tot madura es va desenvolupant al llarg d’aquesta etapa i no podem dir que no està del tot desenvolupada fins que la ment pot representar els objectes, els esdeveniments o la conducta de les persones amb exactitud o de forma inadequada. Quan està madura entenem que a vegades la persona té idea equivocada de la realitat. Aquí entren ironies i mentides. També la falsa creença. Exemple: Sally i Anna que la Sally es pensa que la pilota és al cistell però l’han amagat a un altre lloc). També entendre que els meus pensaments i els dels altres existeixen i que són diferents del món exterior. La ment és un mediador actiu entre la interpretació de la realitat, l’emoció que experimento​ ​i​ ​la​ ​meva​ ​conducta.
30 Les proves de falses creences serveixen per comprovar si hi ha trastorns en el desenvolupament. Els nens menors de 4 anys fallen aquestes proves. La prova de falses creences de primer ordre s’utilitza per intentar diagnosticar autisme en nens. Nens autistes de 4 anys o més la fallen però no nens amb Sindrome de Down. Els nens autistes triguen molt a desenvolupar una teoria de la ment, els costa entendre q els altres tenen una ment diferent​ ​de​ ​la​ ​seva.
També es van crear altres proves: falses creences de segon ordre: aquí es tracta de què creu una 3a persona de les creences d’un altre. L’experiment consistia en què una nena de 7 anys desitja un gos per l’aniversari però els seus pares li diuen que no. La nena escolta parlant els pares i sent que sí que li compraran el gos. L’experiment consistia a saber que pensa la mare de la nena que pensa la nena que li regalaran: un gos no. La nena ha de dir a​ ​la​ ​prova​ ​el​ ​que​ ​creu​ ​que​ ​pensa​ ​la​ ​mare.​ ​Fins​ ​a​ ​6​ ​anys​ ​cap​ ​nen​ ​respon​ ​ ​correctament.
També se’ls presenta històries amb una mentida piadosa i mentida no piadosa. Troba que abans dels 5-6 anys no són capaços de distingir entre els dos tipus de mentides. Els nens més petits de 6-7 anys no diferencien mentida d’ironia També els realitzen proves de reconeixement​ ​facial​ ​d’emocions​ ​que​ ​els​ ​nens​ ​amb​ ​autisme​ ​fallen.
El tema de la metacognició és reflexionar sobre coneixement i pensament i aquests processos tot i que són molt inconscients consideren que estan al centre de la capacitat d’aprenentatge de les persones. Si el nen reflexiona sobre que sap i que no sap o quines estratègies pot utilitzar per aprendre, més bon aprenent és. Els nens d’aquesta etapa tenen una metacognició molt dèbil. Molts cops són incapaços de reconèixer que no saben alguna cosa​ ​i​ ​diuen​ ​no​ ​ho​ ​recorden.​ ​S’acaba​ ​de​ ​fer​ ​el​ ​salt​ ​durant​ ​l’adolescència.
DESENVOLUPAMENT SOCIOAFECTIU, EMOCIONAL I DE LA PERSONALITAT 2-6​ ​ANYS Els estudis diuen que el vincle afectiu continua sent important però que ja està establert. Es van dedicar a estudiar com es construïa la relació familiar i com aquesta construcció afectava a la identitat personal del nen. La teoria es coneix amb el nom de “estils parentals o de criança”. A traves d’observar relacions entre famílies, s’arriba a la conclusió que gairebé totes les famílies es poden caracteritzar en dos aspectes. El primer aspecte és la comunicació i afecte. És quin tipus de relació afectiva hi ha entre pares i fills (molta comunicació o poca, si es deixen veure sentiments o no o si es passa massa temps junts). L’altre aspecte és el de exigències i normes. Quan combinem aquestes dues dimensions i simplifiquem entre famílies combinant aquests factors, apareixen diferents tipus d’estils de criança​ ​i​ ​no​ ​només​ ​identifica​ ​l’estil​ ​sinó​ ​a​ ​veure​ ​quines​ ​repercussions​ ​té​ ​aquest​ ​estil en​ ​el​ ​fill.​ ​Identifica​ ​quatre​ ​tipus​ ​d’estils​ ​educatius: 31 - - - - Alt grau de comunicació i alt grau d’exigència (famílies autoritatives o democràtiques): Són famílies que parlen amb els nens i se’ls escolta però al mateix temps hi ha exigències que se’ls demana. Aquestes famílies utilitzen disciplina inductiva que consisteix en fer entendre quines són les conseqüències d’haver trencat la norma. En tot cas com a últim recurs s’utilitza el càstig. Ser exigent pot voler dir que esperes que se’n sortirà amb el que li proposes i acceptarà les conseqüències de fer les seves pròpies decisions.​ ​ ​Quan​ ​hi​ ​ha​ ​un​ ​fracàs​ ​li​ ​diuen​ ​que​ ​se’n​ ​sortirà.
Baix grau de comunicació i alt grau d’exigència (autoritàries): l’exigència a la norma passa per davant la resta i com que no hi ha comunicació, la norma s’imposa i no s’explica. Tampoc hi ha explicacions als càstigs. Les relacions són fredes i distants. L’autoritat només la té el pare o la mare o tots dos.​ ​També​ ​el​ ​problema​ ​és​ ​que​ ​quan​ ​hi​ ​ha​ ​un​ ​fracàs,​ ​culpabilitzen​ ​al​ ​nen.
Alt grau comunicació però baix grau d’exigència (permissives): És tot el contrari de les autoritàries. Són els nens qui guien les decisions dels pares i la norma es fer cas del que diu el fill. No hi ha càstig però també hi ha explicació de la importància de les normes o de que passa quan es trenquen.
Al​ ​no​ ​haver-hi​ ​exigència,​ ​el​ ​nen​ ​no​ ​aprèn​ ​a​ ​lluitar​ ​davant​ ​les​ ​adversitats.
Baix grau de comunicació i baix grau d’exigència (famílies indiferents​): Les relacions són molt distants i molt fredes i a vegades la disciplina es incoherent, un dia et castiguen però l’endemà no et diuen res. Són famílies maltractadores​ ​o​ ​negligents.
Quins​ ​efectes​ ​tenen​ ​aquests​ ​estils​ ​en​ ​la​ ​personalitat​ ​del​ ​nen? - Democràtiques: Mostren una autoestima més elevada. Són els que perseveren més davant del fracàs perquè han tingut exigència però davant del fracàs hi ha hagut suport emocional. Fracassar és normal però la família confia en que te’n sortiràs. Tenen un bon ajust social. En general tenen un millor autocontrol. També tenen menys perill de consum de drogues i de conformitat​ ​amb​ ​el​ ​grup.
32 - - - Autoritària: No tenen un bon autocontrol. Si l’autoritat sempre és externa perquè les normes se t’imposen, qui té el poder es qui marca la teva vida.
Quan l’autoritat és present, se li fa cas però quan no hi és hi ha descontrol.
Davant de l’autoritat del mestre es poden mostrar agressius. Solen mostrar autoestima més baixa perquè la família sol fer que quan fracasi es senti culpable del fracàs. També solen ser nens poc confiats amb els altres i els sol ser​ ​difícil​ ​relacionar-se​ ​amb​ ​els​ ​altres.
Permissives: La seva autoestima és entremig dels dos anteriors. A primera vista són els més alegres i vitals, el problema és que són molt poc perseverants davant del fracàs. La família no els veu tan capaços com els altres, per tant, en continuació li acaba enviant el missatge al nen de que no confien en ell. Això acaba minant la seva autoestima. Si els teus pares no creuen en tu no hi creuran els demés. També tenen baixa tolerància a la frustració i alguns autors diuen que poden ser més immadurs que els altres nens.
Indiferents: Són els més vulnerables i que tenen la pitjor autoestima. Són els que tenen més possibilitats de tenir un trastorn de salut mental o de caure en drogues. Solen presentar conflictes personals i socials amb els altres perquè solen mostrar poca sensibilitat cap a les necessitats dels altres. Per estimar als altres t’han d’haver estimat i com que en la seva família no hi ha hagut sensibilitat, tenen dificultat per fer relacions socials. Són els que acaten menys​ ​les​ ​normes.
Cal​ ​dir​ ​que​ ​aquesta​ ​teoria​ ​ha​ ​tingut​ ​bastants​ ​critiques: - - - No té en compte el temperament del nen. Sempre s’ha estudiat què fan els pares cap als nens però també el fill fa coses per establir aquesta relació. Hi ha fills que és més fàcil mostrar-te autoritari. Aquesta és la principal critica que​ ​se​ ​li​ ​ha​ ​fet.
​Observen les teories fent entrevistes en un període de temps però és impossible seguir el dia a dia d’una família i és impossible veure que dia a dia es​ ​segueix​ ​el​ ​mateix​ ​estil​ ​educatiu.
No te en compte entre si és família monoparental o diferències en el marc de la​ ​parella.​ ​Se​ ​l’acusa​ ​de​ ​ser​ ​simplista.
Està fet des de la perspectiva anglosaxona de l’autoestima, l’individualisme i la confiança en un mateix. Podria semblar que les cultures orientals són molt més autoritàries que les famílies occidentals. Les orientals tenen un bon equilibri en l’autoestima, més que les occidentals. No per totes les cultures la disciplina és la mateixa. També se l’acusa de plantejar com a fórmula màgica la família democràtica i com l’únic estil vàlid i que funcionarà. Això és massa simplista.
33 Aproximadament el 80% dels nens té germans. Els psicoanalistes van ser els primers que es van interessar per la relació entre germans. Es poden qualificar de relacions ambivalents. Hi ha moments de gran afecte i de gran odi. Aquesta relació té el rang més alt de varietat d’emocions. De rerefons hi ha la gelosia. Els germans poden ser rivals molt grans per l’amor dels pares. També hi ha gran afecte perquè creixem junts i entenem una cosa que és vital per les persones que és que l’amor no és material i per tant que estimin molt a un altre no vol dir que no t’estimin a tu. Són freqüents aquests dos tipus de sentiments però els pares acaben sent un factor determinant per establir si tirarà cap a la rivalitat o cap a la relació sana. Els factors que​ ​cal​ ​evitar​ ​són: - Comparació​ ​entre​ ​germans,​ ​sobretot​ ​davant​ ​dels​ ​estranys Desigualtats o favoritismes: quan un guanya cal dir “ell ha guanyat en això però​ ​tu​ ​en​ ​això​ ​altre Encasellar el germà: etiquetar al germà. El perill es que el fill s’ho acabi creient.
Com afecta l’arribada d’un germà a la família? Una de les primeres conseqüències es​ ​que​ ​canvia​ ​la​ ​comunicació​ ​entre​ ​pares​ ​i​ ​fill​ ​gran.​ ​Canvia​ ​en​ ​dos​ ​aspectes: - En qui inicia la conversa. Abans de néixer el fill petit qui comença la conversa són els pares i després és el germà gran qui l’inicia. Això l’ajuda a desenvolupar​ ​habilitats​ ​socials​ ​de​ ​començar​ ​converses.
- Els temes de conversa. Abans del naixement, el tema de conversa és un mateix (com està, què li agrada o com li ha anat l’escola) i després les converses​ ​es​ ​centren​ ​en​ ​el​ ​petit.
A part de la comunicació també canvia la visió dels pares respecte el seu fill gran.
En el moment que neix el petit, el fill gran passa a ser vist molt més gran del que s’havia vist fins ara. Li dones més autonomia i responsabilitat. Un altre canvi és que disminueix el temps d’interacció amb el fill gran. Això provoca que apareguin entremaliadures o rabietes. També poden aparèixer conductes regressives. Si es porten 7 o 8 anys no tenen conductes regressives però sí disminució del rendiment escolar. Cal fer-lo sentir orgullós del paper de germà gran. Presentar-li al petit com una​ ​persona​ ​que​ ​ara​ ​necessita​ ​moltes​ ​cures​ ​però​ ​després​ ​ja​ ​serà​ ​més​ ​autònom.
En general la figura dels avis és important pels nens i acaben sent molt beneficioses per a ells. Poden tenir més paciència i més temps per estar amb el nen o per explicar-li algunes coses. Suposen una ajuda molt important al desenvolupament intel·lectual. Són una bona figura en donar afecte i suport per exemple en casos de separació dels pares o de pèrdua dels progenitors. Quan hi ha discussió entre pares i fills, la seva saviesa pot ajudar a resoldre el conflicte. És important que ens 34 expliquin coses de quan els nostres pares eren petits perquè ens connecta amb els nostres​ ​orígens​ ​familiars​ ​i​ ​ajuda​ ​a​ ​la​ ​nostra​ ​identitat​ ​personal.
Els estudis també diuen que les normes a casa els avis són diferents que a casa els pares perquè són més permissius. Això acaba sent positiu en tots els casos pel nen menys en un. Tan perillós és pensar que les normes no calen com que es sigui massa rígid amb les normes. Que a casa els avis les normes siguin diferents ens ajuda a entendre això. L’excepció es quan els avis fan de pares. Quan els avis eduquen​ ​els​ ​nens​ ​fan​ ​que​ ​creixin​ ​en​ ​una​ ​família​ ​permissiva.
Pel que fa al grup d’iguals són diferents del de la família. Una de les coses que la fa diferent és que l’amistat és de voluntarietat i la família no. El grup d’iguals porta autoestima perquè és com que t’han triat a tu. Porta molta reciprocitat. Són voluntàries i canviables. Una característica de les relacions d’amistat en aquesta etapa és que són simètriques, és a dir, amb els teus amics tens el mateix poder de decisió. Per això la reciprocitat és molt elevada. Les relacions familiars segueixen sent​ ​les​ ​més​ ​importants​ ​en​ ​la​ ​vida​ ​de​ ​l’infant.
A partir de l’any i mig comencen a interessar-se pels altres nens però no es creen relacions d’amistat. Juguen en paral·lel, no hi ha interacció o molt poca però juguen de costat. A partir dels 18-24 mesos hi ha un canvi important que està relacionat amb un concepte clau i és el que defineix la nostra relació d’amistat dels 2 als 6 anys. Aquest element es el joc. Qui juga amb tu el consideres amic. El joc simbòlic afavoreix la interacció entre nens i per tant la reciprocitat i a mesura que es va desenvolupant​ ​contribueix​ ​a​ ​construir​ ​relacions​ ​d’amistat​ ​cada​ ​cop​ ​més​ ​complexes.
Un altre tipus de joc que apareix a partir dels 3 anys i s’allarga a l’etapa de primària és el joc turbulent. És un joc molt enèrgic que quan els nens són grans els ajuda a saber​ ​defensar-se.​ ​Hi​ ​juguen​ ​mes​ ​els​ ​nens​ ​que​ ​les​ ​nenes.​ ​Hi​ ​ha​ ​tres​ ​hipòtesis: - Estereotips​ ​de​ ​gènere Els pares (homes) tendeixen a jugar més amb els nens a aquest joc que amb les​ ​nenes​ ​i​ ​per​ ​tant​ ​els​ ​petits​ ​entenen​ ​que​ ​és​ ​un​ ​joc​ ​de​ ​nens Les nenes poden tenir contacte físic sense que estigui mal vist i en canvi els nens​ ​no En aquesta etapa no hauríem de triar amics pel sexe, és a partir de la següent etapa quan es castiga als que tenen amics de l’altre sexe. Avui en dia els jocs estan molt estereotipats.​ ​Es​ ​fan​ ​amics​ ​del​ ​mateix​ ​sexe​ ​només​ ​pels​ ​jocs.
Altres conductes típiques de l’amistat són les conductes d’ajuda i consol. Amb el temps anem veient que són conductes pròpies de l’amistat però els nens no són 35 conscients que tenen empatia. Ens barallem mes amb els amics que amb els altres nens. Es barallen per possessió d’objectes. S’utilitza bastant l’agressivitat física però amb els amics comencem a entendre que si som massa agressius tenim el perill de perdre’ls i es comencen a veure altres tipus de solució per resoldre conflictes. Quan no s’utilitza l’agressivitat es va a buscar l’adult responsable. Encara no hi ha figura del millor amic. Hi ha nens que tenen un amic imaginari però sol desaparèixer en l’etapa​ ​posterior.​ ​El​ ​nen​ ​sap​ ​que​ ​no​ ​existeix.
Al voltant dels 18 mesos comencen a tenir autoconsciència i el nen veu que és una persona diferent de les que l’envolten. A partir dels 2 anys hi ha una necessitat de reafirmar el jo. Moltes vegades tenen actituds de confrontació amb els adults que tenen davant. Quan s’acosten als 3 anys aquestes conductes solen disminuir perquè entenen que per ser tu no cal oposar-te al que diuen els demès. Augmenten molt les rabietes​ ​dels​ ​2​ ​als​ ​3​ ​anys.
Per Erikson dels 2 als 6 anys es té un gran desig d’iniciativa pròpia, necessitat d’afirmació a través de l’acció. L’anomena inciativa vs culpa. Si supera positivament l’etapa desenvolupa la virtut del propòsit, són persones capaces de proposar-se coses i dur-les a terme. En el cas contrari se situaria en la banda de la culpa i els que es queden fixats aquí poden ser persones adultes molt inhibides que no són capaces de proposar-se res ni fer res o per altra banda la necessitat de tenir èxit constant. Hauríem de saber combinar el deixar fer als nens i valorar-los això que es proposen però al mateix temps saber-los posar límits coherents i ajustats. El límit entre el que volen fer i el que esta ben vist o mal vist per la societat, cal que aquest límit​ ​el​ ​posin​ ​els​ ​adults.
Freud considera que es troben en l’etapa genital. Segons ell en aquesta etapa apareix el complex d’Edip o Electra. El nen s’enamora del progenitor del sexe contrari i al fer-ho el veu com a exemple i hi ha com un sentiment de mort cap a l’altre​ ​sexe.
ASPECTES​ ​EMOCIONALS Una de les coses que milloren entre es 2 i 6 anys es la ​comprensió emocional​, de les emocions que sentim. Els nens d’aquesta edat es costa encara entendre el que s’anomena ambivalència emocional, és a dir, el fet de sentir dos emocions al mateix temps que són contradictòries, un xoc d’emocions. Aquesta comprensió de crear emocions diferents els costa d’entendre perquè encara consideren que una situació tan sols pot provocar una emoció. A voltant dels 5-6 anys comencen a entendreu però ho entenen duna manera molt simplista. (primer estàs alegre i després espantat, com si la emoció fos una en cada moment, de manera seqüenciada). És a partir​ ​els​ ​7​ ​anys​ ​que​ ​la​ ​comprensió​ ​de​ ​l’ambivalència​ ​es​ ​desenvolupa​ ​millor.
36 També estudien les millores en ​l’autoregulació emocional​, és a dir, fins a quin punt els nens poden regular/controlar aquestes emocions, milloren en controlar les seves emocions, les que senten, però sobretot les emociones negatives. Aquesta es dur a terme a través d’estratègies, per exemple, una de les més bàsiques de l’autoregulació emocional és deixar al nen o nena davant una “xuxeria” i li diuen que si es capaç d’aguantar mes de dos minuts sense menjar-se-la, li donarà una altra.
L’estratègia més habitual doncs és no mirar-la, la distracció perceptiva. Estudis han demostrar que nens d’aquesta edat quan es barallen els seus pares una de les estratègies que utilitzen es la desviació de la mirada. També es considera una estratègia d’autoregulació buscar una forma de suport emocional. El nen o nena, en l’ús d’aquestes estratègies, encara és molt inconscient, no són capaços de explicar que​ ​han​ ​estat​ ​utilitzant​ ​aquesta​ ​estratègia,​ ​d’explicar-la.
L’última cosa que han estudiat es que passa amb ​la empatia i la conducta prosocial. El que diuen els estudis es que milloren, avancen les capacitats d’ajudar els altres, especialment si aquests altres són amics nostres malgrat que, per exemple, en relació amb l’empatia diuen que els nens més patits d’aquesta edat senten aquesta emoció però no acaben d’entendre el perquè ho senten. Una de les coses que demostren es que les nenes en general puntuen més alt en conductes empàtiques i mostren més conductes prosocials que els nens, això estar-hi relacionat amb la educació que reben uns i altres sense adornar-nos-en es parla més de les emocions de les nenes, se les premia més quan manifesten conductes prosocials,​ ​etc.
Escales McCarthy ​avalua ​l’escala verbal (vocabulari, comprensió lingüística), l’escala numèrica (contar i coneixement del número i la quantitat), ​escala de la memòria ​(verbal i visual), ​l’escala de la motricitat del nen o nena i una altra escala que avalua la capacitat ​perceptivo-manipulativa del nen o nena. A partir de les 3 escales​ ​verbal,​ ​numèrica​ ​i​ ​percepto-manipulativa​ ​s’extreu​ ​l’índex​ ​general​ ​cognitiu.
Aquesta prova està pensada per realitzar-la a nens de dos anys i mig i vuit anys i mig,​ ​alguns​ ​consideren​ ​que​ ​és​ ​més​ ​adequada​ ​per​ ​nens​ ​de​ ​dos​ ​anys​ ​i​ ​mig​ ​i​ ​sis​ ​anys.
BLOC​​ IV.​​ EL​​ DESENVOLUPAMENT​​ DELS​​ 6​​ ALS​​ 12​​ ANYS 37 Correspon​ ​a​ ​l’etapa​ ​d’educació​ ​primària.​ ​Està​ ​molt​ ​influenciat​ ​per​ ​Piaget.
DESENVOLUPAMENT​ ​PSICOMOTOR A partir d’aquesta etapa el desenvolupament psicomotor es considera bastant consolidat, si que hi ha les ​nocions espaials que s’acaben de consolidar en aquesta etapa. Per exemple, el nen i nena de l’etapa pre-escolar (2-6 anys) comença a entendre les nocions espaials respecte al seu cos però tenen dificultats per entendre les nocions espaials pel que fa a una altra persona. En aquesta etapa entenen que la seva dreta i esquerra són diferents als dels altres, s'ubiquen més facilment mitjançant mapes que dibueixen, com per exemple el camí a casa.
Comencen​ ​a​ ​entendre​ ​molt​ ​més​ ​bé​ ​el​ ​temps​ ​i​ ​la​ ​seva​ ​concepció​ ​sobre​ ​ell.
En aquesta etapa també es millora la comprensió de les ​nocions temporals​. La comprensió​ ​del​ ​temps​ ​es​ ​bastant​ ​abstracta​ ​i​ ​complexa.
Gràcies a la millora d’aquestes dues nocions l’etapa de desenvolupament psicomotor s’acaba de consolidar. Aquestes nocions tenen molt a veure amb la consolidació​ ​del​ ​desenvolupament​ ​cognitiu.
DESENVOLUPAMENT​ ​COGNITIU Piaget anomenava l’etapa dels 6 als 12 anys com l’etapa de les operacions concretes. Són nens amb intel·ligència simbòlica, són capaços de pensar utilitzant símbols. El nen ha d’anar reconstruint tots els seus coneixements que en un primer moment són a nivell pràctic fins a nivell simbòlic. En aquest procés la seva intel·ligència encara es molt intuïtiva, egocèntrica i lligada a la percepció i, per tant, els seus raonaments són pocs coherents o poc lògics a la vista de les persones adultes.
38 En ​l’etapa de les operacions concretes​, el nen/a fa un salt endavant en la seva intel·ligència fins al punt en que als ulls d’una persona adulta tenen una intel·ligència molt més lògica, molt més coherent, és a dir, més similar a la de les persones adultes. Els arguments són més justificats i el discurs que utilitzen és més ordenat, racionals, generalitzades i més objectives. En aquesta etapa, els esquemes de coneixement estan molt més organitzats i això fa que la seva intel·ligència, a ulls de les​ ​persones​ ​adultes,​ ​sembla​ ​més​ ​ordenada.
Piaget parla ​d’intel·ligència lògica concreta​. Per Piaget els coneixements ja ordenats els permeten fer el que ell anomena operacions mentals. Concretament, Piaget considera que el nen en aquesta etapa supera la majoria de limitacions que tenia en l’etapa anterior i això fa que el seu pensament es torni més coherent, més similar​ ​al​ ​nostre.
Aspectes​ ​clau​ ​dels​ ​nens​ ​d’aquesta​ ​etapa: → Supera l’egocentrisme. Com els altres poden tenir un punt de vista diferent al nostre.
→ Descentra (descentració). Els nens i nenes són capaços de tenir en compte diferents​ ​variables​ ​per​ ​resoldre​ ​un​ ​problema.​ ​Eviten​ ​errors.
→ Realitat inferida. Són capaços de treure conclusions de les dades de la realitat diferencien allò que li sembla que és d’allò que és realment. Exemple: és impossible que un gat s’hagi convertit en un gos, a diferència del que creien els nens​ ​de​ ​l’anterior​ ​etapa.
→Reversibilitat del pensament. Els permet equivocar-se menys, es troba relacionat amb el tema de les operacions, ja que totes les operacions mentals han de ser reversibles​ ​(matemàtiques).
Gràcies​ ​a​ ​superar​ ​aquestes​ ​limitacions​ ​el​ ​nen​ ​millora​ ​en: ● L’emoció​ ​de​ ​la​ ​conservació.​ ​Conserva​ ​la​ ​quantitat,​ ​la​ ​massa​ ​i​ ​el​ ​volum.
● Milloren​ ​la​ ​seva​ ​capacitat​ ​de​ ​classificació.
● Milloren la seva capacitat de categorització i seriació. La seriació és ordenar de​ ​més​ ​petit​ ​a​ ​més​ ​gran,​ ​de​ ​més​ ​gran​ ​a​ ​més​ ​petit...
39 El nen té un pensament més flexible i amb interacció amb el seu entorn i el prepara per entendre millor l’entorn que l’envolta. En aquesta etapa, aprendre fenòmens naturals i coses de l’entorn social es on el nen aprèn. Que aquesta etapa és bona per a l’aprenentatge, ho prova que gairebé tots els sistemes educatius incloïen dels 6 als 12 anys que era l’etapa dedicada a l’educació obligatòria. Piaget deia que en temes d’introduir conceptes matemàtics era una bona etapa. Per Piaget el pensament dels nens no és tan similar al de les persones adultes com pot semblar perquè​ ​encara​ ​té​ ​algun​ ​tipus​ ​de​ ​limitació​ ​que​ ​és​ ​el​ ​que​ ​superen​ ​a​ ​l’estadi​ ​posterior.
Limitacions​ ​de​ ​la​ ​teoria​ ​de​ ​Piaget La limitació d’aquest estadi està en el nom de l’etapa. Els nens encara no tenen pensament purament abstracte que és el que aconseguirem a l’etapa de l’adolescència. El pensament és lògic i coherent però només a nivell concret, per tant​ ​poden​ ​fer​ ​operacions​ ​matemàtiques​ ​concretes​ ​però​ ​no​ ​abstractes.
A = B i B =C és un problema que aquests nens no podrien resoldre perquè és abstracte. En canvi si es fa amb noms de noies si que resoldrà. Per exemple la Carla i la Ana son igual d’altes. Si en comptes de dir que una recta es torna en dues semirectes, diem que una corda es torna en dues mitges cordes, el nen ho entendrà.
No tenir pensament abstracte fa que els nens entenguin que la realitat és allò que és possible, per tant el que no és real és impossible. Això és una limitació important perquè fa que tinguin moltes dificultats a l’hora d’elaborar hipòtesis. En aquest moment deixen d’utilitzar la lògica i raonen com si fossin més petits. Com que no és real no és possible, per tant no cal mantenir les mateixes lleis que a la realitat.
Exemple: si piques el vidre amb un martell es trenca, si un noi pica el vidre, el nen diu que el vidre es trencarà. Després la investigadora li diu que si piques amb una ploma es trencarà el vidre i el nen diu que no per tant ell diu que és impossible que passi i ja no deixa la possibilitat, per ell és irreal. Per ell sinó es real és igual que la 40 investigadora li digui q passa, ell no respondrà mai que es trenca el vidre. Per el nen la​ ​realitat​ ​no​ ​és​ ​un​ ​subconjunt​ ​de​ ​tot​ ​el​ ​que​ ​podria​ ​ser​ ​possible.
Crítiques​ ​a​ ​Piaget La crítica més potent és de Vigotsky. Tots els contextos de socialització, diu Vigotsky, que expliquen i contribueixen al desenvolupament de les persones. Trenca amb la visió innatista de la psicologia. Ell és reaci a pensar que tots els nens es desenvolupen de la mateixa manera. No podem considerar que per exemple tots els nens de 4 anys del món faran el mateix. El procés de desenvolupament es pot explicar com un procés d’ajuda perquè en aquest procés d’interacció, un igual més expert o un adult ens dona l’ajuda suficient per anar endavant en aquest desenvolupament. No és el desenvolupament el que determina el que podrà aprendre​ ​el​ ​nen​ ​sinó​ ​que​ ​és​ ​el​ ​context​ ​el​ ​que​ ​marcarà​ ​el​ ​desenvolupament.
A l’hora d’avaluar, s’avalua el nivell de desenvolupament real del nen. És important la ZDP perquè explica el camí que segueix el desenvolupament de qualsevol persona i ens diu què és el que està a punt d’aprendre. Allò que som capaços d’aprendre​ ​sols​ ​no​ ​només​ ​depèn​ ​de​ ​nosaltres​ ​sinó​ ​de​ ​l’entorn.
Totes les capacitats humanes es desenvolupen a dos nivells: interpsicològic (en interacció amb els altres aprenem i millorem coses) i després gràcies al procés d’internalització aquesta capacitat passa a ser intrapsicològica (individual). Fem un procés d’internalització del llenguatge que fa que l’utilitzem a nivell intrapsicològic perquè ens parlem a nosaltres mateixos per regular la nostra conducta. Per Vigotsky en el procés d’internalització de la parla diu que ens parlem a nosaltres mateixos però​ ​en​ ​veu​ ​alta.​ ​Això​ ​se’n​ ​diu​ ​parla​ ​egocèntrica.
En els últims anys han aparegut altres teories però totes tenen en comú que són diferents i ens aporten nova llum sobre la intel·ligència dels nens. Hi ha 4 teories més actuals mostrades de forma gradual segons l’impacte que han tingut de menys a​ ​més: - Teoria no universal: Piaget es va fixar en capacitats cognitives universals, en com canviaven. Tots els nens les arriben a tenir. En aquesta teoria el que interessa és com es desenvolupen aquelles capacitats no universals.
S’anomena dominis no universals. Per exemple tocar el piano. Piaget no va aconseguir explicar què passava amb aquests dominis no universals. Malgrat que es pensa que l’adquisició d’aquests és només d’aprenentatge, no sé tocar el piano perquè ningú m’ha ensenyat, aquesta teoria considera que no només s’explica en termes d’aprenentatge sinó també en termes d’interacció 41 - - entre desenvolupament i aprenentatge. Les potencialitats de cadascú faciliten l’aprenentatge. Aquesta teoria quadra molt bé amb la teoria de les intel·ligències​ ​múltiples.
Teories sobre el coneixement expert vs coneixement novell: diuen que els coneixements que tenen les persones expertes són radicalment diferents dels que tenen les persones novells en aquell àmbit. Quan parlen de diferències en el coneixement, la diferencia clau no només radica en la quantitat de coneixement sinó en la qualitat i com està estructurat. A l’hora d’enfrontar-se a un problema ho fan de manera absolutament diferent. De manera que les persones novelles treballen sobre parts de la situació, ho analitzen de manera fragmentària, mentre que els experts fan una anàlisi més global i són capaços de fer-se una representació de tot el problema. Una altra diferència és que els novells de seguida comencen a intentar fer coses o sigui de seguida passen a l’acció mentre que en canvi els experts passen molta estona reflexionant abans de fer qualsevol cosa. A més una altra diferencia és que els novells no són capaços d’explicar què estan fent i perquè ho estan fent o sigui al procés d’anàlisi i resolució del conflicte els costa molt verbalitzar el que fan i perquè i s’aturen molts cops donant pistes que estan insegurs d’allò que estan fent.
Les persones expertes es mostren segures del procés i són capaços de verbalitzar i explicar que fan i amb quin objectiu. Això fa que els autors arribin a la conclusió que la diferència és en l’estructura de coneixements i no en la capacitat de processar informació. Això vol dir que hi ha una determinada manera d’entendre la intel·ligència humana que és que les persones més intel·ligents són les més capaces de processar informació si no que és important tenir estructura de coneixements. La intel·ligència general no és important​ ​sinó​ ​com​ ​has​ ​aconseguit​ ​estructurar​ ​aquests​ ​temes.
Funcionament executiu: és el director d’orquestra que intenta harmonitzar els diferents processos cognitius perquè vagin a l’una. Els processos cognitius que regula tenen a veure amb planificació, també atencionals, de memòria i autoregulació. Està darrera conductes humanes tant aprenentatge com relacions socials. Aquest funcionament executiu no naixem amb ell sinó que es va desenvolupant durant bastants anys i això explicaria que la conducta dels nens petits fos tan poc regulada i tinguessin tan poca capacitat de planificació i presa de decisions o per mantenir l’atenció. La hipòtesi d’aquesta teoria és que fins als 6 anys aquest funcionament no comença a tenir cara i ulls però encara li queda un llarg camí. Dels 9 als 12 hi ha un altre salt important i a partir d’aquí dels 12 als 16 hi ha un altre canvi però altres diuen que cap al final de l’adolescència seria quan s’acabaria de desenvolupar la funció executiva. Triga tant perquè el lòbul prefrontal costa de desenvolupar. Això vol dir que fer prendre decisions als nens sobre les seves capacitats d’aprenentatge tenen dificultats perquè tenen poca conducta destinada a aprendre. Les persones que tenen una lesió al lòbul prefrontal 42 - tenen dificultats per relacionar-se amb els altres perquè són persones molt poc​ ​controlades.
Teories implícites o idees intuïtives: parteixen de la idea Piagetiana. Els nens intenten entendre com funciona el món que els envolta i a través d’experiències quotidianes construeixen de manera espontània conceptes intuïtius que intenten explicar aquest entorn que els envolta i els fenòmens que els envolten. El problema és que la gran majoria de conceptes o teories que construïm són errònies des del punt de vista científic. Moltes vegades construïm teories implícites que són errònies. Un altre error és que és implícit, és a dir que no s’expressa per tant és inconscient o sigui no som conscients que les tenim (exemple de l’esborrador i el paper), són teories inconscients que estan amagades i ens serveixen per al dia a dia però no som conscients que les tenim. També moltes vegades són incoherents entre si però com són inconscients no ens adonem. Una altra característica és que si la construïm a través de la interacció amb l’entorn, vol dir que són personals però malgrat això els estudis revelen que s’assemblen bastant les teories espontànies dels diferents nens o fins i tot revelen que en algunes d’elles no són gaire diferents les​ ​teories​ ​dels​ ​nens​ ​petits​ ​i​ ​dels​ ​adults.
Com ho fem per trencar les idees implícites: Cal fer explícites aquestes idees. Que els nens siguin conscients d’aquesta teoria i després confrontar la teoria implícita amb la teoria científica. L’altra cosa que es recomana és treballar tots els temes i conceptes, això és perquè hi ha alguns temes que no es tracten perquè són difícils de trencar aquestes idees implícites. Tot i això no sempre podrem trencar la teoria implícita. Els nens venen amb coneixements previs i aprendre vol dir modificar aquests​ ​coneixements​ ​no​ ​aprendre’n​ ​de​ ​nous.
DESENVOLUPAMENT​ ​SOCIAL,​ ​AFECTIU​ ​I​ ​DE​ ​LA​ ​PERSONALITAT Marc​ ​familiar: Tot el que s’ha vist fins ara continua sent vigent però les conductes d’aferrament cada cop es fan menys evidents i són més autònoms dels pares. La separació és més fàcil. Fins i tot es torna interessant. També s’han estudiat altres aspectes com pot ser la presa d’importància de la figura dels amics. Malgrat tot se segueix necessitant afecte familiar i els comentaris de la família sobre les capacitats del nen marcarà la seva autoestima. Els afecten més comentaris en aquesta etapa que en anteriors.
Una altra cosa que s’ha estudiat és l’estructura familiar en la qual creixes (homosexual, monoparental, etc) i els estudis demostren que no influeix en el desenvolupament del nen. En cas de famílies monoparentals poden tenir dificultats 43 perquè al ser una única font d’ingressos, pot tenir repercussió a nivell d’estudis o de salut o fins i tot en passar poc temps amb el nen. La pèrdua dels progenitors són processos estressants però no explica que a la llarga hi hagi un problema en el desenvolupament, ho explica més l’actitud dels pares i com l’entorn ho porta. Si ha viscut baralles a casa, no vol dir que comporti psicopatologies però té moltes més possibilitats. Més enllà de les tensions, el que afecta el seu desenvolupament és ser víctima d’agressions físiques, psicològiques o sexuals. Dependrà de molts factors com els innats o altres relacions que poden fer d’amortiguador com per exemple amb altres adults, mestres o amb el grup d’iguals el que marcarà l’aparició de psicopatologies. La resiliència seria la capacitat de viure situacions traumàtiques però ensortir-se’n a la llarga de les persones. Com més petit et passi menys capacitat de resiliència es té. El sentit de l’humor també és clau per al desenvolupament​ ​de​ ​la​ ​capacitat​ ​de​ ​resiliència.
El​ ​grup​ ​d’iguals: Va guanyant importància i apareix la figura del millor amic. La concepció d’amistat canvia del joc a l’ajuda, comprensió mútua i lleialtat. Tenen una visió esbiaixada dels amics, com un ideal per exemple que els tindran sempre però després ja es té una visió més realista. El sexe és un factor clau per triar els amics. A partir dels 6 anys i fins als 8 és molt important i és difícil que hi hagin amistats mixtes, el més habitual és que els grups d’amistat en aquesta edat és unisexual (grup de nens i grup de nenes). Amb les amistats mixtes el gran grup es riu d’ells. L’altre sexe és vist com una cosa negativa. Un altre factor important és una edat similar i també que ens assemblem​ ​en​ ​altres​ ​aspectes​ ​(humor​ ​similar​ ​o​ ​actitud​ ​cap​ ​a​ ​alguna​ ​cosa​ ​similar).
Les diferències entre grups de nenes i nens és pel que fa al nombre de persones que els componen. Els grups de nens solen ser més grans que els de nenes. La hipòtesi és perquè en general i degut als estereotips de cada un dels sexes, les nenes tendeixen a buscar relacions més properes i sobretot poder-hi parlar i compartir emocions i confidències. En general l’aspecte més important de l’amistat per elles és la comunicació. Si el seu objectiu és aquest és fa millor amb un grup reduït de persones. En canvi els nens majoritàriament en l’amistat posen l’accent en una cosa que és secundària per a les nenes com és fer activitats. En general és més important compartir activitats d’oci que comunicar-se. Per tant com més gent millor. També hi ha diferències pel fet que el grup de nens és més jeràrquic i l’organització és més piramidal i el líder en el cas dels nens és més clar i estable. En canvi en els grups de nenes la líder no es tan clara i és més probable que es pugui modificar. En qualsevol cas sí que encara que sigui més prioritari o menys, el joc segueix​ ​sent​ ​molt​ ​important.
44 Hi ha un canvi en relació al joc de l’etapa anterior. Segons Piaget disminueix el joc simbòlic i apareix amb força el joc de normes o regles. Són jocs on l’aspecte clau és que hi ha unes normes per poder dur-lo a terme. Per poder-hi jugr em de conèixer i respectar les normes del joc, per exemple: tots els esports, cartes, pilla pilla, canicas, tazos, escondite, matar conills, etc. Aquests jocs de normes solen tenir com a característica que es guanya o es perd. Piaget diu que gràcies al joc de normes els nens milloren la capacitat de cooperar i competir amb els altres i també els és clau per entendre la importància de les normes però al mateix temps entendre que no són normes sagrades. El nen comprova que a mesura que passen per aquesta etapa aprenen que les normes es poden canviar si tots estan d’acord per tant són flexibilitzables. Al principi de l’etapa les senten com una cosa molt rígida. En general, els nens i nenes a l’inici d’aquesta etapa consideren que algú jugui amb una​ ​norma​ ​diferent​ ​o​ ​alguna​ ​variació​ ​en​ ​la​ ​norma​ ​és​ ​fer​ ​tramps.
El tema de les normes sol ser un dels principals temes de conflicte en aquesta etapa sobretot al principi. En la resolució de conflictes disminueix l’agressivitat física però augmenta la verbal. En aquesta etapa (i continua en l’adolescència) apareix l’agressivitt relacional. És aquella agressivitat que consisteix a fer el buit a una altra persona i intentar que la resta del grup també li faci (fer passar rumors, no t’estic amiga, dir-li a un altre que no hi parli, etc). Aquesta agressivitat s’associa més en el cas de les noies. Això és perquè alguns autors afirmen que quan un nen mascle s’ha de defensar d’un atac el premiaran per saber defensar-se, se’ls permet mostrar-se agressius. En canvi a les nenes en cap cas ni atacar ni defensar-se l’entorn social els permet l’agressivitat. Com que no se’ls permet mostrar-la cal que desenvolupin​ ​una​ ​agressivitat​ ​que​ ​no​ ​es​ ​noti​ ​tant​ ​i​ ​que​ ​la​ ​societat​ ​no​ ​la​ ​penalitza.
En aquesta etapa comencen a ser conscients de la importància dels amics. Per què són importants els amics? Els estudis ens indiquen que els amics en general tenen un​ ​efecte​ ​positiu​ ​en​ ​el​ ​desenvolupament​ ​de​ ​les​ ​persones.
- Tenen un efecte molt beneficiós per l’autoestima. La milloren perquè els amics ens han escollit per tant que voluntàriament t’esculli, repercuteix positivament​ ​en​ ​l’autoestima.
- En aquesta etapa ens comencem a comparar amb els nostres amics (habilitats) i això ens permet conèixer-nos millor i saber punts forts i febles.
Aquest és un aspecte clau per una autoestima equilibrada. Tot i això comparar-se​ ​excessivament​ ​és​ ​negatiu.
- Milloren la capacitat d’empatia perquè compartim pensaments i emocions i el fet que ens expliquin com se senten i pensen ens permet aprendre què senten i pensen altres persones i sobretot millorem en empatia perquè si volem conservar una amistat, necessitem ser empàtics amb ells. Per tant ens obliguen​ ​a​ ​desenvolupar​ ​la​ ​capacitat​ ​de​ ​l’empatia​ ​per​ ​no​ ​perdre​ ​els​ ​amics.
45 - Contribueixen a la identitat personal i de millora de l’autoconeixement.
Relacionada​ ​amb​ ​l’autoestima​ ​i​ ​l’empatia.
Ens ajuda a desenvolupar estratègies de resolució de conflictes. Amb els amics ens barallem però com que hi ha afecte compartit, com que no volem perdre l’amic, busquem estratègies de resolució de conflictes que siguin equitatives.
La falta d’amics pot tenir conseqüències negatives en el desenvolupament dels nens que ho pateixen. Es vincula aquest fet amb una menor autoestima i amb més probabilitats de patir un trastorn mental. També la probabilitat d’abandonar prematurament escola és més alta. A més es vincula amb el fet de manifestar una conducta delictiva durant l’adolescència. Tot i això podria passar al revés, que un nen​ ​que​ ​ja​ ​tingui​ ​aquests​ ​problemes​ ​té​ ​més​ ​dificultats​ ​de​ ​tenir​ ​amics.
Si un nen es troba sol, s’ha d’intervenir a dos nivells: individual i grupal. Una de les coses que s’ha de fer a nivell grupal és millorar la imatge del nen al grup mirant quin aspecte se li valora. Una altra manera és fent que els adults de referència no malmetin la imatge del nen davant del grup. Una de les primeres intervencions és intervenir en l’adult. Tampoc cal passar-se després potenciant al nen. Una altra manera de millorar la imatge és ajuntar al nen rebutjat amb un nen popular. Si és un líder negatiu que pot aprofitar per fer-li més mal no s’ha de fer. L’última cosa que es pot fer a nivell grupal és intentar trobar-li un amic. Sembla que és un factor important en aquestes situacions. A nivell individual com que tenen una autoestima molt baixa fan que no es vegin amb cor d’interactuar amb el grup i se li han de fer programes per millorar l’autoestima i les seves competències socials. La majoria de cops tenen un dèficit de competències socials. Els nens més hàbils saben quan i a qui s’ha de demanar jugar i s’ha de saber que al principi s’ha de seguir una mica al grup i no voler​ ​imposar​ ​les​ ​pròpies​ ​normes.
Tenir amics també té conseqüències negatives que són mals models i influencien negativament​ ​al​ ​nen.
Desenvolupament​ ​emocional​ ​i​ ​de​ ​la​ ​personalitat: En aquesta etapa hi ha un augment de la comprensió emocional. Un exemple té a veure en el fet que ja entenen que l’emoció no només depèn de la situació sinó també intervenen altres factors com el passat o la personalitat. Una altra cosa és entendre la diferència entre emoció real i emoció que manifesto de cara als altres, es millora la capacitat d’entendre això. Per exemple quan un regal no t’agrada. Els permet no només diferenciar-ho sinó controlar-ho. Els nens mascles tendeixen a amagar la tristesa i les nenes tendeixen a amagar la ira. També millora la comprensió de l’ambivalència emocional. Ja entenen millor què és això de tenir 46 emocions contradictòries i explicar perquè se senten així i com se senten. També milloren el control emocional i les estratègies utilitzades. És bàsic per relacionar-nos amb​ ​els​ ​altres.
Sobre l’autoestima en aquesta etapa és molt més realista. Comencen a veure que hi ha coses que fan bé però altres no tant. També en aquesta etapa ens afecten molt més els comentaris de les altres persones especialment d’adults significatius. Els que creixen en un entorn de comentaris negatius acaben amb una autoestima molt poc desenvolupada (de tot o res), és a dir, sóc dolent amb tot. I no veuen que es mereixen que altres persones també les estimin perquè no tenen res bo. Si només hi ha estímuls bons, es crea una personalitat narcisista o bé el nen creu que només l’estimaran si sóc el millor i això fa que el dia que no ho sóc és un drama. També comencen​ ​a​ ​importar​ ​les​ ​comparacions​ ​amb​ ​els​ ​iguals.
En relació amb el desenvolupament de la identitat trobem Erikson i Freud. En aquesta etapa segons Erikson trobem la crisi de laboriositat vs inferioritat. En aquesta etapa els nens estan molt enfocats en dur a terme activitats, en planificar coses per fer i en aprendre coses que són valorades socialment. Un exemple en la nostra societat es tenir èxit en el marc escolar. Si el nen té experiències d’èxit, supera l’etapa i es desenvolupa la virtut de la competència en el sentit de sentir-se capaç. Per tant els farà afrontar les noves situacions creien que són capaços. En cas que majoritàriament rebi fracassos el nen se situa en inferioritat i aquests tendeixen a tornar-se persones apàtiques perquè no es veuen capaços de fer res i així es protegeixen perquè no es senten fracassats, ja que el fracàs no s’atribueix a la​ ​incompetència​ ​sinó​ ​al​ ​fet​ ​que​ ​no​ ​ho​ ​ha​ ​intentat.
L’altra teoria és l’etapa de latència de Freud. És una etapa en la qual els impulsos sexuals disminueixen i per tant el nen es pot enfocar més en construir relacions amb els​ ​altres​ ​i​ ​en​ ​l’aprenetatge.​ ​Aquesta​ ​és​ ​bona​ ​època​ ​per​ ​anar​ ​a​ ​l’escola.
47 ...

Comprar Previsualizar