Tema 1. Primera Guerra Mundial (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Comunicación Audiovisual - 2º curso
Asignatura Perspectiva històrica del món contemporani
Año del apunte 2012
Páginas 9
Fecha de subida 05/12/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona Tema 1. Primera Guerra Mundial De 1870 a 1914 es van desenvolupar a Europa les grans potències liberaldemocràtiques: Gran Bretanya, França i Alemanya. Les quals convivien amb els vells imperis absolutistes: l’Austrohongarès, el Rus i l’Otomà, que conservaven l’empremta de l’Antic Règim.
Durant la primera dècada del segle XX les tensions internacionals entre diverses potències europees van anar creixent i s’anunciava la imminència d’un conflicte bèl·lic.
La Primera Guerra Mundial, coneguda com la Gran Guerra per la seva generalització i la seva capacitat destructiva (milers de víctimes directes i milers d’indirectes) provocà una sensació de trencament entre el segle XIX (Antic Règim) i el segle XX (món contemporani). Europa no havia patit mai una guerra de tals dimensions.
Totes les grans potències s’implicaren i només quedaren fora països molt idiosincràtics i països perifèrics com Espanya i Portugal. Cal destacar la irrupció d’una potencia extraeuropea que havia estat una colònia, Estats Units, els quals posen en evidencia que Europa està sent desplaçada del centre del món.
A partir de 1917 s’inicien assajos de guerra aèria i els primers bombardejos sobre la població civil, la guerra ja arribava més enllà del front. Després arribà l’assaig sistemàtic i l’assaig amb armes químiques (gas mostassa). Tot això posà en evidencia la capacitat destructiva de l’home modern i del món industrialitzat.
Societat La Primera Guerra Mundial no fou una guerra de professionals i mercenaris com fins aleshores, va ser una guerra de lleves i quintes, hi anaven aquells que n’havien fet el seu modus vivendi, i altres que s’hi volien dedicar. Diguem que la Gran Guerra va prendre un caràcter de “guerra total”, ja que es va mobilitzar tota la població civil en l’esforç bèl·lic (fins i tot dones i gent gran).
Les necessitats de la guerra van acabar comportant la mobilització de les masses, les quals es van acabar integrant en la vida política. Es va demanar i exigir a cada 1 PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona país un compromís, una acció que fins aleshores havia estat limitada a les organitzacions polítiques.
Un cop acabat el conflicte, l’Estat es va haver de fer càrrec dels homes i nens que van quedar afectats creant un estat assistencial. A França l’ajuda de l’Estat va ser un element de política nacional de primera categoria que a través de la creació d’un ministeri específic es va convertir en un model a seguir -amb mes o menys fortunapels altres Estats europeus. A Itàlia, per exemple, la gestió del record dels 500.000 morts de la guerra va portar al país a una crisi.
La guerra va afectar a tota la societat i es començà a parlar d’una memòria històrica de guerra, augmentant el populisme de la literatura antibèl·lica en record d’aquests morts. Així agafaran un gran impuls -sobretot als anys 30- els moviments pacifistes (des de Suïssa fins a la Gran Bretanya passant per França) que culminaran entre el 35 i el 36 amb les primeres manifestacions agressives de l’Alemanya nazi.
Les mobilitzacions socials, juntament amb els traumes de la guerra, acabaren en el feixisme (Itàlia, Alemanya) o en el comunisme (Rússia). Tenien en comú la voluntat de transformar i liquidar el vell sistema liberal per un de nou.
Homes Morts Ferits mobilitzats França 8.410.000 1.350.550 3.550.000 G. Bretanya 8.000.000 950.000 2.000.000 Itàlia 5.250.000 5000.000 --- EEUU 4.000.000 100.000 --- Rússia +/- 15.000.000 2.300.000 --- Alemanya 13.000.000 1.600.000 4.000.000 Àustria 9.000.000 1.450.000 2.000.000 2 PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona Problema de les minories europees Una de les fonts conflictives que va acabar derivant a la guerra va ser la no resolució de problemes territorials al continent europeu. Es el que en el llenguatge nord-americà del moment s’anomena el problema de les minories nacionals europees. Això afecta sobretot a l’imperi austrohongarès però també afecta al vell imperi Otomà i a l’Alemany. Allò que no es va poder resoldre en la primavera dels pobles de 1948, s’ha de poder resoldre ara, després de la guerra. Això significa, des de l’òptica dels països que acabaran ser guanyadors de la guerra, que caldrà revisar l’ordenació territorial de l’Europa central i l’Europa de l’est, per donar solució i satisfacció a aquelles minories nacionals que han estat sotmeses a poders supranacionals que no els ha permès autogovernar-se.
De la crisi del 1917 al final de la guerra El 1917 dos elements posen en relleu la complexitat de la situació de guerra:  Alguns directors de guerra (sobretot els d’Alemanya, França i Gran Bretanya) comencen a prendre consciència de que el conflicte esta apunt d’arribar a una situació d’impàs. Hi ha una complicadíssima guerra de posicions, de trinxeres, amb uns costos econòmics i demogràfics altíssims, una guerra immòbil que està començant a afectar la rereguarda. Tant a França com a Alemanya han començat les primeres manifestacions socials i els moviments de vagues obreres. Havia arribat a un punt d’equilibri que feia difícil una victòria clara i contundent d’un bàndol.
 La crisi russa concretada en la fi del vell imperi tsarista i la seva substitució per una república burgesa de caràcter liberal el novembre de 1917. El triomf de l’opció bolxevic implica la sortida de Rússia de la guerra. AMENAÇA: El seu programa revolucionari.
3 PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona A finals de 1917 cal desbloquejar la guerra, desequilibrar la situació present i fer front a la traïció/amenaça bolxevic. Però el març de 1918 es fortifica l’acord amb Alemanya perquè Rússia es retiri de la guerra a través del Tractat de Brest-Litovsk (ara tot l’esforç bèl·lic per part d’Alemanya al front oriental es podrà dirigir directament contra francesos i britànics).
Així l’any 1918 les potències de l’Entente (França, Gran Bretanya i EUA), juntament amb aliats menors com Itàlia o Bèlgica, es plantegen com a objectius la fi de la guerra i també les hipotètiques solucions que s’hi poden donar. No nomes es tracta de guanyar militarment sino que també es tracta de disposar d’un cert programa de cara a la postguerra.
El paper fonamental serà nord-americà. El seu president Wilson presentà una mena de programa per a la postguerra, els anomenats 14 punts. Es tractaria fonamentalment d’identificar els grans problemes que han acabat engendrant la guerra i donar-los una solució pràcticament definitiva. Un dels primers elements d’aquests 14 punts és la llibertat de comerç, d’accés als mercats internacionals, de navegació, i el rebuig a mesures excessivament proteccionistes. Així es tractaria de deixar obert l’accés dels mercats colonials europeus a les forces econòmiques nordamericanes.
El document Wilson serà el punt de partida sobre el qual es desenvoluparà la conferencia de pau que un cop acabada la guerra posi ordre a la situació i creï les bases del futur d’una Europa de postguerra sòlida i en pau.
D’aquest programa en deriva la creació de l’anomenada Societat de Nacions, una administració internacional que assolirà competències d’intermediació entre els països membres i desenvoluparà un codi de conducta per a solucionar conflictes i ficar solucions a la postguerra, garantint així l’aplicació i desenvolupament del programa de Wilson.
ARMISTICI La guerra acabarà el novembre de 1918 mitjançant un armistici entre Alemanya i les potencies de l’Entente (EEUU, França, la G. Bretanya i Itàlia). L’armistici, a diferencia d’un tractat de pau, es tracta d’una suspensió de la guerra mitjançant un conveni entre els dos bàndols. Aquest, però, tindrà interpretacions diverses: 4 PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona  Alemanya. Serà un cessament dels combats, la retirada de les tropes i el principi d’una negociació entre iguals, entre països enfrontats que reconeixen que ni han guanyat ni han perdut la guerra. Alemanya no se sent derrotada.
 Forces de l’Entente. S’interpretarà com el reconeixement per part d’Alemanya d’haver perdut la guerra, s’assimila l’armistici a una rendició, de manera que el que vingui després de serà una negociació amb una Alemanya derrotada.
D’aquesta experiència neix un element fonamental de la II Guerra Mundial que és el de la rendició incondicional. A diferencia de la Gran Guerra es busca la derrota militar efectiva, per evitar els conflictes que es derivaran de l’armistici de 1918.
L’altra gran experiència que s’aplicarà a la II.G.M. serà la pau per separat, és a dir, buscarien una pau unilateral ja que recorden l’experiència de 1918 quan la Rússia bolxevic va pactar la retirada de la guerra a l’esquena dels seus aliats.
ALEMANYA Fins al setembre de 1918 la direcció afectiva de la guerra alemanya estava fonamentalment en mans dels militars. Aquests arriben a la conclusió de que la guerra no es pot perdre ni guanyar, i la sortida ha de ser negociada amb l’enemic.
Per dur a terme la negociació els militars alemanys cedeixen el protagonisme a un grup de polítics civils encapçalats pel príncep Max de Baden.
Els països de l’Entente estan disposats a parlar amb els alemanys amb una condició: l’abdicació de l’emperador Guillem II, qui deixa el poder a l’octubre. Això provoca a Alemanya una crisi institucional importantíssima, a més es veurà aguditzada per una crisi social molt potent i l’inici d’un conjunt d’intents revolucionaris, tal i com havia succeït a Rússia un any abans.
Els polítics civils que pacten l’armistici (socialdemòcrates liberals i demòcrates nacionals) se’n renten les mans i sorgeixen amb la República de Weimar. Aquests surten responsables d’assumir allò que la conferencia de Pau de Paris dictamini en relació a Alemanya.
5 PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona Diu la llegenda que a finals de 1918 Alemanya no havia perdut la guerra però que un grup de polítics (demòcrates, d’esquerra) va trair el país acceptant un armistici com si fos una rendició i després acceptà el Tractat de Versalles sense posar-hi cap mena d’obstacle. Aquests polítics haurien traït el poble alemany i per tant, en el moment que això fos possible, caldria jutjar-los i castigar-los per aquesta traïció.
Aquesta història neix en les files de la dreta alemanya a partir de 1919 i després es convertirà en un discurs per al creixement del nazisme. Els dirigents de la República de Weimar serien els traïdors.
IMPERI AUSTROHONGARÈS: A finals de 1918 desapareixerà del mapa en una mena de impulsió interna, de la qual n’apareixen tres noves entitats estatals: la República d’Àustria, Hongria i Txecoslovàquia (país nou).
IMPERI OTOMÀ: Desapareix assetjat per la derrota militar i la revolució dels joves turcs.
Tractats de Pau i fi de la guerra En aquest panorama es convocarà la coneguda CONFERÈNCIA DE PAU DE PARÍS per donar solució als problemes que havien desembocat a la guerra i que la mateixa guerra ha generat a partir del document Wilson.
La conferencia de paris esta formada pels països de l’Entente, que es consideren clars vencedors de la guerra, i destinada a discutir i posar les bases de l’aplicació del document Wilson. Per dur-ho a terme es reuneix bona part dels països europeus nous i vells afectats per la guerra amb dues grans excepcions: Alemanya i Rússia.
Alemanya per que se la considera la principal inductora de la guerra i amb la qual no tenen res a negociar: se li han d’imposar un seguit d’acords. Rússia perquè en aquests moments (primavera-estiu de 1919) és una autentica incògnita política i pel que transmeten els bolxevics, una autentica amenaça per a la resta d’Europa (pretenen fer una revolució a escala mundial).
El més important dels tractats va ser el TRACTAT DE VERSALLES (juny de 1919), on s’estipularà la sort d’Alemanya (aquest donarà la pauta de la resta de 6 PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona tractats que sortiran de la conferència). Aquest tractat presenta una declaració inicial en la qual s’afirma que Alemanya ha estat la principal responsable de l’inici de la guerra i que ha de ser tractada en funció d’aquest “mèrit”. A partir d’aquesta declaració inicial es tracta de debatre com convertir Alemanya en un país controlat i subordinat per les grans potencies europees i sobretot com fer que no torni a ser un perill per a l’estabilitat continental. Les discussions són bastant notables en aquest tema, EUA volia sancionar-la mínimament, limitar-li les capacitats militars i econòmiques però integrant-la en el nou sistema internacional. La posició britànica era relativament semblant, totes dues volien que el mercat interior alemany pogués funcionar amb inversions nord-americanes i britàniques, per tant no convenia un país excessivament castigat en qüestions econòmiques. França volia una alemanya neutralitzada, controlada i que poses la seva economia al servei de la reconstrucció francesa. Itàlia volia assegurar-se les promeses que se li havien fet quan va entrar a la guerra.
Finalment, i després de nombroses discussions, es va arribar a un acord:  Sancions territorials: Alemanya havia de lliurar Alsàcia i Lorena a França i la Posnània a Polònia i es separaria la Prússia Oriental de la resta del territori amb l’anomenat corredor de Danzig i les seves colònies que es repartirien entre els països vencedors. També van prohibir que s’unís amb Àustria. Els aliats van passar a ocupar la riba esquerra del Rin durant quinze anys, en un espai que després es va convertir en territori desmilitaritzat.
 Sancions econòmiques: hauria de pagar reparacions de guerra causades, sobretot a França i Bèlgica.
 Sancions militars: es limiten les forces armades a un exercit defensiu, s’aboleix el servei militar, es prohibeixen les fortificacions de frontera, la força aèria...
En els altres tractats amb Bulgària, Àustria, Hongria i l’Imperi Otomà hi ha una derivació a partir de la desaparició d’aquest últim. Això significa una transformació radical dels Balcans (on s’organitza el Regne de Iugoslàvia) i de l’Orient Mitjà(Síria, Líban i Palestina), que passarien a estar administrats per França i Gran Bretanya, respectivament, per imposició de la Societat de Nacions.
7 PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona  PALESTINA: Qüestió jueva: des dels temps bíblics Palestina, més concretament Jerusalem, és la part dels jueus. El 1917, el ministre d’afers interiors Balfour va pactar el suport (econòmic, logístic...) a l’Entente a canvi del que els britànics van anomenar el reconeixement d’una llar nacional jueva a Palestina. Reconeixen els drets del jueus a emigrar cap a Palestina i organitzar-se en aquell territori. No aniran mes enllà d’això. Per contra, els jueus ho interpreten com un dret a tenir un estat propi reconegut internacionalment. De l’equivoc naixerà un dels grans antecedents que desembocarà en la creació de l’estat d’Israel, que es crearà sobre bases polítiques, nacionals i històriques.
 ITÀLIA: Victòria mutilada (1919): quan esclata la guerra el 1914 Itàlia es un país neutral amb un debat intern molt intens sobre si s’ha de participar a la guerra, i si així fos, de quin costat s’hauria de posar. El decantament d’Itàlia per un bàndol dependria de les condicions que presentes per a entrar en la guerra i de quin dels dos bàndols assumís les condicions que demanava, les quals es basaven en l’ampliació del territori italià per a completar la unificació italiana de 1871.
L’ampliació d’aquest domini territorial situaria a Itàlia en el grup de les grans potencies europees, juntament amb França, Gran Bretanya i Alemanya. Les expectatives italianes no s’aconseguiran en la conferencia de pau i això generarà un element de frustració nacional, més generalment l’anomenada victòria mutilada, que acabarà alimentant la proposta feixista de Mussolini.
 PAÏSOS DEMOCRÀTICS (GRAN BRETANYA, FRANÇA, EUA): Crisi interna davant de l’amenaça del comunisme soviètic i dels moviments feixistes internacionals. Això afectarà especialment a França i marcarà bona part dels moviments polítics europeus dels anys 20 i 30. Els EUA s’arrepleguen sobre ells mateixos en el que s’anomena illacionisme americà (excepte en la part econòmica, de la qual no s’aïllarà fins al Crac del 29).
 RUSSIA SOVIÈTICA: Que fer-ne? La solució immediata és aïllar-la territorialment. Aprofitant la Conferència de pau de Paris i la remodelació del territori europeu es crea un cinturó sanitari que agafi les tres repúbliques bàltiques que seran un seguit d’estats pensats com la barrera territorial entre la Rússia 8 PERSPECTIVA HISTÒRICA DEL MÓN CONTEMPORANI Núria Bentoldrà Boladeres Amb Francesc Vilanova. Universitat Autònoma Barcelona soviètica i el continent europeu. La segona resposta és l’aïllament internacional: la Rússia soviètica quedarà exclosa de les grans organitzacions internacionals i s’intentarà seguir amb l’aïllament polític i diplomàtic. Això no serà estable perquè a mitjans dels anys 20 els alemanys tenien contactes amb el soviètics per intercanviar informació militar i experiències. L’any 1938 es considera molt més perillosa la URSS que l’Alemanya nazi.
La conferència de pau i els tractats deixen una Europa econòmicament desvertebrada amb el trencament de mercats i de vies de connexió econòmica, fins al punt que convertirà alguns dels nous estats en comunitats econòmiques gairebé inviables. Un exemple clar n’és el nou regne de Iugoslàvia, el qual tingué dins del seu territori 5 sistemes ferroviaris diferents, amb la impossibilitat de fer-ne un d’únic amb totes els problemes econòmics que això significa.
L’any 1919 John M. Keynes escrigué un llibre sobre les conseqüències econòmiques de la pau on denuncia la manca de criteris d’eficiència econòmica en la resolució dels problemes i anuncia una crisi que arribarà posteriorment a Alemanya acusant als països d’haver -ho fet simplement amb criteris polítics sense haver tingut en compte la viabilitat econòmica.
La política europea dels anys vint i trenta també es veu afectada pel problema de les minories i l’autodeterminació. Aquesta nomes s’aplicarà a l’Europa Oriental i Occidental, els francesos i els britànics no. Tot això generarà nous estats amb noves minories nacionals, per tant, enlloc de resoldre el problema l’acabarà complicant.
Per exemple es du a terme la creació del nou estat de Txecoslovaquia, que es podrà organitzar mitjançant un pacte entre les dues parts.
9 ...