2. LA POESIA DE L'EXPERIÈNCIA. GABRIEL FERRATER (III) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Año del apunte 2015
Páginas 3
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

20.10.2015 Una de les formes d’abordar Ferrater és anar als versos que, malgrat la dificultat, se’ns presenten més clars.
Ø “Boira” La boira s’estén damunt la terra (és ell, forma de presentar-se que també apareix en altres poemes) à freqüent en Ferrater que la dona sigui presentada com una terra més o menys treballada.
No ens ha parlat del foc, però sí de la cendra à referència a la unió sexual. Passat el moment àlgid, ara només en queda la cendra. Es produeix quan comença a despuntar el dia: aquí Ferrater fa referència al moment de la poesia en què els amants es separen després d’haver passat la nit junts.
Què passarà amb aquesta cendra? Marxarà, deixarà un vent fred contrari a l’amor, passarà a ser un simple record. A la dona li deixarà un “fred caduc”, és a dir, la sensació de no tenir l’escalf de la companyia, un fred definitivament perdut, almenys per aquell dia, un fred que ja és memòria.
1r v.: el que ha explicat li passarà avui, abans que es torni “vella i grisa” à continuarà passant abans de la vellesa. Tòpic de carpe diem (origen: poemes 5 i 6 de Pierre de Ronsard –1525-1585; poeta renaixentista francès– dins de Sonnets pour Hélène, 1578).
Precisament, Ferrater també s’adreça a una Helena, Helena Valentí. Per tant, el poeta podia adoptar l’actitud de Ronsard. En escriure el poema ell té uns 40 anys, ella 21. La invita a gaudir de la vida, abans que “te’ls tornis vella i grisa” à es refereix als altres, perquè el poeta és conscient de tenir competidors. Ell n’és l’amant, però sospita que té altres pretendents. Tema de la gelosia de l’amant que es sent gran davant d’ella i sent que està en desavantatge davant dels altres pretendents.
Jack Butler Yeats (1871-1957): poeta irlandès que continua el tema de Ronsard i enllaça amb Ferrater. En el poema apareix el sol que, en la literatura poètica té dos significats: fent referència a la bellesa de la noia o el sol com un element pròpiament masculí davant de la terra. Per tant, vol expressar que un cop ja no tingui el “fred caduc”, després de tot plegat, ell ja no serà un obstacle, perquè s’obriran “les vies del sol”, les de la seva bellesa. Ja no estarà ennuvolat, perquè jo sóc precisament el “núvol” que et tapa. La radiació de la teva bellesa es convertirà per ells gairebé en insuportable, infernal. Què significa això? Aquí trobem la idea, dissimulada, de l’atracció irresistible, de la força del sol a través de la figura mítica de la dona fatal que sempre té quelcom d’infernal i demoníac. Per tant, ella sense voler pot esdevenir, degut a la seva bellesa, una dona fatal i irresistible. És la idea de què “la bellesa pot arribar a fer mal i contemplar-la ferir-nos per sempre a l’ànima” provinent de la poesia tradicional.
Les “fulles nobles” significa que no necessàriament han de ser uns adversaris espuris, que poden aspirar a ella, potser són tan vàlids com jo, però no puc evitar sentir gelosia, perquè sento atracció per la teva bellesa à idea de la bellesa que fa mal. Relació amb la nostra cultura masculinitzant: home que veu una dona un cop i ja no la pot oblidar mai més degut a la seva bellesa. Quan la bellesa no es pot posseir, fereix a l’ànima, perquè aquesta última tendeix, de forma inevitable, a posseir-la i devorar-la. Feliu Formosa (1934): les cames d’una noia li havien produït mal, no podia suportar-ne la contemplació.
Últims versos: tradicionalment, en els dos crepuscles (matinal i vespral) es tocava la campana i la gent resava l’Ave Maria. Això era una cristianització del culte a Venus (el temps de l’amor), al matí s’acabava i al vespre començava. Ritus anteriors apareixen aquí.
“Tot desesper”: verb el·líptic, equival a “Sóc tot desesper”, és a dir, estic desesperat d’haver-me de llevar al teu costat. La boira, estenent-se pel terreny, sembla que actuï com esbarzers, dispersant-se en flocs.
“Incertitud”: sentit doble. Per una banda, quan jo tornaré al vespre, demà o quan sigui, què em trobaré? Haurà triomfat algun dels meus contrincants? Em serà fidel? Seré vençut per un d’ells? Té present un tret de Ronsard: en el poema 6 a Helena, ella diu al poeta que li serà sempre fidel, perquè ell és el sol de la seva vida. No obstant, a la vista dels pretendents més joves s’oblida de Ronsard. Per tant, aquí està dient: faràs tu com l’Helena de Ronsard? Aquest pensament entristeix la veu poètica fins gairebé el plor, la incertesa en si ja li és tortura, abans fins i tot que sigui certitud d’infidelitat. Tem ésser abandonat.
Poemes hermètics de Ferrater: suposen un entreteixit de sobreentesos, de coses i fets que dóna per sabuts, però que superen al lector.
Ø “Ídols” Dialèctica entre passat i present. La imatge central en el passat que es remunta al present: ells eren un mateix fruit, com una poma. Són els dos amants abraçats formant un tot, aquí hi ha una referència el·líptica: la qüestió de l’androgen. L’abraçada era tan estreta que els duia a ser quelcom superior. D’alguna forma, l’abraçada havia retornat els amants a una situació ahistòrica, mítica, però que ells percebien com a real, és a dir, no eren dos cossos, sinó només un masculí davant del món i de l’univers. Eren la culminació de la felicitat. Relació amb l’acte carnal i l’orgasme. Com tot, això s’acaba.
Ara ja som dues meitats de la por separada, dues meitats per on hi circula l’aire. El desig d’ara és tornar a ser allò que vam ser, allò iniciàtic. Volem recuperar la poma del paradís, que és l’androgen, com a unitat superior a l’home i la dona, és la fusió carnal de l’amor. Una fusió que no pot durar sempre. Volem tornar-nos a tancar i tornar a ser l’androgen original fent reflorir el desig. L’estiu es pot interpretar com el pas del temps inexorable, perquè amb el seu pas, la fruita sucosa es fa més eixarreïda i es va obrint alhora que es fa madura, comença també a descompondre’s.
Hi ha una part de l’androgen que és més jove que l’altra. L’amor està indestriablement lligat al desig i aquest a l’amor carnal i la voluntat d’amor carnal. Quan érem una unitat no teníem records, vivíem el present. La nostra unió era tan intensa que fins havia anul·lat el pas del temps o la seva percepció, en el moment en què la sensació de felicitat anul·la l’intel·lecte. Això passa en la unió carnal i sexual, quan només tenien la percepció de la felicitat. Encara no hi havia records, perquè aquests han aparegut després. Nosaltres som el nostre propi record, perquè tenim la percepció del temps. És quan recordem que ja no tenim aquella felicitat que gairebé negava l’intel·lecte.
“Els ídols de nosaltres, per la submisa fe de després”: el seu passat com amants exerceix com el seu propi Déu, com a ídol. Som el nostre propi passat d’androgen, d’unió total.
Això ens marca el camí, que és tornar a la plenitud carnal, el tornar al triomf del desig. Els amants, quan no estan en una situació d’unió copular, estan en una situació d’exili. Només la còpula és la plenitud, la felicitat, el plaer. Allò que se n’allunyi és una forma d’exili. Aquí Ferrater fa una exaltació romàntica, gairebé demoníaca, byroniana.
  ...

Comprar Previsualizar