Dinàmica política i social del segle XIX (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 13
Subido por

Descripción

Descripció de la dinàmica política i social del segle XIX a Catalunya

Vista previa del texto

Dinàmica política i social del segle XIX Els canvis en l'economia van generar també un canvi en la societat. Amb la revolució industrial apareix, com a tota Europa, dues noves classes socials: burgesia i proletariat. El 1758 es constitueix un organisme privat a Barcelona anomenada Junta de Comerç de Barcelona. És el primer grup de pressió de burgesia mercantil que vol actuar a favor dels seus interessos davant les polítiques de Madrid. Va aconseguir la liberalització del comerç amb Amèrica. La Junta de Comerç va crear també una escola de nàutica.
Al llarg de la segona meitat del XVIII sorgeix la indústria tèxtil. Com la Junta de Comerç no representa aquesta nova burgesia el 1799 es crea la Comissió de Fàbriques de filats, teixits i cotó.
Durant la primera meitat del segle XIX aquesta indústria es va assentar i alhora apareixen altres sectors industrials i desapareix la Comissió de Fàbriques, que dóna pas a l'Institut Industrial de Catalunya. És la veu davant Madrid dels industrials catalans. Aquests industrials, s'identifiquen molt amb la monarquia d'Isabel II. Quan aquest règim cau la imatge de l'Institut Industrial es veu massa lligat amb el règim anterior, així que es crea una escissió anomenada Fomento de la Producción Nacional. Per la seva banda, més tard l'Institut Industrial es canvia el nom per Fomento de la Producción Española. Aquesta bicefalia dura fins a 1889, quan les dues organitzacions es fusionen i es transformen en Fomento Trabajo Nacional.
La principal reivindicació de totes aquestes organitzacions era el proteccionisme. A Europa corrien dues tendències econòmiques diferents: el lliurecanvisme i el proteccionisme. El lliurecanvisme era partidari al comerç lliure de productes industrials procedents de qualsevol territori. La política proteccionisme, en canvi, volia protegir el mercat nacional de la competència de les indústries estrangeres. Això s'aconseguia implantant aranzels als productes estrangers, que encaria el preu final dels productes. Els diferents països adoptaven una o una altra política segons si hi havia una indústria pròpia per protegir. El problema que va tenir l'Espanya era que per una banda hi havia una Castella agrària amb mentalitat de consumidor que volia varietat on consumir. A Catalunya, d'altra banda, es veia que si s'obrien les fronteres l'industria catalana s'arruïnaria i amb ella, els treballadors. Aquesta discussió va ser el principal desacord entre Catalunya i Madrid.
La burgesia es va organitzar per defensar els seus interessos econòmics, però no només s'interessaven pels diners. Com a tota Europa, la burgesia catalana volia una premsa, on veure's-hi reflectida. A finals del segle XVIII va néixer el Diario de Barcelona, el principal diari de referència burgès. La majoria de les burgesies europees tenien uns mecanismes per exhibir la seva riquesa com balls, recepcions, actes oficials... Eren principalment actes organitzats per la cort. El problema de la burgesia catalana és que no té la cort a prop, així que el 1847 s'inaugura el Gran Teatre del Liceu.
La funció social del Liceu no era tant l'espectacle de l'òpera com l'exhibició de les seves riqueses, la gestió de negocis i l'acord de matrimonis entre famílies benestants. Per la seva importància, quan el Liceu es va cremar es va poder reformar en pocs anys.
Al llarg del segle XIX la classe treballadors es multiplica a conseqüència de l'expansió de la mateixa indústria. L'historiador Vicenç Vives va dividir el proletariat català del segle XIX entre operaris i miserables. Els operaris eren aquells que havien començat a treballar des de petits i tenien un coneixement adquirit. Solien tenir també certes responsabilitats familiars. El fet de tenir més a perdre feia que no participessin massa en l'agitació política obrera. La seva aspiració era pujar un graó social i esdevenir menestral (autònom) per deixar de ser assalariat i treballar per ell mateix.
Els miserables eren els treballadors no qualificats. Solien ser joves pagesos que arribaven a la ciutat en busca de feina. Era una mà d'obra que només podia oferir la seva força física. L'aspiració dels miserables era ascendir a operari. Sovint se'ls llogava per dia i se'ls pagava molt poc. Això feia que, al no tenir res a perdre s'apuntessin a totes les revoltes obreres.
A Europa, la situació dels obrers era força similar. Les jornades laborals podien arribar a les 15 hores diàries, 6 dies a la setmana. La salubritat i la higiene industrial era pèssima, sobretot a la indústria tèxtil, ja que els teixits desprenien fibres que en ser respirades generaven malalties pulmonars com la tuberculosi als obrers. A més, la mala dieta els feia vulnerables a les malalties.
Per culpa del pensament del moment les dones tendien a cobrar un terç del sou masculí, fet que omplia les fàbriques de dones. D'altra banda, la majoria dels homes obrers hi estava d'acord, perquè segons la seva mentalitat hagués estat vergonyós que la dona cobrés el mateix que el pare de família. Els homes s'encarregaven principalment de les feines on calia més forma física. Com home i dona treballaven, les indústries tenien un espai pels nens, que quan se'ls veia capacitats se'ls assignava una feina. D'aquesta manera va sorgir el treball industrial infantil.
Aquestes condicions feien que els obrers s'adonessin que la millor manera de defensar els seus interessos era unir-se. El 1840 va néixer la primera associació obrera, que es deia “Asociación de mútua protección de tejedores de ambos sexos”. Amb l'avenç de la mecanització de la indústria el primer impuls dels obrers és destruir les noves màquines que els prenen la feina. Això es va conèixer com ludisme, que pren el nom de J. Ludd, un anglès que va impulsar la destrucció de màquines. El juliol de 1865 hi va haver la primera vaga general de Catalunya i l'Estat.
A la Catalunya del segle XIX la principal part del territori conservava l'economia prèvia a la revolució industrial. I com l'economia no havia canviat la societat tampoc. No hi havia burgesos i proletaris, seguia havent-hi una societat amb petits i mitjans propietaris agrícoles sota una gran influència de l'església. És una societat que percep la indústria, els obrers, els ferrocarrils... com si fos obra de Satanàs, com un nou món que amenaça a posar fi al seu món.
Amb l'absolutisme la burgesia no va enlloc, per això és liberal. Quan el liberalisme es divideix entre moderats i progressistes també ho fa la burgesia. Principalment, però, un cop fet el canvi cap al liberalisme són totalment contraris als canvis polítics, ja que ho perceben com inestabilitat.
Els obrers i els burgesos van junts contra l'absolutisme, però quan s'implanta el liberalisme la burgesia es distancia de les reivindicacions populars. Això fa que els obrers vagin tendint cap als sectors més esquerrans del liberalisme fins a arribar al republicanisme. A Catalunya, aquest republicanisme és a més federalista. Els sectors populars camperols, que es veuen amenaçats per la modernitat abracen el carlisme, que representa la voluntat de tornar al passat i recuperar les antigues tradicions.
Que en un territori “petit” com Catalunya hi haguessin aquests tres projectes polítics antagònics feia que la dinàmica política interna fos molt convulsa. Els carlins van generar tres guerres civils i l'enfrontament entre burgesos i proletaris va donar lloc a múltiples disputes. Barcelona va esdevenir famosa per Europa per la seva alta conflictivitat social.
A tot això cal sumar-hi les dificultats d'encaix d'una Catalunya industrial en un estat que no ha fet la revolució industrial i governat per les elits latifundistes del sector agrícola de Castella i Andalusia. Aquests governs veuen molt llunyans els problemes catalans, fet que fa créixer el desacord entre Catalunya i el govern de l'Estat. A Catalunya s'extén la sensació que a Madrid ni s'entén els problemes catalans i es volen entendre. A més es té la impressió que moltes de les polítiques estatals es fan per perjudicar l'economia catalana.
...