Preguntes resoltes examen ètica (2013)

Examen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Introducció a l'Ètica
Profesor M.M.
Año del apunte 2013
Páginas 6
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 23
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1 – Introducció • Explica la definició d’ètica: ciència pràctica normativa L’ètica és una ciència en el sentit clàssic, és a dir, és episteme, coneixement. Forma part del conjunt de coneixements raonats, raonables i demostrables que no necessiten contrastació empírica. El seu objecte d’estudi material és l’ésser humà i el seu objecte formal els actes humans, però això no implica que sigui una ciència subjectiva, sinó que es tracte d’un coneixement no exacte i mutable (així com ho és el seu objecte d’estudi) i, per tant, menys rigorós que en disciplines com ara les matemàtiques, amb objectes d’estudi immutables i exactes.
És una ciència pràctica en tant que és un coneixment que és busca per a fer-ne algun ús, que no porta en ell mateix implícit la seva finalitat. Un cop obtingut, el coneixement que s’assoleix mitjançant l’ètica és transportat o bé a un acte (praxis) o bé a un objecte (póiesis).
Per tant, l’ètica no serveix per saber com s’ha d’actuar, sinó per actuar bé (tal com afirmarà Aristòtil a l’Ètica Nicomàquea).
Finalment, és una ciència pràctica normativa perquè aquest coneixement pràctic que es vol assolir assenyala un ideal que és desitjable, no descriu la realitat dels actes humans tal com és sinó com hauria de ser. L’ètica no es mou dins el món dels fets, sinó dels valors.
• Estableix la relació entre ètica i literatura La relació entre l’ètica i la literatura es troba en forma de fusió en el que s’anomena ètica narrativa. En aquest tipus de textos l’autor utilitza el text literari per transmetre una anàlisi ètica amb finalitat moral. D’aquesta manera s’aconsegueix ampliar el públic receptor i estendre la reflexió ètica a un nombre més gran de persones. Autors com ara Martha Nussbaum o Jane Austen utilitzen aquest recurs.
TEMA 2 – Ètica Nicomàquea, Aristòtil • Cita la definició d’areté i explica cadascuna de les seves parts: L’areté, traduïda per virtut, és un hàbit electiu, consistent en un terme mitjà relatiu a nosaltres introduït per la recta raó, és a dir, la raó de l’home prudent. És un hàbit electiu, és a dir, un hàbit que no s’adquireix per casualitat, sinó amb completa voluntat, intenció i consciència. És un terme mitjà, és a dir, que s’allunya dels extrems i és relatiu a cada persona, és a dir, un terme mitjà aritmètic , en cap cas absolut. Finalment, és un terme mitjà introduït per la raó, és a dir, és aquesta qui dicta a l’agent moral com actua i finalment, no és la raó de qualsevol home, sinó la de l’home prudent, la recta raó (orthos logos).
• Tot el que és voluntari és escollit? Justifica la resposta: No, no tot acte voluntari és escollit. Que un acte sigui voluntari només implica que el principi del moviment es troba en l’agent, és a dir que no és un acte causat per violència., ignorància o temor. Els actes voluntaris són escollits quan hi ha un fi que es desitja i es fa un procés de deliberació, és a dir, una investigació o anàlisi sobre els mitjans a l’abast de l’agent moral per descobrir quin és el més idoni per tal d’aconseguir aquest fi.
Perquè l’acte sigui escollit, doncs, cal que hi hagi aquest pas previ de deliberació i finalment que es produeixi una elecció, és a dir, la selecció d’un d’aquests mitjans, el millor, eliminantne els altres. Així doncs, no tot allò que és voluntari és escollit perquè hi ha actes on el principi del moviment es troba en l’agent moral però en canvi no hi ha aquest procés de deliberació ni hi ha elecció. És el cas dels actes passionals, que es caracteritzen per una manca de reflexió a l’hora d’actuar.
• Sobre què s’exerceix la <βουλεσισ βουλεσισ>? βουλεσισ La boúlesis o deliberació s’exerceix sempre sobre els mitjans que un agent moral té al seu abast quan vol aconseguir un fi. Perquè hi hagi deliberació, doncs, és necessari que hi hagi diferents mitjans disponibles o diferents maneres de fer per arribar al fi que el subjecte desitja, altrament, si només hi hagués un camí possible per a l’assoliment del fi, no caldria fer aquesta investigació prèvia per descobrir quin és el més idoni, ja que l’agent actuaria directament. Així doncs, la deliberació ho és sempre dels diferents mitjans disponibles per a aconseguir un fi determinat per a descobrir quin és el millor.
• Com pot dir Aristòtil que practicant la justícia ens fem justos si quan fem actes justos ja devem ser justos? La justícia és una virtut ètica, i com a tal el seu origen es troba en la pràctica (a diferència de les virtuts dianoètiques, l’origen de les quals es troba en el coneixement pur). Això vol dir que per arribar a adquirir-la cal un exercici reiterat de les capacitats o facultats associades a aquesta virtut. Per això Aristòtil afirma que practicant la justícia ens fem justos, només exercitant la facultat o dynamis pròpia de la justícia, és a dir, portant a terme una activitat o enérgeia, i exercitar-la de manera virtuosa, en aquest cas fent actes justos. No són el mateix els actes de virtut que els actes virtuosos. Per arribar a assolir un hàbit és necessari fer actes de virtut, és a dir, actes externament conformes a la virtut, previs a la consolidació d’aquest hàbit, actes immadurs, insegurs que al principi presenten dificultats i no són completament plaents. A partir de la realització d’actes d’aquest tipus és com s’assoleix l’hàbit, i els actes que es fan un cop aquest s’ha assolit són actes virtuosos, és a dir, actes ja no perfeccionadors, sinó consolidatius, que es fan amb plaer i sense resistència.
Així doncs, practicant la justícia, és a dir, fent actes de virtut en relació a la justícia, ens fem justos, és a dir, assolim l’hàbit de la justícia, virtut que no ens és donada naturalment; ara bé, quan fem actes justos, si ens referim als actes virtuosos en relació a la justícia, ja som justos, és a dir, posseïm l’hàbit relacionat amb la justícia. Per tant, les dues afirmacions no només no són contradictòries sinó que són complementàries.
• Les tres classes de béns Aristòtil, al llarg de l’Ètica Nicomàquea fa diverses classificacions d’allò que anomenem “béns”. D’una banda, hi ha tres tipus de béns que són coneguts pel subjecte moral i volguts, fent que es transformin en fins. Aquests béns coneguts són volguts en tant que són o bé útils, o bé plaents o bé bells, i el fet de desitjar-los per algun d’aquests tres atributs és el motor que iniciarà el procés per a realitzar qualsevol acte. D’altra banda, l’autor també divideix els béns en exteriors, de l’ànima i del cos. Els béns externs són tot allò que acompanya l’ésser humà des de fora; els béns del cos tenen a veure amb la part somàtica humana, com ara la salut, i, finalment, els béns de l’ànima tenen a veure amb la part racional, com ara el coneixement. Per Aristòtil els béns de l’ànima són els més importants, els béns per excel·lència.
• Concepte i característiques de la proairesis La proairesis o elecció consisteix en la selecció d’un dels mitjans a l’abast de l’agent moral per fer possible el fi que desitja. És el pas posterior a la boúlesis: quan ja s’ha fet una prèvia investigació sobre els mitjans disponibles per aconseguir un fi quan aquest es desitja, es procedeix a l’eliminació de tots aquells mitjans que no són satisfactoris per a l’obtenció del fi i la selecció d’aquell que sigui més idoni. Perquè hi hagi proairesis el mitjà escollit ha d’estar sempre a l’abast del subjecte i ha d’haver coexistit amb altres mitjans possibles, ja que altrament es passaria directament a l’acció, no caldria elecció.
• Relaciona dynamis, hexis i pathos.
Una passió o pathos és un afecte acompanyat de plaer o de dolor. Una facultat o dynamis és allò gràcies al qual sentim les passions. Un hàbit o hèxis, finalment, és allò gràcies al qual ens comportem bé o malament en relació a les passions que sentim. Així doncs, cadascun d’aquests conceptes s’inclou en el següent i s’explica en relació als altres.
• Defineix êthos Éthos, literalment vol dir personalitat o caràcter moral, i és indefinible al marge de les accions que realitza el subjecte moral en qüestió, és a dir, el caràcter moral o éthos deriva dels hàbits i actes del subjecte, serà determinat per les accions que, de forma reiterada, aquest realitzi. Éthos és un dels dos termes dels quals deriva la paraula i el concepte d’ètica.
• Què és l’eudaimonia i quins elements la constitueixen? L’eudaimonia es defineix com una activitat racional o d’acord amb la raó efectuada conforme la virtut i amb una mínima presència de béns externs. Que sigui una activitat implica que no està limitada temporalment sinó que s’estén al llarg del temps tant com ho fa la vida dels homes. Que sigui una activitat racional implica que aquell que la realitza hagi de conduir la seva vida racionalment, no passionalment. L’eudaimonia és una activitat de l’ànima i, tenint en compte la divisió aristotèlica en psykhés logon i psykhés álogon, aquesta activitat és efectuada per la psykhés logon, ja sigui en la seva part en si (racional) o en la part que ordena la part desiderativa (d’acord amb la raó). Aquesta activitat racional i d’acord amb la raó és efectuada conforme la virtut, és a dir, realitzada de forma excel·lent.
Finalment, l’eudaimonia no pot donar-se si no és amb una mínima presència de béns externs, ja que la falta d’aquests impedeixen a l’individu dedicar-se exclusivament a l’activitat racional.
• Relaciona phrónesis i techne Tant phrónesis (prudència) com techne (art) són virtuts dianoètiques pràctiques, és a dir, el coneixement que provoquen no és teòric sinó que és volgut en virtut d’aconseguir alguna cosa. Totes dues són disposicions acompanyades de raó vertadera, és a dir, capacitats que permetran fer quelcom i ho permeten fer bé, de manera excel·lent gràcies a l’orthos logos.
Ara bé, mentre que la techne és una disposició productiva, la phrónesis és una disposició productiva sobre allò que és bo o dolent per a la vida humana. D’aquesta manera, el resultat de la disposició de la techne seran obres poiètiques, és a dir, creacions, obres o produccions, separables i independents de l’artista, transcendents. En el cas de la phrónesis, el seu resultat seran actes humans, actes sempre dependents de l’autor, immanents.
• Relaciona hedoné i areté El plaer és allò que se sent en l’activitat d’una facultat. Perquè el plaer sigui màxim, aquesta activitat ha de ser realitzada de manera excel·lent, és a dir, de manera virtuosa. Així doncs, com més virtuosa sigui l’activitat realitzada, més gran serà el plaer que proporcionarà tal realització. Hi ha plaers específics de l’ésser humà, i és el virtuós el que en gaudirà, ja que la seva impressió sempre serà la bona.
• Per què després de l’ètica hem de tractar la política? Tant l’ètica com la política versen sobre allò que és bo o dolent, en el cas de la primera, per a l’individu; en el cas de la segona, per els ciutadans d’una polis. Si algú vol el bé de la polis, és a dir, el que ha d’elaborar les lleis per educar els hàbits, ha de conèixer les conclusions de l’Ètica Nicomàquea, ja que el seu propòsit ha de ser fer-les possibles a la política.
• Quan es pot dir que un home hàbil no és un home phronimós? Un home hàbil no és un home prudent quan les accions que duu a terme no ho són en virtut d’un fi bo. L’home prudent desitja un fi, fa un procés de deliberació i una bona elecció, en vista d’un fi bo. L’home hàbil, en canvi, té la capacitat d’escollir el mitjà més escaient per assolir el fi en qüestió, però aquest pot ser qualsevol fi, no necessàriament un fi bo. En aquest cas, l’home hàbil no és un home prudent.
• Anomena i explica les virtuts dianoètiques Les virtuts dianoètiques són aquelles relatives al coneixement, que tenen el seu origen en l’ensenyança. Hi ha dos tipus de virtuts dianoètiques: les especulatives, que són coneixement que té per finalitat el propi coneixement, i les pràctiques, coneixement no teòric, sinó volgut en virtut d’un acte o producció. Al seu torn, les virtuts dianoètiques es divideixen en nous, virtut no adquirida sinó natural, dels primers principis del pensar; en episteme, coneixement pels seus principis d’una realitat concreta, d’una branca del pensament; i finalment la sophia, el coneixement dels principis o causes de la realitat.
D’altra banda, les virtuts dianoètiques pràctiques es divideixen en techne i phrónesis. La techne és una disposició productiva acompanyada de raó vertadera, i la phrónesis una disposició racional vertadera i pràctica sobre allò que és bo o dolent per a la vida humana.
• Defineix exactament el terme techne Art. Disposició productiva acompanyada de raó vertadera. És la capacitat de fer obres poiètiques de manera excel·lent, és a dir, acompanyada de raó vertadera.
• Punts de semblança entre akolastos i egkrates L’akolastos i l’egkrates no tenen cap punt de semblança. En el cas de l’egkrates es presenta una dualitat que crea un conflicte entre la psychés logon logistikon i l’orexis, ja que el subjecte moral racionalment entén què ha de fer, però no és allò que desitja En el cas de l’akolastos aquesta dualitat no es presenta, ja que la part racional pràctica com la desiderativa es troben en harmonia. L’únic punt de contacte que es podria trobar és que tant l’akolastos com l’egkrates desitgen un fi que discerneix del que desitjaria l’home prudent.
• Relaciona la philia amb l’eunoia La philia és una benvolència o eunoia recíproca. La benevolència posa en relació a dues persones que volen el bé de l’altra. La philia afegeix a l’eunoia aquesta reciprocitat, ja que l’eunoia en si és unidireccional.
• Defineix exactament el terme homonoia L’homonoia o concòrdia és un acord entre els ciutadans d’una polis sobre allò que és bo i important per a la comunitat. És la philia politiké i posa en relació tota una comunitat per a posar-se d’acord sobre tot allò de què en depengui l’autarquia o suficiència de la comunitat.
• Defineix philia La philia o amistat es defineix com una benevolència recíproca, és a dir, el fet de voler el bé d’un altre de manera bidireccional. En tant que hi ha tres tipus de béns, hi ha també tres tipus de philia: la philia per utilitat i per plaer, accidentals segons Aristòtil, i la philia per caràcter, que és la philia en sentit estricte, la perfecta, substancial.
• Indica totes les raons que fan de l’activitat contemplativa l’eudaimonia de teleian.
L’eudaimonia és una activitat racional buscada per ella mateixa i desenvolupada de manera virtuosa. Per aquest motiu, aquesta activitat ha de tenir com a seu la facultat més perfecta de l’ésser humà, és a dir, la psychés logon epistemonikon, ja que el seu objecte són els objectes necessaris. Així doncs, per assolir l’eudaimonia perfecta, l’activitat que s’ha de dur a terme no pot ser altre que la contemplativa, ja que és la pròpia de la psychés logon epistemonikon.
• Diferència i semblança entre l’akratés i l’egkrates Ambdós caràcters morals comparteixen una dualitat que crea un conflicte entre la psychés logon logistikon i l’orexis. D’una banda, la psychés logon logistikon expressa correctament quin acte ha de realitzar l’agent moral, però la part desiderativa desitja fer alguna altra acció.
La diferència es troba en com es solventa aquesta dualitat: l’akratés dóna curs a l’orexis i l’egkrates, a la psychés logon logistikon.
• Per què i a qui serveixen els arguments racionals sobre les coses que es refereixen a l’activitat pràctica humana? La finalitat d’especular sobre tot allò que es refereix a l’activitat pràctica humana no és teòrica, sinó pràctica. Argumentar racionalment sobre aquest tema ha de capacitat l’individu per actuar conforme les conclusions d’aquests raonaments.
Els arguments racionals, però, no serveixen per a la massa (oi polloi), ja que la gran majoria es deixa governar per les passions, i aquestes no cedeixen davant arguments racionals.
Aquests arguments només serveixen per aquells qui tenen l’éthos treballat, és a dir, que posseeixen naturalesa humana, tenen la facultat racional desenvolupada, i han adquirit uns hàbits previs que els disposaran al raonament,.
• Com justificaria la llei antitabac aprovada pel govern espanyol? Fumar és un hàbit, i segons l’home prudent, es consideraria un vici, ja que el plaer que pugui proporcionar aquest acte no és natural ni el desig que desperta, comú. Així doncs, en tant que hàbit, l’única manera de dissuadir de fumar aquells qui ho fan és mitjançant la instrucció racional recorrent a les lleis. Per això, el legislador que vulgui fer canviar els hàbits de la gent haurà de postular una llei en contra d’aquest hàbit.
• Respecte a què o a qui l’amistat no és possible? Hi ha quatre casos en els quals la relació d’amistat és impossible, ja que mai hi podrà haver benevolència recíproca. En primer lloc, entre l’ésser humà i els éssers inanimats; en segon, entre l’home i els animals; en tercer lloc, entre l’home i els esclaus en tant que esclaus, ja que la seva racionalitat és naturalment massa inferior; finalment, entre l’home i els déus.
• Quina és l’eudaimonia perfecta? L’eudaimonia perfecte és una activitat contemplativa que és buscada per ella mateixa, realitzada de manera excel·lent, és a dir, de manera virtuosa, i que s’estén al llarg de la vida dels homes. Aquesta activitat contemplativa, la sophia, és l’eudaimonia perfecta perquè és l’activitat pròpia de la facultat més perfecte de l’ésser humà (la psychés logon epistemonikon) ja que el seu objecte són els objectes necessaris (com les matemàtiques o el primer motor immòbil).
...