TEMA 6 (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Activitat de les administracions públiques
Año del apunte 2015
Páginas 24
Fecha de subida 22/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 6: LA RESPONSABILITAT ADMINISTRATIVA LEGISLACIÓ Arts. 139 i ss. LRJPAC: parla d’una competència exclusiva a nivell estatal en matèria de responsabilitat.
RD 429/1993, de 26 de març: Reglament de procediments en matèria de responsabilitat de les administracions públiques.
Arts. 81 i ss. Llei 26/2010, de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya.
Art. 214 LCSP 1. ORÍGENS I EVOLUCIÓ DE LA INSTITUCIÓ • • • • La responsabilitat d’un subjecte davant d’un altre constitueix un principi general del Dret, basat en la regla neminem laedere (qui causa un dany n’ha de respondre). Qui causa un dany a un altre ha de respondre per ell.
Aquesta responsabilitat pot derivar de l’incompliment d’un contracte (responsabilitat contractual) o d’un supòsit diferent (responsabilitat extracontractual o aquiliana).
Aquesta darrera es pot exigir per un fet propi o per un fet d’un tercer: o Culpa in vigilando: respondre per altres subjectes que causen un dany sobre els quals hi ha un deure de vigilància.
o Culpa in eligendo: responsabilitat per aquells que han estat escollits.
La responsabilitat extracontractual pot ser: o Caràcter subjectiu: si s’exigeix la concurrència de culpabilitat o negligència i de caràcter objectiu si només cal constatar la producció d’un dany, totalment desconnectat de la intencionalitat o altres dades subjectives de la persona causant del dany (dol, culpa o negligència).
o Caràcter objectiu: el que és important és el dany o la lesió, no el subjecte que l’ha comès. El que és decisiu és el resultat de dany.
1.1. Evolució • Punt de partida: desconeixement o rebuig de la responsabilitat patrimonial de l’Administració o de l’Estat, és a dir, virtual immunitat, vinculada al concepte tradicional de sobirania. Amb la Declaració dels Drets Humans es reconeix el pagament d’una indemnització quan es privi per interès públic a un subjecte d’algun dels seus béns però no es fa referència als danys no expropiatoris que poden patir els particulars. La responsabilitat patrimonial de l’Administració o de l’Estat no es reconeix fins ben entrat el constitucionalisme.
1 • La crisi del principi d’immunitat de l’Estat i el progressiu increment dels àmbits de l’actuació administrativa. Hi va haver un trencament en el principi d’irresponsabilitat del sobirà. Aquesta ruptura es va fer de diferents maneres als diferents països atenent a les peculiaritats de cadascun: - França (evolució per via jurisprudencial): els tribunals civils reconeixen responsabilitat de l’Estat davant determinats perjudicis, des de principis del XIX, i el Consell d’Estat acaba formulant un principi específic de responsabilitat patrimonial de l’administració, diferent de la seva responsabilitat civil, a partir de 1873.
- Gran Bretanya (evolució legislativa): a partir de 1947 la Llei atribueix a la Corona la mateixa responsabilitat que si fos una persona privada. Aquesta ruptura es produeix bruscament a través d’una rectificació legislativa.
A Gran Bretanya hi havia dos principis que feien que el poder fos irresponsable: 1) the king can do not wrong; 2) immunitat judicial de la Corona (non suability). D’aquesta manera, tots els danys causats per el desenvolupament del servei requeien íntegrament en els propis funcionaris.
Finalment al 1947 es va sotmetre a la Corona a la mateixa responsabilitat que si fos una persona privada amb plena edat i capacitat, tant per els danys comesos per els funcionaris com per l’incompliment de les obligacions que totes les persones tenen amb els seus servidors i agents per ser el seu empresari.
- Espanya: a Espanya es donaven alguns supòsits en els que l’Estat tenia responsabilitat. Aquests supòsits es trobaven recollits en algunes lleis especials (ej.: Ley de Policía de Ferrocarriles, Reglamento para el régimen y servicio interno del Cuerpo de Telégrafos) i al Codi Civil (arts. 1902-1903).
Art. 1902 CC: El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o negligencia, está obligado a reparar el daño causado.
Art. 1903 CC: responsabilitat de funcionaris i contractistes de l’Estat.
Això permetia declarar la responsabilitat de l’Estat per actes propis (art. 1902 CC) quan actués a través d’un funcionari o d’un agent especial.
• Reconeixement ple de la responsabilitat patrimonial de l’administració a la Llei d’expropiació forçosa de 1954 (art. 121).
1.2. Llei d’expropiació forçosa Art. 121 LEF: 1. Dará también lugar a indemnización con arreglo al mismo procedimiento toda lesión que los particulares sufran en los bienes y derechos a que esta Ley se refiere, siempre que aquélla sea 2 consecuencia del funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos, o la adopción de medidas de carácter discrecional no fiscalizables en vía contenciosa, sin perjuicio de las responsabilidades que la Administración pueda exigir de sus funcionarios con tal motivo.
2. En los servicios públicos concedidos correrá la indemnización a cargo del concesionario, salvo en el caso en que el daño tenga su origen en alguna cláusula impuesta por la Administración al concesionario y que sea de ineludible cumplimiento para éste.
La responsabilitat patrimonial de l’administració té 3 elements, que encara avui dia continuen vigents: 1) “Toda lesión” 2) “Consecuencia” 3) “Funcionamento normal o anormal” Ha d’haver-hi una relació de causalitat La LEF té una limitació material, aquesta llei només es refereix als béns i drets de la LEF, és a dir, només protegeix els béns mobles o immobles patrimonials. Els danys morals, les lesions, la mort... no entraven en aquest precepte. Però això va quedar rectificat immediatament per el Reglament de la LEF a l’art. 133 segons el que es diu que “hi ha lloc a indemnitzar tota lesió que els particulars pateixin en els seus béns o drets, sempre que siguin susceptibles de ser avaluats econòmicament”.
Finalment l’article 121 LEF va quedar redactat així: “Los particulares tendrán derecho a ser indemnizados por el Estado de toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que aquella lesión sea consecuencia del funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos o de la adopción de medidas no fiscalizables en vía contenciosa”.
Va costar molt que s’apliqués aquest article i que s’acceptés la responsabilitat de l’Administració o de l’Estat sense que hi hagués una culpa directa.
Després de la LEF apareix la LRJAE (ley de régimen jurídico de la Administración del Estado, 1957). Els serveis públics de la LEF no són els serveis públics en sentit estricte, es parla dels serveis públics amb caràcter general, es refereix a l’activitat administrativa, fins i tot es refereix a l’omissió d’activitat administrativa.
La diferencia entre l’expropiació forçosa i la responsabilitat extracontractual, és que a l’expropiació forçosa el dany és volgut i a la responsabilitat extracontractual no.
2. FONAMENT CONSTITUCIONAL I REGULACIÓ ACTUAL FONAMENT CONSTITUCIONAL • Art. 1.1 → Garantia patrimonial i Estat de Dret 3 • Art. 9.3 → Responsabilitat dels poders públics: La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos.
• Art. 33.3 → Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.
• Art. 106.2 → Responsabilitat patrimonial de l’Administració: Los particulares, en los términos establecidos por la ley, tendrán derecho a ser indemnizados por toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento de los servicios públicos.
• Art. 121 → Responsabilitat judicial: Los daños causados por error judicial, así como los que sean consecuencia del funcionamiento anormal de la Administración de Justicia, darán derecho a una indemnización a cargo del Estado, conforme a la Ley.
• Art. 149.1.18 → Competència exclusiva de l’Estat: sistema responsabilitat 2.1. Regulació actual • • • • • • • • Art. 106.2 CE LRJPAC → art. 35.j i Títol X, arts. 139-146 RD 429/1993, de 26 de març, pel qual s’aprova el Reglament dels procediments en matèria de responsabilitat de les Administracions públiques LO 3/1980, del Consejo de Estado Art. 214 LCSP (danys causats per contractistes de l’Administració) LOPJ → Responsabilitat per funcionament de l’administració de justícia Llei 26/2010.- Arts. 81 i ss. Procediment responsabilitat patrimonial de la Generalitat LJCA, art. 2 2.2. LRJPAC Art. 35.j: Los ciudadanos, en sus relaciones con las administraciones públicas, tienen los siguientes derechos: … A exigir las responsabilidades de las administraciones públicas y del personal a su servicio, cuando así corresponda legalmente.
Art. 139.1.: Los particulares tendrán derecho a ser indemnizados por las Administraciones Públicas correspondientes, de toda lesión que sufran en cualquiera de sus bienes y derechos, salvo en los casos de fuerza mayor, siempre que la lesión sea consecuencia del funcionamiento normal o anormal de los servicios públicos.
4 Totes les Administracions es regeixen per la mateixa llei, la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Régim Jurídic de les Administracions i Procediment Administratiu Comú.
2.3. Llei de contractes del sector públic Article 214: 1. Será obligación del contratista indemnizar todos los daños y perjuicios que se causen a terceros como consecuencia de las operaciones que requiera la ejecución del contrato.
2. Cuando tales daños y perjuicios hayan sido ocasionados como consecuencia inmediata y directa de una orden de la Administración, será ésta responsable dentro de los límites señalados en las Leyes. También será la Administración responsable de los daños que se causen a terceros como consecuencia de los vicios del proyecto elaborado por ella misma en el contrato de obras o en el de suministro de fabricación.
3. Los terceros podrán requerir previamente, dentro del año siguiente a la producción del hecho, al órgano de contratación para que éste, oído el contratista, se pronuncie sobre a cuál de las partes contratantes corresponde la responsabilidad de los daños. El ejercicio de esta facultad interrumpe el plazo de prescripción de la acción.
4. La reclamación de aquéllos se formulará, en todo caso, conforme al procedimiento establecido en la legislación aplicable a cada supuesto.
3. ELS TRETS CARACTERITZADORS DE LA INSTITUCIÓ: RESPONSABILITAT OBJECTIVA, DIRECTA I UNITÀRIA RESPONSABILITAT OBJECTIVA Mentre que la responsabilitat extracontractual civil (art. 1902 Cc) es fonamenta en l’existència de culpa o negligència (és a dir: en un comportament incorrecte, il·legítim o prohibit de qui causa el dany, ja que si aquest ha estat causat involuntàriament no procediria la responsabilitat entre privats), la responsabilitat administrativa és objectiva, en el sentit de què no requereix aquest element de culpa o negligència de l’administració o dels seus agents, ja que el seu fonament no està en un comportament il·lícit, sinó en una garantia patrimonial que assegura a la ciutadania unes condicions d’igualtat davant les càrregues públiques.
El que determina la responsabilitat administrativa és l’existència d’una lesió causada pel funcionament normal (legítim, sense culpa ni negligència de ningú) o anormal (mal funcionament) dels serveis públics.
3.1. Abast general de la responsabilitat objectiva Una conseqüència del principi de responsabilitat objectiva de l’administració és que té caràcter general, en el sentit que s’aplica a qualsevol tipus de manifestació administrativa, activitat o 5 inactivitat, per acció o per omissió, de fet o jurídica, actes o reglaments. Concretament, la institució de la responsabilitat procedeix en qualsevol cas en els casos següents: 1.
2.
3.
4.
Activitat reglamentària Actes administratius (Art. 142.4 LRJPAC) Actuació material Inactivitat 3.2. Responsabilitat directa Encara que estigui identificada la persona o persones al servei de l’Administració que causen la lesió, la responsabilitat d’aquesta no és subsidiària, sinó directa.
Art. 144 LRJPAC: Quan les administracions públiques actuen en relacions de dret privat, respondran directament dels danys i perjudicis causats pel personal que es trobi al seu servei.
Art. 145.1 LRJPAC: Per fer efectiva la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, els particulars els exigiran directament les indemnitzacions pels danys i perjudicis causats per les autoritats i personal al seu servei.
Aquest principi de responsabilitat directa fins i tot pot fonamentar reclamacions directes a l’administració per danys ocasionats per serveis públics gestionats per privats, al marge de l’art. 214 LCSP.
Si el dany ha estat ocasionat amb concurrència de dol, culpa o negligència greu d’autoritats o funcionaris públics, l’administració els repercutirà d’ofici la responsabilitat que ella hagi assumit directament davant dels afectats (acció de retorn, prevista a l’art. 145.2 LRJPAC). Amb més raó l’administració pot repercutir en els contractistes la responsabilitat directa que hagi assumit amb ocasió de serveis gestionats per privats, repercussió que es farà d’acord amb la normativa de contractes.
3.3. Responsabilitat unitària: per a tot el sector públic La institució de la responsabilitat patrimonial de l’administració s’aplica a qualsevol tipus d’entitat o de personificació del sector públic.
La responsabilitat de l’Administració es dóna tant quan actua en activitats que els ens públics poden realitzar per el Dret Privat com per les activitats pròpies del Dret Públic. D’aquesta manera es va remetre al contenciós-administratiu el control final de les decisions de l’Administració. Es va posar fi a la dualitat de control del Dret Privat i del Dret Públic, ara només es controlen per el mateix òrgan jurisdiccional (quan actua l’Administració).
6 Causen responsabilitat administrativa les lesions causades per qualsevol Administració, sigui quina sigui la seva forma de personificació i tant si actuen en règim de dret públic com en règim de dret privat (arts. 139.1 i 144 LRJPAC).
Els subjectes que reben el dany, és a dir, les víctimes, són els particulars. Això no treu que una Administració pugui demanar-li responsabilitat a una altra de diferent. També cal destacar que els funcionaris que rebin algun dany causat per el funcionament de l’Administració també es consideren víctimes.
Art. 144 LRJPAC: Cuando las Administraciones públicas actúen en relaciones de derecho privado, responderán directamente de los daños y perjuicios causados por el personal que se encuentre a su servicio, considerándose la actuación del mismo actos propios de la Administración bajo cuyo servicio se encuentre. La responsabilidad se exigirá de conformidad con lo previsto en los artículos 139 y siguientes de esta Ley).
La responsabilitat en l’àmbit sanitari DA 12 LRJPAC: La responsabilidad patrimonial de las Entidades Gestoras y Servicios Comunes de la Seguridad Social, sean estatales o autonómicos, así como de las demás entidades, servicios y organismos del Sistema Nacional de Salud y de los centros sanitarios concertados con ellas, por los daños y perjuicios causados por o con ocasión de la asistencia sanitaria, y las correspondientes reclamaciones, seguirán la tramitación administrativa prevista en esta Ley, correspondiendo su revisión jurisdiccional al orden contencioso-administrativo en todo caso).
3.4. Responsabilitat unitària: competència de la JCA La responsabilitat patrimonial de l’administració es caracteritza perquè l’Administració respon encara que hagi actuat diligentment, sense dol ni culpa.
S’utilitza la mateixa regulació, és a dir, les mateixes normes, quan l’Administració actua segons el Dret Públic o el Dret Privat.
Una de les conseqüències del caràcter unitari de la responsabilitat administrativa és la competència general de la JCA per resoldre els conflictes jurídics en aquesta matèria.
Art. 2. e) LJCA: el Contenciós administratiu coneix de les pretensions sobre responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, qualsevol que sigui la naturalesa de l’activitat o el tipus de relació de què derivi, de manera que les administracions no poden ser demandades per motiu de la seva responsabilitat davant dels ordres jurisdiccionals civil o social, fins i tot quan en la producció del dany hi concorren particulars o comptin amb una assegurança de responsabilitat.
Aquest precepte ve a posar fi a una llarga tradició de concurrència de jurisdiccions en matèria de responsabilitat patrimonial de l’administració.
En el cas que s’hagi de substanciar la responsabilitat patrimonial davant dels Tribunals, sempre anirà davant dels òrgans contenciós-administratiu. Això és així perquè es va veure que la responsabilitat extracontractual també s’acceptava per via civil i els mateixos fets es jutjaven 7 tant per via civil com per via administrativa i això feia que hi haguessin pronunciaments diferents.
La dualitat de jurisdiccions es va acabar amb la reforma de la Llei de jurisdiccions, es va dir que la única jurisdicció que podia jutjar la responsabilitat de les administracions serà la jurisdicció contenciosa. SEMPRE s’anirà per aquesta via, encara que hi hagi tercers implicats.
Si en el cas que altres poders públics causin danys amb les seves actuacions han de respondre, hem de veure com se substancia aquesta responsabilitat patrimonial: - - Responsabilitat del legislador Responsabilitat en matèria de Justícia o Error o Funcionament normal Responsabilitat de justícia constitucional 3.5. Responsabilitat de l’Estat legislador Art. 139.3 LRJPAC: Las Administraciones Públicas indemnizarán a los particulares por la aplicación de actos legislativos de naturaleza no expropiatoria de derechos y que éstos no tengan el deber jurídico de soportar, cuando así se establezca en los propios actos legislativos y en los términos que especifiquen dichos actos.
 Actes legislatius = lleis *. Quan els Parlaments aprovin lleis no expropiatories i aquestes causin danys antijurídics, que no es tinguin el deure de suportar, s’haurà d’indemnitzar quan així ho digui la mateixa llei i en els termes que aquesta mateixa llei estableixi.
No respon el mateix Parlament, ho fa l’Administració. Per els danys creat per el poder legislatiu responen les Administracions Públiques.
És una no-solució més que discutible, ja que lluny d’establir un règim unitari, deixa discrecionalment a mans de cada llei la decisió de si cal indemnitzar o no pels danys ocasionats, i amb quin criteri. Hi ha poca seguretat jurídica. De fet, podem trobar a lleis determinades nombrosos casos en els que en pura lògica podria correspondre responsabilitat patrimonial del legislador, i la resposta de la llei és molt diversa: LA 1985: respecte els aprofitaments privats.
L Costes 1989: deixa sense efecte concessions amb compensació insuficient. La modificació de 2013 intenta corregir aquesta manca d’indemnització suficient.
Legislació salut pública sobre limitacions als fumadors. El canvi sobtat de criteri en els locals de pública concurrència (de l’habilitació de zones per a fumadors a prohibició total) ha generat molts perjudicis, però la llei no creu necessari reconèixer-los.
8 També s’entén que els Parlaments hauran de respondre per els danys que produeixin en l’exercici de les funcions no legislatives, respon per l’activitat domèstica.
Ex.: caiguda a les escales del Parlament, s’aplica la llei de responsabilitat general.
3.6. Responsabilitat en matèria de Justícia La responsabilitat en matèria de Justícia es reconeix expressament a la Constitució, art. 121 CE: “Los daños causados por error judicial, así como los que sean consecuencia del funcionamiento anormal de la Administración de Justicia, darán derecho a una indemnización a cargo del Estado, conforme a la ley.”  Error judicial (ex.: posar a la presó a la persona equivocada) o funcionament anormal de l’Administració de Justícia (ex.: retards) Art. 139.4 LRJPAC: La responsabilitat patrimonial de l’Estat pel funcionament de l’administració de justícia es regirà per la llei orgànica del poder judicial (arts. 292-297 LOPJ) 292 LOPJ: 1. Los daños causados en cualesquiera bienes o derechos por error judicial, así como los que sean consecuencia del funcionamiento anormal de la Administración de Justicia, darán a todos los perjudicados derecho a una indemnización a cargo del Estado, salvo en los casos de fuerza mayor, con arreglo a lo dispuesto en este Título.
294.1 LOPJ: Tendrán derecho a indemnización quienes, después de haber sufrido prisión preventiva, sean absueltos por inexistencia del hecho imputado o por esta misma causa haya sido dictado auto de sobreseimiento libre, siempre que se le hayan irrogado perjuicios.
- Els que hagin ingressat en presó preventiva i després hagin estat sobresseïts, sempre que existeixi un perjudici.
292.2 LOPJ: En todo caso, el daño alegado habrá de ser efectivo, evaluable económicamente e individualizado con relación a una persona o grupo de personas.
3. La mera revocación o anulación de las resoluciones judiciales no presupone por sí sola derecho a indemnización.
- L’anul·lació d’una primera sentència no pressuposa indemnització.
3.7. Procediment per exigir responsabilitat a la justícia La LOPJ distingeix si la responsabilitat s’ha produït per error o per el mal funcionament de l’Administració de Justícia: 9  Error: Si s’ha produït per error, per a que es reconegui el dret a indemnitzar, cal una nova sentencia que reconegui l’error. Torna a intervenir el Poder Judicial, no es suficient amb l’administració.
Es pot arribar a aquesta sentencia amb un recurs extraordinari de revisió, l’objecte d’aquest recurs serà que es reconegui l’error o un recurs ordinari (art. 293.1 LOPJ).
o o Termini: 3 mesos Substanciat en via administrativa: l’Administració determinarà quina és la indemnització corresponent, ho farà el Ministeri de Justícia.
293.1 LOPJ: La reclamación de indemnización por causa de error deberá ir precedida de una decisión judicial que expresamente lo reconozca. Esta previa decisión podrá resultar directamente de una sentencia dictada en virtud de recurso de revisión. En cualquier otro caso distinto de éste se aplicarán las reglas siguientes: a) La acción judicial para el reconocimiento del error deberá instarse inexcusablemente en el plazo de tres meses a partir del día en que pudo ejercitarse.
b) La pretensión de declaración del error se deducirá ante la Sala del Tribunal Supremo correspondiente al mismo orden jurisdiccional que el órgano a quien se imputa el error y si éste se atribuyese a una Sala o Sección del Tribunal Supremo la competencia corresponderá a la Sala que se establece en el artículo 61.
c) El procedimiento para substanciar la pretensión será el propio del recurso de revisión en materia civil, siendo partes, en todo caso, el Ministerio Fiscal y la Administración del Estado.
d) El Tribunal, dictará sentencia definitiva, sin ulterior recurso, en el plazo de quince días con informe previo del órgano jurisdiccional a quien se atribuye el error.
e) Si el error no fuera apreciado se impondrán las costas al peticionario.
f) No procederá la declaración de error contra la resolución judicial a la que se impute mientras no se hubieren agotado previamente los recursos previstos en el ordenamiento.
g) La mera solicitud de declaración del error no impedirá la ejecución de la resolución judicial a la que aquél se impute.
Per a que l’error d’un jutge o un tribunal cal que hi hagi una nova resolució d’un altre jutge o tribunal que faci una sentencia.
 Mal funcionament de l’administració de justícia: aquest mal funcionament no és culpa dels jutges o tribunals i per tant no es necessària una sentencia que ho determini. Per tal que puguem anar als Tribunals, primer cal un acte administratiu que pugui ser recurrible.
Primer s’iniciarà un acte administratiu i després s’anirà al contenciós.
o El termini és d’1 any.
10 Ex.: persones físiques, que son funcionaris (policies), causen un dany. Aquest dany s’ha de denunciar davant de l’Administració, hi haurà responsabilitat administrativa. Però l’Administració, un cop s’ha indemnitzat a la víctima, té el deure de recorre cap aquell que va causar el dany si va actuar amb dol, negligència o culpa.
En el cas de la Justícia, té el dret de repetir contra aquells que han causat els danys.
Ex.: un jutge que comet un error en una sentencia, hi ha el dret de demanar-li responsabilitat.
3.8. Responsabilitat de la justícia constitucional 139.5. LRJPAC: El Consell de Ministres ha de fixar l’import de les indemnitzacions que procedeixi abonar quan el Tribunal Constitucional hagi declarat, a instància de part interessada, l’existència d’un funcionament anormal en la tramitació dels recursos d’empara o de les qüestions d’inconstitucionalitat. El procediment per fixar l’import de les indemnitzacions es tramitarà pel Ministeri de Justícia, amb audiència del Consell d’Estat.
Per tant, la responsabilitat de la Justícia constitucional: - Es limita a recursos d’empara i qüestions d’inconstitucionalitat (possible concurrència de particulars).
- Cal que el mateix TC declari un funcionament anormal en la tramitació dels recursos.
- Es remet al Govern la determinació de la indemnització i el seu abonament.
Ha de ser el mateix TC que declari que hi ha hagut funcionament anormal en la tramitació d’aquestes qüestions. El Ministeri de Justícia comença un procediment de responsabilitat patrimonial i la quantia es fixa pel Consell de Ministres.
En el cas de l’Estat es preceptiu a partir de 50.000€ que participi el Consell D’estat. A les altres administracions cada comunitat fixarà el límit de la seva indemnització, en el cas de Catalunya també són 50.000€. L’informe preceptiu de la Comissió Jurídica assessora.
4. PRESSUPÒSITS DE LA RESPONSABILITAT ADMINISTRATIVA: ACTUACIÓ O OMISSIÓ IMPUTABLE, LESIÓ REPARABLE I RELACIÓ DE CAUSALITAT Els pressupòsits per a què existeixi responsabilitat administrativa són els següents: 1. Existència d’un dany o d’una lesió que pugui ser reparable amb una indemnització.
2. Imputabilitat del dany a l’Administració, bé sigui pel funcionament normal o anormal dels serveis públics. Relació de causalitat.
3. Relació de causalitat entre el funcionament normal o anormal dels serveis públics i la lesió o dany.
11 Cal que es doni un resultat lesiu que causi un perjudici efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat respecte a una persona o grup de persones, per a que sorgeixi l’obligació d’indemnitzar, sense que es requereixi un altre requisit que la relació de causalitat entre l’acte i el resultat lesiu, prescindint absolutament de la licitud o il·licitud de l’acte originari que ha produït el resultat lesiu, que no es té el deure de suportar.
4.1. Lesió o dany reparable Art.139.2 LRJPAC: En todo caso, el daño alegado habrá de ser efectivo, evaluable económicamente e individualizado con relación a una persona o grupo de personas.
Des de un punt de vista técnico-jurídic, les característiques de la lesió són (art. 122.1 LEF i 139.2 LRJPAC): 1. Antijurídica: l’antijuricitat és el que fa que un simple perjudici es converteixi en una lesió. Només són indemnitzables les lesions provinents de danys que el particular no tingui l’obligació jurídica de suportar d’acord amb la llei (art. 141.1 LRJPAC). és important que el particular no tingui el deure jurídic de suportar la lesió.
S’indemnitzen els danys patrimonials, personals i morals.
Es considra que hi ha lesió, i per tant responsabilitat de l’Administració sempre que no existeixin causes de justificació capaces de legitimar el perjudici material produït, és a dir, sempre que no concorri un títol jurídic que termini o imposi com a rigorosament excusables, efectivament volgut o, al menys, eventualment acceptat el perjudici contemplat.
2. Efectiva (actual i real): s’exclouen danys merament possibles, probables o especulatius.
Que el dany sigui efectiu vol dir que el dany ha d’existir, no serveix un dany eventual, hipotètic (queden exclosos).
Avaluable econòmicament: inclou tant els danys produïts al dret de propietat i altres drets reals, però també els danys corporals. La jurisprudència més recent també admet danys morals (que solen acompanyar als danys personals). La determinació de la indemnització és més difícil en els casos dels danys morals.
No s’indemnitzaran els danys que es derivin dels fets o circumstàncies que no s’haguessin pogut preveure o evitar segons l’estat de coneixements de la ciència o de la tècnica existents en el moment de producció dels danys.
Les simple molèsties no són indemnitzables, el dany ha de tenir una certa entitat.
Tampoc és indemnitzable els danys eventuals o possibles però no actuals o els que no es segur que es produeixin.
12 Ex.: una nena de 2 anys es fa una cremada amb una estàtua de ferro. Hi ha un dany antijurídic i efectiu, però no es podia avaluar econòmicament però es va indemnitzar.
3. Individualitzable en una persona o en un grup determinat de persones: exclou els danys provocats a tota la comunitat o a tot un col·lectiu, ja que no són indemnitzables les càrregues comuns a tota la ciutadania.
Que els danys siguin individualitzables implica que ho ha d’haver un dany concret, resindenciable directament en el patrimoni d’un reclamant i que excedeixi del que es poden considerar càrregues comunes de la vida social.
Ex.: pagar impostos no és indemnitzable.
Si es reuneixen aquests tres requisits el dany produït és indemnitzable independentment del seu origen (un Reglament; un acte administratiu, legal o il·legal; una actuació material; una omissió...) Segons l’article 142 LRJPAC l’anul·lació en via administrativa o per ordre jurisdiccional contenciós-administratiu dels actes i disposicions administratives no pressuposa el dret a la indemnització, aquesta es podrà reclamar si la resolució o disposició impugnada ho fos per raó del seu fons o la seva forma en el termini d’un any a partir de la notificació de la Sentència quan aquesta resolució hagi produït un dany efectiu, sigui avaluable i indemnitzable y el recurrent no tingui el deure jurídic de suportar.
4.2. Imputabilitat del dany a l’administració Subjectes que fan que hi hagi responsabilitat de l’administració L’Administració respon quan el dany està causat per persones físiques que actuen a compte de l’Administració. Aquestes persones han d’estar integrades a l’Administració, és a dir, són agents, càrrecs (electes), l’Administració respondrà sempre que aquestes estiguin actuant dins de les seves funcions.
Responsabilitat objectiva: també respon l’Administració si el dany és causat en el marc d’un servei o una activitat de l’Administració, és a dir, servei públic o activitat de l’Administració, encara que no hi hagi un subjecte que dugui a terme una acció.
Ex.: una carretera en mal estat que causa un dany.
L’Administració respon quan el dany el creïn els funcionaris, però no s’ha d’entendre funcionari només strictu sensu, sinó a tot tipus d’autoritats, empleats o contractats o inclús qualsevol agent que per un títol o un altre desenvolupin aquestes funcions (ex.: cònsol honorari; gestor de facto...). després l’Administració podrà repetir contra el funcionari en qüestió.
També és responsabilitat de l’Administració els danys que creen aquells que no actuen com a funcionaris de l’Administració, és a dir, aquelles terceres persones que no treballen per a 13 l’Administració però que estan sota la seva autoritat i causen un dany (casos de subjecció especial).
Danys anònims: no se sap qui ha produït el dany ni com s’han produït però s’han produït dins d’una Administració Pública. O els danys que es donen són danys fortuïts.
Segons l’art. 139.1 LRJPAC, per a què hi hagi responsabilitat administrativa cal que la lesió sigui conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics.
Per serveis públics hem d’entendre no el concepte precís de servei públic estudiat al tema 3, sinó qualsevol manifestació de l’activitat administrativa, en un sentit amplíssim, com per exemple activitats de limitació o foment. Hi ha funcionament dels serveis públics, a efectes de responsabilitat: - Davant de qualsevol activitat de l’administració: l’Administració pot causar un dany a un tercer a través de: o Una actuació jurídica o Activitat material de l’Administració Ex.: si l’autobus municipal fa una frenada i ens trenquem una cama, hi ha un dany material).
o La simple anul·lació d’un acte administratiu no pressuposa una indemnització, només hi haurà responsabilitat, i per tant indemnització quan aquesta anul·lació de l’acte hagi produït un dany (= anul·lació de sentències) - En cas d’omissió d’activitat administrativa, si aquesta és exigible legalment (inactivitat de l’Administració): hi ha responsabilitat de l’Administració quan aquesta tenia obligació d’actuar i no ho ha fet.
Ex.: hi ha una baralla al carrer i la policia no intervé. Es produeixen danys i com no s’eviten hi ha responsabilitat Normalment es demana que els danys siguin directes, alguna vegada la jurisprudència accepta que el dany no sigui directe.
- Activitat jurídica o activitat material de l’administració En canvi, malgrat l’existència de servei públic no procedeix responsabilitat de l’administració: - En cas de serveis públics gestionats per contractistes privats (contractistes administratius), que s’aplica el 214 LCSP, segons el qual la responsabilitat administrativa en aquests casos és excepcional.
La llei de contractes especifica que passa amb els contractistes públics, en quins casos responen i en quins no: o Casos en els que respon l’Administració: quan l’actuació del contractista que provoca un dany es derivi d’una ordre de l’Administració que és ineludible o per vicis del projecte.
14 o Casos en els que no respon l’Administració: quan els danys els causi el propi contractista.
Encara que llei no ho diu, el ciutadà pot anar contra l’Administració o contra el contractista. L’art. 214 de la mateixa llei també estableix que es pot anar a l’Administració i preguntar de qui creu que és la responsabilitat.
- En cas de determinades funcions públiques normalment donades per professionals liberals (notaris, enregistradors), regides per estatuts especials, que preveuen la responsabilitat personal d’aquests agents públics.
4.3. Funcionament normal i anormal Funcionament anormal S’entén que el funcionament del servei és anormal quan és inadequat, no ha funcionat, o quan ho ha fet defectuosament o amb retard.
Primer el que s’ha de fer és marcar uns estàndards, si aquests no es compleixen l’Administració està actuant de manera anormal (si es compleixen els estàndards l’Administració està actuant normalment). Això és així perquè hi ha una gran distancia entre el que diu la llei i els supòsits que la jurisprudència considera que hi ha funcionament anormal.
És més fàcil que hi hagi una declaració de responsabilitat de l’Administració quan el funcionament de l’Administració ha estat anormal que quan ha estat normal.
El funcionament anormal sempre comporta responsabilitat administrativa, encara que qui en sigui de fet responsable per dolo, culpa o negligència greu sigui un funcionari (si es dóna aquesta circumstància, el 145 LRJPAC preveu l’acció de retorn de responsabilitat de l’administració a l’autoritat o funcionari). Fins i tot si hi ha condemna penal a un funcionari o autoritat, l’administració és responsable civil subsidiari per les lesions que hagin pogut ocasionar els seus actes (cas de l’oli de colza, SAN 1996).
Funcionament normal Per funcionament normal s’entén el que és correcte a priori, comportament diligent, en absolut negligent, però que malgrat això causa una lesió, sense que hi hagi l’excloent de força major (patinar sobre la pintura d’un pas zebra, ensopegar en l’escaló del tren, etc.).
S’inclou la responsabilitat per risc: l’Administració respon per la pura conseqüència d’una actuació administrativa, aquí s’inclou la responsabilitat per cas fortuït.
També s’inclou com a responsabilitat patrimonial de l’Administració quan hi ha un enriquiment injust, enriquiment sense títol.
15 4.4. Relació de causalitat Art. 139 LRJPAC: la lesió ha de ser conseqüència del funcionament normal o anormal dels serveis públics, és a dir, hi ha d’haver una relació de causalitat entre una cosa i l’altra.
Cal que es provi la relació de causalitat entre l’actuació de l’Administració i el dany. Per tal que hi hagi responsabilitat per part de l’Administració, la relació de causalitat entre l’actuació de l’Administració i la lesió causada és indispensable.
Per a que l’Administració respongui, els danys han de ser 100% causa de l’Administració, si en la producció del dany hi ha implicat un tercer o la pròpia víctima, l’Administració queda exonerada de la responsabilitat: teoria de la causalitat exclusiva.
Determinar la relació de causalitat no sempre és fàcil, ja que sovint poden ser diversos els factors que concorren en la producció d’un dany: concauses. En aquests casos la doctrina utilitza dos possibles tècniques interpretatives: - Teoria de l’equivalència de les condicions: es consideren els diversos fets en els que es pot establir relació causal amb la lesió, i fins i tot es considera que hi pot haver responsabilitat solidària entre els diversos autors.
Qualsevol dels que intervenen poden ser la causa del dany i per tant, tots poden ser responsables, pot haver-hi solidaritat entre els causants. La relació entre el fet i el dany que es causa pot ser directa o mediata (art. 1107 CC).
- Teoria de la causació adequada o causa eficient: entre tots els elements que han causat el dany s’identifica una causa sòlida i suficient que ha causat dany i s’estableix la relació de causalitat amb aquesta, sense ni tant sols entrar a valorar les altres que també hi puguin incidir. El que es determina que és el causant és al que li pertoca la responsabilitat. És la solució més habitual.
- Teoria de la imputació objectiva: respon qui ha originat la situació de risc o perill per la que es produeix el dany. Respon aquell que ha creat el perill.
En un estat plural com el nostre, cada cop és més habitual que la relació de causalitat impliqui diverses administracions. Cada vegada més diverses Administracions causen un dany.
Art. 140 LRJPAC: responsabilitat solidària, si no s’ha previst alguna fórmula més específica de compartir-la, bé per conveni, bé en atenció a criteris de competència, interès públic i intensitat de la intervenció. No és una bona solució.
4.5. Causes d’exoneració (o limitació) de la relació de causalitat S’entén que no hi ha relació de causalitat, i per tant no hi ha responsabilitat administrativa, si concorre alguna de les següents causes d’exoneració: 16 - Força major (art. 139.1 LRJPAC): si hi ha força major, s’exclou la responsabilitat administrativa, s’exonera la responsabilitat. Aquest supòsit no només es preveu per la LRJPAC sinó que la CE també reconeix la força major a l’art. 106 CE.
Per força major cal entendre un fet o esdeveniment conegut, exterior a la causa directa del dany i irresistible (inevitable). La força major ha de ser excepcional, no ha de formar part d’allò que pot passar en el curs normal de la vida.
L’art. 141.1 LRJPAC: fets o circumstàncies que no s’haguessin pogut preveure o evitar segons l’estat dels coneixements o de la tècnica existents en el moment de produir-se.
Ex.: catàstrofes naturals.
El cas fortuït és diferent a la força major. El cas fortuït no es coneix, no es podia preveure, un exemple son el s contagis de SIDA i hepatitis C als hospitals durant els anys 90. No es coneixia com es transmetia la malaltia i per això és un cas fortuït.
- Intervenció d’un tercer: la jurisprudència ha evolucionat des d’entendre que podia excloure la responsabilitat administrativa, fins a l’extrem contrari (STS 31/1/96, sobre l’atemptat d’ETA a l’Hipercor), passant per interpretacions properes a compartir responsabilitats.
A l’article 9.4 de la LOPJ podem veure que si a la producció del dany hi hagués concurrència de subjectes privats (tercers), el demandant farà valer també davant d’ells la seva pretensió davant de l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu.
Es planteja un problema quan intervé més d’un tercer, s’ha d’exigir a cada tercer la part del dany produït? O, s’ha d’exigir la totalitat de la indemnització del dany a un d’ells i després aquest tindrà dret a repetir? o Hi ha un vincle de solidaritat entre els coautors per tal de satisfer les exigències bàsiques del dret de garantia de la víctima.
o També responen solidàriament diverses administracions públiques que han causat un dany conjuntament (art. 140 LRJPAC), encara que aquestes Administracions poden preveure amb anterioritat el grau de responsabilitat que té cadascuna.
- Falta o culpa de la víctima: la jurisprudència també és vacil·lant, si bé majoritàriament favorable a entendre que la negligència o culpa de la víctima porta a què la responsabilitat administrativa sigui només parcial o directament inexistent.
Però tot i així no es pot eliminar totalment la responsabilitat de la influencia de la falta o culpa de la víctima en la producció del dany final.
Ex.: una carretera en mal estat però la víctima anava a 180 km/h.
Però no tot il·lícit que cometi un particular exonera de responsabilitat a l’Administració.
17 En el cas d’operacions, s’exonera la responsabilitat de l’Administració si es signa un document d’autorització i coneixement dels riscs, però si no es signa i hi ha algun tipus de dany (tant per funcionament normal com per funcionament anormal), l’Administració tindria una responsabilitat encara major.
També pot haver-hi una concurrència de culpes entre l’Administració i el particular que rep el dany. Si hi ha concurrència de culpes, el resultat és una moderació de la indemnització que l’Administració ha de pagar a la víctima del dany.
5. LA REPARACIÓ: REPARACIÓ INTEGRAL, MODALITATS DE REPARACIÓ I MOMENT DE VALORACIÓ DEL PERJUDICI (ACTUALITZACIÓ DE LA QUANTIA I INTERESSOS DE DEMORA) Principi de reparació integral o indemnitat patrimonial: la indemnització resultant de la responsabilitat administrativa ha de proporcionar als afectats una reparació integral de la lesió patida, de manera que el patrimoni lesionat quedi indemne un cop feta la reparació. Aquest és el sentit de l’art. 106 CE: els particulars tenen dret a ser indemnitzats de tota lesió que pateixin en els seus béns i drets.
El principi de reparació integral porta a què sigui indemnitzable tant el dany emergent, com el lucre cessant (aquest darrer amb matisos, però de fet acceptat majoritàriament per la jurisprudència).
5.1. Criteris de valoració 141.2 LRJPAC: la indemnización se calculará con arreglo a los criterios de valoración establecidos en la legislación de expropiación forzosa, legislación fiscal y demás normas aplicables, ponderándose, en su caso, las valoraciones predominantes en el mercado.
- La indemnització no pot fer que ens enriquim però ha de deixar indemne a la víctima del dany injust, és a dir, ha de procurar una reparació integral del detriment que el dany hagi pogut causar. Ha de cobrir tots els danys i perjudicis soferts en qualsevol dels béns o drets del particular (principi de plena indemnitat del danyat).
Dins de la quantia de la indemnització s’ha d’incloure el dany efectiu que s’ha produït (dany emergent) i el lucre cessant o beneficis deixats de percebre com a conseqüència del dany però s’exclouen el “somnis de guanys”.
Aquesta referència a les valoracions predominants en el mercat és indicativa d’una clara generositat del legislador, si bé no sempre són prou fàcils d’establir aquesta mena de valoracions.
En el cas de lesions no patrimonials (corporals, morals, mort...), el punt de referència més objectivable és aplicar criteris similars amb els de les asseguradores privades.
18 El principi d’indemnitat no fa incompatible la indemnització per responsabilitat i la percepció per la víctima de les quantitats quantitats a les que té dret per una assegurança 5.2. Moment de la valoració 141.3. LRJPAC: La cuantía de la indemnización se calculará con referencia al día en que la lesión efectivamente se produjo, sin perjuicio de su actualización a la fecha en que se ponga fin al procedimiento de responsabilidad con arreglo al índice de precios al consumo, fijado por el Instituto Nacional de Estadística, y de los intereses que procedan por demora en el pago de la indemnización fijada, los cuales se exigirán con arreglo a lo establecido en la Ley General Presupuestaria.
El moment que tindrem en compte per valorar el dany és la data en la que s’hagi produït el dany.
Hi ha dos mecanismes per actualitzar el preu de la indemnització (un mecanisme no exclou a l’altre, s’apliquen els dos): 1. Si el dany és material és el dia que es va produir el dany, el valor de la indemnització que correspon per aquell dia i fins que es resolgui s’actualitzarà segons l’IPC.
2. Si passen més de 3 mesos des de que neix l’obligació de pagar i no es paga, entrem en mora i s’han de pagar els interessos de demora des de que el creditor reclami per escrit el compliment de l’obligació.
Es requereix una interpellatio escrita per que la situació de mora es produeixi i comenci a el “devego” dels interessos. Aquesta interpellatio pot ser judicial.
La referència a la data en què es va produir el dany és la que permet fer una valoració més objectiva. I el mecanisme d’actualització permet compensar els inevitables retards en la tramitació de les demandes i en el pagament de les indemnitzacions. La relació entre interessos de demora i interessos de mercat no sempre és exacta: a vegades afavoreix a l’administració, i a vegades al particular.
Es farà una actualització del preu, nou justipreu, quan hagin passat dos anys des de que es va marcar el preu de la indemnització.
5.3. Modalitats d’indemnització La modalitat normal d’indemnització és el pagament en un sol cop de la quantitat fixada i en metàl·lic. Tanmateix, legalment també s’admeten altres modalitats: - Compensació en espècie: es pot substituir la indemnització corresponent per compensacions en espècia. Per exemple, l’administració executa les obres de 19 reparació o proporciona un habitatge equivalent (ex.: si la lesió consisteix en la destrucció parcial o total d’un immoble).
- Pagament a terminis: es pot pagar la indemnització amb pagaments periòdics quan i sempre qui hi estigui d’acord l’afectat, i convingui als interessos públics.
Art. 141.4. LRJPAC: La indemnización procedente podrá sustituirse por una compensación en especie o ser abonada mediante pagos periódicos, cuando resulte más adecuado para lograr la reparación debida y convenga al interés público, siempre que exista acuerdo con el interesado.
Les dues formes alternatives de pagament de la indemnització només poden ser escollides quan resultin més adequades i convinguin a l’interés públic, la seva acceptació no és obligada i és necessari un acord en tot cas amb l’interessat.
6. L’ADMINISTRACIÓ I ELS AGENTS PÚBLICS: PRESSUPÒSIT DE LA RESPONSABILITAT DELS FUNCIONARIS De cara a les persones lesionades, sempre és l’administració la responsable dels danys ocasionats pel funcionament normal o anormal dels serveis públics. Per tant, tot i que hom pugui creure que la lesió és deguda a una actuació il·legítima d’una autoritat o d’un funcionari públic (persona concreta), la reparació s’ha de reclamar a l’administració, directament.
Seguirem el procediment de responsabilitat normal.
Després del procediment contra l’Administració, aquesta té el deure d’anar en contra del funcionari que ha causat el dany si aquest ho ha fet amb dol, culpa o negligència (deure de repetir).
Aquest deure de repetir també es dóna quan el funcionari, agent o càrrec causi un dany als béns de l’Administració, aquest respondrà directament.
Art. 145.1 LRJPAC: Para hacer efectiva la responsabilidad patrimonial a que se refiere el Capítulo I de este Título, los particulares exigirán directamente a la Administración pública correspondiente las indemnizaciones por los daños y perjuicios causados por las autoridades y personal a su servicio.
6.1. La responsabilitat personal dels funcionaris i autoritats Un cop assumida la responsabilitat davant de les persones lesionades, i efectuada la corresponent indemnització, l’Administració ha de repercutir la responsabilitat en els funcionaris o autoritats al seu servei, en cas de dolo, culpa o negligència greu.
Ha de o pot?. Literalment, la llei diu “exigirà”, és a dir, l’Administració exigirà d’ofici la repercussió de les quantitats que es paguin com a indemnització per la seva actuació dolosa o negligent. Per tant, hauria de repercutir aquesta responsabilitat. Tanmateix, els articles 19 i 20 20 del Reglament de responsabilitat (RD 429/1993) transformen l’imperatiu en “podrà exigir”, a la pràctica és del tot excepcional.
L’existència de dolo o culpa s’hauria d’acreditar penalment, però el Reglament de responsabilitat no hi fa cap referència.
L’article 20.2 del Reglament afegeix als supòsits anteriors l’eventual responsabilitat comptable de les autoritats o funcionaris públics, que els podria ser exigida d’acord amb la Llei general pressupostària.
Art. 145.2 LRJPAC: la Administración correspondiente, cuando hubiere indemnizado a los lesionados, exigirá de oficio de sus autoridades y demás personal a su servicio la responsabilidad en que hubieran incurrido por dolo, o culpa o negligencia graves, previa instrucción del procedimiento que reglamentariamente se establezca.
Para la exigencia de dicha responsabilidad se ponderarán, entre otros, los siguientes criterios: el resultado dañoso producido, la existencia o no de intencionalidad, la responsabilidad profesional del personal al servicio de las Administraciones públicas y su relación con la producción del resultado dañoso.
7. LES ACCIONS DE RESPONSABILITAT: LA RECLAMACIÓ PER VIA ADMINISTRATIVA I LA RECLAMACIÓ PER VIA PENAL Tradicionalment han estat freqüents els dubtes i els conflictes de jurisdicció per demanar responsabilitat a les administracions públiques: - Civil, amb motiu de demandes de responsabilitat extracontractual, especialment en els casos de concurrència d’asseguradores.
- Penal, si es podia plantejar l’existència de dolo, culpa o negligència greu d’algun funcionari o autoritat, i demanar seguidament la responsabilitat civil subsidiària.
- Contenciós administrativa, com a conseqüència d’haver plantejar una demanda directa de responsabilitat a l’administració.
A l’Administració només la jutja el contenciós.
L’art. 2.e LJCA clarifica amb contundència la competència única de la JCA sobre la responsabilidad patrimonial de las Administraciones públicas, cualquiera que sea la naturaleza de la actividad o el tipo de relación de que derive, no pudiendo ser demandadas aquéllas por este motivo ante los órdenes jurisdiccionales civil o social, aun cuando en la producción del daño concurran con particulares o cuenten con un seguro de responsabilidad.
21 7.1. Procediment per reclamar responsabilitat El procediment per reclamar per danys a les administracions públiques està regulat als arts.
142 i 143 LRJPAC i al Reglament de responsabilitat patrimonial aprovat pel RD 429/1993 (RRP).
Hi ha dos casos especials: - En cas de danys personals, l’any comença a comptar des de la curació del dany o de la determinació certa del seu abast. El termini comença des de que ens vam curar o des de que es van estabilitzar les seqüeles, des de que es coneix l’efecte real dels danys.
Es pretén que es valori la totalitat del dany, no convé precipitar-se en la interposició de la reclamació per si apareixen nous danys.
- En cas de danys derivats de la nul·litat d’un acte, l’any computa des de la data de la seva declaració.
Si no es presenta dins d’aquest termini, l’acció de responsabilitat prescriu.
7.2. Procediment ordinari La reclamació s’ha de presentar als òrgans de major jerarquia de l’administració implicada; si n’hi ha més d’una, la que tingui una implicació competencial més intensa. La reclamació s’ha de presentar amb tota la documentació que acrediti el dany i la imputabilitat a l’administració.
Si l’administració admet la reclamació a tràmit, es tramita d’ofici: instrucció, proves, informes, audiència. Dictamen preceptiu i no vinculant del Consell d’Estat o òrgan equivalent, que en tot cas s’ha de pronunciar sobre la relació de causalitat i, si s’escau, sobre la valoració de la indemnització.
Possibilitat de finalització convencional (acord) en qualsevol moment del procediment.
Resolució.
Si no hi ha resolució expressa al cap de sis mesos de l’inici de l’expedient, s’aplica silenci negatiu.
Esquema del procediment: a) Inici: si es causa un dany, el particular primer ha d’instar un procediment administratiu davant de l’Administració que ha causat el dany. La reclamació es pot iniciar d’ofici (no és normal) o a instància de part.
La reclamació s’ha de presentar en el termini d’un any de la producció de l’acte o fet que va provocar el dany o que va manifestar el seu efecte lesiu. La idea és beneficiar als particulars, que tinguin temps per veure si s’han produït danys.
b) El procediment s’incoarà i es resoldrà per el Ministre respectiu, el Consell de Ministres si una llei ho disposa o per els òrgans corresponents a les CCAA o a les entitats que 22 integren una Administració Local, així com els òrgans que corresponguin de les Entitats de Dret Públic amb personalitat jurídica pròpia.
c) Es requereix amb caràcter preceptiu l’informe del Servei el funcionament del qual ha ocasionat la presumpta lesió indemnitzable.
L’article 12 del Reglament diu que “concluido el trámite de audiencia, en el plazo de diez días, el órgano instructor propondrá que se recabe, cuando sea preceptivo a tenor de lo establecido en la Ley Orgánica del Consejo de Estado, el dictamen de este órgano consultivo o, en su caso, del órgano consultivo de la Comunidad Autónoma”.
Això significa que el dictamen del Consell d’Estat serà preceptiu en les reclamacions que, en concepte d’indemnització de danys i perjudicis, es formulin davant de l’Administració de l’Estat.
d) Haurà d’haver-hi una resolució en el període de 6 mesos (a no ser que s’acordi un termini extraordinari). Després dels 6 mesos s’entendrà que l’Administració és contraria a la indemnització del particular. La resolució expressa o presumpta posa fi a la via administrativa.
e) El procediment també pot acabar de manera convencional mitjançant un acord indemnitzatori. A aquest acord es podrà arribar en qualsevol moment anterior al tràmit d’audiència.
7.3. Procediments especials PROCEDIMENT ABREUJAT: es tramita quan es donen certes circumstancies. Per a quan es considera que són inequívoques la relació de causalitat entre la lesió i el funcionament del servei públic, la valoració del dany i la determinació de la quantia de la indemnització. La característica d’aquest procediment és que, després de que l’òrgan en qüestió decideixi la suspensió del procediment ordinari i es faci servir el procediment abreujat, hi ha una reducció dràstica de terminis, de manera que si no hi resolució al cap de 30 dies de l’inici del procediment, es produeix silenci negatiu.
DANYS PRODUÏTS PER UN ACTE RECORREGUT: La demanda d’indemnització es pot acumular (opcionalment per el demandant) al recurs contra l’acte.
No cal que s’instin dos actes administratius, es pot demanar en un mateix acte la indemnització per el rescabalament dels danys que es puguin produir si hi ha nul·litat de l’acte.
Però no tota nul·litat de l’acte dóna lloc a una indemnització.
La mera anul·lació d’un acte no dona lloc a una indemnització de danys i perjudicis, cal que a més a més l’acte del es derivi la lesió econòmica que doni dret a reparació i que la efectivitat 23 de la lesió quedi provada. En aquests casos es donen dues alternatives per tal de demanar una indemnització: - - Acumulació de la pretensió indemnitzatòria a la anul·lació de l’acte (art. 31.2 LJ). La llei permet que això es faci per primer cop a la jurisdicció contenciós-administrativa sense haver de passar abans per via administrativa.
Esperar a que es produeixi una sentència anul·latòria, computant-se a partir d’aquest moment el termini d’1 any per exigir la indemnització corresponent (art. 142.4 LRJPAC).
RECLAMACIONS CONTRA CONCESSIONARIS DE SERVEIS: s’han de plantejar per la via civil (art.
1902 CC). Si hi ha dubtes que el dany pot ser conseqüència del projecte o d’instruccions directes de l’administració, els afectats poden demanar a l’òrgan de contractació que es pronunciï sobre la via procedent (aquest tràmit interromp el còmput de l’any per reclamar responsabilitat).
La indemnització correspon en aquests casos al concessionari excepte que el dany tingui el seu origen en una clàusula imposada per l’Administració.
24 ...

Comprar Previsualizar