TEMA 9, EL DINER I ELS PREUS A LLARG TERMINI (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura economia política
Año del apunte 2016
Páginas 9
Fecha de subida 26/04/2016
Descargas 47
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 9. EL DINER I ELS PREUS A LLARG TERMINI 9.1 El sistema monetari 9.2 El creixement del diner i la inflació Mankiw (2012), cap. 29 i 30 9.1 QUÈ ÉS EL DINER I PERQUÈ ÉS IMPORTANT?   El diner és el conjunt d’actius (riquesa, dret que tenim a obtenir una cosa) que les persones utilitzem per comprar béns i serveis i que, per tant, són acceptats pels venedors.
Sense diner hauríem de recórrer a la barata (trueque – intercanvi - baztez): intercanvi d’un bé o servei per un altre.
- Problema: no sabem el valor de les coses i la improbable casualitat que dues persones tinguin un bé o servei que l’altra vulgui.
- La majoria de les persones hauríem de dedicar temps a buscar altres persones amb les quals comerciar, cosa que seria un gran malbaratament de recursos. Aquesta cerca és innecessària quan podem utilitzar el diner.
Les tres funcions del diner  Mitjà de canvi: és un article que entreguen els compradors als venedors quan compren béns i serveis.
 Unitat de compte: és el patró que utilitzen els individus per marcar els preus i registrar els deutes.
 Dipòsit de valor: és un article que es pot utilitzar per transferir poder adquisitiu del present al futur.
En entorns d’economia col·laborativa: tu li dediques un temps a fer una cosa a una persona i això dedica una hora, tu tens dret a que una altre persona del banc de temps et faci alguna altre cosa = valor de temps (problema: no serà el mateix el valor d’una hora d’un lampista que la d’un advocat).
El diner com a dipòsit de valor  La liquiditat: facilitat amb què és possible convertir un actiu en mitjà de canvi. Altrament dit: facilitat per convertir un actiu (un objecte qualsevol), en diners (bitllets i monedes).
- Com que el diner és el mitjà de canvi, el diner és l’actiu més líquid.
o Una casa o un pis, també seria un actiu, però ja és menys líquid perquè és més difícil de convertir en diners.
o El mateix passa amb les obres d’art.
o Perquè el diner conservi el seu valor, quan pugi el preu del diner ho podríem tenir al banc. Però ja no serien forma líquida, perquè líquid és el bitllet.
- El grau de liquiditat dels altres actius és molt variable (relativament líquids les accions i els bons, menys líquids l’habitatge o les obres d’art).
- Tot i que el diner és l’actiu més líquid, no és perfecte com a dipòsit de valor: quan els preus pugen el seu valor disminueix.
Els dos tipus de diner  Diner mercaderia: - Adopta la forma d’una mercaderia amb valor intrínsec. Mitjà de canvi que té valor en si mateix.
- Exemple: l’or (si féssim servir or, tindria valor en si mateix perquè ho podem usar per fer una altre cosa que també té valor) o el tabac, en un camp de concentració.
 Diner fiduciari (diner que fem servir ara mateix, avui en dia): - No té valor intrínsec (no en si mateix perquè és un tros de paper amb un holograma), és diner per decret governamental (al fet que ho dicti el govern et dona seguretat, però també ens fa falta la confiança. Ho hem de fer servir nosaltres).
- Exemple: el dòlar EUA, l’euro El diner en les economies modernes  L’oferta monetària és la quantitat de diner que circula en l’economia.
 Quins actius s’haurien de considerar part de l’oferta monetària?: - Efectiu: bitllets i monedes que estan en mans del públic (més aviat a les butxaques!) - Dipòsits a la vista o comptes corrents: saldos dels comptes bancaris accessibles simplement escrivint un xec o utilitzant una targeta de dèbit sense cap cost. Nosaltres podem retirar els diners sense tenir cap penalització pel fet de fer-ho.
El banc central i la política monetària  Banc central: Institució encarregada de supervisar el sistema bancari i de regular la quantitat de diner en l’economia.
- Qui s’encarrega de supervisar el sistema monetari (que els bancs funcionin correctament), és el banc central.
 Política monetària: Decisions de les autoritats monetàries sobre l’oferta monetària.
- Política monetària: El banc central europeu s’encarrega de vigilar l’oferta monetària i la regula (manipula la quantitat de diners que hi ha en una economia).
 Eurosistema (supervisa el sistema monetari): sistema de bancs centrals de la zona euro, format pel Banc Central Europeu (BCE) i els bancs centrals dels 19 estats que han adoptat l’euro.
Reserves bancàries (quin és paper dels bancs en una economia)  Sistema bancari de reserves fraccionàries Reserves bancàries  quan tu tens un compte diners en el banc es queden una petita part i amb la resta el que fan és donar crèdits tant als particulars com en les empreses. D’aquesta petita part que es queden els bancs són les reserves.
- Però no tenen la quantitat de reserves que volen. Hi ha un mínim de reserves que han de tenir el BCE ho obliga a guardar una fracció mínima que els individus tenen. Llavors el banc pot tenir més reserves si vol. Actualment és el 2% de tots els dipòsits que té la gent.
- Les reserves normalment estan al mínim, ja que el que volen els bancs és guanyar diners mitjançant els interessos, donant crèdits.
  El BCE regula el coeficient de reserves obligatòries (R), que és la proporció dels dipòsits totals que els bancs han de tenir com a reserves per recolzar els dipòsits.
Els bancs poden tenir un coeficient de reserves superior a aquest mínim obligatori, amb la finalitat d’estar més segurs que no es quedaran sense efectiu.
Compte en forma de T  És un estat comptable simplificat que mostra l’actiu i el passiu d’un banc.
 Exemple: El passiu és una obligació.
 Els dipòsits són passiu perquè és la quantitat que el banc deu als seus dipositants; els préstecs són actiu perquè els prestataris han de tornar els diners. En aquest exemple, el coeficient de reserves és €10/€100 = 10 %.
Els bancs i l’orferta monetària: exemple Suposem que la quantitat total d’efectiu és 100 € Per veure com influeixen els bancs en l’oferta monetària, considerem tres casos diferents: 1. Un món sense bancs 2. Un sistema bancari amb reserves del 100 % 3. Un sistema bancari amb reserves fraccionàries CAS 1: Un món sense bancs.
Les persones mantenen els 100 € en efectiu.
Oferta monetària = 100 €.
CAS 2: Sistema bancari amb reserves del 100 %.
Els 100 € es dipositen en el PBN.
El PBN manté el 100 % de dipòsits com a reserves: Oferta monetària = efectiu + dipòsits = 0 € + 100 € = 100 € En un sistema bancari amb reserves del 100 %, els bancs no influeixen en l’oferta monetària CAS 3: Sistema bancari amb reserves fraccionàries.
Suposem que R = 10 %. El PBN deixa el 90 % dels seus dipòsits en préstecs: Els dipositants tenen 100 € en dipòsits i els prestataris tenen 90 € en efectiu.
Oferta monetària = efectiu + dipòsits = 90 € + 100 € = 190 € (!!) Per què ha crescut l’oferta monetària? Perquè quan els bancs concedeixen préstecs creen diner. Tot i així, no creen riquesa. Els prestataris han aconseguit:  90 € en efectiu —que és un actiu inclòs en l’oferta monetària.
 Un nou deute de 90 € —que no disminueix l’oferta monetària.
No creen més riquesa (no hi ha més béns i serveis), només creen diner. A més, aquets 90€ que s’han donat en préstec per la persona que ha rebut el préstec és un deute, no és riquesa nova.
Els instruments de control monetari del BCE  El BCE té tres instruments a la seva caixa d’eines amb les quals pot alterar l’oferta monetària: - Les operacions de mercat obert  comprador/venedor en un mercat determinat - Les facilitats permanents  tipus d’interès - Les reserves obligatòries  el 2% - Operacions de mercat obert: Compra o venda de títols de deute públic d’un país qualsevol que faci servir l’euro (a la borsa). Si el BCE rep diners, se’ls queda dins del Banc Central, aquets ja no són oferta monetària, són diners que no està en circulació. Si aquest diner el llença a l’economia, ja hi ha més diners en circulació.
- Si compra DP al públic, els bitllets amb què paga augmenten l’efectiu i els dipòsits dels bancs, que així poden deixar més diner. L’oferta monetària creix.
- Per reduir l’oferta monetària, el BCE ven DP.
 Els bancs demanen préstecs al BCE quan no tenen prou reserves per afrontar retirades dels dipositants, per concedir nous préstecs… - Quan el BCE concedeix un préstec a un banc, el sistema bancari té més reserves, que li permeten crear més diner.
- Els bancs paguen un tipus d’interès pels préstecs: facilitat marginal de crèdit (FMC).
 Una baixada de la FMC anima els bancs a demanar reserves al BCE, cosa que augmenta l’oferta monetària.
 Quan les entitats bancàries es troben amb excés de reserves, poden dipositar-les al BCE.
- El BCE les remunera a un tipus d’interès anomenat facilitat de dipòsit.
 Una pujada de la facilitat de dipòsit anima els bancs a dipositar reserves al BCE, cosa que redueix els préstecs al públic i, per tant, l’oferta monetària.
El BCE estableix reserves obligatòries (R): la quantitat mínima de reserves que han de tenir els bancs per recolzar els dipòsits (actualment el 2 %).
- Un augment de les reserves obligatòries fa que els bancs hagin de tenir més reserves i puguin deixar una quantitat menor de euros. Així, es redueix l’oferta monetària.
 9.2 EL CREIXEMENT DEL DINER I LA INFLACIÓ  Introduïm ara la teoria quantitativa del diner (o teoria clàssica de la inflació) per explicar el Principi 9 (Tema 1): Els preus pugen quan el govern imprimeix massa diner - És una bona explicació del comportament de la inflació a llarg termini.
Variables reals vs Variables nominals Variables nominals: s’expressen en unitats monetàries (fent servir diners com a unitats de compte) Exemples: - PIB nominal - Tipus d’interès nominal (mesurat en €) - Salari nominal (€ per hora treballada).
Variables reals: s’expressen en unitats físiques (unitats de producte, quantitats de béns i servies, d’output) Exemples: - PIB real - Tipus d’interès real (mesurat enoutput) - Salari real (mesurat en output) Exemple: W = salari nominal = preu del treball, p. ex., 15€/hora P = nivell de preus = preu de béns i serveis, p. ex., 5€/unitat d’output El salari real és el preu del treball expressat en output (o relatiu al preu de l’output): La doctrina clàssica  Dicotomia clàssica: Distinció al nivell teòric entre variables nominals i reals (la quantitat de diners que hi ha a l’economia no afecta a les variables reals, a la quantitat física d’output) - Hume i els economistes clàssics suggereixen que els canvis en la quantitat de diner afecten les variables nominals però no les reals.
 És a dir, que si el BCE dobla avui l’oferta monetària, en el llarg termini: - Totes les variables nominals —incloent-hi els preus— es doblaran.
- Totes les variables reals —incloent-hi els preus relatius— quedaran inalterades.
La neutralitat del diner  Aquesta irrellevància dels canvis monetaris per a les variables reals s’anomena neutralitat del diner.
- Descriuen l’economia en el llarg termini (en un període de 10 anys, per exemple).
- En els últims dos temes veurem que els canvis monetaris poden tenir importants efectes sobre les variables reals en el curt termini (en un període d’un o dos anys).
Velocitat del diner (perquè una quantitat de diners té un afecte sobre els preus)  Velocitat del diner: taxa amb què el diner canvia de mans (quan comprem un bé o servei entreguem una moneda, nombre de vegades que un euro canvia de mans).
 Notació: P x Y = PIB nominal = (nivell de preus) x (PIB real) M = oferta monetària (quantitat de diners que hi ha a l’economia) V = velocitat  La velocitat és: V= (P x Y) / M L’equació quantitativa  La velocitat: V= (P x Y) / M  Multiplicant els dos costats de la fórmula per M: M x V = P x Y L’equació quantitativa mostra que un augment de la quantitat de diner d’una economia s’ha de reflectir en alguna o algunes de les altres tres variables: el nivell de preus ha de pujar, la quantitat de producció augmentar, o la velocitat del diner disminuir.
PIB nominal (M) i velocitat del diner als EUA 1960-2011 La velocitat del diner a llarg termini és molt constant, no canvia gaire (les vegades que canvia de mans). Per tant la V no canviarà gaire.
Y (el producte físic), tampoc canviarà si augmentem la quantitat de diners.
La capacitat que tenim de produir béns i servei depèn de la tecnologia, del capital humà, no dels diners. Per tant si jo incremento la M (que es el que ens queda), incrementa el nivell de peus. Augmentar els diners de l’economia provoca inflació.
La teoria quantitativa en cinc passos Comencem per l’equació quantitativa: M x V = P x Y 1. V és estable.
2. Així, un canvi a M causa una variació proporcional en el PIB nominal (P x Y).
3. El canvi a M no altera Y: el diner és neutral, Y es determina per l’oferta de factors i la tecnologia.
4. D’aquesta manera, les variacions a M es tradueixen en variacions equivalents del nivell de preus P.
5. Quan el banc central augmenta l’oferta monetària ràpidament, el resultat és una elevada taxa de inflació.
Hiperinflació  Generalment es considera hiperinflació una inflació de més del 50 % al mes.
 Les dades sobre la hiperinflació mostren que hi ha una clara relació entre la quantitat de diner i el nivell de preus.
 La Figura 30.4 representa dades de quatre hiperinflacions registrades durant els anys 20 del segle xx a Àustria, Hongria, Alemanya i Polònia.
L’impost de la inflació  Quan els ingressos impositius són insuficients i la capacitat de demanar préstecs al públic venent deute públic és limitada, el Govern pot pagar la despesa pública imprimint el diner que necessita.
 Gairebé totes les hiperinflacions comencen d’aquesta manera.
 Quan el Govern recapta ingressos imprimint diner es diu que recapta un impost de la inflació: en imprimir diner, el nivell de preus puja, i els bitllets que portem al moneder valen menys.
La inflació i els seus costos 1. Redueix el poder adquisitiu —tot i que: això és del tot veritat?: no, en la mesura que la inflació dels preus es reflecteix també en inflació de rendes.
2. Costos «en sola de sabates»: recursos malbaratats quan la inflació anima els individus a reduir les seves tinences de diner (aquests costos tenen importància en cas d’hiperinflació).
3. Costos de menú: costos de modificar els preus.
4. La inflació distorsiona els preus relatius, i pot donar lloc a una assignació de recursos dolenta.
5. La inflació crea distorsions fiscals: alguns exemples són els impostos sobre els guanys de capital, i sobre els interessos nominals que generen els estalvis. Estan gravats per impostos que no tenen en compte que, tot i que aquestes fonts de renda augmenten amb la inflació, també augmenta simultàniament el cost de la vida.
6. Confusió i incomoditat: la inflació modifica el valor del diner, que és la unitat de compte de l’economia que s’utilitza per expressar els preus i registrar els deutes.
- Exemple: el càlcul dels beneficis es fa més complicat (per exemple, si els ingressos i els costos no es produeixen en el mateix període). Pot portar problemes pel costat de la inversió.
7. Un cost especial d’una inflació imprevista: redistribucions arbitràries de la riquesa. Les variacions imprevistes dels preus redistribueixen la riquesa entre els deutors i els creditors.
...