Tema 07. Teixit sanguini (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 1º curso
Asignatura Histologia
Profesor J.M.C.
Año del apunte 2017
Páginas 10
Fecha de subida 22/06/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

7. Teixit sanguini | Núria Frias TEMA 7. EL TEIXIT SANGUINI Es un teixit líquid que, propulsat per l’acció mecànica del cor, circula pels vasos sanguinis. La seva funció és bàsicament de transport, però alhora de transportar molècules, transporta cèl·lules i trossos de cèl·lules. És una forma especialitzada del teixit connectiu, que està constituït de dues parts:  Matriu extracel·lular (Plasma sanguini)  Trossos de cèl·lules i cèl·lules Les cèl·lules del teixit sanguini no participen en l’elaboració de la matriu extracel·lular del teixit sanguini. Provindrà de l’aigua que ingerim que, quan passa a la sang, serveix de solvent de molècules i de transport de cèl·lules i trossos de cèl·lules.
En el cas de tots els mamífers, diem que el teixit sanguini esta constituït de cèl·lules i trossos de cèl·lules (plaquetes). Però si treballem amb un vertebrat no mamífer només hi haurà cèl·lules, perquè les cèl·lules encarregades de la coagulació sanguínia són cèl·lules com a tals, amb el seu nucli i citoplasma.
1. LA MATRIU EXTRACEL·LULAR És líquida i té la peculiaritat que presenta moltes substàncies en dissolució que prèviament eren insolubles en l’aigua. Tot i que hi predomina l’aigua, en molta menor proporció hi ha molècules diverses. En condicions normals no hi ha proteïnes fibroses, ni de col·lagen, ni d’elastina, ni de reticulina. Hi ha una gran quantitat de proteïnes plasmàtiques d’entre les quals destaquem l’albúmina, les globulines i el fibrinogen.
1.1 L’ALBÚMINA És la proteïna plasmàtica més abundant i alhora la més petita (70KDa). Es sintetitza al fetge i, un cop a la sang, és transportada a diferents indrets on d’entre les seves funcions trobem:  Mantenir la pressió osmòtica entre la sang i els líquids dels teixits (pressió col·loidoosmòtica), ja que si varia hi hauria un trànsit d’aigua.
 Transport de gairebé tot: hormones (tiroxina) i fàrmacs (barbitúrics).
1.2 LES GLOBULINES Són proteïnes de pes molecular molt variable, en funció del qual es classifiquen en tres famílies molt nombroses:   globulines  β globulines  γ globulines Les alfa i beta globulines són sintetitzades al fetge. Les gamma globulines, al contrari, són anticossos elaborats per les cèl·lules del sistema immunitari, limfòcits encarregats 1 7. Teixit sanguini | Núria Frias d’elaborar anticossos. Aquests anticossos poden trobar-se dissolts en el plasma sanguini o expressats sobre la superfície de les cèl·lules del sistema immunològic.
Les β globulines estan implicades en el transport d’hormones, ions i lípids, entre d’altres.
En funció del que transporten hi ha diferents tipus:  Transferrina (implicada en el transport de ferro)  Ceruloplasmina (implicada en el transport de coure)  Lipoproteïnes.
2. CÈL·LULES I TROSSOS DE CÈL·LULES En referim només a mamífers.
Els podem classificar en:  Glòbuls vermells o eritròcits o hematies.
 Elements implicats en la coagulació sanguínia. Segons l’individu amb el que tractem trobem:   Plaquetes (en mamífers → fragments cel·lulars)  Trombòcits (en vertebrats no mamífers → cèl·lules) Glòbuls blancs o leucòcits. Cèl·lules que participen activament en el sistema immunitari. Atenent a les característiques tintorials de la cèl·lula que presenten concretament uns orgànuls determinats, es classifiquen en:  Granulòcits: neutròfils, eosinòfils, basòfils  Agranulòcits: monòcits, limfòcits 2.1 GLÒBULS VERMELLS O ERITRÒCITS Aquestes cèl·lules estan presents a gairebé totes les espècies de vertebrats, són els responsables de conferir a la sang la coloració vermella, això és degut a que transporten un pigment vermell, l’hemoglobina.
Hi ha representants d’una família de peixos que no presenten ni eritròcits ni hemoglobina degut a que al seu hàbitat les aigües estan molt oxigenades, tant que no necessiten ni eritròcits ni hemoglobina.
La mida pot ser molt variable, podem trobar des de 8μm de diàmetre a l’espècie humana, fins a 80μm en urodels. El nombre també pot variat molt, amb valors que van des dels 5 milions en humans fins als 16 milions en cabres. El mateix passa amb el temps que estan en circulació, és molt variable, tenen una vida molt diferent segons les espècies que estem treballant, en l’espècie humana dura 120 dies.
Al estudiar els eritròcits cal distingir entre:  Vertebrats mamífers → sempre trobem eritròcits anucleats 2 7. Teixit sanguini | Núria Frias  Vertebrats no mamífers → la diferenciació i especialització de les cèl·lules provoquen la pèrdua del nucli, això permet transportar una quantitat més elevada d’hemoglobina.
2.1.1 TIPUS D’ERITRÒCITS 2.1.1.1 ERITRÒCITS DE MAMÍFERS Són cèl·lules anucleades (sense nucli). Han perdut la seva capacitat de realitzar la síntesi de proteïnes i de realitzar moltes funcions. Estan marcadament especialitzades en el transport d’hemoglobina.
Morfològicament presenten la forma de discs bicòncaus, això els permet circular per qualsevol tipus de via. La microscòpia òptica indica que són estructures acidòfiles perquè el contingut bàsic és d’hemoglobina, mentre que l’electrònica indica que aquesta cèl·lula presenta un contingut homogeni de densitat considerable, d’hemoglobina. Si magnifiquem més la imatge, a més augments, presenta una estructura granular que correspon a les molècules d’hemoglobina.
Hi ha una única excepció, en els representants de la família dels camèlids (camells, dromedaris, llames...) els eritròcits no són discs bicòncaus sinó que recorden a una llentia independentment de l’hàbitat on es trobin, tota la resta de famílies de mamífers són discs bicòncaus.
La morfologia que presenten els eritròcits en totes les famílies (a excepció dels camèlids) és degut a la presència d’un complex de proteïnes en la membrana plasmàtica i a la disposició espacial del citoesquelet.
2.1.1.2 ERITRÒCITS DE VERTEBRATS NO MAMÍFERS En general, són elements nucleats (generalment un sol nucli), tot i que hi ha famílies de peixos que poden presentar dos nuclis. Pot donar-se el cas de trobar urodels amb el 98% d’eritròcits nucleats i la resta anucleats.
La morfologia pot ser variable: aplanada, el·líptica, ovalada...
molt variades.
En el citoplasma d’aquesta cèl·lula hi trobem:  Una mitocòndria aïllada  Una banda circumferencial de microtúbuls (similar al observat a les plaquetes) en les regions dels extrems que permeten la cèl·lula aquesta morfologia.
 En espècies de teleostis poden apreciar-se restes de reticle endoplasmàtic i de l’aparell de Golgi 3 7. Teixit sanguini | Núria Frias 2.1.2 HEMOGLOBINA L’hemoglobina és una proteïna complexa amb un pes molecular de 68.000 daltons. És un pigment que dona coloració a la sang.
L’eritròcit no elabora l’hemoglobina sinó els seus precursors cel·lulars localitzats a la medul·la òssia.
Es un tetràmer que consta de dues parts: hemo i globina.
2.1.2.1 PART HEMO La part hemo està constituïda per 4 grups hemo, cada grup hemo és un grup prostètic de ferro porfirínic. Aquesta part hemo, al tenir 4 grups pot unir 4 àtoms d’oxigen.
El ferro, per a ser actiu (per a transportar oxigen), ha d’estar en estat ferrós (Fe2+), l’estat fèrric (Fe3+), en canvi, és inactiu. Però sempre té tendència a estar en estat fèrric, per això, l’eritròcit presenta l’enzim “metahemoglobina reductasa” que permet passar de l’estat fèrric al ferrós. No té capacitat per elaborar l’enzim, sinó que aquest prové també dels precursors cel·lulars.
2.1.2.2 PART GLOBINA La part globina és una proteïna del grup de les histones que presenta dues parts iguals, cadascuna de les quals està constituïda per dues cadenes polipeptídiques, són seqüències d’aminoàcids.
Aquestes seqüències determinen que aquestes cadenes puguin ser, al menys, de 4 tipus: alfa, beta, gamma o delta. Això predisposa una gran variabilitat en l’hemoglobina de tots els vertebrats mamífers. Per exemple, en el cas de l’espècie humana, l’hemoglobina consta de 3 hemoglobines:  Hemoglobina A (96%) consta de 2 cadenes alfa i dues beta.
 Hemoglobina A2 (2%) consta de 2 cadenes alfa i dues delta.
 Hemoglobina fetal (2%) consta de 2 cadenes alfa i dues gamma.
En els embrions, tot és hemoglobina fetal. Possibles mutacions i malalties respecte aquestes seqüències d’aminoàcids impliquen una reducció en el transport d’oxigen ja que poden provocar talassèmies, és a dir, una alteració en la proporció d’hemoglobines, per tant, una reducció en la capacitat de transportar oxigen.
2.2 PLAQUETES Són fragments citoplasmàtics d’un precursor citoplasmàtic localitzat a la medul·la òssia, el megacariòcit. El terme plaqueta només es pot aplicar en els mamífers i la seva funció principal és que participen en la coagulació sanguínia.
Morfològicament són discs biconvexos observats lateralment i aplanats en vista frontal.
4 7. Teixit sanguini | Núria Frias En microscòpia òptica poden observar-se dues zones concèntriques:  Hialòmer (perifèric, petit)  Granulòmer o cromòmer (gran), és tota la resta que no és l’hialòmer, és la part més grossa que tenim on hi ha restes d’orgànuls citoplasmàtics.
2.2.1 PLAQUETES: HIALÒMER L’hialòmer està constituït de: □ Membrana plasmàtica del fragment cel·lular □ Glicocàlix molt desenvolupat □ Presenta un feix circumferencial de microtúbuls (entre 10 y 15) per sota de la membrana plasmàtica. Aquests microtúbuls serveixen per a mantenir la forma discoïdal de les plaquetes. És similar a la banda marginal observada en els eritròcits de vertebrats no mamífers.
□ Trobem un sistema de microfilaments contràctils localitzats per sota de la membrana plasmàtica i entre els microtúbuls. Estan implicats en el canvi de forma de les plaquetes que té lloc durant el procés de la coagulació sanguínia, quan experimenten un gran canvi morfològic.
□ Entre les diferents proteïnes contràctils podem destacar-ne quatre, totes elles determinaran en la coagulació sanguínia canvis morfològics molt importants: □ Actina □ Miosina □ Actomiosina □ Tropomiosina □ Trobem també una gran quantitat de grànuls de glicogen, quan s’exhaureixin les reserves, el fragment cel·lular serà destruït a la melsa.
2.2.2 PLAQUETES: GRANULÒMER Presenta mitocondris, a més, també hi ha un conjunt d’estructures delimitades per membranes anomenades grànuls. Aquests grànuls són sintetitzats pel megacariòcit i els podem dividir en tres grups:  Grànuls alpha  Grànuls densos 5 7. Teixit sanguini | Núria Frias  Lisosomes 2.2.2.1 GRÀNULS ALPHA En aquests grànuls hi trobem un nombre elevat de factors de coagulació, com el factor de coagulació VIII i la trombospondina, que permeten que les plaquetes canviïn a una morfologia que els serveixi per a agregar-se i evitar la coagulació de la sang.
2.2.2.2 COSSOS DENSOS Tenen una mida de 0,2 μm de diàmetre. Es caracteritzen per presentar una estructura electrodensa que pot ser central o excèntrica, envoltada per grànuls. Dins d’aquests grànuls hi ha molts productes, d’entre els quals hi trobem serotonina, catecolamines, ATP i ADP.
2.2.2.3 LISOSOMES Estan relacionats amb les funcions secretores de les plaquetes ja que contenen uns enzims hidrolítics que els confereixen la capacitat de fagocitar. Un cop acaben poden abocar a l’exterior allò fagocitat.
2.2.3 PLAQUETES: SISTEMES DE MAGNIFICACIÓ DE MEMBRANES La plaqueta prové, s’origina, d’una cèl·lula anomenada megacariòcit. Les plaquetes no són més que trossos del citoplasma del megacariòcit, com més gran sigui major capacitat tindrà de donar lloc a plaquetes.
D’altra banda, la plaqueta presenta el sistema de magnificació de membranes, el qual podem dividir en dos aspectes:  Sistema canalicular obert. Deriva de les membranes de demarcació plaquetària que es localitzen al citoplasma del megacariòcit. Són estructures que permeten comunicar la plaqueta amb l’exterior, per tant, hi ha una relació de continuïtat entre el medi extern i l’interior de la plaqueta via aquest sistema canalicular obert.
 Sistema tubular dens. Prové del reticle endoplasmàtic rugós del megacariòcit.
Aquest sistema es caracteritza perquè és un reservori de calci i no comunica mai amb l’exterior. El calci s’acumula quan no és necessari, sense ell, les proteïnes contràctils del hialòmer no podrien fer les seves funcions.
2.2.3.1 COAGULACIÓ SANGUÍNIA El canvi de forma de les plaquetes es dóna quan es produeix una discontinuïtat, un trencament en l’endoteli que les envolta.
1) Com que el teixit conjuntiu està vascularitzat, al trencar les cèl·lules endotelials que envolten els vasos sanguinis es produeix un vessament de sang.
6 7. Teixit sanguini | Núria Frias 2) La sang contacta amb el conjuntiu format de cèl·lules i fibres de col·lagen, la interacció amb aquestes fa que es dispari l’activació de les plaquetes per al canvi de forma, això comporta que s’agreguin entre elles.
3) Aquesta agregació forma un tap que té com a finalitat tapar el lloc on s’ha produït el vessament sanguini.
4) Les plaquetes alliberen a l’exterior el contingut dels grànuls alfa on hi ha factors de coagulació sanguínia que generen l’activació de més factors de coagulació, es produeix una cascada de les vies extrínseca e intrínseca de la coagulació sanguínia.
2.3 TROMBÒCITS Són cèl·lules amb nucli i citoplasma típiques i exclusives de vertebrats no mamífers.
Depenent dels animals amb els que estem treballant, deriven de precursors cel·lulars localitzats a la medul·la òssia o bé en el sac vitel·lí.
La seva mida i morfologia pot ser molt variable atenent a l’espècie amb la que estem treballant, poden ser ovoides o discoïdals. Estan implicades en dues funcions: □ Coagulació sanguínia □ Immunològiques, poden fagocitar 2.4 GLÒBULS BLANCS Els glòbuls blancs es classifiquen atenent a les tincions que va utilitzar Romanowski per a diferenciar-los en funció dels seus grànuls.
  Granulacions secundàries o específiques (granulòcits):  Neutròfils  Eosinòfils  Basòfils.
Granulacions primàries o inespecífiques (agranulòcits):  Monòcits  Limfòcits.
Posteriorment, va veure que tant granulòcits com agranulòcits tenien granulacions primàries o inespecífiques, però només alguns monòcits i limfòcits no presentaven granulacions secundaries específiques.
2.4.1 GRANULÒCITS: NEUTRÒFILS El concepte “neutròfil” només es pot explicar a l’espècie humana, on són els més nombrosos i tenen un petit diàmetre d’entre 10 i 12 μm.
7 7. Teixit sanguini | Núria Frias Les cèl·lules més joves presenten un nucli llis sense lobulacions, reben el nom de nuclis o cèl·lules en forma de banda. Conforme van madurant, van presentant al nucli un número variable de lòbuls depenent de l’edat de la cèl·lula, a més nuclis més edat.
Aquesta variabilitat nuclear fa que rebin el nom de cèl·lules polimorfonuclears.
Només aquestes cèl·lules presenten un “palillo de tambor” o corpuscle de Barr, una estructura que representa el cromosoma X condensat, s’utilitza en medicina forense per saber si les cèl·lules són d’home o de dona ja que aquestes últimes en tenen molts més.
La característica més important és que aquestes cèl·lules no presenten nuclèol, per tant la capacitat de síntesi és nul·la, no poden sintetitzar res.
El citoplasma d’aquestes cèl·lules és molt pobre en orgànuls citoplasmàtics degut a la seva alta especialització. El tret més destacable del citoplasma és la presència de granulacions delimitades per membrana:  Secundàries o específiques  Primàries o inespecífiques o atzuròfiles 2.4.1.1 GRANULACIONS SECUNDÀRIES O ESPECÍFIQUES Les granulacions secundàries o específiques són les més nombroses i petites que contenen productes bactericides. Aquestes granulacions, només a l’espècie humana, tenen molt poca afinitat pels colorants, necessiten una barreja de colorants àcids i bàsics, d’aquí la denominació de neutròfils, només es tenyeixen amb colorants neutres.
Els neutròfils de qualsevol altre mamífer poden tenyir-se amb colorants o àcids o bàsics, però mai amb colorants neutres, és per això que hauríem d’aplicar el terme d’heteròfils.
2.4.1.2 GRANULACIONS PRIMÀRIES O ATZURÒFILES Són més grans que les secundàries, però menys nombroses. En el seu interior hi ha enzims hidrolítics, per tant, són lisosomes que es tenyeixen de color porpra. L’atzur és un colorant envellit capaç de tenyir aquest tipus de granulacions.
Als neutròfils, les reaccions antigen anticòs es donen al conjuntiu, un cop allà, presenten una marcada capacitat de moviment i es mouen cap al lloc de la infecció. En arribar presenten capacitat de fagocitosi inespecífica, la qual es veu incrementada quan el bacteri a fagocitar està opsonitzat, és a dir, que a la superfície d’un bacteri hi ha el IgG i el component C3b del complement (el neutròfil presenta receptors per a ambdós).
Es pot donar el cas que l’estructura a fagocitar sigui molt més gran que la cèl·lula, però no hi ha problema, aboca a l’exterior, al medi extracel·lular, el contingut dels seus grànuls (desgranulació). Com a conseqüència ho destrueixen tot, es carreguen el propi 8 7. Teixit sanguini | Núria Frias neutròfil i totes les cèl·lules i fibres del conjuntiu que troben. El que queda destruït, és a dir, el conjunt de cèl·lules i fibres mortes, forma el pus.
2.4.2 GRANULÒCITS: EOSINÒFILS Són cèl·lules molt més moderades, els precursors cel·lulars de les quals es localitzen a la medul·la òssia i, per dur a terme la seva tasca, migren al teixit conjuntiu. La seva mida oscil·la entre els 910 μm de diàmetre.
En l’espècie humana el nucli és bilobulat, però en altres espècies la morfologia nuclear pot variar, per exemple, en rates i ratolins el nucli és esfèric. A nivell citoplasmàtic trobem pocs orgànuls citoplasmàtics i la presència de gran quantitat de granulacions:  Secundàries o específiques  Primàries o atzuròfils 2.4.2.1 GRANULACIONS SECUNDÀRIES O ESPECÍFIQUES Es tenyeixen amb l’eosina, per tant, són acidòfiles. En microscòpia electrònica presenten un tret molt important: la presencia d’un cristal·loide de mides i morfologia molt variable. En el cristal·loide podem trobar un nucli intern o intermun inclòs en una matriu més clara.
2.4.2.2 GRANULACIONS PRIMÀRIES O ATZURÒFILES Es tenyeixen amb atzurs, són atzuròfiles. Són lisosomes, per tant, aquestes cèl·lules tenen capacitat de fagocitar, concretament són molt eficaços en fagocitar complexos antigen-anticòs. El seu nombre en els teixits augmenta molt de forma escandalosa durant les infeccions parasitàries i en situacions d’al·lèrgia, això és perquè a les secundàries o específiques ja hi trobem productes capaços de destruir els paràsits que manquen en les primàries.
2.4.3 GRANULÒCITS: BASÒFILS Són els leucòcits menys nombrosos a l’espècie humana, a més, la seva mida en frotis sanguinis és d’unes 10 μm. La forma del nucli recorda a una J o una S, però presenten més orgànuls citoplasmàtics que els eosinòfils. Mostren granulacions delimitades per membrana:   Secundàries o específiques Primàries o atzuròfiles 2.4.3.1 GRANULACIONS SECUNDÀRIES O ESPECÍFIQUES Són les més grans de tots els granulòcits, tenen una mida grossa d’unes 1,2 μm. Són basòfiles i, alhora, metacromàtiques, això ens indica la presència de càrregues negatives que confereixen els glucosaminoglicans sulfatats. En microscòpia electrònica pot 9 7. Teixit sanguini | Núria Frias observar-se a grans augments que cada grànul presenta una subestructura formada de partícules denses de 12 a 36 nm incloses en una matriu menys densa.
2.4.3.2 GRANULACIONS PRIMÀRIES O ATZURÒFILES Tenen una mida inferior a les secundàries. Són lisosomes però presenten poca capacitat de fagocitosi, el punt més important de la seva funció és que estan implicats en els processos d’al·lèrgia.
2.4.4 AGRANULÒCITS: MONÒCITS A l’espècie humana són els leucòcits més voluminosos, els precursors dels quals es troben localitzats a la medul·la òssia. El nucli és arronyonat, amb forma de mongeta o ronyó, amb 1 o 2 nuclèols. Al lloc on hi ha la concavitat del nucli hi ha un parell de centríols i un aparell de Golgi, però al citoplasma trobem també reticle endoplasmàtic rugós i llis.
Presenten granulacions atzuròfiles que contenen enzims lisosòmics, per tant, són lisosomes.
Però el monòcit no és més que una cèl·lula indiferenciada, al teixit conjuntiu finalitzen la seva diferenciació, aleshores parlarem de macròfag.
2.4.5 AGRANULÒCITS: LIMFÒCITS Presenten mitocòndries i alguns ribosomes lliures, a més, presenten també granulacions atzuròfiles.
En microscòpia òptica, en condicions normals, tots els limfòcits són histològicament idèntics. Ara bé, des del punt de vista de biologia molecular són totalment diferents, hi ha una gran diversitat que ve donada per un conjunt de proteïnes de membrana que identifiquen diferents tipus de limfòcits, és a dir, els limfòcits tenen unes proteïnes de membrana determinades que permeten reconèixer de quin limfòcit estem parlant.
10 ...

Comprar Previsualizar