Tema 4. L'islam (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Història del Dret
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 16

Vista previa del texto

TEMA 4. L’EXPANSIÓ DE L’ISLAM I ELS SEUS EFECTES A EUROPA L’origen de l’expansió de l’islam es produeix a la Meca, l’any 222 d.C. A la mort de Mahoma, 10 anys més tard, ja s’havia conquerit la península aràbica però l’expansió va continuar cap a Orient i també cap a Occident. Els musulmans van aconseguir formar un gran imperi, però estaven dividits entre xiïtes i sunites, els que eren més fidels a Alí i els que eren més partidaris d’una interpretació més estricta de l’islam.
A Damasc serà on s’instaurarà la capital i allà serà on es formarà una comunitat anomenada “homeyes”, els quals inicien una expansió cap a l’oest presidint la comunitat islàmica des de Damasc i que organitzen una conquesta cap a l’Al Andalus on organitzen la seva administració. A Hispania organitzen un emirat que depèn del califa de Bagdad.
Al cap d’uns 100 anys es produeix una revolta que inicia una nova dinastia, els Abàcides, que funden el califat de Bagdad. Hi haurà un supervivent d’aquesta dinastia anomenat Abdel Raman que escapa cap a l’Oest i aconsegueix que els seus partidaris el posin d’emir de l’Al Andalus. És totalment enemic dels abàcides i per tant, es trenca la connexió amb aquests i forma un emirat independent.
Al cap d’uns anys el seu successor Abdel Raman III, donarà un pas més i fundarà un califat independent del califat de Bagdad. Per tant, es va desintegrant la unitat política de l’islam, però això no és molt important per ells, prefereixen la unitat de la fe. Hi haurà una època de gran esplendor el segle XX, Còrdoba tindrà mig milió d’habitants, i l’imperi Carolingi es comença a desintegrar. El poder efectiu està en la comunitat rural, no en les ciutats.
El comerç es converteix en una connexió entre l’Orient i l’Oxident, d’aquesta manera arriben moltes influències d’Occident cap a Hispania. Serà aquest moment un període de gran esplendor musulmà, alguns d’ells inclús recuperaran els clàssics dels grecs i llatins. Això donarà lloc a que hi hagi tota una tasca a l’Al Andalus i després a Toledo de traducció de l’àrab al llatí de moltes obres importants de filosofia i literatura grega i llatina.
S’arriba a un moment en aquesta evolució de crisi d’aquest califat, a principi del segle XXI. Hi ha un problema de divisió interna, hi haurà un assalt al poder i es trenca la unitat política formant-se varis regnes musulmans, serà el conegut amb el nom dels Regnes de Taïfes. Aquests regnes van intentar entrar a França però no ho van aconseguir, van ser aturats a Poitiers per Carles Martel (l’avi de Carlemany). Els musulmans van crear nuclis de resistència a la Frontera amb França però no van tornar a intentar entrar al país.
A més, els que vivien a Hispania no es van organitzar de forma comunitària enfront la conquesta islàmica sinó que va sorgir una organització feudal organitzada en nuclis locals que van anar creant nuclis de resistència. Sobretot al Nord. A Barcelona hi van arribar l’any 801 d.C. En aquests territoris més que resistència el que hi havia eren circumscripcions de l’imperi Carolingi (imperi Romà) que s’enfrontaven amb els islàmics.
L’imperi islàmic es va dividir per problemes interns produint-se diferents regnes de Taïfes (Taifa de Tortosa, Saragossa...). Els regnes de resistència cristiana s’expandiran cap al Sud. Els rius seran molt importants per assenyalar fronteres.
El fet d’estar dividits va suposar un avantatge pels cristians, ja que podien actuar més ràpidament que els seus enemics, els quals havien de pactar entre ells.
Al final del segle XI la recuperació del territori per part dels cristians va arribar fins al Tajo. Aquí es fundaran viles i ciutats que tindra, per mantenir-se ferms al territori, uns privilegis o drets que seran coneguts amb el nom de “fueros”. Després dels fueros la recuperació cristiana arribarà del Duero al Tajo, en aquests llocs no hi haurà població lliure sinó servents. Finalment, al segle XIII es posarà tota la Vall del Guadalquivir sota el poder dels cristians. Aquesta és la tercera fase de recuperació del territori i finalment també d’una part del Regne de Tortosa i Lleida. Es donarà a aquestes ciutats unes cartes de poblament equivalents als fueros. El segle XIV es recuperarà València i Mallorca. Finalment el segle II els musulmans seran expulsats pels Reis Catòlics a Granada .
TRADICIÓ JURÍDICA MUSULMANA. (Documents professora Thamara el Khoury) El problema del dret islàmic és que no n’hi ha un de sol sinó tants com comunitats. Hi ha elements comuns com elements diferenciadors per cada comunitat, el que provoca que hi hagi molts drets islàmics.
El dret islàmic és la Xaria o Xara i es caracteritza perquè és pre estatal, és anterior a la forma d’organització contemporània que hi ha a Europa.
La organització política musulmana no és la que crea el dret ni el monopolitza, així com els estats estatals es caracteritzen per unitat política en el qual hi ha un poder absolut que té la potestat de crear la llei, en aquest cas aquest poder absolut no existeix aquí, el dret islàmic està creat per la Comunitat. La Xara conserva la seva identitat quan aquestes formes estatals es projectin sobre les identitats islàmiques de l’Àfrica i l’Àsia. Això passa quan les potencies occidentals colonialitzen les potències musulmanes. Una de les pretencions d’aquests estats és projectar el seu dret sobre aquestes noves colònies, per tant es produeix un xoc.
La política colonitzadora utilitza el dret i això obliga a modernitzar la Xara per ajudar a completar la colonització. Un període important és el d’abans de la colonització i un altre d’important el de després, però també n’hi ha un altre: la època post colonial, en la qual aquests països s’independitzen.
ÈPOQUES.
1. ABANS DE LA COLONITZACIÓ. És el context pre estatal, el poder públic no intervé en la creació del dret islàmic. El califa i l’emir són líders de la comunitat però no tenen potestat legislativa. El dret més aviat és privat, afecta a la comunitat amb unitat religiosa.
2. DESPRÉS DE LA COLONITZACIÓ. En aquest segon període el dret islàmic es modernitza, s’utilitza el dret islàmic per codificar allò que es pugui codificar.
3. ÈPOCA POST-COLONIAL. En aquesta època els països s’independitzen. Amb la independització hi ha o no una voluntat. Aquests països que s’independitzen solen ser o bé estats constitucionals o bé dictadures.
XARA EN L’ÈPOCA ABANS DE LA COLONITZACIÓ.
Xara significa el camí per assolir la pau. Aquest primer període s’origina en l’àmbit privat, els governants no intervenen. Per tant, apareix el problema de qui té autoritat per dirigir la societat si els governants o bé no volen fer-ho o bé no poden. És necessari un sistema legislatiu però no hi és.
A la pràctica hi ha quatre actors fonamentals de la comunitat que participen en l’estructuració jurídica, en la creació del dret: 1. MUFTÍ. És un juris-consult, dona respostes sobre dret. És un expert legal i privat l’activitat del qual no depèn de cap nomenament oficial. No l’ha nomenat ningú simplement sap els costums de la comunitat i la comunitat sap que ell en sap. La seva autoritat deriva de les opinions que dona, que són vistes com a raonables per la comunitat. El que realitza aquesta persona són fàtues, són opinions respecte l’islam. Al muftí se li pregunta sobre un cas concret i respon oralment, no de manera escrita. Això sí que es farà més tard però inicialment no. Això és la font del dret islàmic, una autoritat gratuïta. A la comunitat no li interessa una autoritat teòrica, sinó que tingui en compte els costums i el sentit de la comunitat, una persona que estigui integrada en la societat àraba i tribal. El muftí ha de conèixer els costums de la seva comunitat, no els d’una altra. La fàtua realitzada pel muftí no pot ser realitzada directament sinó que ha d’anar davant del jutge: anomenat Cadí. El muftí és una persona que actualitza el dret islàmic d’una forma raonable, sinó ho fa així la comunitat deixaria de consultar-li coses. Té certa semblança amb el respondere dels juristes romans.
2. CADÍ. És el jutge que rep la fàtua del muftí i que l’aplica en el cas concret per el qual ha estat realitzada. Aquest sí té jurisdicció, supleix el muftí el qual no en té. Té la potestat de fer eficaç la fàtua. A diferència del muftí no té formació jurídica, normalment és una persona que està a la comunitat i que exerceix un altre ofici, sobretot el que coneix són els negocis, els sabers pràctics...
Però a diferència del muftí té un nomenament oficial, donat pel califa o a l’Hispania l’emir (el representant del califa a l’Hispania).
3. ALFAQUÍ. L’alfaquí és un jurista de les escoles de dret, són més teòrics. S’apoien en les opinions del muftí i s’asseguren de que les fàtues que s’han donat oralment si contradiuen una fàtua antiga doncs que es derogui l’antiga. D’aquesta manera el dret es va actualitzant i conservant per escrit i és coherent.
4. PROFESSOR. L’alfaquí a vegades també fa de professor, no només es dedica a conservar el dret sinó que també té reunions privades en les quals ensenya el dret. Però aquestes escoles no són oficials sinó privades, es paga uns diners a un professor perquè t’ho expliqui. El professor només pot tenir un mitjà de vida si el que ensenya és realment útil i agrada als estudiants.
Per conèixer la teoria general del dret islàmic contestarem a dues preguntes: 1. COM ES DETERMINA EL DRET, QUINES SÓN LES SEVES FONTS? La font és una conjunció d’utilitzar la raó i utilitzar els coneixements que deriven de la revelació. És a dir, una part de raó i una altra de fe. La raó s’exerceix però el seu contingut de la raó i estarà determinat per la revelació. Està revelat per l’Alcorà i el profeta Mahoma (el més estimat per Al·là de tots els que hi ha hagut). La raó per tant és un do de déu i s’ha d’utilitzar per realitzar bones causes. El contingut de la raó en part és revelat, per tant, pressuposa l’existència d’uns principis generals que són bàsics per tothom. Segons aquesta visió ningú controla tots els secrets del món, si algú ho sap tot està cometent un pecat i mentir i dir que ho sap tot encara ho és més, s’ha de ser humil. Per això la paraula islam significa submissió, utilitzar la raó a partir de conèixer aquests principis. Així doncs els pressupòsits a partir dels quals ha d’actuar la raó és la necessitat dels homes d’obtenir un benestar material, això implica realitzar un ús racional del medi ambient per tal de poder desenvolupar la persona en el vida social.
S’han d’establir pressupòsits a partir dels quals la raó pot definir un bon comportament per tots els membres de la comunitat. Aquests pressupòsits deriven de la revelació, Déu les ha transmès a través de les normes de l’Alcorà, per això és tan important estudiar-lo. Les fonts de la xaria són bàsicament 3: a. L’ALCORÀ. És un llibre escrit en forma poètica, s’ha de recitar perquè tingui sentit d’una manera determinada. L’Alcorà no es pot recitar en un idioma que no és l’àrab, ja que perd la seva forma poètica. És la font més sagrada del dret i plasma el coneixement revelat per Déu.
L’objectiu de l’islam no és construir una comunitat de mínims, una comunitat jurídica on la gent segueixi el dret com a mínim i després faci el que vulgui. És una comunitat de màxims, és una comunitat moral. No només són importants les relacions socials entre homes sinó també en les accions que fa l’home i les que podria fer. Les normes morals contraposen accions i en qualifiquen una com a bona i una com a dolenta. Segons els musulmans l’important és que l’home sigui bo, per tant, el dret islàmic afecta també a comportaments interns de la persona, no només relacions entre els homes. La conducta humana forma part de l’àmbit de la llei islàmica, l’objectiu és crear no una comunitat política o jurídica sinó una comunitat moral. Té 114 capítols. Aquesta comunitat moral té en compte aquesta importància de que l’interès prioritari és l’interès públic, el de la comunitat i no el personal.
b. SUNNA. La Sunna conté un conjunt de hadits, narracions i conversacions expliquen, els que han estat més propers a Mahoma quan recitava l’Alcorà, ja que era analfabet no el va escriure, com ho va fer. També té un component molt fort de normes. S’explica l’actuació de profeta quan recita l’Alcorà. Per tant, es pot considerar una biografia de profeta Mahoma, el seu recorregut vital. La Sunna, és a dir, la biografia del profeta, suposa que a diferència del Jesús Mahoma no té una naturalesa divina, no és Déu, però es considera que és la persona que entén millor que ningú la voluntat de Déu. És per això que la biografia és una obligació a seguir, és un exemple de com s’ha de comportar una persona, tant en els relacions socials com en les relacions internes de la persona. Per tant, el comportament de profeta és molt útil per establir la comunitat moral, són fets concrets, històries, anècdotes...
d’on s’extreuen normes de conducta. De seguida es planteja el problema de fins a quin punt és fàcil extreure normes del que va passar el segle XVII. Com es poden fixar hadits del comportament d’una persona del qual no hi ha testimonis? Els professors i els muftís establiran criteris que garantiran la veritat dels hadits. N’hi havia anteriorment 500.000 però en realitat un cop s’apliquen aquests criteris en queden 5.000. El criteri que més es fa servir és el del consens, si tots estan d’acord amb un tema allò vol dir que és infal·lible. La infal·libilitat però només garanteix el text de l’Alcorà, el qual ha estat transmès de generació en generació per vàries vies, vàries tradicions manuscrites, les quals com coincideixen no qüestionen la veritat de l’Alcorà. Però sí qüestionaven la veritat dels hadits, si hi havia contradiccions respecte un hadit era eliminat. Un altre criteri era si una persona deia una cosa perquè li havien dit persones pròximes al profeta, o bé l’avi del meu avi coneixia al profeta... Això era vàlid, però si era un hadit dit per una persona que ho havia sentit però no havia vingut de cap fi últim (profeta) no era fiable. No existeix sempre el consens pel que fa als hadits. Hi havia diferents tipus de normes: de prohibició (imposen sancions si es comet un acte delictiu), d’obligació (són normes amb les quals es volia controlar de forma global el comportament humà, s’imposava una conducta moral per tal de tenir una comunitat moral), de recomanació (no comporten cap sanció si s’incompleixen), d’abrogació (en cas d’haver-hi normes contradictòries s’eliminaven aquelles que ja no es volgués que estiguessin vigent, era necessari un consens majoritari) i finalment algunes normes neutres.
c. IJTIHAD (Esforç, diligència, perseguir quan fallen les fonts certes). Aquesta és la tercera font important del dret islàmic. Quan fallen les fonts certes (Alcorà i Sunna) aquest interpreta independentment d’aquestes dues altres fonts, amb diligència i esforç. Aquesta interpretació pot ser diferent d’un lloc a un altre, per això hi ha molts drets islàmics, en funció de les interpretacions que s’han anat fent en els diferents casos en comunitats diferents. És per això que es diu que no hi ha unitarisme jurídic. Diferents interpretacions creen controvèrsies entre diferents comunitats, ja que no tots pensen igual i alguns pensen que la seva interpretació és la correcta. Un califa va tancar les portes de l’Ijtihad el segle XX, considerava que ja s’havien fet suficients interpretacions, això ho van fer 4 grans escoles: Hanafi (donava molt pes a la raó), el Malik (és la dominant a l’Al Andalus i es basa més en el costum de la comunitat, en la pràctica del que es produeix a la comunitat), Al·Safi (dona més importància als hadits de la Sunna, en el que va dir el profeta) i El Hanbal (és molt més estricta i parteix d’una interpretació literal de l’Alcorà i la Sunna, de les dues fonts certes de creació del dret). Permet el pluralisme normatiu, quan no existeix consens sobre un cas nou es permet el raonament del jutge, buscant una opinió comú de juristes de prestigi es troba una norma que és acceptada per la comunitat islàmica. Els mètode que es van desenvolupant amb la seva activitat d’interpretació són els següents: qiyas, istihsan, istihlal.
Els sunnites tanquen l’ijtihad però els sunites no, continuen interpretant les fonts certes de l’islam i van anar modernitzant-se, aquí sorgeix la diferència.
2. QUINS SÓN ELS MÈTODES I RAONAMENTS DELS JURISTES.
...