Tema 5 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Bioquímica
Año del apunte 2014
Páginas 23
Fecha de subida 02/11/2014
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

5. ENZIMS, CINETICA ENZIMATICA I REGULACIÓ CATALITZADORS D’ENZIMS Hi ha dos condicions bàsiques per la vida: - L’organisme s’ha de poder replicar Ha de poder catalitzar reaccions químiques de manera eficient i selectiva.
Característiques dels enzims: - Els enzims són catalitzadors de reaccions químiques.
Tenen una gran especificitat de substrat – poden discriminar entre molècules amb estructura similar, ja que el seu centre actiu és molt específic.
Acceleren les reaccions químiques cel·lulars sense afectar l’equilibri químic de la reacció.
Funcionen a condicions de pH i temperatura moderades.
No pateixen canvis químics com a resultat de la seva activitat catalitzadora.
Totes les reaccions del nostre organisme estan catalitzades per enzims.
- Intervenen en tots els processos bioquímics (catalitzadors biològics).
Catalitzen centenars de reaccions per degradar nutrients.
Conserven i transformen energia.
Construeixen macromolècules a partir de precursors.
Coordinen vies metabòliques.
Les deficiències o excés d’enzims causen malalties genètiques.
Són marcadors de malalties mesura de l’activitat enzimàtica en plasma o teixits.
Hi ha fàrmacs que actuen contra l’activitat enzimàtica.
Com veiem al gràfic, si no hi ha catalitzador la reacció es produeix de manera molt lenta. Amb un catalitzador no biològic (FeCl3), té lloc de manera moderada. En canvi amb un catalitzador biològic (catalasa) succeeix de manera ràpida.
La majoria dels catalitzadors són enzims, però no són els únics: els ribozims (RNA) també realitzen aquesta funció (RNA catalítics). Tot i això, en la gran majoria dels casos els enzims són els qui catalitzen les reaccions.
Els enzims poden tenir cofactors enzimàtics, i aquests poden ser ions inorgànics o coenzims (molècules orgàniques que s’uneixen covalentment formant un grup prostètic que ajuden a modular l’activitat dels enzims – acostumen a ser vitamines).
La unió d’un grup prostètic amb la part proteica (anomenada apoenzim) forma l’holoenzim. Els coenzims permeten transportar de manera transitòria grups funcionals.
CLASSIFICACIÓ DELS ENZIMS 1. OXIDOREDUCTASES: Catalitzen reaccions d’oxidació-reducció.
2. TRANSFERASES: Catalitzen la transferència de grups funcionals entre diferents molècules.
3. HIDROLASES: Catalitzen la ruptura d’enllaços hidrolítics.
4. LIASES: Catalitzen l’eliminació o addició d’un grup a partir d’un doble enllaç.
5. ISOMERASES: Catalitzen reaccions que impliquen una reorganització intramolecular.
6. LLIGASES: Catalitzen reaccions en les quals s’uneixen dues molècules.
Acoblades a hidròlisi d’ATP EXEMPLE: ATP + Glucosa ⇒ Glucosa-6-Fosfat + ADP Nom normatiu: ATP glucosa fosfotransferasa Nom corrent: Hexoquinasa OXIDOREDUCTASES 26/02/14 Catalitzen reaccions d’oxidació – reducció.
Trobem les deshidrogenases, les reductases, les oxidases, les peroxidases, les catalases i les oxigenases.
TRANSFERASES Catalitzen la transferència de grups funcionals entre diferents molècules.
Trobem: - Aminotransferasa (transaminases: transfereixen un grup amino i participen activament en el metabolisme dels aminoàcids).
Quinasa (el seu contrari serien les fosfatases) Glucosiltransferases Per exemple, la fosforilació de la glucosa per la hexoquinasa cap a glucosa-6-fosfat. El grup fosfat està contingut inicialment en un ATP, per tant es transfereix a la glucosa.
Un altre exemple: HIDROLASES Són els enzims que catalitzen el trencament dels enllaços hidrolítics com C-H, C-N, O-P o C-S.
El nom comú de la hidrolasa que trenca pèptids és una peptidasa.
LIASES Afegir o treure grups en dobles enllaços. És una reacció que forma part del cicle de Krebs. Per exemple, la fumarasa. El fumarat té un doble enllaç entre C2 i C3. La fumarasa li afegeix un hidroxil. També pot catalitzar aquesta reacció o la inversa.
ISOMERASES Catalitzen reaccions de reorganització intramolecular (els grups d’un carboni passen a un altre). Per tant, obtenim un isòmer.
Per exemple, la fosfoglicerolmutasa catalitza el pas de 2-fosfoglicerat a 3-fosfoglicerat.
O bé la epimerasa que canvia el grup hidroxil de l’esquerra a la dreta (ja que són dos epímers).
Trobem isomerases com epimerases o racemases i mutases.
En el darrer cas tenim la conversió de l’àcid D-làctic a l’àcid L-làctic. Són enzims molt específics.
LLIGASES Catalitzen reaccions on s’uneixen dues molècules. Estan acoblades a hidròlisi d’ATP.
Per exemple la piruvat carboxilasa, amb ATP i HCO3 passa de piruvat a oxalacetat i allibera ADP+Pi.
COM FUNCIONEN ELS ENZIMS? Els enzims proporcionen al substrat l’entorn ideal perquè tingui lloc una reacció ràpidament, malgrat sigui necessari energia o formació d’intermediaris inestables.
- El centre actiu és la butxaca on té lloc la catàlisi.
El substrat és la molècula unida al centre actiu.
En una reacció química el substrat passarà a producte (S  P) i aquesta reacció té una constant que dependrà de la concentració de producte i substrat (K’eq = [P]/[S]). Hi ha una energia lliure associada a la reacció de substrat a producte que depèn de la constant R dels gasos i de la temperatura ambient, a més de la constant.
G’0 = -RT ln K’eq Aquesta energia lliure la calculem a condicions estàndards bioquímiques, que són diferents a les químiques (condicions fisiològiques): pressió 1atm, temperatura ambient, concentració 1M i pH 7.
Les molècules que participen en una reacció química han de passar per un estat de transició per generar els productes.
Hi ha una energia lliure associada al producte i una energia lliure associada al substrat.
L’energia d’activació correspon a l’energia lliure que ha d’adquirir el sistema per arribar a l’estat de transició; és la necessària per alinear els grups reactius del substrat per convertir-ho en producte, o per formar càrregues transitòries, reorganitzar els enllaços...per fer tots els canvis del substrat que són necessaris per passar a producte i que es donen en l’estat de transició.
L’energia lliure (G0) d’aquest estat és major que la de l’estat inicial. El que fa l’enzim és disminuir l’energia d’activació necessària per arribar a l’estat de transició.
VELOCITAT D’UNA REACCIÓ QUÍMICA Els catalitzadors el que fan no és alterar l’equilibri o l’energia lliure, sinó que canvien la velocitat de reacció (l’acceleren).
Per tant, la velocitat depèn dels catalitzadors i de quantes molècules del substrat arriben fins a l’estat de transició. Si el catalitzador facilita aquesta arribada, la velocitat augmenta; de fet el que fan els enzims és disminuir l’energia necessària per arribar a l’estat de transició (disminueixen l’energia d’activació) i això implica un augment en la velocitat de la reacció.
Per disminuir l’energia, el primer que fa l’enzim és unir-se al substrat i aquest complex facilitarà aquesta reorganització dels àtoms o aquest intercanvi de càrregues per transformar-se a producte.
D’on prové el poder catalític? De l’increment d’energia en formar enllaços febles amb els substrat. Aquestes interaccions no covalents que es formen són màximes en l’estat de transició, quan el substrat adopta l’orientació necessària per passar a producte.
Aquesta complementarietat entre l’enzim i el substrat depèn de la forma que tingui el centre actiu, el qual és altament específic pel seu substrat. Aquesta especificitat de la interacció depèn de la disposició dels àtoms del centre actiu. Per tant, els aminoàcids que formen part del centre actiu són molt importants. La conformació que té la proteïna permet que en aquesta butxaca puguin haver aminoàcids molt lluny uns dels altres; és a dir, els residus d’aminoàcids del centre actiu no necessàriament es troben propers en la seqüència de la proteïna.
Aquestes interaccions febles són les que permeten que aquest substrat es col·loqui en una disposició ideal perquè es converteixi en el producte. Aquesta disposició serà la que l’aproparà a l’estat de transició.
En el centre actiu pot ser que hi entri més d’un substrat (quan s’han d’unir dues molècules). Hi ha un espai únic i exclusiu per cada substrat.
Hi ha dos models per explicar la interacció enzim – substrat.
- Model pany i clau. El substrat té una forma específica.
Model de l’acoblament induït. El substrat té una forma determinada però el centre actiu de l’enzim no té exactament la mateixa forma. Quan es posen en contacte, es produeix un canvi conformacional en l’enzim que fa que el seu centre actiu passi a tenir la forma exacta (s’adapta).
Exemple que no té res a veure amb la bioquímica però que pensa que és interessant.
Barra de ferro. Esperem que reaccioni i es trenqui. El substrat (barra de ferro) té una energia de Gibbs determinada quan està sencera – el que representa doblegar-la sense enzim és una quantitat altíssima d’energia d’activació en l’estat de transició.
Si tenim un enzim complementari al substrat (el centre actiu s’adapta perfectament al substrat) serà tant estable que no aconseguirem arribar a l’estat de transició, es crea una interacció molt estable i l’energia del sistema cau en picat. En canvi, si el centre actiu és complementari de la forma que ha d’adoptar en l’estat de transició, sí que es podrà donar. Llavors, en realitat en el complex enzim – substrat es formen el màxim d’interaccions possibles en l’estat de transició.
CARACTERÍSTIQUES DEL CENTRE ACTIU DELS ENZIMS Com hem dit, els enzims faciliten la interacció correcta entre els substrats al fixar-los al centre actiu en una posició espacial molt concreta mitjançant interaccions febles en l’estat de transició, creant una energia lliure favorable, que anomenem energia lliure de fixació (GB).
La proximitat dels substrats, junt amb la tensió a la qual estan sotmesos facilitarà la catàlisi enzimàtica.
ΔGb = ΔGuncat (energia sense enzim) – ΔGcat (energia que realment cal) MECANISMES CATALÍTICS CATÀLISI ÀCID – BASE Les cadenes laterals d’aminoàcids en el centre actiu poden cedir o captar protons, estabilitzant la formació d’intermediaris necessaris per la reacció enzimàtica. Poden actuar com a àcids o bases febles ja que estan carregats.
Hi ha, doncs, una transferència de protons.
Per tant els enzims aquests els trobarem a molts centres actius d’aquells qui catalitzen reaccions àcid – base.
CATÀLISI COVALENT El mecanisme d’aquesta reacció és una combinació entre una catàlisi àcid-base i una catàlisi covalent.
L’atac d’un grup nucleòfil o electròfil del centre actiu de l’enzim sobre el substrat condueix a la unió covalent transitòria del substrat a l’enzim.
QUIMIOTRIPSINA (peptidasa): en el seu centre actiu tenim un nucleòfil i una serina (té un –OH que participa en la catàlisi àcid base). El nucleòfil (el bor, grup químic capaç de captar protons) ataca el protó del –OH (ens quedem amb dos electrons a l’oxigen) mentre que la serina ataca el carboni (electròfil, grup químic capaç de cedir electrons) del substrat; l’enllaç peptídic es trenca perquè els dos electrons que es trobaven lliures pels dos atacs que havien rebut i que formaven l’enllaç són atrets pel l’oxigen de la serina. Per tant, la forma d'actuar de la quimotripsina s'explica com una hidròlisi en què primer s’acila el substrat per formar un intermediari que posteriorment perd el grup acil per retornar l'enzim al seu estat original.
IONS METÀLICS I CATÀLISI ENZIMÀTICA Els ions metàl·lics solen actuar com a cofactors. Són importants en les reaccions d’oxidació-reducció gràcies a canvis reversibles en l’estat d’oxidació del metall.
Es poden unir als substrats, afavorint l’alineació correcte en el centre actiu.
Estabilitzen electrostàticament o neutralitzen càrregues iòniques, facilitant el procés de catàlisi.
ENOLASA: En el centre actiu hi ha dos magnesis amb dues càrregues positives que atrauen les càrregues parcials negatives dels oxígens i a més participen dos aminoàcids (un àcid i un bàsic, i molt polars; lisina i glutàmic) en l’enzim. La Lys ataca el protó (té tendència a captar-lo per obtenir la seva característica càrrega positiva a pH fisiològic) i es forma un doble enllaç entre carbonis; aleshores, com el carboni només pot tenir 4 electrons, es desfà del que tenia (desapareix el doble enllaç entre el C1 i l’oxigen). A continuació actua el glutàmic fent que es formi una molècula d’aigua a partir del grup hidroxil i del protó i això farà que es formi un altre doble enllaç entre carbonis, entre el C2 i el C3 i quedarà un electró que podrà formar un doble enllaç amb l’oxigen que formava interaccions amb el magnesi. Com es forma el doble enllaç, l’oxigen deixa de tenir càrrega negativa i el magnesi deixa d’interaccionar, alliberant-se el fosfoenolpiruvat.
Les fletxes blaves sempre indiquen el moviment dels electrons.
COM FUNCIONEN ELS ENZIMS? Com sabem: - Les molècules que participen en una reacció química han de passar per un estat de transició per generar els productes.
L’G0 de l’estat de transició és major que la de l’estat inicial.
L’energia d’activació correspon a l’energia lliure que ha d’adquirir el sistema per arribar a l’estat de transició.
On: S <--> P; K’eq = [P]/[S]; G’0 = -RT ln K’ eq CINÈTICA ENZIMÀTICA És la ciència que estudia la velocitat del procés enzimàtic en determinades condicions experimentals – estudia el mecanisme d’acció i regulació dels enzims. S  P PARÀMETRES VELOCITAT INICIAL Al principi de la reacció, considerem que [Substrat]0 = 105 - 106 x [E]0 = constant (considerem que el substrat està en excés i que és constant).
Expressem la velocitat inicial en funció de la [Substrat]. A l’inici de la reacció, la velocitat augmenta de forma exponencial i podem dir que el pendent a temps molt inicials és la velocitat inicial (V0  pendent a t = 0).
CORBA DE SATURACIÓ – Velocitat màxima La velocitat la podem representar en un gràfic velocitat-concentració de substrat (assumint que la concentració de l’enzim és constant).
A mida que augmentem la quantitat de substrat, com l’enzim s’anirà saturant, la velocitat inicial serà més baixa (no augmentarà ràpidament, no hi haurà prou molècules convertint substrat a producte). Hi haurà un moment que arribarem a la velocitat màxima, quan totes les molècules de l’enzim ja tenen unit el substrat.
HIPÒTESI DE L’ESTAT ESTACIONARI En aquesta reacció enzimàtica es formarà el complex enzim-substrat com a pas previ de l’obtenció del producte.
Aquestes reaccions tindran associades unes constants : Briggs & Haldane l’any 1928 van postular la HIPÒTESI DE L’ESTAT ESTACIONARI  Quan s’inicia la reacció enzimàtica, l’[ES] augmenta ràpidament, però arriba de seguida a un “estat estacionari”, que es manté pràcticament constant.
Quan comença la reacció, tenim un temps curt en que l’enzim lliure disminueix i augmenta l’enzim acomplexat. A partir d’aquest punt en què comença l’estat estacionari, la concentració enzim-substrat es manté estable i constant en el temps.
Perquè? Perquè la velocitat de formació del complex E-S és igual a la velocitat de la desaparició d’aquest complex.
EQUACIÓ DE MICHAELIS - MENTEN En aquestes condicions també es compleix una altra cosa, i és el que s’explica amb l’equació de Michaelis-Menten: el pas limitant és K2 (constant que regeix la formació del producte).
La fórmula diu que la velocitat inicial depèn de Km, de la concentració de substrat i de la velocitat inicial. Km és la constant de Michaelis, la qual ens permet relacionar les constants de formació i desaparició del complex ES.
La velocitat inicial respecte la concentració de substrat segueix una hiperbòlica rectangular, de manera que en un moment determinat se saturarà.
Tots els enzims que segueixen una cinètica Michaeliana segueixen aquest gràfic.
Definim Km com la concentració de substrat a la qual la velocitat inicial equival a la meitat de la velocitat màxima.
La Km i la Vmàx són característiques intrínseques de cada enzim (sempre que segueixin una cinètica Michaeliana).
Els enzims que segueixen una “cinètica Michaeliana” presenten una dependència hiperbòlica de V0 respecte a [S].
En el cas de reaccions de dos passos en què k2 és el pas limitant (k2<<<<<k1), menyspreem k2 de manera que Km = k-1/k1 =Kd (constant de dissociació ES). Només en aquests casos especials Km mesura l’afinitat de l’enzim pel substrat.
Km relaciona les constants de formació i desaparició; els seus valors sovint reflecteixen les concentracions reals de substrats dins la cèl·lula.
TRANSFORMACIÓ MATEMÀTICA DE L’EQUACIÓ DE MICHAELIS – MENTEN REPRESENTACIÓ DE LINEWEAVER-BURK (DOBLES RECÍPROCS) L’equació de Michaelis-Menten es converteix en una altra si invertim els diferents factors i simplifiquem. Aquesta nova equació l’anomenem representació de Lineweaver-Burk o dels dobles recíprcos.
Aquesta és una representació lineal per calcular les constants cinètiques K m i Vmàx a partir del pendent de la recta i del tall amb els eixos de coordenades – acaba quedant una equació anàloga a la d’una recta.
El gràfic talla l’eix de les X per un punt que equival a l’invers de la Vmàx; és a dir, quan x = 0, y = b que és 1/Vmàx. Quan la recta talla l’eix de les X, tenim y = 0; si y = 0, el que tindrem és que X serà -1/Km = 1/[S].
CONSTANT CATALÍTICA La Kcat és la constant del pas limitant. Abans K2 era la constant del pas limitant (limita la velocitat de l’enzim). Però pot haver reaccions en què es formi un complex enzimproducte amb una K3 (ara és aquesta la limitant, ja no ho és K2). Per això generalitzem i diem que K2 és la Kcat. Per tant, podem definir la Kcat com la velocitat límit d’una reacció que catalitzada per un enzim.
Kcat també s’anomena nombre de recanvi, i es defineix com nombre de molècules de substrat transformades per unitat de temps i per molècula d’enzim, en condicions de saturació.
Per exemple, la Kcat de la catalasa és de 40.000.000seg-1.
EFICIÈNCIA CATALÍTICA Una altra característica dels enzims és la relació entre Kcat i Km, la qual s’anomena eficiència catalítica. Si relacionem conceptes obtenim una nova equació: Les unitats de l’eficiència són s-1 M-1 Experimentalment els valors de Km es reflecteixen en la [S] real dins la cèl·lula.
Parlarem de perfecció catalítica quan tinguem valors de l’eficiència catalítica d’entre 108 i 109, ja que l’eficiència augmentaria en només dependre de la difusió de l’enzim i el substrat per la cèl·lula.
S’ha vist de manera experimental que els valors de Km per un enzim i per un substrat determinat són indicatius de quina concentració d’aquell substrat hi ha dins la cèl·lula; és a dir, a la cèl·lula, la meitat de llocs d’unió estarien ocupats.
FACTORS QUE AFECTEN L’ACTIVITAT ENZIMÀTICA EFECTE DE LA TEMPERATURA En la majoria d’enzims, el seu pic d’activitat màxima es troba a temperatura de 37ºC (en condicions fisiològiques).
En general els enzims doblen la seva activitat cada 10ºC. A elevades Tª, i es produeix una desnaturalització tèrmica.
A temperatura òptima presenten màxima activitat (fletxa vermella).
Temperatura òptima EFECTE DEL PH Les variacions del pH condicionen les càrregues dels AA que estan en el centre actiu de l’enzim (poden canviar l’estat d’ionització d’aquests) i són importants per la catàlisi.
El pH òptim oscil·la en el 7, tot i que els enzims de l’estómac digestiu estan al voltant de 2-3.
INHIBICIÓ ENZIMÀTICA Gràcies als inhibidors – molècules que alteren la catàlisi enzimàtica– s’estudien els mecanismes enzimàtics. Molts fàrmacs són inhibidors, per exemple, l’aspirina.
Tenim dos tipus d’inhibidors segons la unió amb l’enzim: - - Reversibles. S’uneixen per interacció no covalent.
o Competitius: competeixen amb el substrat (s’hi assemblen i s’uneixen pel mateix lloc) o No competitius. S’uneixen a un centre diferent del substrat Irreversibles. S’uneixen covalentment destruint un grup funcional, essencial per l’activitat enzimàtica. També hi ha subclassificació entre competitius i no competitius.
Quan afegim un inhibidor, la reacció també es troba modificada per una constant, la Ki.
INHIBICIÓ COMPETITIVA Si augmenta [S] l’equilibri es desplaça a la dreta i això fa que hi hagi menys enzim disponible i es formi producte (inhibició competitiva).
Si mirem el gràfic de la velocitat inicial en funció de [S], quan no hi ha inhibidor tenim una corba típica de Michaelis Menten. Si hi ha inhibidor es desplaça cap a la dreta perquè cal més [S] per arribar a la velocitat màxima.
Observant la representació dels dobles recíprocs, veiem: α1 sense inhibidor, α2 i α3 amb poc i molt inhibidor. La Vmàx (punt tall OY) sempre és la mateixa (no es veu modificada). Per contra, -1/km es va acostant a zero. Això ens diu que en realitat Km està augmentant; caldrà més [S] per arribar a ocupar la meitat dels llocs d’unió per part del substrat.
Com augmenta Km? Pel factor α, que equival a (1 + [I] / Ki). Multiplicat per Km dóna una Km aparent (Km quan hi ha inhibidor).
INHIBICIÓ NO COMPETITIVA Parlem de inhibició NO competitiva si l’enzim es pot unir a l’inhibidor i al substrat a la vegada però mai donarà producte si l’inhibidor està unit.
La corba de Michaelis-Menten varia de forma que només augmenta Vmàx sense que variï Km (segueix tenint afinitat pel substrat). En la recta de dobles recíprocs, veiem que el pendent de la corba augmenta sense variar el punt de tall amb OX.
En aquest cas, α, en lloc de multiplicar, divideix.
Les gràfiques que veuríem: varia el punt de tall amb OY perquè Vmàx sí que varia.
Només veient el gràfic dels dobles recíprocs veiem sí es competitiva o no competitiva; Km és l’únic que és constant, amb o sense inhibidor no varia (la unió ES no varia).
REGULACIÓ ENZIMÀTICA Totes les vies metabòliques estan molt regulades.
Tenim 4 vies de regulació enzimàtica.
COMPARTIMENTACIÓ SUBCEL·LULAR DELS ENZIMS Dues vies metabòliques contraposades (per exemple anabolisme i catabolisme) es realitzen en compartiments subcel·lulars diferenciats. Per exemple la síntesi de lípids i la seva degradació es fan en compartiments diferents.
CONTROL DE LA CONCENTRACIÓ DE L’ENZIM La [enzim] es pot modificar també a nivell de transcripció del DNA, traducció del mRNA i degradació del propi enzim.
REGUALCIÓ AL·LOSTÈRICA La gran majoria dels enzims són enzims al·lostèrics.
L’activitat d’alguns enzims pot ser modulada per interacció amb lligands, efectors o moduladors al·lostèrics, en un lloc diferent del centre actiu, el centre al·lostèric.
La unió de l’efector al·lostèric provoca un canvi conformacional de l’enzim, modificant: - L’afinitat pels substrat o per un altre lligand L’eficiència catalítica (Kcat/Km) Aquests moduladors poden actuar de forma positiva o negativa.
Els enzims al·lostèrics, principalment oligomèrics, solen presentar comportament cooperatiu: la unió d’un lligand influeix sobre la fixació d’una altra molècula del mateix lligand.
Els enzims reguladors no segueixen la cinètica de MichaelisMenten, sinó que segueixen una corba sigmoïdal, de manera que els moduladors positius (activadors) desplacen aquesta corba sigmoïdal cap a l’esquerra i els negatius (inhibidors) cap a la dreta. La seva regulació és molt precisa i presenten una activitat altíssima a partir d’un cert nivell. No varia Vmàx.
Els enzims moduladors es troben al principi de la via.
RETROINHIBICIÓ DE VIES METABÒLIQUES La velocitat de les vies metabòliques està controlada per enzims reguladors modulats al·lostèricament.
Alguns productes finals o intermediaris poden ser els moduladors negatius dels substrats.
REGUALCIÓ COVALENT REVERSIBLE Activitat de l’enzim afectada per una modificació covalent transitòria: unió/separació d’un grup químic unit a l’enzim per enllaç covalent. Per exemple una fosforilació.
Hi han diferents graus de fosforilació. Per exemple, la serina.
IRREVERSIBLE Activitat de l’enzim per escissió proteolítica. El precursor (zimògen), sol ser inactiu.
...