Capítol 10: L'edició de butxaca a Gran Bretanya (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 24/11/2014
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

10.
L’edició de butxaca a la Gran Bretanya Cap a mitjan anys 1930, alguns dels grans editors literaris anglesos van notar la manca de creixement del públic lector. D’una banda, hi havia un nou públic lector en potència, cosa que feia suposar que es produiria un major consum del llibre en una època en què els aires de progrés social i de millora de les condicions de vida havien de passar, per necessitat, per l’adquisició d’una educació superior. El llibre era, doncs, l’instrument ideal de la política de promoció cultural. D’altra banda, aquest nou públic no s’assemblava gens a la clientela típlica que aleshores tenien els editors i es veia limitat a les ofertes de la secció de llibreria dels grans magatzems o als fulletons de venda als quioscs.
El 1934 es convocà una conferència «The New Reading Public» per part dels editors Basil Blackwell i Stanley Unwin, on cinquanta delegats de diferents criteris no van arribar a cap solució unànime de política editorial ni tan sols d’identificació de la tipologia o de la magnitud d’aquell potencial públic lector. Un dels participants de la conferència, Allen Lane, director de l’editorial The Bodley Head, que aleshores passava per greus dificultats econòmiques, fou qui, en la seva preocupació per aconseguir el producte que el mercat semblava demanar, trobà la solució: el llibre de butxaca (paper back o pocket book). Allen Lane s’havia adonat que la solució als dos problemes (l’estabilitat financera de la seva editorial i com produir llibres per al nou públic lector) era crear edicions barates i de bona qualitat d’escriptors contemporanis.
Tot i així, la seva idea no era novetat. Històricament han existit molts llibres de format petit, fins i tot de butxaca, i a partir del segle XIX hi va haver moltes edicions de caire popular, sobretot de tipus fulletó. Fins i tot al món de l’edició moderna havien existit temptatives similars a molts indrets: a Leipzig la «Collection of British and American authors», a Espanya la «Colección Universal» i la «Colección Austral», a Catalunya la «Biblioteca Popular de L’Avenç» que arribà a publicar 152 volums. També trobem un fenomen similar a França.
Però no tots els editors van rebre el suggeriment d’Allen Lane amb entusiasme. La major part es va mostrar escèptica i molts d’altres hi van ser clarament adversos. Un dels arguments en contra era que aquest tipus d’edició ja havia estat assajat amb anterioritat, però mai amb gran fortuna, llevat de les edicions de fulletó. També s’esgrimia que el preu tan barat que proposava Lane podria malbaratar el mercat. Fins i tot els primers editors literaris que van col·laborar en l’empresa ho feren sense creure de debò que arribaria a triomfar, i la mateixa editorial The Bodley Head negà suport financer a Lane, que hagué de trobar pel seu compte els recursos econòmics per a l’aventura i fundar els Penguin Books com una empresa personal i independent.
Al moment de l’esclat de la guerra, pel setembre de 1939, s’havien publicat 285 títols i s’havien venut un total de 28 milions i mig de llibres, és a dir, una mitjana de 100.000 exemplars per títol. És important destacar que la publicitat del llançament de la col·lecció anava adreçada molt específicament al nou públic lector que pretenia atreure, poc avesat a entrar a les llibreries. Un públic que no té prou confiança per entrar a les llibreries per dos motius: les seves possibilitats econòmiques i la por de mostrar la seva ignorància (estan acostumats a comprar a grans magatzems on no se’ls hi posa gaire atenció). Per això els espanta la idea d’entrar a una llibreria on dos o tres dependents estaran esperant.
Aquest temor cultural dels lectors i la qüestió del preu devien ser els condicionants psicològics que impedien a aquest nou públic un accés més fàcil al llibre seriós, culte, d’una certa volada intel·lectual. Però l’actuació d’editors com Lane, convençuts del poder del llibre per a l’enaltiment cultural de les classes menys poderoses, va acabar de decidir l’èxit de l’empresa.
El que Lane va fer va rompre les barreres polítiques i culturals, tot trencant el cercle tancat de cultura que s’havia mantingut fins aleshores. Es va regenerar i innovar el mercat del llibre, s’amplià considerablement el material de lectura culta a l’abast dels lectors. Tot això, però, no va ser obra d’Allen Lane ni dels Penguin, però les dues parts van convertir-se en el símbol d’aquelles ànsies de renovació de les idees educatives, socials i culturals que la societat britànica experimentà al llarg dels anys 1930 i 1940, basats en els profunds canvis socials de l’època: inici d’un cert benestar social, extensió de l’educació primària a tots els infants, beneficis socials en el lleure (biblioteques, associacions, clubs), influència de les idees marxistes, etc.
El 1937 va aparèixer la sèrie Pelican Books, integrada per obres originals d’assaig i de divulgació, que el diari d’ideologia comunista Daily Worker arribà a comparar amb la revolució de la impremta. Les ànsies lectores del mercat potencial i l’encert de la selecció i el preu econòmic dels llibres oferts per Allen Lane a Penguin van convertir allò que havia semblat una aventura en un èxit comercial i cultural. Fer-se amb un «Penguin» passà a ser tan fàcil com aconseguir una pinta de cervesa. «Triomf editorial» i «Un milió de venuts» van ser titulars comuns a finals de 1935 i començament de 1936, sis mesos després de l’aparició dels primers títols.
També es va veure afectada l’estructura de l’edició: per tal de mantenir el preu dels llibres (6 penics), d’alguns títols se’n feien tiratges de 50.000 exemplars i se n’havien de vendre 700 a la setmana. Si no s’assolien aquestes vendes, el títol quedava descatalogat.  Favor als altres editors que tenien en estoc altres edicions diferents dels mateixos llibres, com si es tractés d’una generositat que els permetria de vendre llurs existències per inhibició de la competència. En complir-se el primer aniversari de l’aparició dels deu títols inicials, les vendes havien superat els 3 milions d’exemplars, i es distribuïen 140.000 exemplars a la setmana [Publicitat: «cada deu segons, nit i dia, durant tots els dies de la setmana, diumenges inclosos, es ven un Penguin».] Hi hagué opinions de tota mena: alguns creien que l’abaratiment feia que la gent dediqués menys diners a la compra de llibres i que editors, autors i llibreters hi sortissin perdent (George Orwell); n’hi ha que deien que la compra de llibres era ja de per si una mena d’exentricitat que ara molts podien satisfer per pocs xílings (Stanley Unwin); altres afirmaven que per fi tenir llibres deixaria de ser privilegi d’una classe reduïda (Margaret Cole); altres, que constituïa un pas notable per posar a l’abast de totes les llars la literatura seriosa (The Economist); uns altres pensaven que feia bo de trobar Shakespeare al costat de Dashiell Hammet i Edgar Wallace (Geoffrey Grigson)...
Per primer cop el llibre esdevenia un producte de consum massiu  publicitat generalitzada, distribució a petits comerços, nous punts de venda, cartells... Fins i tot, la casa Penguin va crear una màquina expenedora de llibres. L’edició de butxaca havia identificat amb èxit el seu nou públic lector.
Un dels sistemes més eficaços de difusió van ser les targes de resposta comercial per correu, amb franqueig a pagar per l’editorial. Un altre sistema eren els anuncis publicitaris a color de productes de tota mena a les contraportades o en blanc i negre a les pàgines finals dels llibres.
Els més escèptics es van mostrar recelosos a acceptar que el triomf del llibre com a producte de consum dins d’un mercat de masses hagués d’anar, per força, vinculat a la democratització de la cultura. Societat de consum: èxit de vendes  considerat com a triomf qualitatiu.
Els anys de la guerra molts títols van haver de tenir uns tiratges relativament limitats i la venda total en nombre d’exemplars disminuí. Tot i això, es van fer edicions especials per a les forces armades entre 1943 i 1944, amb la publicació de deu llibres al mes. Durant els sis anys de la guerra, Penguin creà 19 sèries noves i publicà més de 700 títols. L’esforç editorial de Penguin i el suport popular que van rebre van ser de seguida associats a l’esforç solidari i tenaç i a la voluntat de supervivència de Gran Bretanya durant els anys durs i difícils de la guerra.
Els anys de la immediata postguerra, malgrat algun èxit espectacular, com el llibre sobre la bomba atòmica d’Hiroshima del novel·lista americà John Hersey, van ser de vaques magres.
Gràcies a l’aparició del mercat americà que havia començat a avesar-se als llibres de butxaca amb motiu de les edicions destinades a les forces armades, però, la recuperació semblava que no es faria esperar. Tot i així, el concepte del que s’havia d’editar i de com calia vendre aquestes edicions populars a Amèrica enfrontà els editors americans de Penguin i els anglesos: els anglesos tenien una actitud més conservadora i no volien acceptar que la marca de la casa es pogués confondre amb les d’editors menys sofisticats i que intentaven col·locar llibres més de patacada. El conflicte no va resoldre’s fins a 1950. A Anglaterra, pel 1946, es va publicar una edició uniforme de deu dels seus llibres. Es tornaren a posar els fonaments de col·leccions que esdevindrien modèliques en aquest tipus d’edicions, com la sèrie dels «Penguin Classics», que havien estat iniciats el 1946 amb la traducció d’E.V. Rieu de l’Odissea. Quan es presentà el manuscrit de la traducció al comitè editorial, es va discutir si convenia editar una altra traducció d’una obra sovint traduïda i editada a Gran Bretanya. Contra el parer del comitè, Allan Lane encoratjà la traducció i nomenà Rieu director d’una sèrie de textos clàssics que havien de tenir com a model el de la pròpia The Odissey. Diposità en Rieu la responsabilitat de la direcció literària de la sèrie: trobar nous títols i traductors dels clàssics, fer-ne el seguiment i la producció.
Mentrestant, a Amèrica, els representants de Penguin havien decidit d’obrir-se camí en el mercat dels instituts i les universitats, per tant, la sèrie dels «Penguin Classics» els va anar com l’anell al dit. The Odissey no va trigar a convertir-se en el llibre més venut de la casa. 39 anys després de la seva publicació, se n’havien venut tres milions d’exemplars. Això no prejutja en absolut la qualitat de la traducció, ni ens ha de fer considerar que la d’E.V. Rieu és més vàlida que una altra de característiques filològiques o editorials diferents. Però serveix per demostrar la importància cabdal de la traducció en general, i d’aquest exemple específic entre un amplíssim sector del públic lector.
El perquè de les traduccions, el mercat lector a què van destinades, l’entorn ideològic que les avala i promou, o les censura i condemna, ens indiquen tant, o més, sobre les seves qualitats i orientacions com el possible comparativisme filològic entre el text de partida i el d’arribada.
...