Tema 14. Competències de la UE (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Dret de la unio europea
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 23/10/2016
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Dret de la Unió Europea TEMA 14. COMPETÈNCIES DE LA UNIO EUROPEA Per assolir els seus objectius, la UE disposa d’unes competències necessàries. Per exercir-les, els tractats han creat un sistema institucional que tenen la visió de desenvolupar els objectius i competències que la UE té. Les institucions per exercir aquestes competències disposen d’uns instruments jurídics.
Hi ha dos grans parts: l’atribució o fonament de les competències ( Com sabem que la UE te competències per portar a terme una determinada acció?) i una segona part que te a veure amb l’exercici d’aquestes competències (Quins principis han de tenir en compte les institucions per exercir aquestes competències?).
Un article clau es el 5 del TUE, pel que fa al sistema competencial. Els primers articles del TFUE ( art. 2 a 6), que complementen aquests principis del sistema competencial.
Art. 5 TUE - La delimitación de las competencias de la Unión se rige por el principio de atribución. El ejercicio de las competencias de la Unión se rige por los principios de subsidiariedad y proporcionalidad. En virtud del principio de atribución, la Unión actúa dentro de los límites de las competencias que le atribuyen los Estados miembros en los Tratados para lograr los objetivos que éstos determinan. Toda competencia no atribuida a la Unión en los Tratados corresponde a los Estados miembros La UE no es un estat, per tant no te competències plenes i no pot decidir el seu àmbit d’actuació, nomes pot actuar en el marc de les competències atribuïdes pels tractats. Els estats son els únics subjectes que tenen una capacitat plena i decidir el seu propi àmbit d’actuació. La sobirania la tenen els estats, que utilitzant-la decideixen concedir competències a la UE.
L’origen de la UE esta als tractats, i son els estats els que redacten els tractats i diuen que pot fer i que no la UE, per tant es clau per saber les competències de la UE. Hi ha una connexió entre objectius i competències, ja que per dur a terme aquests objectius, necessita aquestes competències. En cas de dubte el TJUE, utilitza una aproximació dels objectius marcats per determinar si la UE te competències per dur a terme una acció concreta o no.
De quina manera els tractats atribueixen competències a la UE? Apareix el concepte de la base jurídica, que ens permet apreciar aquest examen de competència de la UE. Les institucions de la UE en la mesura que han de respectar aquest principi, nomes poden exercir en la mesura que tenen un fonament als tractats. Aquesta idea de la base jurídica, es una tècnica molt casuística i dispersa, no trobem al tractat un conjunt d’articles que facin una delimitació general de les competències de la UE. No es un sistema com el de la nostra Constitució en el sistema de llista de competències i matèries reservades, sinó que la lògica que te el tractat de la UE es molt mes funcionalista i enganxada als objectius. En els tractats trobem un seguit de politiques o disposicions que regulen quins son els objectius de la UE i acte seguit en aquestes disposicions dirà que la UE es competent per exercir aquests objectius.
Exemple: Art. 191 TFUE – defineix a que ha de respondre la política de medi ambient de la UE. Aquí esta el fonament de les competències, però no diu exactament que pot fer, no hi ha un llistat de competències pròpies, sinó uns objectius.
Dret de la Unió Europea Aquesta tècnica funcionalista te dues conseqüències: 1. Una enorme flexibilitat perquè com no hi ha una llista de competències, el que es necessari en cada moment per assolir aquests objectius pot variar. La UE tindrà capacitat per adaptar-se aquest canvi perquè el que esta llistat son els objectius i no les competències.
2. Ambigüitat i dificultat d’interpretar. No es un sistema tancat. Genera una gran indeterminació que permet a la UE una expansió indefinida de les seves competències. Una tècnica que posa en perill el propi principi d’atribució.
Aquesta tècnica funcionalista es veu completada i reforçada per dos qüestions mes a l’hora de poder fonamentar dos vies mes en el fonament de la competència de la UE: Competències explicites. Explícitament els tractats donen competències a la UE. Però les institucions de la UE al llarg dels anys s’han trobat amb situacions en que s’han plantejat la pregunta se di podien dur a terme una determinada acció que no estava prevista expressament als tractats però que d’alguna manera es deduïa o era necessària per dur a terme el que preveuen els tractats. Aquest dubte te origen als anys 70.
Competències implícites. Aquest concepte no apareix als tractats, ha sigut el Tribunal de Justícia el que ha desenvolupat aquest concepte. Son competències que no estan especificades als tractats, però que es dedueixen de competències expresses en els tractats. Exemple: AETR (1976), acord internacional que es va començar a negociar entre diversos països d’Europa per regular el transport per carretera. Per assolir els objectius de la política de transports, implícitament el tractat li dona a la UE competència per fer-ho, perquè sinó s’estaria deixant sense sentit aquella competència del tractat.
Cal destacar dos aspectes: aquesta relació amb una competència atribuïda i segon aquesta relació es de necessitat i efectivitat, ja que has de provar que per realitzar una competència has de poder fer-ho.
Article 352 TFUE – Clàusula d’imprevisió o clàusules de tancament.
“Cuando se considere necesaria una acción de la Unión en el ámbito de las políticas definidas en los Tratados para alcanzar uno de los objetivos fijados por éstos, sin que se hayan previsto en ellos los poderes de actuación necesarios a tal efecto, el Consejo adoptará las disposiciones adecuadas por unanimidad, a propuesta de la Comisión y previa aprobación del Parlamento Europeo. Cuando el Consejo adopte dichas disposiciones con arreglo a un procedimiento legislativo especial, se pronunciará también por unanimidad, a propuesta de la Comisión y previa aprobación del Parlamento Europeo.” Aquest article actua com a base jurídica per una acció en els casos que no hi ha hagi cap altre base jurídica en els tractats. Dona capacitat a la UE d’adaptar-se a noves politiques.
Aquest article, podria semblar que es una mena de contradicció al principi d’atribució. Des de un punt de vista material, l’article parla de la idea de necessitat, hi ha d’haver aquesta proba de necessitat per actuar. L’article 352 no es pot fer servir per dotar a la UE nous objectius o noves politiques. El que fa es reforçar mes la idea de flexibilitat.
Per una altra banda , es requereix acord de tots els membres , s’exigeix unanimitat. Aquest consens tan gran es una garantia de que aquest article no s’utilitzarà de manera abusiva, sinó nomes en casos en que sigui necessari.
L’ultima garantia de que aquest article no s’utilitzarà de manera abusiva, es la del control del Tribunal de Justícia, que dirà si es compleixen els requisits de necessitat i existència d’objectius.
Dret de la Unió Europea Aquest article s’utilitza relativament poc, en canvi als anys 70 es va utilitzar molt. Aquest canvi de tendència hi ha dos motius: – Motiu polític. Critiques i aparició als estats de moviments pro sobirania. Han pres consciència que aquest article s0ha d’utilitzar en casos necessaris.
– Evolució lògica dels tractats. El tractat originari va ser l’any 57 i la primera reforma va ser a l’AUE l’any 87. L’evolució econòmica i social va ser molt important, perquè l’activitat econòmica europea es va trobar que l’economia dels estats va patir problemes que no s’esperaven.
Hi ha per tant tres vies per fonamentar una competència de la UE: explicita, implícita i subsidiària.
Categories de competències Quines conseqüències te per les competències estatals? Hi ha 3 grans categories:  Competències exclusives. Art. 2 i 3 TFUE: en aquell àmbit la única que pot regular aquell sector es la UE. En els sectors en que firmen una competència exclusiva, la UE ha suplantat als estats, perquè en aquells sectors han deixat de ser sobirans i les decisions les prenen les institucions.
Llista de competències: – – – – – Establiment de les normes de competències necessàries pel funcionament del mercat interior.
Unió duanera Política Comercial Comuna Política monetària dels estats euro.
Conservació dels recursos biològics del mar, en el marc de la política de pesca.
No es una llista gaire extensa, ja que els estats que elaboraven els tractats no volien minvar molt la seva sobirania. La lògica d’afirmar que en aquests sectors la UE te competència exclusiva respon a la necessitats pels objectius.
 Competències compartides ( art. 2 i 4 TFUE). Aquí poden legislar la UE i els estats membres.
– – – – – – – – – Llista de competències: Política social Cohesió econòmica, social i territorial Agricultura, pesca Medi ambient Protecció dels consumidors Transport i xarxes transeuropees Espai de llibertat, seguretat i justícia Recerca, desenvolupament tecnològic, espai Desenvolupament, ajut humanitari Dret de la Unió Europea Es l’àmbit de competències mes nombrós i complexa jurídicament .
 Accions de recolzament, coordinació i complement ( art. 2 i 6 TFUE).es tracta d’una sèrie de camps on la UE no te competència per legislar.
– Protecció i millora de la salut humana – Industria – Cultura turisme – Educació, joventut, esport i formació professional – Protecció civil  Altres categories ( arts. 2 i 5 TFUE): coordinació politiques econòmiques i PESC Els principis que regeixen l’exercici de les competències Quan les institucions volen exercir les competències, quins principis han de tenir en compte? Els límits que s’imposa a les institucions a l’hora de exercir els seus poders, son dos bàsicament: – Principi de subsidiarietat – Principi de proporcionalitat Estan regulats els dos a l’article 5 TUE, i es desenvolupa alguns mecanismes en relació a l’aplicació, en el protocol 2.
Principi de proporcionalitat L’article 5.4 TUE diu: “En virtud del principio de proporcionalidad, el contenido y la forma de la acción de la Unión no excederán de lo necesario para alcanzar los objetivos de los Tratados”.
Tal com estableix el tractat, no fa cap distinció respecte quines categories de competència s’aplica. Es un principi que s¡aplica a qualsevol tipus de competència. El contingut d’aquest acte jurídic ha de respectar el principi de proporcionalitat. Molt abans que es recollits al tractat, el Tribunal ja l’aplicava i el validava en les accions de la UE.
El tractat fa referència a la forma i contingut. Les institucions s’han de plantejar per aplicar aquest principi no nomes el contingut, sinó la forma de l’ instrument jurídic adequat.
De la jurisprudència del TJUE se’n desprèn que aquest principi el Tribunal el valora a traves dels objectius concrets d’aquella acció que vol adoptar la UE. Fa un balanç entre els objectius expressats en exposició de motius, i el contingut de l’acte. Si va mes enllà, es que s’ha vulnerat el principi de proporcionalitat. La conseqüència d’aquesta vulneració es la nul·litat de l’acte.
Principi de subsidiarietat Es un principi políticament mes debatut que l’article anterior.
Article 5.3 TUE: “En virtud del principio de subsidiariedad, en los ámbitos que no sean de su competencia exclusiva, la Unión intervendrá sólo en caso de que, y en la medida en que, los objetivos de la acción pretendida no puedan ser alcanzados de manera suficiente por los Estados miembros, ni a nivel central ni a nivel regional y local, sino que puedan alcanzarse mejor, debido a la dimensión o a los efectos de la acción pretendida, a escala de la Unión.” Aquest principi no s’aplica a l’àmbit de les competències exclusives.
Dret de la Unió Europea Es un principi que te un contingut polític clar i no te els seus orígens en la jurisprudència del TJUE, sinó en les decisions dels estats. No el podem considerar un principi general del dret, sinó nomes un principi de la UE que el TJUE ha de controlar la seva aplicació igual que tota la resta de principis. Si el TJUE arribes a la conclusió que una mesura de la UE vulnera aquest principi, també es donaria la nul·litat de l’acte.
Context Al 1992 s’incorpora al tractat de Maastricht perquè el sistema competencial de la UE, la manera com funciona, ha estat objecte de moltes critiques per determinats sectors que han considerat que era un sistema competencial que tenia una gran força extensiva i que deixaven gran marge a les institucions, amb una gran flexibilitat, i alguns sectors pensaven que això no feia que la UE hagi anat ampliant l’àmbit de les seves competències negatives pels estats. En aquest context polític aquests sectors crítics pertanyen a poders lligats amb les entitats nacionals i regionals.
Per tant, el principi de subsidiarietat apareix com a resposta a les critiques sovint dels sectors nacionals de la excessiva expansió del sistema competencial de la UE i s’aplica sobretot en l’àmbit de les competències compartides per delimitar en quins casos la UE pot actuar. La definició de competències compartides no diu quan pot actuar la UE.
Contingut L’article estableix una definició indeterminada, ja que conceptes com “alcanzarse mejor” son difícils d’interpretar. La idea de fons es molt clara però la seva aplicació es molt casuística. Hi ha d’haver algun element a l’acció que es pretén que justifiqui que allò ho ha de fer la UE.
S’han de plantejar dos preguntes: Te la UE competències en això? Es una competència compartida? Aquest principi no es un principi que s’hagin inventat els estats de la UE, ja que es un principi utilitzat als principis clàssics dels ordenaments federals. El nivell idoni de presa de decisions sempre es el mes proper al citada, i nomes quan així no poden donar resposta a les necessitats ha d’intervenir un nivell superior. Ho podríem aplicar entre poders locals i centrals, en el que els nivells centrals actuen de manera subsidiària.
Aplicació del principi També ha estat polèmica perquè la idea potser estava clara, però el contingut i aplicació del principi es molt indeterminat, ja que s’ha d’anar cas per cas per saber si es compleix les condicions de la UE que apareix en el tractat. Com son conceptes molt indeterminats deixen un marge de maniobra a les institucions molt grans.
Si el principi serveix per limitar o no la UE dependrà de la aplicació d’aquest principi. Es va criticar la manera en que s’havia regulat el principi de subsidiarietat i l’aplicació, que anaven en el sentit de que amb el sistema del tractat de Maastricht l’aplicació d’aquest la feien les institucions , en primer lloc la Comissió, la segona aplicació es en els principis legisladors ( Parlament i Consell).
Dret de la Unió Europea La reforma del protocol nº 2 intenta donar mes vies de control en l’aplicació d’aquest principi. El tractat de Lisboa ha introduït un procediment de control per part dels parlaments nacionals. Aquest procediment de control establert al protocol nº 2, quan la comissió presenta una proposta legislativa que no es de competències exclusives ( s’aplica el principi de subsidiarietat), al PE i al Consell, esta obligada també enviarla al parlament dels estats membres. Aquests tenen un període de 8 setmanes de fer un dictamen i enviar-lo a la comissió donant la seva opinió sobre el compliment de la proposta del principi de subsidiarietat. Cada estats membre te dos vots, pot emetre dos dictàmens diferents, per atendre a la realitat de que molts estats membres tenen un sistema bicameral. Del total dels estats membre si s’assoleix una determinada quantitat de dictàmens negatius el protocol diu que la comissió haurà de revisar la seva proposta i haurà de justificar el resultat d’aquesta revisió. Aquest procediment preventiu, intenta evitar que les institucions de la UE acabin establint una decisió contraria a la UE. Aquest parlament s tindran també la possibilitat d’impugnar la decisió final per defensar que es contraria al principi de subsidiarietat davant del Tribunal de justícia. En termes generals es diu que aquest protocol atribueix al parlaments nacionals un procediment de control mitjançant aquestes dues possibilitats.
Questions que s’han criticat 1. El termini de 8 setmanes. Es una opinió generalitzada que aquest període es molt poc, perquè les hi csta molt posar en marxa aquesta maquinaria i que tot això es molt lent. En 8 setmanes els parlaments no tenen opció de realitzar la decisió.
2. El protocol diu que la comissió esta obligada a enviar la proposta als parlaments dels estats. Afegeix també que els parlaments dels estats podran traslladar la proposta al parlaments regionals i recollir la decisió. es critica que es menystinguin la realitat de que hi hagi parlaments regionals que es vegin afectades per el funcionament d’aquest procediment establert al protocol.
3. S’ha constatat la dificultat per part dels parlaments nacionals de aïllar el principi de subsidiarietat d’altres consideracions de la proposta. Ens trobem que els parlaments fan dictàmens generals sobre les propostes que reben, delimitant poc la raó per la que s’ha declarat aquest raonament.
4. Que sigui un procediment de “targeta groga”, quan hauria de ser de “targeta vermella”, ja que la comissió moltes vegades continua la seva proposta quan el tractat el que hauria de preveure es la retirada de la proposta i que es paralitzi el procediment.
...