Tema 3: Pragmàtica (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teories de la comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 30/10/2014
Descargas 21
Subido por

Descripción

Grup 21

Vista previa del texto

TEMA 3 : Comunicació interpersonal. Pràgmatica.
A través de les conductes de les persones, actuem i ens comportem en la vida quotidiana intentant influir en els altres de la manera que els altres volem que ens vegin ( Intereccionisme Simbólic ). La comunicació no verbal ens diu que existeix un ventall de recursos expressius que van més enllà del verb però del que no ens hem ocupat fins ara és de la importància que té la paraula en la comunicació. I no ens hem preocupat perquè els teòrics de la comunicació ni els filòsofs tampoc ho han fet fins fa poc temps. La llengua i la paraula és un instrument fonamental per la comunicació per no fins al principi del segle XX (anys 20 o 30) on un corrent de filòsofs es preocupen per estudiar el llenguatge i prenen consciència en la importància del llenguatge no només en la comunicació sinó en com dóna el llenguatge forma a tot, a la manera de veure el món i en la configuració de les coses. Per tant, el llenguatge comença a contribuir a principis del segle 20.
Charles W. Morris Un autor anomenat Charles W. Morris distingeix en: Sintàctica, Semàntica i Pragmàtica. Ell el que posa en manifest es que a la paraula que no s'havia tingut en compte. De fet la llengua no és una “calc” del món real, sinó més bé una activitat més de l'individu. No és simplement un instrument per descriure les coses del món com si hi hagis un paral·lelisme abstracte del món. Es una forma d'actuar, una activitat mes del individu.
• Sintàctica: la relació entre els diversos elements del llenguatge.
• Semàntica: relació entre la llengua i el món real. Les polisèmies..
• Pragmàtica: Falta treballar una part de la llengua que és la relació entre la llengua i els seus usuaris. La pràctica lingüística, la forma en relacionar-nos amb els altres per fer periodisme, ciència... Totes aquestes coses es fan amb llenguatge. Els pragmàtics es dediquen a partir de principis del segle 20 particularment l'escola de Oxford es preocupen en la relació de la llengua i els seus usuaris.
El que diuen els pragmàtics és que la llengua té una part immaterial i una part material.
• Part material: el que ells diuen les proposicions, els enunciats, les paraules que s'utilitzen. També l'existència de l'emissor i del receptor... I la situació física on es produeix la interacció entre els dos individus.
• Part immaterial: ◦ L'univers mental dels individus que participen: en una conversa a banda de la situació, de les coses que es diuen, dels que participen existeix un univers mental de cadascú dels que participen que està compost pels coneixements compartits, tots comparteixen uns coneixements. Els coneixements propis per exemple un que va anar al camp i un altre que no va anar-hi.
◦ Les intencions que participen en la conversa: Totes les participacions d'aquestes persones a la conversa tenen algun propòsit. Si intervenen a la conversa ho fan amb alguna intenció encara que aquesta intenció només sigui la de “aquí estic jo”. La intenció de fer-se notar. La intencionalitat comunicativa.
◦ La relació social que existeix entre els participants: En això s'introdueix un factor extern a la conversa. Per exemple si són amics la societat en què vivim ens diu com ens hem de comportar entre amics. Si no ho són, aquella relació entre els integrants serà d'un altra manera (…) ◦ El context més general: l'escenari però no d'una situació física sinó del clima de la conversa. No es pot valorar en quin grau participen una cosa o altra. En situació de crisi social aquest clima intervé d'una manera o d'un altre.
Actos de parla: Cuando hablamos, actuamos, no solo es transmitir información, sino también decir cosas. John L. Austin tiene un libro "Como hacer cosas con palabras”. Si yo estoy en una iglesia y delante mio esta el cura y al lado hay una mujer vestida de blanco y yo le digo al cura “si quiero” no solo estoy hablando, sino también estoy haciendo una cosa, en este caso casarme. Austin se fija en situaciones como estas para comenzar a ilustrar la manera de que las personas cuando hablan, también hacen sosas. Acciones con palabras. Cuando un declara delante de un juez, también hace estas cosas.
Cuando uno prende posición en el mando de un cargo, dice “si juro”, hasta que no hace eso no prende posición de un cargo (es el caso de los ministros). En la vida cotidiana también existen estas cosas. Como por ejemplo: si no me pagas te mataré.
Esto es una amenaza. Hay muchos verbos que sirven para describir las cosas que se hacen con la palabra ( son verbos realizativos ).
Els titulars de diaris estan plens de coses d'aquestes, és a dir, fets d'actualitat en els quals el treball periodístic es parla del discurs dels altres. El periodista ha de saber que està fent els altres quan diu les coses que diu. Promet? Amenaça? Confessa? En els verbs dels titulars dels diaris que al darrere d'aquest acte de parla hi ha una descripció detallada en què ha consistit els termes d'aquesta confessió. La noticia és una descripció d'un acte de parla. Com que cada vegada hi ha més actes de parla en forma de: rodes de premsa, discursos... Cada vegada és més habitual aquesta feina periodística. Quan parlem sempre estem fent coses d'aquestes: parlar per donar-nos a conèixer. O d'una manera més subtil, els diaris o els mitjans, els productes periodístics quan informen d'una realitat només descrivint-la el que estan fent és convèncer al public de què són creïbles.
Els actes de parla tenen 3 dimensions: 1. Dimensió locutiva: l'expressió verbal. S'ha de locutar, qualsevol acte ha de tenir un ordre determinat del qual s'ha de parlar.
2. Dimensió il·locutiva: posa en evidència, és la que té tota la càrrega intencional.
Context intencional que nosaltres li donem a la paraula. És la que es pot expressar a travès dels graus diferents de força il·locutiva. Per exemple: no és el mateix dir que Rajoy diu que no donarà la independència a Catalunya que dir: Rajoy nega la Independència a Catalunya. El grau de força il·locutiva del segon és molt més major que el primer. Les paraules serveixen per imprimir amb més o menys força les accions que volem transmetre.
3. Dimensió perlocutiva: té a veure amb l'efecte esperat de la declaració.
L'expressió quan jo formulo una expressió verbal, quan utilitzo la paraula sempre tinc alguna expectativa sobre la resposta dels altres. A vegades aquesta expectativa és molt forta, ja que la meva afirmació conte de manera real una voluntat de transformació de l'altre, és a dir, que l'altre reaccioni. Exemple: donem l'ordinador: és una ordre que té una expectativa locutiva molt alta, per què jo immediatament després espero una resposta.
Maximas: Un dels altres aspectes de la qual es va fixar la Pragmàtica és de l'ús de la paraula dintre de la conversa. Hi ha molts espais anomenats la Cooperació Conversacional és el Paul Grice que va formular quins eren els ingredients que fan funcionar una conversa. Ells va observar que hi havia una de MAXIMAS que és tenien que respectar i mirar per fer que les converses funcionin. Ell va identificar que en una conversa hi ha 4 Maximas: Maxima de qualitat: és una resposta a una demanda d'informació que no es fa satisfactòriament per què segueixi la conversa. Per exemple: vaig sentir que no estaves sol, amb qui estaves? Amb una persona. Això significa que no volem col·laborar a la conversa. Respons obvietats, és a dir no estàs disposat a contestar ni seguir la conversa.
• Maxima de quantitat: Per exemple: diguem la data en què vas néixer? 13 de febrer. I quin any? Falten dades.
• Maxima de relació o pertinença: intervenir a una conversa o un diàleg amb aportacions que siguin rellevants. El locutor posa mota de la seva part i esta compromès a la conversació per què aquestes progressin de manera adequada.
• Maxima de manera: és simplement intervenir o participar en les conversacions utilitzant de forma clara i intel·ligible les paraules o expressions. Hi ha situacions on les persones comencen a parlar de manera clau o obscura (els dos interlocutors ho fan duna manera obscura perquè els altres no participin).
• Una altre aportació de la pragmàtica en la comprensió de la comunicació verbal: En la llengua existeix una part visible que té molta importància alhora de comunicar la paraula. Aquesta part invisible està entre dir una cosa i fer entendre la cosa. Els pragmàtic es van mirar per fer visible tota aquesta part oculta de la paraula amb els estudis de pressuposicions o els implícits. A grans trets podem dir que: • Pressuposicions: són continguts o informacions que es deriven de les paraules literals. S'utilitzen: Per exemple: la meva filla és al Canadà, aquí es pressuposa que jo tinc una filla. I l'observació de les pressuposicions es pot observar en canviar de signe una frase: si jo dic: la meva filla no és al Canadà, segueixo dient que tinc una filla. Si jo canvio el signe igualment tinc la mateixa pressuposició. És a dir, les pressuposicions estan vinculades a l'enunciat literal.
• Implícits: Estan vinculats en la situació on es produeix i com es produeix aquestes accions. Per exemple, si jo estic al portal de casa meva a les 2 de la matinada amb una noia que hem tornat d'anar al cinema i jo li dic: vols pujar a fer un cafè? Està implícit moltes coses més, és a dir, que pujarà a fer un cafè (que és la part literal) i la part implícita (que és el que passarà al pis més enllà del cafè ) Les pressuposicions són directes i els implícits són indirectes i totalment contextuals.
L'aparició d'internet ha afavorit que és potencií l'ús de la paraula a través de les xarxes i aquest ús massiu de l'ús de la paraula i de la utilització d'ella en Internet ha fet cada vegada més necessari l'aplicació de la pragmàtica en l'ús del llenguatge en Internet. Hi ha un professor anomenat Francisco (…) que treballa en el camp ciberpragmatico. S'estudia com la gent utilitzem les expressions a partir de les xarxes socials, com un mail és escrit segons l'usuari a qui va dirigit.... Això dels implícits i de les preposicions s'està utilitzant per fer evident la ideologia que hi ha darrere dels discursos periodístics. Per exemple: si analitzem editorials de diaris i mirem les preposicions i els implícits que hi ha darrere, són instruments que s'utilitzen en els últims anys per investigar sobre el significat...
...