Tema 30 Mankiw (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención + Derecho - 1º curso
Asignatura Economia i instruments analítics per a l'estudi del Dret
Año del apunte 2017
Páginas 15
Fecha de subida 12/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

1. Capítol 30: EL CREIXEMENT DEL DINER I LA INFLACIÓ En les economies, la majoria dels preus tendeixen a pujar amb el pas del temps. Aquesta pujada del nivell general de preus s’anomena inflació. Va haver-hi llargs períodes en els quals van baixar la majoria dels preus; aquest fenomen s’anomena deflació. Una taxa d’inflació extraordinàriament alta s’anomena hiperinflació. De què depèn que una economia experimenti o no una inflació i, si n’experimenta una, de què depèn el seu nivell? En aquest capítol respondrem a aquesta pregunta presentant la teoria quantitativa del diner. à va ser analitzada al segle XVIII per David Hume, i ha estat defensada més recentment per Milton Friedman. Per què és un problema la inflació? Quins costos imposa exactament la inflació a una societat? Identificar els diferents costos de la inflació no és tan senzill com sembla a primera vista. Alguns sostenen que els costos d’una inflació moderada no són tal alts com creu l’opinió pública en general. Ø LA TEORIA CLÀSSICA DE LA INFLACIÓ Aquesta teoria sol denominar-se clàssica perquè va ser desenvolupada per alguns dels primers pensadors econòmics. Actualment, la majoria dels economistes es basen en ella per explicar els determinats a llarg termini del nivell de preus i de la taxa d’inflació. - El nivell de preus i el valor del diner Suposem que observem que el preu d’un gelat puja en un determinat període de temps de cinc cèntims a un dòlar. Els consumidors els segueix agradant més o menys els mateixos gelats i que el diner utilitzat per comprar-lo hagi perdut valor amb el pas del temps. De fet, la primera idea sobre la inflació és que es refereix més al valor del diner que al valor dels béns. Quan puja l’índex de preus de consum i altres indicadors del nivell de preus, a vegades els observadors senten la temptació d’observar els nombrosos preus que constitueixen aquests índexs. Tot i que aquest enfocament contingui alguna informació interessant sobre què passa a l’economia, també passa per alt una qüestió fonamental: la inflació és un fenomen que afecta al conjunt de l’economia i que es refereix principalment al valor del seu mitjà de canvi. El nivell general de preus de l’economia es pot concebre de dues maneres. Fins ara ho hem fet com el preu d’una cistella de béns i serveis. Quan puja el nivell de preus, la gent ha de pagar més pels béns i els serveis que compra. També podem concebre’l com una mesura del valor del diner. Una pujada del nivell de preus significa una reducció del valor del diner, ja que amb cada dòlar que portem al moneder podem comprar una quantitat menor de béns i serveis. Quan puja el nivell general de preus, el valor del diner disminueix. - L’oferta i la demanda de diner i l’equilibri monetari Què determina el valor del diner? L’oferta i la demanda. Per tant, el pas següent per a desenvolupar la teoria quantitativa del diner és examinar els determinats de l’oferta i de la demanda de diner. Examinem, en primer lloc, l’oferta del diner. (Prescindirem de les complicacions que introdueix el sistema bancari i considerarem simplement, que la quantitat oferta de diner és una variable controlada pel banc central.) Examinarem ara la demanda del diner. El més fonamental és que aquesta reflexa la quantitat de riquesa que vol tenir la gent en forma líquida. Són molts els factors que influeixen en la quantitat demandada de diner. La quantitat demandada de diner depèn del tipus d’interès que pot obtenir una persona utilitzant el diner per a comprar un bonus que rendeix interessos en lloc de portar-lo al moneder o depositar-lo en un compte corrent que doni pocs interessos. Tot i que són moltes les variables, n’hi ha una que destaca per la seva importància: el nivell mig de preus de l’economia. El públic té diners perquè és el mitjà de canvi. La quantitat que decideix tenir per aquest fi depèn dels preus d’aquests béns i serveis. Quant més alts siguin, més diners necessitarà per realitzar la transacció representativa i més diners decidirà tenir al moneder i al seu compte corrent. És a dir, quan puja el nivell de preus (disminueix el valor del diner), la quantitat demandada de diner augmenta. Què garanteix que la quantitat de diner que ofereix el banc central és igual a la que demana el públic? - Efectes d’una injecció monetària Examinem ara els efectes d’un canvi de la política monetària. Imaginem que l’economia es troba en equilibri i que de sobte, el banc central duplica l’oferta monetària imprimint alguns bitllets i els expandeix per tot el país. Què passaria amb aquesta injecció monetària? La següent figura ho mostra. La injecció monetària desplaça la corba d’oferta cap a la dreta, de OM1 a OM2 i l’equilibri es trasllada del punt A al punt B. Com a conseqüència, el valor del diner augmenta de 2 a 4. à quan un augment de l’oferta monetària eleva la quantitat de bitllets, el resultat és una pujada del nivell de preus que redueix el valor de cada bitllet. Aquesta explicació s’anomena teoria quantitativa del diner (teoria segons la qual la quantitat disponible de diner determina el nivell de preus i la taxa de creixement de la quantitat disponible de diner determina la taxa d’inflació). Milton Friedman: la inflació sempre i en tot lloc és un fenomen monetari. - Breu anàlisi del procés d’ajust Com passa l’economia d’un a un altre? Aquí analitzarem el procés d’ajust que es produeix quan varia l’oferta monetària. L’efecte immediat d’una injecció monetària és la creació d’un excés d’oferta monetària. El públic intenta desfer-se d’aquest excés d’oferta de diverses maneres. La injecció de diner eleva la demanda de béns i serveis. No obstant això, la capacitat de l’economia per a produir béns i serveis no varia. Per tant, l’augment de la demanda de béns i serveis eleva els seus preus. - La dicotomia clàssica i la neutralitat del diner Les variacions de l’oferta monetària alternen el nivell mig de preus dels béns i els serveis. Com afecten aquests canvis monetaris a altres variables macroeconòmiques, com la producció, la feina, els salaris reals i els tipus d’interès reals? Hume i els seus contemporanis van proposar dividir totes les variables econòmiques en dos grups: 1. Variables nominals à variables expressades en unitats monetàries. 2. Variables reals à variables expressades en unitats físiques. El PIB nominal és una variable nominal perquè mesura el valor monetari de la producció de béns i serveis de l’economia, mentre que el PIB real és una variable real perquè mesura la quantitat total produïda de béns i serveis i en ella no influeixen els preus vigents d’aquests béns i serveis. Aquesta distinció entre les variables nominals i les reals s’anomena dicotomia clàssica. L’aplicació de la dicotomia clàssica és difícil quan es tracta d’analitzar els preus. La majoria dels preus s’expressen en unitats monetàries i, per tant, són variables nominals. Quan es comparen els preus de dos béns, els signes monetaris s’anul·len i la xifra resultant s’expressa en unitats físiques. Per tant, els preus monetaris són variables nominals, mentre que els preus relatius són variables reals. Per què dividir les variables en aquests grups? Segons l’anàlisi clàssic, en les variables nominals influeix allò que passa en el sistema monetari de l’economia, mentre que el diner és, en gran mesura, irrellevant per explicar les variables reals. Segons aquest anàlisi, les variacions de l’oferta monetària afecten a les variables nominals, però no a les reals. Quan el banc central duplica l’oferta monetària, el nivell de preus es duplica, el salari monetari es duplica i tots els altres valors monetaris també es dupliquen. Les variables reals, com la producció, la feina, els salaris reals i els tipus d’interès reals, no varien. Aquesta irrellevància s’anomena neutralitat del diner à proposició segons la qual les variacions de l’oferta monetària no afecten a les variables reals. Cal fer una analogia per a explicar la neutralitat del diner. El diner, com a unitat de compte, és el patró que utilitzem per mesurar les transaccions econòmiques. Quan un banc central duplica l’oferta de compte es redueix a la meitat. És realista la neutralitat del diner? No del tot. La majoria dels economistes creuen que els canvis monetaris afecten a les variables reals en els períodes breus, és a dir, períodes d’un o dos anys. Però, l’anàlisi clàssic afirma que és a llarg termini. - La velocitat i l’equació quantitativa Podem tenir una altra perspectiva de la teoria quantitativa del diner examinant la següent pregunta: quantes vegades a l’any s’utilitza el bitllet representatiu de dòlar per a pagar un bé o servei recent produït? La resposta ve dinada per una variable anomenada velocitat del diner à taxa amb la qual el diner canvia de mans. Per a calcular la velocitat del diner, dividim el valor nominal de la producció (PIB nominal) per la quantitat de diner. Si P és el nivell de preus (deflactor del PIB), Y és la quantitat de producció (PIB real) i M és la quantitat de diner, la velocitat és: Exemple: L’equació estableix que la quantitat de diner (M) multiplicada per la seva velocitat (V) és igual que el preu de la producció (P) multiplicat per la quantitat de producció (Y). S’anomena equació quantitativa perquè la relaciona la quantitat de diner (M) amb el valor nominal de la producció (P x Y). L’equació quantitativa mostra que un augment de la quantitat de diner d’una economia es deu reflectir en una de les altres tres variables: el nivell de preus ha de pujar, la quantitat de producció ha d’augmentar o la velocitat del diner ha de disminuir. Següent figura: Aquests cinc passos constitueixen l’essència de la teoria quantitativa del diner: - L’impost de la inflació Per què experimenten hiperinflacions alguns països? Perquè els governs d’aquests països recorren a la creació de diner per finançar el gest públic. Normalment, els recauran establint impostos, com els impostos sobre la renda i sobre les vendes, i demanant prestat al públic venent bonus de l’Estat. No obstant això, el govern també pot pagar el gest públic imprimint simplement els diners que necessita. Un imposts d’inflació à ingresso que recol·lecten els Estats creant diners. Aquest impost no és exactament com els altres, perquè ningú rep una factura de l’Estat per ell. Quan l’Estat imprimeix diners, el nivell de preus puja, cosa que fa que els bitllets al moneder valguin menys. L’impost de la inflació és com un impost sobre totes les persones que tenen diners. La seva importància varia d’un país a l’altre i amb el pas del temps. Durant la dècada de 2000, Zimbabue va experimentar uns dels exemples històrics més extrems d’hiperinflació. - L’efecte Fisher Segons el principi de la neutralitat dels diners, un augment de la taxa de creixement del diner eleva la taxa d’inflació, però no afecta a ninguna variable real. Una important aplicació d’aquest principi es refereix a la influència dels diners en els tipus d’interès. Són variables importants que els macro economistes han de comprendre, ja que relacionen l’economia actual amb la futura a través de la seva influència en l’estalvi i en la inversió. El tipus d’interès real és: Exemple: Aquesta manera d’observar el tipus d’interès nominal és útil perquè són diferents les forces econòmiques que determinen cada un dels termes del segon membre de l’equació. I segons la teoria quantitativa del diner, el creixement de l’oferta monetària determina la taxa d’inflació. Com afecta el creixement de l’oferta monetària als tipus d’interès. A llarg termini, període en el qual el diner és neutral, una variació del seu creixement no deu afectar al tipus d’interès real, però, al cap i a la fi, el tipus d’interès real és una variable real. Quan el banc central eleva la taxa de creixement del diner, el resultat a llarg termini és tant un augment de la taxa d’inflació com una pujada del tipus d’interès nominal. Aquest ajust s’anomena efecte de Fisher (ajust perfecte del tipus d’interès nominal a la taxa d’inflació). L’efecte Fisher estableix que el tipus d’interès nominal s’ajusta per a tenir en compte la inflació esperada. Aquesta varia amb la inflació efectiva a llarg termini, però no necessàriament a curt termini. L’efecte Fisher és essencial per a comprendre les variacions que experimenta el tipus d’interès nominal amb el pas del temps. à Figura següent. Ø ELS COSTOS DE LA INFLACIÓ La inflació és el terme econòmic més mencionat en la premsa estatunidenca (molt més que l’atur i la productivitat). La inflació es vigila estretament i és objecte de molts debats perquè es pensa que constitueix un greu problema econòmic. És cert això? - Disminueix el poder adquisitiu? La fal·làcia de la inflació Quan pugen els preus, es compren menys béns i serveis amb cada dòlar de renda. Per tant, sembla ser que la inflació redueix directament el nivell de vida. No obstant, existeix una fal·làcia en l’anterior afirmació. Quan pugen els preus, els compradors de béns i serveis paguen més pel que compren. I al mateix temps, els venedors de béns i serveis reben més pel que vénen. Com la renda de la majoria de les persones prové de la venda dels seus serveis, per exemple, de la seva feina, la inflació de les rendes està estretament relacionada amb la inflació dels preus. à la inflació no redueix en sí mateixa el poder adquisitiu real dels individus. La gent es creu la fal·làcia de la inflació perquè no comprèn el principi de la neutralitat dels diners. Si les rendes nominals tendeixen a augmentar al mateix ritme que els preus, per què és un problema la inflació? Aquesta pregunta no té una única resposta. Els economistes han identificat diversos costos de la inflació. - Els costos en soles de sabates La inflació és com un impost, però, un impost no és en sí mateix un cost per a la societat: és simplement una transferència de recursos de les cases a l’Estat. La majoria dels impostos donen als individus un incentiu per alterar la seva conducta amb el fi de no pagar l’impost i aquesta distorsió dels incentius provoca pèrdues irrecuperables d’eficiència a la societat en el seu conjunt. L’impost de la inflació també provoca aquestes pèrdues irrecuperables, ja que la gent malgasta els seus escassos recursos per tractar d’evitar-los. Com la inflació erosiona el valor real dels diners que portem al moneder, podem evitar l’impost de la inflació tenint menys diners. Una forma de tenir menys diners és acudint al banc més sovint. Exemple: El cost de reduir els diners s’anomena cost en soles de sabates (recursos que els individus malgasten quan la inflació els anima a reduir les seves pertinences en diners), ja que a l’acudir més al banc, es gasten més les sabates. El cost efectiu de la reducció dels nostres diners no és el desgast de les sabates, sinó el temps i la comoditat que hem de sacrificar per a tenir a mà menys diners dels que tindríem si no hi hagués inflació. Els costos són molt més enormes en els països on es produeixen hiperinflacions. - Els costos del menú La majoria de les empreses o alteren diàriament els preus dels seus productes, sinó que solen anunciar-los i mantenir-los durant molt de temps. Les empreses canvien els seus preus amb poca freqüència perquè la modificació dels preus té uns costos. Els costos de l’ajust dels preus, és a dir, de modificar-los s’anomena costos de menú, terme que prové del cost que tenen per a un restaurant la impressió d’un nou menú. Els costos de menú comprenen el cost de decidir els nous preus, el cost d’imprimir noves llistes de preus i catàlegs, el cost d’enviar les noves llistes als distribuïdors i als clients, el cost d’anunciar els nous preus i fins i tot, el cost de fer front a la irritació dels clients deguda a la modificació dels preus. La inflació eleva els costos de menú que han de suportar les empreses. - La variabilitat dels preus relatius i la mala assignació de recursos Com els preus només es modifiquen de tant en tant, la inflació fa que els preus relatius variïn més. Per què és important? Perquè les economies de mercat es basen en els preus relatius per a assignar els recursos escassos. Els consumidors decideixen les seves compres comparant la qualitat i els preus dels diversos béns i serveis. Quan la inflació distorsiona els preus relatius, es distorsionen les decisions dels consumidors i els mercats són menys capaços d’assignar els recursos als seus fins més productius. - Distorsions fiscals provocades per la inflació Quasi tots els impostos distorsionen els incentius, porten als individus a canviar de conducta i provoquen una assignació menys eficient dels recursos de l’economia. No obstant això, molts impostos plantegen més problemes quan hi ha inflació. La inflació tendeix a augmentar la pressió fiscal sobre la renda procedent dels estalvis. Els guanys de capital són els beneficis que s’obtenen quan es ven un actiu per una quantitat superior al seu preu de compra. Un exemple seria el tractament fiscal de la renda procedent d’interessos. à Següent taula. Els impostos sobre els guanys nominals de capital i sobre la renda nominal procedent d’interessos són dos exemples de com interactua la legislació tributaria amb la inflació. Com a conseqüència d’aquests canvis fiscals provocats per la inflació, una inflació més alta tendeix a dissuadir als indivís d’estalviar. L’estalvi de l’economia proporciona els recursos necessaris per a la inversió, la qual és, un ingredient clau del creixement econòmic a llarg termini. Una solució per resoldre aquest problema, a part d’eliminar la inflació, és indicar el sistema tributari. És a dir, la legislació tributaria es podria redactar de tal manera que tingués en compte els efectes de la inflació. La legislació tributaria dista de ser perfecta. - Confusió i incomoditat Els diners, com a unitat de compte de l’economia, és allò que utilitzem per marcar els preus i registrar els deutes. à és el patró amb el qual mesurem les transaccions econòmiques. Quan el banc central eleva l’oferta monetària i crea inflació, erosiona el valor real de la unitat de compte. Abans hem vist que la legislació tributaria mesura incorrectament les rendes reals quan hi ha inflació. Així mateix, els comptables mesuren incorrectament els beneficis de les empreses quan els preus pugen amb el pas del temps. Quan hi ha inflació, els inversos són menys capaços de distingir les empreses amb prosperitat de les altres, la qual cosa impedeix, al mateix temps, que els mercats financers desenvolupen el seu paper d’assignar l’estalvi de l’economia a diferents tipus d’inversió. - Un cost especial d’una inflació imprevista: redistribucions arbitràries de la riquesa La inflació té un altre cost més quan constitueix una sorpresa. La inflació imprevista provoca una redistribució de la riquesa entre la població que no té res a veure ni amb els mèrits ni amb les necessitats. Aquesta redistribució es produeix perquè molts préstec de l’economia s’especifiquen en la unitat de compte, que són els diners. Aquest exemple mostra que les variacions imprevistes dels preus redistribueixen la riquesa entre els deutors i els creditors. Una hiperinflació enriqueix en Samuel a expenses d’en Granbanco, ja que redueix el valor real del deute; en Samuel pot tornar el préstec en dòlars que valdran menys del previst. La deflació enriqueix a en Granbanco a costa d’en Samuel, ja que augmenta el valor real del deute; en aquest cas, en Samuel ha de tornar el préstec en dòlars que valen més del previst. La inflació és especialment variable i incerta quan la taxa mitjana d’inflació és alta. Si un país segueix una política monetària d’elevada inflació, ha de suportar, no només els costos de l’alta inflació esperada, sinó també les redistribucions arbitraries de la riquesa que porta aparellada la inflació imprevista. - La inflació és dolenta, però la deflació pot ser molt pitjor Hem d’examinar també breument els costos de la deflació. Alguns economistes han suggerit que pot ser desitjable que existeixi una quantitat petita i predictible de deflació. Segons Friedman, la deflació reduirà el tipus d’interès nominal (efecte de Fisher) i una reducció del tipus d’interès nominal reduirà el cost de tenir diners. Sostenia que els costos en soles de sabates de tenir diners disminuiran amb un tipus d’interès nominal proper a zero, per la qual cosa seria necessari, a la vegada, que la deflació fos igual al tipus d’interès real. Aquesta recomanació a favor d’una deflació moderada s’anomena regla de Friedman. No obstant això, la deflació també té costos. Alguns d’ells són un reflex dels costos de la inflació. La deflació quasi sempre és imprevista i provoca una redistribució de la riquesa dels deutors a favor dels creditors. La deflació es deu, a vegades, a dificultats macroeconòmiques més generals. La deflació a vegades, és un símptoma de l’existència de problemes econòmics més profunds. Ø CONCLUSIONS Hem analitzat les causes i els costos de la inflació. La causa principal és el creixement de la quantitat de diner. Quan el banc central crea una gran quantitat de diners, el seu valor disminueix ràpidament. Per a mantenir estables els preus, el banc central ha de controlar estrictament l’oferta monetària. Els costos de la inflació són més subtils. Són els costos en soles de sabates, els costos del menú, l’augment de la variabilitat dels preus relatius, les variacions imprevistes de les obligacions tributàries, la confusió i la incomoditat i la redistribució arbitraria de la riquesa. Tot i que la política monetària sigui neutral a llarg termini, influeix profundament en les variables reals a curt termini. ...

Comprar Previsualizar