TEMA 3 Objectius i principis de la Unió Europea (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho de la Unión Europea
Año del apunte 2015
Páginas 16
Fecha de subida 06/03/2015 (Actualizado: 08/05/2015)
Descargas 37
Subido por

Vista previa del texto

Tema 3 Objectius i principis de la Unió Europea 1. Els valors de la Unió.
Art. 2 TUE. Proclama els valors de la Unió. Aquests article subratlla el caràcter polític de la Unió, enuncia que els valors són comuns, estan compartits per tots els Estats Membres. Els valors seran desenvolupats com a principis (inspiren) o drets (reclamables) al llarg del tractats, i a més, es plantegen certs drets individuals.
La Unión se fundamenta en los valores de respeto de la dignidad humana, libertad, democracia, igualdad, Estado de Derecho y respeto de los derechos humanos, incluidos los derechos de las personas pertenecientes a minorías. (No los derechos de las minorías) Estos valores son comunes a los Estados miembros en una sociedad caracterizada por el pluralismo, la no discriminación, la tolerancia, la justicia, la solidaridad y la igualdad entre mujeres y hombres.
S’ ha d’ anar amb compte respecte a les minories ja que hi ha Estats que no els hi concedeixen drets, no tenen drets com a minories sinó que en tenen individuals. En aquest article hi ha principis i drets, s’ ha de poder fer la distinció. Ex: Tolerància és un principi i la igualtat entre homes i dones és un dret.
Art. 21 , art. 32 i art. 42.5 TUE. Aquests articles estableixen quins són els valors que s’ apliquen específicament a l’ acció exterior . L’ Acció exterior de la UE s’ ha de regir per les normes recollides a la Carta de la Unió. L’ article 7 TUE, estableix un procediment de sanció per violació dels valors de l’ article 2 TUE. Quan hi ha drets i valors és important que hi hagin garanties. En el cas de la UE, el garant del compliment dels drets, valors i tractats és la Comissió Europea. Article 7 afirma que per iniciar el procediment l’ ha d’ iniciar un terç dels Estats membres, la Comissió i el Consell per majoria de 4/5 més aprovació prèvia del Parlament. No és fàcil iniciar aquest procediment.
Si s’ aconsegueix activar el procediment, l’ Estat infractor perd certes prerrogatives, com pot ser la pèrdua de vots en certes ocasions. La màxima pena en aplicar l’ art. 7 respecte a l’ art. 2, és la pèrdua de vot.
1 2. Objectius de la Unió.
Els objectius de la Unió es troben als preàmbuls dels tractats, i a l’ article 3 TUE. La Unión tiene como finalidad promover la paz, sus valores y el bienestar de sus pueblos.
Presenta un conjunt heterogeni d’ objectius i amb mitjans per aconseguir-los de diferents intensitat. Hi ha objectius que depenen només de l’ Estat i d’ altres que comportin una integració. Normalment aquests objectius s’ associen a funcions pròpies dels poders públic que tradicionalment s’ exerceixen per part dels estats membres.
Alguns són associats a l’ economia, uns altres a la ciutadania, alguns més complexos, etc.
Article 3 planteja la necessitat d’ assolir els objectius però sense atribució expressa de competències a la Unió, és a dir, no instaura una base jurídica, aquest article no pot ser base jurídica única per adoptar una regulació europea. Les OI poden actuar en camps en els quals els Estats Membres els hi donen competències. Els objectius de la UE no estan directament vinculats amb les competències. Aquest article només enuncia els objectius, no és base jurídica. Aquests objectius s’ han d’ assolir en un futurs, desitjables en futur més o menys llunyà.
El títol 2 del TFUE, Art. 7 a l’ article 17, apunta que a una certa transversalitat dels objectius de la unió , és a dir, estableix les disposicions d’ aplicació general. Del 7-17 desenvolupa els objectius de l’ article 3 i explicar-ho de manera més detalladament, els quals són d’ aplicació general.
3. Les polítiques principals.
Integració econòmica. Art. 3.3 TUE estableix que la Unió ha de promoure un progrés econòmic i social al nivell d’ ocupació i un desenvolupament equilibrat i sostenible. els mitjans per assolir aquests objectius: creació espai sense fronteres interiors, polítiques de cohesió econòmica i social, és a dir, tendir a l’ equilibri i que no hi hagin desequilibris molt grans i l’ establiment d’ una unió econòmica i monetària.
2 Estadis d’ integració econòmica.
4 tipus d’ estadis d’ integració.
 Zona de lliure canvi. Consisteix en l’ eliminació d’ obstacles, bàsicament d’ aranzels, que graven importacions i exportacions entre els estats part de la zona de lliure canvi. Lliure circulació de mercaderies. Exemple zona de lliure canvi vigent: NAFTA, és una zona de lliure canvi entre EEUU, Canadà i Mèxic, la UE també és una zona de lliure canvi, s’ identifica com a tal.
 La unió duanera. Comporta la coordinació de polítiques aranzelàries i comercials, a la pràctica, vol dir que en la unió duanera existeixi una mateixa tarifa d’ aranzels cap a l’ exterior, és a dir, entrar al mercat de la unió d’estats costi el mateix s’ entri però on s’ entri. Exemple: Benelux.
 Mercat comú. Consisteix en tenir una unió duanera més una lliure circulació dels factors de producció, és a dir, béns, treballadors, serveis i capitals. Comporta tenir polítiques econòmiques comunes, i a més, institucions. Exemple: CEE.
 Unió econòmica i monetària. Comporta la unificació de polítiques fiscals, monetàries i socio econòmiques. A la UE no hi ha polítiques fiscals, però sí monetàries i socio econòmiques. S’ està molt pròxim a la unió, però falten els fiscals, com l’ IVA.
Mercat interior. Cal diferenciar entre mercat comú i mercat interior. L’ interior va més enllà del mercat comú, de fet, s’ identifica més amb la unió econòmica i monetària. El mercat comú, no es mencionava als articles pròpies del TCEE, únicament se’n feia una referència però no es definia. El Tribunal de Justícia TJUE / TJCE ho va definir, interpretar, ho va definir en una sentència 5 Maig 1882 Gastón Scul. El mercat comú comprèn l’ eliminació de totes les traves als intercanvis intracomunitaris, entre els estats membres, amb vistes a la fusió dels mercats nacionals en un mercat únic que funcioni en condicions el més similar possible als d’ un veritable mercat interior. El mercat comú no és igual al interior, però és el que voldria ser. La visió del Tribunal és una visió liberal i productivista, de fet, la idea del mercat comú, és que la liberalització dels factors de producció, implicarà automàticament la homogeneïtzació dels desequilibris regionals.
3 Art. 26. 2 TFUE. Aquest article afirma que el mercat interior és un espai sense fronteres interiors, en el que la lliure circulació de persones, serveis i capitals... La existència del mercat interior tal i com s’ enuncia comporta l’ eliminació, no només dels aranzels, sinó de barreres tècniques, com poden ser els endolls, comporta modificar o eliminar normes industrials dels estats que condicionen la importació, venda o utilització d’ un producte, a més, eliminar les polítiques proteccionistes i les normes que preveuen dobles certificacions (exemple CE en les joguines). Derivat de l’ existència del mercat interior, s’ han de destacar dos punts: 1. Llibertats. Els factors de producció han de poder accedir a qualsevol punt del mercat amb equivalència de condicions. Això vol di que les normes, han de promoure aquestes llibertats, lliure circulació de mercaderies art. 28-37, treballadors (actualment associats als ciutadans) art. 45, 48 TFUE i on es parla de ciutadans ciutadania es vincula a la nacionalitat d’ un dels Estats membres, serveis art. 56- 62 i capitals art 63-66 TFUE. Aquestes disposicions no desenvolupen tota la política, sinó que contenen els principis rectors que s’ hauran de desenvolupar amb normatives específiques i a més , unes polítiques que tenen com a objectiu principal, regular de manera conjunta els aspectes col·laterals com a conseqüència de la instauració del mercat interior. És adir, en realitat a partir de les polítiques s’ adoptaran disposicions en sector tant econòmics com socials, relacionats amb les llibertats. És important diferenciar entre polítiques comunes i polítiques coordinades. Hi ha polítiques vinculades a les llibertats, que promoguin legislacions que facilitin el compliment de les llibertats.
o Polítiques comunes. La competència normativa recau exclusivament en les institucions comunitàries, per tant, legislarà la UE i les institucions comunitàries. Les normes comunes substituiran les normes nacionals, si la UE en una política comú regula una cosa hi ha una llei espanyola que també ho regula, s’ aplicarà preferentment la comunitària. A més, els estats membres s’ han de limitar a crear les condicions adients per l’ aplicació i compliment de les mesures legals. Polítiques comunes: Política comercial comuna, Política comuna ens els àmbits d’ agricultura i pesca i la Política 4 comuna de transports. 3 àmbits, això vol dir que les institucions són les que regulen hi preval sobre la política dels estats.
o Polítiques coordinades. L’ objectiu de la política coordinada és assolir un grau de coordinació entre les legislacions dels estats membres, les institucions comunitàries fixen uns objectius mínims que cal garantir, i també existeix un repartiment funcional entre la UE i els Estats membres. La política comuna entrava i regulava, aquí en la coordinada, és posar d’ acord als estats i arribar a una certa homogeneïtat. Les institucions comunitàries fixen els mínims. Al ser coordinades, no hi ha un únic titular. Són la resta de polítiques, cohesió econòmica i social, recerca i desenvolupament tecnològic, medi ambient, espai de llibertat seguretat i justícia ELSJ , fronteres, asil, immigració, cooperació judicial civil i penal (unit), i cooperació policial. Les polítiques coordinades essencialment en molts casos no tenen perquè estar vinculades directament en l’ àmbit econòmic, n’ hi ha de cultura, ensenyament, etc.
Unió Econòmica i Monetària.
S’ ha de fer referència a la política econòmica i a la política monetària. Pel que fa a la política econòmica, art. 2 TCEE, enunciava l’ aproximació de les polítiques econòmiques dels estats membres. Aquest article era desenvolupat als articles 103- 109 TCEE, és a dir, primer s’ enuncien i després es desenvolupaven. Es tractava d’ una tècnica jurídica força feble, ja que parlaven de coordinació de polítiques, aproximació de polítiques, però això no vol dir cessió. A més, els mitjans són d’ intercanvi d’ informació i les consultes mútues, i s’ adopten normes puntuals, però bàsicament per a aconseguir la convergència. Art. 119.1 TFUE, enuncia que és necessària l’ estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels estats membres, i això es desenvolupa en els articles 120-125 TFUE.
La política monetària troba els seus orígens a la cimera de la Haia al 1969. La idea que surt és iniciar un procés gradual per la implementació d’ una certa unió monetària i també econòmica. De fet, al 1979, es va establir el sistema monetari europeu. El sistema monetari europeu funcionava sobre 3 bases: 5 1. Creació d’ una moneda “fictícia”. ECU.
2. Fixació d’ un mecanisme de canvis i control de fluctuacions de les monedes nacionals en base a l’ ECU. Aquesta moneda que els agrupa i fia el canvi sempre fent accions perquè una moneda no fluctués molt més respecte a l’ ECU.
3. Obligació d’ intervenció dels bancs centrals estatals en el cas que la moneda superés els marges de fluctuació establerts.
Actualment, l’ article 119.2 TFUE enuncia la unificació en l’ àmbit monetari i aquesta idea es desenvolupa en els articles 127 al 133 TFUE.
Com s’ arriba ala Unió Econòmica i Monetària.
L’ informe de DELORS sobre la Unió Econòmica i Monetària de 1999, establia o prèvia 3 etapes per assolir la Unió: 1. Primera etapa 1 Juliol 1990.Tenia com a objectiu, que al final, s’ aconseguís un alt nivell de convergència entre les economies estatals, i a més, el reforç de la cooperació monetària en base al sistema monetari europeu (establert al 1979).
2. Segona etapa 1 Gener 1994. En matèria econòmica, la idea era intensificar els esforços per a aconseguir la convergència insistint en el control del dèficit i els deutes públics. En matèria monetària, durant aquesta segon etapa, es preveia l’ entrada en funcions de l’Institut Monetari Europeu, objectiu del qual era la preparació tècnica per a entrar en la tercera etapa. Reforçar la cooperació entre els bancs centrals estatals, la coordinació de les polítiques monetàries dels estats membres, i a més, supervisar el desenvolupament de l’ ECU. Convé afegir, que es va crear el Comitè Monetari, que és consultiu. Els Estats i bancs li poden consultar, però les seves resolucions no son vinculants.
3. Tercera etapa 1 Gener de 1999. Durant aquesta etapa, el que es preveu es la transferència efectiva de les competències monetàries dels estats membres, ara el titular és la UE i no els Estats, en favor del sistema europeu de Bans Centrals SEBC= BCE+ BCn. Incorpora bans centrals dels estats i un Banc Central propi. El BCE en aquest sistema, és el màxim òrgan de decisió en matèria monetària. Regulació moneda= BCE. El sistema europeu de bancs centrals té un objectiu. Estabilitat dels preus, controlar la inflació. Durant la tercer etapa també es crea el Comitè 6 Econòmic i financer, que en el fons substitueix l’anterior Comitè. Així mateix, hi ha una fixació irrevocable del tipus de canvi de les monedes nacionals respecte l’ Euro.
D’ altra banda s’ incrementen els mecanismes de control de la convergència i la solidesa de les finances públiques dels estats membres. Finalment s’ estableixen examen bi anuals, de l’ evolució econòmica dels que si no es compleixen els criteris de convergència, aquells estats han quedat fóra de l’ Euro, temporalment exclosos.
Tercera etapa, es fixa el canvi.
Criteris de convergència de l’ Euro, art. 140 TFUE: 1. Estabilitat de preus. La taxa d’ inflació de l’ Estat membre, no pot superar en més d’ 1, 5 vegades la taxa mitjana d’ inflació dels 3 estats membres que la tenen més baixa.
2. Pressupost públic. El dèficit públic no pot superar el 3 % del producte interior brut, del PIB, i el deute públic circulant no pot ser superior al 60 % del PIB. Principi d’ estabilitat pressupostària.
3. Tipus de canvi. La moneda ha de mantenir-se dins dels marges de fluctuació admesos en el Sistema monetari Europeu SME, això vol dir, més o menys un 15 %del valor de l’ €.
4. Tipus d’interès a llarg termini. El tipus d’ interès que ofereix un estat en el deute públic a 5 anys, no pot superar en més de 2 punts la mitjana aritmètica resultant de calcular aquell mateix aspecte, en els 3 estats de la unió que tenen la inflació més baixa.
Cap Estat membre pot vetar l’ accés d’ un estat membre que compleixi els criteris de convergència. El RU i Dinamarca, tenen un protocol especial , 6 i 7, que parla què faran aquests estats sobre les posicions d l’ euro. Els estats membres que no van complir amb els criteris, tenen la possibilitat de que se’ls re examini, entre tant, han d’ actuar amb conformitat amb les directius( orientacions emeses pel BCE. D’ entrada, Grècia i Eslovènia van entrar al 2007, Xipre i Malta 2008, Eslovàquia 2009, i per últim Croàcia 2015.
La cimera d’ Amsterdam, va establir multes fins a un 5 % del PIB, si un Estat membre s’ allunya del compliment dels criteris de convergència. Tant el Vaticà, Andorra, Mònaco i San Marino utilitzen l’ Euro.
7 Ciutadania Europea L’ origen de la ciutadania europea es troba en el reconeixement, en l’ existència d’ alguns drets que estaven dispersos en els tractats, a més hi ha una extensió de la lliure circulació i residència de pensionistes, estudiants i persones a l’ atur. Sumat a això, hi ha el dret a la participació política: eleccions al Parlament Europeu. Aquests orígens van fer que es parlés d’ una ciutadania europea. Actualment aquesta es troba enunciada a l’ article 9 del TUE, i es desenvolupa als articles 20-24 TFUE. Aquesta idea de ciutadania pren la perspectiva de ciutadà, no exclusivament des d’ un punt econòmic. L’ objectiu és apropar el procés de construcció comunitària a la vida dels ciutadans dels Estats membres. Lo lògic és que hi hagi un conjunt de drets associats al conjunt de la ciutadania, cosa que implicarà que per beneficiar-se dels avantatges econòmics i polítics d’ Europea, de la Unió, caldrà ser ciutadà. L’ Art. 20.1 TFUE indica que per obtenir la ciutadania nacional d’ un Estat membre, obtenció automàtica. Es tracta d’ un Estatus complementari a la nacionalitat de la persona, això vol dir que si es deixa de ser nacional d’ un Estat membre, es deixa de ser ciutadà europeu. No existeix una nacionalitat europea. El resultat de dissenyar la ciutadania vinculada a la nacionalitat dels estats membres, és criticable ja que s’ exclou del concepte de ciutadania totes aqueles persones que resideixen legalment en un Estat membre però que no tenen la nacionalitat. Hi ha una distinció molt clara entre local i estranger. A més, fa diferències entre els no nacionals. Perquè els criteris d’ atribució de la nacionalitat varien segons els Estats membres, hi ha altres estats que primen els ius soli. Cada Estat ho decideix. Poden haver situacions en les que algú hagi nascut en territori, no pugui adquirir la ¡nacionalitat, i no pugui ser ciutadà europeu, això vol dir que hi ha persones que tenen més drets que d’ altres.
Art. 20 TFUE enumera alguns dels drets, i l’article 25 estableix una clàusula de revisió, és a dir, cada 3 anys es farà una avaluació sobre com va el tema de la ciutadania. Això està molt vinculat al Parlament Europeu:  Dret a circular i residir lliurament al territori dels Estats membres. Art. 21 TFUE.
Originàriament aquest dret estava previst pels treballadors i els seus familiars.
8 Actualment està desvinculat de qualsevol activitat econòmica, però es troba limitat per dues coses: Qüestions d’ ordre públic, seguretat i sanitat pública, i segon, no suposar una càrrega econòmica per l’ Estat de residència. S’ ha de demostrar que es tenen recursos econòmics propis i a més una cobertura sanitària. Tot això ha estat implementat amb la Directiva 2004/38/ CE. La Directiva comporta una ordre als Estats per a que regulin una situació.
 Dret de sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals i en les eleccions del Parlament Europeu. (Per fer part a la societat, arrelar-se al país, nucli de poder més proper). Art 22. TFUE. És un dret que deriva del dret a la lliure circulació, busca facilitar la integració a l’ Estat de residència a partir de la participació en la vida política. En alguns casos l’ existència d’ aquest dret ha comportat reformes constitucionals, com per exemple que la UE reconegui un dret que sogui contrari a una Constitució nacional. Hi havia certes reticències en els Estats on hi havia molta presència d’ estrangers. La solució a això, en l’ article, preveu la possibilitat d’ excepcions quan problemes específics d’ un estat membre ho justifiquin. Les eleccions al parlament europeu es regulen en una Directiva 93/109/ CE. Bàsicament l’ objectiu d’ aquesta directiva és garantir l’ aplicació dels principis de no discriminació i d’ igualtat entre els ciutadans de la Unió Europea. Estableix la directiva mecanismes de control per evitar la duplicitat de vot i de candidatures. Així mateix regula l’ acumulació de causes d’ intangibilitat entre l’ estat d’ acollida i el d’ origen. També imposa l’ exigència un període mínim de residència a l’ estat de residència. Mínim establert. Pe que fa a les eleccions municipals Directiva 94/87 Ce pel que fa al sufragi passiu, els ciutadans poden exercir el dret a vot, o a l’ Estat membre d’ origen o residència, hi ha però els requisits d’ inscripció per estar al cens electoral de l’ Estat de residència. L’ exercici del dret de vot, ha de ser dut sense discriminació per raó de nacionalitat. No es pot diferenciar els vots dels nacionals i dels comunitaris. Pel que fa al sufragi actiu, la Directiva permet la possibilitat de limitar l’ exercici d’ aquest dret, sempre que existeixin problemes específics concrets en algun estat membre2 limitacions: Quan l’ accés a un càrrec municipal implica l’ exercici d’ autoritat públic a nivell provincial o nacional. Estats membres on els ciutadans no nacionals superen el 20 % de la població.
9  Dret a la protecció de les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol estat membre. Art. 23 TFUE Es tracta d’ un dret condicionat, el ciutadà de la unió només pot recorre a un consolat no propi del seu estat en defecte de representació del seu estat, i situacions transitòries i limitades només a ajuts de primera urgència. La decisió 95/353, segon pilar política exterior. Decisió instrument propi del segon pilar. En aquesta decisió s diu que la protecció prevista es limita a supòsits clàssics d’ assistència consulars (accidents, malalties greus, mort, detencions o repatriacions)  Dret de petició davant del Parlament Europeu. Art. 24 TFUE. Qualsevol ciutadà de la UE, o qualsevol persona física o jurídica resident en el territori de la Unió pot presentar al Parlament Europeu una petició sobre una assumpte propi de l’ àmbit d’ acció de la UE, i que li afecti directament. L’ article 24, fa una extensió dels beneficiaris del dret de la ciutadania, no només ales ciutadans sinó també als residents ja que s’ inclouen les persones jurídiques. Aquest dret de petició, des del Tractat de Lisboa està inserit en el Dret primari, és a dir, en els tractats. Anteriorment aquest dret es trobava establert dins del reglament intern del Parlament Europeu, és a saber, s’ ha inserit com a tractat però l’ origen era el reglament del Parlament europeu.
 Dret a adreçar-se al Defensor de Poble. Art. 24 TFUE. Està instituït a l’ article 24, però també d’ acord amb l’ article 228 del TFUE, a més, està regulat per l’ Estatut del Defensor del Poble de 9 de Març de 1994. El defensor de Poble és elegit pel Parlament Europeu, el càrrec correspon amb la legislatura del mateix, 5 anys. És un càrrec renovable. Cada candidatura ha de comptar amb el suport mínim de 29 europarlamentaris de com a mínim 2 estats membres diferents (Per evitar que països grans puguin decidir qui ocupa el càrrec). A idea és que el Defensor del Poble sigui una figura de consens, no d’ un únic estat.
L’ objectiu principal del DP és rebre les reclamacions de ciutadans o residents relatives a cassos de mala Administració per part de les institucions comunitaris així com òrgans comunitaris. Mala Administració: Mesures insuficients o infructuoses que deriven de l’ aplicació inadequada d’ una norma. Abusos d’autoritat, negligències, discriminacions, demores injustificades, manca d’informació o 10 negativa a subministrar-la i a més, greuges comparatius (en mateix condicions generar un tracte especial) i incompetència.
Procediment 1. Admissió a tràmit de la declaració i corroborar si compleix els requisits d’admissibilitat. Declaració d’ admissibilitat.
2. Conciliació per a rectificar l’ acció causant de la reclamació. Moderar entre el ciutadà i la institució que calgui per a poder trobar una situació amistosa. Per això realitza un informe a la institució formulant recomanacions. La institució té el termini de 3 mesos per respondre. El defensor elabora un informe que envia al Parlament de tots els casos. De tot el procediment fa un informe. És un instrument del Parlament europeu per controlar la mala praxis. L’ informe s’ envia al Parlament Europe, ala institució interessada i a la persona reclamant, i en tot cas, el procediment finalitza amb responsabilitats polítics, com cessar un càrrec polític del qui sigui responsable. L’informe és una manera de fer pressió a les institucions ja que no els hi interessa que hi hagi un informe que declari una mala praxis administrativa.
El DP pot actuar per iniciativa pròpia o a instància de parts.
 Dret a adreçar-se per escrit a les institucions i òrgans de la Unió en qualsevol de les llengües de l’ art. 55 del TUE i el dret de rebre una resposta en la mateixa llengua.
Aquest dret està relacionat amb el principi de transparència i a l’accés als documents de la unió. L’origen del principi de transparència és dels nòrdics, gran tradició d’ accés a qualsevol document del govern. Constitueix un principi de funcionament, en la mesura en que pot ha de facilitar l’ accés dels ciutadans als documents. Hi ha institucions que en tenen més i menys; finalment els Estats no estan disposats a la transparència, com és el cas del Consell (no es pot saber què es discuteix en un consell de ministres). Això provoca que el Consell tingui un aura de no democràcia ja que discuteixen a porta tancada. El Parlament Europeu en principi és tot púbic, però costa de trobar. Aranzadi Europeu: Eurlex. Cada estat triarà la seva llengua oficial davant de la UE, l’ Estat Espanyol: castellà, dret reconegut en el tractat. Art. 55 TUE.
11  Dret a presentar una ILP. Iniciativa Legislativa Popular. Es reconeix el dret dels ciutadans a presentar ILPs, article 11 TUE.
Requisits per presentar un ILP  1.000.000 de ciutadans (signatures)repartits en un nombre significatiu d’ Estats membres, i que la presenten a la Comissió. Els ciutadans s’ adrecen a la Comissió i li demanen que reguli sobre una matèria. Un ciutadà fa la proposta, i a la web de propostes legislatives s’ inicien el mitjans tècnics per a que arribi a l’ èxit. UE té un total de 500.000.000 de ciutadans.
4. Els principis fonamentals.
4.1 El principi de democràcia i respecte dels DH.
Aquest principi no té menció als tractats, fins al Tractat de Maastricht (anys 90). Si bé es cert, els drets fonamentals abans de Maastricht es van al·legar davant del tribunal de justícia per a impugnar decisions de les institucions comunitàries. No hi havia menció als tractats, per tant, els estats no estaven vinculats, però si que els particulars havien invocat davant del Tribunal els drets fonamentals. Convé afegir que el tribunal, com que no vinculava als estats, no tenia competència, malgrat això el tribunal resolia i titulava aquests drets fonamentals basant-se en que eren principis generals propis dels Estats membres, i de la tradició que dóna el Conveni Europeu de Drets Humans. Ho intruïa en la seva pròpia jurisprudència. Actualment, l’ article 2 del TUE ens diu que la Unió, de forma explícita, la democràcia i el respecte dels drets humans com a valors fonamentals de la Unió.
Aquest principi afecta tant al comportament dels estats membres, com al comportament de les institucions de la Unió. Art. 2 en relació Estats membres, el qual té dues manifestacions com l’ article 49 TUE (adhesió).Aquest article afirma que només els estats que respectin aquests valors i que es comprometin a promoure’ls podran ser membres de la UE. La segona manifestació és l’ art. 7 TUE, el qual tracta de les sancions, aquest article estableix 2 procediments: 7.1 un procediment preventiu, es tracta d’ un 12 procediment que s’ inicia a proposta d’ un terç dels estats membres, parlament o la comissió davant la constatació d’ un risc clar de violació greu dels drets fonamentals. El resultat que s’ activi el procés preventiu, és fer unes recomanacions i un seguiment de la situació de l’ Estat. 7.2, estableix un procediment sancionador, que pot ser iniciar per un terç dels estats, la comissió i el Parlament davant l’ existència d’ una vulneració greu i persistent dels drets fonamentals. Cal unanimitat al Consell, tots els membres excepte l’ infractor, han d’ estar d’acord.
En el cas que s’ apliquin una sanció, no es suspenen de les obligacions derivades dels tractats, tot el cabal comunitari. A més no es preveu l’ expulsió de la UE.
Art 2. Vers les accions de les institucions comunitàries. Hi ha diverses manifestacions: principis democràtics i la protecció dels drets fonamentals. Com afecta a les institucions europees.
Principis democràtics. El títol II del TUE, recull certes disposicions sobre els principis democràtics, article 9-12 TUE. Hi ha 3 tipus de manifestacions: 1. Democràcia representativa. Article 10.1 TUE afirma que el funcionament de la Unió es basa en la democràcia representativa i que eles ciutadans estan directament representats pel Parlament Europeu, lloc on hi ha els representats escollits pels ciutadans. El representats al Consell i el Consell europeu, són democràticament responsables, és dir, que representen a l’ Estat i no als ciutadans. Es tracta d’un càrrec polític. Una altra manifestació és l’ article 12 TUE, que parla sobre el paper dels Parlaments estatals a la UE.
2. Democràcia participativa. L’ article 10.3 TUE estableix que tots els ciutadans tenen dret a participar en la vida democràtica de la Unió, així mateix les decisions es prendran de manera directa i pròxima als ciutadans. L’ article 11 en tots els seus apartats, intenta reforçar la idea de la democràcia participativa.
3. Democràcia directa. Relacionada amb la participada, directa vol dir influenciar directament. ILP està vinculada amb la democràcia directa. La més forta és la representativa, model, que incideix en les institucions.
13 Protecció dels drets fonamentals.
Art. 6 TUE, estableix 3 vies complementàries de protecció dels drets fonamentals. Cada Estat té la seva via de protecció, però hi ha vies complementària que dóna la UE. L’ article 6 fa una referència a la Carta de la Unió, i per tant, el legislador no incorpora en els tractats la carta de drets fonamentals però li atorga un caràcter vinculant. Primera via complementària: Carta. En segon lloc, és l’ adhesió al Conveni Europeu de Dret Humans. Aquesta possibilitat és recull a l’ article 6.2 del TUE i al protocol número 8.
La UE no s’ ha adherit al Conveni no és dret aplicable, ja que ja es té la Carta. Per part del Consell d' Europa no volia que una OI ratifiqués el Conveni (Manual). La tercera via complementària, 6.3 es troba la protecció del drets fonamentals en tant que principis generals dels dret, mitjançant una declaració en general estreta de la jurisprudència, principi general.
4.2 El respecte a l’ identitat nacional dels Estats Membres.
Respecte a la identitat nacional dels Estats membres. Està estretament lligat al principi del DI relatiu a la llibertat sobirana dels Estats. Art 4 TUE, parla sobre la igualtat dels Estats membres. Igualtat de drets i obligacions. La formulació de les normes respecte aquest principi, es realitza de forma abstracta, però a la pràctica significa que tots els estats cedeixen l’ exercici dels mateixos poders, independentment de la seva organització interna i de l’ impacte que les polítiques europees puguin tenir dins d’aquest estat. L’ organització interna no servei com a excusa. És cert que existeixen protocols, però malgrat això, la relació que hi ha amb aquests és de compliment dels compromisos jurídics adquirits.
Aquest principi des del punt de vista institucional també comporta un dret per als estats, tots els estats estiguin representats a les institucions. Malgrat tot, les contribucions de cadascun dels estats pot ser variable, és a dir, tothom ha d’ estar representat però després es poden ponderar els vots, el número de representats sigui variat... únicament està garantida la representació.
14 4.3 El principi de solidaritat.
El preàmbul del TUE i l’ article 1, fan referència al principi de solidaritat. Aquest article parla de l’ objectiu de la UE d’ augmentar la solidaritat entre els seus pobles. Es basa en creure que existeixen uns interessos comuns vincles d’ interdependència objectius i projectes comuns, propis de cadascun dels estats. Ser insolidari des del punt de vista de la Unió, és defensar els interessos nacionals perjudicant de manera desproporcionada els objectius/interessos comuns.
Es tracta d’ un principi polític fonamental, és a saber, és un principi polític així com el seu valor, no és un principi de l’ ordenament jurídic. Situar-lo en l’ àmbit polític comporta que no es pugui invocar per qüestionar la legalitat d’ una norma. D’ altra banda hi ha altres referències a la solidaritat en els Tractats, com la solidaritat de grups, art. 222 TFUE els estats actuaran conjuntament amb esperit de solidaritat en casos d’ atacs terroristes o catàstrofes d’ origen natural o bé d’ origen humà. A més l’ article 42.7 TUE estableix una clàusula d’ ajuda mútua o legítima defensa. Principi de solidaritat= Polític. Altres manifestacions de solidaritat= Cooperació.
5. La flexibilitat: varies vies i marc jurídic.
No tots els Estats membres volen o poden avançar cap els objectius de la integració de la mateixa manera o en el mateix ritme. La flexibilitat en el fons s’ inventa per evitar el dret a vet per part de certs països davants certes decisions, és a dir, que es pugui avançar en certs temes malgrat que altres estats no ho vulguin. L’ Europa a la carta o la geometria variable comporten objectius diferents, és una diversitat d’ objectius. En canvi, l’ Europa a diferents velocitats comporta tenir un mateix objectiu comú però diferents ritmes en funció dels estats.
El Tractat d’ Amsterdam, comportava ampliacions, va incloure un mecanisme jurídic que permetia de manera descarada la flexibilitat. Es tracta de les cooperacions reforçades.
Art. 20 TUE i es desenvolupen al art. 326- 334 TFUE. Una cooperació reforçada consisteix en ajudar ,als estats que fan un acord sobre una política, ho puguin fer. No cal que es faci un Tractat.
15 Principis generals a respectar Qualsevol cooperació reforçada, així com qualsevol instrument que introdueix flexibilitat ha d’ impulsar els objectius de la Unió. L’ objectiu final ha de ser protegir i servir els interessos de la Unió i a més reforçar el procés d’ integració. Com és obvi no es por fer una cooperació reforçada que impliqui una política en contra dels objectius de la UE. Es imprescindible el respecte als tractats, el marc institucional i que no es posi en perill el cabal comunitari. Participació mínima: 9 Estats.
La utilització de la flexibilitat ha de ser un últim recurs. Primer s’ ha d’ intentar fer integració. Els objectius que es pretenen assolir, no s’ han de poder dur a terme amb l’ aplicació de les normes ordinàries del tractat, és a dir, es poden fer cooperacions sempre i quan siguin un últim recurs i si es pot fer via el tractat, sempre que aquest doni lloc a que es pugui fer; en cas contrari es pot optar per la flexibilitat. A més, han d’ incloure el respecte pels drets, les obligacions i les competències dels estats membres que no hi participen, així com la coherència interna i externa de la Unió.
Finalment s’ ha de tenir clar el caràcter obert de la cooperació. Que uns quants comencin a cooperar i més tard, que nous estats es puguin adherir, possibilitat d’ adhesió.
COOPERACIÓ OBERTA.
16 ...

Tags: