galenica tema 6 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 1º curso
Asignatura Introducció a la Farmàcia Galènica
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 05/04/2016 (Actualizado: 08/04/2016)
Descargas 23
Subido por

Vista previa del texto

Tema 6: TRÀNSIT I MODIFICACIÓ DEL MEDICAMENT A L’ORGANISME.
Conceptes: - - - Farmacocinètica: és la branca de la farmacologia que estudia els processos als que un fàrmac és sotmès a través del seu pas per l’organisme. Tracta de dilucidar que succeeix amb un fàrmac des del moment en el que és administrat, fins a la seva total eliminació del cos. En resum és l’estudi dels fenòmens d’absorció, distribució, biotransformació i eliminació (LADMER).
Farmacodinàmica: és l’estudi dels efectes bioquímics i fisiològics dels fàrmacs i dels seus mecanismes d’acció i la relació entre la concentració del fàrmac i l’efecte d’aquest sobre un organisme. dit d’una altra forma: l’estudi del que succeeix a l’organisme per l’acció del fàrmac. Des de aquest punt de vista, és oposat a la farmacocinètica.
Biodisponibilitat: és un terme farmacocinètica que es refereix a la fracció de la dosi administrada que arriba a la seva diana terapèutica.
*Ens permet vehicular i administrar amb exactitud el principi actiu.
*Ens permet controlar en quin moment es porta a terme l’alliberació del principi actiu.
- LADMER: o L (alliberament): el principi actiu és alliberat, separat dels excipients i assimilat per l’organisme.
o A (absorció): pas del principi actiu, des del lloc on ha sigut alliberat fins a la sang.
o D (distribució): des del plasma fins als teixits sanguinis, travessant els capil·lars.
o M (metabolització): transformació del principi actiu per tal de poder ser assimilat, utilitzat o eliminat per l’organisme.
o E (excreció): expulsió a l’exterior de les substàncies no assimilables per via renal, biliar, pulmonar, salival, gàstrica, cutània, lacrimal o mamaria (llet materna).
o R (resposta).
Alliberament: - - Per tal que un fàrmac sigui eficaç cal que arribi al eu lloc d’acció amb una concentració (mg/L) plasmàtica determinada i en un temps establert.
Processos d’alliberament: o Són tots els processos d’alliberament dels principi actiu de la forma farmacèutica.
o L’objectiu és que el principi actiu sigui totalment alliberat al lloc d’absorció.
o L’alliberament pot ser modulat farmacocinèticament, donant lloc a les formes d’alliberació modificada:  Retardada: es retarda el moment d’alliberació. Un cop alliberat el principi actiu segueix el procés normal.
Exemple: omeprazol.
 Repetida: el mateix comprimit allibera diferents dosis de principi actiu.
 Prolongada: el medicament té capacitat per alliberar principi actiu durant més estona.
 Sostinguda: és igual que la prolongada, alliberació durant més estona, però a velocitat constant. Permet aconseguir concentracions de principi actiu plasmàtiques constants.
Exemples farmacotècnics que afecten l’alliberament: o Formulació. Excipients:  Diluents: per tal d’augmentar el volum del producte i obtenir una forma farmacèutica de mida adequada.
 Desintegrants: per tal de facilitar la desagregació de la forma sòlida administrada.
 Aglutinants: per tal de cohesionar les partícules i formar granulats.
 Lubricants: per tal de disminuir la fricció entre la interfase de les partícules.
 Agents tensioactius: per tal d’augmentar la velocitat de dissolució del fàrmac.
o Canvi d’excipients:  A Austràlia entre els anys 1968 i 1969, els pacients epilèptics tractats amb difenilhidantoïna (fenitoïna) van patir sobre dosificació amb efectes tòxics. Fins en aquell moment havien estat tractats sense problemes. Això es deu a que, fins al 1969 es feia servir el sulfat càlcic com a excipient, i després es va utilitzar la lactosa. El primer dels excipients absorbia part de la dosi del fàrmac i, per tant, la dois real de principi actiu era més petita que a l’utilitzar lactosa. Amb aquesta, la quantitat de fàrmac disponible en sang era més gran (tenia major biodisponibilitat) i produïa efectes tòxics.
o Mètode de fabricació:  Compressió via directe / Compressió / Granulació via humida: en general, es produeix un augment de la velocitat de dissolució dels principis actius si es troben en forma de granulació via humida.
Absorció: - - - La composició físico – química de la membrana cel·lular és la que determina quines molècules poden travessar-la i quines no.
Les membranes cel·lulars són formades per una bicapa lipídica, a l’interior de la qual conflueixen dues cues hidrofòbiques (lipídiques) dels lípids.
Aquest mar lipídic interior és una barrera pels ions i la majoria de les molècules hidrofíliques, però permet el pas fàcilment de molècules hidrofòbiques. En aquest estrat es troben intercalades les molècules de proteïnes i petits porus d’aigua.
Cal tenir amb compte que només causa resposta farmacològica la fracció de principi actiu que es troba lliure a la sang.
Mecanismes de transport per travessar la membrana cel·lular: o Transport passiu: pas de la substància sense cost energètic, a favor de gradient de concentracions. La majoria dels principis actius són substàncies amb caràcter àcid o bàsic i poden passar la membrana per transport passiu.
 Difusió simple: es porta a terme a traves de porus i de la dissolució lipídica.
 Difusió facilitada: es porta a terme a traves de canals o carriers.
o Transport actiu: pas de la substància amb cost energètic (molècules d’ATP), contra de gradient de concentracions. Es dóna a patir de carriers o pinocitosi.
*Les proteïnes que formen canals no s’uneixen al solut, si no que formen porus hidrofílics que travessen la membrana permetent exclusivament el pas dels ions.
*Les proteïnes “carrier” són altament selectives en relació a les molècules amb les que interactuen. Amb la unió específica la carrier té canvis temporals a la seva configuració provocats per la mateixa unió. Aquests canvis són els responsables de la transferència.
- - - Absorció per difusió passiva: o Poden travessar-la:  Molècules no polars petites travessen per difusió simple.
 L’aigua i altres molècules polars petites sense carrega, difonen.
o No poden travessar-la:  Molècules polars relativament grans sense carrega, o els petits ions.
 El transport de la majoria de les molècules orgàniques i de la majoria de les molècules hidrofíliques depèn de proteïnes de la membrana que actuen com a transportadors.
Absorció per transport actiu: transportador de tipus selectiu i saturable.
o Competidors de la dieta.
o No es poden donar dosis superiors al grau de saturabilitat del transportador.
L’absorció és depenent de la via d’administració del medicament: o Vies mediates o indirectes: són aquelles en que el fàrmac ha de travessar l’epiteli.
Exemples:  Via oral.
 Via cutània.
 Via bucal o via  Via conjuntival.
sublingual.
 Via  Via rectal.
genitourinària.
 Via respiratòria.
o Vies immediates i directes: són aquelles en que el fàrmac no ha de travessar epitelis, es dóna per efracció dels revestiments.
Exemples:  Via subcutània.
 Via intramuscular.
 Via intraperitoneal.
 Via intrapleural.
 Via intraarticular.
 Via intraòssia.
 Via intratecal.
 Via intraneural.
 Via intravascular.
*Tots els principis actius apassen a la placenta, passa igual amb la llet materna.
Distribució: - - - Per tal que un fàrmac sigui eficaç cal que arribar al seu lloc d’acció amb una dosi determinada i en un temps establert.
Una vegada alliberat de la seva forma farmacèutica i absorbit el principi actiu es distribueix en la sang i els teixits, passant a traves de varies membranes biològiques i unint-se a diversos biopolímers.
La distribució dels principis actius és el procés de transferència reversible del fàrmac des de la sang als diferents espais extravasculars, com òrgans, teixits i fluids.
Unió a proteïnes plasmàtiques: o Les proteïnes en general, i les plasmàtiques en particular (exemples: albúmina, glucoproteïnes, lipoproteïnes), tenen grups funcionals potencialment capaços d’interactuar amb substàncies presents, incloent els fàrmacs administrats. Aquesta unió és un factor important de la distribució, ja que la fracció unida a proteïnes no te capacitat de ser transferida, no es metabolitza, no es excretada i no exerceix cap efecte farmacològic.
o Normalment aquestes interactuacions són de baixa especificitat i reversibles. Són saturables i susceptibles de competivitat.
o Per competència i major afinitat, certs fàrmacs poden desplaçar a altres de la seva unió, augmentat la fracció lliure d’aquest i el seu efecte farmacològic.
Exemple: l’albúmina és una proteïna predominant al plasma amb 4 llocs d’unió.
Metabolització: - - - La metabolització o biotransformació són el conjunt de canvis bioquímics, que tenen lloc en l’organisme, mitjançant els quals les substàncies són transformades en altres de característiques diferents (més polars, més hidrosolubles, més ionitzades,...) que les fan més difusibles, i per tant, de més fàcil eliminació.
La biotransformació es divideix en dues fases: o Fase I: fas de funcionalització (oxidació, reducció, hidròlisis i descarboxilació).
o Fase II: fas de conjugació.
Les reaccions de la metabolització produeixen un augment de la polaritat de la molècula i determinin alguns d’aquests resultats: o Inactivitat.
o Conversió d’un producte inactiu en un altre d’actiu. En aquest cas el producte original (sense activitat) s’anomena profàrmac.
o Conversió d’un producte actiu en un altre d’actiu, amb una activitat quantitativament similar o diferent a la del fàrmac original.
o Conversió d’un producte actiu en un altre d’actiu, però amb activitat tòxica.
Eliminació: - - - L’eliminació és defineix com el conjunt de processos mitjançant els quals els fàrmacs i els seus metabòlits són expulsats a l’exterior dels organismes.
El fàrmac tendeix a biotransformar-se per tal de generar metabòlits més polars i que siguin fàcilment eliminables per via renal.
Pràcticament tota la fracció de principi actiu lliure es filtra en l’orina, la fracció que no es filtra es troba unida a proteïna. En filtrar-se el principi actiu abandona la sang. Per això es fan anàlisis d’orina, ja que a partir de la concentració de principi actiu present en l’orina i del pH que aquesta presenta, podem saber si l’eliminació de principi actiu es dóna de forma correcte o no i a partir de la concentració de principi actiu administrat es pot calcular la concentració restant en sang i, per tant, saber si la concentració de principi actiu en sang produirà l’efecte desitjat o no.
Les principals vies d’eliminació són: o Orina.
o Llet (dones).
o Suor.
o Respiració.
Resposta: - La resposta és l’efecte que causa el principi actiu en l’organisme.
Podem classificar els fàrmacs en funció del seu mecanisme de resposta: o Agonista total: el fàrmac s’uneix a un receptor i produeix el màxim d’efecte.
o Agonista parcial: el fàrmac s’uneix a un receptor i produeix efecte de forma parcial.
o Antagonista: el fàrmac en unir-se al receptor, bloqueja l’acció d’algun enzim o proteïna.
- L’afinitat d’un fàrmac per un receptor es mesura amb EC50 = concentració necessària de fàrmac, per tal de proporcionar la meitat de l’efecte màxim.
Biodisponibilitat: - - - Tot el procés LADME pot quantificar-se i es pot conèixer la concentració de principi actiu en plasma en funció dels temps, mitjançant la corba de nivell plasmàtic.
Per a cada principi actiu es coneix la resposta farmacològica que s’obté en funció dels nivells plasmàtics, el que ens permet conèixer la seva concentració eficaç i la seva concentració tòxica.
La biodisponibilitat és un terme que es refereix a la fracció de la dosi administrada que arriba a la seva diana terapèutica, és a dir, que arriba sobre el teixit en el qual realitza la seva activitat. També es pot definir com la relació entre la dosi administrada i la concentració de principi actiu plasmàtica, en magnitud i temps.
- - - - Degut a que no es pot mesurar el fàrmac en el lloc d’acció, i donat que existeix una relació, en general, entre la concentració en sang i la concentració en el lloc d’acció, la biodisponibilitat es mesura a partir de concentracions plasmàtiques.
Concentracions plasmàtiques: l’evolució dels medicaments, després de la seva absorció, s’expressa en la cobra plasmàtica, on es representa la concentració plasmàtica del principi actiu en relació al temps. La corba està formada per dues parts: o Una primera part ascendent, que correspon a la fase preferent d’absorció del principi actiu.
o Una segona part descendent, que correspon a la fase preferent d’eliminació del principi actiu.
La biodisponibilitat s’expressa com: o La quantitat absorbida de principi actiu alliberat que, a partir de la forma farmacèutica, que passa a la circulació sistèmica.
o La velocitat en que es produeix aquest procés, és a dir, l’alliberació i l’absorció del principi actiu.
Paràmetres: o Concentració màxima (Cmàx): Màxim nivell de concentració plasmàtica. Representa el moment al qual es processos d’absorció i eliminació s’igualen.
o Temps màxim (tmàx): Temps que triga a assolir la concentració màxima.
o Concentració màxima eficaç (CME): Concentració a partir de la qual comença l’acció terapèutica.
o Concentració mínima tòxica (CMT): Concentració a partir de la qual comencen els efectes tòxics. Cal tenir amb conte que efectes tòxics no signifiquen efectes secundaris.
- o Marge terapèutic (marge de seguretat): Marge de nivells plasmàtics comprés entre la concentració màxima eficaç i la concentració tòxica.
o Àrea sota la corba (ASC / ABC / AUC): Equival a la quantitat total de principi actiu absorbida per l’organisme.
o Temps de semivida (t1/2): Temps en que s’elimina la meitat del fàrmac dels del moment en que assolim Cmàx.
Exemple: T1/2=4h (significa que a partir del moment en que s’assoleix la Cmàx, la concentració de fàrmac plasmàtica disminuirà al 50% transcorregudes 4 hores.
Factors que influeixen sobre la biodisponibilitat: o L’estreta relació existent entre els processos d’absorció dels principis actius, segons les diferents vies d’administració, i la biodisponibilitat dels mateixos fa que existeixin nombrosos factors i circumstàncies que poden afectar al valor final d’aquest paràmetre biofarmacèutic.
o Exemple de corbes de valoració en funció de les vies d’administració: Bioequivalència: - - - Dos productes farmacèutics són bioequivalents si són equivalents farmacèutics o alternatives farmacèutiques i les seves biodisponibilitats després de la seva administració amb la mateixa dosi són semblants en tal grau, que es pugui esperar que els seus efectes seran essencialment els mateixos. (OMS, 1996).
En resum, la bioequivalència és la biodisponibilitat comparada entre dos productes, un de test i un altre de referència.
Bioequivalència, significa que un mateix principi actiu, present en dues o més formes de dosificació similars, arriba a la circulació sistèmica, després de la seva administració amb la mateixa velocitat i quantitat, és a dir, que les corbes de nivell plasmàtic corresponents a totes les formes de dosificació són superposables (iguals) dins d’un límits acceptats i preestablerts.
El concepte de bioequivalència es relaciona amb els medicaments genèrics, ja que no es pot exigir que aquests siguin exactament iguals en biodisponibilitat que els de marca. S’exigeix que els medicaments genèrics siguin biodisponibles al ± 10% que els de marca, és a dir, bioequivalents.
Eficàcia: - L’eficàcia del medicament es valora en funció de la seva biodisponibilitat en front dels factors fisiològics. Exemples: el buidatge gàstric i la motilitat intestinal són factors que condicionen l’absorció gastrointestinal.
o El buidatge intestinal, regula la velocitat d’entrada del fàrmac a la zona d’absorció. A més buidat gàstric, millor biodisponibilitat en temps.
Exemple:  Aconseguim un buidat gàstric ràpid amb menjats lleugers i amb la ingestió de líquids.
 Aconseguim un buidat gàstric lent amb menjars pesats i grassos.
o La motilitat intestinal, disminueix el temps de permanència a l’àrea d’absorció. A més motilitat intestinal, menor serà la biodisponibilitat en magnitud (menys concentració de principi actiu).
...

Comprar Previsualizar