Unitat 3: Els conceptes jurídics bàsics (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Teoria del dret
Año del apunte 2012
Páginas 16
Fecha de subida 02/10/2014
Descargas 15
Subido por

Descripción

Teoria del Dret complet - Català

Vista previa del texto

Unitat 3 Teoria del Dret Unitat 3: “Els conceptes jurídics bàsics” 1.
Teoria general del dret i conceptes jurídics bàsics.
Els conceptes jurídics bàsics són comuns a totes les branques del dret i estableixen els vincles específics entre les normes, els seus destinataris, les conductes i l'exercici de coerció que són necessaris per a organitzar i legitimar l'ús de la força en un determinat context normatiu.
Són uns conceptes que estan interconnectats entre si; no es presenten com una categoria aïllada, sinó que formen part d'un entramat conceptual o d'una xarxa de conceptes. Les expressions jurídiques bàsiques formen un sistema en el qual algun termes són “primitius”, ja que no poden ser definits per la resta; mentre que altres, són “derivats”, ja que en la seva definició apareix, directa o indirectament, alguna de les expressions primitives. La importància dels conceptes jurídics bàsics radica en que el Dret és una justificació del poder i qualsevol concepció que tinguem dels conceptes serà necessària per a justificar la coerció jurídica.
La idea de la teoria general del dret és donar una coherència general als discursos dels diferents àmbits del dret; analitzar els usos lingüístics de la dogmàtica jurídica. La teoria general del dret aporta una major claredat i precisió al conjunt del dret. Per aquest motiu, les seves tasques principals són: 1) Investigar els criteris vigents d’ús espontani de les expressions jurídiques elementals per part dels juristes i el públic.
2) Reconstruir tals criteris per eliminar l’ambigüitat com a malaltia endèmica del llenguatge ordinari.
3) Reflectir amb la reconstrucció d’aquests conceptes les relacions lògiques que sembla haver-hi entre ells, cuidant que el sistema de definicions mantingui certes propietats formals com són la coherència i l’economia.
2.
La noció de personalitat jurídica. La persona física i la persona jurídica Aptitud per a ser destinatari d’una norma jurídica. És destinatari d’una norma la persona o entitat (persona física o persona jurídica) que és subjecte del dret o subjecte normatiu.
El subjecte del dret és el destinatari de la norma mentre que l’objecte d’una norma és al que es refereix la norma jurídica; si una persona és objecte de dret no és apta per ser titular de drets i obligacions. Tenim personalitat jurídica quan es considera que som aptes per a tenir drets i obligacions; per tant, quan som subjectes del dret. La idea que un ésser humà no pot ser considerat pel seu ordenament jurídic com un simple objecte del Dret (objecte dels drets i obligacions d'altres), sinó que és un subjecte del Dret (algú apte per a tenir drets i obligacions), ha possibilitat eliminar institucions com l'esclavitud i denunciar la condició jurídica de les dones en algunes societats.
En aquest sentit, les persones físiques són les destinatàries naturals de les normes jurídiques. Això no implica, tanmateix, que tot ésser humà pugui exercir els drets i obligacions que les normes estableixen.
L’aptitud per ser destinatari de normes (tenir personalitat jurídica) va relacionada amb la capacitat jurídica; tota persona que té personalitat jurídica té capacitat jurídica. La capacitat jurídica és l’aptitud per a ser titular de drets i obligacions, mentre que la capacitat d’obrar és la capacitat d’exercir els drets i complir les obligacions. La personalitat jurídica comporta la capacitat jurídica però no implica capacitat d’obrar, aquesta s’adquireix amb maduresa i capacitat mental.
1 Unitat 3 Teoria del Dret Hi ha altres entitats més enllà de les persones físiques a qui els ordenaments jurídics solen atorgar personalitat jurídica, generalment per raons d'utilitat i eficàcia. Aquest és el cas de les entitats col·lectives o persones jurídiques. Una persona jurídica és una agrupació organitzada d'individus i mitjans materials que persegueix obtenir una determinada finalitat col·lectiva. Una vegada aquesta entitat compleix les condicions que estableix l'ordenament, adquireix personalitat jurídica perquè pot ser destinatària de normes i té aptitud per a ser subjecte autònom de drets i obligacions.
La reflexió sobre quins tipus d'entitats són adequades per ser considerades subjectes normatius no s'ha limitat a les persones físiques i a les persones jurídiques. Actualment, moltes organitzacions i teòrics comencen a insistir que tenim raons morals per atorgar també personalitat jurídica a alguns animals.
3.
La noció de dret subjectiu. La relació dels drets subjectius amb altres categories jurídiques.
Dret objectiu: Normes de l’ordenament jurídic, o conjunt de normes primàries i secundàries que organitzen una societat.
Dret subjectiu: És una noció que utilitzem per a establir vincles entre un conjunt de normes i la protecció de certs interessos, necessitats o eleccions dels subjectes amb personalitat jurídica. Pel iusnaturalisme tradicional, els drets subjectius són facultats i poders innats a l’home, que els té pel simple fet de ser-ho i que existirien encara quan s’abolís la tècnica de regulació i motivació de la vida social que és característica del dret objectiu.
- Drets morals: Àmbits de la persona que s’han de respectar o protegir com una exigència de la justícia.
- Drets jurídics: Els drets subjectius incorporats en els ordenaments jurídics.
La noció jurídica de dret subjectiu és molt controvertida i no sempre parlem de drets en el mateix sentit.
LA REDUCCIÓ DELS DRETS SUBJECTIUS A ALTRES CATEGORIES JURÍDIQUES.
A continuació estudiarem algunes teories que consideren que el llenguatge dels drets és sempre traduïble al llenguatge d’altres conceptes jurídics. L’expressió dret subjectiu no té cap autonomia.
Alguns teòrics del dret, com Kelsen o Hohfeld, consideren que els drets subjectius acaben fent referència a enunciats sobre deures jurídicament exigibles o a enunciats sobre permissions, poders i immunitats que estan correlacionals amb altres categories jurídiques.
- Kelsen: Considera en Teoria pura del Dret que qualsevol enunciat sobre un dret subjectiu es pot traduir plenament en un enunciat sobre Dret objectiu, és a dir, en una expressió que fa referència a un conjunt de normes que imposen sancions. Utilitzem l’expressió dret subjectiu per a fer referència a estructures normatives que estableixen certes relacions entre el sistema jurídic i una persona o un grup de persones. Això, no pretén afirmar que l’expressió “dret subjectiu” sigui sinònima de “dret objectiu” i puguin reemplaçar-se una per l’altra. La idea és que les oracions on apareix la primera puguin ser traduïdes a oracions diferents on apareix la segona. Per Kelsen, aquestes relacions poden tenir diferents modalitats en funció de com vinculi l’ordenament supòsits de fet amb conseqüències jurídiques.
2 Unitat 3 Teoria del Dret Kelsen pretenia explicar com el llenguatge dels drets es pot anar traduint en enunciats relatius a un conjunt de normes de Dret objectiu que vinculen supòsits de fet amb conseqüències jurídiques (amb sancions). Podem distingir quatre sentits bàsics de l’expressió dret subjectiu: 1) Dret subjectiu com a conducta no prohibida per cap norma de Dret objectiu: Hi ha un permís feble per actuar o, en altres paraules, una situació de fet en la qual una conducta o la seva omissió no estan regulades pel dret.
Podria donar-se el cas d’un ordenament normatiu que no contingués normes prohibitives ni permissives respecte a una classe d’accions (hi hauria una llacuna normativa, una situació on no es preveuria ninguna solució per part del sistema per a un cas determinat). Kelsen exclou la possibilitat de que els sistemes normatius tinguin llacunes ja que afirma que tot ordenament jurídic inclou un principi de clausura que estableix que “tot el que no està prohibit, està permès”.
2) Dret subjectiu com a permissió administrativa: En un àmbit on necessitem una autorització per a fer una conducta o activitat, tenim un dret quan l’òrgan competent ens faculta a fer aquesta conducta (permís fort per actuar).
D’acord amb el sistema de normes primàries que proposa Kelsen, les úniques autoritzacions jurídiques possibles són les dirigides als òrgans per a l’aplicació de sancions.
3) Dret subjectiu com a reflex d’obligacions d’altres (ja siguin passives o actives): Es considera que Z té un dret en aquest sentit si, segons les normes de Dret objectiu, Y té alguna obligació o bé d’actuar o bé de no actuar en relació amb Z.
4) Dret subjectiu en sentit tècnic: El dret subjectiu seria el poder jurídic atorgat per una norma de dret objectiu per a reclamar, mitjançant una acció processal, el compliment d’una obligació.
Quan s’atorga als particulars aquest tipus de drets subjectius se’ls fa partícips de la creació de l’ordre jurídic, ja que l’exercici de l’acció processal té com a objecte que es dicti una sentència judicial que és una norma jurídica particular; o sigui, mitjançant l’execució dels drets subjectius en sentit tècnic els particulars col·laboren amb la creació de dret objectiu.
Kelsen rebutja les dues teories tradicionals de concebre els drets subjectius com una categoria diferent de la de Dret objectiu: o Teoria de l’interès: Considera que un dret subjectiu és un interès protegit per l’ordenament jurídic.
o Teoria de la voluntat (o de l’elecció): Defensa que els drets subjectius són eleccions jurídiques protegides, poders jurídics conferits als individus per a fer prevaler la seva voluntat o les seves eleccions sobre els altres.
- Hohfeld: Una visió similar a la de Kelsen és la visió de Hohfeld. Aquest defensa que quan els juristes fan referència a l’expressió dret subjectiu, realment volen dir moltes coses. Ubica els drets subjectius dins d’un ventall de posicions o situacions diferents que estan correlacionades entre si dins d’un ordenament jurídic. Hohfeld va distingir quatre relacions jurídiques diferents a què els 3 Unitat 3 Teoria del Dret juristes fan referència quan parlen de drets: en una relació entre X i Y, X pot tenir respecte a Y una pretensió, un privilegi, una potestat o una immunitat. Aquestes situacions estan correlacionades respectivament amb quatre posicions jurídiques que pot tenir Y respecte a X: un deure, un no dret, una subjecció o una incompetència: Pretensió – deure.
Privilegi (llibertat) – no dret.
Potestat – subjecció.
Immunitat – incompetència.
Una altra idea de Hohfeld és que qualsevol idea comporta un conjunt de aquestes posicions que sempre es poden definir.
Segons Hohfeld només les pretensions poden ser considerades drets subjectius en sentit estricte perquè són les situacions correlacionades amb deures jurídics. Hohfeld pretén mostrar que no totes les relacions jurídiques es redueixen a una vinculació entre drets i deures.
Hohfeld pretenia reservar la noció de dret subjectiu per fer referència a les relacions de correlació que el dret objectiu estableix. Així els drets subjectius haurien de ser entesos com un reflex dels drets jurídics i es podrien traduir com el llenguatge dels deures, que formarien part del mateix concepte de dret subjectiu.
Exemple: contracte de treball. En aquesta relació jurídica, el treballador té drets i l’empresari també. De vegades, una de les parts té una pretensió. La de l’empresari està vinculada al deure del treballador de realitzar la tasca. A més, el treballador té dret a cobrar el salari perquè l’empresari té el deure de pagar el salari. En quant al privilegi (llibertat) en relació al no dret. Aquesta relació, simplement una persona pot realitzar certes coses i l’altre no l’hi pot impedir, ja que l’ordenament no li dona el dret de fer-ho. L’empresari, abans que s’hagi realitzat el contracte de treball, era plenament lliure de contractar el treballador, ja que el treballador no tenia cap dret a exigir ser contractat. En quant al treballador, podem dir el mateix un cop s’ha complert el contracte: Aquest té plena llibertat de anar a treballar a un altre lloc. Algú te la potestat de decidir sobre les seves decisions. L’empresari té la potestat de decidir on anirà a treballar el contractat i aquest treballador està subjecte a la decisió de l’empresari. En les potestats, algú te la potestat de decidir sobre les decisions de un altre.
Immunitat vol dir que algú no pot afectar la meva posició jurídica. L’altre part no em pot afectar ja que no pot afectar la meva posició jurídica. Precisament els contractes serveixen per a crear immunitat.
En resum, segons Hohfeld i Kelsen, si aquests drets es redueixen a altres categories, si en l’ordenament jurídic ens trobem amb l’expressió “dret subjectiu”, i no hi ha una altre norma que ho determini, aquest dret no existeix. Aquesta forma d’entendre els drets subjectius sembla pressuposar que els deures tenen una espècie de prioritat lògica sobre els drets. Kelsen també pensava que les normes jurídiques, les primàries, són normes que incorporen sancions per certes accions o omissions, i una norma que reconeix un dret no és per si mateixa una norma jurídica.
ELS DRETS COM A CATEGORIA JURÍDICA DISTINTIVA O INDEPENDENT 4 Unitat 3 Teoria del Dret La tradició que hem presentat ha rebut crítiques, principalment perquè sembla confondre els drets amb les tècniques jurídiques de protecció dels drets.
Un dels crítics és F. Laporta, considera que les posicions de Hohfeld i Kelsen ens impedeixen entendre per què un ordenament jurídic reconeix aquestes posicions correlacionades amb d’altres.
- Segons Laporta no tenim un dret a x perquè se’ns reconeix una acció o pretensió respecte a x, sinó que tenim una acció o pretensió respecte a x perquè tenim un dret a x. D’aquesta manera, seria el reconeixement jurídic d’un dret subjectiu el que justificaria l’articulació de certes modalitats de protecció, i no al revés.
Òbviament, un dret subjectiu pot ser introduït en l'ordenament jurídic per vies diferents. Alhora, podem trobar drets subjectius de caràcter i importància molt diferents. Però una vegada s'ha incorporat aquest dret dins del sistema jurídic, des d'aquesta perspectiva tindríem una raó per a articular tècniques normatives de protecció.
Per Laporta un dret és una cosa que és abans que les accions, pretensions o exigències, abans que els poders normatius, abans que les llibertats normatives i abans que les immunitats d’estatus (concepció jusnaturalista – els drets no són creats per l’ordenament jurídic, sinó que tan sols els reconeix i protegeix).
Laporta vincula els drets subjectius a la idea de “béns” que associen als subjectes de drets i també a l’ordenament jurídic (que els hi atribueix un valor que fa necessari un complex entramat normatiu interrelacionat per garantir els mecanismes de protecció dels drets).
Ens hauríem de preguntar si els drets jurídics són un fonament per a establir deures jurídics, si els drets subjectius són una categoria jurídica distintiva. Un cop s’ha positivitzat els drets, s’ha incorporat una raó per a l’acció, és a dir, un fonament que justifica l’existència de deures. La teoria de J.Raz explica la prioritat dels drets jurídics respecte als deures.
- Raz defineix dret subjectiu a partir de la idea que algú té un dret quan un aspecte del seu benestar, en concret els seus interessos, són considerats una raó suficient per a justificar deures d’altres i imposar deures a altres (els drets són interessos protegits que reflecteixen un interès bàsic de les persones com a raó per a la seva creació). Seria una raó suficient, però no necessària, perquè es poden establir deures jurídics que no estiguin vinculats a drets de ningú.
Els deures que generi un dret dependran del mateix caràcter d’aquest dret i de les consideracions que en justifiqui l’existència. Si X té dret a la integritat física, per exemple, s’esdevé el deure de no lesionar X però no té per què justificar un deure de fer qualsevol acció que sigui necessària per a evitar que X es lesioni.
Podem considerar que el llenguatge dels drets té una força normativa pròpia que fa que la tradició que dilueix els drets subjectius en altres categories i instruments jurídics de protecció sigui insatisfactòria.
- Ferrajoli: Ha insistit que confondre els drets amb les garanties efectives de protecció que estableix un ordenament jurídic és un error conceptual que, a més, comporta conseqüències pràctiques molt negatives per a un sistema constitucional. El reconeixement jurídic d’aquests drets no ha anat acompanyat de l’establiment d’un sistema adequat de garanties. Si existeix un dret sense mecanismes de protecció a l’ordenament jurídic, segueix existint aquest dret. Llavors tenim una raó jurídica per reclamar l’establiment de mecanismes de protecció.
5 Unitat 3 - Teoria del Dret Dworkin: Considera que els drets tenen una importància bàsica dins d’un ordenament jurídic perquè són “triomfs” davant la pressió de la majoria. Un dret subjectiu ofereix raons especials per a tractar el seu titular de certa manera o per a permetre que actuï de certa forma. Aquestes raons són especials perquè prevalen sobre els interessos col·lectius. Un dret només pot ser vençut per un altre dret després d’haver fet un balanç de principis. La protecció dels drets justifiquen l’establiment de mecanismes de protecció jurídica i fan que les autoritats institucionals hagin de prendre les decisions interpretant-les i qualificant-les d’acord amb aquests drets.
La conclusió d’aquesta concepció seria: els mecanismes de protecció necessiten seguir uns mínims exigibles per a que siguin protegits els drets. En el moment de determinar quin són les eines jurídiques que determinen aquest dret, s’ha de tenir en compte què és el que exigeix aquest dret. Els drets subjectius limiten el contingut de les regles i permeten justificar conclusions jurídiques no previstes per aquestes regles.
Les constitucions modernes inclouen un catàleg de drets fonamentals com a condició de validesa jurídica, i la qüestió és si en aquest marc la visió que redueix els drets subjectius a un conjunt de regles de Dret objectiu dictades per autoritats competents resulta adequada per a explicar les conseqüències de la constitucionalització d'un ordenament jurídic. Generalment, assumim que l'existència d'una Constitució amb un catàleg de drets fonamentals protegits per alguna estructura de justícia constitucional modifica les bases de l'organització social. Si la protecció dels drets fonamentals estigués simplement a les mans de les decisions autònomes del legislador ordinari, aquests drets resultarien superflus com a límits en l'activitat legislativa.
Les dues visions estan confrontades en aquesta qüestió. Des d’una visió kelsenianna, no són res més que allò que el legislador ha anat reconeixent, que el legislador decideix. Des de una visió com la de Raz o la de Laporta, té sentit dir que els drets fonamentals són límits l’activitat del legislador ja que aquests drets són a la Constitució. Des de la perspectiva de la concepció del dret fonamental com un límit a l’activitat del legislador també es troben problemes en el moment en que no hi ha mecanismes de protecció, la vulneració permanent d’aquest drets acaba portant a pensar que els drets no estan reconeguts.
Hi ha conseqüències de la constitucionalització del Dret: - Canvi del criteri de validesa jurídica de les normes: Una norma dictada per l’autoritat competent només serà jurídicament vàlida si s’ajusta als principis i drets fonamentals incorporats a la Constitució.
- Canvi en l’activitat dels jutges: El jutge ja no està simplement subjecte a la llei, la seva decisió ha de ser coherent amb els principis constitucionals. Això obliga als jutges a tenir una activitat avaluadora i crítica de les lleis.
4.
La noció d’obligació jurídica. Concepcions de les obligacions jurídiques. El concepte de sanció Quan parlem d’obligacions jurídiques, no se sap ben bé de què parlem fins que no fem una distinció del què parlem. Podem estar parlant de una obligació dins el dret o de una obligació cap al dret (obligació moral). Aquí, ens interessa la obligació dins del dret (obligació jurídica). Això s’oposa al jusnaturalisme, 6 Unitat 3 Teoria del Dret que dissol aquestes dues qüestions perquè consideren que només tenim una obligació jurídica quan tenim una obligació moral d’actuar, considera que només és dret allò que és just.
Encara que ens centréssim en les obligacions dins del dret, també podríem centrar-nos en el fet que una obligació sigui jurídica ja que la norma pot no tenir una sanció. Que significa doncs tenir una obligació dins del dret? La resposta a aquestes preguntes serà diferent de la visió del concepte de obligació jurídica i de la concepció del dret que tinguem.
CONCEPCIÓ DE LES OBLIGACIONS JURÍDIQUES - La concepció d’Austin: Una forma de concebre les obligacions jurídiques és aquella que les connecta a un judici empíric de probabilitat. Des d'aquesta perspectiva, tenim una obligació quan podem predir que hi ha una probabilitat molt alta de rebre un dany si fem o ometem certa conducta.
Austin volia diferenciar les obligacions jurídiques de les morals. Utilitza la seva concepció imperativa de les normes per a explicar què és tenir una obligació jurídica.
Per a Austin, una norma jurídica és un mandat acompanyat d'una amenaça de sanció que deriva d'un sobirà (algú amb poder suficient per a ser obeït habitualment i no obeir cap altre). Les obligacions jurídiques estan vinculades a la força del sobirà per a imposar la seva voluntat, a la seva capacitat d'exercir una coacció efectiva sobre els seus súbdits. Per aquest motiu, direm que hi ha una obligació jurídica en relació amb una conducta quan, a causa del poder del sobirà, és altament probable rebre un dany si aquesta conducta no es realitza. En aquest sentit, els súbdits identifiquen quines són les seves obligacions jurídiques a partir de prediccions sobre la probabilitat de rebre danys pels seus comportaments desobeïnt la voluntat del legislador/sobirà.
Segons la concepció predictiva, les obligacions jurídiques es defineixen en termes de prediccions sobre la possibilitat de rebre una conseqüència negativa per una acció o omissió. La concepció predictiva ens ofereix una forma simple i clara d'entendre les obligacions dins del dret. Només necessita certes constatacions empíriques, i ens permet distingir clarament les obligacions jurídiques de les obligacions morals. Però és una concepció molt insatisfactòria perquè ens impedeix percebre un ordenament jurídic com una cosa diferent d'una simple estructura de pura coacció. Alhora, aquesta concepció resulta molt poc intuïtiva.
Hart analitza les conseqüències de aquesta concepció. La primera és que no permet distingir el dret de la coacció ja que qui tingui força crearà el dret. Les regles no ens serveixen només per a predir que hi haurà una reacció negativa o que ens aplicaran una sanció si no les complim, serveixen per a justificar aquesta reacció o aquesta sanció en cas d’incompliment. Si algú ha creat el crim perfecte, és altament probable que no l’enxampin mai, i per tant aquesta persona no tindria obligació jurídica.
La dificultat que afronta la concepció predictiva és que no permet identificar les obligacions jurídiques de manera prèvia als càlculs de probabilitat, amb la qual cosa fa dependre la possessió d'obligacions de la situació conjuntural en la qual es trobin els individus.
- La concepció kelseniana: Per a Kelsen les sancions son el seu concepte primitiu. Les relacions jurídiques estan vinculades a les sancions de manera directa o indirecta. Per a ell, una norma jurídica és un enunciat hipotètic i on els jutges han de imposar una sanció. Kelsen considera que una genuïna norma jurídica és una prescripció hipotètica dirigida als òrgans d'aplicació del Dret 7 Unitat 3 Teoria del Dret que té la forma següent: "si es donen les circumstàncies x, s'ha d'imposar la sanció y". En aquest context, les obligacions jurídiques s’han de vincular a les seves pròpies idees de les normes.
L'obligació jurídica és per a aquest autor la conducta oposada a l'acte il·lícit.
Acte il·lícit: acció o omissió, que és condició d'una sanció prevista en una norma jurídicament vàlida; són circumstàncies que s’han de donar per tal que els jutges posin una sanció. La conducta d’ algú vinculada a una sanció és un acte il·lícit i, per tant, tindrà com a conseqüència la sanció. L’acte il·lícit no ho seria si no existís una obligació. No creu que tinguem una obligació jurídica de fer una conducta quan és probable que ens imposin una sanció si no la fem. Tenim una obligació jurídica quan, segons les normes de dret objectiu, un jutge ens ha d'imposar una sanció si no fem aquesta conducta.
* CONCEPTE DE SANCIÓ: Per a Kelsen una sanció és un acte coercitiu de privació de un bé que deriva de una autoritat competent per la realització de una conducta voluntària. Kelsen considera que si no hi ha sancions no hi ha obligacions jurídiques.
La coerció és distintiva de l’activitat de sancionar, per tant es pot utilitzar la força, però no és necessari que s’efectuï un acte forçós per a poder parlar de sanció. El que caracteritza una sanció no és l’aplicació efectiva de la força, sinó la possibilitat d’aplicar-la si l’acusat no col·labora.
La sanció té per objecte privar a un altre d’un bé, per tant, no hi ha sanció si no hi ha privació de un bé (recursos econòmics, llibertat etc.). Es podria pensar que no es sanciona a un subjecte quan no considera valuós el que se li extreu. Kelsen proposa considerar “béns” aquells estats de coses que per a la generalitat de la gent són valuosos, considerant irrellevant que no ho siguin per a un determinat subjecte (desesperat o masoquista).
La sanció s’exerceix per una autoritat competent. Els sistemes jurídics desenvolupats distingeixen entre la funció de disposar que una sanció s’apliqui (jutges) i la funció d’executar-la (funcionaris administratius).
Al sistema de Kelsen la funció essencial de les normes primàries és donar competència per l’aplicació de sancions. Existeixen una sèrie de disposicions constitucionals, processals i administratives que, segons Kelsen, han d’integrar les normes primàries, és a dir, que especifiquen amb detall les condicions com s’ha d’exercir la coerció estatal.
La sanció és conseqüència d’una conducta amb la finalitat de reflectir l’ús comú. Sols es pot parlar de sanció en aquells casos en què la coerció estatal s’exerceix com a resposta d’alguna activitat voluntària d’un agent (no ens poden sancionar per com som ni qui som).
Kelsen també ofereix alguns criteris per a distingir les sancions civils de les penals: 1) Mentre la sanció penal es reclama generalment d’ofici, la civil s’ha de demandar pel damnificat.
2) Mentre que el produït de la multa penal pansa a integrar l'erari públic, el de l'execució forçosa beneficia al demandant.
3) Mentre la sanció penal té una finalitat retributiva o preventiva, la sanció civil té el propòsit de rescabalar el dany produït i la seva suma està donada per l'extensió d'aquest últim.
Kelsen vincula el concepte de delicte al de sanció. Generalment es pensa que un acte mereix una sanció per ser un delicte. Kelsen sosté la veritat de la relació inversa: un acte és un delicte quan l’ordre jurídic 8 Unitat 3 Teoria del Dret disposa d’una sanció per la seva execució. Kelsen també s’oposa a la idea que un acte és un delicte o està “prohibit” quan contradiu o “viola” alguna norma jurídica. Afirma que un acte antijurídic és aquell que una norma imputa una sanció i no la relació inversa, aquesta idea aproxima a la primera definició que fa Kelsen d’acte antijurídic: 1.
Acte antijurídic és la condició o l’antecedent de la sanció mencionat en una norma jurídica.
Aquesta definició té inconvenients amb relació a l’ús comú del terme delicte.
2.
Acte antijurídic és la conducta que, essent condició de sanció en un a norma jurídica, està realitzada per l’individu a qui s’aplica la sanció.
Aquesta definició tot i circumscriure l’àmbit de les condicions de sanció no cobreix els casos de responsabilitat indirecta i elimina la denotació de “delicte” de les conductes realitzades per tercers.
3.
Acte antijurídic és la conducta d’aquell home contra qui, o contra els seus afins, es dirigeix la sanció establerta com a conseqüència d’una norma jurídica.
És justament la no inclusió de normes prohibitives al seu sistema el que provoca el dèficit que té Kelsen respecte a l’ús comú per identificar el delicte i les condicions de sanció.
Un tret no esmentat és que part essencial de la raó per la qual la pena s'aplica imposant algun sofriment al seu destinatari considera que la finalitat última de la pena és la prevenció.
- Concepció de Hart: Hart s’esforça a separar les obligacions jurídiques de les obligacions morals.
Hart considera que no podem comprendre adequadament la idea d'obligació jurídica si no entenem de quina manera les regles d'un ordenament són raons per a l'acció dels seus destinataris i de les autoritats que les creen i les apliquen. Hart intenta explicar quins mínims es necessiten perquè hi una persona tingui obligacions jurídiques.
Hart parteix d’unes distincions: o Sentir-se obligat o estar obligat: sentir-se obligat vol dir sentir-te forçat a fer una cosa psicològicament parlant, però pot ser que no estiguis obligat a dur a terme aquella conducta.
Per tenir una obligació s’ha de reconèixer l’existència d’aquesta obligació que pot ser jurídica o moral. La idea de tenir una obligació està vinculada a la presència de regles socials. En el dret hi ha obligacions jurídiques que no tenen perquè anar acompanyades de sentir-se obligat, és a dir, quan en la justificació de perquè fem alguna cosa diem que tenim l’obligació de ferho és diferent de quan diem que ens sentim obligats a fer-ho.
o Aspecte intern i aspecte extern de les regles: La realització freqüent dels hàbits i les regles socials és l’aspecte extern i és bastant similar entre hàbits i regles. Per entendre la distinció entre els hàbits i les normes socials hem de entendre els aspectes interns (perquè realitzem una conducta). En l’aspecte intern els hàbits fan que no et sentis obligat a comportar-te d’una manera, en canvi en les regles socials si que hi ha aquesta sensació de què t’has de comportar d’una manera concreta i si algú no es comporta així et molesta. Per tant, una conducta passa a ser una regla social quan adquireix un aspecte intern, és a dir, l’actitud de fer servir la regla com a raó de fer l’acció, quan es considera que és obligat actuar d’aquella manera.
Perquè hi hagi obligacions morals s’ha de reconèixer que hi ha una norma moral que regula una conducta determinada. Però perquè hi hagi obligacions jurídiques no cal que tothom accepti que 9 Unitat 3 Teoria del Dret aquella conducta tingui un caràcter obligatori, es necessita un ordenament jurídic que sobrevisqui al llarg del temps i perquè un ordenament sobrevisqui, segons Hart, s’han de donar unes condicions: o Respecte els ciutadans es necessita que hi hagi una obediència generalitzada. És a dir, les regles primàries que siguin vàlides d’acord amb els criteris que estableix la regla de reconeixement del sistema han de ser generalment obeïdes pels ciutadans. Però no es necessari que els ciutadans obeeixin les normes perquè les normes els motiven a actuar.
Poden obeir les normes per por a les sancions; perquè se senten obligats i no perquè reconeixen que tenen una obligació.
o Respecte les autoritats: Les autoritats perquè hi hagi un ordenament jurídic han d’acceptar les regles secundàries (regla de reconeixement, regles de canvi i adjudicació) des del punt de vista intern, és a dir, les han d’acceptar com a raons per a guiar la seva conducta i criticar aquelles autoritats que no es comporten d’aquesta manera. Si les autoritats no accepten que aquestes normes són obligatòries per ells i només les accepten per por a sancions o per coacció llavors deixaria d’haver-hi un ordenament jurídic. Les autoritats han d’acceptar les regles secundàries no necessàriament perquè aprovin el seu contingut moral sinó perquè estan disposats a seguir-les perquè són jurídicament vàlides.
Per Hart les obligacions jurídiques són aquelles que deriven de les normes que han sigut dictades seguint els criteris de validesa de la regla de reconeixement. El que fa que la obligació que es reconeix en les normes jurídiques sigui una obligació jurídica és que les autoritats accepten les regles secundaries des del punt de vista intern com a raons per a l’acció i els ciutadans obeeixen generalment les regles primàries del sistema.
Crítiques a la visió de Hart: o Si la regla de reconeixement és una norma social; els jutges l’accepten com a guia de la seva conducta, aquesta acceptació què vol dir? Si l’acceptació es una acceptació moral; els jutges accepten la regla de reconeixement perquè és el més just la distinció entre les normes jurídiques i les normes morals falla.
Resposta de Hart: Quan es parla de què la regla de reconeixement ha de ser acceptada no cal que sigui acceptada moralment; pot ser una convenció social. Quan actuem per convenció actuem no perquè creguem que és el millor sinó que ens deixem portar pel que fa el grup i perquè esperem que tots facin el mateix. La regla de reconeixement serà una convenció si consisteix en una pràctica social dirigida a coordinar criteris de validesa jurídica. En aquest sentit, els òrgans d'aplicació del dret accepten un conjunt de criteris de validesa jurídica motivats no per la seva correcció moral, sinó pel seu interès recíproc a obtenir criteris uniformes.
o Veure la regla de reconeixement com una convenció social és pensar que els jutges quan accepten la supremacia de la constitució, l’autoritat del parlament… ho fan perquè busquen que tothom faci el mateix i no busquen que la constitució sigui obligatòria seguir-la. Si de sobte els jutges pensessin que el legislador no cal que respecti els drets fonamentals i s’assolís un nou hàbit llavors els jutges actuarien com si els drets fonamental no importessin.
Per tant, aquesta visió no permet explicar gaire bé perquè hi ha obligacions jurídiques.
10 Unitat 3 - Teoria del Dret La concepció de Dworkin: Dworkin critica la regla de reconeixement de Hart perquè considera que no ens permet identificar totes les obligacions jurídiques; la regla de reconeixement serveix identificar les normes des del seu origen (qui les ha dictat) i els requeriments previs a l’aplicació.
Perquè les obligacions jurídiques no són només aquelles que provenen de les regles; hi ha obligacions jurídiques que no les podem identificar llegint les regles que es desprenen de les regles de reconeixement. Per Dworkin els principis no es poden identificar de la mateixa manera que les regles. Un principi segons Dworkin no forma part del dret perquè el dicta una autoritat perquè és important en sí per justificar l’ús de poder. El pes de cada principi dependrà de les circumstàncies del cas i de la ponderació amb altres principis. Dels principis també podem obtenir obligacions jurídiques llavors no és veritat que totes les obligacions jurídiques es puguin identificar de la regla de reconeixement. A més, les regles només poden generar obligacions jurídiques si s’ajusten als principis jurídics.
La conclusió de Dworkin és que les obligacions jurídiques dels ciutadans d’una comunitat política són aquelles accions o omissions d’una conducta son exigibles segons el conjunt de les regles i principis que en justifiquen l’ús de poder. És obvi afirmar que per saber quines són les obligacions jurídiques es necessiten les regles i els principis.
Dworkin ha explicat que el Dret no és simplement un sistema de normes que són justes com defensaria la teoria jusnaturalista. Per a aquest autor, el Dret és el producte d'implementar un entramat complex de principis i valors jurídics que limiten i canalitzen l'exercici del poder. Aquests principis es poden reduir a tres valors generals: la seguretat jurídica, la legitimitat democràtica i la correcció substantiva de les decisions d'autoritat. Per això, en la concepció de Dworkin, identificar el Dret no es redueix a determinar quina és la solució justa. De tota manera, si adoptem la concepció jurídica dworkiniana és molt difícil continuar mantenint que les obligacions jurídiques no estan vinculades a consideracions morals.
Si busquem que les obligacions jurídiques estiguin totalment desvinculades de les obligacions morals la millor manera d’estudiar-ho és la de Austin. Si busquem alguna cosa més com per exemple la sanció, llavors tenim la visió de Kelsen. A continuació hi ha la visió de Hart que té un problema amb la regla de reconeixement. Finalment si busquem intentar incorporar principis; llavors es confonen les obligacions morals i jurídiques.
5.
El concepte de responsabilitat jurídica. Responsabilitat subjectiva i responsabilitat objectiva El concepte de responsabilitat jurídica és una altra noció fonamental per a entendre la vinculació entre les normes, els seus destinataris i l’ús del poder per part de l’estat dins d’una comunitat política.
Segons Hart, podem distingir quatre sentits en què utilitzarem l’expressió ser responsable, segons si la responsabilitat és entesa com a causalitat, capacitat, funció o reacció.
1) Responsabilitat com a causalitat: Utilitzem “ser responsable” per contestar a la qüestió de qui o què ha causat un determinat resultat. hi ha una relació causal entre una acció i una conseqüència, entre l’autor d’un acte i el resultat. És una descripció. Qualsevol cosa pot ser responsable d’una conseqüència. És molt important pel dret perquè en general si una persona no es responsable d’una conseqüència (no n’és el causant) no se li atribueix cap conseqüència jurídica.
11 Unitat 3 2) Teoria del Dret Responsabilitat entesa com a capacitat: La paraula “responsabilitat” s’associa a les facultats mentals d’una persona o a la seva capacitat per a dirigir la pròpia conducta. És bàsica pel dret, perquè si una persona no és capaç el dret no reaccionarà contra aquesta persona perquè no té plenes facultats i, per tant, no pot tenir responsabilitat.
3) Responsabilitat entesa com a funció: “Responsabilitat” en sentit de les funcions o deures que associem a un determinat rol o càrrec. En aquest sentit, la responsabilitat es vincula a un conjunt d’accions que algú ha de dur a terme per a desenvolupar aquesta funció o rol que pot estar acceptat o no. És important perquè en el cas que alguna d’aquestes responsabilitats no es satisfacin es pot reaccionar jurídicament.
4) Responsabilitat entesa com a reacció: S’utilitza per a fer referència a la reacció jurídica o moral davant d’un determinat acte o resultat, reacció que pot ser tant negativa com positiva. No estem simplement constatant qui o què ha produït un determinat resultat, sinó que estem valorant jurídicament o moralment una conducta. Utilitzem també aquest sentit de responsabilitat per a determinar quina persona o entitat rebrà determinades conseqüències per un fet o succés.
LA RESPONSABILITAT JURÍDICA: La responsabilitat com a reacció és el nucli central de la responsabilitat jurídica, perquè és l’element que ens permet imputar conseqüències jurídiques per actes i resultats als destinataris de les normes.
- Una persona o entitat és jurídicament responsable quan és susceptible de rebre la conseqüència prevista en una norma jurídica per un determinat acte o fet.
Aquesta definició ens permet distingir la responsabilitat moral de la responsabilitat jurídica. Direm que una persona és moralment responsable quan creiem que la seva conducta és reprovable o criticable perquè ha vulnerat algun principi moral. Direm, en canvi, que X és jurídicament responsable quan, segons el que prescriuen les normes jurídiques, és susceptible de rebre una sanció o una conseqüència negativa per un acte o fet.
La responsabilitat jurídica pot ser articulada en diferents modalitats, en funció de com i quan els ordenaments assignin conseqüències jurídiques a les persones o entitats. Seguint Kelsen, les modalitats bàsiques que trobem en els ordenaments jurídics serien: - Es poden atribuir conseqüències jurídiques per la conducta pròpia (responsabilitat directa) o per la conducta d’algú altre (responsabilitat indirecta o vicària).
- Es pot respondre per una acció intencional (responsabilitat intencional) o per un resultat no volgut ni previst, independentment de la intenció (responsabilitat pel resultat).
* La responsabilitat indirecta és només la resposta pel que ha fet un altre, però hi ha d’haver un acte d’algú. Quan parlem de responsabilitat pel resultat no hi ha d‘haver la conducta d’algú altre a la qual es respon sinó que estem parlant d’un acte que ha ocorregut sense haver pogut ser previst (ex: inundació), que no ha estat produït per ningú.
- Les conseqüències les pot rebre una persona individual (responsabilitat individual) o un grup de persones o una entitat col·lectiva (responsabilitat col·lectiva).
Hi ha dos tipus de raons per justificar l’atribució de responsabilitat jurídica: el mereixement i l’equitat.
- Mereixement: Criteri que regeix el model de la responsabilitat subjectiva.
12 Unitat 3 - Teoria del Dret Equitat: Base del model de la responsabilitat objectiva.
EL MODEL DE LA RESPONSABILITAT SUBJECTIVA: Aquest model és un dels fonaments bàsics de l’atribució de responsabilitat en el Dret. Es pregunta en quines condicions algú mereix rebre una conseqüència negativa per un determinat acte (ja sigui en la forma de sanció o en la d’un deure d’indemnització). En altres paraules, es pregunta quan podem demanar comptes a algú mitjançant una reacció jurídica negativa.
D’aquesta manera, la responsabilitat subjectiva és una responsabilitat merescuda. En els estats liberals, el judici bàsic de responsabilitat subjectiva tindria la forma següent: una persona és subjectivament responsable quan mereix rebre una conseqüència jurídica negativa per una acció o acte intencional que ha provocat un dany a tercers.
El subjecte que ha volgut o previst el resultat de la seva conducta antijurídica pot tenir diferents graus de responsabilitat: 1) Intenció maliciosa o intenció de causar un dany 2) Intenció de cometre un acte antijurídic, encara que l’acció que promogui l’acte no sigui la de danyar, sinó, per exemple, la de beneficiar-se.
3) És suficient preveure el resultat com a probable encara que resulti indesitjat.
Aquest enunciat bàsic de responsabilitat subjectiva com a responsabilitat merescuda consisteix en una responsabilitat directa, una responsabilitat per danys a tercers, i una responsabilitat de caràcter intencional.
- Responsabilitat directa: La responsabilitat subjectiva és una responsabilitat directa perquè assumim que una persona mereix respondre pels seus propis actes, li demanem comptes pel que ella ha fet. Podem exigir conductes, atribuir obligacions i reprovar el comportament de les persones perquè són agents morals susceptibles d’actuar lliurement, de tenir un sentit de la justícia i de ser conscients del efectes que els seus actes poden produir.
En aquest sentit, la responsabilitat subjectiva és eminentment personal, i no estaria justificat demanar comptes a algú per una cosa que simplement ha succeït o pel que altres han fet. Tampoc no estaria justificat demanar comptes o exigir responsabilitat a algú quan aquesta persona no té responsabilitat com a capacitat, és a dir, quan constatem que no governa la seva voluntat o no té la capacitat de respondre que pressuposa la responsabilitat directa.
- Responsabilitat per danys a tercers: La responsabilitat subjectiva vincula també el mereixement d’una reacció negativa a la producció d’un fet extern que provoca un dany. Per tant, pressuposa l’existència de responsabilitat com a causalitat. Una persona no mereix una conseqüència negativa simplement pel que pensa, pel seu caràcter o per una intenció que no s'ha materialitzat en un acte, si es materialitza, ja serà exigible la responsabilitat per danys i mereixerà la conseqüència negativa. A més, aquest acte ha de construir un dany, és a dir, una afecció il·legítima als drets o interessos protegits d’altres persones.
Hi ha excepcions al principi de responsabilitat per danys a tercers, casos en què no exigim per atribuir responsabilitat subjectiva que s’hagi produït efectivament el dany. El fet d’intentar produir aquest resultat i posar en risc un bé protegit justifica també un judici de mereixement de la sanció 13 Unitat 3 Teoria del Dret penal. Per exemple, la temptativa de delicte està contemplada al codi penal com a delicte (article 16).
- Responsabilitat intencional: La responsabilitat subjectiva és també una responsabilitat intencional o per culpa. Considerem que una persona mereix una reacció negativa quan, a més d’haver provocat un resultat lesiu o posat en risc un bé protegit, hi ha una connexió psicològica entre el subjecte i l’acte –hi ha intenció d’haver causat el resultat-. És habitual resumir aquesta idea amb l’expressió Mens rea: Un acte no fa culpable una persona si la seva ment no ho és també. La responsabilitat per culpa pressuposa la llibertat d’acció, si no som lliures no podem decidir, estem determinats i no podem respondre dels nostres actes; la nostra ment no en serà responsable.
És veritat, tanmateix, que el model liberal de responsabilitat subjectiva admet algunes extensions de la responsabilitat que van més enllà de l'enunciat bàsic que una persona només mereix rebre conseqüències negatives per accions intencionals que produeixen un dany a tercers o posen en risc un bé protegit amb algunes condicions prestablertes. Ens referim a la responsabilitat per negligència i a alguns supòsits de responsabilitat indirecta o vicària.
- Responsabilitat indirecta o vicària: Es pot estendre l’àmbit de la responsabilitat individual en la mesura que es té influència o control sobre el comportament dels altres o d’alguns subjectes específics (pares sobre els fills). Aquestes persones amb control sobre altres tenen una posició de garant, ja que són responsables de l’actuació de les persones sota control i tenen tanta influència sobre aquestes que les fan actuar. Per tant, en garanteixen la seva conducta sense producció de danys. Si les persones “controlades” realitzen una conducta que produeix un dany, es pot exigir per la posició de garant i la condició de control que disposa a la persona que controla la responsabilitat pel dany ocasionat per la persona controlada. En aquests casos en què l’assignació de responsabilitat per actes d’altres no està desvinculada d’un judici de mereixement. Aquests supòsits es fonamenten en un judici de mereixement vinculat a idees que la doctrina civil anomena “culpa in vigilando” i “culpa in eligendo” (supòsits de vulneració dels deures de cura assignats a algú per la seva posició o funció, ja sigui en la vigilància de les accions d’altres en l’elecció de certes persones per fer una determinada tasca). Exemple: la responsabilitats dels pares per accions dels fills menors.
La responsabilitat subjectiva pel dany d’altres té límits, ja que només es podrà atribuir responsabilitat quan hi ha un cert grau de control o influència probable. I no es podrà actuar per mereixement dels danys dels altres en l’atribució de responsabilitat indirecta - Responsabilitat per negligència: Situació en la que algú ha produït un dany a tercers fruit d’una acció o una omissió negligent. Kelsen considera que és fora de la responsabilitat subjectiva perquè no hi ha voluntat de produir un determinat resultat. Tot i així, és comú considerar que el model liberal de la responsabilitat subjectiva pot admetre certes extensions de la responsabilitat que cobreixen els casos de negligència perquè la persona podria haver previst el resultat (deure de cura: deure de fer tot el possible per evitar un dany).
Supòsits de responsabilitat per negligència Trobem supòsits de responsabilitat per negligència com a formes de responsabilitat subjectiva tant en l’àmbit civil (ex. Responsabilitat extracontractual) com en l’àmbit penal. En l’àmbit penal és comú 14 Unitat 3 Teoria del Dret distingir gradacions en el mereixement de sanció en funció de vinculació psicològica del subjecte amb el resultat lesiu: a.
Dol directe de primer grau: coneixement i voluntat d’obtenir un resultat delictiu.
b.
Dol directe de segon grau: coneixement que l’actuació donarà lloc al resultat delictiu.
c.
Dol eventual: l’agent, en el moment d’actuar, sap que és possible que es produeixi un resultat delictiu i ho assumeix.
Totes aquestes categories es consideren formes de responsabilitat per delicte dolós. A aquestes categories hem de sumar les que corresponen a la responsabilitat penal per imprudència o negligència partint de les gradacions següents: o Culpa conscient: Es dóna quan l’autor actua confiant que el resultat delictiu no es produirà, no vol que es produeixi, però es resigna a la possibilitat que es pugui produir.
o Culpa inconscient: No es pretén obtenir un resultat delictiu ni es preveu la possibilitat que aquest resultat es produeixi. La culpa inconscient es divideix també en les modalitats d’imprudència temerària, simple i simple amb infracció de reglaments.
En resum, el model de responsabilitat subjectiva pot admetre certes extensions de l'enunciat bàsic de responsabilitat que vincula el mereixement d'una sanció o de la imputació de costos a la producció intencional de danys a tercers. Ara bé, més enllà de supòsits com els anteriors, o bé fonamentem la responsabilitat en qüestions d'equitat social o bé ens apartem dels principis d'un estat liberal.
La responsabilitat subjectiva, doncs, és una responsabilitat merescuda que es fonamenta en la idea que una persona mereix rebre una conseqüència jurídica negativa quan: a) ha causat intencionalment un dany a tercers, b) ha posat en perill intencionalment un bé protegit, c) ha causat de manera negligent un dany a tercers o d) hi ha una responsabilitat indirecta pels actes d'un tercer sobre els quals es té un deure de cura que no s'ha satisfet.
EL MODEL DE LA RESPONSABILITAT OBJECTIVA: Hi ha situacions en les quals es produeix un dany, però no estaria justificat afirmar que algú mereix rebre una conseqüència negativa per aquest resultat. La qüestió és quina és la manera més equitativa d’assignar o distribuir els costos d’aquests resultats.
- Equitat: Principi social que busca l’equilibri entre les càrregues o costos i els beneficis que reben les persones dins d’una comunitat política. Genera un equilibri entre avantatges i desavantatges que rep una persona dins la comunitat política.
A diferència de la responsabilitat subjectiva, la responsabilitat objectiva no pressuposa cap tipus de valoració negativa d’una conducta. És una imputació per resultat que no pretén determinar qui mereix una reacció negativa per un resultat lesiu, sinó qui ha d’assumir els costos que s’han produït.
El model de la responsabilitat objectiva gira al voltant de tres opcions per a distribuir costos socials per danys que no són culpa de ningú: la no-intervenció en els resultats de l'atzar, el desplaçament dels costos a tercers o la redistribució dels costos a tots els membres de la comunitat.
- Distribució natural del dany: Si un dany ha estat producte de l’atzar, una opció per atribuir els costos podria ser la de no intervenir i deixar que les càrregues les assumeixi qui ha sofert el dany.
15 Unitat 3 Teoria del Dret Aquest criteri sembla equitatiu i podria ser imparcial quan pensem en danys de poca importància per a distribuir els costos socials. Però quan parlem de danys de molta importància Assignar a una persona tota la càrrega d'uns costos tan greus de la mala sort la col·loca en una situació de desavantatge social difícil de justificar com una exigència d'equitat.
- El desplaçament dels costos a tercers: Desplaçar els costos a tercers suposa assignar responsabilitat a algú diferent de qui ha rebut el resultat lesiu. Exemple: En els intercanvis atribuïm responsabilitat objectiva a qui es beneficia econòmicament de l’intercanvi. Normalment desplacem els costos d’aquests danys a les companyies asseguradores, que també es beneficien indirectament d’aquestes activitats de risc i responen per contracte.
- La redistribució universal dels costos: Aquesta és la solució més equitativa quan estem davant de desastres naturals (inundacions o grans incendis). Aquests costos es distribueixen entre tots en la mesura en què és l’estat qui respon pels perjudicis ocasionats. L’Estat obté el seu finançament mitjançant impostos i, per tant, els costos assignats a l’estat són costos que assumim tots. En contextos de clara desigualtat econòmica podria resultar una solució injusta si no hi hagués un sistema d’impostos progressius. Aquesta lògica obeeix la idea d’estat social o estat prestacional.
La responsabilitat objectiva, en resum, és una responsabilitat equitativa en què imputem a algú els costos de danys socials que no són culpa de ningú en particular. Distribuïm la responsabilitat objectiva tractant de buscar un equilibri entre les càrregues i els beneficis que reben els membres d’una comunitat política vista com una estructura de cooperació social.
16 ...

Tags: