Apunts segon parcial Teories de la Comunicació (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teories de la Comunicació
Profesor M.C.
Año del apunte 2016
Páginas 16
Fecha de subida 30/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEORIA SEGON PARCIAL 16/11/2016 Birmignham Centre for Contemporary Cultural Studies Estos autores forman parte de la TEORIA CRÍTICA Marco de estudio pluridisciplinar: crítica literaria, sociología, historia y antropología Formación marxista. Eso nos lleva en recuerdo a la Escuela de Frankfurt donde todos sus integrantes eran marxistas.
Década años 60 Europa: fuerte movilización. En el 68 estalla un movimiento estudiantil importante en París. Y durante la década se va gestando todo este malestar social.
Este centro se crea con el objetivo de estudiar la cultura y del papel de los medios de comunicación dentro de la cultura. También comparten otras cosas con la Escuela de Frankfurt: dentro de esta escuela se piensa que el estudio de la cultura tiene que ser pluridisciplinar. También comparten que al ser de formación marxista se interesan sobre la creación de cultura entre la clase trabajadora.
Comparten el nombre “clase trabajadora” porque los teóricos de la Escuela de Frankfurt consideraban que la sala obrera estaban en peligro de exitnción. La escuela de Birmingham es mucho más positiva. Cree que la clase obrera y que crea su propia cultura.
A ellos les interesa estudiar como la clase obrera va formando su memoria popular, les interesa mucho analizar la relación entre los medios y la cultura y la realidad y en concreto la relación entre los medios y la ideología (cómo los medios de comunicación pueden contribuir a crear ideologías).
Les interesa todos aquellos aspectos que tengan que ver con la creación cultural.
A lo largo de la existencia de este centro ha habido varios directores, el primero de ellos fue Hoggart pero le sustituyó Hail (investigador y autor de obras más significativas) y finalmente Johnson pasó a ser el director.
Dentro de este instituto, de este conjunto de investigadores, hay tres de ellos que eran mayores por edad que inspiran el trabajo del conjunto de miembros de esta escuela de estudios culturales. El primero de ellos es Hoggart: su obra más destacada y más usada dentro de la escuela es la del año 1957. En esta obra recoge una investigación que trata desde la década de los 20 hasta los 50 en que publica este libro. Intenta analizar cuáles han sido los cambios que ha habido en la cultura de la clase obrera. Desde los 20 a los 50 han pasado etapas muy diferentes (entre ellos preparación y segunda guerra mundial). Si hablamos de medios de comunicación predomina la prensa, la publicación de entretenimientos, el cine y la radio. Las conclusiones que llega en este libro es que el dice que la clase obrera si en aquellos momentos es una clase que está construyendo su propia cultura, a diferencia de lo que decía la Escuela de Frankfurt. Él dice que dentro de la clase obrera, dónde se crea esta cultura es en la familia porque es la institución donde se produce la socialización primaria de los niños y la secundaria de los adolescentes y según él en este proceso de socialización es dónde la familia reproduce, crea, enseña a sus hijos cuáles son los valores principales de su propia cultura. La conclusión principal a la que llega es que esta cultura de la clase obrera polariza sus valores de manera que todo aquello que es positivo, que es nuestra forma de vida, la solidaridad, las relaciones con los demás, todo eso queda dentro del ámbito “nosotros” (la clase obrera). En el polo opuesto, aquellos que no se preocupen por ellos, por cubrir sus enfermedades, por el trabajo, por la educación…son el “ellos”. De manera que en la cultura desde el punto de vista de este autor se poraliza de manera que se observa la realidad pero desde el punto de vista del nosotros y de ellos.
De esta manera los jóvenes van percibiendo, van creando sus propias estructuras del mundo y van reproduciendo esta cultura frente a la clase obrera.
Un segundo autor que inspira todos los trabajos es R.Williams, autor de numerosos libros. Es uno de los principales historiadores de los medios de comunicación. The long revolution es una de sus obras y explica que en el siglo XX se ha producido una revolución intensa en 3 aspectos: mayor democratización (en la primera parte del siglo XX en las democracias que están funcionando desde hace tiempo, sobretodo EUA, el norte de América y Europa que en estas democracias se va reconociendo muy lentamente el derecho de voto. Quiere decir que en siglo XIX ya existían las democracias, los ciudadanos tenían derecho de votar. Pero no todos. La segunda revolución es la industrial del siglo XIX (en el siglo XX se alcanzan algunas etapas de bienestar) y finalmente la revolución cultural (porque los medios de comunicación cada vez proporcionan un aspecto mayor a la cultura).
Podemos detectar tres formas distintas de definir la cultura: 1. Cultura ideal: aquella cultura que todos desearíamos tener. Es aquella cultura a la que nosotros tenemos en mente y a la cual quisiéramos llegar. Los valores que forman parte de nuestras costumbres, de nuestras tradiciones. La cultura que nosotros imaginamos para la sociedad en la que quisiéramos vivir. Nos marca el camino.
2. Cultura documental: todos aquellos productos, todo aquello que se ha materializado (arte, literatura, música) en la sociedad. Se puede contabilizar, se puede tocar. Es algo muy material.
3. Cultura social: cultura que se crea y produce en nuestra vida cotidiana.
Para analizar la cultura de una época tendríamos que tener en cuenta estas tres acepciones. En cada época esta interrelación entre los 3 tipos de cultura, habrá unos patrones diferentes, unos esquemas diferentes sobre cómo la gente vive y crea cultura. Las estructuras de sentimiento: como nosotros nos relacionamos con los demás. Dice que es imposible estudiar la cultura en periodos anteriores al que nosotros estamos viviendo.
El tercer autor que inspira este centro de estudios culturales es Thompson. Es un historiador y a diferencia de los otros, es un historiador que él mismo forma parte de la clase obrera. Su obra de referencia es The Making for the English Working Class. Él parte de la idea que la clase obrera tiene su propia cultura y que en una sociedad democrática, esta cultura de la clase obrera, entra en competencia con la cultura de la clase alta. Piensa que la cultura de clase obrera es la identidad de la clase obrera, con qué se identifican los trabajadores. Crear cultura sería crear identidad. Si la clase obrera acoge una forma de ver el mundo, unas costumbres… es su cultura, la cultura popular.
La diferencia más grande es que ellos tienen un punto de vista optimista en relación con la Escuela de Frankfurt, que era terriblemente pesimista.
Basándose en estos tres autores, los principios más importantes que van a plantear y defender los miembros de este centro serían: -Definición de cultura: cultura entendida como todo aquello que entendimos.
-Redescubrimiento de la ideología: como a través de la cultura se va difundiendo la ideología.
-Hegemonía: lo que hace la clase dominante es crear hegemonía, la clase dominante, día a día, tiene que convencer al resto de la sociedad que su propuesta es la correcta. La clase dominante, para mantenerse debe convencerlos. Debe crear consenso en la sociedad. Deben crear consentimiento.
-Metodología: La primera obra de este centro de estudios culturales, que ha servido para muchas bases de la escuela es Mugging the State, and Law and order. Su capacidad para entender los medios de comunicación llega hasta estos momentos. El título hace referencia a que en los años 70 (a partir del 72 dónde hay un crisis económica muy fuerte) en el Reino unido, la sociedad está evolucionando hacia una derechización, es decir, intentos de pedir más control, más seguridad, es decir una sociedad con unas leyes más estrictas, más duras. El título quiere decir que en los sucesivos gobiernos que tienen lugar, están intentando controlar la crisis pero de manera policial, de una manera controlada.
1970  en el centro, en la salida del teatro hay un atraco y asesinan brutalmente a un jubilado. Al día siguiente todos los medios de comunicación aparece la inicia en primera plana y los días posteriores se hace unos seguimiento. Se explica que en EUA se estaba produciendo un tipo de delito particular. Lo que se haga, suele haber un enseñamiento y violencia. Mugging: son este tipo de delitos, que empezaban a ser bastante común. Este libro propone a la sociedad una lectura diferente de cómo se debía actuar en el futuro. Cuando los medios de comunicación quieren llevar a cabo una campaña de este tipo, definen el problema, explican las causas del problema (diciendo que en la sociedad cada vez había más brotes violentos entre los jóvenes). Cuando se construye una etiqueta, esto da pie a un período de pánico moral. Ellos plantean que a través de estas etiquetas, los medios de comunicación crean ideología. Los medios de comunicación son definidores primarios de la realidad (es la fuente de información que está más próxima a la realidad). Normalmente la policía era un definidor primario. Cuando los medios de comunicación empiezan a comentar que este asesinato empieza a ser el inicio de una época más violenta, a eso se le llama definición secundaria que es ideológica porque interpretan la realidad añadiendo una serie de valores.
Stuart Hail plantea que los medios de comunicación tienen 3 funciones principales: 1. Suministrar y construir selectivamente el conocimiento social la imaginaria social por medio de la cual percibimos los mundos, las realidades vividas de los otros.
2. Reflejo y reflejarse en esta pluralidad, suministrar un inventario de léxico, estilos de vida e ideología.
3. Organizar, orquestar y unir lo que se ha representado y clasificado selectivamente.
Estudios culturales en Europa y Estados Unidos: modelo de codificación/decodificación, estudios de audiencias. Los estudios culturales se han centrado en el estudio de audiencias, siempre cualitativo y además han incorporado otro punto de vista que es el de la codificación. Esta escuela considera que la audiencia y sobretodo la audiencia de la clase obrera realmente no asimila, no interioriza todos los mensajes que proceden de los medios. Hay una idea de resistencia.
23/11/2016 Problemes de la comunicació ESDEVENIMENTS MEDIÀTICS Avui estudiem la línia teòrica d’uns autors que han elaborat el concepte de esdeveniments mediàtics.
Formalment, hem convingut a considerar el punt de partida l’any 1992  Media events. The live boradcasting of History (Dayan). Darrere d’això hi ha un procés de reflexió a l’entorn dels media events. Els autors expliquen que els que els va motivar va ser que l’any 1997 el president d’Egipte se’n va anar de visita a Israel i la Tv va transmetre en directe aquesta visita. Aquest fet que tenia un caràcter insòlit i singular va ser el punt de partida d’aquesta reflexió: que vol dir i quines conseqüències te que la televisió retransmeti en directe determinats esdeveniments? Tenia a veure amb que volia dir que uns bàndols que estaven en guerra un representat se’n va desarmat a casa de l’altre representant a fer una visita.
L’autor que té menys rellevància és Katz: sociòleg. EUA. Va treballar i es va formar a la Universitat de Columbia. Va ser deixeble de Lazarsfeld. Estem parlant d’una teoria on té les arrels al model empíricaanalític (funcionalisme) Dayan és francès format a París amb èpoques a EUA. Mirar CV per la seva presentació linkedin.
Aquests dos autors que tenen en comú algunes coses com les arrels jueves col·laboraran en esdeveniments mediàtics.
El punt de partida és lo de Egipte i a partir d’aquí comencen un procés de reflexió i d’estudi i això hi traslladen i ho debaten en els seus seminaris als seus alumnes de post´-grau. Tots dos, a principis de 80 fan classes a Jerusalem i a California i elaboren aquesta teoria. Els que llavors eren alumnes, són professors o investigadors de la comunicació que han continuat en aquesta línia d’esdeveniments mediàtics i han fet aportacions.
Ens trobem en un context caracteritzat per uns sistemes de comunicació on la televisió és el mitjà central. Entre el 89 i el 90 hi ha multiplicació de canals. Al 1990 es posa en marxa Telecinco, Antena3 i Canal +. Passar de 2 o 3 canals a 5 o 6. Són en una època en que comença a introduir-se la retransmissió en directe d’esdeveniments. Des d’un altre punt de vista (el de les teories) a partir dels anys 60 o 70 comença un procés d’acostament entre teories i incorporen aspectes d’unes altres teories (els orígens són del model empirico-analític i específicament del funcionalisme. Ens situem inicialment en aquesta branca. Si estem vinculats al funcionalisme la col·laboració bàsica és la teoria dels dos graons de la comunicació. Aquesta última teoria és una teoria funcionalista de l’època prèvia a la televisió. Anys 40). Per veure la televisió amb aquest tipus de teoria que és anterior a la televisió no ens serveix per això). Vinculació amb perspectiva interpretativa: actuació, interacció...Una característica és que fa un trencament metodològic. La teoria dels esdeveniments mediàtics és una teoria molt innovadora en un sentit: totes les teories fins aquest moment s’havien preocupat per l’acció dels mitjans de comunicació en general. Es preocupen en com la televisió retransmeten uns esdeveniments especials (esdeveniments que poden ser únics o no únics però especials). Aquí vindrà l’aportació dels esdeveniments mediàtics.
Tipus: competicions, conquestes i coronacions.
COMPETICIONS Ens trobem en un esdeveniment mediàtic crític: té lloc, segons unes regles acordades, en un estadi, un fòrum o estudi. Presentar de manera no partidista a una audiència que jutja, que valora. Això en un espai que ha decidit l’organitzador de l’esdeveniment. La retransmissió en directe es fa presentant de manera no partidista i davant d’allò l’audiència valora o jutja de manera gràfica diuen que l’argument de fons de la retransmissió és qui guanyarà.
CONQUESTES Segons com el podrem cobrir per causalitat: arribada de l’home a la lluna està previst i hi havia de fer la retransmissió però en canvi el 1986, les càmeres eren gravant i per primera vegada hi havia tripulants civils (hi anava una mestre) i les càmeres retransmetien l’enlairament i per sorpresa aquella nau al cap de segons va esclatar i aquest esdeveniments que es l’exploció es va captar de causalitat.
Heroi que actua contra les normes, la naturalesa. Presentant de manera èpica, explicant quant de valor tenen, quantes heroïcitats fan... La pregunta és: tindrà exit la missió, trepitjarà la lluna? CORONACIONS Tots esdeveniments mediàtics tenen la capacitat de centrar l'atenció de manera universal i simultania. l'arribada de lhome a la lluna es pista universal (ho mira tothom no només els estats units). Davant d'un esdeveniment mediàtic primer ho mirem per la tele i després ho comentem (per això no és compatible els dos graons de la comunicació). Del 1992 fins el 2016 hi han hagut coses que ha començat a canviar. Més caracteristiques compartides: 1. Retransmetre en directe. No només és la durada sinó que a més més després es van repetir plans i fragments en la.programació (exemple de jocs de Rio). no es una simple retrans missió em directa i ja esta i te la característica de ma insistència i l èmfasi. El tema jocs olímpics es omni present. D'això se'n diu insistència al llarg de la.programació i èmfasi.
2. interrupcio de la vida quotidinada per la programació 3. planificat, guionitzat i anunciat per endavant: preparació precís televisió i audiència.
4. audiència molt àmplia 5. caràcter normatiu: s'ha de veure. Els esdeveniment mediàtics proporciona informació, coneixement i experiència compartida.
6. caracter reverent de la narració. s'assumeix la narrativa proposada per l'organització. lleialtat.
7. funció d'integració social de l'esdeveniment 8. funció conciliadora Característiques bàsiques Esdeveniments emdiatics requereix la colaboración d'organitzadors, broadcasters i audiències Esdeveniment mediatica: audiència com a espectadora a testimoni o participant.
Caràcter ritual dels esdeveniments mediàtics; paper semblant a les reunions scials però mddja des per la televisió Rol integrador dels em, dimensió nacional, èmfasi en l'acord.
Pressuposen que la societat és estable.
EVOLUCIÓ Algunes critiques + evolució dels mitjans + propis autors i deixebles Critiques^ èmfasi acord i consens encaixa amb la globalització? MC: multiplicació de la oferta televisiva (segmentacio) i d'altres tipus i mitjans digitals.
Reflexions i aportacions dels propis autors i deixebles.
Evolució anys 2000 S’està treballant sobre un altre tipus d'esdeveniment mediàtics que tenen característiques semblants i molt diferents; desastres (tsunami, terratrèmol, guerra...que en aquests anys han guanyat presència i a diferència dels anteriors tots tres tipus són disruptiva no són integradors. És donen en una època on l'audiència esta fragmentada. Hem passa't d'uns em planificats i programat a una etapa en que aquests desastres són interruptors en la programació. del tractament dins del telenotícies passem a les emissions en directe.
30/11/2016 Els mitjans introdueixen canvis en la interacció. Per Goffman és important la relació interpersonal (anar a casa dels pescadors una visita). Per la interació social els mitjans tenen un paper fonamentl.
Punt de partida de la seva reflexió: que es el que canvia en les cultures tradicionals que havia estudiat Goffman? Thmpson diu que en les nostres societats on hi ha telefon i els mitjans de comunicación permeten formes d’interacció en les quals ja no hem de compartir l’espai. Els mitjans de comunicación alliberen d’aquesta dependencia d’espai i temps compartit. L’espai ja no és compartit i el temps, moltes vegades tampoc. A Thmpson li interessa això en l’àmbit de la política.
Thompson no segueix la pauta que és habitual en els autors de l’àmbit de teories. Thompson és un autor nord-americà que fa la seva carrera a Europa (Gran Bretanya) i és catedràtic de sociología en la universitat de Cambridge. Les línies d’interés que ell considera com interessants són: Dins del que és la seva trajectòria en l’àmbit de la recerca, 3 fases: el 2 primers relacionats i el tercer s’escapa una mica. Ell comença la seva obra els anys 80 centrant-se en la obra de Habermas (que és el representant de la segona generació de la Escola de Frankfurt). Thomspon entén que la audiència és activa, que té alguna possibilitat de reaccionar davant del que ofereixen els mitjans de comunicació. La vinculació amb la perspectiva hi és però no amb la primera generació de la Escola de Frankfurt sinó amb la segona. Una de les coses que diu Thomspon és que els sociòlegs o politòlegs que volen ensenyar la societat, han tingut poc en compte, s’han interessat massa poc pels mitjans de comunicació però Habermas ha considerat els mitjans de comunicació com un element constitutiu de la societat. Quan ell fa la seva obra, Thomspon troba en Habermas com una persona que ha volgut estudiar la societat tenint en compte el paper dels mitjans de comunicació. Habermas ha estudiat el paper dels mcm en la opinió pública. Habermas estudia les societats contemporànies però organitzades políticament amb una democràcia. Ell explica el naixement de les democràcies liberals a partir no només d’un sistema de partits polítics sinó que amb un paper fonamental dels mitjans de comunicació que el que fan es això: una funció de creació de la opinió pública.
Al llarg dels anys 90 formularà el nostre objecte d’estudi: the media and the modernity i political escandall.
La televisió és una extensió de la capacitat de comunicar-se en l’espai. Marsall Mclujan o algo así  diu que la tecnologia ho determina tot. Thompson ho agafa per veure com els mitjans de comunicació han influenciat tant i la seva trajectòria.
Aquestes tres línies el portarà a la teoria de la interacció. Interès per com s’exerceix el poder. Un dels elements de la seva teoria són els elements del poder i en aquest apartat Thomspon té ideologia de la perspectiva crítica. Una de les originalitats de Thompson és que distingeix 4 tipus de poder: econòmic (bancs, grans empreses o grans corporacions, governs), poder polític (governs), poder coercitiu (policia), poder simbòlic (mitjans de comunicació de masses). Poder simbòlic vol dir: construcció de significats en la societat contemporània i com aquesta construcció de significats es fa pels mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació dels EUA retransmet quan hi ha campanya electoral, retransmet X debats entre els candidats. Els debats són en temps real i en un lloc físic, la retransmissió d’aquests debats té capacitat d’intervenir en el curs dels esdeveniments.
Quan vam presentar l’assignatura, es dedica dues o tres sessions per parlar de comunicació interpersonal i les següents per parlar de comunicació mediada o mediàtica. Thompson va introduir el concepte de comunicació mediàtica. Thompson és partidari de comunicació de masses en ús molt restringit, el concepte de comunicació de masses per qualsevol tipus de comunicació, ell no l’aplicarà i en canvi, entendrà que dins la comunicació mediàtica hi haurà dos tipus de comunicació: un tipus que podríem dir: comunicació tècnicament mediada però que continua permetent amb reciprocitat, és a dir, que és bidireccional, hi un altre tipus que és la comunicació de masses on allò que la defineix és la unidireccionalitat (un emissor a uns receptors). Això té conseqüències en la teoria de la interacció. La interacció de Goffman no és cap d’aquestes, és de cara a cara, en copresència.
Caracterització de la comunicació de masses  la interacció és més diferent: 1. Sempre hi ha una mediació tecnològica i els mitjans de producció i de difusió o mitjans institucionals.
2. Implica alguna comercialització, mercantilització. Telecinco és mitjà de comunicació de masses ofereix uns continguts a una audiència però al mateix temps agafa aquesta audiència, mesurar-la i cobrar als anunciats per aquesta audiència. Els continguts de Telecinco tenen una valoració econòmica. Mediaset diu que el seu objecte de negoci és controlar la publicitat dels seus canals.
3. Els continguts els rebem en un temps i en un espai diferents del que han estat produïts  ruptura estructurada entre la producció de les formes simbòliques i la recepció.
4. La comunicació fa que les formes simbòliques estiguin disponibles en l’espai i en el temps.
Nosaltres aquests dies hem pogut veure moltes imatges de moments diferents de Fidel Castro  no estàvem a Cuba i corresponien a anys molt diferents.
5. Els productes de la comunicació estan adreçats a tothom en general i a ningú en particular.
Públic ampli. La comunicació en copresència és limitada, per correu electrònic també es limitada. A través de la comunicació de masses els productes poden arribar a tothom pràcticament. Això te conseqüències en el sentit de desdibuixar les fronteres entre l’àmbit privat i l’àmbit públic.
Formes de interacció  abans dels media (mitjans de comunicació i mitjans de comunicació de masses) hi havia comunicació cara a cara. Thompson diu que amb els mitjans de comunicació de masses es produeix una quasi-interacció mediada.
El seu segon llibre és el de l’escàndol mediàtic. En la primera part hem vist com hi ha 3 tipus d’interacció i com la interacció quasi mediada és la fonamental sobretot pel paper de la televisió pel que fa a la visibilitat, a que és allò que podem veure. La televisió subratlla la importància de la visibilitat, perquè la televisió tenim la sensació de que estem veien això que passa, no tenim la sensació que estem veient un producte fabricat, produït. A més, no som allà però tots tenim la sensació de que hem vist les restes de l’avió accidentat a Colòmbia. Diu que per els polítics, la manera com es presenten és fonamental en la seva autopresentació davant l’audiència. Augmenta molt la capacitat dels polítics de ser davant els seus possibles votants. Però també té riscos i és no controlar sempre allò que vols mostrar. Aquests riscos poden ser de més importància a menys importància.
Aquestes ruptures de visibilitat poden anar des d’un nivell més lleu que seria indiscreció i rampells.
Filtració: una cosa que es volia mantenir en secret, algú amb finalitats concretes que té aquesta informació la fa pública.
Escàndol mediàtic: té com a fases, sigui per la via de la filtració o per la via que sigui, això es fa públic, es revela públicament (Andorra).
14/12/2016 PROBLEMES DE LA COMUNICACIÓ: PÀNIC MORAL No compleix tots els requisits per ser considerada teoria, per tant, és una aproximació. És un model sobre el pànic moral.
Aquest model està situat d’entrada en la perspectiva interpretativa però és una època on ja estem en relació amb totes les teories i per això té dos aproximacions: - A partir dels anys 70 i es una aproximació de la perspectiva interpretativa amb influencia clara del interaccionisme simbòlic i amb acostament a la perspectiva crítica.
- La segona aproximació a partir dels anys 90 es troba a la perspectiva interpretativa constructivista i en aquest cas no està tant acostada amb la perspectiva crítica sinó amb la empírico- analítica (tipus agenda temàtica).
Els models tenen en comú que són de matriu de la perspectiva interpretativa.
Plantejament de la teoria: A) Model processual RU, 1970. Neix al Regne Unit. És la publicació de la primera edició del llibre Folk Devils and Moral Panic, l’autor d’aquest llibre és la persona que crea el concepte de pànic moral: Stanley Cohen (1972). L’autor va néixer a Sudàfrica al 1942 i va morir el 2013 (obituari penjat al CV). Darrera d’aquest llibre hi ha la seva tesis doctoral que va estudiar els mitjans de la seva època i es va centrar de com els mitjans cobrien els successos sobre dos grups de joves que definien la seva identitat a partir d’un estil de música (rockers i mods).
Ell parteix d’una teoria sociològica del etiquetament (labellinf theory of deviance) aplicada a la desviació social, aplicada aquelles persones, grups o comportaments que se surten de la normalitat/mitjana que fa que siguin percebuts de manera amenaçadora. A la època de Cohen aquesta teoria defensava que hi havia fets o persones/actes que eren desviats per “ser”. Que la desviació era una característica inherent als actes i Cohen parteix d’aquesta teoria, però no l’aplica directament. Parteix de la teoria de posar etiquetes i ho combina amb l’interaccionisme simbòlic. L’interaccionisme ens diu que no hi ha un codi de significats internes sinó que es construeixen en la interacció cara a cara o mitjans de comunicació.
L’interaccionisme sempre reclama que s’ha de tenir en compte el context. Per tant, com a resultat d’aquesta combinació hi ha un canvi de plantejament, ell ja no admet desviació com una característica d’un acte o una persona o grup sinó ell diu que:  la desviació és la definició que els altres, el grup majoritari els pengem. És la definició compartida per un grup social, majoritari; qualifica negativament en un acte concret com a acte desviat. Però un mateix acte pot ser desviat en un context (espai i temps) i no ser-ho en un altre context.
 Ejemples de grups etiquetats: homosexuals, discapacitats, malalts mentals, criminals, nens, gent gran, immigrants, sense llar...
 En qualsevol cas l’etiquetat amplifica la desviació.
Cohen l’any 2002 va fer una tercera edició on va introduir canvis: entén que el pànic moral es una característica de les societats de la seva època. A les democràcies capitalistes hi ha episodis “regulars” (vol dir que sempre hem de donar per fet que de tant en tant hi ha aquests episodis) de pànic moral.
És una característica que pot aparèixer sempre, en qualsevol moment. Si el procés d’etiquetat no depèn del producte sinó de cóm la societat posa aquestes etiquetes ¿Cóm es fa aquest procés? Al inici del procés veiem com un grup de persones o una persona comencen a ser definides com una amenaça pels valors o interessos de la societat. A continuació (fonamental), els mitjans de comunicació presenten l’amenaça de forma estereotipada (una diferència amb l’altre model, tan d’etiquetar com de pànic moral atribuït a mitjans de com.). També explica com hi ha una construcció de significats: - Editors (de premsa, radio... = mitjans de com.), polítics i persones benpensants (aquells que intervenen, líders d’opinió)  construeixen el que ell anomena “barricades morals”, la defensa davant d’aquesta amenaça.
El procés d’etiquetatge continua amb experts que fan un diagnòstic. Després s’afronta la situació. I en el procés d’etiquetat pot passar que la condició desapareix o es fa més visible.
Desenvolupament del pànic moral: Agents clau (El nom es diu processual perquè és un procés ho construíem entre tots).
1. MC  són els agents més clau de tots. Aquesta és una diferència fonamental amb l’altra model. Cohen va estudiar la cobertura dels mitjans i com agents: - Exageren - Distorsionen - Prediuen les greus conseqüències en cas de no actuar i creen símbols per a la definició de la realitat.
Causa: l’activitat normal del periodisme; la producció periodística (newsmaking).
L’autor remarca que la manera de treballar dels mitjans de comunicació comporta això.
2. Empresaris morals (morals entrepreneurs) Individus i grups d’interès que lluiten per definir la conducta correcta davant la desviada.
3. Agents de control cultural: - Policia - Sistema judicial - Polítics 4. Opinió pública  Cohen diu que tot això es fa en nom de l’opinió pública. És un punt feble perquè no explica o interpreta què fa l’opinió pública. Cohen sembla que està pressuposant, es queda en un nivell superficial.
Conseqüències - Enduriment en la llei o en l’aplicació - Mesures amb doble valor: efectiu (compliment integral de les penes) i ritual (d’alguna mesura aquestes mesures serveixen per refermar els valors de la societat que s’ha sentit amenaçada).
Exemples: “Atracaments” a Gran Bretanya, anys 1970. S. Hall et al [Critcher] -No ‘descriu’ un problema; ‘connota’ una amenaça.
Stuart Hall  Estudis culturals de Birmingham. Ens trobem una teoria que ve de la línia interpretativa que l’apliquen uns autors de la p. Crítica. Entre aquests autors hi ha un altre: Critcher, professor emèrit de cultura d’universitats britàniques, catedràtic emèrit de comunicació  però ell va ser alumne del centre de Birmingham va estudiar amb Stuart Hall. Aquest és l’autor del text de lectura.
Se centra en el fenomen dels atracaments als anys 70. Expliquem com la paraula atracament en la Gran Bretanya dels anys 70, no es una paraula que descrigui una cosa, sinó que és un terme que connota, és una etiqueta que connota amenaça en un sentit concret: home negre que agredeix per aconseguir diners.
Els mitjans de comunicació el que fan és contribuir a extendre el significat que dóna la policia. En el text Citcher utilitza “definidors primaris” (policia), “definidors secundaris” B) Model atribucional EUA, 1990. Neix als EEUU.
També coincideix amb la publicació d’un llibre, dos autors sociòlegs nord-americans (Erich Goode i Nachman Ben-Yehuda) interessats per la sociologia publiquen  La construcció social de la desviació (The social Construction of Deviance).
- Tradició construccionista (CSRealitat). Aquests sociòlegs es troben en aquesta línia.
Goode i Ben-Yehuda volen explicar la societat perquè per ells els mitjans de comunicació no són fonamentals. Com que estan en aquesta tradició constructivista, entenen que no hi ha un problema social objectiu/objectivable, els problemes socials es construeixen/defineixen socialement.
El seu interès és conèixer com es defineix, qui contribueix un problema social.
Criteris per definir pànic moral: 1. Preocupació sobre un tema i les conseqüències d’aquest tema. Els indicadors: enquestes d’opinió, cobertura dels mitjans i activitat dels grups de pressió.
2. Hostilitat: Grau elevat d’hostilitat cap als desviats (“l’enemic”).
3. Consens: (característica de la perspectiva empírico-analítica) Grau elevat d’acord dins de la societat, o en grups socials amplis, que l’amenaça és real.
4. Desproporció: Exageració del problema El pànic no es manté gaire temps, però pot tornar aparèixer. Té un caràcter episòdic.
Agents principals que creen el pànic moral - Moviments socials - Grups religiosos - Associacions professionals - Policia Paper dels mitjans de comunicació - Poden ser actius - Tendeixen a ser transmissor passius Per ells, els mitjans només transmeten els arguments de les parts implicades. Generalment, els mitjans son simple transmissors.
Similitud entre models Pànic moral: - El pànic moral es una forma extrema dels processos socials de creació i definició de problemes socials.
- Característica de les societats actuals/ democràtiques capitalistes.
- Té conseqüències en la llei i en les institucions - Referma els valors de la societat.
Diferències entre models - (diferència fonamental el paper tan diferent que atribueixen als MC) Rol MC: en el model processual son centrals o protagonistes; en canvi, en el model atribucional, els mitjans tenen un paper passiu.
- Agents: pel model processual  polítics i institucions; mode atribucional  els creadors d’opinió.
- A l’hora de definició del pànic moral, es fixem en: Processual, macro-èmfasi: discursos ideològics (mitjans, etc); d’opinió/moviments socials.
Atribucional, micro-èmfasi: discursos dels creadors Crítiques Pel que fa a pànic les objeccions que ofereixen es que es una reacció emocional.
L’altre objecció “moral”  ens resulta més difícil aplicar aquest terme sobre algunes coses que s’estàn estudiant ara com a pànic moral, per exemple, els riscos morals a menjar determinats productes que es fan servir per la elaboració dels aliments, o riscos per la supervivència del planeta (que no ho són).
Una de les limitacions d’aquest model és que és un model que ha tingut molt seguiment a Gran Bretanya, EEUU... Fora d’aquest marc s’ha introduït molt poc a altres països. Però no parla de Llatino Amèrica, un marc on sí s’ha introduït.
C. Critcher – Línies de recerca - Pànic moral com a forma discursiva - Pànic moral i risc - Anàlisi del pànic moral i teories de regulació moral ...

Comprar Previsualizar