3. Buddhisme (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 30/11/2014
Descargas 61
Subido por

Descripción

Primer Trimestre, profesora Raquel Bouso

Vista previa del texto

3 · BUDHISME L’HOME QUE VA DESPERTAR El buddhisme neix a la Índia, en l’època upanishadica en la cultura hindú, és a dir, quan hi havia la pràctica dels mestres de portar vida ascètica al bosc. És en aquesta època on hem de situar a Siddharta Guatama de la clan Sakya, conegut com el Buddha (ca. 531496 abans de la nostra era). L’arrel sànscrita budh implica tant despertar com saber, i per tant, Buda significa l’«Il·luminat» o el «Despert».
La llegenda explica que Buddha formava part de la casta dels nobles i que des del seu naixement al voltant del 563 a.C. a l’actual Nepal. Havia estat una figura destacada des del seu naixement (del costat de la seva mare), i havia estat protegit pel seu intentant evitar qualsevol contacte amb les lletgeses d’aquest món. Era un home que semblava tenir-ho tot però el descontent amb la seva vida el van portar desprendre’s de tots els seus bens terrenals. La font d’aquest descontent es troba en la llegenda de Les Quatre Visions Fugaces, que narren quatre sortides de palau que el van fer entrar en contacte per primer cop amb la vellesa, la malaltia, la mort i la vida ascètica. Aquestes quatre sortides van fer evident la insatisfacció amb la seva vida i va decidir abandonar la vida de palau, el seu fill, Raula (‘‘lligam’’) i la seva dona, i se’n va anar a viure al bosc on trobà mestres que li ensenyaren els exercicis psicofísic i com practicar una vida de renúncia disciplinada.
Després de aprendre dels mestres hinduistes sobre el raja yoga i la filosofia hinduista, s’uní a un grup d’ascetes. La vida ascètica el va debilitar tant fins que li fou pràcticament impossible continuar. Casi al llindar de la mort, una dona jove se li va atracar amb un bol d’arròs, que acceptà trencant amb l’ascetisme radical – fet mal vist per molts dels seus seguidors. El fracàs de l’ascetisme li va proporcionar el principi del Camí Intermedi: Ni la vida de palau (el de la corda afluixada) ni l’ascetisme radical de renuncia extrema (la corda massa tensada) eren correctes, sinó que s’ha de optar per la vida intermediària i equilibrada. És a dir, segueix el camí de la vida racionada, en la qual se li dona el cos el que necessita per funcionar, però res més.
"Si tibes massa la corda, es trencarà; si la deixes massa fluixa, no sonarà bé".
Un cop recuperada la salut, es va asseure baix una figuera a meditar fins que al cap de 48 dies va assolir el nirvana, ‘‘el Gran Despertar’’. Va trobar la veritat sobre l’existència, que inicialment va pensar que seria impossible mostrar allò que sols podia ser après pel mateix individu. Tot i que va predicar el seu missatge, Buddha mai no va sacralitzar la seva figura de mestre, sinó que afirmava que el guia cap a la veritat és sempre un mateix. La veritat de l’existència que va predicar Buda es recull en les Tres Senyals de l’Existència: dukkha (patiment), anicca (transitorietat) i anatta (absència d’una ànima).
Per assolir el nirvana cal alliberar-se de la ignorància, que ens fa estar pendents dels patiments de la vida com són la vellesa, la malaltia i la mort. El Buddhisme parla de l’existència com a capacitat de sentir i per tant, de patir. Existir implica anar perdent coses i adonar-nos que res és estable, que tard o d’hora tot canvia i se’ns escapa, inclosos nosaltres mateixos. Buddha no va buscar fundar cap tradició religiosa, sinó que n’és sols el fundador nominal d’una tradició que s’estén per tot Àsia fins a Occident, i es va adaptar a cada regió al llarg dels segles, de manera que podem parlar de budismes.
LES QUATRE NOBLES VERITATS Tot i la diversitat dins del budisme, podem parlar de les Quatre Nobles Veritats que són compartides en tot el budisme i recullen les ensenyances bàsiques de la tradició. Buda introdueix les quatre Nobles Veritats en el seu primer sermó, i construeixen l’axioma de les ensenyances de Buda. Amb aquest primer sermó es posa en marxa la roda del dharmachakra (Dharma = veritat), i que continua rodant fins als nostres dies. Aquells nobles d’esperit despertaran al Dharma i aconseguiran alliberar-se del patiment i assolir el nibanna (en pali), o el nirvana (en sànscrit), que és el no-patiment.
 1a Noble Veritat: La via és dukkha, patiment. Tota l’existència està impregnada de patiment, de pena, de frustració per la caducitat d’un món en constant canvi. Què?  2a Noble Veritat: L’origen del patiment es troba en el desig egoista constant que mai és satisfet, perquè desitgem allò que no tenim i tenim por de perdre allò que posseïm. Per què?  3a Noble Veritat: El patiment es suprimeix superant el desig, arribant a una serenitat absoluta, que és el que s’entén com el nirvana. Com?  4a Noble Veritat: La superació del desig s’aconsegueix recorrent el Noble Òctuple Camí, que ens acosta a la il·luminació. Medicament? En essència, Buda va abordar el problema de la vida en les Quatre Nobles Veritats com un metge: Símptomes? Patiment. Diagnòstic? Pel desig constant. Pronòstic? Podem acabar amb el patiment superant els desitjos egoistes. Recepta mèdica? Les Vuit Vies d’alliberació. Per tant, en el seu primer sermó ja veiem com Buda no pretén respondre a qüestions pròpies de les religions, que observa com irrellevants. S’exemplifica amb l’explicació de que si et disparen una fletxa i vas al metge, i et comença a preguntar coses com qui te l’ha clavant, quan, perquè, etc. són preguntes irrellevants i l’únic que vols és que te l’extreguin per acabar amb el patiment.
EL NOBLE CAMÍ ÒCTUPLE Com els pètals d’una flor de lotus, trobem vuit vies d’alliberament de la ignorància, que es plantegen com una disciplina prolongada i pacient. Segons el budisme aquest camí s’ha de seguir juntament amb aquells que ja trobat la Veritat, és necessari associar-s’hi.
Saviesa: visió correcte i pensament correcte 1. El judici adequat. Per començar a caminar el camí del budisme, primer s’ha de seguir la recta de la visió, és a dir, s’ha de comprendre l’existència i el patiment que comporta, per tal de poder-lo eliminar. S’ha d’entendre les Quatre Nobles Veritats.
2. La intenció adequada. Hem determinar de cor quina és la nostra intenció fermament per no distreure’ns amb els plaers, les opinions, les normes, els ritus, etc. que són provisionals.
Moral: parla correcte, acció correcte, manera correcte de guanyar-se la vida 3. El llenguatge adequat. Hem d’analitzar les nostres paraules, prendre consciència d’elles i fer-ne un bon ús des de la forma en expressar-nos fins a no dir mentides, no pensar malament dels altres, no dir coses que poden fer mal als altres, etc. que tenen conseqüències karmiques, tant la paraula com el pensament.
4. La conducta adequada. També hem d’entendre el comportament propi per poder-lo millorar cap a la generositat i la caritat. La recta d’acció recull: no mataràs (ni animals ni persones), no robaràs, no mentiràs, no fornicaràs i no beuràs substancies intoxicants.
5. El mitja de vida adequat. Per aquell que volia dedicar la vida a l’alliberació el mitjà de vida adequat era ingressar en una ordre monàstica i sotmetre’s a la seva disciplina.
Pels laics, Buda va distingir professions que incompatibles amb el progrés espiritual com el tràfic de verí, el tracte d’esclaus i la prostitució.
Meditació: esforç o determinació correcta, atenció correcta i concentració correcta.
6. L’esforç adequat. El recte esforç significa esforçar-se activament per fer el be, no sols eliminant els estats mentals negatius sinó desenvolupar estats mentals positius.
7. La mentalitat adequada. La recta d’atenció és no fer res automàticament sinó amb plena consciència i atenció en tots els sentits en qualsevol acció com menjar, sentir, respirar, caminar etc.
8. La concentració adequada. L’última recta és la de concentració o absorció mental (samadhi), que consisteix en l’estadi de meditació, de cultiu de l’espiritualitat o disciplina mental (tant pel budisme com per l’hinduisme, d’on prové el raja yoga, la ment té molts nivells). No és la via de l’ascetisme rigorós i tampoc la dels plaers, sinó el Camí Intermedi que necessita una certa disciplina del cos i la ment.
CONCEPTES BÀSICS: NIRVANA, ANATTA, KARMA Buda explica com eliminar el patiment a través de la saviesa i la compassió. L’amor compassiu del que parla el buda és una amor que no fa distincions i no discrimina, no és fruit del ego, del jo, (que seria l’amor cap als familiars, amics, coneguts...) sinó que es busca estimar a tothom.
El nirvana és el terme que va utilitzar Buda per definir la fita de la vida així com ell la veia. Etimològicament significa ‘‘apagar’’, ‘‘extingir’’, i el que s’ha d’extingir eren els límits del ser finit. El nirvana és presenta com una condició que està més enllà de les limitacions de la ment, i això provoca que ni Buda ni quan es van recollir les seves ensenyances és va definir que era el nirvana.
Una de les coses més sorprenents que va defensar Buda fou que l’ésser humà no té ànima, idea que es recull en la doctrina anatta (ànima = atta en pali i atman en sànscrit).
La negació de la substància espiritual fou l’aspecte principal que distingia el seu concepte de transmigració de les interpretacions hinduistes. Influït per aquestes, no negava la reencarnació que s’explica en la connexió causal de les vides precedents i futures, però no considerava que hi hagués una substancia espiritual perdurable. Allò que es mantenia en els reencarnacions eren 5 agregats: idees, impressions, sentiments, formes de consciència i moments actuals.
Buda considerava el món com un ordre on tots els fets eren governats per la llei de la causa i l’efecte, la pratitya-samuttpada. En relació, concepció de la vida del budisme s’explica a través de la ‘‘Roda de la vida’’, la Bhavachakra, la roda dels sis mons que va pelegrinant. Allò que va pelegrinant entre una vida i una altra és el karma.
El karma són les conseqüències de les accions en vida, que afectaran les vides a les nostres reencarnacions futures. Estem condicionats i determinats per les accions en vides passades, i les nostres accions condicionaran i determinaran les vides futures. Per tant aquí s’introdueix la llibertat dels éssers humans de configurar el nostre destí, la voluntat es manté lliure. Quan l’ésser humà mor, deixa rastres de desitjos finits, que sols es poden complir en altres reencarnacions. El nirvana s’assoleix quan, superant els desitjos finits, eliminem la consciència individual i s’assumeix la consciència total.
D’aquesta manera deixem d’estar lligats a la llei causal de la natura, és a dir, d’estar condicionats pels desitjos fintis que mai poden ser satisfets del tot i, en conseqüència, deixem de patir. L’arhat és aquell que ha extingit tots els desitjos i la seva vida és de creixent independència de l’ordre casual de la naturalesa i que opta a l’alliberació total quan mor (ja que no està aferrat a les circumstàncies d’allò particular, temporal i canviant). La recepció d’Occident del budisme és la busca del nirvana com una forma de vida.
Per tant, si algú vol seguir la tradició del budisme ha de buscar refugi en ‘‘els tres refugis’’ o ‘‘Les Tres Joies’’ (triratna):  Buddha: el ‘Despert’  Sangha: la comunitat, originàriament monàstica, que amb el temps aplega a tots els buddhistes.
 Dharma: ensenyament o veritat del Buddha (que inclou les Quatre veritats nobles, la Sendera òctuple, la Via mitja...) FORMACIÓ DE LA COMUNITAT (SANGHA) I DIFUSIÓ DEL DHARMA: LES TRADICIONS THERAVADA, MAHAYANA I VAJRAYANA Els primers deixebles de Buda van abandonar les seves vides i van conformar la primera comunitat monàstica del budisme (sàngha), que es caracteritzava per la vida de renuncia en comunitat, situada al nord de la Índia. En els seus inicis per tant, la vida budista no podia ser abraçada per tothom perquè era necessari renunciar al passat i formar part d’una comunitat.
Tot i així, després de la mort de Buda i abans que acabés el segle, les llavors del cisma ja havien germinat i es creen tot un seguit d’escoles – totes elles tenen en comú la veneració del Buda històric – que es van adaptant a les necessitats de les masses i les múltiples personalitats. Aquestes escoles es van es diferencien de les escoles hindús i no seran reconegudes per l’hinduisme ja que no reconeixien els Vedes i acceptaven a tothom sense considerar-ne la casta.
 El budisme Theravada o hinayana (‘petit vehicle’) és el budisme més semblant a la forma original de la primera sangha. És el buddhisme ‘dels ancians’, considerat el budisme més antic i primogènit. Aquest budisme es va transmetre a Sri-lanka i és en aquest context on avui en dia encara predomina, tot i que també està present a Myanmar, Tailàndia i Cambotja. Es una forma eminentment monàstica de buddhisme que pren com a model el Buddha històric. El seu ideal de vida és l’arhat, practicants que persegueixen el seu alliberament, considerats sans o savis.
Amb l’arribada de l’Islam a la Índia es van expulsar els budistes, i la tradició va desaparèixer de la India, tot i que es tornarà a viure un gran auge a la Índia en l’època de l’emperador Ashoka, en els segles III-IV aC. L’emperador es va abandonar les batalles i es va dedicar a enviar emissaris per tot el territori per difondre el budisme. Finalment, el colonialisme britànic farà que la tradició vagi perdent pes.
 El budisme Mahayana (‘Gran Vehicle’: «el budisme pel poble») mostra l’expansió que va tenir el budisme després de la mort de Buda, conformant-se com una variant que volia arribar a tothom i no sols als monjos de la comunitat. Predomina a Xina, Corea, Vietnam i Japó.
El mahayana anirà introduint innovacions com la idea de que Buda no és l’únic que va despertar, sinó que comencen a parlar de diversos budes. S’estableix l’esperança de que arribi un nou Buda, concebut com el salvador. El mahayana aportarà l’ideal del boddhisattva, un ser que havent arribat al despertar, renunciava al nirvana i retornava al món per facilitar als altres l’ascens. És un ideal de compassió, d’amor incondicional, que s’anomena karuna. La buddhitat és la naturalesa essencial, transcendent i eterna.
L’expansió fou enorme ja que situa el budisme a l’abast dels laics i adapta el missatge al públic, proliferant també els escrits del Buda, de la seva vida i de les seves ensenyances, el Dharma, adaptant-les al públic perquè puguin ser enteses. D’aquesta manera sorgeix la idea del upaya, que vol dir ‘‘mitja útil’’, és a dir, estableixen la idea s’ha d’adeptar el missatge a l’auditori perquè tot el públic el pugui entendre i l’alliberació estigui a l’abast de tothom – idea explicada amb la història recollida en l’escrit Sutra de lotus, del pare que els hi diu una mentida piadosa als fills perquè surtin de la casa amb flames sense patir. D’aquesta manera proliferen escrits atribuïts a Buda, posteriors a la seva mort, defensant que la saviesa es pot transmetre.
Els mahayanes defensaran tant el concepte del buit ja introduït per Buda com de el d’anicca, la transitorietat. Tot allò que forma el món fenomènic és contingent, està buit de substància, tot és buit. D’aquí prové la interpretació de que el món ja és el nirvana, no és un més enllà, sinó que el samsara és nirvana, i el nirvana és samsara. Per tant s’ofereix la possibilitat d’un alliberament, del nirvana, aquí i ara. Aquesta doctrina és coneix com sunyata. Allò que anomenem jo tampoc és res substancial, sinó que no és més que un conjunt provisional de components (skandas).
Tot i aquesta concepció del budisme mayahana, cal destacar que Buda mai va definir que era el nirvana, sols va afirmar que era incondicionat i indefinible, que és coneix com el silenci de Buda.
 El budisme vajrayarna, ‘‘el camí del diamant’’, apareix entorn al segle VIII, un budisme que s’incorpora a la tradició del Bon del Tibet prebudista. Actualment es practica a Tibet, Mongòlia i Bhutan, i en menor mesura a Japó (budisme Shingon) i Xina. També és conegut com: - Mantrayana, per la centralitat de la pràctica de la recitació o expressió oral de determinats son o fórmules.
- Tantrayana, nom que deriva de tantra, com s’anomenen els tractats o escriptures atribuïts al Buddha, i que conformen l’essència d’aquest budisme.
- Lamaisme, per la importància del mestre o guia espiritual, lama.
- Buddhisme esotèric, perquè es transmet en secret de mestre a deixeble iniciat.
- Buddhisme tibetà, perquè arrelà al Tibet. Veiem com cada budisme té les seves particularitats, i tot i que el budisme tibetà és el més conegut a Occident no defineix ni de bon tros tot allò que és el budisme.
Aquests tres conformen les tres escoles budistes més destacades, tot i que existeixen moltes més, i tenen totes en comú que s’adora a un fundador a qui s’atribueix la procedència de les ensenyances.
DISCIPLINA MONÀSTICA I PRÀCTIQUES PER LAICS: MANTRA, MUDRA, MANDALA Les escriptures són importants però en la mesura que ajuden i faciliten l’experiència pràctica, així com en l’hinduisme. El budisme utilitza la tècnica meditativa del mantra, que vol ‘‘paraula vertadera’’, i consisteix en la repetició de formules per tal d’arribar a un estat mental determinat, a un èxtasi cap a dins. Trobem escoles que li donen més importància al mantra, i d’altres que sacralitzen els textos i no valoren la pràctica que se s’extreu de l’ensenyament de Buddha.
Per un altre banda trobem el mudra, una pràctica psicofísica, queno es basa tant en la respiració com les tècniques yogiques, sinó més en la gestualitat i les posicions corporals per tal d’afavorir la meditació. El mudra permet unificar el cos i la ment.
Ambdues, tant el mantra com el mudra eren pràctiques avançades, i només els monjos es dedicaven a la meditació, no els laics. De fent, fins el segle XIX ni tan sols els monjos meditaven, sinó que només ho feien el grans mestres.
Finalment, destaca l’ús del mandala, ‘‘cercle’’ (diagrama sagrat o representació simbòlica del món en el centre del qual es situa un Buddha com a objecte de complementació i visualització) com a tècnica de visualització buscant que la ment estigui concentrada en una figura i els seus atributs, intentant encarnar aquestes virtuts.
També hi ha la pràctica de fer el mandala que va més enllà d’un mer objecte de concentració, avançant en els estats de la ment.
Els laics fan actes de generositat donant ofrenes o participant en les cerimònies importants de la família i en altres actes de forma puntual com els funerals. Els laics no son actius en la religió com ho son els monjos que viuen en comunitat. En el moment del funeral, es demana a la família de quina escola són i, segons això tenen un enterrament o altre (sobretot a Xina i Japó). L’escola més popular a la Xina és aquella que veu després de la mort i el renaixement en el Paradís (visió que es comparable amb el cristianisme a Occident). En el cosmos budista, el paradís està a l’occident (un occident simbòlic), on hi ha la Terra Pura on no es pot tornar a renéixer (però no és com el Nirvana). És la Terra Pura del Buddha Amida.
EL CÀNON PALI, ELS SUTRA I ELS TANTRA Hi ha cinc Buddhes transcendents. Un dels quals és el cosí de Buda que va estar predicant per tota la Índia, recordant totes les paraules de Buda. A la zona de Nepal és on es van crear les primeres comunitats, sanghas, i centre religiosos d’ofrenes.
La majoria de textos budistes estan escrits en la llengua pali, tot i que la llengua més antiga europea és el sànscrit. Els sermons comencen amb les paraules ‘‘així és va sentir...’’, ja que els sermons recullen allò que es va sentir del Buda. Aquests sermons formen part de la memòria oral, i es van posar per escrit, sent segurament l’origen del que els orientalistes anomenen el Cànon Pali, establer al 480 ane en el Concili de Rajagriha. El Cànon Pali és conegut com Tripitaka o triple cistella, perquè els textos eren portats en cistelles. Trobem tres recopilacions, cada una dins una cistella, que conformen el Canon Pali: › Vinaya Pitaka. Recopilació de la disciplina i les normes monàstiques.
› Sutta Pitaka. Recopilació dels discursos i sermons pronunciats pel Buda.
› Abhidamma Pitaka. Recopilació de les ensenyances superiors, són textos de caràcter especulatiu i doctrinal, segurament conté les escriptures més tardanes.
Es diu que 450 anys després de la mort del Budha ja trobem els primers textos recopilats. El Canon Pali com el coneixem avui dia s’anirà conformant entre els segles III aC fins el V dC, tot i que possiblement hi havia altres textos perquè se n’han trobat restes. Per altra banda, tot i que el Canon Pali és el referent i autoritat escrita, perquè recull les paraules de Buda, trobem molts altres textos budistes com llegendes, escrits sobre vides anteriors de buda.... tot de textos no canònics.
El Dhammapada, dins del Cànon Pali, és un dels textos que recollia millor les ensenyances de Buda i és una mena de manual d’iniciació al budisme, amb formules que serveixen per aquesta repetició en la meditació. La còpia és una pràctica meditativa més. Molts cops aquests textos s’amaguen, esperant el moment per ser descoberts.
El budisme mahayana incorporarà els sutres (com el Sutra de Lotus) i els tantra, que seran tan valorats com els escrits que recullen les paraules del Buda històric. Tots aquests sutres comencen ‘‘així he sentit’’ i apareixen noves figures que no estan presents en els textos de la Tripitaka.
Trobem diversos cànons segons la regió, com per exemple el cànon xines o el japonés (el cànon Taisho). El budisme no s’expressa en només una llengua sagrada o el pali, sinó que trobem escriptures en sànscrit, coreà, xinès, japonès... i cada escola elaborarà documents sagrats i traduccions, per tant veiem un gran esforç de traducció fent que les escriptures budistes s’hagin arribat a traduir en 17 llengües. El primer llibre imprès de la història, al 878, fou budista.
En el Cànon Tibetà trobem els Kanju (‘Traducció de la paraula del Buda’), i conté les ensenyances que gaudeixen d’una major autoritat, i el Tenjur, que recull la part relativa als comentaris als tantra. Són importants en la mesura que ajuden a l’experiència pràctica, i també perquè es reciten frases i fórmules, utilitzant-los com a eina per a la meditació, facilitant la concentració de la ment. Els monjos les copien i les estudien. Tot això és part de les tècniques per a establir la concentració i l’estat de l’absorció mental.
Els tantres budistes són els suttas o sutras, i trobem tant tantrisme hindú com tantrisme budista, i utilitzen aquests tractats o escriptures de Buda per recitar. Segons els colors s’identifiquen amb una escola o altre.
Hi ha escoles que donen molta importància als textos, i altres pensen que si ens centrem en els textos i la paraula és perd de vista la pràctica del budisme (que per ells es transmet de cor a ment i de cor a ment).
...