Treball llenguatges artístics- anàlisi de dos obres (2015)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Llenguatges Artístics
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 14/04/2016
Descargas 1
Subido por

Descripción

treball sobre l'enàlisi de dos obres de llenguatges artístics

Vista previa del texto

Francisco de Goya, El sueño de la mentira y la inconstancia (1797-78). Biblioteca Nacional, Madrid.
Primera Part Per a realitzar aquest treball, faré una comparació entre la obra de Francisco de Goya El sueño de la mentira y la inconstancia, de la sèrie pertanyent a Los caprichos de l’obra d’aquest autor y l’apartat El sueño de la mentira y la inconstancia del llibre Goya, Saturno y melancolía, de Folke Nordström.
Existeix una gran diferència entre el llenguatge visual d’aquesta obra i el llenguatge verbal, ja que observant El sueño de la mentira y la inconstancia sense tenir una referència escrita i un mínim de coneixements iconogràfics, es molt difícil entendre’n el significat. L’únic que podem és contemplar les figures que apareixen representades, que són, per començar, una dona amb dues cares repenjada a sobre de les cames d’una altra dona amb dues cares, que alhora es troba també repenjada a sobre el cap d’un home que li abraça el braç dret. Aquestes dues dones es troben despullades a la part superior del cos i l’última que he esmentat porta unes grans ales de papallona a sobre dels caps. L’altra dona apropa la mà d’un altre home que es posa el dit índex a la boca (com demanant silenci) i que es troba més al darrera, a la mà de la dona de les ales. Més endavant trobem una màscara fent una cara molt estranya, darrera de la qual surt una serp que s’apropa a l’espectador i que sembla hipnotitzar una granota que té al davant.
Al fons de l’obra hi ha un castell il·luminat per la tènue llum de la lluna.
Veient aquesta escena es molt difícil arribar a una conclusió si no tenim alguna noció de iconografia i de la vida de Goya i la seva època. Sense llegir res, es a dir, només basant-nos en el llenguatge visual de l’obra, potser ens transmetria una sensació de desconfiança o de decadència, tant pels colors utilitzats (blanc i negre) com per l’escena, ja que tots es troben tirats a terra en la nit. Algunes de les figures que apareixen representades no semblen gaire amigables, com la serp, l’home del darrera, que sembla incorporar-se a l’escena d’amagat i ocultant alguna cosa, i la màscara. A més, es pot observar que la dona a la qual l’home agafa pel braç té certa semblança a l’obra de La maja vestida i La maja desnuda del mateix autor, encara que amb la posició dels braços diferent. Per tant, podríem arribar a la conclusió de que aquesta dona representa la duquessa de Alba.
Quan comencem a investigar fonts literàries, ja podem arribar a una conclusió bastant més propera al que l’autor voldria realment representar a l’hora de realitzar l’obra.
Segons el llibre de Nordström, el fet de que les dones tinguin dos caps té una clara significació al·legòrica. En el llibre de Ripa, Iconologia, aquesta al·legoria té el significat de la desconsideració. En l’obra de Ripa, es descriu aquesta al·legoria com una dona amb dos caps i una papallona a sobre d’aquests i la figura del Fraus com una dona despullada de cintura cap a dalt amb dos caps, una màscara a una mà i dos cors a l’altra i, a més, li surt una cua de rèptil per sota del vestit.
Per tant, ja sabem una petita part de la significació de l’obra de Goya. No obstant això, basant-me en el llibre Goya, Saturno y melancolía de Nordström, aquesta obra representa un tema de la vida personal de l’autor, en concret una historia que Goya va viure amb la duquessa de Alba (María Teresa de Silva Álvarez de Toledo).
Per tant, efectivament, la dona dels dos caps amb les ales de papallona representa la duquessa de Alba, que va ser amant de Goya, i l’home sobre qui està repenjada és el mateix autor. La dona repenjada a la duquessa és la seva donzella i l’home del darrera és un altre amant de la duquessa.
“Opino que la máscara entre dos alforjas quedaría mejor explicada en la estampa de Goya refiriéndola al símbolo de Fraus (…). En un intento de explicar por qué Goya ha colocado la máscara entre las dos alforjas le conviene tomar en consideración la expresión española pasarse a la otra alforja, que significa tomarse excesivas libertades y por ello estar lleno de superchería” Folke Nordström, “Goya, Saturno y melancolía” (pág. 177).
Pel que ens diu Nordström en el seu llibre, sembla que la duquessa de Alba tenía un altre amant i que en aquesta obra la va representar junt amb la seva donzella (qui també l’enganyava, ja que era còmplice de la traïció) com a al·legories de frau o desconsideració, per tant, després de comparar l’obra amb fonts verbals podem saber que probablement Goya ens estava expressant la seva sensació vers aquesta situació de traïció d’una persona estimada.
Auguste Rodin, El beso (1882).
Musée Rodin, París.
Alfred Eisenstaedt, V-J Day in Times Square (1945). Nova York, Revista LIFE.
Segona Part Per realitzar la segona part d’aquest treball, he escollit aquestes dos imatges, El beso d’Auguste Rodin i V-J Day in Times Square del fotògraf Alfred Eisenstaedt.
Està clar que aquestes dos obres són llenguatges molt diferents. La primera és una escultura feta de marbre i la segona es una fotografia captada al final de la 2a Guerra Mundial en Times Square.
La principal diferencia entre aquestes dos obres es que una està molt elaborada i per dur-la a terme són necessaris bastants dies, setmanes i, fins i tot, anys (Rodin, El beso), mentre que l’altre va ser duta a terme en un moment puntual i espontani, com és el petó que Glenn McDuffie va fer a una infermera que passava per Times Square. La fotografia va ser una barreja entre la espontaneïtat del jove mariner causada per l’emoció del final de la guerra i la casualitat de que el fotògraf Alfred Eisenstaedt passés per allà i decidís immortalitzar l’emotiu moment.
A l’obra El beso de Rodin el material utilitzat és el marbre tallat o esculpit sobre un bloc del propi material. La seva mida és de 1’81m d’altura i 1’12m d’amplada. Està clar que aquest obra no es una feina fàcil d’elaborar, de fet, l’artista va trigar 4 anys a realitzarla.
Tot i ser una obra de dificultat, Rodin va aconseguir el que pretenia: una escena romàntica d’un petó apassionat. Gràcies a la textura aconseguida i la postura dels amants (l’home agafant la noia per la cintura i la noia rodejant-lo amb el braç) queda molt ben representats els sentiments de l’escena.
Està clar que és el que aquestes dues obres tenen en comú, en les dues apareix una parella fent-se un petó. A més, en les dues obres aquest petó és apassionat i, suposadament, espontani. Rodin no pretenia representar ningú en concret amb aquesta obra, simplement volia representar una parella d’enamorats, en lloc de representar una escena d’aquest tipus de manera mitificada, com era l’habitual en l’època. Rodin va utilitzar aquest gest com un comportament natural de tot ésser humà, sense donar cap significat mitològic.
És per aquest motiu que he escollit aquesta obra per fer la comparació amb la fotografia d’ Alfred Eisenstaedt, ja que les dues obres d’art, tot i ser d’un llenguatge pràcticament contrari, tant per la dificultat com pel mètode de realització, representen un comportament tant humà com és un petó amorós sense cap altre fons que la pròpia passió dels amants.
“La identidad de la enfermera se conoce desde hace tiempo. Se trataba de Edith Shain, (...). Según relató el fotógrafo la escena sucedió mientras seguía a un marino que intentaba besar a todas las mujeres que se encontraba. "Le dejé besarme porque había estado en la guerra, luchando por nuestro país, y me sentí muy feliz de hacerlo”, explicaba Shain en su día.
(...)Aunque el comportamiento de ambos pueda parecer bastante peculiar, lo cierto es que si vemos el reportaje de la revista Life en el que aparece la famoso foto podemos observar otras en las que se ve a militares besando a chicas.” Ramón Peco, “El País” (09-08-2015) Com aquest periodista del diari El País afirma, el petó que va fer història de Eisenstaedt es va produir de manera espontània, sembla ser que aquest comportament va ser molt normal aquell dia quan la població va rebre la noticia del final de la guerra. Per tant, estem davant de dues obres que representen un petó d’allò més natural però alhora diferents.
A l’obra de Rodin els amants representats molt probablement representen un home y una dona enamorats, potser parella o potser no, però senten una passió mútua, o això pretenia l’autor. En canvi, a l’obra fotogràfica d’Eisenstaedt aquest petó no està causat per l’estimació dels protagonistes de l’escena, sinó que el motiu d’aquest gest es troba en l’emoció d’una gran notícia, com és el final de la guerra. Sembla ser que el mariner de la fotografia tenia un germà pres a causa de la guerra i que, aquest esdeveniment no solament el va emocionar pel fet de la fi d’aquesta horrible etapa, sinó també perquè el seu germà seria alliberat.
Per tant, ens trobem davant de dos escenes molt apassionades, aparentment iguals però alhora molt diferents, ja que els motius que porten a dur a terme aquest gest no són els mateixos; de fet, el mariner i l’infermera de la fotografia d’Eisenstaedt mai van tornar a veure’s ni a parlar, ni tant sols es coneixien en el moment del petó.
Per tant, són dos petons apassionats, amb diferent motius, diferent llenguatge artístic però amb la mateixa intenció i aparença de petó espontani o natural.
...