1. Introducció al curs (II) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 03/10/2014
Descargas 25
Subido por

Vista previa del texto

1. INTRODUCCIÓ AL CURS (II) L'estudi científic de les religions i els diferents mètodes d'aproximació al fenomen religiós A nivell teòric, cada vegada s’escriu més sobre religió en volum de publicacions i d’interès.
Tradicionalment, la religió s’estudiava als seminaris i a les facultats de Teologia. En el context occidental, l’estudi de la religió ha estat relegat tradicionalment, des dels primers centres monàstics a l’Edat Mitjana i les primeres facultats de teologia fins als nostres dies, a la tradició cristiana, que ha imperat a Europa. De fet, l’Església Catòlica també ha tingut un gran pes en l’ensenyament general a països com Espanya. En canvi, a nivell Europeu, les facultats de Teologia s’han anat convertint en facultats d’Estudis Religiosos, més laïcistes.
Moltes societats han esdevingut pluri-religioses aquests darrers anys: Londres en seria el paradigma.
Això pot portar dificultats a l’hora de gestionar una societat, s’ha d’intentar dibuixar un panorama diferent a aquell que predominà segles abans.
La religió no ha desaparegut, però hi ha un “desencantament del món” (Max Webber): abans es podia pensar que el món estava ple de forces divines, d’ànimes, i semblava més misteriós, però arran dels coneixements científics el món cobrava sentit de manera més tangible, deixant de banda aquest món sobrenatural o espiritual. Avui en dia, però, la percepció dels individus no és aquesta: les enquestes a nivell europeu diuen que menys d’un 10% de persones es consideren religioses (en el sentit d’afiliar-se a una religió tradicional) mentre que un 20% es consideren espirituals no religioses. Entre un 40% d’enquestats veuen bé que cadascú triï la seva espiritualitat o religió.
Tradicionalment, s’escollia la religió? Què ha canviat? Abans, la teva religió depenia del context on naixies, com ara el Cristianisme durant l’Edat Mitjana. La comunitat, la tradició, juguen un paper important. A Espanya, la presència de la Inquisició suposà molta duresa. A més, no és tenia tan fàcil accés a la informació com avui en dia: era més difícil compartir l’univers de creences d’altres religions.
La religió tenia un pes clau en tots els àmbits de la vida. Quan un naixia, era batejat gairebé immediatament, ja venia dins una tradició concreta. Si no eres religiós, si volies triar, eres heretge, tot i que abans la connotació del terme no era tan negativa.
És per això que avui en dia es parla de religions a la carta, ja que es té accés a tot tipus de coneixements sobre qualsevol tradició religiosa del món. Pot ser un fenomen molt mal vist per alguns sectors, però és constatable.
Hi ha persones que es dediquen a adquirir un coneixement més espiritual de Déu: un místic, visionari, aquell que practicava l’espiritualitat, més enllà dels teòlegs. De totes maneres, els espirituals no s’identifiquen amb els contemplatius: es tracta de qualsevol experiència de sensibilitat, de quelcom que els dóna sentit, com ara l’art, la música i fins i tot les tasques de compromís social, en definitiva, moviments d’alliberament. És per això que religió no sempre s’identifica amb espiritualitat. La religió és un grup concret de ritus, mentre que l’espiritualitat és una forma més lliure d’expressar una creença o pràctica sense que ningú jutgi si és legítima o no. Hi ha espiritualitat dins i fora de les religions, però és difícil d’entrecreuar i definir on s’acaba una i comença l’altra.
1 Quan parlem de modernitat o postmodernitat, es parla més d’espiritualitat que de religiositat, per la qual cosa les preguntes que es formulin sobre el tema presentin confusió. Hi ha científics que es consideren espirituals no religiosos, com també moviments neo-pagans, per exemple el reiki. S’ha parlat d’espiritualitat secular per a anomenar aquest fenomen.
Dins de les tradicions religioses més populars també hi ha desacords i escissions. Una manifestació molt freqüent d’aquestes és el fonamentalisme: davant d’aquest relativisme i fragmentació, sorgeixen moviments que volen tornar a les arrels, a les bases d’aquestes grans tradicions. Neix als EUA quant a l’ala protestant, però també és present en la religió islàmica. Dins aquestes grans tradicions també hi ha diversitat, com també dins d’altres menys nombroses. Així, encara hi ha gent que es considera religiosa i vol afiliar-se i pertànyer a una religiositat, sobretot per motius sociològics. Moltes persones consideren que el seu moviment religiós és un factor important, un signe, d’identitat.
Temptativa de definició de religió i religions Què és la religió i d’on prové? Es pot reconèixer i situar el seu origen? Hi ha hagut diferents intents de definir la religió al llarg de la Història.
Cícero diu que la religió és “el culte als déus”. Sosté que la paraula llatina religio prové de relegere, “tornar a llegir” en el sentit d’observar, practicar, ingesta de pietat. Una persona religiosa rep culte als déus dels seus pares, als déus reconeguts de la tradició romana, no només de forma superficial, sinó en un sentit psíquic, com també per a mantenir l’ordre a la comunitat. Un religiós, per tant, és qui preserva aquest llegat.
Lactanci, cristià, també escrivint en llatí, dóna una altra etimologia a la paraula. Religio ve de religare, “relligar, connectar”. La religió és un vincle que nosaltres establim amb el nostre Déu. Diu que només els cristians poden disposar d’aquest vincle, un sempre ha de demostrar la seva devoció cap al Déu. Ell és creador, i nosaltres com a éssers creats sempre tindrem aquest vincle de dependència. Per tant, Lactanci afegeix el matís de la religió vertadera, la qual nosaltres acceptem i per la qual cosa el vincle de pietat ens uneix. D’aquí vindrà la contraposició d’una religió vertadera amb les altres falses, que anomenaran “dels camperols”, “pageses”.
Agustí d’Hipona torna a parlar del terme i afegeix un matís interessant. Dóna suport a la teoria de Lactanci, però creu que religió ve de re- i elegere. Hi ha un vincle no purament de pietat, sinó també dilectio, afectiu, d’amor a Déu. És un vincle que ens lliga, però l’hem de tornar a escollir a causa d’haver caigut en el pecat original. La Humanitat ha pecat, s’ha separat de Déu, i per això cal tornar a establir el vincle, recuperar el paradís perdut.
Com podem veure, ja a l’Antiguitat hi hagué discrepàncies sobre el significat de la paraula tot i expressarse en la seva llengua. L’accepció que triomfarà en el món occidental és: Religió és un complex orgànic de creences, institucions, pràctiques, rituals i comportaments ètics relatius a la relació entre Déu i els éssers humans.
2 Lactanci ja introduïa el matís de religió com quelcom que unifica: és un vincle de pietat. Déu és un i creador, no s’identifica amb el politeisme romà. La creença esdevé important en quant a religió, i aquesta va acompanyada de la institució, que garanteix el manteniment d’aquesta, l’ortodòxia. Agustí parla de la conversió, del gir. Es dóna, doncs, el marc referencial per donar a entendre què és la religió al llarg dels segles.
La idea del religiós associat a un estament determinat també es mantindrà durant molts anys. Agustí fou neoplatònic, i els Renaixentistes hi faran referència sobretot pel que fa a l’expressió religiosa interior. La religió esdevindrà cada cop més un motiu d’enfrontament bèl·lic: predominen les guerres per raons religioses. L’aspecte social i polític és un factor que tenen en compte els investigadors a l’hora d’estudiar la religió.
Durant la Il·lustració, s’associa molt més la religió a la superstició, quelcom irracional. Autors com Hume, escèptic, relacionen la religió a les emocions, sobretot a la por. De manera abstracta, es volen donar noves definicions i distingir el component de racionalitat al d’emoció. L’Idealisme alemany, amb pensadors com F. Schleiermacher (1768-1834), l’associarà més aviat amb un sentiment de dependència, no de Déu, sinó d’allò altre, allò que transcendeix. En el seu moment, va ser una idea molt trencadora: era una qüestió interior, individual. Es centra en l’experiència religiosa, també important per als romàntics, ja no és quelcom exclusiu dels sacerdots o alts religiosos.
El s. XIX suposa un punt d’inflexió a causa de l’auge del colonialisme. Molts països cristians envaeixen altres territoris i entren en contacte amb creences alienes. Sorgeixen els primers exploradors, els quals escriuen sobre les pràctiques que troben, com també els missioners. Surten disciplines acadèmiques noves: antropologia, sociologia, psicologia, etc. Fruit dels replantejaments davant l’encontre cultural, ve l’interès de conquerir les cultures “primitives” i educar-les, convertir-les a la fe dels invasors.
S’elaboraran noves teories sobre les religions.
Dins l’aproximació antropològica, es tornaran a demanar els orígens de la religió. Per què unes societats han avançat i les altres no? Hi ha una mentalitat evolucionista, on l’estadi més superior és el monoteisme cristià. D’altres, però, argumentaven que aquestes civilitzacions tenien els seus propis paràmetres i s’afrontaven a situacions diferents, de manera que les seves creences no eren irracionals o inferiors.
Destaca F. Tylor (Primitive Culture), cèlebre per encunyar el terme animisme. Sense estar in situ, recull diverses dades i arriba a la conclusió que la forma més primitiva de religió és el fet que cada ésser té un alter ego anomenat ànima. A continuació, s’hauria evolucionar a politeisme, que s’acabaria concentrant en un déu únic (animisme – politeisme – monoteisme). Per altra banda, S. Frazer recull dades (La branca daurada), folklore, relats, i sistematitza aquest pas de la Humanitat, el qual relaciona amb la màgia. L’antropologia, per tant, sorgirà en gran part de l’obra d’aquests dos estudiosos.
Quant a sociologia, destacarà E. Durkheim, segons el qual la religió és “un sistema unificat de creences i pràctiques relatives a coses sagrades (separades o prohibides), creences i pràctiques que uneixen en una sola comunitat plural que es denomina Església a tots aquells que s’hi adhereixen”. Per a ell, la religió és un fet social. És important el conjunt de creences compartides que identifica un col·lectiu humà, és passa de la verticalitat a un sistema més horitzontal.
3 Segons K. Marx, la religió també és un fet social, però s’ha utilitzat nombrosos cops com a eina de poder, per a oprimir la societat.
En quant a la religió dins el camp psicològic, destaquen els estudis de S. Freud i W. James. El primer escriu molt sobre la religió, fent-ne un diagnòstic més aviat negatiu: l’entén com una neurosi col·lectiva, una neurosi successiva de la Humanitat, una pura il·lusió. James, per la seva banda, parla de la religió com a experiències que els éssers humans entenen per ells mateixos com a individus, en solitud, els aspectes que cadascú considera divins.
En el branca de la filosofia sorgirà la fenomenologia, amb R. Otto i M. Eliade. Otto parla de la religió com el sentiment de criatura, allò lluminós que provoca alhora un sentiment aterrador i fascinant, el mysterium tremendum et fascinans. Diu que la religió sempre s’ha manifestat a través de símbols i ritus, mitjançant els quals es pot veure que no es tracta només de la creença en un déu, sinó que hi ha comportaments i pràctiques que típicament no s’havien considerat religiosos. Per exemple, avui en dia destaca el culta als ídols, com ara els futbolistes.
La religió no només és allò que tradicionalment s’havia pensat que era: es creen diferents ritus que apleguen comunitats, etc. Per això, avui en dia costa més que mai definir el terme religió. És un fet social o una experiència interior? Quina és la substància? Obtindrem moltes respostes diferents. Així mateix, el fenomen religiós s’entén cada cop més com quelcom universal que pot ser que canviï al llarg dels diferents territoris, però alhora en trobem moltes tipologies diferents. Avui en dia, però, s’intenta entendre cada moviment en el seu mateix context, no pas aplicant el seu contingut a allò propi de la societat que ho estudia.
Segons P. Tillich, “la religió és allò que ens concerneix incondicionalment”. Segons Ll. Duch, “la religió és la praxi de domini de la contingència”.
Notes de lectura: “El homo religiosus” Es parla de les coves, del paleolític. Les pintures són com una petjada: no es pot saber exactament allò que suposaven, només podem fer-ne reconstruccions a posteriori i suposar que és un ritus, quelcom relacionat amb una pràctica religiosa. Es tracta de només hipòtesis: potser allò que avui en dia ens sembla quelcom relacionat amb la religió no tenia aquest significat per a les civilitzacions primitives. Allò curiós que sobta als estudiosos és el fet que no van ser habitades, sinó que estaven a quilòmetres de la part exterior i no era gens fàcil accedir-hi.
Es pensa que hi havia un senyor de la casa que tenia un poder sobre la seva societat i la seva supervivència, de manera que calia algun ritus. Es parla de la culpabilitat a l’hora de matar un animal. Es curiós que en diferents llocs hi hagi imatges semblants, cosa que fa penar en una capacitat simbòlica notable. L’ésser humà és capaç de crear símbols: és homo simbolicus i homo spiritualis. El símbol no és altra cosa que donar sentit a la vida.
Quan va decidir l’ésser humà que no podia deixar a la intempèrie un company, sinó enterrar-lo o incinerar-lo? Se solien deixar aixovars amb els cadàvers. Hi havia una concepció del temps i de la 4 mortalitat, es pren consciència que hi ha finals, de la mateixa manera que hi ha principis, com veiem amb els rituals iniciàtics. La caça també era gran contenidora de simbolisme.
Quant a les pintures rupestres, per als primitius devia ser un acte molt important realitzar-se. Hi ha nombrosos elements de caràcter xamànic, entès com un ésser mediador entre dos mons que també realitzava funcions de metge, curandero, etc. Solia representar-se amb una vara i amb atributs relacionats amb animals. Es dibuixaven freqüentment híbrids entre humans i animals, potser per assenyalar el vincle amb la natura, o bé la realització d’un ritual relacionat amb pràctiques com ara la caça. Eren fets que cobraven una certa importància en una comunitat.
Es tracta de realitats certament complexes, ja que varien d’un lloc a l’altre i a través del temps. Durant el neolític, trobem figures de la Gran Mare, de deesses, sobretot relacionades amb pràctiques com l’agricultura. S’emfatitza la fertilitat i es relaciona amb el cicle estacional, creant-se així un calendari amb el seu temps sagrat: depenent del moment, la terra proporcionarà uns aliments o uns altres.
Durant un temps, triomfava la hipòtesi que hi hauria hagut arreu d’Europa un culte a la Mare Terra, a Gaia, cosa que fa pensar que les societats eren matrilineals i que el cos femení guardava cert simbolisme (cos – natura – mare). S’ha pensat que aquest culte hauria estat suplantat per les societats àries, però aquesta hipòtesi ha estat fortament qüestionada. Allò que està clar és que les estatuetes del cos femení que han estat trobades mostren una clara presència de la veneració cap aquest i del simbolisme associat (per exemple, el de la dona amb la lluna).
5 ...