Grans mitjans i mitjans alternatius (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estructura de la Comunicació
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 26/03/2015
Descargas 3
Subido por

Descripción

Justificació de per què parlar d'"independència" referint-nos als grans mitjans és una fal·làcia i definició del concepte "mitjà alternatiu"

Vista previa del texto

Grans mitjans i mitjans alternatius “El periodisme o és lliure o és una farsa” -Rodolfo Jorge Walsh El món del periodisme s’ha caracteritzat, tradicionalment, per representar un ampli ventall d’ideologies i faccions polítiques. Al cap i a la fi, cap mitjà de comunicació no és neutre: segons quins inversors tinguin o quina persona o col·lectiu els impulsi, tots ells tendeixen a alinear-se amb unes determinades idees, una determinada classe social o uns interessos econòmics i polítics concrets, com molt bé assenyala el periodista xilè Camilo Taufic al seu llibre Periodismo y lucha de clases: “Podem ser dirigits per la premsa sense advertir-ho. I no existeix en cap diari la informació per la informació; s’informa per orientar en determinat sentit les diverses classes i capes de la societat, i amb el propòsit que aquesta orientació arribi a expressarse en accions determinades.” Informar és, per tant, una forma de dirigir i d’influir sobre l’opinió pública. No en va, es parla de “Quart Poder” per referir-se a aquesta professió tot fent èmfasi en el rol de direcció esmentat.
Actualment, i en l’àmbit de l’Estat espanyol, hem assistit a un procés per mitjà del qual la major part de la premsa, en molts casos amb greus problemes de solvència econòmica, ha acabat lligada de mans i peus als bancs. Amb tot el que això comporta, evidentment, pel que fa a la funció política i social que comentàvem. Els redactors de la revista Cafè amb llet –un bon exemple de mitjà independent, esdevingut famós per haver destapat importants casos de corrupció dels dos principals partits polítics catalans– ho expliquen amb precisió en el seu primer número imprès en paper, en el qual realitzen una radiografia molt detallada del panorama mediàtic espanyol i especifiquen els lligams de les grans capçaleres amb les principals entitats financeres.
També inclouen reflexions de periodistes destacats al voltant d’aquest fenomen: “«Avui dia gairebé tots els grans mitjans d’Espanya han estat absorbits pel poder financer», explica el periodista Pere Rusiñol al pròleg del llibre Papel Mojado, en què fa un repàs a la relació mitjans-banca. I es pregunta: «algú creu possible que els mitjans propietat de la banca puguin informar amb independència sobre desnonaments, pensions, preferents o el rescat de la banca?».” Les conseqüències d’això són clares, doncs: no podem parlar de veritable llibertat d’expressió perquè la informació i la tria dels continguts que seran publicats quedarà subordinada als interessos de l’entitat financera i dels diversos lobbies que gestionin el mitjà. Així doncs, com assenyala el periodista valencià Pascual Serrano a Traficantes de información, “és fàcil comprendre que no pugui aparèixer en un diari un article d’opinió que demani la nacionalització de la banca si cada dia s’hi anuncia el BBVA, que pot ser accionista del mitjà”. Una idea similar a l’expressada per Abbot Joseph Liebling, cèlebre periodista nord-americà que afirmava que “només els propietaris de mitjans de comunicació tenen garantit el seu dret a la llibertat d’expressió”. Les diferències ideològiques entre les grans capçaleres, doncs, més enllà de qüestions concretes i de temàtiques socials com ara els drets dels homosexuals o la gestió de la immigració, quedaran diluïdes sota el comú denominador de la defensa del lliure mercat, les successives retallades de drets laborals i totes aquelles mesures que afavoreixin les butxaques dels banquers, l’alt empresariat i l’oligarquia econòmica, orgànicament lligada al poder polític actual. De fet, desafiar aquest darrer tampoc no surt de franc: ho saben prou bé José Antich i Pedro J. Ramírez, exdirectors de La Vanguardia i d’El Mundo, respectivament, que van enfrontar-se al PP i van acabar essent destituïts dels seus càrrecs. No fóra correcte, per tant, titllar els grans mitjans espanyols de veritablement independents, per molt que alguns dels seus periodistes n’invoquin aquest suposat caràcter.
Els mitjans alternatius i la seva funció ideològica “Quan el periodisme no dóna veu a les alternatives, no és periodisme. I quan el periodisme no és independent, tampoc” -Revista Cafè amb llet Paral·lelament a aquest fenomen d’apropiació de la premsa per part del poder financer, durant els darrers anys han anat sorgint un seguit de mitjans de comunicació que no depenen de fons d’inversió ni de subvencions –ergo són, de facto, realment independents– i que, alhora, es presenten amb una orientació política d’esquerres i com a altaveu de la denúncia social. Aquests actors que cada cop tenen més rellevància en el món de la comunicació reben l’etiqueta de “mitjans alternatius”. Què els caracteritza? Segons el sociòleg Xavi Ginés, professor a la Universitat de València, expert en moviments socials i autor del llibre Comunicant la revolta. Moviments socials i mitjans de comunicació al País Valencià (Ed. 96), un mitjà alternatiu pot ésser qualificat com a tal si té “un sistema organitzatiu assembleari i no jeràrquic, un posicionament polític favorable a un canvi social i obertura a la participació ciutadana”. Per tal d’aprofundir en aquesta descripció, és interessant llegir l’article Una mirada als mitjans de comunicació alternatius, publicat per la Masala. Es tracta d’un periòdic de crítica social del districte de Ciutat Vella i un dels mitjans de referència del sector que ens ocupa.
Reprenent el fil del que dèiem a l’inici d’aquest apartat, l’article afirma que “quan els mitjans de comunicació de masses estan al servei del poder polític i del mercat i dues terceres parts del que es llegeix, es mira o s’escolta ho controla en última instància la gran banca, sorgeix la necessitat de trencar el monopoli mediàtic a través de la creació de mitjans de comunicació propis”. Evidentment, aquests “mitjans de comunicació propis” són els mitjans alternatius. Al mateix article de la Masala trobem una definició del que és la “contrainformació”, la tasca essencial que han de realitzar aquests: “és un concepte que vol remarcar el caràcter polític i corporatiu dels grans mitjans i la seva parcialitat camuflada d’objectivitat, i que expressa la voluntat de crítica i desmuntatge dels missatges oficials, així com de reacció i posada en circulació d’altres perspectives”.
La comunicació alternativa, per tant, “pretén ser un instrument de lluita popular contra el poder que, sense amagar la seva intencionalitat, es posiciona, elegeix bàndol i enemics”, a la vegada que “s’interessa especialment per aspectes de la realitat més oblidats, marginats o manipulats pel discurs dominant”.
Entre els diversos exemples de mitjans alternatius que es citen a l’article (Indymedia, La Haine, La Tele, etc.) apareix la Directa. Certament, en l’actualitat disposem d’infinitat d’exemples d’aquest tipus de mitjans, i a tots els nivells territorials: barris, municipis, comarques, vegueries, províncies... Ara bé, el setmanari sorgit a mitjans de la passada dècada compleix totes les característiques esmentades? Es posiciona de manera clara contra l’actual ordre social? Contribueix, d’alguna manera, a l’empoderament de les classes populars? Crea xarxes de resistència i amplia la consciència crítica? El posicionament ideològic de la Directa L’equip de la Directa, ja a la secció Qui som del mitjà, assenyala sense embuts quin és el seu espectre ideològic: “Amb vocació d'independència, volem exercir la funció social de denunciar els abusos i les injustícies i potenciar les alternatives. [...] Les persones que integrem aquest projecte horitzontal, assembleari, autogestionat i descentralitzat al territori, entenem la comunicació com una eina de transformació social i la rebutgem com a simple mercaderia o negoci. Per aquesta raó, la Directa vol ser una eina comunicativa per a visualitzar les pràctiques dels moviments socials, i aquells projectes polítics, socials i culturals que plantegen un model alternatiu a l'actual. Alhora, es presenta com un mitjà de visibilització d'aquells col·lectius invisibles per a la gran majoria de mitjans de comunicació. Sempre, a través d'un periodisme seriós i de qualitat que ens consolidi com a mitjà de comunicació dirigit al conjunt de la societat.
L'èxit de la Directa es basa en totes aquelles persones que recolzen el projecte. Són les subscriptores les que fan possible l'existència d'un mitjà de comunicació no supeditat a cap grup econòmic o polític i, per tant, crític amb el poder.” La declaració d’intencions del mitjà encaixa a la perfecció amb les característiques facilitades pel sociòleg Xavi Ginés que ens permetrien establir amb un cert rigor quin mitjà és alternatiu i quin no l’és. De fet, si seguim llegint veiem una referència explícita al seu paper pel que fa a la relació amb els moviments socials, que en els darrers anys han pres els carrers en nombroses ocasions i han protagonitzat tota mena d’iniciatives encaminades a assolir el canvi social, sovint criminalitzades i manipulades pels grans mitjans, o bé directament ignorades per aquests: “La Directa neix amb l'objectiu principal de ser un setmanari pensat, dirigit i sostingut des dels moviments socials i per als moviments socials, davant la constatació que en l’última dècada hi ha hagut un creixement sostingut i notable dels moviments socials rupturistes. A nivell mundial, amb tota l’onada antiglobalitzadora, o a casa nostra, amb la creació i el desenvolupament de noves iniciatives i lluites: okupacions, assemblees de joves i estudiants, casals i ateneus, plataformes en defensa del territori, cooperatives de consum, grups de solidaritat, etc.” Manel Ros, responsable del web de la Directa, comenta, arran d’aquest manifest, que “la Directa és el reflex de la força que tenen els moviments socials als Països Catalans; per tant, la Directa no podria existir si no existissin els moviments socials que hi ha o la força que tenen aquests. Des del naixement de la Directa han sorgit nous moviments socials, i la Directa ha crescut amb això”. El compromís del mitjà amb el canvi social es mostra, doncs, com a inequívoc, i la seva vocació d’ésser l’altaveu dels col·lectius marginats, les diverses lluites socials que tenen lloc al territori i les propostes que cerquen una ruptura amb el sistema econòmic i polític que ens regeix avui dia ens permeten situar la Directa en l’àmbit de l’esquerra anticapitalista. Parlant amb els seus col·laboradors, però, descobrim que dins d’aquesta etiqueta feta a l’engròs hi ha multitud de tendències i matisos. Així doncs, la fotoperiodista Celia Castellano, col·laboradora del mitjà, ens assenyala que la línia del mitjà es basa fonamentalment en “el socialisme i l’independentisme, els dos vectors fonamentals del moviment de l’Esquerra Independentista. La secció nacional del setmanari són els Països Catalans; tota la resta és internacional. Això no treu que hi puguin col·laborar persones d’ideologia llibertària, però hi ha més socialistes que anarquistes perquè la línia editorial del setmanari és el socialisme”. Ferran Domènec, encarregat de l’àrea de difusió de la Directa, insisteix en la pluralitat ideològica present a la Directa: “S’hi sent representada des de gent de Procés Constituent fins a gent de l’anarquisme llibertari, passant per l’Esquerra Independentista. És a dir. no s’identifica amb una única ideologia, sinó que n’engloba bastants. Sempre de l’esquerra, això sí”.
Aquestes inquietuds i aquestes ideologies es reflecteixen en els continguts, com ja s’ha explicat en la secció pertinent. Per comprovar-ho analitzarem les primeres planes de dos números del setmanari: el 349, corresponent al 12 de febrer de 2014, i el 353, corresponent al 12 de març del mateix any. En el primer trobem que les tres primeres pàgines parlen de l’acadèmia de Talarn. Amb el títol “Talarn i la conquesta del negoci de la guerra”, observem una postura antimilitarista i una denúncia de la privatització de la seguretat: “s’introduirà la concepció neoliberal que la gestió privada de la seguretat pública és una molt bona opció”. La pàgina 5 parla de les mobilitzacions contra el desallotjament de Can Vies (el Centre Social Autogestionat del barri de Sants), les pàgines 6 i 7 ho fan de les protestes contra les prospeccions petrolíferes a la Mediterrània i la pàgina 9 parla de la lluita contra la MAT (línia de Molt Alta Tensió) a les comarques gironines. Respecte al segon número, les primeres pàgines fan referència a dues lluites veïnals de Barcelona: en primer lloc, contra les elevades tarifes del transport públic a la capital catalana i àrea metropolitana (“La lluita per un transport públic assequible i de qualitat”); en segon lloc, en defensa dels espais públics dels barris (“El veïnat d’Horta s’organitza per defensar la plaça Botticelli”). El mitjà, doncs, s’oposa a les privatitzacions i fa bandera obertament d’allò públic. A les pàgines 6 i 7 es denuncien els negocis de Mango arreu del món (es pren partit pels drets laborals i contra l’explotació), mentre que les pàgines 8 i 9 es dediquen a denunciar diversos casos d’homofòbia a Catalunya. A banda del fort compromís amb els drets socials i les mobilitzacions de la classe treballadora, la Directa també ajuda a visualitzar les lluites de les minories sexuals contra la discriminació per assolir la igualtat. Un esdeveniment relativament recent com és la vaga dels treballadors de Panrico ens serveix, igualment, com a prova del lligam del mitjà amb les lluites socials: juntament amb lacolumna.cat, mitjà de caire similar però en format digital, n’ha fet un seguiment exhaustiu i fins i tot hi ha dedicat campanyes publicitàries, trencant el silenci amb què la immensa majoria dels mass media han castigat aquesta lluita laboral.
A nivell ideològic, per tant, es pot col·locar la Directa dins la graella dels mitjans alternatius. Ja ho diu la periodista Montse Santolino al pròleg del llibre Foc a la barraca, un recull d’articles per a mitjans alternatius de David Fernàndez, un dels impulsors de la Directa i actual diputat de la CUP al Parlament català: “Laboratori Directa en acció. Regles bàsiques d’assemblea de redacció: a) dir les coses pel seu nom (economia de gàngsters, colpisme neoliberal, espoli quotidià, acumulació per despossessió), b) descriure la metàstasi de la desigualtat amb precisió quirúrgica, les dades com un mantra (quants pobres, quants aturats, quants sense sostre, quants sensepapers, quants presos), i c) connectar-ho tot, i més enllà. La nissaga Millet que traficava amb esclaus. El Mobile Word Congress i la República Democràtica del Congo. Quanta democràcia aguanta el capitalisme?” ...