T.8, T.9 i T.10 intr. admin pública (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a l'Administració Pública
Año del apunte 2017
Páginas 18
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   T.8  L’administració  no  territorial  i  les  agències  reguladores   independents       1.   Concepte  i  distincions  bàsiques     Administració  territorial     Administració  no  territorial  (Instrumental,  Funcional,  Institucional).   Creades  per  les  adm.  territorials  (prerrogatives     derivades,  no  originàries).  Funcions  concretes   (no  generals).  Numero  il·∙limitat  (creació).  Personalitat  jurídica  i  patrimoni  propis  però  “tutelades  per   l’Administració  territorial”.     2.   El  model  d’agències  executives     Qualsevol   estructura   organitzativa   és   un   debat   entre:   La   diversificació   (DIVISIÓ   DEL   TREBALL)   i   La   coordinació   Ex.  Nivel  estatal  à  Ministerio  economía  y   competitividad:  INE,  ICO,  Consejo  superior   de   investigaciones   científicas,   comisión   nacional  del  mercado  de  valores…   Ministerio   de   educación,   cultura   y   deportes:   Biblioteca   nacional,   Museo   nacional   del   prado,   agencia   nacional   antidopaje       Ex.   Nivel   autonomic   à   departamento   de   territorio  i  sostenibilidad:  agencia  catalana  de  l’aigua,  servei  meteorològic  de  Catalunya,  Institut  català   del  sòl,  ferrocarrils  de  la  Generalitat  de  Catalunya.   Departament  de  salut:  agència  catalana  de  seguretat  alimentària,  institut  català  d’oncologia,  banc  de   sang  i  teixits…       Ex.   Nivel   local   à   Ajuntament   de   Girona:   Organisme   Autònom   Local   d'Educació   Musical   de   Girona,   Aigües  de  Girona,  Salt  i  Sarrià  de  Ter,  S.A,  Cementiri  de  Girona,  S.A.     Ajuntament   de   Barcelona:   Patronat   Municipal   de   l'Habitatge,   Institut   Municipal   de   Parcs   i   Jardins   de   Barcelona,  Barcelona  Activa     Agencies:  proporcionen  serveis  interns  a  la  pròpia  organització,  presten  serveis  finalistes  (educació,   sanitat,   cultura,   ...),   administren   funcions   reglamentàries   o   de   policia     administrativa   (inspeccions,   registres),   administren   recursos   econòmics,   i   s’encarreguen   o   bé   de   recaptar-­‐los   (tributs,   contribucions)   o   de   distribuir-­‐los   (beques,   subvencions,   prestacions),   gestionen   infraestructures   (carreteres,  ferrocarrils,  ponts).     1   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   POSSIBLES   FÓRMULES   JURÍDIQUES   (en   funció   de   si   s’aplica  el  dret  administratiu  o  privat)   POSSIBLES  NOMS:  agència,  institut,  centre...       El  model  d’agències:  ús  del  disseny  organitzatiu  per   canviar  i  modernitzar  l’administració   à  simplificar  (+   eficàcia  i  +  eficiència).     Descentralitzar,   controlar   per   resultats   i   delimitar   responsabilitats   entre   polítics   i   gestors   per   contracualitzar  les  relacions  agent-­‐  principal.     ELEMENTS   CONSTITUTIUS   DEL   MODEL   PRINCIPAL   -­‐   AGENT:   Agrupació   de   funcions   per   produir   un   producte   final   homogeni   de   resultats   avaluables,   separació  de  responsabilitats  (POLÍTICA  -­‐  GESTIÓ),  autonomia  de  gestió,  control  basat  en  resultats.     Mesures   organitzatives:   Contractualitzar   les   relacions   entre   les   Agències   i   els   Departaments,   Redissenyar  els  òrgans  centrals,  Garantir  la  professionalització  dels  directius  públics     Externalització:     Contractació  externa  de  la  gestió  de  la   totalitat,  o  d’alguna  de  les  fases,  de  la   prestació   del   servei   públic   (PRODUCCIÓ)   L’Administració   pública   manté   la   responsabilitat  sobre  el  servei  públic  i  el   control   de   la   qualitat   del   mateix   (PROVISIÓ)     Busquen:   Reduir   els   costos   de   producció   dels   serveis   públics.   Flexibilitzar   el   procediment.   Flexibilitzar   la   política   de   personal.   Flexibilitzar   la   gestió   económica.   Especialització.     En   una   externalització,   la   responsabilitat   de   la   provisió   del   servei   i   de   la   qualitat   de   la  seva   prestació   és  pública.   En   una   privatització   hi   ha   un   canvi   de   titularitat   de   l’àmbit   públic   al   privat.   El   servei  perd  el  seu  caràcter  públic.     Perills:   Identificar   externalització   amb   reducció   del   sector   públic.   Perdua   de   control,   de   la   qualitat,   dels   principis   públics.   Difusió   d’informació   confidencial.  Nous  monopolis  de  fet     3.   Regulació  i  administració:  agències  reguladores  independents     “Autoritats   reguladores   independents”.   La   seva   creació   està   relacionada   amb   els   fenòmens   de   liberalització  de  mercats  i  de  privatització  dels  serveis  públics.“Governança  a  través  de  la  regulació”.       2   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   Funcions:   Fixar   tarifes   de   les   activitats   regulades   i   preus   màxims   d'activitats   desregulades.   Desenvolupar   normes   generals   dictades   pel   govern.   Resolució   de   disputes   entre   operadors.   Atorgament  de  llicències.  Vetllar  per  la  competència  en  el  sector  corresponent           3   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   T.9  Les  polítiques  públiques:  el  cicle  de  les  polítiques  públiques     1.   El  concepte  de  la  política  pública     Les  polítiques  publiques  és  el  estudi  de  lo  que  el  govern  decideix  fer  o  no  fer.  És  un  programa  d’acció   governamental  en  un  sector  de  la  societat  o  en  un  espai  geogràfic.       Judici   de   valor   sobre   en   què   i   com   ha   d’actuar   l’Estat   per   complir   els   seus   fins   en   un   determinat   moment,  els  gestors  públics  són  persones  humanes  amb  uns  interessos,  uns  valors...  sempre  és  un   judici  de  valor.       Tenim   tres   parades   (electors   à   voten   per   determinats   interessos   o   ideologies   i   pel   seu   vot   elegeixen   un   parlament   ,   ciutadans   i   receptors),   alguns   poden   pertànyer   a   associacions   que   poden   pressionar  al  govern  a  dur  a  terme  diferents  accions.   Les  mateixes  persones  (electors,  ciutadans...)  poden   canviar   la   jerarquia.   Finalment   tenim   l’administració,   que   és   el   principal   encarregat   de   vetllar  per  aquestes  polítiques.         Les   polítiques   públiques   proveeixen   i   aprovisionen   béns   públics   (de   consum   individual   o   col·∙lectiu,   exclòs  o  no  exclòs).  La  nostra  societat  o  democràcia  busca  un  estat  de  benestar,  un  bé  públic  es  aquell   en   el   qual   el   consum   és   col·∙lectiu   i   ningú   sobre   cap   justificació   pot   excloure   una   persona   a   gaudir   d’aquest  bé  públic.       El  consum  d’un  bé  mancomunal  és  un  bé  el  qual  no   es  pot  excloure  a  la  societat  però  al  final  la  pròpia   societat  acaba  excloent  per  sí  mateixa.     En   un   consum   de   béns   de   peatges,   pagues   i   accedeixes   sense   dificultats,   però   sí   aquest   bé   també  està  congestionat,  aleshores,  qui  paga  més,   té  un  bé  millor.   Les   polítiques   públiques   busquen  un   bé   col·∙lectiu   i   en  els  quals  ningú  pot  excloure.       Tipus  de  polítiques  i  costos  i  beneficis.   La  relació  de  costos  i  beneficis  ens  indiquen  molt  bé  la  política  pública  que  és  pot  seguir,  a  quin  públic   va  dirigida  la  política  pública.     •   Costs   i   beneficis   concentrats   tenim   polítiques   de   redistribucions   (subvencions),   pròpies   d’esquerres.  Els  que  està  imposat  és  molt  concret  i  qui  en  gaudeix  són  molt  concrets  també   (els  que  menys  en  tenen).   •   Costos  molt  concentrats  i  els  beneficis  molt  difusos,  tenim  polítiques  reguladores  (empreses   petrolíferes,  costos  d’una  sola  empresa  i  els  beneficis  són  per  tot  el  territori).   •   Costos  són  difusos  vol  dir  que  tenim  un  grup  concret  al  qual  no  se’ls  imposen  unes  polítiques   distributives,  però  els  beneficis  són  molt  concentrats  (concessió  de  llicència,  una  farmàcia  per   exemple,  els  costos  són  difusos  i  els  beneficis  només  son  a  les  persones  de  la  farmàcia).     4   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   •   Costos   i   beneficis   difusos   tenim   polítiques   constitutives   (aprovació   de   la   Constitució),   en   principi  tothom  en  surt  beneficiat  i  tothom  i  participa.       Consideracions  importants:   -­‐   Hem   de   tenir   en   compte   que   l’administració   pública   és   la   principal   encarregada   de   les   polítiques   públiques,   i   no   només   son   implementades   per   aquesta,   sinó   per   altres   actors   i   agents  (transversalitat,  govern  en  xarxa,  governança).   -­‐   Son  tot  el  que  els  governs  decideixen  fer  o  no  fer.     -­‐   Son   un   conjunt   d’activitats   destinats   a   la   solució   de   problemàtiques   i   nosaltres   tenim   els   mecanismes  per  fer-­‐hi  front.       Terminologia:     Polity:  aspectes  formals  del  sistema  polític  (regles  de  funcionament  de  les  institucions)   Polítics:  activitat  política  en  general  (fer  política)   Policy:  una  política  pública  en  concret     Divisió  social  del  benestar:     Tenim  una  família  que  és  un  òrgan  vetllador  i   primari  (primers  que  coneixes  i  més  a  prop)  i   que  són  els  encarregats  de  donar-­‐te  benestar.   Però  al  mateix  moment  tenim  una  comunitat   que   son   associacions   de   famílies   que   poden   ajudar-­‐te  a  brindar  aquest  benestar  intangible,   el  que  no  és  tan  directe.     Els   dos   pilars   fonamentals   en   els   quals   els   polítics   fan   i   desfan   polítiques   públiques,   són   la  dicotomia  entre  Estat  i  Mercat  à  els  nostres   béns   es   basen   en   una   oferta   i   demanda,   qui   pot  obtenir  béns  és  la  persona  que  té  capacitat   d’accedir  al  mercat,  però  en  l’Estat  de  Benestar  és  el  propi  Estat  el  garant  de  tenir  un  mínim  per  a  tots   d’accedir  al  benestar  sense  tenir  capacitat  d’accedir  al  mercat  del  tot.     S’ha  de  tenir  en  compte  qui  seran  els  garants  d’aquest  benestar  i  fer  polítiques  públiques  reforçant  un   dels  4  pilars.     Com  més  desenvolupar  és  l’Estat,  més  gran  és  el  benestar.     2.   El  cicle  de  les  polítiques  públiques     Fases:       Fases   no   purament   estrictes,   són   giratòries,   quan   una   fase   acaba   comencem   l’altra   i   a   vegades   es   poden   superposar  i  fer  dues  fases  a  la  vegada.                     5   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   1.   Definició  del  problema  “issue”:  (IMPORTANT)  qui  defineix  el  problema  al  final  influencia  en   tota  la  resta  de  procés.  Normalment  es  formulen  preguntes  com:  quin  és  el  problema,  quines   són  les  causes,  a  qui  afecta,  com  pot  evolucionar  aquest  problema  si  no  actuem...  però  molts   cops  es  pregunta  com  ens  afecta  a  nosaltres  i  com  ens  en  podem  beneficiar,  a  quin  públic   anirà.  Aleshores  hi  ha  una  definició  experta  (que  respon  a  preguntes  com  quin  és  el  problema,   a  qui  ajudem...  i  a  partir  d’aquesta  concepció  del  gestor  públic,  es  defineix  la  problemàtica),   la  definició  del  problema  democràtica  (quan  la  societat  considera  que  hi  ha  un  problema,  quan   és   un   problema   públic   que   entra   a   l’agenda   pública   i   pot   entrar   a   l’agenda   política   i   és   un   procés   lent   però   és   important   definir   el   problema   per   poder   processar-­‐lo).   És   important   aquesta  entrada  del  problema  en  l’agenda  pública  i  institucional.   Requisits  d’un  problema:  s’ha  de  tenir  en  compte  la  insatisfacció  que  hi  ha  darrera  la   problemàtica,  si  hi  ha  una  voluntat  de  superar  aquest  problema,  hi  ha  d’haver  voluntat   i  ha  de  ser  factible,  possible,  viable.  A  més  ha  de  comportar  una  millora  respecte  al   problema  de  partida,  o  la  situació  de  partida.     Tenim  diverses  problemàtiques.  El  públic  considera  que  hi  ha  una  problemàtica  i  el   resultat   final   presenta   un   conjunt   de   problemàtiques   entrem   en   una   situació   de   correlació  d’interessos  i  es  quan  la  política  pública  entra  dins  de  la  pròpia  agenda.  Això   passa  sovint,  però  es  important  que   la   pròpia   opinió   publica   entengui   quan   sobren   aquestes   finestres   d’oportunitat   perquè   potser   hi   ha   problemes   però   no   hi   ha   aquestes   finestres  d’oportunitat.         Birkland:   mode   en   el   qual   la   societat   i   diversos   interessos   contraposats   que   intenten   jugar  contra  aquests  interessos  públics  generals.     Deborah  Stone:  es  important  entendre  les  causes,  molts  cops  les  causes  és  la  eina  que   usa   el   públic   per   determina   el   problema,   i   els   números   l’eina   del   gestor   per   justificar   la  causa  a  l’administració  pública.     Símbols:  principi  normatiu  que  es  pot  considerar  bo,  dolent,  just...   Causes:  narració  descriptiva  sobre  les  causes  que  provoquen  un  problema  públic.  La   definició   de   les   causes   definiran   la   solució   del   problema   ja   que   qui   defineix   és   qui   decideix.     Números:  evidència  empírica  de  l’existència  es  qui  decideix.       **EXAMEN:  Agenda  pública:  El  problema  social  és  el  pas  de  tots  els  sectors  per  identificar  el   problema   i   convertir-­‐se   en   un   problema   públic.   L’univers   de   l’agenda   és   tot   allò   problemàtic   per  la  societat  que  no  ha  entrar  en  l’agenda  sistèmica,  un  cop  dins  l’agenda  sistèmica  entra  en   aquesta  agenda  pública,  pot  ser  que  entri  a  l’agenda  sistèmica  però  que  no  es  solucioni  fins   que  entra  dins  l’agenda  institucional  i  allí  té  un  50%  d’entrar  en  l’agenda  de  decisió,  on  es   troben  grups  d’influència,  és  on  es  prenen  les  decisions.  Aquí  els  actors  polítics  busquen  quina   decisió   prendre,   aquests   grups   que   busquen   bloquejar   la   entrada   a   la   agenda,   hi   ha   mecanismes  que  determinen  que  un  problema  entri  o  no.  No  sabem  que  una  política  pública   arribi  als  ciutadans.     Anys   80:   regulació   de   l’administració   pública,   construcció   del   sistema   electoral   i   el   desenvolupament  de  l’Estat  de  benestar.     Anys  90:  l’agenda  es  torna  més  diversa  en  funció  del  partit  de  govern   2000:  sistema  de  competències  entre  CCAA,  globalització...   Actualment:  l’atur  és  un  problema  que  afecta  a  tots,  precarietat  que  viu  la  societat.       6   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà     2.   Formulació   d’alternatives:   és   una   funció   de   la   definició   del   problema,   la   solució   d’un   problema   està   vinculada   a   la   seva   definició,   com   atacar   el   problema.   Hem   d’analitzar   el   problema,  identificar  les  possibles  solucions  alternatives,  calcular  els  costos  de  cada  solució   possible   (tenen   recursos   i   han   de   complir,   però   no   es   poden   passar   dels   costos)   i   estimar   les   conseqüències   de   cada   solució   possible   (saben   la   seva   realitat   però   no   poden   analitzar   totes   les   variables   que   es   trobaran,   la   que   es   tria   és   la   millor   de   les   possibles,   però   no   la   millor   absoluta  perquè  no  ho  saben).  Sempre  existirà  la  incertesa  sobre  si  obtindrem  o  no  el  efecte   desitjat.   Saber   si   farem   bé   la   tasca,   hi   ha   variables   que   no   podem   controlar,   no   podem   analitzar.  Molts  cops  les  polítiques  creen  incertesa  i  pot  resultar  un  efecte  no  desitjar.       3.   Presa   de   decisió:   (IMPORTANT),   Fase   de   decisió   i   formulació   d’una   política:   S’estableixen   els   objectius   a   aconseguir,   és   important   diferenciar   outcomes   (relació   amb   l’output,   quan   el   producte  de  la  política  pública  pren  un  resultat  dins  la  realitat)  i  outputs  (producte  en  sí  de  la   política  pública,  valor  quantificable)     Ex.  Una  política  fiscal  té  com  a  objectiu  recaptar  3  milions  €,  els  recapta,  si  segueix  els   criteris  d  l’output,  s’ha  complert,  ha  complert  l’objectiu,  però  aquest  output  pot  entrar   o   no   dins   l’outcome,   la   qual   era   subvencionar   un   restaurant.   Si   tenim   un   output   i   no   l’utilitzem  no  serà  eficaç.  Els  costos  de  recaptació  són  de  100  mil  €  i  obtenim  3  milions,   té  eficiència  ja  que  tenim  benefici,  eficiència  positiva.     Es  revisen  i  discuteixen  les  alternatives  plantejades  per  aconseguir-­‐ho,  la  selecció  final  pot  ser   una   alternativa   o   combinació,   ja   que   hi   ha   molts   actors   (xarxa   d’actors)   que   intenten   influenciar  en  la  presa  de  decisions  (variables  que  hem  de  tenir  en  compte,  poder  i  interès,   l’actor   en   gestió   pública   i   l’acció   col·∙lectiva,   diu   que   als   actors   se’ls   ha   de   tenir   en   compte   aquestes  dues  variables;  sobretot  el  poder  ja  que  pel  gestió  pública  afectarà  molt  a  l’hora  de   prendre  decisions).   Hi   ha   uns   costos   i   uns   recursos   (pressupostos   de   l’administració   general   de   l’Estat   i   l’administració   catalana),   normalment   la   màxima   finalitat   de   l’administració   pública   és   proveir  el  servei  (posar  els  diners)  i  pot   ser  que  els  executi  o  no.   Output:   el   producte,   el   resultat   dels   recursos   de   la   política   pública,   es   posen  dins  uns  processos  i  queden  uns   outputs.   (tenim   un   pastís   en   sí,   l’output,  però  pot  ser  bo  o  dolent,  l’outcome),  l’output  sempre  existeix  i  l’outcome  vindrà  si   l’output   és   aplicable   i   suficient,   que   serà   el   resultat.   Serà   millor   o   pitjor   a   superar   la   problemàtica  (si  es  supera  tenim  un  outcome  positiu,  si  no  la  supera,  podem  dir  que  no  hi  ha   outcome   o   que   és   negatiu).   Aleshores,   la   política   no   serà   eficaç   sense   outcome,   l’eficàcia   relaciona  l’output  i  l’outcome,  entre  producte  i  resultat.  (si  és  eficaç  la  política,  vol  dir  que   tenim  un  output  i  s’ha  pogut  superar  el  problema,  hi  haurà  un  outcome,  un  resultat  positiu).  I   això   té   relació   amb   l’eficiència   (concepte   quantitatiu),   relació   entre   productes   i   recursos,   purament  matemàtica,  busques  els  beneficis  però  no  mires  els  resultats,  en  canvi  a  l’eficàcia   sí.     Quan  tenim  l’outcome  podem  dir  que  hem  complert  els  objectius,  d’una  determinada  manera   (parcial  o  completa),  encara  que  no  complim  tots  els  objectius  generals.     Valor   públic,   concepte   més   relatiu,   té   valor   públic   perquè   té   outcome   i   ha   complert   algun   objectiu.       7   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà       Output  positiu  à  outcome,  s i  és  poderós  repercuteix  a  la  realitat   Els   gestors   públics   quan   intervenen   tenen   en   compte   multitud   de   factors   i   variables   però   mai   saben   com  arribar  a  la  variable  clau.   Quan  es  teoritza  una  política  pública  es  teoritza  en  un  moment  de   la  realitat,  en  determinats  moments  i  actors,  i  quan  es  doni  la  seva  aplicació,  potser  la  realitat  ha   canviat.       Objectiu  operatiu  p ermet  complir  un  objectiu  específic  i  un  d’aquests     objectius  específics  ens  ha  ajudat  a  complir  part  d el  objectiu  general.     Ex.  Cas  de  drogodependència  en  un  barri.  Conceptes,  l’objectiu  general  d’una  política  pública   seria  eliminar  la  drogodependència  al  barri.  Necessitem  un  outcome,  que  és  que  la  meitat  dels   drogodependents  que  volen  sortir  del  problema  són  d  ela  zona  sud,  i  al  cap  d’un  any  recauen.   Els  usuaris  tenen  més  competències  sobre  la  matèria,  coneixen  i  mantenen  i  formes  per  reduir   l’ansietat.  Els  productes  poden  ser  útils  o  no,  i  no  sabem  quin  nombre  de  recursos  útils  hi  ha.   Gràcies     això   hem   complert   l’outcome,   hem   reduït   a   la   meitat   la   drogodependència.   No   s’ha   complert  del  tot,  però  el  objectiu  general  sí  que  s’ha  complert.  És  un  resultat  semblant  al  que   buscàvem,  el  general  és  molt  difícil,  però  l’específic  que  és  l’outcome,  l’hem  complert.       4.   Implementació  (execució):  Execució  de  la  política  pública,  comença  el  joc     hi  ha  variables  que  afecten  al  èxit:     o   internes   (aquelles   variables   de   les   quals   estan   connectades   a   la   pròpia   administració   interna,  als  gestors  públics,  al  compromís  que  és  la  base  per  implementar-­‐la  ja  que   coneixen  la  realitat  com  ningú  i  són  qui  han  de  fer  el  procés  final,  els  recursos...)  à   els   gestors   públics   que   són   els   quals   ho   implementen,   tenen   els   seus   interessos   i   valors,  potser  no  tiren  polítiques  públiques  endavant  en  cas  que  la  política  pública  no   els  interessi  o  posi  en  perill  el  seu  lloc  de  treball.    Els  gestors  públics  tenen  establertes   unes  funcions.     o   de   l’entorn   (atenció   a   mitjans   de   comunicació,   recolzament   públic   objectiu,   compromís   dels   funcionaris   implicats...)   com   els   diferents   factors   poden   acabar   canviant   un   política   pública,   per   influencia   de   determinats   actors   canvia   l’opinió   pública.  Un  punt  interessant  és  com  arriba  als  altres  gestors  públics  en  un  sector  que   no   és   el   seu,   aquests   altres   sectors   tenen   un   paper   determinat,   molts   cops   cada   departament  té  els  seus  interessos,  per  molt  que  hi  hagi  un  govern  que  mana,  cada   apartat  del  departament  pot  tenir  uns  interessos  ocults.  L’administració  pública  no  és   un  tot,  hi  ha  diferents  direccions  i  poden  acabar  afectant  a  l’èxit.   Contraposició  de  dos  models  teòrics:     -­‐   la  lògica  burocràtica  de  l’Administració  tancada   -­‐   Les  xarxes  de  relacions  entre  actors  i  l’Administració  oberta   Anys  50,  creació  de  l’administració  pública  BOOM  amb  la  intenció  de  fer-­‐la  neutral  i  garantir  els   màxims  serveis  públics  amb  la  major  qualitat  a  la  ciutadania.  Quan  va  rebent  més  exigències  i  els   ciutadans   demanen   més   i   més.   Anys   2.000   administració   pública   està   sent   cada   cop   més   oberta,   però  en  quant  a  la  provisió  de  serveis.  Per  reduir  més  els  costos  i  garantir  els  mínims  serveis  que   es  tenien.  Que  col·∙labori  amb  empreses  o  món  privat.  Empreses  especialitzades,  col·∙laboracions   amb  municipis,  col·∙laboració  i  unió  de  recursos  per  produir  més  serveis  amb  mínims  recursos.     **EXAMEN.  Implementació  exitosa:  (Sabater  i  Mazmanian  1981),  una  implementació  i  una  política   pública  serà  exitosa  sempre  i  quan  compleixi  aquests  punts:     1.   teoria   causal   adequada;   concepte   que   ajunta   la   definició   del   problema,   la   fase   d’anàlisis   d’alternatives  i  la  fase  de  la  presa  de  decisions.  Si  hi  ha  aquesta  unió,  connexió  justificada,   es  compleix  la  teoria  causal  i  que  aquesta  és  l’adequada.       8   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   2.   La  política  amb  poca   ambigüitat;  concepte  important,   ja  que  la  fase  d’implementació  és   la  fase  més  tècnica,  els  gestors  públics  fan  moviments  acotats  per  lleis,  i  si  la  política  és   ambigua,  es  tirarà  endavant  d’una  forma  que  potser  no  és  l’adequada,  ho  implementaran   de  la  forma  que  ells  hagin  cregut.     3.   Competències  polítiques  i  de  gestió  i  compromís  amb  els  objectius;  que  sigui  l’adequat  i   disposi  de  les  eines  necessàries,  fa  falta  compromís.   4.   Recolzament  continu  dels  actors  claus;  tant  els  que  els  beneficia  om  els  que  els  perjudica   la  política  pública,  és  important  que  donin  suport  perquè  aquesta  tiri  endavant.   5.   Objectius  principals  no  són  conflictius  amb  el  pas  del  temps  i  altres  polítiques  públiques;   no  només  al  moment  d’implementar-­‐la,  sinó  amb  el  temps,  i  molt  cops,  van  canviant  amb   el  temps.  S’ha  de  vigilar  molt  amb  les  sinergies  que  poden  haver  amb  el  pas  del  temps  i   altres  polítiques  públiques.     *La  política  té  instruments  (econòmics)  d’implementació  adequada.  Molts  cops,  legalment  tenim   un   autogovern   però   molts   cops   aquest   és   limitat   perquè   la   transferència   està   limitada   a   la   competència.   Per   molt   que   una   administració   pública   tingui   competències,   i   voluntat   política   i   pública,   no   es   tirarà   endavant   so   no   hi   ha   transferències   (aquestes   van   connectades   amb   les   competències)     5.   S’avalua  i  es  defineix  si  el  problema  s’ha  solucionat  (IMPORTANT)  à  explicat  en  l’última  part   del  temari   Aleshores  pot  ser  que  s’acabi   Pot  ser  que  torni  a  començar  per  tornar  a  buscar  una  solució  a  la  problemàtica  perquè   l’anterior  solució  no  ha  funcionat.       3.   Relacions   entre   l’Administració   Pública   i   els   altres   actors   que   intervenen   en   les   polítiques  públiques.     (La  contraposició  de  dos  models  teòrics)     Actors:  la  xarxa  d’actors:     -­‐   Públics/privats   -­‐   Polítics/socials   -­‐   Econòmics   -­‐   Individuals/col·∙lectius       L’acció  col·∙lectiva:   à  sobretot  als  col·∙lectius  s’ha  de  tenir  en  compte  el  concepte  de  poder  i  interès,   La  lògica  de  l’acció  col·∙lectiva  diu  que  els  que  ho  faran  més  i  millor  seran  els  que  tenen  un  interès  clar   i  molt  concret,  i  estan  organitzats  per  complir-­‐lo.     Teoria  clàssica:  establia  que  l’Estat  és  un  actor  neutral,  no  parcial.  Els  polítics  son  intermediaris  (tenen   objectius  de  partits,  no  personals).     Tenim  els  grups  d’influència,  organitzacions,  que  tenen  un  interès  clar  i  està  organitzats  per  a  complir-­‐ lo   i   influenciar.   Actuen   durant   ens   períodes   d’eleccions,   mentre   hi   ha   mandat,   influenciant   de   que   la   decisió  final  tingui  un  rumb  concret.   Els   beneficiaris   son   persones   que   intenten   influenciar   de   forma   general,   ciutadans,   mitjançant   eleccions.  Exigeixen  i  controlen  als  intermediaris  (als  polítics)  a  través  d’eleccions.  L’interès  és  molt   difús  i  no  estan  organitzats,  els  partits  polítics  en  teoria  ens  haurien  de  representar.         Cadascuna  de  les  dues  variables  està  subdividida  en  poder  alt/baix  o  interès  alt/baix.  Els  actors  poden   ser  diferents,  i  cadascun  d’ells,  la  teoria  els  divideix  pel  poder  que  tenen  l’Administració  pública.       9   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   Ciutadà:   Poder   baix   i   l’interès   de   l’actor   al   qual   va   destinada  la  política  pública  és  baix.  Es  un  actor  que  es   considera  que  no  cal  tenir  en  compte,  ja  que  no  té  poder   i  no  té  interès  (mai  s’organitza  per  posar-­‐se  en  contra).       Actor  informat:  té  un  interès  alt  però  poder  baix.  Es  té   una  mica  més  en  compte,  perquè  algun  dia  amb  les  seves   capacitats  (s’informa,  coneix  les  conseqüències,  beneficis   de  les  polítiques  públiques...)  pot  tenir  més  poder,  ja  que   té   ganes   i   por   a   poc   es   pot   anar   organitzant   i   pot   formar   organitzacions  amb  ciutadans  que  aquesta  va  informat,  per  tant  cal  fer  veure  que  aquest  actor  forma   part  dels  poders.  Fer  veure  que  col·∙laboren  ja  que  ara  no  tenen  poder  però  poden  acabar  tenint  poder   i  ser  aleshores  actors  clau.     Tenir  satisfet:  Poder  és  alt  però  sense  interès,  el  dia  que  els  hi  preocupi  poden  ser  actors  clau,  ja  que   son  una  organització  feta  però  no  interès..       Actor   clau:   poder   i   interès   alt,  actors   a   qui   has   d’intentar   que   formin   part,   fer   veure   que   compleixes   els  seus  objectius  i  que  tu  tens  els  mateixos  que  ells,  poden  fer  fracassar  la  política  pública.       Nivell  de  participació:     Els  actors  de  mínim  esforç,  son  la  majoria,  però  els  informats  son  majors  que  els  secundaris  A  mesura   que  ens  apropem  als  actors  centrals,  n’hi  ha  menys.       Informat,  és  l’actor  de  suport.     Actor  satisfet,  és  l’actor  secundari.     Actor  clau,  és  l’actor  central.       Actors  i  poder:     Poder  à  capacitat  d’intervenir  en  una  activitat  pública  saber  que  tens  capacitat  d’influenciar.   Pregunta   à   qui   obté   què,   com,   quan   i   per   què?  En   aquests   sectors   clau,   tenen   molt   clar   també   com   influenciar  (tenen  mecanismes,  coneixement...  de  com  fer-­‐ho).  Això  es  relaciona  amb  l’enfocament   pluralista  i  elitista)     Enfocament  pluralista:  estableix  que  el  joc  és  plural,  parla  d’un  ideal,  tothom  pot  acabar  influenciant   i  a  més  tots  ho  fan  de  la  mateixa  forma  i  a  partir  d’aquestes  influencies  acaben  prenen  les  decisions.   Les  polítiques  públiques  al  final  no  estan  obertes  al  debat  públic.  Tots  entren  al  procés  decisional,  i  les   decisions  públiques  estan  influenciades  per  molts  individus  a  través  de  l’activitat  dels  grups  d’interès.   Parteix   de   l’agenda-­‐setting   com   un   procés   en   el   que   participen   diversos   actors,   amb   un   poder   d’influència  dispers  o  no  concentrat.  En  conseqüència,  les  polítiques  estan  obertes  al  debat  públic.       Enfocament  elitista:  Un  grup  reduït  de  persones  dominen  la  política,  controlen  el  poder  i  l’utilitzen   per  satisfer  els  seus  propis  interessos.     Schattscheider;  estableix  que  el  joc  està  tancat  en  unes  elits,  i  el  joc  polític  és  un  joc  de  poder,  el  més   poderós  influencia  i  normalment  son  pocs,  per  tant  el  poder  està  concentrat,  hi  ha  actors  dominants   de  les  elits  que  son  molt  més  influents  i  poden  determinar  l’agenda  pública.   Aquests   grups   dominants   son   grups   de   pressió,   partits,   institucions,   ONGs,   col·∙legis   professionals,   corporacions  empresàries...  à  grups  d’interès         10   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   Ex:  Grup  d’interès  que  tenen  molt  clar  les  polítiques  de  tabac:  fotos  esgarrifoses  al  paquet.  En  aquesta   política  de  salut  influencien  diferents  actors:  l’interès  de  l’empresa  és  maximitzar  beneficis,  i  el  nostre   com    ciutadans,  al  no  estar  organitzats  i  tenir  una  influencia  limitada  a  les  votacions  de  cada  4  anys.   Tenim  fumadors  (estan  en  contra  d’aquesta  política),  i  els  no  fumadors.       Mandala  de  les  Polítiques  públiques:   Quan  arriba  el  moment  d’implementar  la  política  pública,  un  paper  molt  important  és  el  de  l’avaluació,   que  és  al  final  i  és  constant  (per  cronologia,  ho  fiquem  al  final).     El  paper  que  tenen  altres  variables  i  actors  en  la  gestió  de  les  polítiques  publiques  (com  arriba  a  la   ciutadania),  és  important  la  participació  dels  actors  i  la  influència  d’aquesta  en  la  gestió  interna  de  la   gestió  publica.   Això  influencia  als  partits  polítics  i  a  la  pròpia  política.  Això  és  un  cercle  que  comença  al  Congrés  i  als   partits   polítics   que   aproven   uns   objectius   generals   que   han   d’estar   aplicats   per   la   gestió   interna.   Tot   està  connectat.     Estructura   interna   Administració   pública:   cadascun   dels   programes   té   projectes   i   cada   projecte   té   tasques   (gestió   concreta).   La   pròpia   organització   pública   organitza   cadascun   dels   departaments   i   cadascun   dels   nivells  d’aquesta  acaba  influenciant  la  pròpia   política.                 5.Avaluació:  (Última  fase  del  procés)       Crabbe   i   Leroy:   diuen   que   és   una   avaluació   purament   científica   i   quantitativa   d’un   determinat   àmbit   de  política.  Relacionen  els  objectius  amb  les  mitjans  utilitzats  per  aconseguir  allò  correcte.  Amb  els   recursos  que  tenim  aconseguim  els  objectius  o  no?  En  funció  d’això  sabem  si  es  positiva  o  negativa.   à  part  objectiva       La  pròpia  definició  d’avaluació  de  política  pública  succeeix  quan  es  recull  i  analitza  sistemàticament  la   informació  per  comprendre  i  dotar  de  significat  el  que  succeeix  en  un  programa,  del  que  es  deduirà   en  uns  judicis  específics  que  permeten  un  rendiment  de  comptes  i  de  prendre  decisions  sobre  la  seva   millora.  à  part  subjectiva     Això  serveix  pel  rendiment  de  comptes  i  per  prendre  una  decisió.     L’avaluació  significa  determinació  del  valor  i  està  influenciada  pels  interessos,  valors  i  creences  dels   avaluadors  de  polítiques  i  dels  participants  en  el  procés  polític  i  de  polítiques.  Veiem  la  realitat  d’una   forma  subjectiva,  com  ens  interessa.   En  la  fase  d’avaluació,  els  actors  que  hem  vit,  també  tenen  molta  incidència,  ens  interessa  que  la  seva   avaluació  surti  positiva,  i  els  actors  que  no  participen  en  la  política  pública,  també  interessa  que  surti   positiva.   És   una   fase   molt   important   també   per   a   que   la   política  pública   sigui   acceptada   i   puguem   seguir  endavant.       Aquesta  fase  no  existia  anteriorment,  enlloc  de  tenir  una  forma  circular,  es  tractava  d’un  procés  lineal.     Neix   a   EUA   ja   que   és   allà   on   succeeixen   grans   canvis   en   l’administració   pública,   als   anys   50-­‐60   comencen    a  néixer  els  Estats  de  Benestar,  i  aquí  comença  l’eixamplament  de  les  administracions.  Ja     11   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   que   a   l’hora   que   es   vol   un   millor   nivell   de   vida   per   als   ciutadans,   implica   més   recursos,   aquests   provenen   d’impostos   (cada   cop   incrementa   més),   incrementa   l’administració,   comencen   els   primers   grans  plans  (contra  la  pobresa,  la  delinqüència  juvenil,  habitatge,  d’educació...).     Neix   a   EUA   per   una   necessitat,   per   una   cultura   de   la   llibertat   arrelada   al   Estat   i   als   ciutadans,   els   ciutadans   veuen   els   impostos   com   una   taca,   ja   que   els   treu   la   llibertat   d’allò   que   han   guanyat,   desconfien   del   poder,   del   model   institucional   “checks   and   balances”,   de   control   entre   ells.   Impostos   son  la  cultura  del  control.       Neix  a  EUA  i  aviat  es  comença  a  estendre  a  altres  països.       L’avaluació  es  pot  duar  a  terme  al  llarg  de  tot  el  procés  de  les  polítiques  públiques,  al  mateix  moment   que  s’implementa  la  política  pública.       Un  cop  s’acaba  la  política  pública,  ens  podem  trobar  amb  4  casos:     -­‐   Que  al  dur  al  terme  l’avaluació,  ens  adonem  que  cal  dur  a  terme  una  nova  política,   no  hem  complert  els  nostres  objectius,  els  resultats  son  negatius  i  hem  de  canviar   tota  la  política,  tornar  a  començar.     -­‐   Continuem  amb  la  política  existent,  l’avaluació  arriba  a  la  conclusió  que  la  política   pública  funciona  bé,  està  ben  feta  i  ben  pensada,  però  necessita  més  temps.  Els   resultat  són  positius  però  falta  més  implementació  perquè  arribem  als  objectius   finals.     -­‐   Revisió  de  la  política,  avaluem  i  tenim  uns  resultats  concrets,  en  funció  del  grau   dels   valors   durem   a   terme   una   política   totalment   diferent   (modifiquem),   ha   triomfat  però  cal  reformar-­‐la   -­‐   Finalització   de   la   política,   quan   hem   complert   els   nostres   objectius,   la   política   pública   no   necessita   més   recursos   i   ha   de   finalitzar.  O   pot   ser   que   la   realitat   hagi   canviat  i  la  política  pública  havia  triomfat  però  ara  hem  de  fer  una  nova,  diferent.     Per   molt   que   a   la   teoria   veiem   quines   decisions   prendre,   a   la   practica   molts   cops   les   polítiques   públiques   continuen   pels   interessos   dels   departaments   o   personal.   Aleshores   trobem   que   hi   ha   dificultats  per  acabar  amb  la  política  pública  associades  a  òrgans  i  departaments  interessats  en  que   continuï.   Necessitem   de   lideratge   polític,   clar,   saber   si   la   política   triomfa   o   no,   perquè   els   gestors   públics  tenen  tota  la  informació,  més  que  el  polític.  Ha  de  tenir  la  capacitat  de  lideratge,  coneix  la   realitat,  sap  que  anirà  bé  o  no.  A  vegades  el  gestor  públic  duu  a  terme  una  avaluació  per  interessos  i   fan  canviar  el  parer  dels  polítics  per  els  informes  del  gestor  públic.     Ex.  Ada  Colau  vol  canviar  moltes  coses,  però  l’administració  pública  porta  40  anys  treballant,   veien  la  realitat.  Moltes  polítiques  públiques  que  volia  canviar  però  que  els  informes  avaluats   de  l’administració  intenten  que  no  s’apliquin.  Per  això  el  polític  ha  de  decidir.       A  l’hora  d’implementar  polítiques,  tots  tenim  una  comprensió,  una  capacitat  limitada  de  la  realitat  ja   que  no  podem  comprendre-­‐la  tota,  però  ens  ajuda  l’avaluació  a  veure  la  realitat  a  comprendre-­‐la,  això   te   relació,   hem   d’entendre   l’impacte   de   la   política   pública   per   millorar-­‐la   (aquestes   podem   veure-­‐les   com  a  optatives,  però  al  tercera  és  obligatòria),  aquesta  és  la  del  rendiment  de  comptes,  no  és  optatiu,   no  varia  segons  l’administració  pública.  És  un  òrgan  extern.  Duu  a  terme  una  avaluació  econòmica   (quantitativa).     Tipus  d’avaluació:     •   Interna:  acostuma  a  ser  optativa.  És  qualitativa,  mostrar  al  ciutadà  com  s’organitzen  a  l’hora   d’implementar  una  política  pública  i  les  fases  internes.  Mostrar  com  s’organitzen.   •   Externa:  obligatòria.  (a  CAT  tenim  la  sindicatura  de  comptes,  avaluació  quantitativa),  no  és   purament  quantitatiu,  si  que  hi  ha  una  part  que  ens  diu  si  ens  passem  o  no  dels  pressupostos,     12   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   però  també  hem  de  demostrar  que  la  quantitat  te  l’has  gastat  amb  la  finalitat,  amb  l’objectiu   final  que  s’havia  de  complir.       Estan  connectades   1.   Avaluació  d’estructura  és  relativament  estable  de  diferents  tipus  de  recursos  per  aconseguir   els  fins  del  projecte.  Distingim  recursos  i  organització.  És  aquella  que  fa  èmfasi  a  com  s’han   organitzat  els  recursos,  es  duu  a  terme  per  analitzar  si  els  recursos  d’una  política  pública  estan   pensats  de  forma  correcta  i  amb  l’eficiència  i  eficàcia  per  a  que  la  política  pública  tiri  endavant.   2.   Avaluació   del   procés:   es  centra  en  com  s’està  aplicant  el  programa.  La  finalitat  que  es  busca   amb  aquest  anàlisi  es  introduir  un  procés  formatiu  per  detectar  possibles  àrees  de  millora  i   ajudar   a   l’anàlisi   dels   efectes   en   la   intervenció.   en   funció   tal   com   s’ha   pensat,   com   s’està   aplicant  la  política  pública,  de  forma  correcta?.     3.   Avaluació  dels  resultats  i  impacte:  mesurar  els  efectes  prevists  i  no.  Primer  duem  a  terme   l’avaluació  de:   o   l’eficiència  (anàlisis  general,  veure  si  al  final  de  tot  amb  els  recursos  que  teníem,  els   beneficis   li   restem   els   costos,   és   una   resta   matemàtica   entre   l’output   (producte)   i   l’input   (recurs   que   teníem   inicialment),   si   el   costos   han   sigut   inferiors   als   nostres   beneficis).     o   Costs-­‐efectivitat   (anàlisi   concret,   per   cada   recurs   que   tenim   i   gastem,   quin   és   en   benefici,  hem  de  veure  els  beneficis  marginals  de  cada  cost  marginal,  així  veiem  fins   a  quin  punt  aconseguirem  beneficis,  fins  quin  punt  val  la  pena  o  no  gastar  recursos).       L’avaluació   de   polítiques   públiques,   més   que   eficàcia,   avaluem   l’impacte,   però   estan   relacionats   (relació  entre  output  i  outcome).     Segons  la  finalitat  i  el  moment  tenim:     -­‐   Avaluació   ex   ante:   instruments   adequats,   preveure   si   amb   els   recursos   que   es   tenen,  amb  els  mitjans  que  es  gaudeixen,  es  pot  triomfar  o  no.     -­‐   Avaluació   intermitja:   continua,   avaluem   la   implementació   d’una   política   pública   que  no  ha  finalitzat.  Es  duu  a  terme  en  totes  les  etapes,  serveis  ininterromputs,   els  serveis  segueixen  i  la  política  pública  d’aquests  també.     -­‐   Avaluació   ex   post:   durant   i   finalitzada   la   política   pública,   és   la   clàssica,   que   succeeix  al  final,  quan  ja  està  implementada.     Hem  de  tenir  en  compte  que  hi  ha  uns  propòsits  oberts  (comprensió,  millora  i  rendiment  de  comptes)   vs.   propòsits   encoberts   (imatge,   adulació,   decisió   i   rics),   hi   ha   gran   diversitat   d’actors   i   dos   grans   models  d’evaluació  contraposats.       En  les  avaluacions  optatives,  els  objectius  oberts  i  clàssics  de  la  política  pública  s’ajunten  amb  uns   altres,  encoberts,  poden  ser  de  4  tipus:       -­‐   Si   l’avaluació   optativa   acaba   concloent   que   el   resultat   és   positiu,   la   imatge   millorarà   i   les   conseqüències   per   la   pròpia   organització   seran   positives   per   la   opinió  pública  o  mediàtica.     -­‐   La   imatge   política   de   l’administració   interessa,   però   també   la   imatge   personal   d’aquesta.  L’avaluació  estricta  correcta,  justifica  a  través  d’un  informe  tècnic  que   les  seves  polítiques  tenen  resultats  empírics  al  darrere.     -­‐   Ens   pot   ajudar   a   no   prendre   o   que   altres   prenguin   la   decisió.   Hi   ha   moltes   polítiques  publiques  conflictives  les  quals  ningú  de  la  seva  ideologia  vol  prendre   perquè   son   impopulars.   Es   important   que   es   dugui   a   terme   una   avaluació   que   justifiqui   que   la   política   publica   es   positiva   o   negativa.   La   decisió   l’acaba   prenent   un  avaluador  tècnic  i  el  polític  es  justifica  en  aquesta  avaluació.       13   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà     L’avaluació   per   objectius,   es   basa   en   la   lògica   racionalista   i   científica.   Es   buscant   mesurar   objectius   i   quantificar   els   resultats   que   han   de   ser   tangibles   i   mesurables.   Finalitat   analitzar   si   s’han   complert   o   no,  entenent-­‐los  com  aquells  que  s’havien  fixat  inicialment  per  llei,  amb  els  quals  s’havien  destinat  un   recursos  per  aconseguir-­‐los.  S’intenta  veure  com  s’ha  complert  aquests  objectius,  analitzant-­‐los  de   forma  científica  i  racional  mitjançant  indicadors  que  ens  permetin  justificar.       Són   gestors,   gerents   i   tècnics.   En   aquesta   avaluació,   l’avaluador   té   un   rol   extern,   és   mentor,   analitza   quantitativament  el  que  tenia  inicialment  i  els  productes  finals  i  ho  compara,  i  veure  això  compleix  o   no  objectius.  No  veu  l’impacte.  Busca  una  comparació  (causa-­‐efecte),  el  que  teníem  i  mitjançant  la   implementació,  on  hem  arribat,  volem  construir  indicadors.       Problemàtica:  És  una  teoria  molt  quantitativa,  i  molts  cops  el  context  politico-­‐administratiu   se’ls  posa  en  contra.  I  a  més,  a  ningú  li  agrada  que  l’avaluïn  en  notes  ja  que  no  donen  tota  la   informació  d’una  realitat.  I  tant  els  polítics  i  els  gestors  públics  la  duen  a  terme  sempre  que   sigui   a   altres,   a   ells   mateixos   no   els   agrada.  És   una   política   que   analitza   els   objectius   inicials   i   aquests   son   abstractes   i   canvien   amb   el   temps,   no   duu   a   terme   un   anàlisi   posterior.   Els   objectius   son   molt   difícils   de   mesurar   i   quantificar.   No   té   en   compte   els   beneficiaris,   és   molt   racional.  El  avaluador  fa  un  informe,  no  s’implica,  envia  l’informe  als  gestors  públics.       L’avaluació   pluralista,   la   credibilitat   no   es   basa   en   el   rigor   dels   instruments   de   mesura,   sinó   en   la   integració   entre   els   protagonistes   del   procés   avaluatiu   tenint   en   compte   els   seus   objectius   contraris.   és   integradora,   intenta   integrar   totes   les   persones   per   analitzar   qualitativament   quin   ha   estat   l’impacte  de  la  política  pública,  utilitza  menys  indicadors,  vol  la  pròpia   opinió,  dels  qui  ho  han  pensat   i  dels  beneficiaris,  comparar  i  analitzar.  L’avaluador  té  un  rola  activista  i  mediador     Problemàtica:  l’avaluador,  com  a  humà,  pot  estar  desviat  i  sí  té  contacte  amb  les  persones  i   pot   arribar   a   una   desviació   a   favor   d’una   opinió.     Necessites   implicar-­‐te   amb   el   públic,   necessites   temps,   habilitat   a   l’hora   de   negociar,   aconseguir   la   informació   qualitativa.   A   vegades   falta   aquesta   competència   negociadora.   S’ha   de   tenir   en   compte   el   perfil   del   personal.     Perfil  de  la  correcta  avaluació:     La  selecció  de  l’organisme  que  ens  avaluarà  ha  de  ser:   •   el  màxim  independent  possible     o   la  selecció  de  l’avaluador  i  de  l’organisme,  que  s’estableixi  per  llei,  per  un  concurs,     o   finançament   pública,   pressupost   polític   que   ens   permet   independència   i   llibertat   de   recursos.  Si  l’avaluació  ho  duu  a  terme  un  capital  privat,  qui  posa  diners  determinarà   el  resultat  i  una  avaluació  resultant  d’uns  interessos  determinats.     o   quan   s’estableix   per   llei   que   l’avaluació   és   obligatòria,   s’aconsegueix   millora   la   independència,   aquesta   obligatorietat   i   professionalització   ens   ajuda   a   l’avaluació   independent.     •   Capacitat   pluridisciplinar   té   lògica,   que   combini   la   professionalitat   quantitativa   (metodològica)  i  qualitativa  (negociació  que  s’impliqui).   •   Els  resultats  s’han  de  comunicar  i  la  ciutadania  ha  de  rebre  el  que  s’ha  avaluat,  transparència   i  accessibilitat  de  la  informació,  fàcil  t’entendré.     •   Objectius   i   indicadors   rigorosos   i   amb   capacitat   de   mesura   de   les   realitats,   hem   de   poder   mesurar   que   la   metodologia   estigui   ben   feta,   transparent,   saber   perquè   s’avalua   així,   accessible  i  replicable  teòricament,  ha  de  seguir  una  lògica  clara  i  justificada.     •   Tota  avaluació  ha  d’incloure  part  qualitativa,  amb  l’opinió  de  tots  els  actors  implicats  en  el   procés,  incorporar  consideracions  diferents  perspectives  i  stakholders.       14   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà     Fases  de  l’avaluació:     Necessitem  motivació,  compromís,  és  fonamental.  Cal  tenir  molt  clar  el  que  s’avaluarà,  definir  la  unitat   i  l’anàlisi  del  context,  avaluem  casos  concrets.  Necessitat  informativa,  que  algú  no  hagi  avaluat  abans   que  tu.     Saber   si   té   importància   el   que   es   pregunta,   que   siguin   rellevants,   que   hi   hagi   coherència   amb   les   necessitats   informatives,   criteris   de   valors.   Establir   els   objectius,   disseny   metodològic,   saber   quins   indicadors  volem  saber,  quina  metodologia  utilitzem  per  arribar  a  conèixer-­‐la.     Saber  d’on  extreure  les  dades  per  conèixer  el  nostre  camp  de  treball,  quan  sabem  on  obtenir-­‐les  si  les   obtenim,  les  analitzem,  les  interpretem  (part  subjectiva),  fem  un  judici  de  valors,  fem  recomanacions,   els  hi  fem  arribar  als  gestors  i  després  ho  fem  públic  (possibilitat  d’obrir  en  debat).     Qui  avalua?  Avaluació  interna  més  que  parlamentaria  (parlaments)  o  legal  (tribunals).  S’analitzen  els   continguts,  podem  fer-­‐ho  organismes  especialitzats,  o  també  instituts,  ONGs,  acadèmics...  però  no  és   el  mateix  que  el  que  duen  a  terme  els  organisme  especialitzats.     Els   grans   països   industrialitzats   tenen   capacitat   de   finançament   de   polítiques   públiques   i   pressupostaria  i  també  de  millorar-­‐la  i  cadascun  d’ells  tenen  agencies  d’avaluació.  Molts  cops  tenen   lògica  objectiva  i  no  on  avaluacions  impactants  o  coneixedores  de  la  realitat  i  no  acaben  influint.     (UE;  OCDE;  Banc  Mundial;  FMI...)  anys  60-­‐70,  experiència.       A  Espanya:     -­‐   AEVAL:  agència  estatal,  organisme  públic,  s’encarrega  de  l’avaluació  de  polítiques   públiques  i  programes  públics  i  la  seva  qualitat.  Creada  al  2006,  comença  al  2009,   en  temps  de  crisis  ja  que  necessitem  saber  en  que  es  gasten  els  recursos  i  quin   impacte  tenen.  Els  objectius  son  una  avaluació  lògica,  promoure  una  cultura  de   l’avaluació,   promou   cursos,   formacions,   estades...   harmonitzar   (sistemes   d’informació,   metodologies,   indicadors).   És   qui   diu   com   s’han   de   construir   determinats  indicadors.       -­‐   IVÀLUA:   Catalunya,   institut   d’avaluació   de   polítiques   públiques   de   les   administracions   catalanes,   consorci   públic,   creada   per   5   organismes   (generalitat,   consell   del   treball   econòmic   i   social,   UPF,   diputació   de   Barcelona,   consell   interuniversitari)  analitzar  programes  i  polítiques  públiques  i  s’especifiquen  amb   els   problemes   del   3r   sector   social   a   CAT,   volen   millorar   l’efectivitat,   eficiència   i   eficàcia  cap  a  la  ciutadania,  i  problemes  entre  administració  publica  i  Catalunya.   Es   crea   al   2006,   comença   al   2008,   forma   part   del   teixit   administratiu   públic   de   Catalunya,  és  institucionalment  dèbil  i  les  avaluacions  que  duu  a  terme  son  SOTA   PETICIÓ.  Important  veure  com  s’executen  i  poder  millorar.               15   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   T.10   Transformació   i   Modernització   –   Transformant   el   model   de   governança  de  les  ciutats  en  base  a  la  participació  ciutadana     1.   Participació     Participació  i   implicació   de   la   ciutadania   en   l’elaboració,   gestió   i   avaluació   de   polítiques   publiques,   sobretot   en   àmbits   territorials.   És   un   terme   que   ningú   posa   en   dubte,   una   evidència   social   que   desenvolupem  i  no  prestem  atenció,  però  aleshores  no  aprofundim  en  avantatges  i  inconvenients,  ni   en   metodologies.   Això   provoca   contradiccions   i   defectes   que   fan   que   els   processos   per   part   de   la   ciutadania  a  l’administració  pública  es  devaluïn  (problemes  que  no  s’havien  plantejat  i  no  es  van  saber   resoldre)     Depèn  de  la  tipologia  de  les  polítiques  públiques  i  també  del  mode  de  governació  utilitzat.  Hi  ha  3   models  tipus  d’exercit  l’acció  de  govern:   •   Racional   Burocràtic   (tradicional):   la   forma   de   governar,   les   polítiques   públiques   són   fonamentalment  normatives,  lligades  als  aspectes  legals.  No  es  prestat  en  funció  d’interessos   i  necessitats  (de  les  persones  que  vivien  al  carrer),  sinó  eliminar-­‐los  perquè  això  estableix  la   normativa.  Per  a  que  la  societat  civil  funcioni.  La  participació  que  hi  ha  és  de  tipus  consultiu  i   deliberatiu,   procés   de   debat   previ   a   la   decisió   política.   Els   serveis   es   presten   a   traves   de   funcionaris  o  treballadors  de  l’administració  pública.       •   Gerencial   o   New   Public   Management:   (anys   80)   administració   que   produeix   serveis   per   la   ciutadania,   busquen   la   inserció,   solucionar   el   problema.   Es   produeixen   serveis,   prestats   principalment  per  funcionaris.  La  tasca  de  funcionari  és  que  ha  de  complir  la  llei  i  assegurar   que  es  compleix,  per  això  el  funcionari  està  protegit  amb  la  seva  legislació  laboral  (+  que  altres   treballadors).   Els   ajuntaments   democràtics   van   començar   a   créixer   amb   serveis   però   eren   gestionats   per   funcionaris,   hi   havia   problema   d’eficàcia   i   eficiència,   per   aquest   motiu   l’administració   va   començar   a   copiar   l’empresa,   i   participaren   gerents   en   l’administració.   Gestió  basada  en  l’economia,  eficàcia  i  eficiència.     La  participació  ja  no  és  tan  consultiva,  però  es  focalitzar  en  que  l’usuari  estigui  satisfet,  que   les  demandes  es  puguin  complir.       •   Nova   governança:   Crisis   i   processos   de   canvi,   els   governs   s’adonen   que   amb   eficàcia   i   eficiència  no  n’hi  ha  prou  per  resoldre  unes  necessitats  de  la  ciutadania.  Per  una  banda  estan   considerant  la  ciutadania  com  a  clients,  donen  serveis  públics,  només  exigeix,  però  amb  la  crisi   dels  2000,  es  queden  sense  recursos  i  aleshores  decideixen  que  han  d’implicar  a  la  ciutadania   a   la   coproducció   de   serveis   i   polítiques   publiques.   El   govern   deixa   de   ser   un   generador   de   normes,  és  un  govern  més  relacional,  promou  i  articula  polítiques  però  no  és  l’únic  depositari   d’aquesta  política.  Vol  implicar  més  a  la  ciutadania.     Deliberativa  i  molt  basada  en  la  coproducció,  evolució  important  del  paper  de  la  participació.       En   relació   a   les   polítiques   públiques   tradicionals   (associat   als   models   gerencial   o   racional   burocràtic,   al  estat  i  gestió  públic),  actualment  s’entén  públic  com  a  política  elaborada  pel  conjunt  dels  sectors  de   la   societat.   I   el   paper   del   govern   és   de   promoció   i   lideratge,   però   ja   no   és   el   “propietari”   exclusiu   d’aquesta  política.       Funcions  més  típiques  de  la  participació:     •   Consultiva:  abans  d’elaborar  una  política  pública  es  consulta  a  la  ciutadania  per  conèixer  la   seva  opinió,  les  seves  necessitats.   •   Deliberar:  aprofundir  sobre  les  conseqüències  de  la  presa  de  decisió     16   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   •   Decisòria:   el   motor   decisiu   de   decidir   una   política   pública.   Els   que   participen   són   els   que   decideixen,   els   sectors   cridats   a   la   participació.   Problema   estructural   dels   processos   de   participació  ciutadana,  si  es  prenen  com  a  decisors,  com  a  mínim  hem  d’assegurar-­‐nos  que   tots  els  sectors  implicats  en  aquesta  política  (beneficiaris,  no  beneficiaris)  hi  participin.  Si  la   participació  és  restringida  a  un  grup  social,  s’ha  segrestat  la  democràcia.     És  fa  de  dues  maneres:     -­‐   Dretes:   en   els   nuclis   d’amistat   i   relació,   de   negoci,   decideixen   les   polítiques   públiques.     -­‐   Esquerres:  convoquen  processos  de  participació  on  vol  un  grup  molt  determinat   que  hi  participin.     Procés  de  participació  i  decisió  restringit  a  un  determinat  grup.     Ex.  Es  va  desenvolupar  la  política  de  fer  els  pressupostos  amb  participació,  en  algunes   ciutats  es  decideix  gairebé  tot  i  en  altres  ciutats  decideixen  poc.  El  pressupost  només   avarca  pressupost  de  fons  públics,  no  privats,  sense  coproducció.     És   un   procés   en   el   que   la   gent   pren   decisions   sobre   que   es   farà   amb   fons   públics,   no   comunitaris,   ni   privats   ni   de   voluntariat...   els   pressupostos   participatius   no   tenen   coproducció  amb  societats  civils.     è   Canvi  de  concepte:  públic  en  sentit  republicà,  una  política  pública  ha  de  ser  una  col·∙laboració   del  conjunt  de  la  societat  i  el  paper  del  Govern  és  un  paper  de  promoció  i  lideratge,  ja  no  és   el  propietari  exclusiu  d’aquesta  política.       SI  fas  una  política  de  coproducció  articulada  amb  recursos  públics  (socials,  de  la  ciutadania),   la  política  ha  de  ser  necessàriament  horitzontal,  perquè  no  pots  decidir  sobre  els  recursos  que   depenen  d’altres  sectors.  Per  tant,  cal  horitzontalitat.  Les  polítiques  de  coproducció  han  de   ser   horitzontals   i   en   canvi   en   la   participació,   encara   que   sigui   decisòria   amb   pressupostos   participatius,  el  pressupost  és  una  acció  que  no,  és  prenen  els  governs  o  administracions.       Les  errades  més  comuns  en  el  procés  participatiu:     No  tenir  en  compte  tots  els  actors  implicats   •   Els  interessos  contradictoris  de  la  ciutadania   •   La  complexitat  social  i  tècnica  à  Complexitat  coneixements:  un  procés  de  participació  no  pot   prendre  decisions  sobre  processos  amb  massa  complexitat  (ciutadans  no  ho  entenen).     •   El  què  (què  volem),  qui,  com,  quan,  on  i  perquè  (perquè  volem  un  procés  de  participació?  Per   conèixer  la  seva  opinió  o  per  comprometre  a  la  ciutadania  en  el  procés?)Ha  d’haver  un  disseny   específic  per  buscar  la  participació  dels  diferents  actors.  En  un  moment  determinat,  participen   uns  sectors  o  altres.  Segons  Maquiavel:   •   Procés  de  participació  espontani:  els  que  surten  al  carrer  són  els  s’hi  oposen.   Confondre   •   Representació  i  participació  à  Representació  democràtica  ha  d’anar  lligada    a  processos   de  participació.  Tenen  dinàmiques  diferents.     •   Interès  general  amb  opció  majoritària   à  L’interès  general  articula  diferents  interessos   legítims,   no   és   el   que   defineix   una   opció   majoritària,   sinó   que   és   una   construcció   dels   diferents  sectors.     •   Interès  general  +  interessos  legítims     •   Persones  que  participen  amb  ciutadania         17   intr.  administració  pública    |  Mar  Sullà   No  es  tenen  en  compte  a  tots  els  actors  i  en  determinants  moments  participen  uns  o  uns  altres,  si  fas   un  procés  de  participació  espontani,  participen  els  que  surten  al  carrer  (Maquiavel),  els  que  s’hi  posen   i  que  no  es  queden  drets.       2.   Transformar  el  model  de  governança  en  base  a  la  participació   Són   essencials   perquè   hagi   una   ciutadania   activa,   que   s’implica   amb   el   seu   territori.   Aquesta   és   essencial  per  conèixer  les  diferents  demandes  i  els  diferents  interessos  legítims  dels  actors  implicats.   OBJECTIUS:   •   Ciutadania  activa  /  republicana   •   Coproducció:  gestió  de  xarxes  à  Cal  articular  recursos  d’iniciativa  social.   •   Polítiques  i  estratègies  compartides   •   Transformació  de  l’administració  cap  a  la  governança  de  xarxes   En  el  PROCÉS,  cal  diferenciar:   Perquè  surti  bé  un  procés  de  participació,  el  primer  que  ha  de  diferenciar  els  diferents  interessos  i   necessitats   legitimes.  S’ha   de   dissenyar   en   una   primera   etapa   d’escolta.   S’aconsella   escoltar   primer   i   en   funció   dels   diferents   interessos   i   finalitats,   que   s’elaborin   tècnicament   varis   projectes   que   responguin  en  els  objectius.     En  cas  que  hi  hagi  diferents  projectes  front  el  mateix  objectiu,  decideix  aquell  que  té  les  competències   i  els  recursos  per  fer-­‐ho.  El  polític  electe  decideix  en  la  política  pública.  Explicar  als  diferents  actors   perquè  el  projecte  recull  les  finalitats  i  els  objectius  que  s’han  identificat  en  el  procés  de  participació  i     implicació,   si   la   gent   veu   que   les   seves   finalitats   estan   en   la   política   pública,   és   més   fàcil   que   s’impliquin.  Un  procés  de  participació  ben  formulat  es  diu  EEEI  (escoltar,  elaborar  el  projecte,  explicar   i  implicació).     Gestionar  processos  de  participació,  hem  d’abandonar  els  TAD  i  fer  servir  els  EEEI.         Escoltar   (interessos   i   necessitats)   à   complexitat   tècnica   (objectivitat   i   alternatives)   à   decisió   à   explicació  à  implicació.                     18   ...

Comprar Previsualizar