Resum Sessió 1 Lectura Recasens_2002 (2016)

Resumen Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención - 3º curso
Asignatura Seguretat Pública i Urbanisme
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 26/04/2016
Descargas 14
Subido por

Descripción

Lectura "Polítiques de seguretat i prevenció a l'Estat Espanyol" - Amadeu Recasens i Brunet

Vista previa del texto

POLÍTIQUES DE SEGURETAT I PREVENCIÓ A L’ESTAT ESPANYOL Amadeu Recasens i Brunet 1. Introducció El marc europeu ha seguit un procés homogeni pel que fa a l’evolució històrica, política i social en el context d’Europa occidental de les últimes dècades. Té un denominador comú del marc constitucional de l’Estat social i de l’Estat democràtic de dret. No va passar el mateix a Espanya, on als 90 va haver canvis sobrevinguts com:    Transició política del totalitarisme a l’Estat democràtic.
Polítiques de seguretat dels 80, entre la transició política i la normalització.
L’evolució de la Comunitat Econòmica Europea cap a la UE.
Així doncs, Espanya entra a la modernitat de forma tardana i abrupta, a partir de 1975 (aparició de la crisi del welfare). Aquest context va propiciar una sèrie de contradiccions i paradoxes com:      L’eufòria dels primers anys de democràcia no va sobreviure la dura realitat de governar amb recursos limitats.
Estabilitat política amb governs socialistes però que va ser la causa d’inestabilitat ideològica molt forta.
Ruptura entre ideologia i el discurs socialista i la pràctica governamental.
Victòria l’any 1996 del PP, que aposta per polítiques i estratègies exclusivament policials.
Espanya, en el rol europeu, assumeix un perfil “policial”, centrat en la seguretat, la immigració, el tràfic de drogues, etc.
Així doncs, les polítiques de seguretat no policials foren les grans perdedores i van patir tensions molt grans a tot l’Estat, a causa de la descentralització i la falta de coordinació. A més, la manca d0interès dels sectors econòmics deixa les polítiques socials sense recursos i sense suport a finals dels vuitanta i principis dels noranta. Cal afegir les crisis normatives i les noves tendències europees relatives a la seguretat pública, que es van desplegar de manera més amplia i coherent en l’àmbit policial que en l’àmbit social.
Així doncs, el discurs sobre seguretat sembla estar construït d’acord amb dues accepcions.
1) En un sentit més profund, s’encarrega de garantir el manteniment del propi sistema.
2) En un sentit més superficial, seguretat significa que les polítiques de control social han de generar, per part de la població, un sentiment d’acceptació de l’ordre com a resultat d’un sentiment de protecció enfront dels riscos socials. <- Polítiques de seguretat.
Totes dues estan relacionades. L’èxit del segon es troba en el primer.
2. Les polítiques de seguretat de la dècada dels vuitanta 2.1. Principals preocupacions en matèria de seguretat a Espanya: terrorisme, joves, drogues i estrangers 1 Als canvis polítics cal afegir dificultats socials, econòmiques i polítiques que han tingut influència en les demandes dels ciutadans en matèria de seguretat, així com la definició d’aquelles polítiques.
Primer, cal destacar el fenomen del terrorisme com a element decisiu. Havien posat en perill l’estabilitat democràtica i havia arribat a proporcionar la “justificació” per diversos intents de cop d’Estat. Es va tirar cap a una solució repressiva amb una llei “contra les bandes armades i els elements terroristes”. La limitació de les garanties fonamentals de la llei va fer dubtar de la seva constitucionalitat.
Segon, la recessió econòmica d’Espanya, així com el fort creixement demogràfic dels seixanta i setanta, havien fet que una gran quantitat de joves, amb enormes dificultats per treballar, se sentissin sense futur (cultura del passotisme). Va afavorir un creixement de la delinqüència juvenil i l’accés al consum de drogues.
Als 80 també es dóna la consolidació d’Espanya com a porta d’entrada a algunes organitzacions orientades cap al tràfic de drogues, que abasten sobretot el mercat interior.
D’altra banda, l’obertura política i econòmica de la dècada anterior havia estimulat l’arribada d’estrangers, que fugien de les condicions socioeconòmiques dels seus països d’origen. Van topar amb greus problemes per la diferència educativa i professional, fet que va dificultar la seva integració, provocant marginació socio-econòmica (identificable amb el risc de cometre delictes).
2.2. La complexitat del model polític constitucional: tres nivells d’administració L’Estat, les nacionalitats i les comunitats autònomes i municipis (nivell local). Aquest nou marc polític és l’origen de la divisió de competències en matèria de prevenció i de seguretat entre els tres nivells. Tot i així, la quantitat i la intensitat de les competències distribuïdes no van ser les mateixes en l’àmbit de protecció social (descentralitzada) i en el de seguretat (molt poc). A més, les polítiques de seguretat s’identifiquen cada vegada més amb l’evolució del model policial, dividit també en tres nivells.
Pel que fa als cossos de policia, als anys 80 cada administració desenvolupa el seu propi model.
Es crea la Llei Orgànica de forces i cossos de seguretat, però no es resolen les diferències.
Admet i accepta l’existència de tres policies autonòmiques. Reforça les competències dels cossos i limita a la resta de comunitats la possibilitat de crear policies pròpies. També restringeix el rol de les policies locals. Es desaprofita l’ocasió d’establir un model policial àgil i ric en la seva diversitat.
3. La transformació de les polítiques de seguretat des de la dècada dels 80 fins els 80 La identificació de les necessitats i de les demandes dels ciutadans s’havia convertit en un element fonamental per a l’articulació de les polítiques de seguretat. Calia que els poders públics adaptessin aquestes polítiques al discurs de l’Estat social. El procés d’adaptació exigia una forma diferent de fer front a la informació i al canvi social, i havien de tenir capacitat per a integrar en les seves dinàmiques de funcionament les demandes i els canvis socials Les polítiques de seguretat stricto sensu dels 80, havien de combinar-se amb polítiques de prevenció social de caràcter general i específica. Va aparèixer doncs, una consciència de l’existència d’una esfera de seguretat compartida. La importància de la coordinació de les 2 polítiques de seguretat passa ser en un primer pla, tant a dins del sistema penal com entre els diferents sectors de l’Administració pública. Principals problemes:    Impossibilitat d ela policia de donar resposta a les demandes (no coordinació).
Enfrontament entre les estratègies per distintes institucions.
Certa desconfiança mútua entre les institucions (autonòmiques i locals).
En canvi, a les CCAA, les policies que havien adquirit competències en matèria de seguretat, estaven en ple procés de negociació política i d’estructuració i encara no exercien totes les funcions policials. Aquesta va ser la raó per la qual els esforços van ser orientats a l’establiment d’estratègies qualitatives en camps que cercaven vies de cooperació amb altres institucions.
3.1. El cas de Barcelona Les polítiques de seguretat de Barcelona s’iniciaren cap a 1980 i el 1983 començaren les enquestes de victimització de l’Àrea metropolitana. Resultat: enorme sentiment d’inseguretat de la població, que no anava en correlació amb les estadístiques.
Es va formar la Comissió Tècnica de Seguretat Urbana per una anàlisi de la situació en matèria de seguretat i formular diverses propostes per millorar la situació. Eixos: cooperació interinstitucional, coneixement de la realitat i coordinació de les polítiques públiques.
El 1988 es va formar el Consell Municipal de Benestar Social per proposar polítiques de seguretat no policials, desenvolupament polítiques socials i cooperació entre actors i institucions implicades.
Als anys noranta, crisi del Consell de Seguretat Urbana i Consell de Benestar Social. Per una banda, els Jocs Olímpics dels 92 van donar prioritat als aspectes de seguretat, i d’altre, l’esgotament va orientar les polítiques municipals cap a objectius públics i socials. Es van torbar limitats i paralitzats.
Durant el 1999 torna el sentiment d’inseguretat amb l’augment de petits delictes, degradació de barris i una imatge molt negativa de la policia urbana, deguda a un conflicte amb l’Ajuntament. Els veïns van organitzar brigades urbanes i l’alcalde va demanda nous policies al Cos Nacional de Policia al barri de Ciutat Vella. Aquesta no va negociar amb els veïns i tenia ordres de disperses per la força aquestes brigades.
A finals dels anys 90 es podia observar un enfrontament d’actors, oblit d’àrees socials i forta aposta per respostes policials.
4. Tensions que determinen les polítiques de seguretat a Espanya l llarg de la dècada dels 90 Al llarg de l’última dècada es constata la introducció d’una idea de risc objectivada a l’esfera de la política penal. Aquesta ha conduit a un esforç quantitatiu que introduïa en el dret penal i en la criminologia un llenguatge basat en el càlcul de la probabilitat i la distribució estadística.
S’imposa la millora del funcionament de l’estructura penal (reducció espera) i realització d’objectius socials externs (justícia social).
Per comprendre les polítiques cal identificar dues grans línies de tensió:  Primera. Es produeix a cadascun dels tres nivells politicoadministratius entre polítiques de seguretat de caràcter policial i de caràcter social.
3  Segona. Existència d’una pluralitat de demandes de seguretat i de respostes institucionals a nivell “macro” (estatal i europeu) i a nivell “micro” (autonòmic i local).
Pel que fa la primera de les tensions, preocupava als anys 90 la coordinació entre polítiques de seguretat i socials, que no va ser abandonada sinó interpretada a partir de paràmetres descentralitzadors. Es pretén garantir la presència de diferents actors i una gestió acceptable dels recursos. Es pretén:  Garantir la presència i la coordinació dels diferents àmbits territorials implicats a cada camp, segons la distribució de competències.
 Garantir la presència i la coordinació de les institucions de cada camp.
 Garantir els mecanismes tècnics que permeten el finançament públic de les polítiques a tots els àmbits, ajudant els espais de participació dels actors socials afectats.
S’obté un efecte negatiu quan els responsables de la gestió i dels serveis públics no s’ajusten a les necessitats i a les expectatives dels ciutadans, la qual cosa, pot ser deguda a diferents raons com distància de la realitat, reconeixement, etc.
Podem afirmar que les relacions institucionals davant de la inseguretat i de la protecció de la seguretat poden generar dues respostes diferents (a nivell macro i micro de seguretat es troben també sotmesos a fortes tensions):   D’una part, la construcció de l’espai polític i econòmic europeu comporta exigències concretes, i són establertes per directives polítiques dels diferents Estats.
D’altre part, el nivell micro es troba paradoxalment determinat per les polítiques europees, però està cada cop més separats dels grans espais per l’atenció individualitzada i personalitzada que ha d’atorgar als ciutadans.
Algunes CCAA han assumit un rol de mediació entre els dos nivells. Podem apuntar que les tensions de la dècada dels noranta s’han resolt poc a poc a favor de la preeminència de les estratègies policials per sobre de les socials. Probablement per la major capacitat organitzativa dels cossos de policia. Aquesta preeminència de la “seguretat interior” significa que aquest àmbit ha aconseguit fer passar la seva lectura dels conflictes socials i adquirir un paper central en la definició de les polítiques preventives.
5. La política legislativa Un cop acabada l’etapa de consolidació democràtica dels vuitanta, en els noranta es desenvolupa un doble procés normatiu: 1. A escala estatal, el requisit de transformar l’aparell normatiu del sistema penal és assumit amb un doble aspecte (material i processal) amb l’objectiu d’adaptar-lo a noves necessitats i noves prioritats polítiques.
2. L’àmbit autonòmic torna a ser el més actiu. Després de crear les estructures institucionals, legislen i reformen les normatives relatives als àmbits de competències (drogues, menors, etc.). Aquestes mostren preocupació per un consens polític i intenten consolidar la imatge de les administracions com a gestores de recursos. Així doncs, busquen solucions entre tensions macro i micro.
També, el País Basc i Catalunya han desenvolupat polítiques institucional específiques en matèria de policia, de justícia de menors, de toxicomanies... La reforma més notable es el nou 4 Codi Penal, que estableix i dissenya un nou sistema de penes i redefineix determinats tipus penals des d’una òptima molt més racional, però amb un resultat de fracàs.
6. L’estructura de les polítiques de seguretat 6.1. Els actors i llurs òptiques Les polítiques de seguretat es desenvolupen segons dos subsistemes diferents: penal i assistencial, cosa que suposa una complexitat tant pels espais com per les estratègies. Mentre els actors socials estan cada cop més separats, els policials es reorganitzen àmpliament.
Pel que fa al desmembrament dels actors de les polítiques socials, és difícil d’establir una bona diagnosi, a causa d’una complexa divisió administrativa i de l’aparició de nous mercats.
Paral·lelament apareixen les ONG, per necessitats socials concretes i específiques.
6.2. La construcció del sistema policial espanyol i el seu discurs sobre seguretat És més fàcil analitzar el desenvolupament del sistema policial que el dels actors socials. Podem establir tres grans etapes: L’etapa socialista (1990-1994): Des de els anys 90, es constaten casos de corrupció dins la policia. No es pot parlar de polítiques de seguretat stricto sensu. Es dóna prioritat a l’estructura normativa i a la reforma de la policia. Cal subratllar el sindicalisme policial i els esforços per canviar la imatge de les forces policials. Però la prioritat era el terrorisme.
Al principi dels noranta, les polítiques mostren un caràcter caòtic. La llei de protecció de seguretat ciutadana constitueix l’instrument jurídic amb el qual el govern vol reaccionar. El TC va declarar la inconstitucionalitat d’alguns dels seus aspectes per falta de garanties. Destaca doncs, una política policial controlada pel poder executiu.
L’etapa socialista (1994-1996): Calia fer front a la crisi institucional oberta pels afers de corrupció a dins de la policia. Es van prendre quatre mesures: - Crear una nova estructura per al Ministeri de Justícia Interior.
Línies polítiques per reconduir les darreres polítiques penals.
Reformes normatives.
Renovar l’estat dels cossos de policia. Reforma de la gestió policial.
Volien organitzar un model de policia que tingués com a finalitat la prevenció del delicte i la lluita contra la delinqüència a través de la idea essencial del servei ciutadà com a condició material per a l’eficàcia de la seva llibertat.
L’etapa del Partit Popular (abril 1996 – abril 2000): Aplicaren una política de moderació i de pactes. Van separar l’estructura del Ministeri d’Interior de la del Ministeri de Justícia. S’imposà com a prioritat política la recuperació de la confiança dels ciutadans en la policia. També la lluita contra el terrorisme i els seus derivants (vandalisme i violència urbana). Model proactiu i descentralitzat de la policia, intentant reprendre les demandes dels ciutadans en matèria de seguretat.
6.3. Les polítiques de seguretat davant dels problemes socials Polítiques en matèria de droga. Increment en les xarxes internacionals de tràfic de drogues per la posició geoeconòmica. Es van endurir tots els aspectes de la repressió del tràfic a través de: 5 - Enduriment de les penes en el CP.
Administrativització de la repressió (LO de seguretat ciutadana).
Creació d’unitats especials a la policia.
Polítiques en matèria d’immigració: La llei d’immigració de 1985 exercia mecanismes de control d’entrada i disposava de límits en drets socials, econòmics i polítics. Llei de natura repressiva que força un gran nombre d’immigrants a la il·legalitat, la inestabilitat professional i a la marginació econòmica i social. Moltes ONG es van ocupar de l’assumpte per atenuar la situació. Aquesta participació va afavorir dos grans línies en matèria de seguretat: - Les administracions implicades van assumir en part els discurs de les ONG.
Les institucions van admetre que la delinqüència no depèn de la condició de l’estranger, sinó de la situació d’exclusió (que portaria a polítiques d’integració).
No obstant, aquesta llei tindria una vida breu perquè el PP la va modificar, a causa de les crítiques d’altres països membres de la UE, que exigien a Espanya un control estricte d’entrada i residència d’estrangers no comunitaris.
Polítiques contra la violència. Conjunt de situacions i conductes que van més enllà de l’àmbit estrictament penal i arriben a transformar-se en un fenomen sociològic que s’estén en: violència juvenil, domèstica, racista, etc. Es troba un nou discurs relatiu a la violència escolar, posada en relleu pels mitjans de comunicació i la comunitat educativa. Les mesures adoptades es limitaven a restringir el conflicte de l’escola, però els indicis mostraven que seguia fora de les aules. La relació entre professors, alumnes i policies, històricament, no facilitava la coordinació.
Violència domèstica. Les institucions incrementaren les mesures de prevenció i de repressió, però no se’n va fer cap estudi seriós per conèixer l’origen, les causes i si era realment un increment o hi havia xifra negra.
7. Conclusions        Les polítiques de seguretat i prevenció a l’Espanya dels anys 90 són conseqüència directa dels problemes de la transició del règim totalitari al democràtic.
L’estructura constitucional estableix tres àmbits d’administració independents.
Aquesta situació fa que els discursos, programes i actors siguin múltiples.
Els actors també són diversos: policies, justícia mal adaptada, treballadors socials dispersos, nous actors com les ONG, sectors econòmics...
No hi ha estratègies ni polítiques comunes.
La recerca és molt feble.
El desequilibri entre polítiques de seguretat i polítiques de prevenció fa que les primeres siguin més desenvolupades que les segones. La prevenció és eficaç en el terreny “micro”, però no disposa de la força “macro” per poder imposar el punt de vista i les seves accions al sector repressiu.
6 ...