Sistema endocrí - Hipòfisi (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Fisiologia Animal
Año del apunte 2014
Páginas 20
Fecha de subida 02/11/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

SISTEMA ENDOCRI (II) – Hipòfisi La hipòfisi o glàndula pituïtària és una glàndula endocrina que té dues porcions: neurohipòfisis, d’origen nerviós, i una adenohipòfisis, d’origen epitelial. També trobem una part intermèdia que anomenem lòbul intermedi.
ESTRUCTURA FUNCIONAL - Hipòfisi Quan l’embrió esta desenvolupant-se, hi ha un moment que del sistema nerviós creix una invaginació del teixit i de la faringe també. En un determinat punt aquestes dues invaginacions es toquen i s’ajunten. La part que procedeix de la faringe s’hi separa i es queda enganxada a l’anterior i això forma la hipòfisi. Entre els dos bunyols queda un tros de teixit conjuntiu atrapat al mig i això dona lloc al lòbul intermedi. Tant el lòbul anterior com el posterior com l’intermedi, els tres acaben sent cèl·lules amb caràcter endocrí. L’intermedi pràcticament és vestigial. L’anterior i posterior estan a tot arreu.
HIPÒFISI POSTERIOR O NEUROHIPÒFISI És una prolongació del sistema nerviós, de la part de l’hipotàlem. El que hi ha són terminacions nervioses. Està format per axons de neurones que aboquen el seu producte a sang; per tant, és un òrgan de neurosecreció – ho aboca tot en sang. Les neurones estan dins l’hipotàlem (SNC), en dues zones en concret: en el nucli paraventricular hipotalàmic (PVN) i en el nucli supraòptic (SOM). Ambdues són àrees de l’hipotàlem. Aquesta zona de teixit, a mida que creix, no se separa del SNC, hi queda unida pels axons de les neurones que baixen cap a baix i que formen el que anomenem el tracte de la pituïtària. Quan hi hagi els estímuls nerviosos necessaris s’excitarà el soma i el producte (hormones) serà abocat a baix ja que és una zona que està molt irrigada.
HIPÒFISI ANTERIOR O ADENOHIPÒFISI Hi trobem cèl·lules de secreció endocrina – és un mecanisme de tipus endocrí cap a sang. Formant l’adenohipòfisi trobem almenys 5 tipus diferents de cèl·lules i cada una produeix una tipus d’hormones diferent: - Cèl·lules somatotropes Cèl·lules tirotropes Cèl·lules corticopres Cèl·lules gonadotropes Cèl·lules lactotropes Aquestes cèl·lules estan sota control de factors secretors i inhibidors hipotalàmics que no són més que productes que es produeixen en l’hipotàlem i que baixen fins l’adenohipòfisi per actuar i perquè les cèl·lules alliberin les hormones.
Es forma doncs un eix funcional, una connexió entre l’hipotàlem i l’adenohipòfisi, el que anomenem eix hipotàlem – hipofisiari.
Quan es va formar aquest teixit, entre l’hipotàlem i la hipòfisi no hi havia continuïtat anatòmica, no hi havia connexió directa. El suport anatòmic d’aquestes estructura doncs és el tracte hipotàlem hipofisiari. Aquest tracte de comunicació és un sistema funcional de connexió entre l’hipotàlem i l’adenohipòfisi.
Com el sistema de control és endocrí i parlem de productes en sang, aquest sistema de connexió no és més que un sistema circulatori, una modificació especial que anomenem sistema porta, un sistema circulatori que comença i acaba en jaços capil·lars sense que entre ells la sang passi pel cor.
Aquest sistema és característic ja que els capil·lars tenen molta permeabilitat i hi ha un alt intercanvi de substàncies. Els productes que es formen són hormones peptídiques de gran mida. Els capil·lars deixen buits entre les cèl·lules. Aquests jaços de capil·lars són fenestrats – això permet un transport més ràpid de molècules més grans i de líquids.
En l’hipotàlem, l’artèria forma un jaç capil·lar (eminència mitja) i recull els productes de l’hipotàlem. En aquesta zona estan les neurones que capten les hormones en sang.
Els capil·lars s’uneixen i formen una vena porta hipofisiària, la qual surt de l’hipotàlem i entra en l’adenohipòfisi on es forma un segon jaç capil·lar; tots els productes ara poden sortir al teixit i entrar en sang. Aquí es facilita que els pèptids passin al teixit, controlant així l’activitat endocrina de les cèl·lules. Els capil·lars es tornen a unir formant una vena hipofisiària i tenen circulació sistèmica.
En l’hipotàlem hi ha nivells baixos d’enzims, hi ha poques hormones que controlin les cèl·lules. En sang perifèrica, els nivells d’hormones a vegades ni es poden mesurar.
NIVELLS DE CONTROL HIPOFISIARI L’activitat de les neurones està controlada per altres estímuls que provenen de fora i per mecanismes de feedback que es poden establir a diferents nivells depenent de com siguin: llargs, curts i ultracurts. Per tant trobem: - Control hipotalàmic – Eix hipotàlem-hipofisiari. Dependent de factors hipotalàmics Control nerviós suprahipotalàmic Control per feedbacks llargs Control per feedbacks curts Control per feedbacks ultracurts CONTROL NERVIÓS SUPRAHIPOTALÀMIC Control per inputs nerviosos sobre l’hipotàlem.
La via d’acció d’estímuls sensorials és per mal, estímuls visuals, lluminosos...
També s’efectua aquest control mitjançant NT, amb efectes excitatoris i inhibitoris (Nadr, Ach, Serotonina, GABA, Dopamina, β-endorfina).
CONTROL PER FEEDBACKS LLARGS (Eix hipotàlem - pituïtària - glàndula perifèrica) Feedbacks originats en teixits diana perifèrics associats a les accions biològiques de les hormones pituïtàries. Estan desencadenats per hormones produïdes en glàndules endocrines perifèriques. Generalment són negatius. Actuen a nivell hipofisiari i hipotalàmic.
CONTROL PER FEEDBACKS CURTS Feedbacks originats directament per hormones hipofisiàries.
hipotalàmic. Generalment són negatius.
Actuen a nivell CONTROL PER FEEDBACKS ULTRACURTS Feedbacks originats directament per hormones hipotalàmiques. Actuen a nivell hipotalàmic (autocrina i paracrina). Generalment amb efecte net negatiu.
Els mecanismes autocrins provoquen una autoinhibició d'alliberament; els mecanismes paracrins, una estimulació de la síntesi i alliberament d'hormones antagòniques.
És a dir, cada nivell produeix un tipus d’hormones i controla el nivell següent.
A l’hipotàlem (1r nivell de control): - XRH: Factor alliberador hipotalàmic (X és el nom de la hormona). S’alliberen hormones.
XIH: Factor inhibidor hipotalàmic.
A l’adenohipòfisi (2n nivell de control): - On es forma la XTH (hi trobem hormones pituïtàries que tenen tropisme per la hormona X). Si reben XRH en produeixen, i si reben XIH n’inhibeixen la síntesi.
L’adenohipòfisi allibera el factor a la sang fins al teixit diana que és perifèric.
Així s’estimula la producció de la hormona X.
A la glàndula perifèrica (3r nivell de control).
- La hormona X es forma en els teixits perifèrics, i aquests actuen sobre l’adenohipòfisi.
Parlem d’un eix funcional que és hipotàlem – adenohipòfisis – glàndula perifèrica (adrenal).
Com funcionen aquests tres nivells? Amb estímuls suprahipotalàmics (en groc, actuen directament sobre l’hipotàlem, els quals controlen l’alliberament de XRH i XIH per, olors, son, ...). Però a més resulta que les pròpies hormones de l’eix també influeixen sobre el control, i és per mecanismes de feedback, tres en concret.
- - - Feedbacks ultracurts: feedback en què, anatòmicament, la zona és molt petita.
Els propis factors hipotalàmics es controlen a ells mateixos. Es produeix un efecte paracrí. Sobretot parlem de factors estimuladors però també d’alguns inhibidors.
Feedbacks curts: les hormones adenohipofisiàries en sang no només van als teixits perifèrics sinó que tenen capacitat de tornar a l’hipotàlem i regular l’activitat allà.
Les hormones perifèriques estan en circulació i poden entrar al sistema nerviós i actuar sobre l’adenohipòfisi i sobre l’hipotàlem. Aquest feedback ve des de la perifèria i ha de pujar fins el sistema nerviós, així que parlem de feedback llarg.
El control de tot aquest eix es controla per feedbacks i per influències externes.
Si es produeix molta / poca hormona, aquests feedbacks ho recompensen.
Normalment són negatius, però hi ha situacions on poden ser positius.
HORMONES HIPOTALÀMIQUES CARACTERÍSTIQUES FUNCIONALS - Naturalesa peptídica (excepte: TSH, FSH, LH que són glucoproteïnes) Secreció pulsàtil Acció sobre receptors de membrana específics Transducció de senyals a través de: Ca2+, fosfolípids de membrana, AMPc Hormones estimulants - Alliberament per exocitosi i síntesi (acció sobre transcripció) Hormones inhibidores - Inhibeixen alliberament / síntesi Accions post-translacionals - Modifiquen l'activitat biològica d'hormones adenohipofisiàries (glicosilació) Hipertròfia / hiperplàsia de cèl·lules diana Modulació d'efectes for up- i down-regulation de receptors propis i d'altres factors en cèl·lules diana HORMONES ADENOHIPOFISIÀRIES A nivell d’hipotàlem, tenim una sèrie d’hormones que actuen sobre l’adenohipòfisi i després es dirigeixen als teixits perifèrics: - - - - GHRH – Hormona alliberadora d’hormona del creixement. Estimula l’alliberació de GH (hormona del creixement) que van a diferents teixits.
GHIH/SST – Hormona inhibidora d’hormona del creixement / Somatostatina.
Inhibeix l’alliberació de factors de creixement i de TSH (hormona estimulant del tiroides).
TRH – Hormona alliberadora de tirotropina. Activa TSH i també la prolactina, la qual està controlada per dos factors inhibidors: la dopamina i la GnRH. El teixit diana principal de la TSH és la glàndula tiroides T3 / T4 mentre que el de la prolactina és la glàndula mamària.
La GnRH – Hormona alliberadora de gonadotropines. Estimula LH i FSH (Hormona luteïnitzant i hormona estimulant del fol·licle). Aquestes dues van a la perifèria, a les gònades. I allà donen lloc a producció d’estrògens, progestàgens i andrògens.
CRF/CRH – Factor alliberador de corticotropina. És un polipèptid que estimula la producció d’ACTH (Hormona adrenocorticotropa). El seu teixit diana és la glàndula adrenal on estimula la producció de glucocorticoides i mineralocorticoides.
Fletxa verda significa que estimula i fletxa vermella significa que inhibeix.
FUNCIONAMENT DE LA GH – Hormona de creixement o Somatotropina És una hormona polipeptídica d’origen adenohipofisiari, l’efecte general del qual és promoure el creixement, la divisió i la diferenciació cel·lular en pràcticament tots els teixits de l’organisme.
BIOSÍNTESI I SECRECIÓ Es produeix en cèl·lules somatotropes de l’adenohipòfisis (són les cèl·lules més abundants, corresponen a un 40-50% de les cèl·lules adenohipofisiàries).
Es sintetitza una prohormona molt gran, la qual es processa a hormona madura i aquesta té característiques estructurals importants que li determinen l’estabilitat a l’organisme, com ara una cadena llarga, la qual és sensible a proteases i el que fa és estabilitzar la cadena aminoacídica amb 2 ponts disulfurs. Això fa que es transformi en un cabdell/hèlix.
Hi ha una alta variabilitat en la seqüència d’AA (la GH d’altres animals pot causar el mateix efecte en humans que la GH humana).
Té una secreció tònica, amb polsos que segueixen un ritme circadià (els polsos es produeixen per la tarda); és dependent de la edat.
Es transporta en sang on hi té una proteïna transportadora específica (proteïna lligadora de GH).
A mida que l’individu creix, els nivells de secreció de GH són més baixos.
En el gràfic es veu com en els primers anys de vida hi ha una alta secreció. Després s’estabilitza i a la pubertat torna a pujar.
Els canvis i variacions edat – dependents dels nivells de GH en l’espècie humana són similars en altres espècies si comparem corbes de creixement.
MECANISME D’ACCIÓ La hormona va circulant en sang de forma lliure i pot sortir als teixits. El seu teixit diana són tots els teixits de l’organisme.
Comença actuant sobre receptors específics (proteïnes de membrana). Perquè generi efectes biològics, s’ha d’unir a dos receptors: dímer de receptors. Quan hi ha la dimerització es formen tirosino-quinases intracel·lulars i s’activen reaccions cel·lulars de fosforilació, amb la conseqüència d’una activació de factors de transcripció a nivell nuclear i per tant comporta una modulació de l’expressió genètica: augmenta la síntesi d’RNA, augmenta la síntesi de proteïnes i augmenta la transcripció.
Hi ha una sèrie d’efectes nets sobre el creixement i sobre el metabolisme tissular.
EFECTES SOBRE EL CREIXEMENT Parlem d’una combinació d’efectes directes i indirectes associats a la síntesi de factors de creixement, concretament a l’estimulació de la síntesi hepàtica de IGF-1. Quan actua sobre el fetge (teixit diana per excel·lència), indueix la síntesi d’una sèrie de pèptids hepàtics que són GH, els quals controlen els efectes sobre el creixement en teixits perifèrics. Un exemple és la IGF1, Insulin-like Growth Factor 1. Aquesta proteïna s’allibera en sang i la combinació de IGF1 i d’hormona de creixement produeix sobre els teixits un creixement similar al que es produiria amb la insulina, ja que té una estructura similar a la de la pro-insulina. Si només hi ha un dels dos, l’efecte no es dóna – és un efecte cooperatiu.
Aquesta IGF-1 és transportada en sang per proteïnes específiques (proteïnes lligadores de IGFs). Tenen una vida relativament llarga i actuen sobre receptors específics en els seus teixits diana. Són produïts per teixits extrahepàtics.
Com actuen? Són pèptids que actuen amb un mecanisme d’acció específic dependent de receptors de membrana. Quan els GH s’uneixen als receptors es produeix una activació de tirosinoquinases intracel·lulars i s’activen reaccions cel·lulars de fosforilació amb la conseqüència d’una activació de factors de transcripció a nivell nuclear i per tant modulació de l’expressió genètica: augmenta la síntesi d’RNA, augmenta la síntesi de proteïnes i augmenta la transcripció.
En resum: tenim que la hormona de creixement sobre el fetge per produir IGF1 que junt a la hormona actua sobre els teixits. L’efecte que es veu és netament diferent si comparem l’efecte longitudinal en ossos amb el creixement sobre els músculs o vísceres: sobre l’os, la IGF i la hormona de creixement augmenten els depòsits de proteïnes sobre els condròcits. També estimulen la divisió de las cèl·lules osteogèniques. És a dir, el cartílag creix i es transforma, mineralitzant-se, en os. Netament, l’efecte conjunt dels dos és un eixamplament de las plaques de cartílag i per tant es dóna un creixement longitudinal de l’os. Aquest efecte es veu sempre que un individu creix. En el moment en què aquestes zones de cartílag es tanquen , ja no hi ha cartílag i aquest os ja no creix més. Què passa si pel que sigui hi ha molta hormona de creixement i seguim estimulant l’os sense placa de creixement? Doncs que els ossos creixen en grossor; el que es veu és que l’espai on hi ha la medul·la es tanca, es forma os per dins i l’espai es redueix.
En els teixits tous el que passa és que es dóna una síntesi proteica, una proliferació cel·lular i augmenta la mida dels músculs i dels òrgans.
Però no només actua al fetge; tots els teixits són capaços de produir IGF que actua conjuntament amb l’hormona de creixement perquè els teixits creixin i també es reparin. Tot i això, el fetge és la major font de IGF-1.
Classifiquem llavors IGF-1 en vàries famílies, en funció de l’acció que tenen sobre el creixement: - Família IGF/insulina (Insulina, IGF-1, IGF-2, relaxina) Família del NGF (Factor de creixement nerviós) Família del EGF (Factor de creixement epidèrmic) Família del PDGF (Factor de creixement derivat de plaquetes) Família del TGF EFECTES SOBRE EL METABOLISME TISSULAR Participen en el metabolisme de lípids, proteïnes i HC: - Metabolisme de lípids: la hormona de creixement potencia l’ús de lípids com a font energètica en els teixits. El creixement es basa en proteïnes estructurals modificades amb HC; el que participa menys en el creixement són els lípids, per tant ho usem per obtenir energia. S’observa un augment de lipòlisi en el teixit adipós i un augment d’àcids grassos lliures en sang.
- - Si l’estimulació per GH és persistent, l’efecte sobre la lipòlisi fa que hi hagi molts FFA de manera que els capta el fetge i promociona el metabolisme cetogènic (producció de cossos cetònics).
Sobre les proteïnes: es potencia el transport d’aminoàcids a les cèl·lules. Es potencia la síntesi proteica i la transcripció però s’inhibeix el catabolisme proteic.
Sobre HC: es redueix la captació i l’ús metabòlic de glucosa. Baixa l’activitat tissular de la glucosa. La glucosa la capta el fetge augmentant els dipòsits de glucogen, però el fetge se satura i hi ha tendència a la hiperglucèmia. Aquesta hiperglucèmia és transitòria.
Si l’estimulació per GH és persistent, aquesta hiperglucèmia també es fa persistent i entrem en un estat semblant a la diabetis – l’anomenem diabetis pituïtària. Un estat de diabetis pituïtària el que fa és estimular persistentment el pàncrees perquè faci insulina; les cèl·lules del pàncrees són molt sensibles, es fan malbé i això es converteix en un dany pancreàtic, i llavors sí que tens una diabetis com a tal.
CONTROL DE LA SECRECIÓ Es controla des de l’hipotàlem – la GHRH i la GHIH són les hormones alliberadores i inhibidores respectivament de l’hormona de creixement.
També es controla des de la perifèria on depèn de GH i de somatomedines (IGFs) i es controla per mecanismes de feedback.
A part d’això, que seria dins l’eix, hi ha altres factors externs que poden controlar l’alliberació de l’hormona de creixement. Alguns factors que l’estimulen o que l’inhibeixen són: En aquest esquema s’expliquen els mecanismes de feedback que controlen la secreció de la GH. Hi ha una hormona que es considera el factor més important i estimulant de l’alliberament de GH a l’adenohipòfisis: la grelina. S’allibera a l’estómac i el seu important efecte és actuar en la pituïtària i estimular la secreció de GH. S’allibera més quan hi ha poc menjar perquè el que pensa el cos és “wea que hem de créixer!” I s’estimula l’apetit.
IGF-1 pot fer feedbacks a la pituïtària i sobre els factors inhibitoris de la GH, la SRIF, de manera que si hi ha molta GH s’inhibeix el seu alliberament. De la mateixa manera, la GH pot fer feedbacks sobre la pituïtària i negatius sobre la GHRH per regular el seu propi alliberament o inhibició .
FISIOPATOLOGIES Poden produir-se dues alteracions: que hi hagi massa poca o molta hormona. Si hi ha poca hormona, i es produeix a més en fases de creixement, pot produir-se l’enanisme pituïtari. Si falten les somatomedines C (IGF1) també hi ha problemes: en són exemples els pigmeus i els xihuahua, els quals tenen problemes en la producció de somatomedina C.
El cas oposat és quan hi ha un excés d’hormona. Pot ser que hi hagi un excés quan un individu està en fase de creixement o quan no creix. La patologia és diferent: si els alts nivells ocorren mentre creixes, el que passa és que creixes massa: gegantisme (massa GH abans del tancament de les epífisis òssies). Hi ha una desproporció i els individus moren abans per una tendència a diabetis i per fallades cardíaques. Si ja ha crescut creixen en grossor i llavors hi ha acromegàlia: les mandíbules es tornen quadrades i surten shrecks. També tenen tendència a diabetis.
NEURONES NEUROHIPOFISIÀRIES Recordem que la neurohipòfisi era una part de l’hipotàlem que funcionava com a òrgan de neurosecreció, el qual està format per neurones que aboquen el seu producte en sang. Aquestes neurones, anomenades neurones magnocel·lulars, les trobem en dos nuclis somàtics en concret: en el nucli paraventricular hipotalàmic (PVN) i en el nucli supraòptic (SOM), ambdues àrees pertanyents a l’hipotàlem.
Aquestes neurones bàsicament sintetitzen dues hormones: la oxitocina i les ADH, que inclouen la vasopressina, l’arginina-vasopressina i la vasotocina.
Aquestes hormones es generen a partir d’una preohormona que posteriorment dóna lloc a una prohormona. Aquesta última donarà lloc a: - Oxitocina + Neurofisina 1 (major secreció en PVN que en SOM) ADH + Neurofisina 2 (major secreció en SOM que en PVN) Les neurofisines són pèptids transportadors amb efectes biològics desconeguts.
L’oxitocina està implicada en el cicle reproductor. Els seus teixits diana són la glàndula mamaria i l’úter.
L’ADH és l’hormona antidiürètica i com a teixit diana trobem principalment el ronyó.
ADH – VASOPRESSINA És un producte de neurosecreció d’origen hipotalàmic i alliberat en la neurohipòfisi que participa en el control de l’equilibri hidrosalí i orgànic.
BIOSÍNTESI És d’origen hipotalàmic. Se sintetitza en major quantitat en les neurones magnocel·lulars dels SOM que en les del PVN (a diferència de l’oxitocina).
El seu transport axònic va fins els terminals nerviosos de la neurohipòfisi, on es porta a terme la seva alliberació mitjançant una exocitosi per despolarització axonal.
ESTRUCTURA És un nonapèptid cíclic. Aquesta estructura és deguda a un pont disulfur S-S entre dos cisteïnes (la Cys-1 i la Cys-6).
Té una elevada analogia amb l’oxitocina i una alta variabilitat espècie – específica: l’estructura bàsica sempre és la mateixa però es poden produir substitucions en els AA.
Quan hi ha una Arg en la posició 9, parlem de Arg-Vasopressina. Quan hi ha una lisina en la posició 9 tenim Lys-Vasopressina, freqüent en marsupials i porcs. Quan en la posició 3 hi ha Ile tenim una Vasotocina (terme mig entre l’activitat de l’oxitocina i la vasopressina), freqüent en vertebrats no mamífers.
TRANSPORT I ELIMINACIÓ Es transporta en sang de forma lliure, unida a receptors específics en plaquetes. La seva vida mitja és d’uns 5 minuts.
Metabolisme: aminopeptidases sanguínies.
Els seus teixits diana són el ronyó (conductes col·lectors), el múscul llis i el SNC (adenohipòfisi i altres àrees del SNC).
RECEPTORS Té 3 receptors diana. El més important és el del ronyó, on augmenta la reabsorció d’aigua (reducció de la producció d’orina, hormona antidiürètica (diüresis és orinar)). Això ho fa regulant l’expressió d’aquaporines en el ronyó.
EFECTES BIOLÒGICS L’ADH té dues funcions principals: la reabsorció de l’aigua a nivell renal i a nivell de múscul llis.
A NIVELL RENAL Fa augmentar la reabsorció de l’aigua (actua sobre conductes col·lectors renals) al ronyó disminuint així la producció d’orina. Això es fa mitjançant la regulació de l’expressió d’aquaporines – indueix l’expressió d’aquaporines en cèl·lules epitelials.
Les AQP són proteïnes mediadores del transport d’aigua a través de membranes biològiques (“canals d’aigua”). El ronyó té un epiteli polaritzat; per un costat les cèl·lules miren al tub renal (buit) i per l’altre miren al medi intern (medi vasolateral).
L’hormona ve en sang, s’uneix als receptors de membrana (hormona peptídica) i estimula la síntesi d’AMPc intracel·lular. Això provoca una cascada de transducció de senyals i augmenta la síntesis d’expressió d’aquaporines.
En aquestes cèl·lules epitelials s’expressen AQP en la membrana apical. Aquests porus reabsorbeixen l’aigua i l’entren al medi intern – el que fem és augmentar el volum de líquid circulant i de plasma i baixem la pressió osmòtica. Però no parlem només d’efectes en l’aigua; també d’efectes en els sistemes i regulacions d’equilibris salinis.
En definitiva, que augmentem el volum de líquid extracel·lular i baixem la pressió osmòtica – control del volum i de la concentració osmòtica del medi intern.
A NIVELL DE MÚSCUL LLIS VASCULAR Provoca contraccions musculars – es dóna una vasoconstricció arteriolar generalitzada. Augmenta la pressió arterial, i s’indueix l’expressió d’AQP en cèl·lules epitelials. En altres músculs llisos (no vasculars), observem efectes farmacològics.
CONTROL DE LA SECRECIÓ L’hormona antidiürètica controla l’osmolaritat plasmàtica de forma indirecta, ja que a les sals no les afecta però regula l’absorció d’aigua i la pressió osmòtica.
Quin és el sistema que la regula? Tenim una sèrie de neurones que alliberen vasopressina amb inputs directes de neurones osmosensitives (responen a canvis en la osmolaritat del medi) – són osmoreceptors de tipus químic situats a l’hipotàlem. En funció de la concentració de sals la descàrrega d’aquestes neurones fa que en la neurohipòfisi s’alliberi més o menys vasopressina i es reabsorbeixi més o menys aigua (tenim l’ideal al voltant dels 300 mosmols/L). La concentració de l’hormona comença a augmentar abans d’arribar als 300 perquè es un mecanisme de seguretat anticipatori.
A la pràctica veiem que aquest sistema, quan es posa en marxa, no ho fa ell sol si no que s’associa simultàniament a un altre mecanisme que és el mecanisme de la set. Per tant controlem la pressió osmòtica, el volum de líquid i la set, la qual comença abans dels 300 (pel mateix motiu que abans, hi ha un marge de seguretat).
Són dos mecanismes que funcionen en paral·lel i depenen de les cèl·lules osmoreceptores.
ESQUEMA – Quan baixa el volum de sang més d’entre un 15-25 o hi ha canvis en l’osmolaritat del sèrum, s’estimula la secreció d’ADH al mateix temps que augmenta la sensació de set. Això fa que ingerim aigua i es reabsorbeixi aigua al ronyó augmentant amb aquests dos mecanismes el volum d’aigua extracel·lular.
Com acabem de dir aquesta resposta no només es dóna quan canvia l’osmolaritat sinó també quan canvia el volum de plasma; quan perdem entre 15 i 25% del volum de sang, aquesta caiguda de volum de líquids per diferents mecanismes actua sobre el SNC i s’activa aquest mecanisme de vasopressina per intentar compensar la pèrdua.
Aquesta hormona és important en deshidratació i també en el control de la pressió arterial. Per tant, el sistema integrat de control de la pressió implica l’hormona antidiürètica i 3 mecanismes endocrins més que són: el sistema renina – angiotensina, el PNA (pèptid netriurètic auricular) i el reflex receptor del volum auricular. Si tenim un canvi en el volum de sang, aquests tres mecanismes endocrins derivats del cor en conjunt amb la vasopressina recuperen la volèmia ideal i intenten mantenir la pressió constant. L’efecte integrat és molt complex.
FISIOPATOLOGIA DE L’ADH – Quan falla, què passa? Quan falta una acció d’ADH a nivell renal es dóna un quadre de diabetis insipidus (no hi ha sucre en l’orina). Com a conseqüències tenim una poliúria (orina altament diluïda), polidípsia i tendència a la deshidratació. Però el quadre renal és el mateix.
Tenim dos formes de diabetis insípida: - Diabetis insípida central – defectes en la producció o alliberació d’ADH.
Diabetis insípida nefrogènica – lesions renals i defectes genètics (alteracions en la síntesi d’AQPs).
HIPÓFISI INTERMITJA – Lòbul intermedi - MSH Es tracta d’un teixit que queda atrapat entre la hipòfisi posterior i anterior (en humans es pràcticament vestigial).
Les hormones que es produïen en aquesta zona ara es produeixen en l’adenohipòfisi. Es desenvolupa en amfibis, rates, conills, ovelles i vaques on les cèl·lules melanòtropes secreten hormones estimulants del melanòcits (MSH) en 3 formes diferents: αMSH, βMSH i ϒMSH.
CONTROL SECRECIÓ I SÍNTESI – MSH Com se sintetitza? És una hormona peptídica que es produeix a partir d’un precursor que és la POMC (preproopiomelanocortina). Aquest és un pèptid llarg que pot donar múltiples productes bioactius – també és precursor d’ACTH.
A l’hipotàlem trobem dos factors hipotalàmics, MRF i MIF (estimulant i inhibidor respectivament), que controlen la secreció d’α, β i ϒMSH a l’adenohipòfisi. D’aquí, s’aniran a la pell, on regularà la síntesi de melanina.
ESQUEMA – com s’observa en la imatge següent, no és que produeixin αMSH directament; es produeix ACTH el qual conté inclòs l’αMSH.
ACCIONS BIOLÒGIQUES Trobem diversos tipus de receptors: els MASHR-1 són responsables de la síntesi de melanòcits, però hi ha altres tipus de receptors que s’expressen en el SNC i que són els responsables que l’MSH tingui efectes neuronals dins el SNC.
Entre els efectes més importants està l’acció pigmentària – MSH estimula el creixement i proliferació de melanòcits, augmenta la síntesi de melanina i dispersa els grànuls de melanina  enfosqueix la pell.
L’ACTH té efectes biològics semblants a aquestes hormones. Si tenim alts nivells d’ACTH, veiem pigmentació ja que actuen amb els receptors de MSH doncs estructuralment s’assemblen força.
Altres accions biològiques no pigmentàries són: - Augment de la secreció sebàcia Augment de la secreció de feromones Efecte esteroidogènic en l’adrenal fetal (trobem alts nivells de POMC en la placenta) Finalment, en el SNC, trobem accions neuronals relacionades amb el control de la ingesta – en el SNC, la MSH és sintetitzada per neurones situades fora de la hipòfisi, en àrees hipotalàmiques implicades en el control de la ingesta. El que notem són efectes saciants, els quals són deguts a mecanismes complexes que impliquen la interacció enter nombrosos factors reguladors tant centrals com perifèrics.
...