1. Introducció a la teràpia manual (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Practicum I
Año del apunte 2014
Páginas 19
Fecha de subida 15/11/2014
Descargas 15

Vista previa del texto

Introduccio a la terapia manual.
1. Definició teràpia manual.
 És el conjunt de mètodes i accions terapèutiques i/o preventives que s’apliquen manualment sobre: el teixits musculars, ossis (articulacions), conjuntius (lligaments), obtenint de forma directa i/o reflexa (ex. Estiraments), reaccions fisiològiques que equilibren i normalitzen les diferents estructures: tendons, articulacions, etc.
2. Abordatge fisioterapèutic limitació articular.
Una limitació articular no és el mateix que un procés patològic. Però en algunes situacions, els processos patològics desencadenen en limitacions articulars a causa de immobilitzacions, dolor, intervencions quirúrgiques, entre d’altres.
2.1. Historia Clínica: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
Dades d’identificació Motiu de Consulta Patologia Actual Antecedents Personals Antecedents Familiars Inspecció: pell, postura, forma, color, temperatura Test de funció: alteracions intraarticulars o extraarticulars (estructures implicades) a. Avaluació de la quantitat i qualitat i. Mov. Actius i passius ii. Mov. Traslatoris iii. Resistits b. Avaluació teixit tou 8. Palpació (ex. relleus ossis) 9. Avaluacions neurològiques, vasculars… 10. Estudis mèdics: diagnòstic imatge… 2.2. Diagnòstic de fisioteràpia en una limitació art.
Ens permet planejar els objectius i el pla de tractament de forma correcta i ordenada.
2.3. Tractament de fisioteràpia en una limitació art.
1. Disminuir dolor a. Repòs o Immobilització b. Electroteràpia, termoteràpia...
c. Mobilitzacions articular per disminuir dolor i. Traccions grau I, vibracions 2. Augmentar mobilitat a. Tractament i mobilització dels teixit tou: massatge, estiraments, ganxos, embenats neuromusculars, mobilització neurodinàmica...
b. Mobilitzacions articulars: i. Mobilitzacions en grau I-II ii. Mobilitzacions grau III 3. Exercicis especialitzats: propiocepció , potenciació etc...
3. Introducció a la fisiologia articular. Moviments de les articulacions.
En la teràpia manual incidim sobre la capsula i els lligaments. Aquests són teixits elàstics que s’enquilosen en un procés patològic i no deixen fer tot el moviment articular. Amb les mobilitzacions intentem la seva elastificació per tal d’obtenir el moviment fisiològic natural.
3.1. Superficies articulars i tipus d’articulació.
 L’articulació és un mecanisme que ens permet mantenir units els ossos. Algunes articulacions proporcionen gran estabilitat i d’altres moviments en totes les direccions possibles.
CLASSIFICACIO: - - SEGONS TEIXIT: o Fibroses: immòbils.
o Cartilaginoses: lleugerament mòbils.
o Sinovials: totalment mòbils. Es troben formades per:  Membrana sinovial: que manté unides les diferents parts.
 Líquid sinovial  Meniscs: no es troben sempre.
 Cartílag  Lligaments: limiten el moviment de l’articulació.
SEGONS FUNCIO: o Sinartrosis o immòbils ( sinfibrosis, sincondrosis i sinostosis) o Anfiartosis o articulacions semimòbils.
o Sisarcosis: Subdeltoidea i escapulotoràcica. Aquestes s’anomenen falses articulacions a causa de que no tenen lligaments ni capsula articular. Serà la musculatura la que ens limiti els diferents moviments.
o Diartrosis o mòbils. Que al seu torn es classifiquen en:  1 grau llibertat, trocoides i troclears.
 2 graus llibertat, condíleas i sellar. (ex. El canell. Aquest pot rotar també però gràcies a la pronosupinació)  3 graus llibertat enartrosis i artòdies. Poden ser simples o complexes en les que la cavitat art esta dividida en meniscs o rodets. (ex.
Enartrosi: costoclavicualr. Artròdia: hombro)     Totes les superfícies articulars del cos tenen certa curvatura i aquesta no és constant.
(tot i ser articulacions planes) Tenen superfícies còncaves i convexes.
Les superfícies no son completament congruents. (la més incongruent és la glenohumeral, que necessita més unió i fixació, però alhora ens dona una major varietat de moviment.) La superfície convexa te sempre mes corba que la superfície còncava. A partir d’aquí sorgirà la llei concavo-convexa.
3.2. Direccions anatòmiques.
  És la forma de situar les diferents estructures respecte al pla.
Les direccions s’han de mirar sempre en posició anatòmica.
o Cara anterior: ventral o Cara Posterior: dorsal o o o o o o Direcció cranial (superior) Direcció caudal (inferior).
Distal : part allunyada de la línia mitja del cos Proximal: part pròxima de la línia mitja del cos Medial: part interna Lateral: part externa En cas de l’Extremitat Superior: - Dorsal/palmar Radial/Cubital *Per tal de mesurar moviments del polze situarem la mà en posició neutre. És a dir, amb el polze mirant cap endavant. I es considerarà la cara dorsal d’aquest, la cara en la qual està situada l’ungla, igual que succeeix amb la resta de dits.
*Si volem valorar la pronosupinació de l’avantbraç s’haurà d’eliminar l’element rotatiu de l’articulació gleno-humeral. De forma que situarem el colze a 90º de forma que el dit polze queda cap amunt deixant l’avantbraç en supinació neutre.
3.3. Plans, eixos i posicions.
El conjunt de moviments de l’aparell locomotor, el que podríem denominar moviments de rotació o angulars, es realitzen en tres plans i al voltant de tres eixos.
3.4. Posicions de les articulacions.
     Posició anatòmica: posició que possibilita la descripció de com es disposen els teixits, òrgans i sistemes en el cos humà amb referències espacials. Supinació de l’avantbraç i la resta d’articulacions en 0.
Posició Neutra articular (posició 0 segons Kaltenborn) o Es designa com la posició zero la posició de partida per avaluar els moviments articulars de la majoria de les articulacions del cos.
o La quantitat de moviment es mesura amb un GONIOMETRE una flexió 30º/extensió 10º s’anotaria: 30/0/10.
Posició de repòs articular: posició on les estructures periarticulars estan mes relaxades, per tant, hi ha menys contacte entre les superfícies articulars i mes joc articular.
Posició de repòs actual: és la posició on el pacient refereix menys molèstia (es fa servir en els tractaments inicials).
Posició de funció o posició funcional: és aquella posició que encara que sigui patològica, l’articulació té certa activitat o funcionalitat. Es la posició més útil d’una articulació dins la patologia. S’utilitza en guixos i artròdesi.
4. Moviments ossis. Plans i eixos.
4.1. Moviments ossis i articulars.
1. Moviment angular: giratori al voltant d’un eix i sobre un pla. Entre les dues carilles articulars es produeixen moviments fisiològics de rodament i lliscament. Si aquests fallen, sobre tot el lliscament, es produeix una limitació articular.
2. Moviment de translació: moviment rectilini paral·lel o perpendicular al pla de tractament (PT) entre les carilles articulars. Sempre es produeix amb una acció externa, no fisiològica i que es pot utilitzar com a tractament. És el cas de les traccions, compressions i lliscaments.
4.2. Moviments ossis angulars: rodament.
- Es produeix si nous punts equidistants d’una superfície contacten amb nous punts equidistants d’una altre superfície.
Una superfície convexa pot rodar sobre una còncava o viceversa.
El sentit del rodament sempre coincideix amb el sentit del moviment del segment ossi mòbil, independentment que es mogui la part còncava o la convexa.
Es dona entre superfícies incongruents. Contra més incongruència més rodament.
4.3. Moviments ossis angulars: lliscament.
- - Es produeix si el mateix punt d’una superfície contacta amb nous punts de l’altre superfície.
Una superfície convexa pot lliscar sobre una còncava o viceversa.
El sentit del lliscament depèn de si és el segment còncau o convex el que es mou: o Si es mou el còncau: el sentit del lliscament coincideix amb el sentit del segment ossi mòbil.
o Si es mou el convexa: el sentit del lliscament es oposat al sentit del segment ossi mòbil. (Si aquest no es dugués a terme es produirien xocs amb altres estructures) A mes congruència articular mes lliscament; però com no existeixen superfícies perfectament congruents no existeix lliscament pur sempre hi ha rodament.
4.4. Rodament i lliscament anormal.
 Quan es produeix una LIMITACIÓ és degut a que el component de lliscament és menor que el de rodament.
Realitzar moviments angulars passius i actius pot causar lesions!! En un extrem ossi: - Comprimir o pinçar estructures intraarticulars En l’altre extrem ossi: - Sobreestimar la càpsula i els lligaments, produint elongacions o trencaments.
D’aquesta forma, si falla el component de lliscament estan contraindicats els moviments angulars actius o passius fins on comença l’arc dolorós.
4.5. Moviment angular: pla sagital/eix transversal.
     FLEXIÓ: o La superfície anterior o posterior d’un segment s’aproxima a una altre superfície adjacent anterior o posterior o Tot aquell desplaçament que es produeix cap a la part anterior. Excepcions: genoll i turmells EXTENSIÓ: És el moviment contrari FLEXIÓ PALMAR i DORSAL: A nivell de canell AVANTPULSIÓ (espatlla endavant) RETROPULSIÓ (espatlla endarrere) 4.6. Moviment angular: pla frontal/eix sagital.
      ABDUCCIÓ: o Allunyar-se de la línia mitja del cos.
o A nivell dels dits, en comptes de la línia mitja del cos, és la línia mitja de la mà.
ADUCCIÓ: És el moviment contrari.
DESVIACIÓ: És a nivell del canell, i pot ser cap el costat cubital o radial.
INCLINACIÓ: Escàpula (basculació) i columna en el pla frontal.
SUPINACIÓ: Es produeix a nivell de l’avantbraç amb el colze flexionat a 90º. La part anterior de l’avantbraç queda cap amunt.
PRONACIÓ: És el moviment contrari.
4.7. Moviment angula pla transversal/eix longitudinal o vertical.
 ROTACIÓ: o Rotació interna: el conjunt del segment gira cap a l’interior.
o Rotació externa: el conjunt del segment gira cap a l’exterior.
o També a nivell del tronc trobem la rotació dreta i esquerra.
  ABDUCCIÓ HORITZONTAL: com l’abducció pròpiament dita però canviant de pla i d’eix (d’espatlla).
ADDUCIÓ HORITZONTAL: Al revés de l’anterior.
4.8. Altres moviments angulars.
  CIRCUMDUCCIÓ: combinació de diferents plans i eixos.
EL POLZE: o Des d’un punt de vista fisiològic: es mira des de una posició anatòmica però amb posició neutra d’avantbraç. Degut a la posició del polze en un pla obliquo respecte la mà, no utilitzarem la terminologia clàssica anatòmica si no que la mirarem de d’una visió fisiològica.
 ABD: separem el polze de la palma de la mà.
 ADD: moviment contrari.
 Extensió: desplacem el polze cap a anterior.
 Flexió: moviment contrari.
 Oposició: polze davant dels altres dits (ABD + FLEX + RI).
 Contraposició: al contrari de l’oposició.
4.9. Moviments angulars funcionals EESS.
 Moviments de la vida diària al voltant de diferents eixos i plans.
Funcions de l’extremitat superior.
- Prensió: agafar objectes.
Balística: llançament i recepció d’objectes.
Empènyer i traccionar.
Mímica: expressar sense parlar.
Coverbal: acompanyar el llenguatge amb el gest.
Equilibradora en la marxa i la cursa.
Funcions de les articulacions de les EESS.
- Espatlla: orientació en l’espai de tota l’extremitat superior.
Colze: acostar i allunyar del cos el que hem agafat.
Avantbraç i canell: afinar el moviment.
Mà: prensió.
Funcionalitat.
1. Moviment de l’EESS durant la marxa 2. Portar la mà a la boca.
a. Espatlla: flexió, ABD i RE b. Colze: flexió c. Avantbraç: supinació d. Canell: lleugera flexió e. Mà: presa de dits 3. Portar la mà al cap: a. Espatlla: ABD, flexió, rotació externa b. Colze: flexió c. Avantbraç: de supinació a pronació d. Canell: flexió i extensió e. Mà: presa de dits.
4. Portar la mà a l’escàpula contrària: a. Espatlla: extensió, ADD, rotació interna b. Colze: flexió 5. Moviments translatoris articulars. Joc articular.
5.1. Moviments translatoris. Joc articular.
 La translació òssia és un moviment LINEAL paral·lel al llarg d’un eix definit respecte a un pla. Aquesta no es fa de manera voluntària, es produeix com a conseqüència de una força externa. Aquest moviment s’utilitza de forma paral·lela o perpendicular al pla de tractament (PT).
Translació en un eix longitudinal: - Separació de les superfícies articulars. TRACCIÓ Aproximació de les superfícies articulars. COMPRESSIÓ Translació en l’eix sagital: (antero-posterior) - LLISCAMENT ventral – dorsal.
Translació en l’eix frontal: - LLISCAMENT lateral – medial.
5.2. Pla de tractament (PT).
 En la teràpia articular fem servir els moviments traslatoris del joc articular (tracció, lliscament, compressió) en relació al pla de tractament per avaluar i per tractar.
El pla de tractament es troba sobre la superfície articular còncava indiferentment de la superfície que es mogui (còncava – convexa). Sempre es desplaça l’os respecte al PT: - Perpendicularment al PT: tracció, compressió.
Paral·lelament al PT: lliscament.
6. Aplicació de la teràpia manual. Avaluació.
6.1. Avaluació de la quantitat i qualitat dels moviments angulars.
  La quantitat: la valorem amb el balanç articular (goniometria).
La qualitat: s’ha de veure i sentir com es realitza aquest moviment. El fisioterapeuta ha de se capaç de sentir com transcorre el moviment i la sensació final: o Tova: és característica d’estirament de teixits tous (flexió dorsal del turmell) o aproximació de teixits tous (flexió del genoll) o Ferma: és característica d’estirament de càpsula i lligaments (flexió/extensió de canell) o Dura: és característica d’aproximació dels ossos o cartílag (extensió de colze) *La sensació terminal fisiològica és INDOLORA.
6.2. Avaluació de la quantitat i qualitat dels moviments traslatoris (tracció i lliscament).
Cada articulació pot arribar a tenir tres graus de moviment que dependran de la laxitud de la capsula d’aquesta.
   Grau I soltar: tracció mínima increment quasi inapreciable de la separació. Succeeix en col·locar les mans sobre l’articulació.
Grau II tensar: elimina el “SLACK” (holgura fisiològica dels teixits tous periarticulars) tensant-los.
o Notem una primera parada. 1ra resistència clara.
o Avaluem l’amplitud de joc articular.
Grau III elongar: estira els teixits tous.
o Notem una para final *La sensació terminal fisiologia és INDOLORA.
6.3. Sensació terminal patològica en els moviments translatoris o de rotació.
   Hipomobilitat: arriba abans la primera parada degut a l’escurçament patològic dels teixits tous periarticulars.
Hipermobilitat: es retarda la primera parada degut a la laxitud patològica dels teixits tous periarticulars. La utilització del grau III per tractar estaria contraindicada.
La sensació terminal patològica: és menys elàstica, més ferma. Degut a cicatrius, augment del to muscular, escurçament de la capsula i lligaments.
*Totes tres PODEN SER DOLOROSES.
6.4. Tipus de limitacions.
1. Afectació estructures no contràctils (càpsula, lligaments, bosses sinovials)  DISFUCIÓ INTRAARTICULAR.
a. Moviments actius i passius dolorosos i/o limitació en el mateix sentit del moviment.
b. Moviments resistits no dolorosos.
c. Joc articular passiu (tracció, lliscament) dolorosos i/o limitats.
2. Afectació estructures contràctils (músculs i tendons)  DISFUNCIÓ EXTRAARTICULAR.
a. Moviments actius i passius dolorosos i/o limitació en sentits contraris.
b. Moviments resistits dolorosos c. Joc articular és normal 6.5. Com detectar el sentit restringit del lliscament.
Existeixen dos mètodes: - Test de lliscament: (mètode directe) S’utilitzen els moviments passius de lliscament traslatori en totes les direccions per trobar la limitació. Es requereix experiència.
Regla còncau – convexa: (mètode indirecte) o Regla convexa: la carilla mòbil és la convexa, el sentit limitat del lliscament és oposat al sentit del moviment angular de l’os. Ex: Abdució limitada de glenohumeral, el lliscament és cap a caudal.
o Regla còncau: la carilla mòbil és la còncava, el sentit limitat del lliscament és en el mateix sentit que el moviment angular de l’os. Ex. Extensió limitada de interfalàngica (IF) el lliscament limitat és cap a dorsal.
7. Aplicació de la teràpia manual. Tractament de les limitacions articulars.
En el cas d’una limitació d’origen articular restablir el moviment articular millora el s components de rodament i lliscament fisiològics que son imprescindibles pel funcionament de l’articulació normal i sense dolor.
Les tècniques de translació (lliscament i tracció) milloren els moviments rotatoris passius i actius i milloren el joc articular translatori (rodament i lliscament) i disminueixen el dolor.
7.1. Fases d’una sessió de teràpia manual.
1) Valoració activa de les dues extremitats: fet pel pacient, avaluació bilateral extremitat per extremitat o ambdues alhora.
2) Valoració de les dues extremitats: per part del fisioterapeuta a partir de MPS (maniobres passives simples), aquestes també han de ser bilaterals.
3) Maniobres de relaxació 4) Maniobres passives específiques (traccions i lliscaments) 5) Revaloració: mitjançant les MPS, en aquest moment el fisioterapeuta valora l’evolució del tractament i valora si tronar a fer maniobres de relaxació i maniobres passives especifiques (MPE).
6) Maniobres de relaxació: pas final per tal de disminuir el dolor, es pot complementar amb crioteràpia, electroteràpia...
8. Aplicació de les tècniques. Principis comuns.
8.1. Posició del pacient.
Ha de ser còmoda i a la vegada permetre els gestos terapèutics de manera que la maniobra sigui efectiva.
La zona a mobilitzar ha d’estar descoberta, sempre respectant la intimitat del pacient. I es tindrà en compte la posició de: llitera, coixins, tovallola, temperatura ambiental, mans del terapeuta.
Tipus de posicions: - Decúbit supí o dorsal: rul·lo sota els genolls i coixí al cap.
Decúbit prono o ventral: coixí a la panxa per evitar l’augment de la lordosi lumbar i rul·lo als peus.
Decúbit lateral: flexió lleugera de genoll amb rul·lo entre cama i llitera, coixí al cap i elevació de la part superior de la llitera.
SD (sedestació) ¾ dorsal ¾ ventral Semisedestació: capçal aixecat de la llitera.
8.2. Posició del fisioterapeuta.
La instal·lació del terapeuta ha de permetre una vigilància constant del pacient. I la posició del fisioterapeuta s’adaptarà a les necessitats quantitatives i qualitatives.
Per tal d’optimitzar l’esforç del terapeuta i evitar possibles lesions, aquests haurà de: - Evitar els moviments de torsió del tronc. Ajustarem la llitera.
Treballar aprofitant el pes del cos.
Mantenir una bona base de sedestació. Bascularem sobre els peus en dur a terme segons quin tipus de maniobra.
Mantenir les corbes fisiològiques de la columna. Flexionant la cama o seient en els moments que sigui necessari.
Buscar el màxim confort en cadascuna de les maniobres.
8.3. Tenir cura del dolor.
 Tota maniobra que provoqui dolor, cal interrompre-la. Però poden existir molèsties.
8.4. Llenguatge a utilitzar.
 Serà el més entenedor possible pel pacient sense perdre la professionalitat.
8.5. Confiança amb el pacient.
Per tal de millorar la confiança amb el pacient haurem d’evitar les maniobres doloroses, evitar aquelles per les quals ell/ella no es trobi preparat i aplicar aquelles maniobres bé de relaxació, bé de preparació, que permetin facilitar les maniobres en qüestió.
8.6. Higiene del professional sanitari.
Aquesta ha de ser impecable. Els cabells cal que estiguin recollits i l’uniforme sempre net.
Cal destacar que els mans tenen una importància espacial, ja que són les eines de treball: les ungles ben tallades, netes i cuidades. Sense polseres ni rellotges.
9. Aplicació de les tècniques. Termes utilitzats.
9.1. Fixació.
 S’apliquen a la peça òssia proximal, respecte a l’articulació a tractar.
La seva funció és immobilitzar el segment per evitar compensacions, i per tant, assegurar l’efectivitat de la maniobra, la quantitat i qualitat del moviment.
Aquestes es poden fer amb la mà, amb el mateix cos del pacient o del fisioterapeuta i amb cingles.
9.2. Preses.
 Són les subjeccions que fa el fisioterapeuta amb les mans sobre el cos del pacient per assegurar l’efectivitat de la maniobra.
Existeixen dos tipus: - Preses curtes: s’apliquen molt pròximes a l’articulació a tractar (braç de palanca curt).
Presses llargues: s’apliquen més allunyades de l’articulació a tractar (braç de palanca llarg) 9.3. Contrapresa.
 Subjecció que es fa amb l’extrem més distal del segment a desplaçar, sent la intensitat i la direcció de la força igual a la de la presa, però en sentit contrari.
És un tipus de presa.
9.4. Moviment.
 Descriu l’acció que fa el fisioterapeuta.
9.5. Ritme.
 Fa referència a al velocitat de moviment.
Aquest es diferent segons el tipus de maniobra: - MPS maniobra passiva simple: ritme viu adaptat a les necessitats de cada pacient, de manera que es pot alentir o accelerar.
MPE maniobra passiva específica: o Lliscament: ritme lent per assegurar la perfecció del micromoviment.
o Tracció: ritme lent encara que, en ocasions i segons les necessitats, es pot accelerar.
9.6. Finalitat.
 Indica per què es pot fer servir.
9.7. Aplicació.
 Indica en quines condicions es pot fer servir la mobilització. Pràcticament el mateix que la finalitat.
10. Tipus de maniobres passives.
Mobilització passiva manual: 10.1.
Passives simples (MPS).
L’objectiu de les maniobres passives simples (MPS) és avaluar la quantitat i qualitat de moviment i mantenir el recorregut articular existent.
Habitualment es sol·licita nomes una articulació respectant la fisiologia articular. I per tal de ser duta a terme correctament requereix la relaxació de la musculatura de la zona.
Aquesta mobilització ha de ser suau des d’una posició neutra fins arribar al final del recorregut articular actual.
El ritme és viu o adaptat. I en aquesta mobilització es poden aplicar les dues formes de presa, però la mes freqüent és la pressa llarga. Les repeticions també seran variables segons les necessitats i la força a imprimir és poc important donada la finalitat de la maniobra, de manera que generalment serà suau.
Les circumduccions són un tipus dins de les MPS: En general són maniobres agradables i a part de mantenir el recorregut articular serveix per relaxar la musculatura i les parts toves. De tal manera que es poden fer servir com a preludio o final d’altres maniobres. El ritme d’aquestes serà més viu que la resta de MPS, però adaptant-se a cada pacient.
Dosificar la mobilització: Aquesta es dividirà en quatre seqüencies: T1: temps d’anada.
T3: temps de retorn.
T2: període de manteniment.
T4: temps de repòs.
D’aquesta manera, el ritme de maniobra haurà de ser: T1=T2=T3 T4=T1+T2+T3 En regla general es pot considerar els T1, T2, T3 són de 2 segons. Però aquests són modificables segons les necessitats.
10.2.
- Passives específiques (MPE). Mobilització amb traccions.
FUNCIÓ GRAU I: disminuir el dolor i eliminar les forces de compressió.
FUNCIÓ GRAU II: avaluar la quantitat i qualitat de moviment, disminuir el dolor i guanyar i mantenir els graus de recorregut articular.
FUNCIÓ GRAU III: avaluar la sensació terminal del joc articular, ultima parada, i guanyar graus de recorregut articular.
Com a conseqüència de la descompressió o descoaptació aconseguim disminuir el dolor (I,II), posar en tensió estructures capsulolligamentoses (III), facilitar el desplaçament entre les superfícies articulars (I,II) i afavorir el trofisme del cartílag articular per efecte de bombeig en la variació de la pressió, es nodreix de líquid sinovial i es produeix una eliminació del dolor.
Aquestes descompressions es poden dur a terme de manera analítica o formant par d’altres maniobres (MPE). També es poden fer manualment o bé amb estris mecànics.
Es diferencien dues segons el tipus d’os: - Diafisàries: segueixen l’eix de la diàfisis.
Pures: que segueixen l’eix del coll de l’os.
Principis d’aplicació: No hem d’augmentar la força de tracció si l’articulació adopta una posició antiàlgica i hem de procurar no traccionar més d’una articulació.
El ritme d’actuació és lent: T2>T3>T1 Sent T2 de 7 a 30 segons, sempre esperant la resposta dels teixits per intentar traccionar més, i sent T4 variable. El nombre de repeticions també serà variable i depenent de la reevaluació.
10.3.
- Passives específiques (MPE): Mobilització amb lliscament.
FUNCIÓ GRAU I: disminuir dolor i eliminar forces de compressió.
FUNCIÓ GRAU II: avaluar la quantitat i qualitat de moviment, disminuir el dolor i guanyar i mantenir els graus de recorregut articular.
FUNCIÓ GRAU III: avaluar la sensació terminal del joc articular, ultima parada, i guanyar graus de recorregut articular.
Aquest tipus de mobilització serà utilitzada quan existeixi limitació articular. Habitualment es sol·licita només una articulació respectant la fisiologia articular i requereix una relaxació de la musculatura de la zona.
Es parteix des de la posició de repòs articular, o ne la posició sublímit, i s’evoluciona lentament fins al límit del moviment restringit. Al seu torn, s’associa a moviments de lliscaments i de descompressió. I no tenen en consideració els plans de moviments anatòmics.
El ritme serà lent, de forma igual que a les mobilitzacions amb traccions. I les repeticions es trobaran entre 3 i 5 de forma habitual, però poden ser variables.
10.4.
Passives especifiques (MPE).
En aquests dos tipus de MPS, lliscaments i traccions, la força que utilitzarem per la maniobra serà més important que a les MPS. Per aquest motiu, la presa més freqüent que s’utilitzarà serà la curta.
Normalment aquestes maniobres s’apliquen a les fases intermitges i finals d’un tractament. I per tal de dur-les a terme, es imprescindible saber la fisiologia del moviment en cada articulació que tractem. De manera que segons l’articulació aplicarem la regla de còncau sobre convex o a l’inrevés.
Poden realitzar-se amb una petita tracció que es mantindrà constant durant tota la maniobra o sense. Segons necessitat i evolució.
Regla de còncau sobre convex.
Quan en una articulació el segment distal (mòbil) es còncau i el moviment angular esta restringit, hem d’utilitzar mobilitzacions passives específiques en que el lliscament es produeixi en el mateix sentit del moviment angular/moviment de l’os que es vulgui guanyar.
 Còncau mòbil  lliscament en el MATEIX sentit del moviment angular.
Regla de convex sobre còncau.
quan en una articulació el segment distal (mòbil) és convex i el moviment angular esta restringit, hem d’utilitzar mobilitzacions passives específiques en que el lliscament es produeixi en el sentit contrari del moviment angular/moviment de l’os que es vulgui guanyar.
 Convex mòbil  lliscament en el sentit CONTRARI del moviment angular.
10.5.
Passives funcionals (MPF), globals o combinades.
Aquest tipus de mobilitzacions tenen com a principal funció la de integrar l’extremitat dintre d’un esquema funcional normal.
Principis de la mobilització passiva funcional: - Associa diferents articulacions així com els graus de llibertat de cadascuna.
Respectar la regla de no dolor.
Els plans i els eixos de moviment estan combinats i per tant no correspon a la classificació anatòmica.
Permet mantenir el joc articular existent.
11. Indicacions de la teràpia manual (TM).
- Limitació del joc articular (hipomobilitat).
Sensació terminal anormal.
Hipermobilitats lleugeres Disfuncions musculars, tendinoses i lligamentoses.
Disminució del dolor.
12. Contraindicacions de la teràpia manual (TM).
El grau I i II rarament estan contraindicats.
El grau III està contraindicat en: neoplàsies, inflamacions, infeccions, osteopènia, alteracions vasculars, pèrdua d’estabilitat esquelètica (lligaments trencats), lesions cutànies obertes, hipermobilitats intenses, sensació terminal molt tova, canvis degeneratius massius.
I sobre tot estarà contraindicat sempre que tinguem dolor INTENS durant la mobilització.
...