1.2. Baix Imperi (Dioclesià - fi de l'Imperi Romà) PART II (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 8
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 6
Subido por

Vista previa del texto

REACCIÓ  DE  JULIÀ  I  (361-­‐363)   Julià   à  Reacció  contra  els  canvis  de  Constantí.  El  cos  del  constantinisme,  meitat  s.  IV,   es   continuïtat   de   la   crisi,   de   la   manca   d’identificació   de   Roma   en   sí   mateixa,   perquè,   què   són   ara?   Què   els   hi   queda   de   Roma?   Julià   es   pregunta   que   ha   passar   amb   l’Imperi.   Tanta   modificació   administrativa,   social,   etc.,   l’únic   que   fa   es   continuar   amb   l’enfonsament.  Juià  ha  tingut  mala  premsa,  però  realment  és  molt  important.     • Vid.  GORE  VIDAL:  Juliano  el  Apóstata,  Salvat,  Barcelona,  1992.   • Germanastre  de  Constantí.   • Idealitza  l’Imperi  pagà  d’August,  Trajà  i  Marc  Aureli.   • Considera   que   l’emperador   és   sagrat   i   això   xoca   amb   la   idea   del   príncep   republicà   que   volia  ser.   • Fa  confiança  a  generals  d’origen  germànic.   • S’ensorra  amb  la  política  d’atacs  a  Pèrsia  →  trenca  una  llarga  tradició  i  increment  de     tributs  per  sufragar  la  guerra.   • Recupera  el  caràcter  pagà  de  l’Estat.  Fa  obrir  de  nou  els  temples  i  fa  fer  sacrificis.   • Obligació  d’ensenyar  els  clàssics.   • Enfrontament  paganisme  –  cristianisme.   Vol   recuperar   el   passat,   el   culte   als   déus   romans   i,   encara   més,   recuperació   dels   clàssics,  sobretot  llatins,  però  també  dels  grecs  à  reforma  profunda  de  l’ensenyament,   de  la  cultura,  amb  la  recerca  d’  Aristòtil,  Plató,  Sèneca,  Ciceró...     Jovià   (363-­‐364)   à   cristià   moderat,   pau   amb   perses   i   restauració   religiosa.   Mor   t’improvis   al   cap  de  poc       1     DE  NOU  LA  CRISI   Un   grup   de   prohomes   civils   i   militars   van   nomenar   Valentià   August,   qui   escollí   com   a   segon   August  el  seu  germà  Valent.  Els  dos  germans  van  dividir-­‐se  l’Imperi,  el  mateix  poder  imperial  es   veu  dividit:  Valentià  a  les  2  províncies  d’Occident  i  Valent  a  l’Oriental   • Valentinià  i  Valent  (363-­‐379).   • Enfrontaments   amb   Pèrsia   on   hi   ha   persecucions   contra   cristians   com   a   represàlia   pels  atacs  de  Julià  I.  Vindiquen  especialment  Messopotàmia  i  Armènia.   • Penetracions   de   germànics   al   nord   i   oest,   degut   a   la   debilitació   de   fronteres   occidentals  en  temps  de  Julià.   • Els  perills  obliguen  a  dividir  el  territori  entre  dos  augustos  (364),  Valentinià  i  Valent.   El  9.VIII.378  derrota  i  mort  de  Valent  a  Adrinòpolis  pels  gots.   La   desaparició   de   Julià   per   enfrontar-­‐se   als   perses   quan   no   té   suficients   recursos   porta   a   enfonsar   més   a   Roma   à   penetració   de   tots   els   germànics   arreu,   arriben   a   acabar   amb   un   emperador   à   derrota   de   Valent   a   Adrianòpolis   à   un   dels   fets   més   escruixidor   de   l’Imperi   Romà     • Als  visigots  i  ostrogots  s’hi  uneixen  els  miners,  esclaus,  i  altres  marginats.   • Ocupen  Dàcia  i  Panònia.   • L’exèrcit  elegeix  de  nou  l’emperador.   • L’exèrcit  bàsicament  és  reclutat  entre  bàrbars,  i  cada  vegada  menys  entre  camperols.     TEODOSI  I  (379-­‐395)   L’alternativa   a   tot   això,   una   resposta   als   problemes   la   trobem   amb   Teodosi,   emperador   molt   important,  que  representa  un  últim  però  relatiu  “esplendor”  del  que  havia  estat  l’Imperi  Romà.     És  un  dels  personatges  més  importants  en  la  transició  cap  a  l’Edat  Mitjana.     • D’origen  hispànic.   2     • Es  forja  a  Orient.   • Proclamat  August  per  Gracià  (379).   • Primer  regna  amb  l’August  que  el  nomenà,  Gracià,  fins  que  mor  el  383   • S’instal·∙la  a  Constantinoble,  mentre  Gracià  ho  fa  a  Milà.   • Són  les  noves  capitals  de  l’Imperi.   • A  Milà,  influència  de  S.  Ambròs.   • Del  388  al  392,  Teodosi  s’instal·∙la  a  Milà.   Hi   ha   uns   fets   molt   importants:   Teodosi   torna   a   ser   un   home   milanès   à   Milà   és   la   capital  Imperial  com  en  el  segle  IV  en  general.     Defensa  de  l’Imperi   • Pau   amb   Pèrsia,   aprofitant   la   debilitat   de   la   successió   de   Sapor   II.   Cedeix   a   Pèrsia   la   meitat  d’Armènia  (389)   • La  pau  dura  fins  al  s.  VI.   • Constantinoble  pot  posar  l’esforç  a  Occident.   Teodosi   veu   que   el   perill   més   fort   és   Pèrsia   à   s’acaba   pactant   donant   una   part   d’Armènia  per  fixar  una  pau.       • El  problema  germànic.   • Guerra  i  contenció  a  l’alçada  del  Danubi  (379-­‐382).   • Es  pacta  un  nou  “foedus”  (382).   • Els  gots  s’instal·∙len  al  Danubi,  en  terres  que  havien  saquejat.   • Ho   fan   com   a   nació   independent,   amb   les   seves   pròpies   lleis,   els   seus   caps   i   sense   pagar   cap   tribut   à   Els   soldats   germànics   serveixen   a   l’exèrcit   romà   com   a   confederats.   3     • Alguns  arriben  a  altíssims  càrrecs:  Estilicò  →  “magister  utriusque  militiae”.   • A  partir  del  406  les  invasions  multipliquen  els  confederats.   I   és   dona   un   paper   fonamental   a   la   ciutat   de   Constantinoble,   a   Bizanci   à   la   seva   importànicia  fonamental  se  la  dona  Teodosi.   La  profunda  germanització  de  l’exèrcit  continua.  Els  foedus  ara,  al  382,  seran  extensius   i   ferms   a   tot   arreu.   Els   visigots   col·∙laboradors   al   100   %   de   l’imperi,   els   ostrogots   també   aliança...   à   romanització   de   tots   aquests   à   així,   poc   han   deixat   per   exemple   els   visigots   al   nostre   territori,   o   els   ostrogots   a   Itàlia.   El   que   ha   quedat   és   el   dret   romà,   l’herència   de   Roma,   arran   d’aquest   foedus,   d’aquesta   relació   intensa   que   porta   a   romanització   profunda   de   tots   aquests   grups.   I   molts   d’aquests   germànics,   com   Estilicó,   arriben   a   funcions   molt   elevades   en   l’Estat   à   Estilicó   acaba   al   cap   de   tot   l’exèrcit,  molt  amunt  en  la  jerarquia,  com  a  “magister  utriusque  militiae”.     • Recels  profunds  envers  els  germànics.   • Divisió  de  la  societat  i  de  l’estat  entre  pro  i  contra  germànics.   • Sinesi  d’Alexandria  i  Rutili  Namancià  són  exemples  d’un  profund  antigermanisme.   • Estilicó  (+408)  és  defensat  per  uns  i  execrat  per  altres.   El  món  bizantí  sempre  ha  rebutjat  l’arribada  de  gent  estranya  i  els  ha  volgut  ficar  fora   à   els   germànics   del   Danubi   van   cap   a   Occident,   perquè   Bizanci   sempre   envia   als   invasors  cap  a  Occident,  sempre.  Bizancí  compra  la  conservació  de  la  seva  identitat  al   preu  d’enfonsar  a  Occident.  Bizancí  no  es  pot  permetre  el  luxe  d’assumir  tots  aquests   que   arriben,   i   els   envia   a   occident,   fins   i   tot   als   més   civilitzats.   La   gent   dels   temps   de   Teodosi   es   pregunten   si   és   bo   rebre   als   germànics   i   acceptar-­‐los   la   integració.   Hi   haurà   llavors  progermànics  i  antigermànics,  com  Sinesi  d’Alexandria  i  Rutili  Namancià.   A  Occident  hi  trobarem  de  tot  à  la  jerarquia  catòlica  opta  per  veure  en  els  nouvinguts   una   nova   font   de   feligresos,   ja   que   també   són   cristians   i   no   sembla   tant   difícil   reconduir-­‐los  a  pensar  en  la  divinitat  de  Crist.     4     Triomf  de  l’ortodòxia  nicena   Edicte  de  Tesalònica  (380)   • "Es   nuestro   deseo   que   todas   las   diversas   naciones   que   están   sometidas   a   nuestra   Clemencia   y   Moderación,   deben   continuar   en   la   profesión   de   esa   religión   que   fue   transmitida  a  los  romanos  por  el  divino  apóstol  Pedro,  tal  como  ha  sido  conservada  por   la  fiel  tradición  y  que  actualmente  es  profesada  por  el  pontífice  Dámaso  y  por  Pedro,   Obispo   de   Alejandría,   un   hombre   de   santidad   apostólica.   De   acuerdo   con   la   enseñanza   apostólica  y  la  doctrina  del  Evangelio,  creamos  en  una  sola  deidad  del  Padre,  el  Hijo  y   el   Espíritu   Santo,   en   igual   majestad   y   en   una   santa   Trinidad.   Autorizamos   a   los   seguidores   de   esta   ley   que   asuman   el   título   de   católicos   cristianos;   pero   por   lo   que   se   refiere   a   los   otros,   pues,   en   nuestro   juicio   ellos   son   locos   insensatos,   decretamos   que   sean  señalados  con  el  ignominioso  nombre  de  herejes,  y  no  pueden  pretender  dar  a  sus   conventículos  el  nombre  de  iglesias.  Ellos  sufrirán  en  primer  lugar  la  reprensión  de  la   condena   divina   y   en   segundo   lugar   el   castigo   de   nuestra   autoridad   que   de   acuerdo   con  el  deseo  del  Cielo  decidirá  infligir”.     Teodosí  avançava  la  ingerència  en  els  assumptes  cristians  fins  a  cotes  molt  superiors  a   les   dels   predecessors:   va   prohibir   les   heretgies   i   les   seves   reunions   i   era   Teodosi,   no   l’Església,  qui  determinava  i  sancionava  mitjançant  aquest  decret  i  altres  de  successius,   qui  era  cristià  o  heretge.   En  resum,  amb  aquest  decret  es  va  convertir  la  religió  cristiana  en  l’oficial  a  l’Imperi   Romà,   i   es   declarà   la   persecució   de   les   heretgies.   Així,   Cristianisme   com   a   religió   d’Estat!  Però  no  és  el  primer  cop  que  s’accepta  el  cristianisme  com  a  religió  oficial,  sinó   que  abans  ho  va  fer  Armènia.  Això  es  decisiu,  i  sobretot  pel  bisbe  de  Roma,  que  ara  es   farà  amb  el  poder  de  la  ciutat.   • El   concili   de   Constantinoble   (381)   confirma   Nicea   i   proclama   l’Esperit   Sant   consubstancial  al  Pare  i  al  Fill.   Aquest   concili   va   confirmar   el   credo   aprovat   al   Concili   de   Nicea   I   i   es   va   centrar   en   l'anàlisi  de  la  natura  de  l'Esperit  Sant,  per  justificar  la  doctrina  de  la  Santíssima  Trinitat.   Aquest  concili  va  augmentar  el  poder  de  la  seu,  Constantinoble,  enfront  Roma  i  la  va   proclamar  de  facto  capital  del  cristianisme  oriental.   5     • Obliga  a  lliurar  totes  les  esglésies  a  bisbes  catòlics.   • Desapareix  la  tolerància.  Catolicisme  =  religió  d’estat.   • Persecució  de  maniqueus  (dualistes,  (hi  ha  bé  i  mal,  déu  maligne  al  mateix  nivell  que   el  Déu  Pare  cristià)),  donatistes  (exclusió  dels  pecadors  de  l’església  i  de  la  jerarquia   eclesiàstica),  i  pagans  (confiscació  de  béns,  prohibició  de  sacrificis  -­‐392-­‐).   • Renuncia  a  ser  “pontifex  maximus”.   Imposa   com   a   religió   oficial   el   cristianisme   i   alhora   persegueix   els   cultes   pagans.   Desapareix   la   convivència   religiosa,   neix   la   intolerància   envers   els   heretges,   no   tant   els   pagans,   com   als   cristians   desviats   (donatistes,   arrians,   maniqueus,   etc.,   que   no   observen  els  credos  de  Nicea  ho  les  decisions  de  Teodosi).  Per  sempre  més  renuncia  a  la   seva   condició   de   ser   Pontífex   Maximus   pagà,   títol   que   adopta   el   Papa   en   versió   cristiana  à  Teodosi  renuncia  a  això  i  ho  adopta  pel  cristianisme  el  papa.     • L’Església  s’organitza  d’acord  amb  el  model  polític  romà.   • Preval  el  metropolità  de  la  província  sobre  els  altres  bisbes.   • Els  metropolitans  no  poden  interferir  en  altres  arxidiòcesis.   • Declara   la   precedència   del   patriarca   de   Constantinoble   sobre   la   resta   d’orientals   →   recels  i  protestes,  fins  i  tot  de  Roma  i  de  Milà  (sant  Ambròs).   L’església   adopta   l’organització   territorial   de   temps   de   Dioclesia   :   províncies   i   diòcesis.   I   a   Occident,   a   Milà,   en   part   per   l’emperador   i   pels   grans   bisbes   d’allà,   l’Església  milanesa,  rol  extraordinari,  quasi  bé  com  Roma.  Milà  sempre  ha  tingut  molta   força  en  el  futur  fins  ara,  i  en  part  es  gràcies  a  això.     TESTAMENT  DE  TEODOCI:  LA  DECISIÓ  ÚLTIMA   ARCADI  (Orient,  395-­‐408)  I  HONORI  (Occident,  395-­‐423)   En  resum,  Teodosi  va  prendre  transcendentals  decisions:   • Progermanisme   6     • • Milà  i  San  Ambrosi,  que  el  condiciona,  portant-­‐lo  a  pactar  amb  els  germànics,  i  el  fa   donar  el  gran  pas  de  l’Edicte  de  Tessalònica...     I,  a  banda  d’això,  al  final  de  la  seva  vida,  farà  una  cosa  molt  important:  la  divisió  de   l’Imperi  del  seu  testament,  ell  és  l’únic  monarca  d’un  imperi  que  ja  no  es  el  que  era,   amb  un  occident  germanitzat  molt  diferent  d’un  orient  que  no  es  així  i  no  accepta  els   germànics  à  divideix  l’imperi  en  dos:     o Occident  per  Honori  (10  anys),  continuarà  amb  Roma,  una  part  imperial  que   s’ensorra     o La  part  Oriental  per  Arcadi  (18  anys),  la  part  rica,  on  tot  és  segur  i  seguirà   tenint  una  força  extraordinària.   o En  realitat,  la  situació  és,  però,  semblant  a  la  de  Valentià  i  Valent  del  364  al   375   A  posteriori  tota  la  part  occidental  mutarà,    perdrà  la  seva  força,  i  ja  de  Roma   quedarà  poc  durant  la  V  i  la  VII  centúria.   Teodosi  constata  una  realitat  ja  imparable.  Occident  a  perdut  la  seva  força  i  no   controla  la  ciutat  à  en  el  futur  les  ciutats  les  regira  el  bisbe  davant  el  buit  de  poder,   cosa  que  no  succeirà  a  la  banda  oriental,  que  continuarà  amb  la  seva  forma  de  viure,   amb  la  seva  tradició  grega  i  el  recel  cap  al  llatí,  etc.     PRESÈNCIA  DELS  BÀRBARS   • Declivi  de  la  qualitat  de  la  vida  urbana.   • Les  terres  cedides  als  germànics  no  produeixen.   • Creix   l’antigermanisme.   Es   manifesta   en   l’opinió   de   grans   figures   (Sinesi   de   Ptolemaida,  deixeble  d’Hipatia  d’Alexandria;  Rutili  Namancià);  també  en  la  violència   sobre  infants  gots  (deportacions)  o  de  soldats  germànics  a  Egipte.   • Progermanisme  de  Teodosi  =  única  solució  i  única  via.   • Reacció  =  hel·∙lenització  d’Orient.   • A  Occident  els  caps  romans  assassinen  els  caps  germànics  (13.VIII.408),  com  Estilicó    i   poc  després  (VIII.410)  Alaric  assalta  i  saqueja  Roma.   Aquesta   aliança   dels   poders   públics   amb   l’Església   (1r   l’imp.   Oriental   i   després   els   germànics).  Teodosi  mostra  un  clar  progermanisme,  però  ell  viu  a  Milà,  és  occidental.   Orient   s’hel·∙lenitza,   fent   de   les   seves   ciutats   grans   nuclis   de   resistència   cultural   7     contra   allò   llatí   i   germànic   à   s’obren   les   portes   per   tancar   aquesta   unitat   que   es   gestava  a  l’imperi.  A  Orient  els  fa  molt  fàstic  tot  allò  germànic   L’assalt  de  Roma,  410   à  per  raons  de  rivalitat,  quan  s’assassina  al  germànic  Estilicó   per  l’antigermanisme  (408),  es  dona  l’assalt  de  Roma  per  les  tropes  visigodes  d’Alaric   à  porta  d’obertura  de  l’Edat  Mitjana  per  a  moltsà  Roma  ha  caigut  sota  el  saqueig   dels  bàrbars  per  primer  cop  à  ja  no  és  infranquejable.       • “Des   del   dia   en   què   vaig   agafar   Roma,   ningú   més   s’ha   atrevit   a   menysprear   el   poder   dels   gots.   L’afany   de   conquestes   i   el   desig   imparable   d’aventures   per   part   del   meu   poble   ha   fet   possible   aconseguir   la   seva   grandesa,   tot   i   no   tenir   una   pàtria*”.     Alaric  I,  rei  dels  visigots     (*Els  gots  son  una  nació  que  ja  havia  pactat  amb  Roma,  només  els  falta  una  pàtria.  Els   francs  la  trobaran  a  la  Gàl·∙lia,  els  angles  i  saxons  a  Anglaterra,  però  els  visigots,  per  la   invasió  musulmana,  no  l’arribaran  a  trobar)         (*  Prefecte  del  Pretori  (Praefectus  Praetorio)  fou  el  comandant  de  les  tropes  encarregades  de  la   custodia  personal  dels  emperadors  (guàrdies  pretorians).  Aquest  ofici  fou  creat  per  August  amb   finalitat   exclusivament   militar   i   poc   poder   i   va   agafar   més   importància   sota   Tiberi,   amb   Sejà   com  a  prefecte  pretorià,  que  va  arribar  a  ser  el  segon  càrrec  de  l'estat  després  de  l'emperador.)   8     ...

Tags: