Tema 15 Mankiw (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Criminología y Políticas Públicas de Prevención + Derecho - 1º curso
Asignatura Economia i instruments analítics per a l'estudi del Dret
Año del apunte 2017
Páginas 18
Fecha de subida 12/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

1. Capítol 15: EL MONOPOLI Un monopoli com Microsoft no té competidors proper, cosa que li permet influir en el preu de mercat del seu producte. à és preu-decisora. Aquest poder de mercat altera la relació entre els costos de l’empresa i el preu al qual ven el producte en el mercat. Un monopoli cobra un preu superior al cost marginal. Els monopolis cobren preus elevats pels seus productes, però no se sobrepassen. La raó es troba en què si Microsoft fixés un preu tan alt, seria menor el nombre de persones que adquiririen el producte. La gent compraria menys ordinadors, optaria per altres sistemes operatius o faria còpies il·legals. Una empresa monopolística pot controlar el preu del bé que ven, però com un preu elevat redueix la quantitat que compren els seus clients, els seus beneficis no són il·limitats. Quan examinem els problemes que plantegen els monopolis a la societat, analitzem les diverses formes en què poden respondre els poders públics a aquests problemes. Ø PER QUÈ SORGEIXEN ELS MONOPOLIS Un monopoli és una empresa la qual és l’única que ven un producte que no té substitutius propers. La causa fonamental del monopoli són les barreres a l’entrada: un monopoli és l’únic venedor en el seu mercat perquè altres empreses no poden entrar i competir amb ell. Les barreres d’entrada tenen tres orígens: § Recursos monopolístics: un recurs clau per a la producció és propietat d’una única empresa. § Regulació pública: les autoritats concedeixen a una única empresa el dret exclusiu a produir un bé o un servei. § El procés de producció: una única empresa pot produir amb un cost menor que un nombre major de productors. - Els recursos monopolístics La manera més senzilla de què sorgeixi un monopoli és que una única empresa posseeixi un recurs clau. Si només hi ha un pou en el poble (per exemple) i és impossible extreure aigua en altres llocs, el propietari del pou té un monopoli de l’aigua. Com es podria esperar, el monopolista posseeix molt més poder de mercat que qualsevol empresa d’un mercat competitiu. En el cas d’un bé necessari com l’aigua, el monopoli podria cobrar un preu bastant alt, tot i que el cost marginal d’extreure un altre litre de més sigui baix. Tot i que la propietat exclusiva d’un recurs és clau per un monopoli, en la pràctica, els monopolis poques vegades sorgeixen per aquesta raó. Hi ha doncs, pocs exemples d’empreses que posseeixin un recurs del quan no existeixin substitutius propers. - Els monopolis creats per governs En molts casos, els monopolis existeixen perquè el govern ha concebut a una persona o a una empresa el dret exclusiu de vendre un bé o un servei. La legislació sobre les patents i sobre els drets de propietat intel·lectual són dos exemples importants. Com la llei concedeix el monopoli a un productor, fa que els preus sigui més alts que en condicions comparatives. Però, al permetre que aquests productors monopolístics cobrin uns preus més alts i obtinguin més beneficis, també fomenta algunes conductes desitjables. Les lleis sobre les patents i els drets de propietat intel·lectual tenen doncs, beneficis i costos. Els beneficis són l’augment dels incentius per a realitzar activitats creatives. Aquests beneficis són contrarestats en certa mesura pels costos dels preus monopolístics. - Els monopolis naturals Una indústria és un monopoli natural quan sorgeix una única empresa que pot oferir un bé o un servei a tot un mercat amb menys costos que dues o més empreses, Sorgeix un monopoli natural quan hi ha economies d’escala en l’interval rellevant de producció. La següent figura mostra els costos totals mitjans d’una empresa que té economies d’escala. En aquest cas, una única empresa pot produir qualsevol quantitat amb el cost més baix. És a dir, donada una quantitat qualsevol de producció, si el nombre d’empreses fos major, el nivell de producció per empresa seria menor i el cost total mig seria més alt. Un exemple de monopoli natural és la distribució de l’aigua. Quan una empresa té un monopoli natural, li preocupa menys la possibilitat de què entrin noves empreses i redueixin el seu poder de monopoli. Normalment, una empresa té problemes per a mantenir una posició monopolística si no posseeix un recurs clau o no està protegida per l’Estat. Els seus beneficis monopolístics atrauen a noves empreses al mercat i aquestes empreses fan que el mercat sigui més competitiu. En canvi, no és atractiu entrar en un mercat en el qual una empresa té un monopoli natural. Els aspirants a entrar saben que no poden aconseguir els mateixos costos baixos dels que gaudeix el monopolista, ja que després d’entrar, cada empresa tindria una part menor del mercat. A mesura que s’expandeix el mercat, un monopoli natural pot convertir-se en un mercat més competitiu. Ø COM PRENEN ELS MONOPOLIS LES SEVES DECISIONS DE PRODUCCIÓ I DE PREUS Com una empresa monopolística decideix la quantitat que produirà i el preu que cobrarà pel seu producte? - Monopoli davant la competència La diferència fonamental entre una empresa competitiva i un monopoli és la capacitat d’aquest últim per a influir en el preu del seu producte. Una empresa competitiva no té poder per influir en el preu del seu producte. Considera que el preu ve donat per la situació del mercat. en canvi, un monopoli, com és l’únic productor en el seu mercat, pot alterar el preu del seu bé ajustant la quantitat que ofereix en el mercat. Una manera de veure aquesta diferència entre una empresa competitiva i un monopoli és examinant la corba de demanda a la qual s’enfronta cada empresa. La corba de demanda del mercat limita la capacitat del monopoli per a beneficiar-se del seu poder de mercat. En concret, la corba de demanda del mercat descriu les combinacions de preu i quantitat que pot elegir una empresa monopolística. Ajustant la quantitat produïda, pot escollir qualsevol punt de la corba de demanda, però no pot escollit cap que estigui situat fora d’ella. - L’ingrés d’un monopoli Considerem el cas d’un poble en el qual només hi ha un productor d’aigua. La següent taula indica com podria dependre l’ingrés del monopoli de la quantitat produïda d’aigua. La taula mostra un resultat que és important per a comprendre la conducta del monopoli: l’ingrés marginal d’un monopolista sempre és menor que el preu del seu bé. Exemple: L’ingrés marginal dels monopolis és molt diferent de l’ingrés marginal de les empreses competitives. Quan un monopoli augmenta la quantitat que ven, produeix dos efectes en l’ingrés total (PxQ): § L’efecte-producció: es ven més producció, cosa que fa que la Q sigui major i s’eleva l’ingrés total. § L’efecte-preu: el preu baixa, cosa que la P és menor i es redueix l’ingrés total. Com l’empresa competitiva és preu-acceptant, el seu ingrés marginal és igual al preu del bé. Però, quan un monopoli produeix una unitat més, ha de baixar el preu que cobra per cada una de les unitats que ven i aquesta baixada del preu redueix l’ingrés generat per les unitats que ja estaven venent-se. Com a conseqüència, l’ingrés marginal del monopoli és menor que el seu preu. L’ingrés marginal pot ser, fins i tot, negatiu. És negatiu quan l’efecte-preu produït en l’ingrés és major que l’efecte-producció. En aquest cas, quan l’empresa produeix una unitat més, el preu baixa el suficient perquè disminueixi l’ingrés total de l’empresa, tot i que estigui venent més unitats. - La maximització dels beneficis Un dels deu principis de l’economia és que les persones racionals pensen en termes marginals. Aquí apliquem la lògica de l’anàlisi marginal al problema del monopolista de decidir quant produirà. La següent figura representa la corba de demanda, la corba d’ingrés marginal i les corbes de cost d’una empresa monopolística. Aquestes corbes contenen tota la informació que necessitem per trobar el nivell de producció que escolliria un monopolista maximitzador dels beneficis. Al final, l’empresa ajusta el seu nivell de producció fins que la quantitat és Qmax, en la qual l’ingrés marginal és igual al cost marginal. Per tant, la quantitat de producció que maximitza els beneficis d’un monopolista es troba en la intersecció de la corba d’ingrés marginal i la corba de cost marginal. (Punt A de la figura anterior) Les empreses competitives també escullen la quantitat de producció amb la qual l’ingrés marginal és igual al cost marginal. à en aquesta regla de maximització de beneficis, monopoli=empresa competitiva. No obstant això, existeix una diferència: Ara podem veure una diferència fonamental entre els mercats que tenen empreses competitives i els mercats que tenen una empresa de monopolis: en els mercats competitius, el preu = cost marginal. En els mercats monopolitzats, el preu > cost marginal. - Els beneficis d’un monopoli BENEFICIS= IT- CT Þ Medicament monopolístics vs. Medicaments genèrics Segons l’anàlisi, els preus es determinen d’una forma molt diferent en els mercats monopolitzats i els competitius. Un lloc lògic per a contrastar la teoria és el mercat dels medicaments, ja que aquest mercat té els dos tipus d’estructures. Þ Per què un monopoli no té una corba d’oferta? Què ha passat amb la corba d’oferta? Tot i que les empreses monopolístiques prenguin decisions sobre la quantitat que volen oferir, no tenen una corba d’oferta. Una corba d’oferta ens indica la quantitat que decideixen oferir les empreses a qualsevol preu donat. Aquest concepte té sentit quan analitzem empreses competitives, que són preuacceptants. Però una empresa monopolística és preu-decisora, no preu-acceptant. No té sentit preguntar-se què produiria una empresa d’aquest tipus a qualsevol preu, ja que fixa el preu al mateix temps que escull la quantitat que oferirà. Ø EL COST DEL MONOPOLI DES DEL PUNT DE VISTA DEL BENESTAR Des del punt de vista dels consumidors, el monopoli no és desitjable degut al preu elevat. No obstant, al mateix temps, el monopoli obté beneficis cobrant un preu alt. Des del punt de vista dels propietaris de l’empresa, el monopoli és molt desitjable a aquest preu elevat. És possible que els beneficis que obtenen els propietaris de l’empresa siguin superiors als costos que imposen als consumidors i que, per tant, el monopoli sigui desitjable des del punt de visa de la societat en el seu conjunt? Com un monopoli condueix a una assignació dels recursos diferent de la què s’obté en un mercat competitiu, el resultat no deu maximitzar en cert sentit el benestar econòmic total. - La pèrdua irrecuperable d’eficiència (PIE) La següent figura mostra com escolliria un planificador social benèvol el nivell de producció. La corba de demanda reflexa el valor que té el bé per als consumidors, mesurat a partir de la seva disposició a pagar per ell. La corba del cost marginal reflexa els costos del monopolista. Per tant, la quantitat socialment eficient es troben en el punt en el qual es tallen la corba de demanda i la corba de cost marginal. Per sota d’aquesta quantitat, el valor que té una unitat més per als consumidors és superior al cost marginal de subministrar-la, per això un augment de la producció elevaria l’excedent total. Per sobre d’aquesta quantitat, el cost de produir una unitat més és major que el valor que té aquesta unitat pels consumidors, cosa que una reducció de la producció elevaria l’excedent total. En la quantitat òptima, el valor d’una unitat més per als consumidors és exactament igual al cost marginal de producció. Un planificador social, com una empresa competitiva i a diferència d’un monopoli maximitzador de beneficis, cobraria un preu igual al cost marginal. Com aquest preu transmetria als consumidors una senyal exacta sobre el cost de producció del bé, aquests comprarien la quantitat eficient. El monopolista decideix produir i vendre la quantitat que es troba en el punt en el qual es tallen les corbes d’ingrés marginal i el cost marginal; el planificador social escolliria la quantitat que es troba en el punt en el qual es tallen les corbes de demanda i de cost marginal. La següent figura mostra la comparació. El monopolista produeix una quantitat inferior a la socialment eficient. La ineficiència del monopoli es pot mesurar amb un triangle de la pèrdua irrecuperable d’eficiència, com en la figura 8. És la reducció que experimenta el benestar econòmic degut a què el monopoli utilitza el seu poder de mercat. La pèrdua irrecuperable d’eficiència que provoca el monopoli és similar a la que provoca un impost. La bretxa fa que la quantitat venuda sigui menor que l’òptim social. - Els beneficis del monopoli: un cost social? Segons l’anàlisi econòmic del monopoli, els beneficis de l’empresa no tenen per què ser, en sí mateixos, un problema per a la societat. Aquesta transferència dels consumidors del bé als propietaris del monopoli no afecta a l’excedent total del mercat, que és la suma de l’excedent del consumidor i del productor. Els beneficis monopolístics no representen en sí mateixos una reducció de la mida del pastís econòmic, sinó un petit augment de la part que obtenen els consumidors. A menys que aquests siguin, per alguna raó, més mereixedors que els productors, els beneficis monopolístics no constitueixen un problema social. El problema del mercat monopolitzat es deu a què l’empresa produeix i ven una quantitat inferior a la que maximitza l’excedent total. La pèrdua irrecuperable d’eficiència indica quant disminueix el pastís econòmic com a conseqüència d’això. Aquesta ineficiència està relacionada amb l’elevat preu del monopoli. El problema està en què la quantitat de producció és ineficientment baixa. Ø LA DISCRIMINACIÓ DE PREUS En molts casos les empreses venen el mateix bé a cada client a preus diferents, tot i que els costos de produir per a ca un siguin idèntics. Aquesta pràctica s’anomena discriminació de preus (pràctica de les empreses consistent en vendre el mateix bé a preus diferents als diversos clients). La discriminació de preus no és possible quan el bé es ven en un mercat competitiu. Per a que una empresa practiqui la discriminació de preus ha de tenir algun poder de mercat. - Una paràbola sobre els preus Leamucho decideix seguir aquesta estratègia de discriminació de preus. - La moralitat de la història Existeixen tres lliçons sobre la discriminació de preus: 1. La discriminació de preus és una estratègia racional per a un monopolista maximitzador de beneficis. És a dir, cobrant preus diferents als diversos clients, un monopolista pot obtenir més beneficis. En essència, un monopolista discriminador de preus cobra a cada client un preu més proper a la seva disposició a pagar que si cobra el mateix preu a tots. 2. Per a practicar la discriminació de preus, s’ha de tenir la capacitat necessària per a separar els clients d’acord amb la seva disposició a pagar. Un corol·lari d’aquesta segona lliçó és que algunes forces del mercat poden impedir a les empreses practicar la discriminació de preus. En particular una força anomenada arbitratge, que és el procés de comprar un bé en un mercat a un preu baix i vendre’l a un altre a un preu més alt, amb la finalitat de beneficiar-se de la diferència de preus. 3. La discriminació de preus pot augmentar el benestar econòmic. à quan Leamucho practica la discriminació de preus, tots els lectors acaben comprant el llibre, cosa que el resultat és eficient. Per tant, la discriminació de preus pot eliminar la ineficiència inherent a la fixació monopolística del preu. - L’anàlisi de la discriminació de preus La discriminació perfecta de preus descriu una situació en la qual el monopolista sap quina és exactament la disposició a pagar de cada client i pot cobrar-li un preu diferent. La següent figura mostra l’excedent del productor i del consumidor, amb i sense discriminació de preus. Realment, la discriminació de preus no és perfecta, sinó que les empreses practiquen la discriminació de preus dividint-los en grups: joves i vells, persones que compren durant la setmana i persones que compren els cap de setmana, estatunidencs i australians, etc. - Exemples de discriminació de preus Þ Les entrades de cinema Molts cinemes cobren un preu més baix als nens i a les persones d’edat avançada que a altres clients. Þ Els preus de les línies aèries La majoria de les línies aèries cobren un preu més baix pels bitllets d’anada i tornada entre dues ciutats si el passatger passa fora la nit del dissabte. La raó es troba en què això els permet separar a les persones que viatgen per motius de negocis de les que viatgen per motius personals. Þ Els vals de descompte Moltes empreses ofereixen vals de descompte al públic en els diaris i revistes o en línia. Els vals els permeten practicar la discriminació de preus. Les empreses saben que no tots els clients estan disposats a perdre el temps retallant els vals. Per altra banda, la disposició a tallar-los està relacionada amb la disposició del client a pagar pel bé. Þ L’ajuda econòmica Moltes universitats ofereixen ajuda economia als estudiants necessitats. Þ Els descomptes basats en la quantitat comprada Els monopolistes poden practicar la discriminació de preus cobrant preus diferents al mateix client per les diferents unitats de compra. Per exemple, moltes empreses ofereixen uns preus més baixos als clients que compren grans quantitats. Un forn pot cobrar 0,50$ per cada dònut i 5$ per una dotzena. Ø L’ACTITUD DELS PODERS PÚBLICS CAP ALS MONOPOLIS Els monopolis no assignen eficientment els recursos. Produeixen una quantitat inferior a la socialment desitjable, per això cobren uns preus superiors al cost marginal. Els poders públics poden respondre al problema: § Intentant que les indústries monopolitzades siguin més competitives. § Regulant la conducta dels monopolis. § Convertint alguns monopolis privats en empreses públiques. § No fent res. Þ Augment de la competència per mitjà de les lleis antimonopoli Si la Coca-Cola i Pepsicola volguessin fusionar-se, l’acord seria examinat atentament per les autoritats federals dels Estatus Units abans de què entrés en vigor. Aquest poder de què gaudeixen els poders públics sobre la indústria privada emana de la legislació antimonopoli, que és un conjunt de lleis l’objectiu de les quals és frenar el poder monopolístic. La primera i més important a Estats Units va ser la Sherman Antitrust Act (llei antimonopoli Sherman), aprovada pel Congrés l’any 1980. Les lleis antimonopoli constitueixen un estatut molt ampli de la llibertat econòmica destinat a preservar la lliure i incontrolada competència com a regla del comerç. La legislació antimonopoli permet al govern fomentar la competència de vàries maneres. Els permet impedir les fusions, com la hipotètica fusió de Coca-Cola i Pepsicola. També els permet dividir companyies. I per últim, la legislació antimonopoli impedeix a les companyies coordinar les seves activitats de forma que redueixi la competència en els mercats. Les lleis antimonopoli tenen tant costos com beneficis. A vegades, les companyies no es fusionen per a reduir la competència, sinó per a reduir els costos per mitjà d’una producció conjunta més eficient. à Sinergia. Per a que les lleis antimonopoli augmentin el benestar social, el govern ha de ser capaç d’esbrinar quines fusions són desitjables i quines no. És a dir, ha de ser capaç de calcular i comparar el benefici social de les sinergies amb els costos socials de la reducció de la competència. Þ La regulació Els governs poden resoldre també el problema del monopoli regulant la conducta dels monopolistes. Aquesta solució és habitual en el cas dels monopolis naturals, com les companyies d’aigua i d’electricitat. Aquestes companyies no poden cobrar el que volen, sinó un preu regulat pels organismes públics. Quin preu ha de fixar el govern en els monopolis naturals? Els organismes regulats poden respondre a aquest problema de diverses maneres, ninguna de les quals és perfecta. Una consisteix en subvencionar al monopolista. L’Estat assumeix essencialment les pèrdues inherents a la fixació d’un preu basat en el cost marginal. No obstant, per a pagar aquesta subvenció, l’Estat necessita recol·lectar diners a través dels impostos, que tenen una pèrdua irrecuperable d’eficiència. Els organismes reguladors també poden permetre al monopolista cobrar un preu superior al cost marginal. Þ La propietat pública La tercera política a la qual poden recórrer els poders públics per resoldre el problema del monopoli és la propietat pública. L’Estat pot gestionar ell mateix el monopoli. Els propietaris privats tenen un incentiu per minimitzar els costos mentre puguin treure partit de la situació en forma de beneficis majors. En canvi, si els buròcrates públics que gestionen un monopoli no compleixen bé amb la seva feina, qui perd són els clients i els contribuents, que l’únic recurs que tenen és el sistema polític. Þ No fer-hi res Cada una de les mesures anteriors per a reduir el problema del monopoli tenen els seus inconvenients, per això alguns economistes sostenen que, a vegades és millor que els poders públics no intentin resoldre les ineficiències de la fixació monopolística del preu. Ø CONCLUSIONS ...

Comprar Previsualizar