TEMA 3: L'ÀMBIT, EFICÀCIA I APLICACIÓ DE LA NORMA CIVIL (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho + Administración y Dirección de Empresas - 1º curso
Asignatura Derecho civil I
Año del apunte 2012
Páginas 7
Fecha de subida 18/11/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3: L'ÀMBIT, EFICÀCIA I APLICACIÓ DE LA NORMA CIVIL 1.Límit territorial de les normes A Espanya coexisteixen diversos ordenaments, i per això es necessari saber quin s’ha d’aplicar en cada moment i situació. Per saber-ho, es té en compte la distribució de competències en matèria civil.
Trobem que hi ha dos situacions: (a) Les normes emanades de les Corts Generals i que regulen les matèries de competència exclusiva de l’Estat s’apliquen a tot el territori espanyol, el mateix passa a aquelles normes en les que la competència de l’Estat i la Generalitat és compartida en allò que afecta a cadascú.
(b) El dret civil català té eficàcia en el territori de Catalunya i en matèries de competència exclusiva de la Generalitat. És aplicable dins el territori català preferentment a qualsevol altre (principi de territorialitat). Excepció principi territorialitat: en l’ordre civil, la subjecció al dret civil resulta de l’aplicació d’un altre criteri que pren en consideració la condició de la persona (el veïnatge civil) del qual es deriva l’eficàcia extraterritorial del dret català.
És, però, l’Estat, qui es reserva la competència exclusiva de decidir on s’apliquen els diferents ordenaments existents.
L’àmbit espacial de les normes jurídiques és l’àrea geogràfica que correspon a la sobirania d’un determinat Estat. S’expressa mitjançant el principi de territorialitat: s’aplicaran les normes corresponents a un territori allà on siguin vigents (Estat espanyol).
Per determinar quina és la llei aplicable en casos de conflicte, hi ha diferents criteris generals establers: 1. Llei personal: regeix la capacitat, l’estat civil, els drets familiars i de successió, determinada pel veïnatge civil (art. 9 CC).
2. Llei del lloc en el que es troba el bé immoble (lex rei sitae) regeix la possessió, propietat i demés drets sobre aquests (art. 10 CC).
3. Les obligacions nascudes dels contractes es regiran segons la llei a la que ambdues parts es sotmetin expressament, sempre que existeixi alguna connexió amb el negoci.
En defecte d’això, es regiran segons la llei comú a les parts. Quan aquesta falta, per la de residència habitual comú i en últim terme, la llei del lloc de celebració del contracte (art. 10 CC).
4. Les obligacions que no són contractuals es sotmeten a la llei del lloc on s’hagués esdevingut el fet de què deriven (art. 10.9 CC).
5. Les formes i solemnitats dels contractes, testaments i altres actes jurídics es regeixen per la llei del lloc en el que s’atorguin (locus regit acturn art. 11.1 CC).
Una vegada sabem quina és la llei aplicable, aquesta té una eficàcia que es resumeix en 3 aspectes: · Obediència de la norma: la llei l’ha d’obeir tothom.
· Sanció en cas d’incompliment: si no es compleix, es produeix una sanció.
· Eficàcia de la llei: les normes jurídiques comporten una relació entre persones d’on neixen relacions jurídiques i drets subjectius 2. Eficàcia temporal de les normes: Dret transitori i retroactivitat Les normes tenen un temps que s’inicia des de la publicació fins a la derogació. Entra en vigor per 3 sistemes diferents: - Les lleis mateixes disposen quan entren en vigor.
- Les lleis que donen nous drets entren en vigor directament i també les lleis urgents - Entre el moment que es publica fins que entra en vigor, s’inicia període de “vacatio legis” (20 dies naturals).
La llei sempre entra en vigor simultàniament en tot el país.
La llei acaba la seva vigència a vegades al complir el termini que estava estipulat.
Normalment, però, s’acaba la vigència al ser derogades per noves lleis.
La mateixa llei diu quins articles queden derogats, i quan no especifica, es derogaran aquells articles que s’entenen incompatibles amb la nova llei, sempre que siguin de la mateixa jerarquia.
Pot ser difícil saber si esta derogada quan hi hagi una llei general i una altra d’específica. Hi ha vegades que no es deroguen perquè les especifiques aclareixen les generals, o les generals amplien les específiques.
Quan es deroga una llei anterior i es publica una de nova, hi ha un període de “Dret transitori” amb normes per aquest període de canvi.
Dret transitori: dret que regula el període entre una llei derogada i l’aplicació de la nova llei. Es fonamenta, aquest dret, en dos principis: • Principi del dret adquirit: els autors defensen que les lleis no poden produir efectes retroactius (una norma no pot ser aplicada amb anterioritat a la seva publicació). S’ha de distingir entre drets adquirits i expectatives que són les que queden protegides davant la retroactivitat de la nova norma.
“els fets es regeixen pel • Doctrina dels fets consumats: Tempus regit factum moment en què es produeixen”. Cada situació es regeix per la norma existent en aquell mateix moment, excepte que la nova llei vulgui excloure l’anterior.
Tanmateix, hi ha casos en que no norma és retroactiva: Retroactivitat: implica portar l’eficàcia de la llei a un moment temporal anterior a la seva entrada en vigor, no respectant, per tant, la vigència de la llei que ha quedat substituïda o extingida.
El principi de seguretat jurídica defensa el principi d’irretroactivitat. A més, a l’art. 2.3 CC es sosté que “les lleis no tenen efecte retroactiu si no disposaren el contrari”. N’extraiem diferents conclusions: Les normes tenen l’eficàcia que en elles s’estableixi La retroactivitat de la norma ha d’estar disposada expressament La nova norma pot determinar el seu abast, però quan no es digui res sobre aquest extrem, s’ha de considerar que la regla general és la irretroactivitat.
La retroactivitat de la norma té límits que s’anuncien en el text constitucional (art. 9.3 CE Es garanteix la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictiva dels drets individuals).
Les disposicions que no són retroactives són les desfavorables: es refereix generalment a totes les lleis que imposin una sanció, no només les penals.
Diferents graus de retroactivitat: • Retroactivitat màxima: la nova llei s’aplica a tot el període, anul·lant totalment l’anterior llei.
• Retroactivitat mitjana: suposa que els fets antics es regeixen per la nova llei si es realitzen en el període de la nova llei.
• Retroactivitat mínima: a partir de la publicació de la nova norma, s’aplica aquesta i no en els supòsits i efectes anteriors, és a dir, la llei aplicable a un cas determinat canvia quan varia la norma referent a la matèria.
3. Eficàcia general de les normes: la subjecció a l'ordenament jurídic i a la llei, la ignorància de la llei, l'error de dret, l'exclusió voluntària de la llei La norma jurídica conté un mandat mitjançant el qual es regula un supòsit de fet al que es lliga un efecte jurídic determinat: la norma en general és un mandat. L’eficàcia o conseqüència de la seva existència és: (a) La organització jurídica de la societat (b) L’establiment d’un deure d’observança o compliment de la mateixa per aquells a qui va dirigida.
El deure d’observança general de la norma es tradueix en el deure de compliment (la realització de la posada en pràctica de la regla) i en les conseqüències que es vinculen a la seva falta de compliment (eficàcia sancionadora).
·EFECTES DE L’EFICÀCIA GENERAL DE LA NORMA JURÍDICA: Provoca la vinculació dels destinataris al mandat que es conté Legitima la actuació dirigida a imposar la norma coactivament De la seva vinculació es provoca el deure de complir, guardar i respectar la llei i la força obligatòria de la norma 3.1 La subjecció a l’ordenament i a la llei La eficàcia general deriva d’una situació prèvia: 1. Sujecció a la Constitució com a norma jurídica i a la resta de l’ordenament jurídic (art.
9.1 CE).
2. Respecte a la llei i als drets dels demés per tal de fonamentar l’ordre polític i de la pau social (art. 10 CE).
3.2 La ignorància de la llei L’efecte obligatori de qualsevol noma jurídica es produeix sigui quin sigui el coneixement que es tingui de la mateixa. Aquest mateix efecte suposa que la ignorància de la llei no serveix com a excusa per no complir-la (art. 6.1 del CC: La ignorància de les Lleis no excusa el seu compliment.). D’aquesta manera, s’elimina qualsevol justificació de caire subjectiu.
3.3 L’error de dret És el desconeixement o la falsa representació del contingut d’una norma jurídica. És a dir, es creu que una determinada norma regula un supòsit de fet de manera errònia. Està regulat a l’art. 6.2 CC: L’error de dret produirà únicament aquells efectes que les Lleis determinin. (La creença que una determinada norma regula un supòsit de fet de la manera equivocada que en què l'afectat es pensa.) A aquest es contraposa l’error de fet, que recau sobre les circumstàncies de fet de l’acte jurídic (persones, coses, fets) en concret.
Per a que l’error de dret sigui pres en consideració es requereix: 1. L’existència d’una norma que no es refereixi a l’error de fet.
2. Essencialitat: l’error ha sigut la causa principal que ha portat a la realització de l’acció.
3. Excusabilitat (l’error ha de ser excusable) -l’error és inexcusable quan la persona que l’ha realitzat pot haver evitat recórrer a ell utilitzant la diligència adequada al cas i, tot i així, no ho fa.
-l’error és excusable quan s’extreu de les circumstàncies, segons uns criteris de raonabilitat; que qualsevol pot incidir en aquell error sense culpa (diligentibus non durmientibus iure sucurrum).
3.4 L’exclusió voluntària de la llei Regulada a l'article 6.2 CC: “L'exclusió voluntària de la Llei aplicable i la renúncia als drets en ella reconeguts només seran vàlides quan no contrariïn l'interès o l'ordre públic ni perjudiquin a tercers.” I a l’article 111-6 CC Català. “Les disposicions d’aquest Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ésser objecte d’exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament llur imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament de llur contingut. L’exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats.” Característiques de l’exclusió de la llei: És voluntària. Es vincula a un acte que deriva de l’autonomia privada de les persones (llibertat civil) de manera que si no es produeix la exclusió de la norma, aquesta serà aplicada a la situació jurídica per a la que esta prevista.
Només es pot excloure en casos de llei dispositiva. La voluntarietat presumeix un tipus de normes: les dispositives (contractes, obligacions, etc.), les úniques on es permet a les parts modificar les regles. Mai s’aplicarà per a lleis imperatives (d’interès públic o que afecten a l’ordre públic).
L’aplicació es farà d’acord amb la regulació prevista per l’autonomia privada.
L’aplicació de la norma aplicable serà substituïda per aquesta, excepte que només s’hagi vetat un supòsit concret.
4.Eficàcia sancionadora: la nul·litat, el frau a la llei El concepte d’eficàcia sancionadora fa al·lusió a la manera i els mitjans de reacció que l’ordenament jurídic preveu enfront l’ incompliment o lesió de la norma jurídica per procurar l’establiment de l’ordre que s’ha alterat. L’eficàcia sancionadora de caràcter general es conté a l’art. 6 CC, juntament amb la nul·litat i el frau.
4.1 La nul·litat D’acord amb l’art. 6.3 CC, els actes contraris a les normes imperatives i a les prohibitives són nuls, exceptuant que en aquests s’estableixi un efecte diferent per al cas de desobediència.
La nul·litat és la institució jurídica que priva d’eficàcia jurídica els actes jurídics. Provoca que no siguin considerades les conseqüències que es deriven dels actes realitzats; no es reconeix al finalitat que es persegueix, ni tampoc s’admet el supòsit de fet del què emana.
Per a que es produeixi la sanció de l’art. 6.3 CC han d’esdevenir una sèrie de fets: Ha de tractar-se d’actes humans. El concepte d’acte es vincula a la conducta humana distingint-se del fet que té lloc sense intervenció de l’home (per exemple, fenòmens meteorològics).
L’acte ha de ser contrari a la norma imperativa o prohibitiva (acte contra legem). A la norma imperativa, per ser d’aplicació necessària i obligada. A la norma prohibitiva, perquè s’imposa el mandat que implica el deure d’abstenir-se d’un acte jurídic. És totalment indiferent la voluntat de la persona, serà sancionada tant si va buscar la infracció o no.
La conseqüència (efecte sancionador) de la infracció és la nul·litat: l’acte no és reconegut i no té l’eficàcia que busca. La nul·litat que es preveu és radical, absoluta, originària, automàtica. Es declara d’ofici, no pot sanar-se i l’acció no prescriu.
Exemple: Els qui contrauen un matrimoni sense haver dissolt l'anterior (46.2 CC) no aconsegueixen l'efecte buscat d'establir la relació jurídica conjugal. Cal remarcar, però, que el fet que sigui nul no vol dir que sigui un acte inexistent: malgrat un matrimoni sigui nul, si una de les persones l’ha realitzat amb bona fe, produeix els mateix efectes que un matrimoni normal (matrimoni putatiu).
4.2 El frau de llei Implica la vulneració d’una norma imperativa o prohibitiva. És a dir, es realitzen determinats actes acollint-se a una altra norma que té una finalitat diferent.
La sanció de l’acte fraudulent és el sotmetiment d’aquest a l’imperi de la llei. Es sanciona l’efecte aconseguit per haver realitzat la operació fraudulenta i s’invaliden els efectes del primer acte.
5. Aplicació de la norma civil: interpretació, integració, analogia Al trobar-se amb una norma, el primer a fer és interpretar-la. Dins dels criteris d’interpretació es segueixen diferents tipus de teories: - Teories subjectives: es vol intentar saber la intenció del legislador a l’hora d’elaborar la norma.
- Teories objectives: les normes s’han d’interpretar d’acord a les circumstàncies del moment determinat.
·Tipus d’interpretacions: - interpretació pública (la realitzada pels jutges per mig de sentències) - interpretació privada (la doctrina interpreta les normes) - interpretació autèntica (el mateix legislador fa una llei posterior per aclarir que volia dir amb l’anterior, també és pública) - interpretació extensiva (s’interpreta que diu més del que diu) .
- interpretació restrictiva (s’interpreta que diu menys del què formalment expressa).
· Interpretació de les normes segons l’esperit i la finalitat de la norma (art.3.1 CC: “Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquéllas.” - Criteri gramatical: el sentit de les seves paraules.
Criteri lògic: en relació amb el context de la norma. Sempre ha de prevaldre l’esperit de la norma, el qual s’ha de buscar.
Criteri sistemàtic: no sols en relació amb la mateixa norma, sinó amb tot l’ordenament.
Criteri històric: tenint en compte els antecedents històrics i legislatius de la norma.
Criteri sociològic: tenint en compte la realitat social del temps on s’ha d’aplicar.
La interpretació a vegades no és suficient per a entendre una norma. Cal recórrer, en aquests casos, a la integració: suposa crear una regla que passa a formar part de l’ordenament jurídic.
Es produeix quan existeix un buit normatiu o llacuna que és la que s’integra.
·Recursos per a la reestructuració de la norma jurídica: - Analogia: suposa aplicar en un cas concret una norma pensada per una altra situació per tal de resoldre aquell cas que té una norma que no està complerta. Hi ha d’haver-hi sempre una semblança entre el supòsit de fet d’aquesta norma i el cas a decidir. Dos tipus d’analogia: • Analogia legis: es troba una norma complerta que serà la que completi a la que no ho està. És necessari que hi hagi a una identitat de raó (conditio sine qua non) entre ambdues normes. La conseqüència jurídica prevista pel supòsit de fet normatiu ha de donar-se també per al cas concret a resoldre. Regulada a l’art. 4.1 CC: (“procederá la aplicación analógica de las normas cuando éstas no contemplen un supuesto específico, pero regulen otro semejante entre los que se aprecie identidad de razón.”), on s’exigeix • la falta d’un supòsit específic, de la regulació d’un altre semblant i la identitat de raó entre ambdós.
Analogia iuris: s’aplica el dret en el seu conjunt a través dels principis generals del Dret, sense agafar cap norma en concret.
L’analogia s’exclou en les lleis penals, les excepcionals i les temporals, donat que aquestes no es poden aplicar ni a altres supòsits ni a altres moments diferents dels què apareguin compresos en aquestes mateixes (art. 4.2 CC: “Las Leyes penales, las excepcionales y las de ámbito temporal no se aplicarán a supuestos ni en momentos distintos de los comprendidos expresamente en ellas.”) - Autointegració. Tradició jurídica catalana: art. 111-2 Codi Civil català. Són les lleis, la doctrina i la jurisprudència del Tribunal de Cassació de la 2na República, que ja no són vigents, drets històrics catalans antics, referits evidentment a un supòsit que de manera molt similar estigui regulada per la norma derivada d’aquestes lleis antigues. És a dir, el Codi Civil Català s’ha d’interpretar d’acord amb les analogies però tenint en compte la tradició jurídica catalana, és a dir, les lleis, la doctrina i la jurisprudència antiga catalana.
...