Tema 17. Delitos contra la administración de justícia (Manual Lecciones de Derecho Penal) (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura dret penal part especial
Año del apunte 2017
Páginas 8
Fecha de subida 27/06/2017
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

LECCIONES DE DERECHO PENAL: PARTE ESPECIAL TEMA 17. DELICTES CONTRA L’ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA 1. LA PREVARICACIÓ (JUDICIAL) 1.1 La prevaricació judicial dolosa L’article 446 CP castiga amb un delicte de prevaricació dolosa la conducta del jutge o magistrat que, sabent-ho, dicta sentència o resolució injusta ha de ser castigat: 1. Amb la pena de presó d'un a quatre anys si es tracta de sentència injusta contra el reu en una causa criminal per delicte greu o menys greu i la sentència no ha arribat a executar, i amb la mateixa pena en la meitat superior i multa de dotze a vint-si s'ha executat. En els dos casos s'ha d'imposar, a més, la pena d'inhabilitació absoluta per temps de deu a vint anys.
2. Amb la pena de multa de sis a dotze mesos i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per temps de sis a deu anys, si es tractés d'una sentència injusta contra el reu dictada en procés per delicte lleu.
3. Amb la pena de multa de dotze a vint-i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per temps de deu a vint anys, quan dictés qualsevol altra sentència o resolució injustes.
El subjecte actiu és el jutge o magistrat i la conducta típica consisteix en dictar, sabent-ho, sentència o resolució injusta. El TS ha senyalat que la injustícia concorre quan l’aplicació del dret s’ha realitzat amb desconeixement dels mitjans i mètodes de la interpretació acceptables en un Estat de dret.
- No tot error o incorrecció que pugui cometre un jutge en dictar resolució implicarà que s'apliqui aquest tipus, sinó que el jutge, voluntàriament, ha de dictar sentència de forma injusta, perjudicant la part, apartant-se de totes les opcions jurídicament defensables, com així estableix el TS.
La prevaricació pot produir-se en dos nivells: a) En el nivell del judici fàctic, quan la resolució assenyali com a fets provats o antecedents fàctics rellevants fets falsos o no esdevinguts. En cas que sigui un tribunal col·legiat, tan sols respondrà per prevaricació el ponent i aquells que hagin conegut els fets.
b) En el nivell de judici de subsumpció (part jurídica), quan s'apliquin normes inexistents, derogades o manifestament inaplicables al cas; quan s'interpretin sense acudir a cap dels cànons acceptats en Dret, etc. Es crea una actuació judicial arbitrària, tant en les normes substantives com en les processals. En cas que sigui un tribunal col·legiat, respondran tots els membres del tribunal que no hagin redactat un vot particular que difereix de la resolució col·legiada.
Pel que fa a la part subjectiva, es requereix el dol, ja que s'ha d'acreditar que el jutge coneixia el caràcter injust de la seva resolució.
1.2 La prevaricació judicial imprudent L’article 447 estableix que el jutge o el magistrat que per imprudència greu o ignorància inexcusable dictés sentència o resolució manifestament injusta incorre en la pena d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per temps de dos a sis anys.
Aquest delicte implica l'incompliment o compliment negligent, per part del jutge, del seu deure d'estudiar, conèixer i retenir les dades normatives i jurisprudencials necessaris per a l'exercici de la seva funció jurisdiccional.
1 LECCIONES DE DERECHO PENAL: PARTE ESPECIAL Aquest tipus penal s’haurà realitzat quan concorri la part objectiva de la prevaricació i només pugui imputar-se la inobservança de la diligència exigible al jutge.
En resum, aquest delicte és quan concorri l'anterior però per imprudència greu.
1.3 La negativa a jutjar L’article 448 estableix que el jutge o magistrat que es negués a jutjar, sense al·legar causa legal, o sota el pretext de foscor, insuficiència o silenci de la Llei, és castigat amb la pena d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per temps de sis mesos a quatre anys.
Llevat que concorri una causa legal d'abstenció, els jutges ni poden negar-se a jutjar.
1.4 Retard maliciós en l'Administració de Justícia L’article 449 castiga: 1. En la mateixa pena que fixa l'article anterior incorrerà el jutge, el magistrat o el secretari judicial culpable de retard maliciós en l'Administració de Justícia. S'entén per maliciós el retard provocat per aconseguir qualsevol finalitat il·legítima.
2. Quan el retard sigui imputable a funcionari diferent dels esmentats a l'apartat anterior, se li imposarà la pena indicada, en la seva meitat inferior.
La part objectiva es realitzarà quan el retard o la demora en la tramitació o resolució del procediment sigui imputable al jutge o un altre funcionari, ja sigui per acció (diligències o tràmits inútils o injustificats) ja sigui per omissió (quan s'omet la conducta deguda).
La part subjectiva requereix que el retard sigui maliciós, provocat per aconseguir algun fi il·legítim, ja que quan el retard sigui a causa de negligència, sense intenció il·legítima alguna, no s'aplicarà aquest delicte, sinó una simple sanció disciplinària.
2. OMISSIÓ DEL DEURE D'IMPEDIR DELICTES O DE PROMOURE'N LA PERSECUCIÓ L’article 450 estableix: 1. El qui, podent fer-ho amb la seva intervenció immediata i sense risc propi o aliè, no impedeixi la comissió d'un delicte que afecti les persones en la seva vida, integritat o salut, llibertat o llibertat sexual, serà castigat amb la pena de presó de sis mesos a dos anys si el delicte és contra la vida, i la de multa de sis a vint en els altres casos, llevat que al delicte no impedit li correspongui igual o menor pena, en aquest cas s'ha d'imposar la pena inferior en grau a la d'aquell.
2. En les mateixes penes incorre qui, podent fer-ho, no acudeixi a l'autoritat o als seus agents perquè impedeixin un delicte dels previstos en l'apartat anterior i de la pròxima o actual comissió tingui notícia.
2.1 Omissió del deure d’impedir determinats delictes Es tracta d'una omissió pura, consistent en no impedir un delicte contra els béns jurídics personals més importants (esmentats en l'article) quan el subjecte actiu pot, amb la seva intervenció i sense risc propi o aliè, impedir-ho.
La situació típica que fa néixer el deure d’impediment és el coneixement per part del subjecte de que s’està cometent un delicte contra un dels béns jurídics esmentats. Ve ser com l'omissió del deure de socors. El precepte exigeix la capacitat d’impedir el delicte sense risc propi o aliè.
2 LECCIONES DE DERECHO PENAL: PARTE ESPECIAL La pena variarà en funció de l'entitat del delicte no evitat.
2.2 Omissió del deure de promoure la persecució de determinats delictes El mateix article castiga també els subjectes que, si bé no poden intervenir directament per evitar el delicte, no van a les autoritats que tenen la funció de prevenir i perseguir els delictes, i pot fer-ho. Ex.
El subjecte que va pel carrer i veu com estan matant a ganivetades a una dona i no crida a la policia ni a l'ambulància.
3. L'ENCOBRIMENT L’article 451 estableix que s'ha de castigar amb la pena de presó de sis mesos a tres anys el qui, amb coneixement de la comissió d'un delicte i sense haver intervingut en el mateix com a autor o còmplice, intervingui amb posterioritat a la seva execució, d'algun dels modes següents: 1. Auxiliant els autors o còmplices perquè es beneficiïn del profit, producte o preu del delicte, sense ànim de lucre propi.
2. Ocultant, alterant o inutilitzant el cos, els efectes o els instruments d'un delicte, per impedir que es descobreixin.
3. Ajudant els presumptes responsables d'un delicte a eludir la investigació de l'autoritat o dels seus agents, o a sostreure a la crida i cerca.
El bé jurídic protegit és l’Administració de Justícia en la seva vessant penal, davant de qui obstaculitza la feina d’aclariment i investigació dels delictes.
No constitueix una forma de participació en el delicte, sinó que és concebut com un delicte autònom.
La pena del delicte encobert constitueix un límit màxim que no pot ser depassat en determinar la pena de l'encobriment.
Els elements comuns de les diferents modalitat típiques són: - Prèvia existència d'un delicte objecte d’encobriment.
Coneixement per part del encobridor del delicte.
La no participació del encobridor (com a autor o còmplice); el autoencobriment (que és el fet que si jo cometo un delicte i no ho explico) lògicament és atípic.
L'actuació del encobridor ha de produir-se amb posterioritat al delicte, i no pot ser pactada prèviament, ja que sinó seria complicitat.
Modalitats típiques: a) Afavoriment real: números 1 i 2 del tipus de l’article 451 del Codi Penal.
b) Afavoriment personal: número 3 del tipus de l’article 451 del Codi Penal.
3.1 Exclusió de la pena pel cònjuge o parents L’article 454 estableix que estan exempts de les penes imposades als encobridors els que ho siguin del seu cònjuge o de persona a qui estiguin lligats de manera estable per anàloga relació d'afectivitat, dels seus ascendents, descendents, germans, per naturalesa, per adopció, o afins en els mateixos graus, amb la sola excepció dels encobridors que estiguin compresos en el supòsit del número 1r de l'article 451.
3 LECCIONES DE DERECHO PENAL: PARTE ESPECIAL 4. LA REALITZACIÓ ARBITRÀRIA DEL PROPI DRET L’article 455 castiga: 1. El qui, per realitzar un dret propi, actuant fora de les vies legals, utilitza violència, intimidació o força en les coses, serà castigat amb la pena de multa de sis a dotze mesos.
2. S'ha d'imposar la pena superior en grau si per a la intimidació o violència es fes ús d'armes o objectes perillosos.
El bé jurídic protegit és l’Administració de Justícia com única instància resolutòria de conflictes autoritzada per utilitzar la força. Per la consumació només es requereix que el subjecte hagi utilitzat algun dels mitjans comissius per realitzar el seu dret, no requereix que aconsegueixi el propòsit.
El dret invocat o de crèdit ha de ser un dret veritablement existent, actual i realitzable davant del subjecte passiu deutor. Requereix el dol i l'ànim de realitzar el dret que s'afirma, per tant, no hi ha ànim de lucre.
5. L'ACUSACIÓ I DENÚNCIA FALSA I LA SIMULACIÓ DE DELICTES L’article 456 castiga els que, amb coneixement de la seva falsedat o temerari menyspreu cap a la veritat, imputin a alguna persona fets que, si fossin certs, constituirien infracció penal, si aquesta imputació es fa davant funcionari judicial o administratiu que tingui el deure de procedir al seu esbrinament, seran sancionats: 1. Amb la pena de presó de sis mesos a dos anys i multa de dotze a vint-si s'imputés un delicte greu.
2. Amb la pena de multa de dotze a vint-si s'imputés un delicte menys greu.
3. Amb la pena de multa de tres a sis mesos, si s'imputa un delicte lleu.
La perseguibilitat del delicte es beu condicionada a dos requisits: - Que el procés sorgit de l’acusació o denuncia falsa hagi acabat mitjançant sentència o interlocutòria ferma que acordi el seu sobreseïment o arxiu.
Que la persecució és vegi impulsada per l’òrgan jurisdiccional que ha conegut del procediment penal contra la persona falsament denunciada i per la persona ofesa per la denuncia falsa.
La conducta típica consisteix a atribuir falsament a alguna persona fets que, si fossin certs, serien punibles a títol de delicte. La falsedat pot referir-se tant als fets punibles que es diuen comesos, com a la identitat dels responsables. En quant al tipus subjectiu, es requereix el dol (tant directe com eventual).
5.1 La simulació de delictes L’article 457 estableix que el que, davant algun dels funcionaris assenyalats en l'article anterior, simuli ser responsable o víctima d'una infracció penal o denuncia una inexistent, provocant actuacions processals, serà castigat amb la multa de sis a dotze mesos.
El tipus de simulació presenta tres modalitats típiques: la se simular ser responsable d’una infracció penal, la de simular ser víctima d’una infracció penal o la de denunciar una infracció penal inexistent.
La consumació requereix que s’hagi arribat a incoar un procés penal.
4 LECCIONES DE DERECHO PENAL: PARTE ESPECIAL 6. EL FALS TESTIMONI L’article 458 estableix que el testimoni que falti a la veritat en el seu testimoni en una causa judicial serà castigat amb les penes de presó de sis mesos a dos anys i multa de tres a sis mesos.
Si el fals testimoni es dóna en contra del reu en una causa criminal per delicte, les penes seran de presó d'un a tres anys i multa de sis a dotze mesos. Si a conseqüència del testimoni hagués recaigut sentència condemnatòria, s'han d'imposar les penes superiors en grau.
El legislador penal pretén fomentar la veracitat dels testimonis en les seves declaracions i la dels pèrits en els seus informes. Els subjectes actius poder ser-ho tant els testimonis com els pèrits o intèrprets que intervinguin en un procediment. La conducta típica consisteix en declarar o informar en contra de la veritat objectiva, o bé en traduir o interpretar alterant el sentit d’allò manifestat.
Aquesta conducta típica pot consistir tant en una acció com una omissió.
L’ article 458.2 agreuja la pena d’aquest delicte en els casos en que el fals testimoni s’hagi donat en contra del reu en una causa criminal per delicte, establint un ulterior agreujament s’ s’hagués dictat sentència condemnatòria.
Quan l’alteració afecti a elements rellevants però no essencials, el testimoni serà castigat amb la modalitat atenuada. La retractació constitueix una causa personal d0exempció o disminució de la pena (modalitat específica de desistiment post-consumatiu).
L’article 461 tipifica la presentació en judici de testimonis falsos o pèrits o intèrprets falsiosos de manera deliberada.
Subjecte actiu només pot ser-ho qui tingui la condició de part processal. El testimoni o pèrit només és falsiós si efectivament arriba a declarar, traduir o informar falsament davant del jutge.
L’article 462 preveu que queda exempt de pena el que, havent prestat un fals testimoni en causa criminal, es retracti en temps i forma, manifestant la veritat perquè tingui efecte abans que es dicti sentència en el procés de què es tracti. Si a conseqüència del fals testimoni, s'hagués produït la privació de llibertat, s'han d'imposar les penes corresponents inferiors en grau.
7. OBSTRUCCIÓ A LA JUSTÍCIA I DESLLEIALTAT PROFESSIONAL 7.1 La incompareixença injustificada El delicte de l’article 463.1 del CP només castiga la incompareixença a judicis penals. Dues són les modalitats descrites: 1. El qui, citat en forma legal, deixi de comparèixer voluntàriament, sense una causa justa, davant un jutjat o tribunal en procés criminal amb reu en presó provisional, provocant la suspensió del judici oral, serà castigat amb la pena de presó de tres a sis mesos o multa de sis a 24 mesos.
2. En la pena de multa de sis a 10 mesos incorrerà el que, havent estat advertit, ho fes per segona vegada en una causa criminal sense reu a la presó, hagi provocat o no la suspensió.
L’apartat 2 del mateix article preveu una penalitat agreujada si el responsable d'aquest delicte és un advocat, un procurador o representant del ministeri fiscal, en actuació professional o exercici de la seva funció.
5 LECCIONES DE DERECHO PENAL: PARTE ESPECIAL Per la seva part, l’apartat 3 preveu una pena més llei quan qui no compareix és el jutge, un membre el tribunal i el Lletrat de l’Administració de Justícia.
7.2 Les coaccions, amenaces i represes contra les persones intervinents en el procés L’article 464.1 castiga a qui amb violència o intimidació intenti influir directament o indirectament en qui sigui denunciant, part o imputat, advocat, procurador, perit, intèrpret o testimoni en un procediment perquè modifiqui la seva actuació processal, serà castigat amb la pena de presó d'un a quatre anys i multa de sis a vint.
El delicte vol protegir la llibertat de les persones intervinents en el procediment. El delicte ve definit com un delicte de tendència, per tant, no es requereix per la seva consumació que l’intent d’influir tingui èxit. En tot cas, si l'autor del fet assoleix el seu objectiu s'imposarà la pena en la meitat superior.
L’article 464.2 descriu el delicte de represàlies contra les persones intervinent en el procediment. En ell es castiga a qui realitzi qualsevol acte que atempti contra la vida, integritat, llibertat, llibertat sexual o béns, com a represàlia contra les persones esmentades en l'apartat anterior, per la seva actuació en procediment judicial, sense perjudici de la pena corresponent a la infracció que aquests fets siguin constitutius.
L’incís final d’aquest precepte vol excloure la possible apreciació de concurs entre aquest delicte i el delicte contra la vida, integritat corporal, etc.
7.3 Destrucció o ocultació de documents o actuacions judicials L’expedient judicial constitueix el reflex documental de tot allò actuat des que s’inicia el procediment.
L’article 465 castiga als advocats o procuradors que destrueixin, inutilitzin o ocultin documents o actuacions dels que s’hagi rebut trasllat, quan aquest aquests hagin abusat de la seva funció, amb la pena de presó de sis mesos a dos anys, multa de set a dotze mesos i inhabilitació especial per a la seva professió, ocupació o càrrec públic de tres a sis anys.
La jurisprudència entén que la conducta típica es pot dur a terme per omissió, negativa deliberada a tornar les actuacions després d’haver-les rebut.
En el seu apartat segon es preveu una pena atenuada quan el delicte l’hagi comès un particular. La penalitat agreujada té sentit pels advocats i procuradors atès el seu deure de cooperació amb l’Administració de Justícia.
7.4 Revelació d’actuacions declarades secretes L’ article 466 castiga a l'advocat o procurador que reveli actuacions processals declarades secretes per l'autoritat judicial, amb les penes de multa de dotze a vint-i inhabilitació especial per a ocupació, càrrec públic, professió o ofici d'un a quatre anys.
Per cometre el delicte, les actuacions han d’haver estat declarades secretes per auto decretant expressament el secret de tot o part del sumari. El delicte es consuma amb la mera infracció del deure de sigil, sense que es requereixi que la revelació arribi a perjudicar l’èxit de la investigació judicial Es preveu una pena bàsica per supòsits en que la revelació de les actuacions declarades secretes fos realitzada pel jutge o membre del tribunal, representant del ministeri fiscal, secretari judicial o qualsevol funcionari al servei de l'Administració de Justícia, se li han d'imposar les penes que preveu l'article 417 en el seu meitat superior.
6 LECCIONES DE DERECHO PENAL: PARTE ESPECIAL Si la conducta descrita en l'apartat primer la realitza qualsevol altre particular que intervingui en el procés, la pena s'ha d'imposar en la seva meitat inferior.
- Ha de ser declarada secreta, i el subjecte ha de saber aquesta declaració, ja que no es podrà apreciar aquest delicte quan qui revela el contingut no ha tingut coneixement de la declaració de secret.
7.5 La deslleialtat d’advocats i procuradors en relació amb els seus clients El bé jurídic protegit és el deure de lleialtat i professionalitat dels advocats i procuradors amb els seus clients. L’article 467 sanciona a l'advocat o procurador que, havent assessorat o pres la defensa o representació d'alguna persona, sense el consentiment d'aquesta, defensi o representi en el mateix assumpte a qui tingui interessos contraris, amb la pena de multa de sis a dotze mesos i inhabilitació especial per a la seva professió de dos a quatre anys.
Es requereix la creació d’un perill concret pels interessos del primer clients derivat de la possible utilització d’informació o documents obtinguts per aquell primer assessorament.
Per la seva part, l’apartat segon consisteix en causar un perjudici manifest per acció o omissió al propi client. La conducta ha de ser dolosa.
Si els fets es realitzen per imprudència greu, s'han d'imposar les penes de multa de sis a dotze mesos i inhabilitació especial per a la seva professió de sis mesos a dos anys.
8. EL TRENCAMENT DE CONDEMNA a) L’article 468 descriu: 1. Els qui trenquin la condemna, mesura de seguretat, presó, mesura cautelar, conducció o custòdia han de ser castigats amb la pena de presó de sis mesos a un any si estan privats de llibertat, i amb la pena de multa de dotze a vint- en els altres casos.
Es tracta d’un delicte especial que només pot cometre la persona afectada en cada cas per la condemna. El trencament de la condemna por adoptar dues modalitats: - Modalitat bàsica: el trencament es comet per subjecte privat de llibertat.
Modalitat atenuada: l’autor del trencament no es troba privat de llibertat ambulatòria.
L’article 468.2 preveu una pena agreujada: 1. Quan el trencament tingui per objecte alguna de les penes restrictives de drets previstes a l’article 48 del CP i hagi estat imposada per la comissió d’un delicte de violència domèstica o de gènere.
2. Quan el trencament tingui per objecte la mesura de llibertat vigilada.
La mesura cautelar ha d’estar en vigor en el moment de comissió dels fets.
3. Els que inutilitzin o pertorbin el funcionament normal dels dispositius tècnics que haguessin estat disposats per controlar el compliment de penes, mesures de seguretat o mesures cautelars, no els portin amb si o ometin les mesures exigibles per mantenir el seu correcte estat de funcionament, seran castigats amb una pena de multa de sis a dotze mesos.
b) L’article 469 descriu un subtipus agreujat de trencament de condemna en la fuga del lloc de reclusió, quan s’hagin utilitzat violència, intimidació, força en les coses o s’hagi organitzat un motí.
7 LECCIONES DE DERECHO PENAL: PARTE ESPECIAL c) L’article 470 castiga al particular que proporcioni l'evasió a un condemnat, pres o detingut, sigui del lloc on està reclòs, sigui durant la conducció, amb la pena de presó de sis mesos a un any i multa de dotze a vint mesos.
És un delicte d’auxili a l’evasió. L’apartat segon recull que si s'emprés l'efecte violència o intimidació en les persones, força en les coses o suborn, s’agreujarà la pena.
L’apartat tercer estableix que si es tractés d'alguna de les persones esmentades a l'article 454, se'ls castigarà amb la pena de multa de tres a sis mesos, podent en aquest cas el jutge o tribunal pot imposar solament les penes corresponents als danys causats o a les amenaces o violències exercides.
L’ article 471 estableix que s'imposarà la pena superior en grau, en els casos respectius, si el culpable fos un funcionari públic encarregat de la conducció o custòdia d'un condemnat, pres o detingut. El funcionari serà castigat, a més, amb la pena d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic de sis a deu anys si el fugitiu està condemnat per una sentència executòria, i amb la inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic de tres a sis anys en els altres casos.
8 ...