TEMA 10 - LA FILIACIÓ NATURAL (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2017
Páginas 36
Fecha de subida 22/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

LA FILIACIÓ NATURAL 1. El concepte.
La filiació, com altres branques del dret de família, no és una institució creada i regulada per l’ordenament jurídic, sinó un fet natural que el Dret accepta, reconeix i regula, inspirat en un criteri de protecció que es basa en la naturalesa, en l’interès social i -avui normativament- a l’article 39.2 CE que proclama la protecció integral dels fills.
No existeix un concepte legal de filiació. La filiació «és la relació biològica entre els pares i els fills que han generat i també jurídica en ser reconeguda i acceptada pel dret». La filiació és, en principi, una relació biològica i jurídica, si bé pot donar-se una relació biològica, però no jurídica, en cas que no consti o no aparegui, davant el dret els qui són els progenitors d’una persona o un d’ells; i també pot donar-se una relació jurídica sense base biològica, quan el marit no sigui el pare de qui creu ser el seu fill matrimonial, quan el pare o la mare reconeixen un fill extramatrimonial sabent que no l’han generat, quan es presta el consentiment a la fecundació assistida amb cèl·lules sexuals que provenen de la donació d’un tercer, o quan la mateixa és el resultat d’un procediment d’adopció.
La filiació, segons la doctrina majoritària, és un estat civil, que és una qualitat peculiar de la persona que té en una de les situacions tipificades com a fonamentals en l’organització civil de la comunitat.
La filiació, com a estat civil, concreta la situació de cada persona (facultats, deures, incompatibilitats i prohibicions) en relació amb els altres membres de la família.
a) La filiació en el dret català El Llibre II del Codi Civil de Catalunya dedica a la filiació el capítol V del títol III diferenciant una secció primera relativa a les disposicions generals de la filiació, una secció segona dedicada a la filiació per naturalesa i una tercera secció dedicada a la filiació adoptiva.
b) Classes de filiació El 235-1 CCCat reconeix dues classes de filiació en assenyalar que «la filiació pot tenir lloc per naturalesa o per adopció».
La norma admet, llavors, com a títols constitutius de la filiació, la determinació per naturalesa i per adopció.
- La filiació per naturalesa és la que correspon a la relació de generació entre les persones.
o La filiació per naturalesa pot ser matrimonial i no matrimonial en funció de si hi ha o no matrimoni entre els progenitors, encara que sigui posterior al naixement. L’única diferenciació entre una i una altra es refereix als mitjans de determinació, atès que, com veurem, els efectes són els mateixos.
- La filiació adoptiva és la que prescindeix de la dada biològica i el punt de partida es troba en la constitució judicial, a través de l’expedient corresponent i complint els requisits que estableix la llei de la relació jurídica d’adopció.
c) Efectes Independentment del seu tipus, la filiació produeix els mateixos efectes jurídics tal com reconeix l’article 235-2.1 CCCat en assenyalar que «tota filiació produeix els mateixos efectes civils, sense perjudici dels efectes específics de la filiació adoptiva». Aquest reconeixement de la igualtat d’efectes LA FILIACIÓ NATURAL entre els diferents tipus de filiació és conseqüència del principi constitucional d’igualtat de tots els fills davant la llei, que recull l’article 39.2 CE, i ha de ser entès en el sentit que per raó del tipus de filiació el fill no pot ser discriminat, però sí que és possible la limitació d’efectes respecte del progenitor.
Els efectes comuns a tota mena de filiació són els que determina l’article 235-2.2 CCCat , això és, «la potestat parental, els cognoms, els aliments i els drets successoris i comporta l’assumpció de responsabilitats parentals cap als fills menors i els altres efectes establerts per les lleis».
El primer dels efectes de l’existència d’una relació de filiació que cita la llei és la potestat parental. De la relació de filiació resulten un conjunt de deures i obligacions que integren la funció que la Llei atribueix als pares, de vetllar en sentit ampli, sobre els fills que, per ser menors o estar incapacitats, es veuen necessitats d’això.
La filiació determina els cognoms tenint facultats el pare i la mare «per establir, de comú acord, l’ordre dels cognoms en la inscripció del naixement o de l’adopció del primer fill. I els fills, en aconseguir la majoria d’edat o en emancipar-se, poden alterar l’ordre dels cognoms» (art.- 235-2.3 CCCat ).
La filiació és la causa de l’obligació d’aliments d’origen familiar (tradicionalment obligació d’aliments entre parents), si bé aquesta obligació, el contingut i efectes de la qual es regulen al Capítol VII del Títol III del Llibre II del Codi Civil de Catalunya, no és exclusiva dels pares envers els fills, ja que s’estén al cònjuge, ascendents (fills enfront dels pares) i els germans.
La filiació determina drets successoris. Així, per raó de la filiació, en seu de dret català d’acord amb el que es disposa al Títol IV de la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del Llibre IV del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, els fills i descendents tenen en l’herència dels pares dret a la llegítima i en la successió intestada són els primers cridats. D’altra banda, els pares, a falta de descendents del fill, tenen en l’herència d’aquest dret a la llegítima; i a falta de descendents i cònjuge o convivent són cridats a la successió intestada del fill.
Però com hem assenyalat, de la filiació es deriven molts altres efectes, com el criteri bàsic per a la determinació de la nacionalitat i el veïnatge civil (articles 14 i 17 CCE); se’n deriven impediments matrimonials (article 47 CCE), crides a càrrecs tutelars (article 222-10 CCCat ), incapacitat per ser testimoni en escriptures públiques (article 182 Reglament Notarial).
Els efectes de la relació de filiació en ocasions es restringeixen, en interès del fill, privant els pares de determinats drets i facultats, quan la seva conducta pot ser considerada reprovable.
Determina l’article 235-14 CCCat sota la rúbrica d’eficàcia limitada que «els efectes de la declaració de filiació es limiten a la mera determinació d’aquest estat, a petició dels fills majors d’edat o emancipats o del representant legal dels menors d’edat o incapacitats, en els casos següents: (a) Si el progenitor ha estat condemnat per sentència ferma en un procediment penal per causa de les relacions que han donat lloc a la filiació. Aquest precepte s’aplica quan hi ha una sentència condemnatòria ferma que determina la generació en els casos de violació, estupre o rapte.
(b) Si la filiació reclamada ha estat declarada judicialment amb l’oposició del progenitor demandat. Aquesta norma parteix del supòsit de l’exercici d’una acció de reclamació de la filiació, en què el presumpte pare apareix com a demandat. En tot cas, el precepte exigeix una oposició, no mera passivitat, a la demanda, que dificulti la determinació judicial de la filiació.
LA FILIACIÓ NATURAL (c) El reconeixement s’ha fet amb mala fe o amb abús de dret. Amb aquesta norma es pretenen evitar els reconeixements interessats, atès que suposen una vulneració del principi del favor filii.
El paràgraf 2 d’aquest article 235-14 CCCat estableix que «la determinació de la filiació en els casos a que fa referència l’apartat 1 no produeix cap efecte civil a favor del progenitor, qui queda sempre obligat a vetllar pel fill o filla i a procurar-li aliments». Amb aquest precepte, tal com hem apuntat anteriorment, guanya sentit el principi d’igualtat d’efectes de la filiació, que suposa que el fill no pot ser perjudicat en un contingut mínim, però el progenitor sí que pot perdre les facultats i drets que es deriven de la relació paternofilial.
L’article 235-14 CCCat recull aquesta limitació d’efectes de la filiació dins de les normes referents a la determinació de la filiació matrimonial, a diferència del que establia el Codi de Família, on aquestes restriccions estaven dins dels efectes de tota mena de filiació. És cert que els supòsits que recull aquest article per limitar els efectes de la declaració de filiació seran més freqüents dins d’una filiació no matrimonial, però no són exclusius d’aquesta, atès que, per exemple, és admesa la violació entre cònjuges. Per això, considerem que aquestes limitacions són aplicables tant a la filiació matrimonial com no matrimonial, i és preferible tractar-les dins dels efectes de la filiació en general.
No s’estableix com a categoria diferent la filiació que pot derivar de l’aplicació de tècniques de reproducció assistida, la qual té el mateix tractament legal que la filiació per naturalesa.
2. La determinació de la filiació.
Perquè la filiació, sigui la que sigui realment, tingui rang jurídic i sorgeixi en l’àmbit del dret l’àmplia gamma d’efectes que aquest li reconeix, cal que n’hi hagi una constància en alguna de les formes que cada ordenament té establertes amb aquesta finalitat. Això és el que es denomina determinació jurídica o legal de la filiació.
a) Mitjans de determinació de la filiació L’article 235-3 CCCat estableix una enumeració dels mitjans de determinació de la filiació per naturalesa, en assenyalar que «la filiació per naturalesa, amb relació a la mare, resulta del naixement; amb relació al pare i la mare pot establir-se pel reconeixement, pel consentiment a la fecundació assistida de la dona, per l’expedient registral o per sentència, i, únicament amb relació al pare, pel matrimoni amb la mare».
Posant aquest precepte en coordinació amb l’article 235-9 CCCat , que regula la determinació de la filiació no matrimonial, es pot fer una enumeració comprensiva de tots els mitjans de determinació de la filiació en l’ordenament català i que són els següents: (i) (ii) (iii) (iv) (v) El reconeixement fet en testament o codicil, en escriptura pública o davant la persona encarregada del Registre Civil (article 235-9.1 CCCat ).
Resolució dictada en un expedient tramitat d’acord amb la legislació del Registre Civil (art.
235-9.1 b) CCCat ).
Sentència ferma en un procediment civil o penal (art. 235-9.1 c) CCCat ).
Quant a la mare, en la manera com la legislació del Registre Civil estableix per a la inscripció (art. 235-9.1 4 ) CCCat ).
Les presumpcions de paternitat matrimonial i no matrimonial (arts. 235-5 i 10 CCCat ).
LA FILIACIÓ NATURAL (vi) El consentiment del cònjuge, o de l’home o dona, a la fecundació assistida de la dona amb la qual està convivint en parella estable (arts. 235-8 i 13 CCCat ).
Aquests mitjans de determinació de la filiació es poden classificar com a judicials o extrajudicials.
L’establiment jurídic de la filiació es realitza habitualment per procediments senzills, especialment per a la paternitat i maternitat matrimonial, i extrajudicials. La determinació judicial de la filiació es produeix per mitjà d’una sentència ferma, que deriva de l’exercici d’una acció penal o d’una acció civil de reclamació o d’impugnació de la filiació.
Una vegada constatada una relació de filiació, el mitjà per acreditar que aquesta ha estat legalment determinada és la inscripció al Registre Civil. La inscripció d’una determinada relació de filiació mitjançant la inscripció de naixement en la qual constarà, si és procedent, la identitat dels pares, és el títol de legitimació de la mateixa, això és, la manera de fer-la valer en qualsevol actuació de la vida quotidiana. El contingut de la inscripció constitueix la veritat oficial de l’estat civil de les persones i només es permetrà al·legar altres títols en els casos de falta d’inscripció o en els quals no fos possible certificar de l’assentament, però en el primer supòsit serà requisit indispensable per a la seva admissió que, prèviament o simultàniament, s’hagi instat la inscripció omesa o la reconstitució de l’assentament (article 2 LRC). No obstant això, malgrat que el Registre Civil constitueix la veritat oficial de l’estat civil, no es deriva de la mateixa una protecció de qui de bona fe va confiar en aquesta situació, ja que, no és funció del Registre Civil la protecció de la seguretat del trànsit, a diferència del que passa amb el Registre de la Propietat, per al qual regeix un principi de publicitat material, recollida en el conegut article 34 de la Llei Hipotecària.
b) La naturalesa de la determinació de la filiació La doctrina ha plantejat la naturalesa jurídica de la determinació de la filiació, en el sentit de si la mateixa és declarativa o constitutiva de la relació paterno-filial.
- Si es considera que la determinació de la filiació té una naturalesa declarativa, la conseqüència és que els efectes es retrotreuen a la data del naixement; Si es considera que té naturalesa constitutiva, els seus efectes deriven del moment en què la mateixa consti acre-ditada legalment.
Com succeeix en molts altres àmbits del dret, no és convenient prendre partit ple per una de les dues postures, i serà convenient, veure la legislació de cadascun dels efectes que produeix la determinació de la filiació i interpretarla d’una forma raonable.
Així, per exemple, en matèria de drets successoris, es pot afirmar que els efectes de la determinació de la filiació tenen caràcter retroactiu, atès que un cop determinada la filiació després de mort el causant o oberta la successió el fill pot reclamar els seus drets hereditaris; en l’àmbit de la potestat parental, es pot afirmar que no existeix la retroactivitat, ja que, malgrat que no hi ha norma equivalent en el Codi Civil de Catalunya a l’article 112 CCE, per principi no es poden considerar nul·les totes les actuacions pel representant legal del fill abans que la filiació hagi estat legalment determinada; en matèria d’aliments hi hauria una retroactivitat limitada, atès que segons l’article 237-5 CCCat «en cas dels aliments als fills menors, es poden demanar els anteriors a la reclamació judicial o extrajudicial, fins a un període màxim d’un any, si la reclamació no es va fer per una causa imputable a la persona obligada a prestar-los»; en matèria de nacionalitat, sense perjudici d’haver-hi postures contràries, la majoritària sosté la seva retroactivitat, de manera que s’adquireix amb el naixement.
c) Període legal de gestació LA FILIACIÓ NATURAL La filiació per naturalesa està fundada en l’existència d’una relació biològica entre els progenitors i els fills. Les dificultats existents al voltant de la determinació directa de la paternitat, sense haver d’acudir a proves biològiques, relativament recents, ha donat lloc que en totes les legislacions s’hagin arbitrat regles, preses de les ciències mèdiques i biològiques, mitjançant les quals es determina la paternitat, com són les presumpcions que tenen en compte la durada normal d’un embaràs i l’existència de relacions sexuals entre la dona i l’home en el temps perquè la fecundació pugui tenir lloc. Amb independència de com es fonamenta la presumpció de paternitat, segons es tracti d’una filiació matrimonial o no matrimonial, la mateixa se sustenta en la presumpció de concepció per la persona afectada per ella, i que en el Codi Civil de Catalunya està recollida a l’article 235-4 CCCat que diu que «el període legal de concepció comprèn els primers cent vint dies del període de gestació, que es presumeix d’un màxim de tres-cents dies, llevat que proves concloents demostrin que el període de gestació ha durat més de tres-cents dies».
3. La determinació extrajudicial de la filiació matrimonial.
El Codi Civil de Catalunya regula els mitjans de determinació de la filiació matrimonial, propis o particulars d’aquesta. No obstant això, no estableix cap definició de la filiació matrimonial, perquè potser el seu concepte està sobreentès. D’acord amb els criteris que s’estableixen a la llei, es pot definir la filiació matrimonial com aquella que s’atribueix als fills, els pares dels quals estan casats entre ells mateixos. No importa el moment de la concepció (abans o després del matrimoni) ni del naixement; però sí que és imprescindible la subsistència del matrimoni, quan queda determinada la filiació matrimonial, excepte en cas de fecundació assistida post mortem, atès que és part essencial de la filiació matrimonial la seva indivisibilitat, és a dir, la determinació de la filiació matrimonial s’ha de referir al mateix temps al pare i a la mare.
El Codi Civil de Catalunya en tractar la determinació de la filiació matrimonial fa referència a dos supòsits: la determinació de la filiació paterna per mitjà de presumpcions i el consentiment del cònjuge a la fecundació assistida de la dona, però no hi ha un tractament diferenciat de la determinació de la filiació materna matrimonial.
a) La determinació de la filiació materna matrimonial Com assenyala l’article 235-3 CCCat , «la filiació per naturalesa, amb relació a la mare resulta del naixement». Malgrat que aquesta norma està inclosa dins dels mitjans de deter-minació de la filiació, no utilitza la paraula «establir-se» com en els altres supòsits, sinó que diu que la filiació «resulta».
Amb això, la legislació catalana, pren partit sobre el que s’ha d’entendre per filiació materna, ja que per al seu establiment, en seu de tècnica legislativa, podria acudir-se a un element genètic (que les cèl·lules genètiques siguin pròpies de la mare) o merament fisiològic (el fet de la gestació i el part).
Doncs bé, l’opció que pren la llei és la segona i, per tant, el fet del part de la mare i la identitat del nascut determina la filiació materna, sense importar com s’hagi aconseguit la concepció i la procedència de les cèl·lules genètiques, la qual cosa és l’expressió normativa del principi del passatge de Paulo (Digest 2, 4, 5) «mater semper certa est etiam si vulgo conceperit». Aquest principi és el mateix que se segueix en els supòsits de fecundació assistida, atès que segons l’article 7.1 de la Llei de Tècniques de Reproducció Humana Assistida la filiació dels nascuts de tècniques de reproducció assistida es regularà per les lleis civils, afegint l’article 10 de la mateixa, que la filiació dels nascuts per gestació de substitució (vulgarment denominat ventre de lloguer) serà determinada pel part.
LA FILIACIÓ NATURAL La filiació materna constarà com a matrimonial, quan en funció de les normes que veurem posteriorment en tractar la determinació de la filiació paterna matrimonial, es pugui imputar la paternitat al marit de la mare.
No obstant això, el fet que la maternitat resulti del naixement, a efectes de la seva constància en el Registre Civil, l’article 47 LRC estableix que en la inscripció de naixement constarà la filiació materna sempre que hi coincideixin la declaració, per part dels obligats a fer-la, i el part o comprovació reglamentària. Aquesta norma és conseqüència de la forma normal en què es desenvolupen els naixements, amb assistència mèdica, i de l’obligació imposada per part de la Llei de Registre Civil, al metge, llevadora o ajudant tècnic sanitari que assisteixi al naixement de donar immediatament part escrit del mateix a l’encarregat del Registre (article 44 LRC). En els supòsits en què no coincideixi la declaració de qui sollicita la inscripció de naixement amb el part o comprovació reglamentària, l’encarregat del Registre Civil comprovarà el fet del naixement i la identitat per mitjà del metge del Registre Civil o per un altre mitjà (articles 168 i 315 RRC).
La inscripció del naixement s’ha de realitzar entre les vint-i-quatre hores i els vuit dies següents al naixement (article 42 LRC) i l’han de promoure les persones que assenyala l’article 43 LRC, això és, el pare, la mare, el parent més pròxim o, si no n’hi hagués, qualsevol persona major d’edat present al lloc del part al temps de verificar-se; el cap de l’establiment o el cap de família de la casa en què el naixement hagi tingut lloc; i respecte als nounats, abandonats, la persona que els hagi recollit.
Quan es pretengui la inscripció de la maternitat matrimonial fora del termini establert per a la inscripció de naixement, l’article 312 RRC exigeix per a la constància registral de la maternitat matrimonial un expedient registral en el qual es comprova: que no hi ha prèvia inscripció del naixement; l’existència i identitat del nascut; i les circumstàncies que hagin de constar en la inscripció.
b) La determinació de la filiació paterna matrimonial Com hem assenyalat, són dos els mitjans que estableix el Codi Civil de Catalunya per a la determinació de la filiació matrimonial paterna: la presumpció de paternitat i el consentiment del cònjuge a la fecundació assistida de la dona.
La presumpció de paternitat La regla general per a l’establiment de la filiació paterna matrimonial és la presumpció que estableix l’article 235-5 CCCat , amb les excepcions i/o limitacions que recullen els articles 235-6 CCCat i 235-7 CCCat . Del joc combinat d’aquests tres preceptes, en resulta el següent esquema de la presumpció de paternitat matrimonial.
a) Naixement després de la celebració del matrimoni i dins dels tres-cents dies següents a la separació, judicial o de fet, dels cònjuges o a la declaració de nul·litat o a la dissolució del matrimoni L’article 235-5.1 CCCat diu que «es tenen per fills del marit els nascuts després de la celebració del matrimoni i dins dels tres-cents dies següents a la separació, judicial o de fet, dels cònjuges o a la declaració de nullitat o a la dissolució del matrimoni».
Els fets en els quals es funda la presumpció de paternitat resulten del principi «pater it est quem nuptiae demostrant» (Digest 2, 4, 5). La presumpció de paternitat és una presumpció iuris tantum, i admet, com ha assenyalat la Jurisprudència (STSJC, d’1 de juny de 1995), la prova en contrari; però juga de manera automàtica, encara que els pares no estiguin d’acord, de LA FILIACIÓ NATURAL manera que si el pare fos un tercer hauria d’exercitar una acció d’impugnació de la filiació, per a la qual cosa s’haurà de provar de manera concloent que el presumpte pare no és progenitor de la persona, la filiació de la qual s’impugna (article 235.28 CCCat ).
La presumpció té eficàcia dins d’un procés judicial i també fora d’ell, atès que la mateixa és títol de determinació de la filiació i la sola comprovació dels fets que es funda permet que s’inscrigui com a matrimonial una determinada paternitat, tal com preveu el 48 LRC, que assenyala que la filiació paterna constarà en la inscripció de naixement al seu marge, per referència a la inscripció de matrimoni dels pares, sent indiferent que la inscripció es produeixi dins o fora de termini.
b) Naixement després dels tres-cents dies següents a la separació judicial o de fet dels cònjuges, nul·litat o dissolució del matrimoni En aquests supòsits, la presumpció no opera en tota la seva amplitud, atès que falta el fonament de la mateixa, que és la convivència durant el període de concepció. Tot i així, malgrat la separació judicial o de fet dels cònjuges, la paternitat pot quedar establerta com a matrimonial «si es prova que els fills han nascut a conseqüència de les relacions sexuals entre els cònjuges». (article 235-5.2 CCCat ). I la mateixa regla s’aplica en cas de nul·litat o de dissolució del matrimoni si es prova que les relacions han tingut lloc abans de produir-se aquests efectes (article 235-5.2 CCCat ).
S’ha de precisar que el precepte no opera en aquells casos en que el naixement s’ha produït transcorreguts els tres-cents dies, quan es provi que això obeeix a un embaràs, la durada del qual s’hagi perllongat més enllà d’aquest termini, ja que jugaria allò disposat al 235-4 CCCat No obstant això, en els supòsits de separació judicial o de fet, atès que aquests fets no extingeixen el vincle matrimonial, la prova de les relacions sexuals farà que la filiació paterna quedi determinada com a matrimonial, mentre que en cas de divorci o nul·litat, la filiació paterna serà no matrimonial, llevat que es provi l‘existència de les relacions sexuals amb anterioritat a la sentència que les declari. Els supòsits d’extinció de matrimoni per mort o declaració de mort del marit s’han de posar en relació amb l’article 235-4 CCCat i només serà possible que la filiació quedi determinada, quan es provi que l’embaràs va durar més de trescents dies.
c) Conflicte de presumpcions Jurídicament no hi ha cap impediment perquè immediatament després de la fermesa de la sentència de divorci o de la mort del marit la dona pugui contreure noves núpcies. Si la dona actua d’aquesta manera i el nou matrimoni es produeix dins dels tres-cents dies següents a la dissolució de l’anterior, la presumpció de paternitat matrimonial podria jugar pel que fa als dos matrimonis. Per salvar el conflicte de presumpcions, l’article 235-5.3 CCCat assenyala que «si dins dels tres-cents dies següents a la dissolució o a la nul·litat ha tingut lloc un nou matrimoni de la mare, es presumeix que els nascuts després de la celebració d’aquest matrimoni són fills del segon marit».
Per tant, donat el cas que es produeixi un naixement dins dels tres-cents dies següents a la dissolució, per qualsevol causa, d’un matrimoni anterior, o a la seva nul·litat, es dóna LA FILIACIÓ NATURAL preferència a considerar que l’actual espòs de la mare és el pare, però enfront de la possibilitat que no sigui així, se li permet que exerciti l’acció de desconeixement que regula l’article 2356 CCCat . Aquesta solució respon a un criteri realista, ja que és més probable que el fill sigui conseqüència de les relacions que la dona hagi tingut amb l’actual marit que amb l’anterior, però també respon a un criteri de coordinació amb les regles de determinació de la filiació paterna matrimonial, atès que en haver contret matrimoni la mare ja embarassada, des de l’admissió de la demanda de nul·litat o de divorci de l’anterior matrimoni, havia cessat la presumpció de convivència, per això que sigui conseqüent atribuir la paternitat al segon marit.
Si el naixement es produeix, en aquests casos, dins dels cent vuitanta dies següents a la celebració del matrimoni, el segon marit tindria acció per desconèixer aquesta paternitat, qüestió a la qual ens referirem posteriorment. El problema que es podria plantejar és si el desconeixement de la paternitat per part del segon marit, faria reviure la presumpció de paternitat del primer. És possible diferenciar dues situacions: si ha existit nul·litat o dissolució per divorci del primer matrimoni, només es podria atribuir la paternitat al primer marit mitjançant la prova de les relacions sexuals en moment anterior abans de la sentència corresponent; si la dissolució del primer matrimoni va ser per mort, i no havia amb anterioritat una situació de separació judicial o de fet, sí que sembla que s’ha d’atribuir la paternitat al primer marit de la mare, tot això sense perjudici de les accions de filiació que poguessin correspondre.
d) Naixement dins dels cent vuitanta dies següents a la celebració del matrimoni Si el naixement del fill es produeix dins dels cent vuitanta dies següents a la celebració del matrimoni, la presumpció de paternitat actua, però es permet al marit desconèixer la seva paternitat per l’existència d’indicis dels quals es dedueix, raonablement, que la presumpció pot no respondre a la veritat. En aquest sentit, estableix l’article 235-6.1 CCCat que «si el fill neix dins dels cent vuitanta dies següents a la celebració del matrimoni, el marit pot deixar sense efecte la determinació de la filiació que resulta de l’article 235-5 declarant que en desconeix la seva paternitat».
e) El desconeixement és una declaració en la qual s’exigeixen els requisits següents.
a. Es tracta d’una declaració que pretén deixar sense efecte la presumpció de paternitat de l’article 235-5 CCCat . Aquesta declaració no ha d’estar causalitzada i n’hi ha prou que s’acrediti el naixement dins dels cent vuitanta dies següents a la celebració del matrimoni, sense que hagi de provar l’inexistència de les relacions sexuals amb la mare o que aquesta les va tenir amb terceres persones.
b. Es tracta d’una declaració que ha de ser autèntica (art. 235-6-1 CCCat in fine). La doctrina majoritària entén que declaració autèntica és la que es produeix en document públic que s’ha d’aportar per practicar la inscripció en el Registre Civil o la que es manifesta davant l’encarregat del Registre Civil.
c. Quant al termini, el desconeixement ha d’entrar en el Registre Civil en el termini dels sis mesos següents al naixement (art. 235-6-1 CCCat in fine). Es tracta d’un termini de caducitat, en el transcurs del qual sense formular la declaració de desconeixement LA FILIACIÓ NATURAL extingeix la facultat, no sent transmissible als hereus. D’acord amb l’article 235-6-2 CCCat , el desconeixement de la paternitat no és eficaç en els casos següents: ▪ «Si el marit ha conegut l’embaràs abans de contreure matrimoni, llevat que la declaració a què es refereix l’apartat 1 s’hagi fet amb el consentiment de la muller.» El coneixement del marit de l’embaràs de la dona no requereix forma expressa, però no és exactament un reconeixement, si es vol tàcit, perquè sinó estaríem en l’apartat següent de la norma. Però si la declaració de coneixement de l’embaràs es realitza amb el consentiment de la dona, aquella esdevé definitiva, sempre que la seva declaració no estigui viciada.
▪ «Si el marit ha admès la paternitat de qualsevol forma.» Aquesta admissió de la paternitat, en poder realitzar-se de qualsevol forma, pot ser expressa o tàcita.
L’expressa tindrà les característiques dels reconeixements aformals, mentre que la tàcita serà la que derivi de fets concloents, com pot ser la possessió d’estat.
▪ «Si la mare demostra l’existència de relacions sexuals amb el marit durant el període legal de la concepció.» Aquesta excepció és conseqüència de la presumpció de paternitat no matrimonial que recull l’article 235-10 CCCat .
f) Naixement abans del matrimoni Per als supòsits en què el fill hagi nascut abans del matrimoni dels pares, la filiació que originàriament ha de ser extramatrimonial, pot quedar convertida en matrimonial com a conseqüència del matrimoni dels pares. Estableix l’article 235.7 CCCat que «els fills comuns nascuts abans del matrimoni del pare i de la mare tenen, des de la data de celebració d’aquest, la condició de matrimonials si la filiació queda determinada legalment».  Són dos els requisits perquè pugui produir-se el trànsit de la filiació extramatrimonial a la matrimonial.
- La celebració del matrimoni dels pares, que haurà de produir després del naixement dels fills, encara que el fill hagués mort, ja que hi ha identitat de raó amb la possibilitat del reconeixement d’un fill després de mort (article 235-12.4 CCCat ).
- Que es tracti de fills comuns dels pares que contrauen matrimoni i que la filiació quedi determinada legalment, la qual cosa es podrà fer a través dels mitjans reconeguts per a la determinació de la filiació no matrimonial.
En cas de filiació adoptiva, el fill no veu alterada la seva condició de fill adoptiu, a pesar del matrimoni dels pares. Al contrari, si la filiació derivés de la pràctica de tècniques de reproducció assistida en la dona amb el consentiment del marit, aquest supòsit no té cap diferenciació amb la hipòtesi ordinària i la filiació també pot esdevenir matrimonial.
Finalment, en cas de filiació matrimonial sobrevinguda, si posteriorment s’impugnés, davant del dubte de si s’apliquen les normes de les accions d’impugnació de la filiació matrimonial o no matrimonial, la llei opta per la segona, per deixar clar que el que s’impugna són els mitjans de determinació de la filiació, que, com hem assenyalat, són els referents a la filiació no matrimonial. L’article 235-7-2 CCCat estableix que «la impugnació de la filiació a què es LA FILIACIÓ NATURAL refereix l’apartat 1 es regeix per les regles de la filiació no matrimonial». Aquesta impugnació de la filiació podrà basar-se en l’inexistència de la realitat biològica o per vicis de consentiment en el reconeixement (articles 235-26 , 27 i 28 CCCat ).
4. La determinació extrajudicial de la filiació no matrimonial La filiació no matrimonial és aquella en què els pares no estan casats entre ells. Segons l’article 235-9 CCCat , «la filiació no matrimonial es pot establir per: a) reconeixement fet en testament o codicil, en escriptura pública o davant la persona encarregada del Registre Civil; b) resolució dictada en un expedient tramitat d’acord amb la legislació del Registre Civil; c) sentència ferma en un procediment civil o penal i d) Pel que fa a la mare, en la forma que la legislació del Registre Civil estableix per a la inscripció».
Tots aquests mitjans de determinació de la filiació, llevat del cas de l’apartat d), es refereixen a la filiació paterna i materna. No obstant això, l’enumeració que realitza el precepte no és taxativa, ja que hi ha altres mitjans als quals la llei es refereix. Posant aquest article 235-9 CCCat en relació amb els articles 235-10 i 13 CCCat , resulta que la filiació no matrimonial es pot establir, a més, per mitjà de la presumpció de paternitat no matrimonial i per mitjà del consentiment de l’home o de la dona a la de la fecundació assistida de la mare.
a) La presumpció de paternitat no matrimonial Formula la presumpció de paternitat no matrimonial l’article 235-10 CCCat , que estableix que «es presumeix que és pare del fill no matrimonial: a) l’home amb el qual la mare ha conviscut en el període legal de la concepció; b) l’home amb el qual la mare ha mantingut relacions sexuals en el període de la concepció i c) l’home que ha reconegut la paternitat tàcitament o de manera diferent de la que ’estableix l’article 235-9».
Els fets en els quals es funda la presumpció de paternitat són els següents: - La convivència amb la mare durant el període legal de concepció (article 235-101 a) CCCat ) Perquè la presumpció pugui basar-se en aquest fet, cal l’existència de convivència de l’home amb la dona en el període legal de concepció, però no cal que aquesta convivència pugui ser subsumida en l’àmbit de les unions estables de parella, de manera que podria ser temporal. No obstant això, si hi hagués una constitució formal en document públic de la unió estable de parella, es presumiria la convivència.
- L’existència de relacions sexuals de l’home amb la mare durant el període legal de concepció (article 235-10-1 b) CCCat ) Es diferencia aquest supòsit de l’anterior que no cal que existeixi convivència entre els progenitors, n’hi ha prou que hi hagi hagut relació sexual. No obstant això, donat el caràcter íntim de les relacions sexuals, llevat que siguin admeses per l’home, farà que sigui difícil la prova directa i que generalment opera mitjançant presumpcions.
LA FILIACIÓ NATURAL - El reconeixement de la paternitat tàcit o de manera diferent del reconeixement formal (article 235-10-1 c) CCCat ) Aquest reconeixement és una declaració d’admissió de la paternitat per part del pare, però que no ajusta en la forma prevista a l’article 235-9 CCCat , això és, testament, codicil, escriptura pública o declaració davant l’encarregat del Registre Civil. Aquest reconeixement podria derivar d’un document privat, o d’un document públic diferent al testament, codicil o l’escriptura pública (si bé respecte d’aquesta qüestió s’ha de fer una crida que el caràcter del document deriva del seu contingut, no del títol), o bé d’una declaració aformal davant funcionari no encarregat del Registre Civil.
Les presumpcions de paternitat no matrimonial són iuris tantum, atès que, com assenyala l’article 23510.2 CCCat , es poden destruir amb tota classe de proves en el judici corresponent, però tenen com a justificació que provats els fets que es funden es trasllada a l’home la càrrega de la prova de la seva no paternitat.
La doctrina ha debatut si la presumpció de paternitat no matrimonial com a mitjà de determinació de la filiació opera extrajudicialment o només dins d’un procés. Cal fer notar que tractant-se de filiació matrimonial el fet que es funda la presumpció, el matrimoni és susceptible de prova directa, mentre que tractant-se de filiació no matrimonial, els fets en què es basa la presumpció de paternitat, no poden ser objecte de prova directa i, a més, a efectes del Registre Civil els mitjans de prova estan taxats, ja que segons l’article 23 LRC les inscripcions es practiquen en virtut de document autèntic o per declaració i, encara que en l’expedient governatiu es poden admetre altres tipus de proves, sempre caldrà la comunicació als interessats (en aquest cas el pare), els quals podran fer les manifestacions que estimin oportunes.
No obstant això, si no s’admet que la presumpció de paternitat no matrimonial pugui actuar fora del procés, resulta que la norma queda limitada a ser un reconeixement del principi de veracitat. Per això, la doctrina s’ha esforçat a determinar el seu àmbit d’aplicació extraprocessal, perquè aquesta pugui servir de determinació de la paternitat, amb eficàcia directa i susceptible d’accés al Registre Civil.
Com a possibles supòsits d’aplicació extrajudicial de la presumpció, si la convivència en el període legal de concepció pot provar-se mitjançant l’existència d’un document públic de constitució d’una unió de parella, o en general els fets en els quals es fonamenta (convivència, relacions sexuals o reconeixement tàcit o aformal), poden quedar acreditats en un expedient registral.
b) El reconeixement El reconeixement com a mitjà de determinació de la filiació no matrimonial pot ser definit com aquella declaració efectuada pel pare o la mare, mitjançant la qual es revela el fet de la relació biològica (paternitat o maternitat), utilitzant una forma determinada i complint els requisits que la llei estableix.
La doctrina sol referir-se al reconeixement com un acte jurídic i no com a negoci jurídic, perquè s’ha de reservar aquesta denominació per a aquells actes jurídics que són alhora font i regla d’una relació jurídica. Del reconeixement tan aviat com acte jurídic, es prediquen els caràcters següents: a) És un acte jurídic unilateral quan s’integra per una sola declaració de voluntat; el reconeixement dels dos progenitors, fins i tot realitzant-se en el mateix document, no ho fa bilateral, ni tampoc canvia la seva naturalesa que es requereixi una aprovació judicial.
LA FILIACIÓ NATURAL b) És un acte personalíssim de qui reconeix, sense que s’admeti que pugui realitzar-se per representació legal o voluntària; per això, els reconeixements de menors i incapacitats estan subjectes a aprovació judicial.
c) És un acte irrevocable perquè, encara que es revoqui o perdi eficàcia, l’acte que ho conté es manté (article 422.8 CCCat).
d) És un acte formal, ja que s’ha de realitzar a través d’algunes de les vies que permet la llei.
Capacitat per reconèixer La capacitat per reconèixer es fa dependre de la possible aptitud de la persona per a la procreació, distingint la llei entre el reconeixement de la paternitat i de la maternitat. Segons determina l’article 235-11.1 CCCat , «els majors de catorze anys tenen capacitat per al reconeixement de la paternitat.
La mare té capacitat per al reconeixement de la maternitat des que s’acrediti el fet del part, tingui l’edat que tingui. En els dos casos, cal que tinguin capacitat natural».
La referència als catorze anys dels homes parteix de la constatació que, com a regla general, la majoria dels homes arriba a la capacitat biològica de procreació a partir de l’esmentada edat, atès que en una edat inferior és molt improbable que pugui tenir lloc. El reconeixement efectuat per qui no tingui l’edat fixada, en el supòsit en el qual pogués haver arribat a realitzar-se materialment, haurà de ser denegat pel jutge. La interpretació literal de la norma condueix a entendre que n’hi ha prou que l’home tingui catorze anys per efectuar el reconeixement; no obstant això, una interpretació de la norma conforme a la dada que li serveix de pressupost, que és l’aptitud procreadora de l’home, implica que s’hagin de fer certes matisacions que no són suficients els catorze anys per reconèixer, sinó que s’han de tenir catorze anys en el moment de la concepció, que segons l’article 235-4 CCCat comprèn els cent vint primers dies del període de gestació. En cas de no poder fer-se el reconeixement a falta d’edat, la paternitat podrà declarar-se mitjançant la corresponent acció judicial.
Pel que fa a la maternitat, l’article 235-11 CCCat no estableix una edat fixa per poder reconèixer i n’hi ha prou que s’acrediti el fet del part, ja que de la seva constatació en resulta l’aptitud per a la procreació. Tanmateix, si la mare fos menor d’edat o incapacitada, seria necessari el tràmit de l’aprovació judicial al qual es refereix el paràgraf 2 de l’article 235-11 CCCat .
Tant el reconeixement de la paternitat i de la maternitat requereixen, segons assenyala l’article 23511.1 CCCat in fine, que la persona que ho realitza tingui capacitat natural.
Aprovació judicial del reconeixement Segons determina l’article 235.11.2 CCCat que «per a la validesa del reconeixement fet per menors no emancipats o incapacitats, és necessària l’aprovació judicial, amb audiència del Ministeri Fiscal».
La necessitat de l’aprovació judicial del reconeixement efectuat per persones que no tenen capacitat d’obrar suposa un control de la seva legalitat, la finalitat del qual és comprovar la seva existència jurídica i regularitat, mitjançant la remoció dels obstacles que poguessin existir, per la falta de concordança entre la capacitat d’obrar plena o ordinària i l’especial per reconèixer. En aquest sentit, en no ser subjectes plenament capaços els menors no emancipats i els incapacitats, i ser el reconeixement un acte unilateral i voluntari que produeix uns efectes de gran transcendència i que esdevé irrevocable, cal algun tipus de control que obeeixi al principi de protecció de persones menors i incapacitades.
LA FILIACIÓ NATURAL El procediment per a l’aprovació judicial és el dels actes de jurisdicció voluntària del qual és competent el jutge de primera instància encarregat del Registre Civil que està inscrit o s’ha d’inscriure el naixement del fill que es reconeix.
Cal per a l’aprovació judicial que és doni audiència al Ministeri Fiscal, la qual cosa és conforme amb l’article 3.7 de la Llei 50/1981, de 30 de desembre, per la qual es regula l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, que ha d’emetre un informe sobre les condicions de maduresa, de qui reconeix, tant físiques com les que afecten el seu raciocini, per ajudar a la formació del criteri del jutge. Igualment, el jutge podrà donar audiència a altres persones, especialment a l’autor del reconeixement i l’altre progenitor si la filiació ja està determinada.
Prohibició de manifestar la identitat de l’altre progenitor Segons l’article 235-9.2 CCCat , «en el reconeixement fet en testament o escriptura pública o davant la persona encarregada del Registre Civil no es pot manifestar la identitat de l’altre progenitor si no ha estat ja determinada legalment. Aquesta regla no s’aplica al cas del reconeixement del concebut i no nascut realitzat en testament o escriptura pública» .
La regla general en matèria de reconeixement és que qualsevol que sigui la forma mitjançant la qual es manifesti, existeix el deure de no manifestar la identitat de l’altre progenitor, que té el seu fonament en el seu caràcter personalíssim i unilateralitat, amb l’única excepció que ja estigués determinada.
Solucionant un tema clàssic en la doctrina i respecte del qual feia omissió el Codi de Família, l’article 235-9.2 CCCat in fine determina que és possible el reconeixement del nasciturus, cas en el qual cal manifestar qui és la mare gestant. Si la filiació materna no queda posteriorment determinada, per causa del possible desconeixement que efectuï la mare, el reconeixement del pare quedaria sense efecte.
Requits d’eficàcia L’article 235-12 CCCat sota la rúbrica dels requisits del reconeixement de la paternitat o maternitat recull una sèrie d’exigències addicionals d’aquest. Aquestes exigències són requisits d’eficàcia, en el sentit que sense elles el reconeixement és vàlid, existent i apte per a la determinació d’una filiació, però no desplega tots els seus efectes fins que quedin complerts. La necessitat d’aquests requisits no elimina el caràcter unilateral del reconeixement, simplement es dóna entrada a la persona que la seva filiació vagi a quedar determinada per aquest mitjà perquè pugui donar la seva opinió.
Es distingeixen tres situacions en què són necessaris aquests requisits d’eficàcia: el reconeixement del fill major d’edat, del fill menor d’edat o incapacitat i del fill ja mort.
(i) Reconeixement del fill major d’edat Quan el fill és major d’edat o menor emancipat, el seu reconeixement requereix, com a requisit addicional, el seu consentiment exprés o tàcit (article 235-12.1 CCCat ). Cal, a més, que el fill no estigui incapacitat, ja que en aquest cas entraríem en l’apartat 3 del mateix precepte.  Evitar que els efectes que es deriven de l’establiment de la filiació puguin resultar desfavorables per al reconegut, especialment, quan és major d’edat, atès que hi pot haver dubtes quant a les intencions reals del progenitor, que reconeix un fill gran.
El consentiment de qui és reconegut no és un consentiment en sentit tècnic, és un assentiment o una conformitat a un acte ja realitzat pel progenitor perquè pugui LA FILIACIÓ NATURAL desplegar la seva eficàcia. Aquest consentiment del fill pot ser exprés o tàcit. El primer serà el que es manifesta a través d’una declaració de voluntat, la qual no requereix forma determinada, sense perjudici del que direm respecte a la seva inscripció en el Registre Civil. El consentiment tàcit és el que es manifesta a través de la realització d’actes del fill (facta concluenda), dels quals es dedueix que coneix i està conforme amb el reconeixement, sent potser el més important la possessió d’estat (amb els seus requisits de nomen tractatus i fama), com a fill respecte del progenitor que reconeix.
El consentiment del fill major d’edat o emancipat al seu reconeixement no està sotmès a cap termini determinat, però com que només a falta d’aquest consentiment pot el progenitor reclamar la filiació no matrimonial (article 235-12.2 CCCat ) per provar que no hi ha hagut tal consentiment del fill major d‘edat o emancipat, encara que sigui d’una manera indiciària, es pot acudir a l’acta notarial de notificació i requeriment, advertint el fill que si no presta el consentiment se n’anirà a la via judicial.
La negativa del fill major d’edat al seu reconeixement provoca que aquest no arribi a aconseguir eficàcia com a títol de determinació de la filiació i deixi, en el seu cas, la via oberta a l’exercici de l’acció judicial pel progenitor (article 235-21.2 CCCat ).
El consentiment del fill, un cop que s’ha produït, fa que el reconeixement esdevingui irrevocable. No obstant això, per aplicació del principi de veritat biològica s’estima per la doctrina que el fill pot impugnar la filiació, malgrat haver consentit el reconeixement o que pugui fer-ho el pare, bé mitjançant una acció d’impugnació strictu sensu (article 235-26 CCCat ) o mitjançant la impugnació del títol de reconeixement si peca d’alguns dels vicis que recull l’article 235-27 CCCat.
(ii) Reconeixement del fill menor o incapacitat Quan aquell que serà reconegut té una capacitat d’obrar limitada, la llei estableix un especial control a través de l’aprovació judicial, com a mitjà de tutela dels interessos de qui no pot actuar per si mateix. Amb l’aprovació judicial es pretén impedir que es reconeguin persones que no gaudeixen d’una plena capacitat, excloure de la representació legal de pares i tutors un acte (la voluntat de consentir el reconeixement) que pertany a l’àmbit personalíssim i, finalment, que no es deixi en suspens la determinació de la filiació fins que l’afectat pugui consentir.
En concret, estableix l’article 235-12.3 CCCat «per a l’eficàcia del reconeixement d’una persona menor o incapacitada que no es faci en el termini fixat per a la inscripció del naixement, cal l’aprovació judicial, amb audiència del Ministeri Fiscal, del representant legal del menor i, si és conegut, de l’altre progenitor». D’acord amb el que diu literalment el precepte, es requereix l’aprovació judicial per al reconeixement de fills que siguin menors d’edat no emancipats o que estiguin incapacitats, amb independència de quin sigui el grau de discerniment de la persona reconeguda i el règim de tutela o guarda a la qual pugui estar sotmesa.
A més, cal que el reconeixement no es faci en els termes establerts per a la inscripció de naixement. A contrario sensu, si el reconeixement es realitza dins d’aquest termini, no cal l’aprovació judicial del reconeixement.
LA FILIACIÓ NATURAL L’aprovació judicial, quan calgui, se substancia en expedient de jurisdicció voluntària per al qual és competent el jutge de primera instància encarregat del Registre Civil en què estigui inscrit o s’hagi d’inscriure el naixement del fill que es reconeix.
En el procediment cal audiència al Ministeri Fiscal, la missió del qual serà informar sobre la conveniència del reconeixement. També s’ha de donar audiència a l’altre progenitor si és conegut, que pot interpretar-se com aquell la filiació del qual ja està determinada o bé com aquell que pugui acreditar la relació de filiació, posició aquesta última que sembla més raonable, sempre que hi hagi un indici que és el progenitor.
(iii) Reconeixement del fill mort Estableix l’article 235-12.4 CCCat que «el reconeixement d’un fill ja mort només és eficaç si deixa descendents i els de grau més pròxim ho consenten. Si els descendents són menors o incapacitats, cal l’aprovació judicial, amb audiència del Ministeri Fiscal.
La denegació de consentiment o d’aprovació judicial no impedeix la reclamació de la filiació d’acord amb el que estableix l’apartat 2 i amb el mateix abast».
El reconeixement, per regla general, necessita com a requisit d’eficàcia que es doni entrada a la part la relació de filiació de la qual quedarà determinada per aquest mitjà.
En cas que la persona, la filiació de la qual serà reconeguda, hagi mort, es dóna entrada en el procediment als seus descendents per evitar imposar-los una filiació en contra de la seva voluntat. Si els descendents fossin menors o incapacitats del seu consentiment, se supleix el seu consentiment a través d’una aprovació judicial.
D’altra banda, el consentiment dels descendents només caldrà si existeixen i cal afegirhi que visquin en el moment de la mort del fill que es vol reconèixer. No obstant això, deixa el dubte sobre el règim aplicable quan no existeixin descendents; per a aquests casos es pot pensar que el reconeixement no necessita cap requisit addicional, atès que no hi ha cap persona que quedarà afectada per l’establiment de la relació de filiació, o bé que el reconeixement no serà possible, perquè els requisits d’eficàcia es prediquen respecte d’ells, i no és possible que entrin en joc perquè queden fora de tota previsió legal, sense perjudici que el progenitor pugui exercir l’acció de reclamació de la filiació.
Els descendents que han de prestar el seu consentiment han de ser els de grau més pròxim, de manera que, entre ells, s’estableix un ordre: l’existència dels d’un grau elimina els següents. Així, si hi ha fills del mort, aquests són tinguts en compte i en defecte de tots o alguns entraran els néts. A més, els descendents del fill que es vol reconèixer han de ser majors d’edat, atès que l’alternativa de l’aprovació judicial només es necessita quan es tracti de menors o incapacitats. Respecte als requisits del consentiment dels descendents majors d’edat, ens remetem al que es diu a l’apartat 4.2.5.1.
Quan siguin diversos els descendents majors d’edat, no diu el precepte si es requereix el consentiment de tots ells, havent plantejat la doctrina tres alternatives: a) cal el consentiment de tots els fills majors d’edat; b) és suficient el consentiment d’un sol dels descendents majors d’edat perquè l’eficàcia de la determinació de la filiació sigui plena i atenyi tots els descendents; i c) l’eficàcia de la determinació és relativa, només es projecta als que van consentir i no als altres. En aquest sentit, sembla més adequat LA FILIACIÓ NATURAL afirmar que caldrà el consentiment de tots, perquè no és possible una determinació parcial de la relació jurídica de filiació, de manera que si alguns no ho consentissin, obligarà els que van consentir exercitar la corresponent acció de reclamació de la filiació contra el progenitor que va pretendre el reconeixement; i també pot aquest últim exercitar l’acció de reclamació quan els descendents siguin al seu torn hereus del fill mort (article 235-16 CCCat ).
Si els descendents són menors d’edat o incapacitats, el seu consentiment se supleix per l’aprovació judicial, en harmonia amb el règim previst per al seu reconeixement, quedant exclosa l’actuació a través dels seus representants legals. En cas que siguin una pluralitat de descendents menors o incapacitats, l’aprovació judicial es requereix pel que fa a tots i cadascun d’ells. L’aprovació judicial ha de realitzar-se prèvia audiència del Ministeri Fiscal. En haver suprimit l’article 235-12.4 CCCat les remissions als paràgrafs anteriors que feia l’article 96.4 CFC, i per tant als requisits addicionals que caldrien en cas d’haver viscut el fill, sembla que no caldrà l’audiència del representant legal del menor o incapacitat i de l’altre progenitor si fos conegut, malgrat que pot ser molt raonable demanar-ho pel jutge per fonamentar millor la seva decisió, que haurà de consistir, en un judici de versemblança sobre la possible certesa de la relació que es reconeix.
En cas que alguns dels descendents fossin menors o incapacitats i altres no, als primers se’ls demanarà el consentiment i als segons l’aprovació judicial. Si hi ha discordança, i per exemple el jutge concedeix l’aprovació però no hi ha consentiment dels descendents majors d’edat, sembla adequat pensar, com hem assenyalat anteriorment, que no sigui possible la determinació de la filiació, quedant obertes les vies judicials per al seu establiment, bé pels descendents o bé pel progenitor.
El reconeixement de la filiació incestuosa La generalitat de la doctrina que s’ha ocupat de la qüestió considera que el legislador català no ha posat límits especials en ordre al reconeixement d’aquesta filiació (incestuosa), de manera que se sotmetrà a les mateixes regles que qualsevol altre reconeixement. No obstant això, sempre queda la possibilitat de sol·licitar l’eficàcia limitada del reconeixement, a l’empara de l’article 235-14 1 b), quan s’ha fet de mala fe o abús del dret.
El reconeixement i l’acció de reclamació Encara que el reconeixement no sigui eficaç com a títol de determinació de la filiació matrimonial, a falta dels requisits addicionals que hem assenyalat, es permet als progenitors l’exercici de l’acció de reclamació de la filiació (articles 235-12-2 i 3 in fine CCCat ), que està subordinada a que no puguin reconèixer els fills o que el reconeixement no sigui eficaç a falta de consentiment dels fills o de l’aprovació judicial (article 235-21 2 CCCat ). El Codi Civil de Catalunya ha afegit un supòsit per a l’exercici de l’acció. L’acció de reclamació en aquests casos serà de mera investigació de la paternitat, ja que la sentència que declari la relació de filiació es limitarà a determinar la filiació, de manera que no produirà cap efecte per al progenitor i només vindrà obligat a prestar aliments (article 235-14 CCCat ), amb l’excepció que es provi la raó que justifica el retard del reconeixement.
La forma del reconeixement LA FILIACIÓ NATURAL D’acord amb el que es preveu a l’article 235-9.1 CCCat , el reconeixement de la filiació no matrimonial pot realitzar-se en testament o codicil, en escriptura pública o davant la persona encarregada del Registre Civil.
(i) El reconeixement en testament o codicil Pel que fa a la forma de testament, en no diferenciar l’article 235-9 CCCat cap tipus de manera testamentària, en principi són vàlides totes.
No importa el caràcter públic o privat del testament. El que no sembla admissible és que el reconeixement pugui establir-se en memòria testamentària, atesa la limitació que respecte al seu contingut estableix l’article 421-21 CCCat , sense perjudici que pugui servir com a mitjà de reconeixement aformal, susceptible de ser utilitzada com a fonament de la presumpció de paternitat no matrimonial o com a escrit per incorporar a l’expedient governatiu.
La capacitat per reconèixer per testament requerirà el requisit cumulatiu de tenir la capacitat per testar i reconèixer. Si bé, en cas dels homes, les dues capacitats s’estableixen als catorze anys, en el cas de les dones, la capacitat per reconèixer depèn d’un requisit com és l’aptitud procreadora que pot no coincidir amb els catorze anys.
(ii) El reconeixement en escriptura pública (iii) El reconeixement per declaració davant l’encarregat del Registre Civil Segons l’article 49 LRC el reconeixement pot fer-se mitjançant declaració del pare o de la mare, en qualsevol temps, davant l’encarregat del Registre, inscrita al marge i signada per aquests. Si la inscripció de naixement es produeix dins de termini, el reconeixement assorteix efectes immediatament, mentre que si es realitza fora de termini, si el fill és menor o incapacitat, caldran els requisits complementaris que estableixen l’article 235-12.3 CCCat .
c) L’expedient registral L’article 235-9.1.b) CCCat estableix com a forma de determinació de la filiació no matrimonial «la resolució dictada en un expedient tramitat d’acord amb la legislació del Registre Civil». Es tracta d’un expedient molt útil en aquells casos en què no és possible el reconeixement formal de la filiació, i amb el qual s’eviten els llargs i costosos processos judicials, en els supòsits que la filiació està prou acreditada i, a més, ningú no s’oposa a la seva proclamació oficial.
D’acord amb el precepte 49.2 LRC de la Llei de Registre Civil, procedeix la tramitació de l’expedient quan concorrin alguna de les següents circumstàncies: «1.- quan existeixi escrit indubtable del pare o de la mare que expressament reconegui la filiació; 2.- quan el fill es trobi en la possessió contínua de l’estat de fill natural del pare o de la mare, justificada per actes directes del mateix pare o de la seva família i 3.- respecte de la mare, sempre que es provi complidament el fet del part i la identitat del fill.» LA FILIACIÓ NATURAL 5. La determinació judicial de la filiació.
L’article 235-3 CCCat estableix com a mitjà de determinació de la filiació per naturalesa, amb relació al pare i mare, la sentència sense una altra precisió, cosa que obliga a pensar que la sentència pot recaure en un procés civil o penal. Aquest doble procediment, a través del qual pot recaure la sentència, l’explicita per a la filiació no matrimonial l’article 235-9.1 CCCat que assenyala que «la filiació no matrimonial es pot establir per (…) c) sentència ferma en un procediment civil o penal.» 1) En procés penal La determinació judicial de la filiació en un procés penal pot tenir lloc en aquells supòsits que la dona és víctima d’un delicte d’agressió sexual (articles 179 i 180 CP) o d’abús sexual (articles 182 i 183 CP), en els quals el subjecte actiu sigui un home i el passiu una dona. A més, és pressupòsit de la declaració de filiació que hagi existit una relació sexual que sigui apta per originar l’embaràs de la dona. El fet usual és que a través del procediment penal, en cas de delicte contra la llibertat sexual, s’estableixi la filiació paterna no matrimonial, però també podrà ser determinada una filiació matrimonial des del moment en què és possible que aquests delictes es produeixin dins del matrimoni, encara que no hi hagi separació judicial o de fet.
En els supòsits de comissió d’aquests delictes, assenyala l’article 193 CP «en les sentències condemnatòries per delictes contra la llibertat sexual, a més del pronunciament corresponent a la responsabilitat civil, es faran, en el seu cas, els que procedeixin a fi de la filiació i la fixació d’aliments.» 2) En procés civil La determinació judicial de la filiació en un procés civil és conseqüència de l’exercici d’una acció per part de persona legitimada, de reclamació de la filiació en el supòsit que la filiació no existeixi o estigui determinada, o d’impugnació de la filiació, si existeix i es pretén fer-la desaparèixer.
Caràcters: Les accions de filiació, en sentit estricte, tal com s’han entès històricament i es desprèn del text del Codi Civil de Catalunya , són aquelles en què s’investiga si la filiació legal o formalment determinada coincideix amb la veritat biològica i es demana a l’òrgan judicial la declaració, positiva o negativa, de la vertadera filiació, de la realitat biològica, que ha de ser objecte de prova positiva o negativa. Es diferencien dos tipus d’accions de filiació: a) l’acció de reclamació de la filiació, que té per objecte l’establiment judicial d’una filiació jurídica, que no existeix o no està determinada; i b) l’acció d’impugnació, que té per objecte deixar sense efecte una filiació legalment determinada, provant que la filiació jurídica no es correspon amb la real o biològica.
Aquest concepte estricte de les accions de filiació permet diferenciar-les d’altres accions judicials que es refereixen a la filiació, però que tenen un contingut diferent, com són: a) l’acció merament declarativa de la realitat biològica, que recull l’article 235-49. 2 CCCat i que reconeix el dret de l’adoptat a tenir informació sobre el propi origen, o l’acció d’impugnació del reconeixement, sigui per vicis del consentiment o per altres defectes que comportin la seva nul·litat de ple dret (article 235-27 CCCat ); b) les accions que es refereixin al matrimoni com a element determinant de certa filiació (la matrimonial) i de les actuacions (registrals) relatives a la seva constatació en la inscripció de naixement del fill; i c) les accions relacionades amb el procediment registral per rectificar una inscripció de filiació, recollides als articles 50 i 92 LRC i que pretenen la correcció d’un error al LA FILIACIÓ NATURAL Registre Civil i l’adequació dels seus assentaments al que va haver de ser o constar en cas d’haver-se realitzat correctament la inscripció.
Les accions de filiació són considerades per la doctrina majoritària com a accions d’estat, que són aquelles, assenyala CICU, que comporten una controvèrsia sobre l’estat civil. Les característiques pròpies de les accions de filiació, tal com són considerades per la llei i en el seu desenvolupament jurisprudencial, poden quedar sistematitzats de la manera següent: - - Les accions de filiació són indisponibles, irrenunciables, no són susceptibles d’assentiment ni de transacció; queden exceptuades de l’acció subrogatòria.
Les accions de filiació són imprescriptibles. Els terminis que es marquen per al seu exercici són de caducitat, generalitzat des del Codi de Família en els dos anys, i el còmput dels quals és variable segons els casos i legitimats.
Les accions de filiació tradicionalment se les ha considerat personalíssimes, malgrat que hi ha certa doctrina que ho nega, per l’àmplia legitimació per al seu exercici que es preveu a la llei, que l’estén, en alguns supòsits, als fills o descendents i hereus.
El Codi Civil de Catalunya, en regular les accions de filiació al capítol V del títol III del Llibre II, estableix tres apartats: - unes disposicions comunes a les accions de filiació; unes normes referents a la reclamació de la filiació; unes normes referents a la impugnació de la filiació.
Mitjans de prova admissibles L’article 235-15.1 CCCat estableix que «en l’exercici de les accions de filiació no cal la presentació d’un principi de prova». L’article 235-15-2 CCCat assenyala que «en els processos de filiació s’admet tota classe de proves»..
La possibilitat de la investigació de la paternitat i maternitat per mitjà de tota mena de proves excedeix del que és un principi de caràcter processal i es constitueix en una forma d’entendre el dret de filiació que, com han assenyalat els tribunals, ha d’estendre que prevalgui la realitat biològica, sense més limitacions que les que es puguin atendre per motius de seguretat jurídica i de pau social.
Respecte als mitjans concrets de prova que poden utilitzar-se en els procediments sobre filiació, la Jurisprudència ha diferenciat entre proves directes i indirectes.
Directes :Les primeres són aquelles que el fet que s’ha de provar és assequible, perceptible i existeix coincidència entre el fet que cal provar i el fet que ho prova.
- Indirectes: Les segones són aquelles que l’objecte que cal provar només és assequible de manera deductiva, partint d’altres fets coneguts, la prova dels quals és inicial i més fàcil. Exemples de proves indirectes serien les presumpcions, la confessió, la possessió d’estat, el reconeixement, la convivència more uxorio en el període legal de concepció o l’existència de relacions aïllades.
Alguns d’aquests mètodes per se són el fonament de la presumpció legal de paternitat que estableix la llei, però, a més, poden funcionar com a fet al·legable i com a prova possible en la investigació positiva o negativa de la vertadera filiació.
- LA FILIACIÓ NATURAL De tota manera, avui dia, les proves més importants són les proves biològiques, perquè resolen pràcticament tots els casos amb altíssims percentatges d’afirmació o negació de paternitat o maternitat i perquè els seus resultats tenen un molt escàs marge d’error (l’hematològica o de grups sanguinis i la de l’ADN).
PERO, a la pràctica, les proves biològiques no sempre es poden portar a terme per negarse a cooperar algun dels subjectes que ha de permetre la presa de mostres per a la seva efectiva realització. El Tribunal Suprem, en jurisprudència constant compartida pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha assenyalat que ningú no pot ser compel·lit coercitivament a la verificació d’una anàlisi sobre el seu propi cos, perquè això s’oposa a la protecció dels drets a la intimitat i a la integritat física que reconeixen els articles 15 i 18 CE (STS 21 de maig de 1988 i 14 de maig de 1991 ); però davant la invocació de certs drets fonamentals per alguns litigants per justificar la seva negativa a sotmetre’s a la prova biològica, el Tribunal Constitucional ha establert l’obligació de sotmetre’s a la prova quan ha estat ordenada en un procés enraonadament per l’autoritat judicial, perquè prevalen l’interès social i l’ordre públic que és subjacent a les declaracions de paternitat, sense infringir amb això ni el dret a la integritat física ni el dret a la intimitat (STC 7/1994 de 17 de gener). Igualment, el Tribunal Constitucional (interlocutòria 276/1996 de 2 d’octubre) té manifestat que la negativa a sotmetre’s a la prova biològica no suposa una confessio fita, però que es tracta d’un mitjà probatori essencial i fiable per a la determinació del fet de la discutida generació en el plet, i que tal negativa, juntament amb els altres fonaments fàctics acreditats, permet arribar a la conclusió de la determinació de la paternitat.
Persones que intervenen en el procés El Codi Civil de Catalunya es refereix a aquesta matèria de la legitimació passiva en les accions de filiació a l’article 235-16 CCCat que estableix: «1. En tot procés de filiació han de ser demandades les persones, la paternitat, mater-nitat o filiació de les quals sigui reclamada o estigui legalment determinada. D’acord amb aquest precepte, i com que les persones que poden veure’s implicades en un procés de filiació són tres: fill, pare i mare, i la filiació reclamada pot ser matrimonial o no matrimonial, depenent de qui sigui actor, resultarà qui ha de ser demandat.
2. En cas que una persona que hauria d’ésser demandada hagi mort, l’acció s’ha de dirigir contra els seus hereus. Aquest paràgraf, té com a justificació l’interès que tenen per defensar l’honorabilitat del principal legitimat i, a més, l’interès propi, tan aviat com seran els qui hauran d’assumir les conseqüències (generalment hereditàries) del pronunciament judicial, en el sentit que fos. Per hereus s’han d’entendre els testamentaris, intestats o contractuals, aquells que serien hereus en cas de prosperar l’acció; i fins i tot, assenyala la doctrina, encara que hagin renunciat a l’herència, perquè la legitimació que se’ls concedeix per la llei no és tant en la seva condició de successors patrimonials, sinó en la qualitat personal que la de l’hereu comporta: com a cridats ope legis i no iure sucessionis.
3. En les accions de filiació, l’autoritat judicial pot nomenar un defensor judicial si el fill ha d’intervenir per mitjà d’un representant legal i ho justifica el seu interès.» Aquest paràgraf 3 de l’article 235-16 CCCat constitueix una novetat enfront de l’article 99 del Codi de Família que feia omissió d’aquest aspecte. Aquesta norma serà d’aplicació en aquells casos que estigui interessat en una acció de filiació un menor o incapacitat, atès que són aquests els interessats que poden haver de ser representats legalment. L’interès que justifiqui el nomenament d’un defensor judicial pot ser el conflicte d’interessos que tingui el menor o incapacitat amb el seu representant legal, que si és qui ostenta la potestat parental normalment serà demandat directament o el propi interès del menor o incapacitat, ja LA FILIACIÓ NATURAL que el favor filii és un dels principis que inspiren el règim legal de la filiació en el Dret de filiació a Catalunya.
Si el menor o incapacitat no té representant legal, la seva representació l’ostentarà el Ministeri Fiscal, perquè així ho imposa l’article 3.7 de la Llei 50/1981, de 30 de desembre, per la qual es regula l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, que estableix com a funcions del Ministeri Fiscal «intervenir en els processos civils que determini la llei quan estigui compromès l’interès social o quan puguin afectar a persones menors, incapaços o desvalgudes en tant es proveeix dels mecanismes ordinaris de representació». Fora d’aquests supòsits, no té atribuïda el Ministeri Fiscal, dins del Codi Civil de Catalunya , cap legitimació ni activa ni passiva en els procediments de filiació.
Mesures cautelars en el judici de filiació La situació conflictiva que es posa de manifest en els processos de filiació fa convenient l’adopció de mesures cautelars mentre duren. Sensible a aquesta necessitat, l’article 235-17 CCCat estableix que «mentre dura el procediment de reclamació o d’impugnació de la filiació, l’autoritat judicial pot adoptar les mesures de protecció convenients sobre la persona i els béns del fill menor o incapacitat i, fins i tot, en cas de reclamació, pot acordar aliments provisionals a favor del fill».
La raó de la norma és protegir el menor o incapacitat, la filiació del qual es debat en el procés, necessitat d’atenció i d’aliments quan es tracti de reclamació de paternitat o maternitat, que per no tenir-la reconeguda o determinada pot trobar-se més necessitat d’aquells; i si es tracta d’impugnació, la situació de l’impugnant pot portar-lo a desatendre les obligacions de pare o mare respecte de la persona o béns del fill que impugna. A més, els plets de filiació poden tenir una gran durada, entre totes les seves instàncies i recursos, cosa que fa necessària la protecció de la persona més vulnerable.
Les mesures seran adoptades a petició de part, si bé entén la doctrina que també podrien ser acordades pel jutge. Les mesures en principi s’adoptaran en ser admesa la demanda, encara que no hi ha obstacle perquè es demanin durant la substanciació del procediment, però en qualsevol dels dos casos acaben amb la finalització d’aquest, bé perquè es cancel·len o perquè es transformen en mesures definitives o efectes normals de la sentència que recaigui.
Les mesures que poden adoptar-se queden a l’arbitri del jutge i s’han de referir a la persona i els béns del menor o incapacitat. El precepte que comentem només es refereix als aliments provisionals en cas de reclamació de la filiació. Però depenent del tipus d’acció que es tracti, poden ser diferents les mesures que cal adoptar, en funció dels interessos en joc en cadascuna d’elles: - Quan es tracti d’una acció d’impugnació de la filiació, les mesures que cal adoptar dins de les de tipus personal, a tall merament enunciatiu, poden consistir a suspendre la potestat parental, la guarda o les relacions personals del fill amb algun progenitor; atribuir la guarda i custòdia a una persona diferent de qui apareix com pare o mare i la paternitat o maternitat de la qual es discuteix; determinar la manera com el progenitor qüestionat ha de complir el deure de vetllar pel fill, el temps, manera i lloc en què podrà comunicar-s’hi i tenir-lo en la seva companyia… I com a mesures de tipus patrimonial es poden citar encomanar l’administració dels béns dels fills a l’altre progenitor o a un tercer; dipòsit de béns; constitució d’hipoteques o fiances… - Quan es tracti d’una acció de reclamació de la filiació, la mesura més normal i a la qual es refereix explícitament la llei serà la prestació d’aliments, a càrrec del demandat, LA FILIACIÓ NATURAL això és, la persona que en cas de quedar determinada la filiació reclamada, estaria obligat a donar-los, i si s’entaulés l’acció contra els seus hereus, es fixarien amb càrrec als drets que sobre l’herència correspondrien a l’alimentista, en cas de prosperar la reclamació de la filiació, o en defecte d’herència els aliments podrien ser del propi càrrec del demandat en qualitat d’hereu si, en cas de prosperar la reclamació de la filiació, resulta ser parent obligat a prestar aliments.
Relacions sexuals de la mare amb altres homes L’article 235-18 CCCat recull l’anomenada exceptio plurium concubentium, mitjançant la qual es pretén donar solució als problemes que poden derivar-se en cas que la mare en el període legal de concepció hagués tingut relacions sexuals amb diferents homes, atès que en aquests supòsits la paternitat pot correspondre a diferents progenitors. L’excepció és aplicable tant a la filiació matrimonial com no matrimonial, ja que és possible que una dona tingui relacions sexuals amb diferents homes dins i fora del matrimoni; per la seva pròpia naturalesa afecta, exclusivament, a la discussió de paternitat; i pot ser esgrimida tant en els processos de reclamació de paternitat com d’impugnació de l’aquesta.
L’apartat 1 de l’article 235-18 CCCat estableix que «la prova de les relacions sexuals de la mare amb un home diferent al demandat durant el període legal de concepció no és suficient per destruir les presumpcions de paternitat». Amb aquest precepte es declara que la mera al·legació i prova de les relacions sexuals de la mare amb homes diferents en el període legal de concepció no és motiu suficient per tenir per destruïda la presumpció inicial de paternitat del demandat, la qual cosa és conforme amb l’article 235.28 CCCat , que exigeix un especial rigor probatori per a la impugnació de la paternitat.
L’apartat 2 de l’article 235-18 CCCat estableix que “si en el procés s’invoca l’excepció de relacions sexuals de la mare amb homes diferents del demandat, se’ls pot cridar, a petició de la part legitimada per reclamar la paternitat, perquè intervinguin en el procés en qualitat de demandats”. Aquesta norma és novetat del Codi Civil de Catalunya , davant la omissió de la qual en el Codi de Família s’havia propugnat per la doctrina l’aplicació supletòria de l’article 753 LEC.
Per tant, si en el període legal de concepció, la mare ha tingut relacions sexuals amb diferents homes, es neutralitza la presumpció de paternitat que afectava el demandat i fa néixer altres presumpcions respecte d’altres concubents, que obliga que siguin cridats com a demandats, ja que pel que fa a tots ells es podria declarar la paternitat, per ser declarat com a pare, en aplicació de l’apartat 3 del precepte a què ens referim, «aquell la paternitat del qual resulti més versemblant».
Filiació contradictòria L’última regla general de les accions de filiació que conté el Codi Civil de Catalunya és l’anomenat principi d’incompatibilitat de filiacions contradictòries, el fonament del qual es troba que ningú no pot tenir més d’una filiació paterna o materna, i si se’n reclama una de diferent de la legal que ja es té, s’ha d’impugnar i deixar sense efecte la que es posseïa abans. Aquest principi, només en teoria, queda desdibuixat com a conseqüència de la possibilitat de la fecundació assistida efectuada amb el consentiment del cònjuge o parella del mateix sexe, que regulen els articles 235-8 i 235-13 CCCat , on una persona podrà tenir dues mares. Per això, per filiació contradictòria s’ha d’entendre aquella que és incompatible, amb una altra legalment determinada, si bé aquesta incompatibilitat ha de ser entre filiacions per naturalesa o millor dit biològiques, perquè deriven d’una relació de generació, no entre una d’aquesta classe i una altra per adopció, atès un cop determinada i inscrita la primera és possible LA FILIACIÓ NATURAL constituir després l’adoptiva i inscriure-la al Registre civil, sense haver de deixar sense efecte judicialment aquella (article 175 RRC); i, d’altra banda, vigent la filiació adoptiva, és possible investigar la filiació per naturalesa, atès que el coneixement de qui és el pare o la mare biològica no afecta l’adopció (article 235-49 CCCat ).
El principi està formulat a l’article 235-19 CCCat que estableix: «1. La determinació de la filiació no té cap tipus d’efecte mentre existeixi una altra contradictòria. 2. No es pot reclamar una filiació que en contradigui una altra que s’hagi establert per sentència ferma.» D’acord amb el que s’assenyala a l’apartat 1 d’aquest article, resulta que la filiació legalment determinada d’acord amb el dret suposa la ineficàcia de la determinació posterior, si hi ha lloc per a aquesta mentre subsisteixi la primera. Les conseqüències pràctiques d’aquest principi són: a) la ineficàcia jurídica de la filiació determinada en segon lloc, o després d’una altra establerta legalment, mentre subsisteixi aquesta vàlidament; i b) la necessitat de deixar sense efecte, prèvia o contemporàniament, la filiació anterior si es pretén o aspira a l’eficàcia de la posterior, determinada (però ineficaç encara) o determinable.
L’apartat 2 de l’article 235-19 CCCat és conseqüència d’allò disposat en l’apartat 1, en relació amb el principi conegut del nostre ordenament de la cosa jutjada material, que fa intangible el pronunciament d’una sentència judicial ferma, sigui civil o penal (article 222 LEC). És l’aspecte negatiu o excloent de la cosa jutjada que impedeix un ulterior procés l’objecte del qual sigui idèntic a un altre anterior, que tractant-se d’un procediment sobre filiació té un major abast del que li és ordinari, atès que en aquests supòsits la cosa jutjada tindrà efectes enfront de tots a partir del la seva inscripció o anotació al Registre Civil.
El principi de la intangibilitat de la cosa jutjada té com a excepció la disposició transitòria 3a de la Llei 25/2010 que estableix que les sentències fermes sobre filiació dictades a l’empara de la legislació anterior a l’entrada en vigor de la present Llei no impedeixen que pugui exercir-se de nou una acció que es fonamenti en una disposició del Codi civil o en un fet o prova només admissible a la seva empara.
6. L’acció de reclamació de la filiació.
Com hem assenyalat anteriorment, l’acció de reclamació de la filiació, estrictu sensu, és aquella que pretén, d’una banda, la declaració i determinació legal de la verdadera filiació; i de l’altra, com a conseqüència d’això, el naixement d’una relació jurídica familiar i d’un estat civil amb els efectes legals vinculats. El Codi Civil de Catalunya regula l’acció de reclamació de la filiació en els articles 235-20, 21 i 22, tot diferenciant la reclamació de la filiació matrimonial i la no matrimonial.
Referim-nos separadament a la reclamació de la filiació matrimonial i no matrimonial. Per motius de brevetat, tractarem la legitimació activa i el termini d’exercici. Respecte de la legitimació passiva ens remetem a les normes generals. Quant al procediment caldrà ajustar-se a allò previst als articles 764 a 768 LEC, si bé no seran íntegrament aplicables, ja que la normativa processal està pensada per a la normativa recollida en el Codi Civil Espanyol, i alguns dels seus aspectes estan en contradicció amb la normativa substantiva catalana. I pel que fa a la prova i efectes de la sentència, seran els congruents amb la concreta d’acció i els assumptes debatuts.
a) Acció de reclamació de la filiació matrimonial LA FILIACIÓ NATURAL El pressupòsit per a l’exercici d’una acció de reclamació de la filiació matrimonial el constitueix l’existència material d’una relació de filiació matrimonial i la inexistència formal, per qualsevol motiu, de la filiació reclamada.
La legitimació activa L’article 235-20-1 CCCat regula la legitimació activa per a l’exercici d’una acció de reclamació de la filiació matrimonial. D’acord amb el seu contingut, es poden diferenciar uns legitimats principals (pare, mare o fills) i uns legitimats secundaris, que poden exercir o continuar l’acció que correspon als fills després de la seva mort.
- La legitimació principal per a l’exercici de la reclamació de la filiació matrimonial és atribuïda per l’article 235-20-1 CCCat al pare, la mare i els fills. Literalment, diu aquest precepte que «el pare, la mare i els fills, per si mateixos o mitjançant llurs representants legals, si escau, poden exercir l´acció de reclamació de la filiació matrimonial durant tota la vida».  Per tant, el pare (presumpte) i la mare estan legitimats sempre per a l’exercici d’una acció de reclamació de la filiació matrimonial i podran actuar cadascun d’ells, separadament o de manera conjunta, sense que sigui necessari que presentin amb la demanda un principi dels fets en què es fonamenti la seva reclamació (article 235-15 CCCat ). La legitimació del pare i de la mare comprèn no només la pròpia paternitat o maternitat, sinó també la del seu consort, atès el caràcter indivisible de la filiació matrimonial.
També està legitimat el fill, que serà aquell que sense tenir jurídicament una determinada filiació, pretén obtenir-la a través de l’exercici de l’acció, sigui quina sigui la filiació biològica que tingui i sigui quina sigui la seva possible filiació jurídica actual, cas en què haurà de sol·licitar prèviament o en el mateix procés l’abandó de la que tingui, pel principi d’incompatibilitat de filiacions.
Respecte de la seva capacitat, el fill podrà exercitar l’acció per se si és major d’edat o menor emancipat (ja que l’actuació en judici no necessita complement de capacitat) i capaç, o a través del seu representant legal (que actuarà en nom seu) si és menor o incapaç. En cas que es reclami la filiació matrimonial en nom del fill, per mitjà dels seus representants legals, i qui ostenti aquesta representació sigui el seu pare o mare, haurà de tenir-se en compte la possibilitat que existeixi un conflicte d’interessos entre el progenitor representant i el representat. En aquests casos, l’actual article 235-1-3 CCCat recull explícitament el que amb el Codi de Família es deduïa de l’aplicació de les regles generals de la representació legal dels pares, i caldrà procedir al nomenament d’un defensor judicial.
- La legitimació secundària per a l’exercici de l’acció de reclamació de la filiació matrimonial correspon d’acord amb l’article 235-20-1 i 2 als descendents o hereus dels fills, per continuar l’acció o per exercitar-la.
La continuació de l’acció pels hereus és un supòsit d’aplicació concreta del règim de la successió processal (article 16 LEC), mentre que l’exercici de l’acció directament pels descendents i hereus és un supòsit de successió en l’acció (no LA FILIACIÓ NATURAL en el procés) per transmissió legal, en cas d’haver mort el fill sense entaular l’acció.
Per descendents cal entendre, a falta de concreció legal, tots els qui ho siguin, bé per naturalesa o bé per adopció i sense límit de grau. Per hereus, s’han d’entendre els testamentaris, intestats o contractuals, així com aquells que ho serien si prosperés l’acció. Els qui no estarien legitimats serien els legataris, atès que el seu interès per l’herència és purament patrimonial.
- La legitimació dels hereus i descendents dels fills per a l’exercici i/o continuació de l’acció de reclamació de la filiació matrimonial es produeix en dos supòsits: ▪ Descobriment de noves proves L’article 235-20.2. CCCat diu que «els descendents o hereus dels fills poden exercir l’acció de reclamació de la filiació matrimonial, dins del temps que quedi per completar el termini de dos anys comptadors des del descobriment de les proves en què es fonamenta la reclamació».
El precepte parteix del supòsit que el fill mor dins dels dos anys següents al descobriment de les proves havent exercitat l’acció sense haver acabat el procés, cas en què ho continuaran els seus hereus o descendents; o sense haver entaulat l’acció podent, en aquest cas, els hereus i descendents exercir l’acció dins del temps que quedi per completar el termini de dos anys a comptar des del descobriment de les proves per part del fill.
Si les proves les descobreixen els hereus o descendents, el termini de dos anys per a l’exercici de l’acció es comptarà des que aquests hagin descobert les proves.
▪ Mort del fill o filla L’article 235-20.3 CCcat assenyala que «si quan el fill mor no han transcorregut quatre anys des del compliment de la majoria d’edat o des de la recuperació de la plena capacitat, els descendents o hereus del fill poden exercir o continuar l’acció de reclamació de la filiació matrimonial, dins del temps que quedi per completar aquest termini, si és superior al de dos anys fixat per l’apartat 2».
El termini de quatre anys ha de començar a comptar-se a partir de la majoria d’edat, si bé s’ha estimat per la doctrina que comptaria igual l’emancipació del fill (ja que l’actuació en judici no necessita complement de capacitat), si el fill no està incapacitat de manera suficient. Si ho estigués, el termini de quatre anys s’ha d’iniciar quan la sentència es deixi sense efecte.
Termini d’exercici de l’acció LA FILIACIÓ NATURAL L’article 235-20 CCCat fa referència a tres terminis per a l’exercici de l’acció.
- En cas dels legitimats principals (pare, mare o fill) podran exercir l’acció durant tota la seva vida.
- En cas dels hereus o descendents, si el fill ha descobert les proves però no ha exercitat l’acció, podran exercir-la en el termini que quedi per completar dos anys des que el fill hagi descobert les proves.
- Si les proves les descobreixen els hereus o descendents, el termini de dos anys per a l’exercici de l’acció es comptarà des que aquests hagin descobert les proves.
Aquests terminis poden ser ampliats si quan el fill mor no han transcorregut quatre anys des del compliment de la majoria d’edat o des de la recuperació de la plena capacitat, cas en què els descendents o hereus del fill poden exercir o continuar l’acció de reclamació de la filiació matrimonial, dins del temps que quedi per completar aquest termini, si és superior a l’ordinari de dos anys que hem assenyalat per als altres supòsits.
c) L’acció de reclamació de la filiació no matrimonial Pressupòsits El pressupòsit per a l’exercici d’una acció de reclamació de la filiació no matrimonial no difereix en essència del que hem vist per a la filiació matrimonial. Ha d’existir una situ-ació en el fill o bé no tenir filiació legalment determinada, sigui paternitat o maternitat o les dues, o bé la que té és inexacta.
La legitimació activa L’article 235-21-1 CCCat regula la legitimació activa per a l’exercici d’una acció de reclamació de la filiació no matrimonial. D’acord amb el seu contingut es poden diferenciar un legitimat principal (el fill) i uns legitimats secundaris, que poden exercir o continuar l’acció que correspon als fills després de la seva mort; i una legitimació condicionada que correspon als pares.
1) La legitimació principal per a l’exercici de la reclamació de la filiació matrimonial és atribuïda per l’article 235-21 CCCat als fills. Literalment, diu aquest precepte que «els fills per si mateixos o per mitjà dels seus representants legals, si escau, poden exercir l’acció de reclamació de la filiació no matrimonial durant tota la seva vida». El fill és l’únic legitimat directe i incondicionat per a la reclamació de la filiació no matrimonial. Respecte de la seva capacitat, el fill podrà exercitar l’acció per se si és major d’edat o menor emancipat (ja que l’actuació en judici no necessita complement de capacitat) i capaç, o a través del seu representant legal (que actuarà en nom seu) si és menor o incapaç.
2) La legitimació secundària per a l’exercici de l’acció de reclamació de la filiació no matrimonial correspon, d’acord amb l’article 235-21 CCCat , als descendents o hereus dels fills, bé per continuar l’acció bé per exercitar-la, però aquesta legitimació queda limitada per la remissió que fa l’article 235-21 al 235-20 al termini de dos anys a comptar des del descobriment de noves proves, o en cas de mort del fill o filla al termini dels quatre anys següents des del compliment de la majoria d’edat o recuperació de la plena capacitat, que plantegen els mateixos problemes vistos en tractar la reclamació de la filiació matrimonial.
LA FILIACIÓ NATURAL 3) I, en tercer lloc, el pare i la mare tenen una legitimació condicionada a un reconeixement frustrat dels fills. Estableix l’article 235-21.2 que «el pare i la mare poden exercir, durant tota la seva vida, l’acció de reclamació de paternitat o maternitat no matrimonial, en nom i interès propis, si no poden reconèixer els fills o si el reconeixement no ha estat eficaç per manca de consentiment dels fills o d’aprovació judicial».
Amb aquesta norma es reconeix una jerarquia entre els mitjans de determinació de la filiació no matrimonial, atès que preval la determinació per mitjans extrajudicials sobre la fixació judicial, que queda recollida en l’aforisme «abans reconèixer que reclamar». Així, que no s’hagi intentat el reconeixement veda el requisit de l’acció judicial de reclamació pels pares. Respecte de l’article 104.2 CF, s’estableix un nou supòsit per a l’atribució de la legitimació al pare i a la mare, per a la reclamació de la filiació no matrimonial, ja que, a més del cas que el reconeixement no hagi estat eficaç per falta del consentiment dels fills o d’aprovació judicial, s’afegeix que el progenitor no hagi pogut reconèixer.
La causa de la impossibilitat de reconèixer no està taxada, però derivarà fonamentalment de l’existència d’un reconeixement nul efectuat per una altra persona o bé de la falta de capacitat del progenitor.
Termini d’exercici de l’acció Els terminis per a l’exercici de l’acció són iguals als de la filiació matrimonial.
L’acumulació de pretensions Quan hi hagi una filiació determinada legalment i se’n pretengui una altra de dife-rent, mitjançant l’exercici d’una acció de reclamació de la filiació, davant la impossibilitat de tenir dues paternitats o maternitats, simultàniament, que recull l’article 235-19 CCCat , el dret pot reaccionar d’una doble manera: a) exigir un pronunciament judicial que deixi sense efecte una determinada filiació, per posteriorment establir la correcta pels mitjans judicials o extrajudicials que es reconeguin per cada ordenament; b) o per raons d’economia processal, permetre en un mateix procés l’exercici de l’acció d’impugnació de la filiació que es considera inexacta i l’acció de reclamació de la filiació considerada com a correcta.
Aquest segon sistema és el que acull el Codi Civil de Catalunya , la primera formula-ció legal del qual es produeix amb la Llei de Filiacions de 1991, a pesar que es considerava implícita amb el text de la Compilació de 1960.
Conforme a l’article 235-22 CCCat , «l’exercici de l’acció de reclamació de filiació permet l’acumulació de l’acció d’impugnació de la filiació contradictòria. En aquest cas, l’acció d’impugnació és accessòria de la de reclamació i només pot ser estimada si s’estima també aquesta, llevat que la part demandant estigui legitimada per exercir l’acció d’impugnació i aquesta no hagi caducat». Amb aquest precepte es posa de manifest, després de reconèixer la necessitat de l’acumulació de les accions de filiació, que l’acció principal o preeminent, de les dues exercitades conjuntament, és l’acció de reclamació de filiació respecte de la qual la d’impugnació és accessòria o instrumental. L’opció legislativa té el seu fonament en què la reclamació de la filiació és un requisit previ per aconseguir l’èxit de la impugnació.
Pressupòsits per a l’exercici de l’acció LA FILIACIÓ NATURAL Els casos en els quals es pot produir la necessitat de l’acumulació de pretensions poden referir-se a paternitats i maternitats, matrimonials o no, quan una d’elles ha quedat legalment determinada, llevat que ho hagi estat per sentència (235-19 CCCat ), i es pretén que se’n declari un de diferent. També pot caldre en cas d’impugnació de la filiació adoptiva, si fos possible en els termes de l’actual 235-51 CCCat .
La legitimació activa El caràcter principal de l’acció de reclamació porta com a conseqüència que les accions de reclamació i impugnació s’han d’exercitar d’acord amb les normes per a l’exercici de l’acció de reclamació. Per tant, si s’exercita una acció de reclamació de la filiació i simultàniament s’impugna una filiació contradictòria, no establerta per sentència, la legitimació activa correspon a les persones assenyalades a l’article 235-20 CCCat , en cas que la filiació reclamada sigui matrimonial, i a les persones assenyalades a l’article 235-21 CCCat , en el supòsit que fos no matrimonial.
La regulació del Codi de Família referent a l’acumulació de pretensions deixava al-guns supòsits dubtosos, atès que com que es limitava la legitimació per a la reclamació de la filiació no matrimonial a les persones que recollia l’article 104 CF, i sent la legitimació per a la impugnació de la paternitat no matrimonial més àmplia, podia donar-se el cas que una persona estigués legitimada per a la impugnació i no per a la reclamació. El supòsit més paradigmàtic era el de la reclamació de la filiació d’un fill reconegut per una altra persona, on el progenitor no tenia legitimació propio nomine, i que l’obligava a impugnar la filiació del reconeixement vigent i acumular a ella l’acció de reclamació de la pròpia paternitat o maternitat.
Termini d’exercici de l’acció Quan s’entaulen les accions de reclamació i impugnació simultàniament, conforme a l’article 235-22 CCCat , el temps d’exercici de les dues accions se supedita al de l’acció de reclamació de la filiació per ser el règim jurídic d’aquesta, precisament, l’aplicable a l’esmentada acumulació especial. Del caràcter preeminent de l’acció de reclamació, el règim del qual s’imposa, resulta que la impugnació acumulada no caduca a aquests efectes (encara que aïlladament sí que caducaria) per al pare, la mare ni per al fill matrimonial en el termini de dos anys que els articles 235-24 a 26 CCCat determinen per a la impugnació sola o autònoma. Igualment, del caràcter preeminent de l’acció de reclamació resulta que la impugnació només pot ser estimada si estima la reclamació, llevat que la impugnació es pugui exercitar aïlladament, ja que, com assenyala l’article 235-22 CCCat , exceptua de la necessitat de l’estimació simultània de les dues accions quan «la part demandant estigui legitimada per exercir l’acció d’impugnació i aquesta no hagi caducat».
d) L’acció d’impugnació de la filiació Quan una filiació paterna o materna apareix erròniament determinada, existeixen dos sistemes per adequar-la a la realitat: la rectificació de l’assentament de filiació conforme al que determina la Llei de Registre Civil i l’exercici d’una acció d’impugnació de la filiació.
La rectificació d’un assentament de filiació requereix que aquest sigui inexacte i pot portar-se a efecte: a) a través del judici declaratiu de rectificació, al qual fan referència els articles 50 i 92 LRC, i que procedeix en cas de nul·litat de la inscripció de naixement, per defecte o nul·litat del títol; i b) a través LA FILIACIÓ NATURAL de l’expedient governatiu tramitat conforme a la legislació del registre civil, amb les limitacions que respecte al seu contingut estableixen els articles 93 a 95 LRC.
Com hem assenyalat anteriorment, l’acció d’impugnació de la filiació, estrictu sensu, és aquella que té per objecte deixar sense efecte una filiació legalment determinada, provant que la filiació jurídica no es correspon amb la real o biològica. El Codi Civil de Catalunya regula les accions d’impugnació de la filiació en els articles 235-23 a 29, fent referència a la impugnació de la paternitat matrimonial i la no matrimonial i a la impugnació de la maternitat. Dins d’aquests articles, també regula l’acció per a la impugnació del reconeixement de la paternitat, que estrictament no és una acció d’impugnació de la filiació, atès que no es debat el fet de la realitat biològica, sinó que és una acció declarativa (negativa) que només pretén anul·lar el títol de determinació de la filiació.
Referim-nos a les accions d’impugnació, tractant la legitimació activa i el termini d’exercici. Respecte de la legitimació passiva ens remetem a les normes generals. Quant al procediment caldrà ajustar-se a allò previst als articles 764 a 768 LEC, si bé no seran íntegrament aplicables, ja que la normativa processal està pensada per a la normativa recollida al Codi Civil Espanyol, i alguns dels seus aspectes estan en contradicció amb la normativa substantiva catalana. I pel que fa a la prova i efectes de la sentència, seran els congruents amb la concreta d’acció i els assumptes debatuts.
La impugnació de la paternitat matrimonial Pressupòsits El punt de partida per a la impugnació de la paternitat matrimonial és que hi hagi formalment determinada una filiació matrimonial, per qualsevol dels mitjans dels articles 235-5 a 8 CCCat .
Mitjançant l’exercici de l’acció d’impugnació es pretén la declaració judicial que la paternitat formal existent no coincideix amb la realitat.
La legitimació activa El Codi Civil de Catalunya , de la mateixa manera que el Codi de Família, dedica tres articles a la legitimació per a la impugnació de la paternitat matrimonial. Concedeix aquesta legitimació al marit, a la mare i al fill.
- La impugnació de la paternitat matrimonial pel marit L’article 235-23 CCCat distingeix diversos supòsits de legitimació per a la impugnació de la paternitat: una principal, que correspon al marit; una altra excepcional, que correspon als seus fills o descendents i els seus hereus; i finalment, una legitimació extraordinària que correspon a altres persones, en cas de mort del marit sense conèixer el naixement del fill o les proves en què s’hagi de fundar l’acció.
La legitimació del marit va ser històricament l’única concedida per a la impugnació de la paternitat matrimonial, ja que es considerava que suportant ell els efectes de la presumpció de la paternitat havia de ser l’únic a poder atacar-la i deixar-la sense efecte. El Codi Civil de Catalunya , tal com feia el Codi de Família, atribueix al marit una legitimació, incondicionada (estalvi en l’aspecte del LA FILIACIÓ NATURAL termini) i amb independència que el fill gaudeixi de la possessió d’estat, a diferència de com fa l’article 136 CCE.
Conforme a l’article 235-23.1 CCCat , «el marit pot exercir l’acció d’impugnació de la paternitat matrimonial en el termini de dos anys a partir de la data en què conegui el naixement del fill o del descobriment de les proves en què fonamenta la impugnació».
Com hem apuntat, existeix una legitimació excepcional, per a la impugnació de la paternitat matrimonial, que és la que correspon als fills o descendents i als hereus del marit. Conforme a l’article 235-23-2 CCCat , «l’acció d’impugnació es transmet als fills o descendents i als hereus del marit si aquest mor després d’haver interposat l’acció o abans que finalitzin els terminis fixats per l’apartat 1. En aquests casos, qualsevol d’ells pot exercir l’acció, dins del temps que quedi per completar els dits terminis».
Aquesta legitimació dels fills o descendents i als hereus del marit és excepcional, en-front de la legitimació per se que els concedeix l’article 235-25 CCCat , i està condicionada a dos supòsits: a) que el marit mori després d’haver interposat l’acció, sent un supòsit de continuació d’una acció ja entaulada pel marit; aquesta continuació de l’acció pels hereus és un supòsit d’aplicació concreta del règim de la successió processal (article 16 LEC); b) que el marit mori abans de transcórrer el termini de dos anys, comptats a partir de la data en què conegui el naixement del fill o del descobriment de les proves que fonamenta la impugnació, que és un supòsit de successió en l’acció (no en el procés) per transmissió legal.
La transmissió de l’acció és, en primer lloc, a favor dels fills o descendents, per tant, no només els fills, sinó tots els descendents del marit sense cap limitació de grau i amb independència de si ho són per naturalesa o per adopció, podran continuar l’acció, sense exclusions ni preferències. També es transmet l’acció als hereus del marit, i s’ha d’entendre per aquests, els testamentaris, intestats o contractuals, així com aquells que ho serien si prosperés l’acció. Els qui no estarien legitimats serien els legataris ja que el seu interès a l’herència és purament patrimonial.
Finalment, l’article 235-23-3 CCCat concedeix una legitimació excepcional, «si el marit mor sense conèixer el naixement o les proves en què ha de fonamentar l’acció». La redacció d’aquest precepte no és molt afortunada, tal com ja va advertir la doctrina en relació amb el seu precedent, l’article 106.3 CF, que reprodueix literalment. Aquesta legitimació excepcional correspondrà a «la persona legitimada per impugnar» que, com assenyala Rivero Hernández, no es diu qui es, però posant aquest paràgraf amb l’anterior del mateix precepte no pot arribar-se a una altra conclusió que són els fills o descendents i els hereus del marit, diferenciant-se aquesta legitimació de la prevista en el paràgraf 2, que està limitada a un termini de dos anys, des que «la persona legitimada per impugnar» conegui el naixement del fill o del descobriment de les proves en què fonamenta la impugnació, havent mort el marit sense conèixer aquests fets.
- La impugnació de la paternitat matrimonial per la mare L’article 235-24 CCCat permet a la mare impugnar la paternitat matrimonial, en nom propi o en interès i representació del fill.
LA FILIACIÓ NATURAL La legitimació de la mare per impugnar la paternitat matrimonial, en nom propi, no està subjecta a cap restricció, llevat del termini d’exercici, «que és el de dos anys a partir de la data del naixement del fill o del descobriment de les proves en què es fonamenta la impugnació».
La legitimació de la mare per impugnar la paternitat matrimonial, en interès i representació del fill, si és menor o incapaç, queda condicionada que exerceixi la potestat parental, ja que en cas contrari la representació legal del fill correspondrà a una altra persona, que serà la que estarà legitimada per exercir l’acció, tret que fos el pare, ja que ell hauria de ser necessàriament demandat. El terme incapaç, tal com plantejava la doctrina en comentar l’article 107 CF, s’ha de referir a incapacitat judicialment i sempre que la sentència d’incapacitació no hagi deixat a l’incapacitat parcial capacitat per actuar per si sol en l’àmbit del dret de família. La referència que l’acció s’exerciti en interès del fill, que també recull l’article 137 CCE, ha estat interpretada per la doctrina, en el sentit que no suposa cap requisit addicional ni té un altre sentit que el de donar a entendre que l’acció de la mare en aquest cas és en nom i interès del fill i no en nom i legitimació pròpia.
- La impugnació de la paternitat matrimonial pel fill o filla Conforme a l’article 235-25 CCCat , «el fill pot exercir l’acció d’impugnació de la paternitat matrimonial dins dels dos anys següents a l´assoliment de la majoria d’edat, a la recuperació de la plena capacitat o al descobriment de les proves en què fonamenta la impugnació».
Per tant, la legitimació dels fills per impugnar la paternitat no està condicionada a cap requisit, llevat del termini. No fa referència aquest precepte a la possibilitat de la continuació de l’exercici de l’acció pels hereus del fill, si aquest mor després d’haver interposat l’acció o sense haver-la exercitat, però sense haver conegut les proves en què pot fonamentar la impugnació. La doctrina es manifesta en sentit favorable a l’admissibilitat de la continuació de l’exercici de l’acció, per les restriccions al caràcter personalíssim de les accions de filiació, i per no justificar-se un millor tracte per als fills o descendents i els hereus del pare, que els del propi fill.
- Altres possibles legitimats Davant el silenci sobre si el vertader progenitor pot impugnar la paternitat matrimonial, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 18 de febrer de 1991 va mantenir que ho podria fer, acumulant aquesta acció a la de reclamació de la seva pròpia paternitat.
La prova en la impugnació de la paternitat matrimonial.
No es fa a la llei cap referència a la qüestió de la prova de la no paternitat i ens ha de remetre, respecte de la lliure admissió de tota mena de proves, al que recull l’article 235-15 CCCat . De tota manera, la no paternitat haurà de demostrar-se per mitjà de la no cohabitació sexual o la no causalitat o fecunditat de les relacions hagudes.
Sí que es fa referència a l’article 235-28 CCCat al rigor probatori en la demostració de la no paternitat, ja que conforme al mateix «perquè prosperi qualsevol acció d’impugnació de la paternitat matrimonial i no matrimonial s’ha de provar de manera concloent que el presumpte pare no és progenitor de la persona la filiació de la qual s’impugna».
LA FILIACIÓ NATURAL Per tant, la prova es farà de manera concloent. Aquesta norma, que va ser introduïda per primera vegada en el dret català amb l’article 111 CF, no és una mera reiteració del principi general imperant en tot procés –incumbit probatio ei qui dicit, non qui negat-, ja que, com assenyala Rivero Hernández, al legislador li pot interessar extremar el rigor probatori en casos concrets, si bé assenyala també que malgrat la seva col·locació sistemàtica dins de les accions d’impugnació de la filiació és expressió d’un principi que ha d’informar en tot el règim de les accions de filiació.
La impugnació de la paternitat abans del naixement.
S’ha plantejat per la doctrina si és possible la impugnació de la paternitat matrimonial abans del naixement del fill, atès que la redacció de l’article 235-23 CCCat i el seu precedent, l’article 106 CF, parteix d’una hipòtesi contrària, ja que el termini d’exercici de l’acció es computa des del naixement del fill. Encara assenyalant que la qüestió és discutible, Rivero Hernández considera que quan concorri un interès legítim, que justifiqui no esperar al naixement del fill, podrà el marit exercitar l’acció d’impugnació de la paternitat. Aquest interès podria ser la malaltia amb grans probabilitats de morir abans del naixement del fill.
Termini d’exercici de l’acció.
Com hem anticipat en tractar la seva legitimació, l’exercici de l’acció de la impugnació de la filiació matrimonial queda limitada a un termini de dos anys (comú per a totes les accions de filiació). Aquest termini serà de caducitat.
La impugnació de la paternitat no matrimonial Els pressupòsits per a l’exercici de l’acció La impugnació de la paternitat no matrimonial pretén fer desaparèixer formalment i jurídicament una relació paternofilial (no matrimonial) existent i prèviament determinada. Per tant, són pressupòsits per al seu exercici l’existència d’una filiació no matrimonial formalment determinada que l’actor estima inexacta, i la seva pretensió que sigui jurídicament deixada sense efecte, unes vegades sense més petició que aquesta, altres amb la declaració judicial de la paternitat acumulada a l’anterior.
No obstant això, si posem aquestes idees amb els diferents mitjans de determinació de la filiació no matrimonial, resulta que l’exercici de l’acció d’impugnació quedarà vedat quan la filiació no matrimonial paterna hagi estat determinada per mitjà de sentència, ja que l’excepció de cosa jutjada material, que recull l’article 222 LEC, exclourà, conforme a la llei, un ulterior procés l’objecte del qual sigui idèntic al del procés en què aquella es va produir i la mateixa idea es reprodueix en el Codi Civil de Catalunya , a l’article 235-22, amb l’excepció prevista en la disposició transitòria cinquena 3r del mateix cos legal. Feta aquesta excepció, resulta que la paternitat no matrimonial podrà ser objecte d’impugnació quan hagi estat determinada, per mitjà d’expedient tramitat d’acord amb la Llei del Registre Civil (article 235-9.1 CCCat ) o quan hagi estat determinada per mitjà de reconeixement formal (article 235-9.2 CCCat , o per consentiment de l’home a la fecundació assistida de la dona, que sigui impugnada per causa no compresa a l’article 235-27 CCCat ni de l’article 235-29.2 CCCat ).
Els elements subjectius LA FILIACIÓ NATURAL Conforme a l’article 235-26 CCCat , la impugnació de la paternitat no matrimonial correspon «al pare, la mare i als fills per si mateixos o per mitjá de llur representant legal». Aquest precepte segueix un criteri diferent del que feia el Codi de Família i els altres antecedents legislatius, que atorgava legitimació per a la impugnació de la paternitat no matrimonial als qui resultessin afectats. Això suposa una certa restricció respecte del règim anterior, ja que les persones que podrien resultar afectades incloïen un elenc més gran que el del pare, la mare o els fills. Es considerava que també eren afectats els que podien ser o deixar de ser legitimaris si prosperés l’acció d’impugnació i aquells la quota legitimària dels quals podia variar, respecte del fill o del pare, en funció de l’èxit o fracàs de l’acció (en aquesta situació podien estar els germans). També es consideraven afectats els ascendents i els germans que no fossin legitimaris, ja que de l’èxit de l’acció podia dependre una reclamació d’aliments. I la Jurisprudència havia estimat que hi podia haver interès dels accionants, per l’ús indegut dels seus cognoms o per usurpació d’un títol nobiliari.
D’acord amb aquest precepte, la legitimació per a l’exercici de l’acció de la impugnació de la paternitat no matrimonial correspon al fill, principal afectat per la relació de filiació, i als que formalment figurin com a pares, llevat que hagin quedat determinats com a tals per sentència, tal com hem assenyalat anteriorment.
El fill podrà impugnar per se la paternitat no matrimonial, sense un altre requisit, llevat del termini, que ser major d’edat o menor emancipat (ja que té capacitat per actuar en judici). «Durant la minoria d’edat o la incapacitat del fill, pot exercir l’acció la mare», d’acord amb el que estableix l’article 23524 (article 235-26-2 CCCat ). La no atribució de la legitimació al pare per actuar en representació del fill deriva que serà demandat en el procediment corresponent i quan el fill estigui incapacitat, malgrat la redacció de l’article, la representació correspondrà a qui s’hagi atribuït per sentència, bé la mare o bé una altra persona.
La prova en la impugnació de la paternitat no matrimonial Ens remetem al que ja assenyala respecte de la paternitat matrimonial.
Termini d’exercici El termini per a l’exercici de l’acció d’impugnació de la paternitat no matrimonial és de dos anys. El dies ad quo serà, per regla general, conforme a l’article 235-26 CCCat : a) des de l’establiment de la paternitat que s’impugna, que s’ha d’entendre com a equivalent de la seva determinació legal; b) si és procedent, des del moment en què es conegui aquest establiment, que ha de ser entès no només com a coneixement de l’establiment sinó de totes les seves circumstàncies; i c) des de l’aparició de noves proves contràries a la paternitat, si bé assenyala riVEro hErnándEz que no hi ha d’haver cap diferència amb l’expressió que usa la llei altres vegades, de descobriment de les proves.
Quan l’acció s’exerciti pel fill, el termini de dos anys es compta des del compliment de la majoria d’edat, des de la recuperació de la plena capacitat o de l’aparició de les noves proves contràries a la paternitat. I quan l’acció s’exerciti per la mare en representació del fill, el termini serà, per la remissió que es realitza a l’article 236-24 CCCat , de dos anys des del naixement del fill o des del descobriment de les proves en què es fonamenta l’acció.
La impugnació del reconeixement de la paternitat LA FILIACIÓ NATURAL Diferent de l’acció d’impugnació de la filiació strictu sensu, en la qual es debat la realitat biològica, és l’acció d’impugnació del reconeixement, en tant que mitjà de deter-minació de la filiació. El Codi Civil de Catalunya en el seu article 235-27 pretén superar el deficient plantejament de l’article 110 CF, distingint la impugnació de reconeixement realitzat sense capacitat, o per error, violència, intimidació o engany; i el fet en frau de llei, afegint a més, malgrat que ja es considerava admissible per la doctrina, la impugnació per vici, del consentiment donat per a la fecundació assistida de la dona.
Aquest precepte afegeix com a causa d’impugnació la falta de capacitat, de la qual feia omissió el Codi de Família, però tenint en compte que el reconeixement és a priori un acte formal i el sentit de la forma és precisament assegurar que la declaració de voluntat en què consisteix aparegui en el món jurídic amb un control de legalitat, és possible pensar que aquesta causa d’impugnació del reconeixement serà referible únicament als reconeixements no formals, expressos, tàcits o implícits, que siguin susceptibles per determinar una filiació (p. ex. article 236-10 CCCat ).
La possibilitat d’impugnar el reconeixement per error, violència, intimidació o engany, és perquè tota declaració de voluntat ha d’estar exempta de vicis per ser eficaços en dret.
L’article 235-27 CCCat diferencia respecte el seu tractament, relatiu a la legitimació i termini, la impugnació del reconeixement d’una banda, per falta de capacitat, error, violència, intimitat o engany; i el reconeixement efectuat en frau de llei.
Per als primers supòsits, estableix l’article 235-27-1 CCCat que «l’acció d’impugnació del reconeixement de la paternitat feta sense capacitat o per error, violència, intimidació o engany, correspon a qui ho ha atorgat i als seus representants legals». Per tant, la legitimació principal és per al propi reconeixedor, això és, la persona que ha atorgat el reconeixement i ha patit el vici.
Per a l’exercici de l’acció caldrà ser major d’edat o menor emancipat, atès que aquest pot actuar en judici. Enfront dels dubtes que s’havien plantejat en la doctrina sobre si era possible l’exercici de l’acció pels representants legals dels menors no emancipats o dels incapacitats, es pren partit per la seva admissió en un altre exemple més de la successiva suavització del caràcter personalíssim de les accions de filiació.
A més de la legitimació principal del reconeixedor, conforme al mateix article 235-27.2 CCCat , «els fills, descendents i hereus de l’atorgant poden continuar l’acció de nul·litat, o exercir-la, si l’atorgant mor abans que hagin transcorregut els dos anys, durant el temps que resti pe ar completar aquest termini».
La continuació de l’acció pels fills, descendents i hereus del reconeixedor, com hem assenyalat per a supòsits equivalents, és un supòsit d’aplicació concreta del règim de la successió processal (article 16 LEC), mentre que el seu exercici directe és un supòsit de successió en l’acció (no en el procés) per transmissió legal.
El termini per a l’exercici de l’acció és de dos anys, sent aquest un termini de caducitat. El problema fonamental que havien plantejat aquestes accions era el dies a quo a efectes del còmput del termini.
Afegint el supòsit de la falta de capacitat i detallant més la qüestió quant als vicis del consentiment, respecte del que feia el Codi de Família, l’article 235-27-2 CCCat diu que «l’acció de nul·litat a falta de capacitat caduca als dos anys del compliment de la majoria d’edat o de la recuperació de la capacitat. En cas de vici de la voluntat, l’acció caduca als dos anys, que es compten, en cas d’error, des de l’atorgament del reconeixement de la paternitat, i en els altres casos des que cessa el vici».
LA FILIACIÓ NATURAL No obstant això, aquest règim dels terminis introdueix una important modificació respecte del Codi de Família, quant al tractament de l’error, pel que fa als altres casos de vicis del consentiment, separantse també del criteri del Codi Civil Espanyol, cossos legals en els quals es feia referència al moment en què cessa el vici. Amb aquesta norma, els supò-sits en què l’aparició de l’error es produeix molt tardanament, pel desconeixement dels fets que ho poden posar de manifest, quedaran sense possibilitat d’impugnació, sense perjudici de la possibilitat de l’exercici d’una acció d’impugnació ordinària.
En cas de la legitimació dels fills, descendents i hereus, quan continuïn l’acció ja entaulada, podran exercitar els seus drets conforme al que estableix la legislació processal (article 16 LEC) i, en cas d’exercici directe, per mort del reconeixedor sense haver exercit l’acció el reconeixedor, podran actuar sempre que no hagin transcorregut els dos anys des del compliment de la majoria d’edat del reconeixedor o de la recuperació de la capacitat, en els casos d’error, des de l’atorgament del reconeixement de la paternitat, i en els altres casos des que cessa el vici (article 2135-27-2 CCCat).
Pel que fa al reconeixement en frau de llei, tenint en compte que els reconeixements, en què hi pogués haver un defecte de nul·litat radical, diferents dels assenyalats anteriorment, que serien supòsits d’anul·labilitat, i les conseqüències dels quals derivarien de la norma de l’article 6.3 CCE, creiem que el reconeixement en frau de llei és aquell que es realitza a pesar del coneixement de la inexistència de la relació de filiació. Seria el cas dels anomenats reconeixements de complaença i en aplicació dels criteris que es venien usant pels tribunals, en tant que no hi ha una impugnació real del reconeixement sinó de la pròpia filiació no matrimonial, «l’acció de nul·litat es imprescriptible i pot ser exercida pel Ministeri Fiscal i per qualsevol altra persona amb un interès directe i legítim» (article 235-27-4 CCCat ).
Igualment, es considera en aquest precepte que el reconeixement en frau de llei és nul, però això no és altra cosa que una aplicació concreta de la doctrina del frau del llei de l’article 6.4 CCE, conforme el qual la seva realització no impedirà la deguda aplicació de la norma que s’hagués tractat d’eludir, i com que en aquests casos el que es pretenia era reconèixer per a qui no podia, la conseqüència no pot ser una altra que la nul·litat.
La impugnació de la maternitat L’article 235-29 CCCat permet la impugnació de la maternitat, sense diferenciar si és matrimonial o no matrimonial, en dos supòsits molt concrets: a) si es prova la suposició de part o b) que no és certa la identitat del fill. Aquests fets podran provar-se amb l’amplitud que permet la llei, per mitjà de tota mena de proves. I el fonament de l’acció en els dos casos pot ser delictiu, segons allò disposat a l’article 220 CP.
Pressupòsits per a l’exercici de l’acció Els principals supòsits en què és possible la impugnació de la maternitat són: a) quan la que figuri com a mare impugni judicialment la seva pròpia maternitat, per entendre que no és d’ella el fill qüestionat; b) quan, pretenent que es declari una maternitat, s’impugni prèviament o contemporàniament la maternitat legalment determinada que es consideri inexacta, per la mare o pel fill que pretenguin que quedi determinada legalment la cor-recta o exacta; i c) en cas que es pretengui fer desaparèixer una paternitat matrimonial demostrant que el marit no pot ser pare per no haver estat enllumenat per la seva dona el fill impugnat.
LA FILIACIÓ NATURAL Elements subjectius La legitimació activa per a la impugnació de la maternitat s’atribueix per la llei «als fills, per si mateixos o per mitjà dels seus representants legals»; i també correspon a la mare (article 235-29 CCCat ). Desapareix amb el Codi Civil de Catalunya la referència que feia l’article 112 CF a les altres persones afectades, la qual cosa suposa una restricció de la legitimació activa. Respecte que podien entendre’s per aquestes altres persones afectades ens remetem al que s’assenyala en tractar la impugnació de la paternitat no matrimonial.
La legitimació dels fills ho és en nom propi, quan són majors d’edat o menors emancipats, o per mitjà dels seus representants legals, en cas de minoria d’edat o d’incapacitació, cas en què actuaran per ells, el pare, llevat que es pogués estimar que té un conflicte d’interessos amb el fill, o el tutor, però en cap cas la mare, que serà demandada en el procediment.
La legitimació de la mare serà en nom propi quan sigui major d’edat o emancipada, atès que l’emancipació, com hem repetit, atribueix capacitat per intervenir en judici, o per mitjà dels seus representants legals si està incapacitada, la qual cosa planteja el problema de l’actuació contra els propis actes, quan hagi estat coautora del delicte de suposició de part. Si bé en l’àmbit del dret comú PENYA ha plantejat que no caldria reconèixer legitimació a la mare en aquests supòsits, especialment quan hi hagi hagut una possessió d’estat, en l’àmbit català RIVERO planteja els seus dubtes, ja que la doctrina dels actes propis no pot al·legar-se davant fets delictius.
La redacció de l’actual article 235-29 CCCat , a diferència del que establia l’article 112 CF, permet la transmissió de l’acció que competeix a la mare a favor dels fills o descendents i als hereus. La continuació de l’acció pels hereus és un supòsit d’aplicació concreta del règim de la successió processal (article 16 LEC), mentre que l’exercici de l’acció directament pels descendents i hereus és un supòsit de successió en l’acció (no en el procés) per transmissió legal, en cas d’haver mort la mare sense coneixement de les proves en què s’hagi de fundar la seva acció.
Respecte al que s’ha d’entendre per descendents i hereus ens remetem al que s’assenyala en apartats anteriors.
Termini per a l’exercici de l’acció El termini per a la impugnació de la maternitat és diferent segons qui sigui l’actuant. En cas dels fills, podran exercir l’acció durant tota la seva vida; mentre que per a la mare el termini serà de dos anys des del coneixement de les proves en què pot fonamentar la seva acció. Si la mare mor havent exercitat l’acció o sense haver-la exercitat però coneixent els fets en què pot fundar l’acció, els fills o descendents i els hereus de la mare podran exercir l’acció en el temps que quedi per completar el termini que originàriament tenia la mare. Si la mare mor sense conèixer les proves en què ha de fonamentar l’acció, els fills o descendents i els hereus de la mare podran exercir l’acció en el termini de dos anys comptats des de la data en què tinguin coneixement de les proves que poden fonamentar la seva acció.
...

Comprar Previsualizar