CONFERENCIA 3 (Fins 17/03/2016) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura dimensión social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 18/03/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 3. LA INTERACCIÓ SOCIAL INTRODUCCIÓ Es la interacció entre humans, que te a veure no només amb les característiques socials, sinó també amb les socials. Quan les persones interactuen tenen jerarquies diferents. Ex. Interacció metge-infermera.
Fenòmens socials: com interaccionem els humans a través dels condicionants que tenen a veure amb característiques socials. Òbviament les característiques personals interaccionen amb aquestes.
Anem a parlar de les persones, tenint en compte que les persones formen part d’un grup social.
AGRESSIÓ-COOPERACIÓ Per exemple les interaccions: Agressió (guerra), cooperació (ONG) (són les més bàsiques).
Son imatges que ens remeten a allò més actual. Com l’estat islàmic està en guerra o persones que ajuden els refugiats de Síria. Poden estar passant un al costat del altre.
Avui en dia pensaríem que els romans estaven bojos per anar a un circ i veure com es mataven, però fins fa poc es feien execucions en públic. Avui en dia no es maten, però la boxa es una practica basada en el combat, així que seguim tenint una certa tolerància.
No cal remuntar-nos a fa 10 segles per veure que la violència es quotidiana.
Avui dia no hi ha societats justes, això implica desacords i conflictes.
Cada dia moren dones a mans dels seus marits. Altres viuen maltractades i ningú ho sap. Estem davant d’un problema que es vivencial. La violència es troba en tot el teixit social, es troba en tots nosaltres i les nostres situacions. La violència no es només el fruit de persones violentes, perquè no hi ha tantes persones violentes.
Quan parlem de política, parlem d’estats. El que caracteritza l’estat es l’ús monopolista de la violència. Es l’únic que té justificació de la violència. Per això no ens fa mal la vista quan veiem a un militar amb una pistola, perquè esta justificat. En canvi, si veiem a una persona porta un arma de foc, ens apartaríem ràpidament. L’estat es presenta en les societats modernes, com l’únic que pot utilitzar la violència de manera legitima.
REBUIG DE L’AGRESSIVITAT No estem davant d’un concepte neutre, esta carregat de valor. Podríem dir que la gent pensa que la violència no es bona. Per exemple, molta gent es situa contra la violència de gènere. Es molt difícil per algú dir que no està d’acord i que li sembla bé, perquè hi ha pressió social per considerar la violència com a dolenta.
Probablement aquestes interaccions han existit sempre.
PRIMERA CONSTATACIÓ: QUOTIDIANAMENT DE L’AGRESSIVITAT Imatges de gladiadors, boxejadors, antidisturbis o violència de gènere.
ELOGI A LA COOPERACIÓ La cooperació i solidaritat són practiques ben vistes. Malgrat que creiem que socialment hi ha acord, sempre hi ha excepcions. Quan parlem d’aquests conceptes parlem de valors.
La violència la trobem al llarg de la nostra historia, en alguns moments l’hem vist com una cosa quotidiana.
La coopresencia es l’efecte que té la presencia d’algú en fer una tasca. A vegades facilita i a vegades no. Quan parlem d’aquest concepte la gent no té valoracions morals, però si davant de la cooperació o l’agressivitat. Com a psicòlegs hem de fer un anàlisis sense deixar-nos influir per les nostres valoracions.
El repte es fer un anàlisis allunyat de fenomen que es l’agressió i la cooperació.
AGRESSIVITAT I LA COOPERACIÓ SEGONS EL SENTIT COMÚ L’Agressió s’associa a la nostra part més animal (que suposadament, amb la civilització hem deixat de banda).
L’agressió és contempla com:    Una deficiència: conseqüència d’un mal aprenentatge cal educar (domesticar) Una disfunció: conseqüència d’una malaltia  cal tractament terapèutic.
Això es injust per les persones que tenen una disfunció mental. No es habitual, la gent no mata perquè esta boja. La premsa esta acostumada a establir aquestes causes a actes de bogeria.
Un desviament: conseqüència de la immersió en una subcultura desviada  calen mesures judicial. Pensem que hi ha persones que són inadaptades i haurien d’estar en la presó. Es molt restrictiva, perquè a la presó només s’aprèn més delicte.
La conducta cooperadora o prosocial s’associa al bon funcionament de l’ordre social.
Es considera una manifestació del lligam social, que es allò que de alguna manera manté unides a les persones en una societat. Per quina raó ens mantenim units? No podem estar sols, però no parem de queixar-nos, ens cansa la gent, ens agobia.
L’AGRESSIVITAT I LA COOPERACIÓ A LA LLUM DE LA PSICOLOGIA SOCIAL Això ens porta a preguntar-nos:   Podem analitzar-les en termes de bo i dolent? Són l’agressivitat i la violència el contrari de la cooperació i la prosocialitat.
El sentit comú ens diu que som agressius per naturalesa. La cerca d’una explicació es natural. Això es perquè es molt temptador. Però no es un fenomen que podem reduir a una explicació simple, no té una sola causa. Les explicacions biologistes ofereixen reduir processos complexos a dimensions unidireccionals i es molt temptador.
  Freud i la psicoanàlisis L’etologia L’AGRESSIVITAT: FREUD Tres teories pulsionals:    Teoria bitemàtica primitiva (prepsicoanalistica): o Pulsions sexuals o Pulsions del jo o d’autoconservació Teoria monotemàtica: Fins 1920 només assumeix l’existència d’una única pulsió: la pulsió sexual, que s’expressa a través de la libido o energia sexual.
Deixa de funcionar per la 1a G.M.
Teoria bitemàtica revisada: o Pulsió sexual (Eros) o Pulsió agressiva (Thánatos) La pulsió de mort és l’origen de la conducta agressiva. Aquesta es produeix per alleugerir la tensió acumulada durant els períodes de no agressivitat.
La conducta agressiva desvia cap a l’exterior l’energia destructiva generada per aquest impuls per evitar l’autodestrucció. L’agressivitat humana, doncs, no es pot eliminar. En tot cas, es pot canalitzar.
No es bona ni dolenta, es una naturalesa humana que canalitzem i no podem evitar.
1. L’AGRESSIVITAT L’AGRESSIVITAT: L’ETOLOGIA Tan els essers humans com els animals són naturalment agressius. Degut a la selecció natural, la majoria de les especies han desenvolupat mitjans, inscrits als seus gens, per controlar i limitar l’agressió a l’interior de les seves especies.
La majoria de les aproximacions psicosocials a l’agressivitat defineixen aquesta com un comportament que busca la producció de resultats negatius en una altra persona, com ara el dolor, el sofriment o la mort.
L’instint de control de l’agressió a l’interior de l’espècie humana no ha tingut temps de desenvolupar-se.
El busca dona una certa intencionalitat. Li dona un element complicat a la definició.
Quan podem establir voluntarietat? Aquest esquema es molt fàcil, diu mireu que passa amb els animals, si us fixeu, hi ha agressivitat. Això s’intenta extrapolar als humans. Però els sembla difícil extrapolar comportaments humans en animals.
Les dues formen part de la nostra explicació de la societat. Si parlem en termes d’ordre, les dos poden estar associades.
Fonaments biològics: La territorialitat: alguns animals necessiten una certa quantitat d’espai físic dins del qual operar. Si aquest espai es envaït per membres de la mateixa espècie (especialment mascles) l’animal actuarà agressivament per tal d’expulsar-los.
3. Ahistoricitat. Sembla que les circumstancies que envolten l’aparició de la violència res tinguin a veure amb aquesta. Ex: Es distancia dels motius històrics per els quals es produeix.
Les explicacions etològiques assumeixen que els essers humans són bàsicament territorials. Evidencies que es mencionen: Les guerres son sovint el resultat d’invasions territorials. Violència a les àrees humanes sobrepoblades.
La teoria de la frustració- agressivitat Formulació original: “Hi ha una relació causal universal entre frustració i agressió.” En els humans, es diu, també som territorials. Es veritat que en els humans hi ha una cosa que pot semblar territorialitat. En el cas dels humans parlem de la proxèmia.
Sovint es confon la noció de territorialitat amb la d’espai personal o espai psicològic.
Aquesta confusió afavoreix abonar-se a les tesis de l’etologia: L’espai personal, que no es el mateix que la territorialitat, té dues dimensions:   Física: normalment les persones ens relacionem amb els altres i necessitem una mena de bombolla. Això varia en cultures.
Psicològica El fet que hi hagi variacions culturals ens dona una visió de que no són el mateix.
Konrad Lorenz: Autor principal de l’etologia L’agressió es el resultat de factors genètics innats que produeixen respostes antagonistes immediates envers els altres.
Model hidràulic: l’energia agressiva s’acumula fins que un esdeveniment dispara el seu alliberament. Aquest disparador prendria la forma d’un senyal específic per a cada espècie.
Segons Lorenz proposa una descarrega continua i controlada de petites quantitats d’energia a través de formes d’agressió socialment acceptables.
AGRESSIVITAT Critica als enfocaments biologistes: 1. No prenen en compte l’especificitat que l’agressivitat adquireix en l’ésser humà. La cultura i el caràcter social de l’agressivitat són factors secundaris. Ex: hi ha pobles que no coneixen la guerra, no tenen ni el concepte.
2. Visió hidràulica. Això empara la idea d’inevitabilitat de conductes agressives periòdiques amb les que els individus restableixes l’equilibri. Ex: Diferencia amb la fam i la son que són necessàries per viure.
Sempre hi ha una agressió per prèvia frustració. Ex: Experiment amb nens i una sala de joguines. Quan el grup frustrat jugava, esclafaven les joguines o les llençaven.
Que passa si no es pot agredir a l’agent frustrador? En absència del objecte frustrador desplaço el sentiment cap a una altra cosa.
Altres problemes:    La gent pot respondre a la frustració positivament, o plorar o fugir...
Dificultad a l’hora de definir en que consisteix una frustració Plantejament irrefutable: sempre hi ha frustració encara que sigui invisible, sempre hi ha agressió, encara que sigui inobservable.
Solució que proposa el grup de Yale: L’agressió només es la resposta dominant a la frustració.
Teoria de la frustració-agressió (Reformulació de Berkowitz) La frustració no provoca immediatament una agressió. La frustració genera en l’individu un estat d’activació emocional la ira.
La ira pot portar o no a l’agressivitat. Et predisposa però no es produeix sempre.
Perquè l’individu acabi actuant agressivament, es necessari que el context posseeixi un element o senyal que l’individu hagi associat una situació on sigui acceptable comportar-se agressivament. La ira es pot associar a moltes coses.
Berkowitz i Le Page (1967): Són les armes senyals activadores d’agressió? A uns estudiants se’ls demana fer una tasca que ha de ser avaluada per un còmplice.
L’avaluació consisteix en l’administració de descarregues elèctriques (1-7).
Els estudiants que van rebre més descarregues van manifestar sentir més ira que els que només havien rebut 1.
En la fase 2, tant subjectes enfurismats com els que no havien d’avaluar el rendiment del complice mitjançant descarregues.
Es varen manipular diverses condicions experimentals: 1) Es col·locà una escopeta i una pistola a una taula propera. Els subjectes van ser informats que eren armes del complice i que no havien de prestar-los atenció.
2) Les armes eren presents, però no s’associaven amb el còmplice.
3) Us de raquetes.
Resultats: 1) En els subjectes no enfurismats les claus agressives no van tenir cap efecte significatiu en el nombre de descarregues administrades.
2) En els subjectes enfurismats s’aprecien diferencies significatives: van donar més descarregues en presencia que en absència d’armes. Però no s’apreciaren diferencies entre les condicions d’armes associades i no associades.
3)Finalment, Experiments posteriors no aconsegueixen confirmar els supòsits de Berkowitz: Turner i Simons: no troben cap efecte de les armes Fracczek: Hi troben efectes, pero sense activar la ira prèviament.
L’agressió com a conducta apresa Conductisme aprenentatge es produeix per associació d’una determinada resposta a un estímul concret.
Dos processos es plantegen com a responsables de l’aprenentatge de conductes:   L’efecte de les recompenses i les punicions (condicionament instrumental), l’individu aprèn El modelat El condicionament instrumental:    La gent es comporta de manera agressiva bé per obtenir recompenses bé per evitar punicions.
La tendència a actuar agressivament resulta enfortida mitjançant el reforç positiu. Ex: un nen aconsegueix l’atenció de la mestra pegant a un nen.
No queda clar si l’agressió es pot reduir mitjançant la punició.
El modelat social:  Els individus adquireixen formes de conducta noves i més complexes observant-les a d’altres persones (els models) juntament amb les seves conseqüències.
El modelat social: Bandura, Ross i Ross (1963) Uns nens observen un adult jugant amb unes joguines:  Situació experimental: l’adult colpeja un ninot inflable amb un martell de goma, li dona cops de peu i li crida  Situació control: l’adult juga tranquil·lament amb les joguines.
El model pot ser compensat positivament o no per la seva conducta Els nens tenen l’oportunitat de jugar amb les mateixes joguines.
Els nens imiten la conducta de model quan aquesta ha estat recompensada.
La teoria de l’aprenentatge social fa una distinció important entre aprendre a agredir i cometre un acte agressiu.
Bandura repeteix l’experiment del model adult que es comporta agressivament amb un ninot i, en aquest cas, és castigat. A continuació els nens reben una recompensa si imiten la conducta del model. Tots els nens la imiten perfectament. És a dir, l’aprenentatge s’ha produït i, si es donen les condicions favorables, la conducta es portarà a terme.
La violència a la televisió: Incita una pel·lícula violenta a actuar agressivament? Als Estats Units en complir 16 anys, una persona haurà vist a la televisió un promig de 33.000 homicidis o intents d’assassinat i contemplat uns 200.000 actes de violència.
La televisió emet hores i hores de violència, agressions i assassinats. Es pot pensar, doncs, que aquesta violència vista pot afectar a una persona d’alguna manera.
La violència a la televisió: Diferents estudis correlacionals coincideixen que hi ha una associació positiva entre veure programes de televisió violents i comportar-se agressivament Quant més li agrada a una persona veure pel·lícules violentes, més agressiva més. No sabem en quina direcció si de conducta a visió de violència o viceversa.
Diferents estudis experimentals han tractat d’esbrinar si existeix una relació causal.
Posen pel·lícules violentes i es demana fer un tipus de tasca que pugui mesurar si la persona es comporta més o menys violentament. Alguns d’aquests experiments han donat resultats contradictoris Ara bé, les pel·lícules que s’usen en els experiments (breus, curtes, on la violència és molt manifesta) tenen poc a veure amb les emissions televisives (més complexes, més llargues). Mentre que en la televisió pot ser menys evident.
En qualsevol cas, els resultats dels experiments són contradictoris i en uns casos sembla que l’exposició a la televisió violenta augmenta l’agressivitat i en d’altres que la disminueix.
Segons l’APA la violència a la televisió té efectes nocius:     Dessensibilitza a les criatures dels efectes de la violència Dona forma als valors i opinions d’adults i nens.
Pot induir a actes imitatius de violència a persones predisposades Pot eliminar a relaxar els inhibidors de la violència entre les persones que conformen l’audiència.
Huesman i Malamuth (1986) parlen de tres possibles efectes dels media en les persones:    Adquisició: Els medis ensenyarien a la gent la forma i les funcions socials de l’agressió. Fins i tot, aprendrien les situacions en les que apareix com a apropiada.
Manteniment: sense un reforçament o encoratjament, les conductes agressives desapareixen.
Emissió: la violència vista en la televisió pot desencadenar l’emissió de la conducta agressiva en aprendre certes associacions entre desencadenants i conductes.
Enfocament normatiu: Òbviament, aquests estàndards varien de cultura en cultura i, dintre d’una cultura, segons cada grup o subgrup.
Doncs bé, podem parlar de l’agressivitat sense referir-nos a les normes? -Reality show i patada d’un holandes a Xabi Alonso en un partit de futbol. Les dues accions són violentes, però els estandards o context on es donen canvien la valoració que en fem. La valoració que fem de les dues esta condicionat pel context. En un context com el futbol, se sap que poden haver-hi trobades entre jugadors que poden ser violents. Però en un programa de televisió es inadmissible.
Hom pot identificar almenys 3 tipus de situacions socials respecte de l’agressió i la seva relació amb les normes:    Supòsits convencionals sobre l’agressió:  Introdueix la dimensió del context relacional: L’Agressió és sempre contra algú i és executada per algú. Sense relació, sigui real o simbòlica, no hi ha agressió.
Quan no coneixem les normes seguim a la gent. La vida social es una vida molt normativitzada. Com es relacionen les normes amb l’agressivitat? L’agressió està normativitzada, si no hi ha relació no hi ha agressióles normes travessen a la relació.
 Normes i agressió:  La conducta humana es guia, la majoria de les vegades, per esquemes d’actuació socialment definits les normes.
Els científics socials fan servir el concepte “norma” per referir-se a tot el conglomerat de guies de conducta i estàndards que fem servir per saber com actuar en una determinada situació: Costums, lleis, creences de sentit comú, principis morals, credos religiosos...
Conformitat: en aquesta situació les normes governen l’acció porten l’individu a agredir (p.e. les normes que porten als soldats a matar en temps de guerra).
Sobtada suspensió de les normes: en aquest cas, tot i que els individus subscriuen les normes contra la violència i es troben en una situació en que l’agressió esta prohibida, deixen de funcionar els constrenyiments normatius (Ex. Hooliganisme) Oposició directa a les normes: En aquesta situació, les normes es rebutgen (p.e. En una revolució) Massa sovint s’assumeix que la violència i l’agressió han de ser explicades a nivell individual o, fins i tot, intraindividual (biologia). S’estudia un individu, no una societat. Per això es donen respostes individuals que no solucionen el problema en la societat. El comportament no podem dir que es pròpiament individual.
S’assumeix que la violència és perjudicial per a la societat i s’identifica com a violent tot allò que atempta contra el poder establert.
S’assumeix que controlar, reduir i reprimir la violència és un objectiu vàlid en qualsevol cas. Reforcen l’status quo. Centren l’agressió com a problema individual (evitant que es faci en termes polítics) i quan l’atenció cau a l’element social es planteja el comportament com a desviació conductual.
3 Problemes associats a les explicacions convencionals sobre l’agressió:   La referencia a la intencionalitat El caràcter social de l’acció humana, no es possible valorar un acte violent d’una persona si no podem valorar que significa   aquest acte per la persona i en quin context es duu a terme.
L’agressió inclou sempre una valoració social 3 presssuposits sobre l’agressió (segons Martin-Baró):    La violència presenta múltiples formes i entre elles es poden donar diferencies molt importants: “Es tracta d’un conjunt canviant de conducte i actituds, no d’un esquema comportamental permanent i ben definit.” Quan parlem de conducta agressiva no parlem d’un esquema comportamental definit, sinó d’un conjunt de conductes canviants.
La violència té un caràcter històric i, per tant, és impossible entendre-la fora del context social en que es produeix.
“Al remitir la violència a cada contexto social historico se descarta la posibilidad de aceptar un enfoque epidermico, formalista, que no pondera el signficado concreto de cada acto de violència con respecto a la totalidad social, particularmente por los efectos que produce. Uno de los planteamientos más falaces es el de condenar la violència venga de donde venga, haciendo tabla rasa de sus gènesis, significación y consecuencias.
NO puc dir que la violència es dolenta vingui d’on vingui.
La violència porta a una espiral de violència.
Constitutius de la violència segons Martín-Baró:    La estructura formal de l’acte: violència instrumental (busca aconseguir alguna cosa, ex: robar) vs violència terminal (el fet violent té un sentit en si mateix, ex: venjar-se): “Uno de los problemas más comunes respecto a la violencia consiste en tratarla predominantemente como forma terminal, lo que lleva al presupuesto de la maldad o trastorno de las persones que la ejercen. Por el contario, la experiencia e incluso los estudios experimentales llevan a pensar que la principal forma de violencia entre los seres humanos es de orden instrumental...” L’equació personal: aquells elements de l’acte que només són explicables per el particular caràcter de la persona que el realitza. “Es también cierto que el acto de violencia puede despersonalizarse, a través de estructures que separan a l responsable de la violencia respecto a su víctima o mediante la rutinización profesional.” El context possibilitador: tant el desencadenament com l’execució de l’acció violenta requereixen d’un context propici on tingui cabuda aquesta mena d’acte.
 El fons ideològic: cada ordre social estableix les condicions en les que espot produir la violència justificada.
2.CONDUCTA PROSOCIAL O ALTRUISME El cas de Kitty Genovese El 27 de març de 1964 el NY Times publicava aquesta noticia: “Durant més de mitja hora trenta-vuit respectables ciutadans, respectuosos de la llei del barri de Queens, van contemplar com un assassí assetjava i apunyalava a una dona en tres atacs separats als Kew Gardens. Dues vegades el so de les seves veus i la sobtada brillantor de les llums del dormitori va interrompre i foragitar-lo espantat.
Cada cop, però l’assassí hi va tornar, la va buscar i la va tornar a apunyalar.Ningú no va trucar per telèfon a la policia durant l’assalt; un dels testimonis va trucar a la policia un cop la noia era morta.” Aquesta noticia es referia a la violació i assassinat d’una jove de 28 anys, Kitty Genovese. El cas va merèixer extensos anàlisis i interpretacions que van anar apreixent al NY Times al llarg de 2 mesos posteriors a la seva mort i va consagrar a 2 joves psicòlegs socials Bibb Latané i John Darley. Latané i Darley (1970) van fer l’anàlisi de la tràgica mort de Kitty el nucli de la seva teorització sobre la conducta de facilitació d’ajuda.
He dit teorització sobre la conducta de facilitació d’ajuda? No es comenta que va ser un assassinat, sinó que no la van ajudar.
Algú se li fa estrany això? Context social totalment diferent. Els científics socials han canviat les coses d’estudiar. Avui en dia veuríem un cas de violència masclista. En aquell moment això no era el nucli central de l’explicació.
Cal esperar a 1975 perquè Brownmiller inclogui el cas de Kitty en un llibre dedicat a la temàtica de la violació de dones. I a 1995 perquè F.Cherry en faci objecte d’un brillant assaig que inspira aquesta presentació. Els estats units dels anys 50-60 les relacions home-dona són de dependència, en el que els homes són els caps y les relacions de parelles són privats. No es feia res perquè eren vistos com assumptes privats. Encara avui en dia no estem acostumats a intervenir. Com es que han passat tants anys? Han de passar moltes coses perquè la visió dels científics socials i els americans canviïnmoviments feministes.
Borofsky et al. (1971) van realitzar un estudi en què diades formades per homes o dones, segons les quatre combinacions possibles, en presencia d’observadors. Resulta enormement significatiu que, en la condició en la qua un home pegava a una dona, cap dels sis observadors homes intervenia per impedir-ho, mentre que l’ajuda a un altre home era relativament freqüent.
Shotland i Straw (1976) van trobar en una altra sèrie d’experiments que la intervenció era molt més freqüent quan els observadors percebien a atacant i víctima com estranys (65%) que quan els creien casats (19%). La conclusió a la que arriben es que atès que la societat està pendent de si els coneguts són o no: “Si poguéssim aconseguir aquest control pel que fa al cas d’un home pegant a una dona, seriem capaços de restringir la victimització de les dones als seus marits o familiars més pròxims. (que els pegui un marit i no un estrany).
Ara bé, gràcies en gran mesura a l’acció del moviment feminista durant els anys setanta, el marc interpretatiu en el qual situar la mort de Kitty canvia prou com perquè en la dècada dels 80, Cherry pugui apreciar que el succés tenia a veure amb aquesta temàtica general que es coneix amb el nom de relacions de gènere.
S’acaba aquí la història? “En algun moment vaig començar a reconsiderar l’assassinat de Kitty, encara que era un exemple de violència contra les dones, tenia també implicacions més amplies.
Assenyalava la creixen expressió, per part d’una comunitat d’un sentit d’impotencia per prevenir la violència.” Es així com Cherri es va arribar a interessar per l’assaltant de Kitty, Winston Moseley, un home negre gairebé de 30 anys, casat amb una infermera i amb dos fills.
Com era? El seu advocat defensor va dir d’ell que havia passat de ser una persona introvertida a convertir-se en un maníac. El jutge el va descriure com un monstre. Els psiquiatres el van considerar un malalt mental, etiquetat com esquizofrènic catatònic i va ser present en el judici com algú incapaç d’aturar la seva inclinació a matar.
Condemnat inicialment a la pena de mort, finalment se li va commutar per cadena perpetua. 4 anys després d’entrar a presó va fugir en un trasllat. En la seva fugida, va raptar i violar a una dona negra que no ho va delatar per por que complís la seva amenaça de matar als seus fills.
Doncs bé, la dona en qüestió va ser acusada d’ajudar-lo a escapar i va estar a punt de ser condemnada. Només li va salvar el fet que l’única dona negra de l’equip de fiscal es va negar a imputar-la al·legant que si s’hagués tractat d’una dona blanca no hauria estat el mateix. Això li va costar el càrrec.
En Moseley va ser, per fi, detingut i portat de nou a presó. Però no acaba aquí la historia del personatge. 13 anys desprès de la mort de Kitty, Moseley escriu un article al NYTimes on, amb un estil àgil i intel·ligent, explica que ha comprès que la vida humana és de gran valor , que s’ha llicenciat en sociologia i que el home que va matarla va deixar d’existir.
El relat de aquest home fa de la seva vida a més de colpidor es francament il·lustratiu.
Cherry dona un nou gir en la seva manera de contemplar l’episodi de la mort de Kitty.
El marc de les relacions de gènere es queda petit i ha de ser ampliat.
Com podem concloure la historia?    Els actes agressius no ho són al marge de les col·lectivitats en que es produeixen.
Els actors involucrats no tenen un perill homogeni sinó que se’ns mostren ples de matisos i com a productes de contextos sociohistòrics concrets.
La forma que tenim de veure actes i actors, no és tampoc constant sinó contingent i afectada pels recursos interpretatius que estan socialment disponibles. I seria ingenu pensar que aquests recursos estan al marge dels interessos de poder i dominació que travessen a tota formació social.
...