Tema 2 Fongs (2009)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 1º curso
Asignatura Botànica
Año del apunte 2009
Páginas 18
Fecha de subida 25/05/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Els Fongs 2 Els Fongs Organismes eucariotes, heterotròfics, de digestió externa (ingestió només en els fongs ameboides), plasmodials, unicel·lulars o filamentosos, paret cel·lular típicament quitinosa (cel·lulòsica en pseudofongs), saprobis, paràsits o simbionts. Viuen en ambients molt diversos.
ESQUEMA SISTEMÀTIC Dins del concepte ampli de fong podem establir els següents grups: PROTOCTISTES: - MIXOMICOTS (FONGS AMEBOIDES) - OOMICOTS (PSEUDOFONGS) FONGS (VERITABLES): - ZIGOMICOTS - ASCOMICOTS - BASIDIOMICOTS - DEUTEROMICOTS - LÍQUENS TERMINOLOGIA Haustori: Filament fúngic (hifa) especialitzat que penetra a l’interior dels teixits vius de l’hostatger amb la finalitat d’absorbir les substànies nutritives (present en paràsits).
Hifes: Filaments fúngics. Poden ser septades o no (cenocítiques -vegeu Oomicots i Zigomicots).
Hostatger: Organisme que acull dins o sobre la seva superficie un paràsit qualsevol. Es millor utilitzar el terme “hostatger”, ja que hoste és lingüísticament ambigu.
Miceli: Conjunt de les hifes d’un fong.
BIBLIOGRAFIA GENERAL: ALEXOPOULOS, C.J. & MIMS, C.W. 1985. Introducción a la micología. Editorial Omega. Barcelona.
DEACON, J.W. 1988. Introducción a la micología moderna. Editorial Limusa. 1a. ed.
HALE, M.E. 1974. The biology of lichens. E. Arnold Ed. 2a ed.
LLIMONA, X.; BALLESTEROS, E.; BRUGUÉS, M.; COMÍN, F.A.; CROS, R.M.; MOLERO, J.; ROMERO, J.; TOMÀS, X. & TORRELLA, F. 1985. Plantes inferiors. In: Història Natural dels Països Catalans, vol.4. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
LOPEZ-SANCHEZ, M.E., M. HONRUBIA, E. GRACIA & GEA, F.J. 1986. Revisión bibliográfica sobre la biología de los Mixomicetos. Secretariado de publicaciones e intercambio científico. Universidad de Murcia.
Guió de pràctiques de Botànica 1 Els Fongs MULLER, E. 1976. Micología. Omega. Barcelona.
OZENDA, P. & CLAUZADE, G. 1970. Les Lichens. Ed. Masson et Cie.
WEBSTER, J. 1980. Introduction to fungi. Cambridge Univ. Press. 2a ed.
GUIES I MANUALS DE PRÀCTIQUES: BON, M. 1987. Guía de campo de los hongos de Europa. Editorial Omega. Barcelona.
BRIGHTMAN, F.H. & NICHOLSON, B.E. 1977. Guía de campo de las plantas sin flores. Omega.
Barcelona.
CAMBRA, J., GOMEZ, A. & RULL, J. 1989. Guia de les algues i els líquens dels Països Catalans.
Conèixer la Natura 7. Ed. Pòrtic. Barcelona.
DOBSON, F. 1979. Lichens. And illustrated guide. Richmond. Great Britain.
GRACIA, E. 1983. Guia per a l’estudi dels mixomicets i claus per a la seva determinació fins al gènere.
Butlletí de la Societat Catalana de Micologia 7: 47-64.
JAHNS, H.M. 1982. Guía de campo de los helechos, musgos y líquenes de Europa. Omega.
Barcelona.
LANGE, J.V. 1969. Guía de campo de los hongos de Europa. Omega, Barcelona.
DIVISIÓ MIXOMICOTS (FONGS AMEBOIDES) Pertanyents al regne dels protoctistes, s’anomenen fongs ameboides perque presenten un tal·lus plasmodial, amb aspecte i moviments d’ameba gegant i nutrició per ingestió.
Quan les condicions ambientals són adequades, aquests organismes es troben en fase de plasmodi. Quan l’aliment manca i les condicions ambientals esdevenen extremes (bàsicament per manca d’humitat) el plasmodi detura el seu moviment, perd aigua i es transforma en una o més estructures portadores d’espores anomenades fructificacions.
TERMINOLOGIA Capil·lici: Conjunt de filaments fins i estèrils que es troben barrejats amb les espores dins l’esporangi.
Columel·la: Part o columna central estèril de l’esporangi, com una continuació de l’estípit.
Esporangi: El tipus més habitual de fructificació dels mixomicots. Normalment consta d’una part fèrtil sostinguda per un estípit o peu (rarament aquest no hi és).
Estípit: Peu que sosté la part fèrtil de l’esporangi.
Peridi: Coberta de les fructificacions.
Plasmodi: Fase somàtica mòbil del cicle dels mixomicots que està formada per una massa protoplasmàtica, nua, plurinucleada, de moviments ameboides i que s’alimenta per fagocitosi.
RECOL.LECCIÓ I CONSERVACIÓ En general, els mixomicets apareixen després d’uns dies de pluges a finals de primavera, durant l’estiu o a la tardor en boscos humits, sobre arrels, fusta morta o fulles caigudes que conservin la humitat.
Els plasmodis acostumen a ser de colors clars o bé hialins, formant una mena de xarxes gelatinoses. Per observar-los s’agafaran amb un tros de substrat i es col·locaran en una cambra humida (recipient tancat que manté una humitat saturada adient per a la germinació, esporulació, etc.). Les fructificacions es recolliran i conservaran agafant també part del substrat on es trobin. Es col·leccionen endreçats secs en capses convenientment etiquetades (gènere i espècie, grup taxonòmic al qual pertanyen, localitat i data de recol·lecció, hàbitat, noms del recol·lector i del determinador).
2 Guió de pràctiques de Botànica Els Fongs OBSERVACIÓ Característiques en les quals cal fixar-se: - Hàbitat (fullaraca, branquillons, sòl, etc.).
- Aspectes macroscòpics: - Color del plasmodi i de les fructificacions.
- Mida del plasmodi i de les fructificacions.
- Aspectes microscòpics: - Forma i mida de les parts presents en les fructificacions (peridi, capil·lici, espores, columel.la, estípit, hipotal.lus).
es A p ca c C e h B Fig. 2.1. Mixomicots. A. Detall d’espores. B. Esporangi: c, columel·la; ca, capil·lici; e, estipit; es, espores; h, hipotal·lus; p, peridi. C. Detall de tres menes de capil·lici.
DIVISIÓ OOMICOTS (PSEUDOFONGS) Pertanyents al regne dels protoctistes, s’anomenen pseudofongs perque, entre altres característiques, presenten paret cel·lular de cel·lulosa i flagels en cèl·lules reproductores. El seu tal·lus és típicament filamentós.
L’única classe d’aquesta divisió és la dels oomicets en la qual s’hi inclou l’ordre de les peronosporals, on hi trobem paràsits de plantes conreuades que causen greus malures amb les consegüents pèrdues econòmiques. L’altre ordre de la classe és el de les saprolegnials, amb gran majoria d’organismes aquàtics sapròbis o paràsits.
TERMINOLOGIA Esporangiòfor: Filament fúngic (hifa) portador d’esporangis.
Míldiu: Terme que designa un tipus de malura que afecta a plantes superiors, caracteritzada perque el fong forma masses d’esporangiòfors amb aspecte cotonós i pulverulent sobre les fulles i les tiges de l’hostatger.
Guió de pràctiques de Botànica 3 Els Fongs RECOL·LECCIÓ I CONSERVACIÓ S’agafen les parts de les plantes infectades que estan recobertes per una mena de feltre o polsim blanquinós. Aquest material es pot conservar indefinidament si premsem lleugerament les plantes hostatgeres.
OBSERVACIÓ Per identificar el paràsit és interessant determinar l’hostatger, ja que sovint la relació hostatger-paràsit és específica. Es convenient fer una preparació microscòpica. Per observar les estructures internes del paràsit en l’hostatger cal fer talls histològics i tenyir-los amb blau cotó.
- Característiques en les quals cal fixar-se: - Hàbitat (nom de la planta i part infectada) - Aspectes macroscòpics: - Sintomatología de la part infectada (clorosi, necrosi, etc.) - Aspecte de la massa fúngica (pulverulent, feltre, etc.) - Aspectes microscòpics: - Elements vegetatius: Hifes - Mides (diàmetre) - Color - Ramificació (tipus) - Elements reproductors: - Tipus - Parts de què consta - Aspecte, forma i mida dels esporangis - Aspecte i tipus de ramificació dels esporangiòfors ESQUEMA SISTEMÀTIC Cl. OOMICETS O. SAPROLEGNIALS: sapròbis i paràsits.
Saprolegnia: Viu sobre restes vegetals i animals dins l’aigua.
A B C D Fig. 2.2. A. Aspecte macroscòpic de Saprolegnia sp. B. Detall de tres esporangis de Saprolegnia sp., el de la dreta lliurant zoòspores. C. Esporangiòfor de Plasmopara vitícola. D. Esporangiòfor de Peronospora sp.
O. PERONOSPORALS: Paràsits estrictes de plantes superiors. Són característics llurs esporangiòfors que, en general, surten a l’exterior a través dels estomes de l’hostatger.
Peronospora: Ramificacions de l’esporangiòfor en angle agut. Sobre fabàcies, brassicàcies, etc Plasmopara: Ramificacions de l’esporangiòfor en angle recte. P. viticola és el causant del “míldiu de la vinya”.
4 Guió de pràctiques de Botànica Els Fongs ELS FONGS VERITABLES Els fongs veritables són els que s’inclouen dins del regne dels fongs. La major part d’ells són organismes filamentosos (rarament unicel.lulars -vegeu els llevats-), no presenten cèl.lules flagel·lades en el seu cicle vital i tenen una paret cel.lular de quitina. La seva nutrició te lloc mitjançant una digestió externa i posterior absorció dels nutrients (lisotrofia).
DIVISIÓ ZIGOMICOTS Fongs amb hifes cenocítiques que presenten com a característica principal la seva reproducció sexual per gametangiogàmia amb formació posterior d’una zigòspora i l’asexual mitjançant esporangiòspores.
L’ordre de les mucorals és el més important d’aquesta divisió; són quasi tots sapròbis i viuen sobre materia orgànica en descomposició. Formen les típiques floridures (masses d’hifes en forma de feltre) de les quals sobresurten els esporangis esfèrics sobre els esporangiòfors corresponents.
TERMINOLOGIA Columel·la: Part de l’esporangiòfor que penetra a l’interior de l’esporangi.
Esporangi: En les mucorals, element que conté les espores.
Esporangiòspores: Espores formades a l’interior dels esporangis.
Esporangiòfor: Hifa portadora d’un o més esporangis.
Estoló: Hifa que uneix dos grups o conjunts d’esporangiòfors. Típic de les mucorals del gènere Rhizopus.
Gametangiogàmia: Fusió (gàmia) de gametangis sense diferenciació dels gàmetes.
Rizoïdes: Hifes de fixació (amb aspecte de petites arrels) que es troben en la base dels grups d’esporangiòfors en Rhizopus.
Suspensor: Part eixamplada de la hifa que sosté el gametangi primer i la zigòspora després.
Zigòspora: Zigot de resistència producte de la gametangiogàmia; té la paret cel.lular més o menys engruixida i ornamentada.
RECOL·LECCIÓ I CONSERVACIÓ Es fàcil trobar-los sobre fruita, pa, etc. deixats a l’aire lliure i amb humitat. De vegades poden causar greus perjudicis econòmics en productes emmagatzemats.
La seva conservació és difícil, però aquest problema queda resolt per la facilitat amb què podem tornar a obtenir-los. El millor és mantenir-los en cultius amb agar.
OBSERVACIÓ - Característiques en les quals cal fixar-se: - Hàbitat (fruita, pa, excrements, etc.) - Aspectes macroscòpics: - Aspecte i mida de la massa fúngica - Color de la massa fúngica - S’observen estructures reproductores? - Aspectes microscòpics: - Elements vegetatius: Hifes - Mides (diàmetre) - Color - Ramificació (tipus) - Presència d’estolons i rizoïdes - Elements reproductors - Tipus Guió de pràctiques de Botànica 5 Els Fongs - Parts de què consta - Esporangis (aspecte, forma, mida, color) - Espores (aspecte, forma, mida, color) a c b A d B Fig.2.3. A. Rhizopus stolonifer; a, aspecte macroscòpic; b, espo-rangis i rizoides; c, d, esporangis desfets en la preparació, mostrant la columel·la. B. Syzygites; a baix a la dreta, quatre diferents graus de ma-duració de les zigòspores.
DIVISIÓ ASCOMICOTS Grup molt ampli de fongs, morfològicament diversificat (des d’organismes unicel.lulars -llevats- a miceliars amb hifes septades). Tenen una característica comuna: presència d’ascs i ascòspores. Hi trobem diferents tipus de vida: paràsits, sapròbis i simbionts.
TERMINOLOGIA Apoteci: Ascocarp generalment en forma de copa o de plat, amb l’himeni totalment exposat a l’exterior. Per excepció, a les tuberals l’apoteci és tancat sobre si mateix per adaptació a la vida hipogea.
Asc: Meiosporangi en forma de sac, generalment allargat, a l’interior del qual es formen les ascòspores. Els seus mecanismes d’expulsió són variables.
Ascocarp: Cos fructífer dels ascomicots que conté els ascs i elements estèrils acompanyants. També dit ascoma.
Ascoma: Vegeu ascocarp.
Ascòspora: Meiòspora dels ascomicots. Vegeu asc.
Clistoteci: Ascocarp tancat, de forma més o menys esfèrica.
Escleroci: Cos perdurant, format per hifes entrellaçades (d’estructura pseudoparenquimàtica) i endurides, característic d’alguns fongs (Exemple, Claviceps purpurea).
6 Guió de pràctiques de Botànica Els Fongs Estroma: En sentit ampli, massa d’hifes entrellaçades (d’estructura pseudoparenquimàtica), de vegades acompanyades per les cèl.lules de l’hostatger.
Fulcre: Apèndix filamentós de la paret del clistoteci de les erisifals.
Gemmació: Tipus de multiplicació vegetativa que presenten els llevats.
Himeni: En l’ascocarp, capa contínua i ordenada d’ascs i paràfisis.
Ostíol: Obertura apical del periteci.
Paràfisis: Hifes estèrils que acompanyen als ascs a l’himeni.
Periteci: Ascocarp, en forma d’ampolla, obert per un orifici apical (ostíol), amb els ascs ordenats en un himeni en el seu interior.
RECOL·LECCIÓ I CONSERVACIÓ Llevats: Per a poder estudiar-los s’han de fer cultius a partir de material comercial (llevat del pa, etc.) o de fruita passada. Es interessant de veure els processos de gemmació i d’encadenament de cèl.lules (pseudomiceli) i, de vegades, la formació d’ascs.
Paràsits: Apareixen sovint sobre plantes superiors, les quals s’han d’identificar bé. Es poden conservar bé premsant aquestes plantes (vegeu Oomicots).
Sapròbis: Són fàcils de trobar al camp sobre fusta i fulles mortes, a terra, sobre humus, etc. Els de consistència dura (p.ex. esferials) no tenen problema per a conservar-los sense cap tractament especial (es deixen assecar). Per als carnosos (p. ex. pezizals) es poden assecar a l’estufa. Els saprobis biodeterioradors, és a dir aquells que aprofiten substractes d’interès econòmic, s’anomenen floridures.
Per a obtenir-les i conservar-les es poden seguir les recomanacions donades per als zigomicots.
OBSERVACIÓ - Característiques en les quals cal fixar-se: - Hàbitat (materia orgànica, fusta, terra, plantes vives [paràsits, indiqueu la part parasitada], etc.) - Aspectes macroscòpics: - Colònia fungica (color, mida, aspecte) - Ascocarps - Tipus (clistoteci, periteci, apoteci) - Forma - Color - Mida - Situació respecte al substracte (immersos, lliures, semiimmersos) - Presència d’apèndixs sobre el peridi - Aspectes microscòpics: - Ascs (forma, mida, àpex) - Paràfisis - Ascòspores - Nombre per asc - Forma - Color - Mida - Ornamentació de la paret - Presència de septes Guió de pràctiques de Botànica 7 Els Fongs ESQUEMA SISTEMÀTIC SubDiv. ENDOMICOTINS O. SACCAROMICETALS: De morfologia molt simple (generalment unicel.lulars) i que no formen ascocarps. Són els llevats, principals agents de les fermentacions.
Saccharomyces SubDiv. EUASCOMICOTINS: Amb miceli i amb ascocarps.
Amb ascocarp de tipus clistoteci.
O. EUROTIALS: Típics formadors de floridures pels seus anamorfs. Clistoteci sense apèndixs.
Eurotium (veure els anamorfs Penicillium i Aspergillus en els Deuteromicots) O. ERISIFALS: Paràsits de plantes, causants dels oídis o míldius pulverulents. Clistotecis amb apèndixs (fulcres).
Phyllactinia, Uncinula, Microsphaera Amb ascocarp de tipus periteci.
O. CLAVICIPITALS Claviceps O. ESFERIALS Xylaria, Hypoxylon, Diatrype Amb ascocarp de tipus apoteci.
O. PEZIZALS: Apoteci obert. Fongs epigeus.
Peziza, Morchella, Helvella O. TUBERALS: Apoteci tancat. Fongs hipogeus.
Tuber g c b A a B Fig. 2.4. A. Saccharomyces; g, gemmes. B. Diatrype; a, aspecte macroscòpic dels estromes; b, secció d'un estroma ple de peritecis; c, asc.
8 Guió de pràctiques de Botànica Els Fongs c d a e b A f B C p c a b D E a b c Fig. 2.5. A. Erisifals; a, Microsphaera; b, Erysiphe; c-f, fulcres d'Erysiphe (c), Uncinula (d), Microsphaera (e) i Phyllactinia (f). B. Helvella. C. Morchella. D. Peziza; a, aspecte macroscòpic; b, detall de l'himeni amb ascs (c) i paràfisis (p). E. Tuber; a, aspecte macroscòpic exterior; b, secció de l'ascoma; c, ascs amb ascòspores de dues espècies diferents.
Guió de pràctiques de Botànica 9 Els Fongs DIVISIÓ BASIDIOMICOTS Aquest grup es reconeix per la formació d’uns meiosporangis característics, anomenats basidis, on es diferencien les basidiòspores. Presenten hifes tabicades, les quals formen el miceli. Inclou organismes paràsits, sapròbis o simbionts.
TERMINOLOGIA Anell: Resta membranosa del vel parcial que rodeja el peu o estípit dels basidiocarps d’algunes espècies d’agaricals.
Barret: Vegeu píleus.
Basidi: Meiosporangi dels basidiomicots on es formen les basidiòspores.
Basidioma: Vegeu basidiocarp.
Basidiocarp: Cos fructífer dels basidiomicots. També dit basidioma.
Basidiòspora: Meiòspora dels basidiomicots.
Bolet: Terme comú per designar el basidiocarp.
Carbó: Terme aplicat a la malaltia provocada pels fongs ustilaginals i que fa referència al color de les espores.
Cistidi: Hifa estèril del basidiocarp i, en especial, de l’himeni d’alguns basidiomicots (Fig. 3).
Cortina: Resta amb aspecte de pèls del vel parcial, que rodeja el peu o l’estípit dels basidiocarps d’algunes espècies d’agaricals.
Ecidi: Sorus on es formen les ecidiòspores.
Ecidiòspora: Espora de les uredinals formada a l’ecidi.
Esterigma: Projecció del basidi on s’implanta la basidiòspora. Normalment n’hi ha 4 per basidi.
Estípit: Peu dels bolets.
Gleva: En els gasteromicets, part fèrtil del basidiocarp.
Himeni: En el cos fructífer dels basidiomicots, capa contínua de basidis i elements estèrils acompanyants (cistidis). Part fèrtil del basidiocarp. Pot ser llis o en forma d’agulles, porus o làmines Làmina: Himeni format per plecs radials que s’observen a la cara inferior del píleus en algunes agaricals.
Peridi: En el basidiocarp dels gasteromicets, coberta de la gleva.
Peu: Vegeu estípit.
Píleus: Barret dels bolets.
Porus: Himeni tubular d’algunes afil·loforals i agaricals (exemple, Boletus).
Rovell: Terme aplicat a la malaltia provocada pels fongs uredinals i que fa referència a color de les espores.
Sorus: Masses d’espores del fong que surten de l’hostatger, en les uredinals i ustilaginals.
Teli: Sorus on es formen les teliòspores.
Teliòspora: Espora de resistència i de paret força gruixuda dels ordres ustilaginals i uredinals.
Uredo: Sorus on es formen les uredòspores.
Uredòspora: Espora de les uredinals formada a l’uredo.
Vel general: Tel de protecció que recobreix tot el basidiocarp en fase de desenvolupament en les agaricals. També dit vel universal. Dóna origen a la volva.
10 Guió de pràctiques de Botànica Els Fongs Vel parcial: Tel que protegeix l’himeni d’algunes agaricals durant les primeres fases del seu desenvolupament. Dóna origen a l’anell i a la cortina.
Vel universal: Vegeu vel general.
Volva: Fragment del vel general que resta a la base del peu d’algunes agaricals.
RECOL·LECCIÓ I CONSERVACIÓ En el cas dels bolets gelatinosos (per exemple, tremel·lals), que s’acostumen a trobar sobre troncs o fusta morta, per observar-los caldrà mantenir l’ambient humit. Es poden conservar deixant-los assecar. Per tornar-los a estudiar es poden tornar a rehidratar.
Els basidiomicots paràsits (per exemple, les ustilaginals i les uredinals) generalment els trobem limitats a hostatgers específics; una bona forma de conservar-los és premsant la planta hostatgera (vegeu els Oomicots i les erisifals).
Altres grups es troben relacionats ecològicament a boscos (alzinar, coníferes, etc.). L’estudi de les agaricals convé fer-lo quan aquests són acabats de collir, ja que hi ha certes característiques que només s’observen bé en fresc. Per conservar-los es poden assecar a l’estufa o encara millor liofilitzar.
B a b e a c b d a d b e c f f c d j g h A i k C Fig. 2.6. A. Variabilitat de la forma del barret de les Agaricals. a, pla; b, convex; c, estès; d, ovoide; e, hemisfèric;f, campanulat; g, deprimit; h, infundibuliforme; i, umbonat; j, mucronat; k, mamelonat. B. Variabilitat del perfil deles làmines de les Agaricals. a, convex; b, serrat; c, denticulat; d, sinuat. C. Variabilitat del tipus d'inserció de les làmines en les Agaricals. a, distant; b, escotat; c, uncinat; d, lliure; e, finament sinuat; f, decurrent.
OBSERVACIÓ - Característiques en les quals cal fixar-se: - Hàbitat (fusta, terra [és important indicar la mena de formació vegetal d’on s’ha agafat], plantes vives [paràsits, indiqueu la part parasitada], etc.) - Aspectes macroscòpics: - Colònia fúngica (color, mida, aspecte) - Sorus (tipus) Guió de pràctiques de Botànica 11 Els Fongs - Basidiocarps - Forma (aspecte general) - Barret (diàmetre, color, forma, marge) - Tipus d’himeni (llis, en agulles, en porus, en làmines) - Làmines (forma, marge, tipus d’unió amb peu, etc.) - Peu (forma, diàmetre, longitud, color, anell, volva) - Carn del peu i del barret (textura, color, olor) - Aspectes microscòpics: - Basidis (forma, mida) - Cistidis - Basidiòspores (nombre per basidi, forma, mida, color, ornamentació de la paret) ESQUEMA SISTEMÀTIC Cl. TELIOMICETS: Sense basidiocarp. Fongs paràsits de plantes vasculars.
O. UREDINALS: Rovells.
Puccinia, Phragmidium O. USTILAGINALS: Carbons.
Ustilago zeae Cl. HIMENOMICETS: Amb basidiocarp que té l’himeni exposat a l’exterior. Basidiòspores sostingudes per esterigmes.
Sb.Cl. FRAGMOBASIDIOMICÈTIDES: Basidis septats.
O. AURICULARIALS: Basidis septats transversalment.
Auricularia O. TREMEL·LALS: Basidis septats longitudinalment.
Tremella Sb.Cl. HOLOBASIDIOMICÈTIDES: Basidis normals, no septats.
O. AFIL·LOFORALS: Basidiocarp de carn dura, imputrescible. Himeni desprotegit. Inclou els vulgarment anomenats bolets de soca.
Ganoderma, Phellinus, Sarcodon, Fomes, Cantharellus, Clavariadelphus, Ramaria O. AGARICALS: Basidiocarp de carn tova, putrescible. Himeni en làmines o tubs, normalment protegit amb un vel quan és jove. Són els típics bolets.
Amanita, Boletus, Lactarius, Agaricus Cl. GASTEROMICETS: Basidiocarp que té l’himeni (gleva) recobert pel peridi.
O. LICOPERDALS Lycoperdon 12 Guió de pràctiques de Botànica Els Fongs A C B D Fig. 2.7. Teliomicets. A. Teli de Puccinia. B. Teliòspora de Puccinia. C. Teliòspores de Phragmidium. D. Panotxa parasitada per Ustilago zeae.
A B C D E Fig. 2.8. Afil·loforals. A. Himeni en porus de Fomes. B. Himeni en agulles de Sarcodon. C. Himeni llis de Cantharellus. D. Himeni llis de Ramaria. E. Himeni llis de Clavariadelphus.
Guió de pràctiques de Botànica 13 Els Fongs vg a vp vg vo A B C Fig. 2.9. Agaricals. A. Amanita, himeni en làmines; a, anell; vg, vel general; vo, volva; vp, vel parcial. B. Lactarius, himeni en làmines. C. Boletus, himeni en porus.
ci a A b ba B Fig. 2.10. A. Detall del basidiocarp d'un agarical; a, aspecte macroscòpic; b, detall microscòpic de l'himeni; ba, basidi; ci, cistidi.
B. Basidiocarp de Lycoperdon, a la dreta en secció.
DIVISIÓ DEUTEROMICOTS Grup artificial on s’hi han inclós tots aquells fongs dels quals es desconeix la reproducció sexual. És artificial ja que els caracters per classificar els fongs es basen en les estructures d’origen sexual (ascs, basidis, etc.) i en aquest cas només ens podem referir a les estructures asexuals.
TERMINOLOGIA Cèl·lula conidiògena: Cèl·lula que dóna origen als conidis.
Conidi: L’espora dels Deuteromicots. Mitòspora d’origen extern (exòspora).
Conidiòfor: Hifa que suporta las cèl·lules conidiògenes i, per tant, els conidis.
Conidioma: Cos fructífer portador de conidiòfors.
14 Guió de pràctiques de Botànica Els Fongs RECOL·LECCIÓ I CONSERVACIÓ Moltes espècies de deuteromicots es poden trobar en qualsevol estació de l’any, en hàbitats diferents i en diversos substrats d’origen orgànic: en el sòl, aigües residuals, fulles caigudes, branques, fruits, insectes morts, etc. Aquests substrats s’acostumen a tractar posant-los en cambra humida o fent cultius en agar per aconseguir l’aïllament, creixement i esporulació del fong. Moltes floridures de fruites o melmelades acostumen a ser deuteromicots (Penicillium i Aspergillus), sovint s’anomenen floridures verdes (per exemple, en les taronjes) o blaves (per exemple, en alguns formatges).
OBSERVACIÓ - Característiques en les quals cal fixar-se: - Hàbitat (fusta, terra, restes orgàniques, fruita, plantes vives, etc.) - Aspectes macroscòpics: - Colònia fúngica (color, mida, aspecte) - Aspectes microscòpics: - Elements vegetatius: Hifes - Mides (diàmetre) - Color - Ramificació (tipus) - Elements reproductors - Conidiòfors (aspecte, forma, mida, color) - Cèl·lules conidiògenes (forma, mida, color) - Conidis (forma, mida, color, ornamentació de la paret, apèndixs, septes) ESQUEMA SISTEMÀTIC Cl. HIFOMICETS: Conidis i conidiòfors sense cap mena de protecció i sense formar cap mena de fructificació.
Aspergillus, Penicillium, Cladosporium, Alternaria Cl. CELOMICETS: Conidis i conidiòfors formats a l’interior d’uns cossos fructífers (conidiomes).
Diplodia A c c cc cc cf cf B a C D Fig. 2.11. Hifomicets. A. Penicillium; a, aspecte macroscòpic; c, conidis; cc, cèl·lula conidiògena; cf, conidiòfor. B. Aspergillus; c, conidis; cc, cèl·lula conidiògena; cf, conidiòfor. C. Cladosporium. D. Alternaria.
Guió de pràctiques de Botànica 15 Els Fongs ELS LÍQUENS Els líquens formen un grup biològic i no sistemàtic ja que són una associació autosuficient i estable d’un micobiont (fong) i un fotobiont (alga o cianobacteri). Actualment hi ha la tendència de parlar de fongs liquenitzats i s’estudien juntament amb els altres grups de fongs (sobretot ascomicots).
TERMINOLOGIA Capa algal: Capa del tal·lus on s’observa el fotobiont en els tal·lus heteròmers.
Cefalodi: En alguns líquens on el fotobiont és un cloròfit, part del tal·lus on s’estableix una simbiosi amb una altra alga (generalment un cianobacteri).
Còrtex: Capa més externa del tal·lus, amb funció protectora i formada per una capa compacta d’hifes.
Isidi: Diàspora vegetativa formada per l’alga i el fong que es forma a la superfície del tal·lus i que conserva una porció del còrtex.
Medul·la: Capa més interna del tal·lus, formada només per hifes més o menys entrellaçades.
Podeci: En alguns líquens, porció del tal·lus de forma cilíndrica, a sobre de la qual poden formar-se els apotecis. Present en alguns líquens de tal·lus compost.
Sorali: Zona sense còrtex de la superfície del liquen, on es formen els soredis.
Soredi: Diàspora vegetativa formada per l’alga i el fong a la superfície del tal·lus, no recoberta pel còrtex.
Tal·lus homòmer: Tipus de tal·lus en el qual el fotobiont i el micobiont es disposen de forma més o menys homogènia, en contraposició a tal·lus heteròmer en el qual hi ha una clara estratificació en capes.
RECOL·LECCIÓ I CONSERVACIÓ Els líquens poden viure en condicions extremes (parets rocoses, sòl descobert, etc.), però també els trobem abundosament en llocs més favorables, sobre humus, escorces, branques, etc.
La conservació d’aquests organismes no requereix de cap tècnica especial. La major part només es deixen assecar, premsats molt lleugerament. Els líquens crustacis, a causa de llur íntima unió amb el substrat, els haurem d’agafar sense separar-los d’aquest.
OBSERVACIÓ - Reaccions químiques: Els líquens produeixen les anomenades substàncies liquèniques. Són productes de llur metabolisme secundari i, malgrat que no es coneix la seva funció exacta, tenen molta importància en la determinació de les espècies. Per això és important observar la reacció de les diferents parts del tal·lus amb alguns reactius (KOH -K-, hipoclorit sòdic C-, parafenildiamina -P-, lugol -I-, àcid nítric -N-).
- Característiques en les quals cal fixar-se: - Hàbitat (terra, pedres, fusta)) - Aspectes macroscòpics: - Tipus de tal·lus (gelatinós, crustaci, foliaci, fruticulós, compost) - Aspecte dels tal·lus (color, forma, mida) - Estructures reproductores asexuals (soredis, isidis) - Altres estructures vegetatives o reproductores (rizines, podecis, etc.) - Aspectes microscòpics: - Anatomia del tal·lus (homòmer, heteròmer) - Còrtex - Capa algal (cloròfit, cianòfit) 16 Guió de pràctiques de Botànica Els Fongs - Medul·la - Ascocarp - Tipus (lecanorí, lecideí) - Himeni (ascs, ascòspores i paràfisis) TIPUS MORFOLÒGICS LÍQUENS GELATINOSOS: D’organització homòmera, sense diferenciació interna en capes. El fotobiont és un cianobacteri.
Collema LÍQUENS CRUSTACIS: Íntimament fixats al substrat per les hifes inferiors del fong; el còrtex únicament recobreix la part superior del liquen.
Rhizocarpon geographicum.
LÍQUENS FOLIACIS: De forma laminar; el còrtex recobreix la part superior i la inferior del liquen. Es desprenen fàcilment del substrat.
Peltigera; Parmelia.
LÍQUENS FRUTICULOSOS: De formes més o menys cilíndriques i ramificades; el tal.lus és constituït per tres capes concèntriques: còrtex, capa algal i medul·a.
Usnea, Cladonia, Ramalina, Pseudovernia LÍQUENS COMPOSTOS: amb un tal·lus primari foliaci i un tal·lus secundari fruticulós.
Cladonia A B Fig. 2.12. Anatomia d'un tal·lus homòmer (A) i d'un tal·lus heteròmer (B).
Guió de pràctiques de Botànica 17 Els Fongs b s a A B C Fig. 2.13. A. Tipus d'apotecis en els líquens; a, lecanorí; b, lecideí. B. Soralis amb soredis (s). C. Isidis, el de la dreta en secció.
A B C D E a I F G H Fig. 2.14. Tipus morfològics en els líquens. A. Tal·lus crustaci. B i C. Seccions de tal·lus crustacis; noteu l'absència de còrtex inferior. D. Tal·lus foliaci. E. Secció d'un tal·lus foliaci; noteu la presència de rizines en el còrtex inferior. F. Tal·lus fruticulós.
G. Secció d'un tal·lus fruticulós. H i I. Tal·lus compostos; a, apotecis.
18 Guió de pràctiques de Botànica ...